Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Anterior Indice Siguiente




ArribaAbajoDesdesig




ArribaAbajoLlacuna


Per la negror dels núvols,
el verd vellut de l'ànec.
Mai no ha segat les bogues
el ganivet de l'aigua.
Pel llot, entre ranuncles,
no reconec petjades.
Un batec d'ales torba
un silenci d'escames.
L'agró, llunyà, devora
la temorenca carpa.
Cucs cecs a sota terra
i a dins de les entranyes.
Em nego a la llacuna
de solitud que em salva.




ArribaAbajoOracle


Mecànics rossinyols
em fan amb veus opaques:
d'un silenci de foc,
d'una brisa aturada,
d'uns llavis, d'un desert,
d'un cos, gèlid paisatge,
d'un univers obscur
poblat d'estrelles falses,
d'un jardí sense flors,
de penes sense llàgrimes,
de veles sense mar,
d'un record sense imatges
viuràs per sempre més,
Ulisses sense pàtria!




ArribaAbajoDesordre


Com un somnàmbul vaig,
d'esma només, passant,
frisós de cambra a cambra,
blanques estances buides.
I la remor dels passos
és un silenci més.
I la meva ombra fosca
més negror a la tenebra.
I pensar que al matí
per tu i per mi somreia
(ah quin tou de lilàs,
rou i perfum tendríssims!)
l'amor, aquesta espurna.
Sol, sóc només desordre.




ArribaAbajoTerra natal




ArribaAbajoPortbou, gener del 77


Sobre la mar observen les gavines
els sepulcres d'antics funcionaris.

D'un Àngel Nou ulls admirats estotgen
ossos ardents en folls reliquiaris.

Un polsim de carbó colga per sempre
records somorts a cals ferroviaris.

Velles cullen les cendres de l'oblit
sobre el roc nu dels seus privats calvaris.

Els agents de duana paguen tristos
deutes ocults i tràfics portuaris.

Infants enfredorits canten monòtons
sorolls opacs d'inútils sil·labaris.

El vent glaçat s'endú per la garriga
passaports esfullats de solitaris.




ArribaAbajoIris blaus


Quina pell més suau oferiu als abraços de l'aire,
iris blaus.

Ja l'abril ens ha dut
els terrors de la mort, de la carn masegada, dels ossos
estellats, mentre infants innocents
entre flors parlotegen, treuen brots tan efímers
com els arbres: no ho saben.
Però un vol d'ala rasant, al captard,
els ennuvola els ulls amb bromes de sospita,
un biaix estrident els solca el front puríssim
i ens miren esverats
mentre el vent tan suau de l'abril mou els iris.

Iris blaus que floreixen sobre la terra flonja,
iris blaus dels jardins de les cases dels rics, excessius,
iris blaus camperols dels marges: tots els iris
per l'abril ens consolen amb la seva pell tendra
i ens torben
amb el seu perfum tèrbol d'olor de nen malalt.




ArribaAbajoFinal


Un aire de tardor. Com xerriquen les branques
i s'entelen els vidres! Pel cervell, passen cotxes
rellisquen sobre gotes primeres de la sang
fangosa de la pols de la corda que es tiba
del violí que es queixa de l'horitzó que es clou. S'amunteguen
els núvols i les tardes dels estius llangorosos.

Tot perquè un ascensor de solitud ens puja
lentament a la cambra d'hotel,
a aquest bressol de pas, al taüt enconxat
amb atri de nevera i taula de quiròfan.
Per tubs de cautxú inútil, desapareix, vacil·la
la sang la voluntat topant amb somnis dolços
de cotó fluix, de gases impol·lutes.

El fred de l'escenari més fred que el de la fulla
més fred que la frontera jau, imprès, sobre el marbre
del present aturat:
ja no hi ha més avui que aquest coixí de plomes
que aquest teixit de vasos que transporta
tot el soroll opac de la ciutat
cap al mar
ja no d'il·lusions sí de gavarres lasses
d'olis endormiscats i de grues somnàmbules,
de profunda sordera.
I ara una aurora un captard se t'endú
entre boira grogosa per sempre.
Els dos fars dels teus ulls enigmàtics escruten
la molsa avellutada del No-res:
el Tot que ens obsedeix: és el final, et dius.




ArribaAbajoÀlbum de família




ArribaAbajoÀlbum de família


Ara que el temps comença a esgrogueir-les
i se'n van en silenci cap a un son
no sé si etern però sí durador
-fins que uns ulls nous que vindran les desvetllin
per a trobar-s'hi o, més segur, per perdre-s'hi-,
vull resseguir les lànguides imatges,
les escenes porugues, irreals, anodines,
carregades d'aquest vellut monòton
que endolceix les fronteres, fon els límits,
unifica els contraria, arrodoneix els caires,
asserena els dolors, esponja el sofriment,
vesteix amors amb túnica d'oblit,
remou l'oblit amb un rosec de culpa,
vertebra masses de mediocritat
amb destins desitjats només imaginaris,
alça, enarbora, ressuscita, prem
vides que van cap a una fosca inútil,
ho inunda tot amb un mar de no-res.

¿Per què, impotent, busseges aigües tèrboles,
per què vols endinsar-te en aquest llot
espès de cucs i sang infatigable,
de tremolors incerts, luxúries mediocres,
amors callats, fidelitats, penyores
d'il·lusions que no sabràs si hi foren?

¿Per què, innocent, retornes a les cambres,
escenaris de vides desmaiades,
als boscos de captards melangiosos,
a les platges de llum esbojarrada,
a la música lleu de tants somriures
aturats, intranquils, orbs de follia?

¿Per què, cregut, vols el perfum que crema,
l'hòrrid malson que vol amortallar-te,
els records dissecats que no poden reviure,
les passes, els sorolls, les paraules perdudes
que hauràs de llegir en llavis gastats, deserts de veus,
freds, tremolosos, àrids, impertèrrits?

El que eren ulls ja no són ulls ni perles,
són taques, blanc i negre que s'agrisa...
Els arbres no son arbres, les cases, els carrers,
els rostres, els somriures, el gest de les persones,
objectes ja perduts que han deixat una taca
borrosa a la memòria, una ombra
sobre aquests papers pàl·lids que crema aquest foc pàl·lid.
(Foc follet que incendia el bosc ombriu,
els alzinars fosforis del cervell,
les falgueres resseques dels afectes,
les rases hivernals dels sentiments).
Passaran una a una i les tems,
infant poruc, tantes fotografies,
dansa fatal de fantasmes efímers.
Però t'atreu el contratemps monòton,
el compàs, la feixuga melodia,
els acords plens i les gràcils cadències,
la llibertat i el terror del silenci.

Passaran, sí, les miraràs, encara!
Cor malastruc, no te m'espantis, ara.




ArribaAbajoLa visita del jerarca


¿Per què es remouen al llit els cossos
neguitejats ja a trenc d'alba?
Baixa pel Pont de Pedra i rellisca per llambordes
glaçades de boira freda el carro de la Por.
Avança pel carrer Nou mig a les fosques
mentre el vent fa oscil·lar els fanals de llum groga.
Calfred i un cop de fuet que retruny. Peten persianes.
Algú molt matiner s'alça abans d'hora,
encén un llum petit i es prepara un cafè,
aigua bruta per enganyar l'estómac,
i menja un tros de pa de serradures. El carro
ja ha girat pel carrer de la Indústria.
Pel portal de la fàbrica de gas
surt olor de carbó, surt llum boirosa,
surt un llenç brut de gas que va seguint el carro
Gran Via enllà, xerricant enmig d'ombres, despertant morts.
Poc a pot s'han encès altres llums.
De Sant Domènec baixen i trepitgen somnàmbules
botes lluents d'esforç, negre de fum i greix:
ressonen amb tendresa els passos dels soldats
sobre els còdols humits. Ja la boira
sembla que es va aixecant sobre el casc i els guants blancs,
flots de cotó sobre el caqui pudent. Al fons,
til·lers sense cap fulla.
Dins del palau, el bisbe Cartañà
ha pres llet i cafè i dues torrades,
llegeix amunt i avall també amb la llum grogosa
mentre els patges preparen la capa i el capell.
Les petjades pelfudes, la tos seca.
Van baixant els soldats. Al carrer Ciutadans,
l'alcalde de Quintana es nua la corbata
amb un gest elegant i repassa el discurs
ple de paraules buides i sàvies mentides.
Als internats, les monges i els hermanos
corren, vigilen, passen revista cent vegades.
Venga, venga, deprisa. Ja baixen els soldats.
Pengen domassos tristos de balcons mig tancats,
surten de cases fosques, de coves de misèria,
els gironins pansits amb els abrics girats,
la gavardina trista:
soy nacionalsindicalista,
creo en las leyes del amor,
basta de obrero envenenado
y de patrono explotador.
Van lentament cap a esperar el jerarca.

Dins d'abrics ben tallats,
sota el barret gris perla,
ara surten contents els prohoms.
La catedral, plena a vessar, ressona de Te Deum.
Ciutadans honorables que van guanyar la Guerra
escorten militars que ara han guanyat la pau.
Camises blau marí, gorres de plat, estrelles,
borles vermelles; botes de muntar.
Un raig de sol ve a endolcir les ferides
però l'oblit és lluny. Ara només desfici,
desfici i por de tot. Creixen nadales perfumades
als redossos humits del cementiri; mig d'amagat,
vídues, filles, no gosen ni mirar-les
i tanmateix creixen per elles. Els altres, els venuts,
els porucs, els pocs que potser hi creuen
són tots a la Gran Via.
A peu dret, mal vestits, amb coratge a l'estómac,
s'alimenten de missa de campanya,
de música de banda i de discursos.
Noies de casa bona apadrinen banderes,
Bandera de España, bandera imperial,
triunfante en la lucha y hermosa sin par.
I cruix la seda natural, se sent olor de naftalina
i olor de cuiro militar. Ciris espeterreguen,
flechas, uniformats, contra viles injurias
del martillo y la hoz
alzan fuertes, vibrantes, el clamor de su voz.
I les campanes toquen: Sanctus, Sanctus...
I Girona poruga: Sanctus, Sanctus...
I Girona mesquina: Sanctus, Sanctus...
I Girona sencera: Sanctus, Sanctus...
I l'alcalde i el bisbe, militars, falangistes,
savis locals i capellans prostàtics,
arxivers i cronistes, els senyors, les senyores,
mantellines, medalles, banderes i estendards,
coregen la lloança, criden sense parar:
Sant, Sant, Sant, Senyor Déu dels Exèrcits!
(El sol ja escalfa tendrament la postguerra).


I tu, ¿què hi fas al peu de la tribuna,
el braç alçat, ros i bellíssim, tot vestit de blau,
amb la boina vermella, adolescent desconegut?
Digues, ¿qui ets, on ets, t'han engolit els anys
i t'ha ofegat Girona i no recordes aquell dia gran?
Se t'ha esvaït la imatge perfecta que oferies?
¿Simplement saludaves i passaven soldats?
I vosaltres, ¿on sou, noies que desfilàveu,
Secció Femenina? ¿On són els crits, les camises,
mans que brodaven fletxes?
¿Se us han menjat les ombres que us seguien el pas?
I tu, gironí anònim, humil sota la boina,
i tu, somriure cínic, ¿on ets, cap on camines?
Tot rostres muts, ulls entelats, boques obscures
omplint el canemàs de la ciutat.
¿I tu, Ciutat, que t'adorms al sol tebi
d'aquest matí d'hivern? (Jo no hi era a la festa
i, amb tot, en tinc el fàstic. Sento a la sang encara
la mascarada absurda, tots els rostres de pols
de la supervivència. Sobreviure, ¿per què?).

I tornàreu al llit, als llençols de la por
que amb ungles de terror esquinçàreu absents
mentre aquella llum groga inundava el carrer
de tenebra oliosa. I baixà altra vegada
el carro relliscant per sobre les llambordes,
va girar pel carrer de la Indústria,
va tocar la sirena de la fàbrica,
i seguíreu igual, oblidant poc a poc,
intentant d'esbossar un somriure prou hàbil
per fer creure als infants que la por on ens movíem
era un malson fugaç, que el món que ens preparàveu
era un país de conte on tots seríem prínceps.




ArribaAbajoRetrat de l'artista als tres anys


(Vestit de soldat)


Amb un vestit deixat,
color blau cel,
cordons de plata,
jugues a fer el soldat.

Enmig de roses blanques
d'un record lleu,
marxes per un jardí.
Tampoc és teu.

Ni la disfressa ardida
ni el paradís.
Tindràs tota una vida
pel desencís.




ArribaAbajoRetrat de l'artista als deu anys


(Al timó del Cuki)


Tota la mar no pot entrar-te als ulls
i l'horitzó se't desfà a la memòria.
No saps encara el revés de la història
però ja tems les ombres dels esculls.

Torba el teu front i els teus braços atents
una recança. Amb tot, vas mar endins.
Ara el desig ja et suggereix camins
entre les ones i a mercè dels vents.

I si fas cap a cales prohibides,
en somnis o en nits dolces, arborades,
aprens que es desmoronen altres vides

en altres somnis i altres goigs. Debades
prens el timó. El gest, ja saps que és bell.
La mar, en calma. No, la teva pell.




ArribaAbajoRetrat de l'artista als trenta-sis anys


(Biscarbó, juny de 1978)


Passat ja el cim les rases s'allargassen
plenes d'herbots ressecs i pedruscall.
El vent vibrant, lleuger, ha passat avall.
L'esma i la por companyes s'acompassen.

Encara en els verds fèrtils dels fondals
veus clarianes d'hores prou serenes
però les flors s'hi han marcit. A penes
hi haurà el consol de baies tardorals.

Embolcallat amb els records davalles.
T'ho mires tot amb uns ulls nous i calles
i sents un punt d'imperceptible fred.

Fas foc d'afectes vells i t'aconsolen.
Algun captard, el cel encara és net
i, en cercles grans, ocells de presa hi volen.




ArribaAbajoCavallets al galop


(Bosc de Carboners, estiu de 1958)


Sobre aquest prat on reposen els cossos
brunz un eixam: tots els insectes
nupcials del futur dansen als cervellets
adolescents. Pugen torres de núvols:
una muralla flonja per guardar-nos
dels dimonis del vespre i del migdia.
A dins del bosc, ornat de rododendres,
hi ha un altar a punt que espera el sacrifici.
El cel, immens, com una llosa negra.
Les flautes dolces de la nit s'obstinen
alçant guspires d'un caliu somort.
I ens creiem purs. Som la tenda lleugera
que recollim per partir, som el cos
que es veu créixer, som el màstil erecte,
som el somni boirós sota uns estels vivíssims,
cavallets al galop pels tossals del desig...

Estranyes mans ens busquen en la fosca.
Dels cims, pesadament, baixen les bromes;
darrera la carena, retruny la torbonada:
criden ja d'hora els nostres fills no nats.




ArribaAbajoRetrat en tres temps


Sobre la taula, buides, dues copes i s'alça
un fumerol alegre del cendrer.
El castell de Jack Straw és una capsa màgica
que et preserva: daurada, ets un tresor
de projectes feliços: un sol d'or
més que aquest tímid que trenca
els núvols i que es filtra pels arbres sense fulles.
Parlem que anem a Itàlia i t'és igual,
el sol, ben sol, et basta i rius i te me'n vas
per dreceres secretes. Jo et contemplo
i callo. Et penso el cos, tebi sota el jersei,
i no em canso d'aquest instant: la vida.

També rius, però ara ets real
i estàs feta de pedra porosa.
Displicent, et mires com et miro.
Saps que penso: les dues columnes
que et sostenen, cames de travertí,
t'envolten i m'envolten repetides
en una dansa folla i quieta alhora.
Saps que ho penso i no t'ho dic i tu ho veus
reflectit als meus ulls i te'n rius
de mi i de tot, de Bernini i de Roma,
i calles. Veig que em deixes que et desitgi de pedra
perquè ens duri aquest instant: la vida.

I ara et deixes portar per un va i ve d'onades
aquest matí cansat que et marca un rictus dur
a la cara d'esponja que ha eixugat una nit
de no dormir, de mareig i de tràngol.
Has vist però un sol que surt i pinta roses
tots els poblets que estimes.
Més tranquil·la, t'adorms i t abandones:
fatiguen els projectes i les coses reals
sempre són una mica cansades.
No hi ha com el retorn i que un mar conegut
et porti com uns braços. Ja no em mires:
jo et vetllo aquest instant: la vida.




ArribaAbajoLírica lleugera




ArribaAbajoNo em parles del Partit


Mira, per tu,
qualsevol cosa:
em vestiré
tota de rosa,
aniré nua, faré el carrer,
seré dolenta.
Per tu, no ho sé,
posaré bombes,
faré mitins,
aniré a manis,
psuquers, carlins...
Allà on em diguis,
allà aniré.
Festes, revetlles,
PSAN, PSC...
Com una daina,
jo sempre a punt.
Si vols que pugi,
ja ho saps, jo amunt.

Sempre, de dia
o bé de nit.
Pro tu, per torna,
quan som al llit,
no em parlis del Partit.

Si vols que baixi,
mira, he baixat.
Lluitaré sola
o al teu costat.
Aniré en taxi
o en autobús,
plantaré pòsters,
jugaré al mus,
vendré aspirines
i, si et va bé,
enganxatines
enganxaré.
Aniré a barris
i altres verals,
pararé cotxes,
faré murals,
escriuré notes
o bé cançons,
duré faldilles
o pantalons.

Sempre, de dia
o bé de nit.
Pro tu, per torna,
quan som al llit,
no em parlis del Partit.

Correré impremtes,
duré pasquins
pels barris pobres
i els barris fins.
Aniré sola
fins al carai.
Seré la reina,
ai!, de l'esprai.
Per fer octavetes
de mil en mil,
compraré un òfset
o un ciclostil.
I si t'agrada
l'artesania,
fins aprendré
tipografia.
Tot ho faré
per tu, ja ho veus,
de quatre mans,
de quatre peus...

Sempre, de dia
o bé de nit.
Pro tu, per torna,
quan som al llit,
no em parlis del Partit.




ArribaAbajoPirata d'amor


Cansada dels bars tristos
dels ports del meu país,
me'n pujo en un navili
que anava al paradís.
El barco era d'un home
alt, ros i ben plantat,
que duia una arracada
i un ull tapat.

Va dir-me: Guillermina,
si ara véns amb mi,
desplegaré les veles
i et duré lluny d'aquí.
Tinc un illot de plata
en un mar tropical,
i bandera pirata
al pal més alt.

Amb mi seràs pirata
d'amor,
durem la calavera
per tot el mar sonor.

El vaig seguir embogida.
Ell ho fou tot, per mi.
Fins que una canonada
va enfonsar el bergantí.

La mar estava en calma,
el timoner el cridà:
se'n van adonar els guaites
de Gibraltar.

Foc!, criden els anglesos.
Ja mouen el canó.
Un cop ressec ressona
al costat d'estribord.
La mar, engelosida,
l'ha clos al seu taüt.
I jo he quedat marcada
de solitud.

I amb el vaivé de l'ona,
sembro la mort.
I enyoro Barcelona
i els mariners del port.
I és que ara sóc pirata
d'amor
i duc la calavera
brodada amb fils d'enyor...




ArribaAbajoSóc pantera


Tango


Diu el meu psicoanalista
que, com que jo sóc artista,
tot el que em passa és normal
i que no, no tinc cap mal.
Ajaçada en el divan,
jo fumo i vaig esperant...

Cada dia que em visita,
diu que he posat una fita,
explorant l'inconscient.
Que un excés de maduresa
m'està amagant la infantesa
on comença el meu turment.

Quan li dic que està d'ollera
i que sóc una pantera,
sempre s'ho agafa rient...
I em contesta: tu ets artista,
i jo sóc psicoanalista.
Ens mirem, i així anem fent.

Un divendres a la tarda
que em matava la basarda
d'algun record oblidat,
li vaig dir que o m'escoltava
o simplement me'l menjava.
I es quedà tot esverat.
I ara em raspalla amb dolcesa
la pell tacada i encesa
i no es mou del meu costat.
I m'agafa la poteta
i em mira amb ulls de poeta
que no ha trencat mai cap plat.

Pantera, jo sóc pantera!
Sóc pantera, i el que espera
de mi un miolet manyac,
ja pot córrer que, exaltada,
jo retorno queixalada
a qualsevol afalac!

I així van passant els dies...
Pel meu cap, oncles i ties,
cosinets i la mamà.
Els estius més xafogosos,
els desigs més enganxosos
i el pijama del papà.
Excitada i fatigada
de tan llarga caminada
per desert i pedregar,
amb delit de terrorista,
empaito el psicoanalista
i me'l foto per sopar.




ArribaAbajoPlatges de Hawaii


Ai,
que no us puc oblidar mai,
platges de Hawaii!

Quan les natives
amb els natius
ballen esquives
aires lascius,
i els ukeleles
ens fan plorar,
i passen veles
horitzó enllà,
com un miratge
que va i que ve,
ones i platja
i un mariner.

Cor de sirena,
prou tremolar.
Tu, lluna plena,
m'has d'ajudar:
vull la foguera
d'aquell cos bru
que ardent m'espera a
Honolulú.
Sota el fullatge
del cocoter,
l'amor salvatge
d'un mariner...

De Maune Kea,
que és un volcà,
té el foc que em ve a
incendiar.
Sucres de canya,
mels d'ananàs,
i l'aspror estranya
dels cafetars.
Illes de Maui,
de Molokai,
de Kahoolaui
i de Kauai...

Ai,
que no us puc oblidar mai,
platges de Hawaii!




ArribaAbajoAmb ulls de nen


Sobre la música d'Infant eyes de Wayne Shorter


Només amb ulls de nen,
veuràs de tots colors
el món, com s'obrirà,
immens, sencer per tu.
Dies morts et tornaran, vibrants,
amb tot el nervi antic.
Amb tot el seu poder,
amb tot el seu desig.
Mirant amb ulls de nen, tindràs
allò que mai no mor,
allò que està amagat,
ben amagat dins teu.

Tindràs la cova de Betlem,
la molsa, els gallerans,
el fanalet encès
d'aquelles nits de Reis.
Dies llargs dels cursos escolars,
taques de tinta als dits,
amics, jocs i cançons
vindran, alegrement.
Vindran els Nanos i els Gegants,
ginesta i llum de juny,
el sol, la sal i el mar
dels vells estius perduts.

Vindran noves tardors d'aram,
amb xurros i brunyols,
parades, cavallets
i flocs de cotó fluix.
Tornarà la primavera ardent,
els dies immortals,
el cor meravellat,
l'olor del primer amor.
Mirant amb ulls de nen, tindràs
allò que mai no mor,
allò que està amagat
dins teu, eternament.




ArribaAbajoEnigma




ArribaAbajoFalconeria


Ara sóc un falcó i sobre la mà m'aferro
del meu senyor. Respiro l'aire net del matí
i l'olor del vellut i les martes, la suor dels cavalls,
el fenc petjat, els vapors
que pugen de la terra.
Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré
des de dalt, quan en cercles, magnificent,
observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,
el rierol, la llebre esmunyedissa.
I els cavalls, els gossos i el senyor,
amb els seus cavallers i el falconer major,
patges i servidors, tots iguals de petits,
repartits sobre el prat...
Ara el senyor m'ha dit: vull una llebre grossa,
flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),
mentre m'acaronava el plomatge amb el dit.
Jo em sento emperador, enfile a la mà del senyor,
amb la meva caputxa de cuir plena de cintes.

Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,
i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.
Ja s'acosta el moment, el senyor m'amanyaga,
vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle
(jo també sóc poeta). El cor em bat amb força.
I ara, en aquests moments, jo sóc l'amo i senyor
del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle,
pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,
com el meu vol es va cenyint, calcula,
veu la llebre temorenca.
Els ulls són com sagetes, les urpes s'aguditzen
i un vertigen dolcíssim m'aclapara.
Cel i terra són u, arbres i núvols, l'herba i la pell
esquerpa de la llebre. No veig res, una força
se m'endú cap avall, cap al pou del no-res,
i baixo com un llamp. ¿Per quina
voluntat em regeixo?

¿Quina és la força obscura que se m'endú, quins fils
mouen les meves ales, quin foc
pot escalfar
tant la sang del meu cos?

Ara, a les urpes, ja hi tinc la llebre morta,
olorosa de terra i de llentiscle.
Tot s'ha acabat, ja s'ha ensorrat l'imperi.
El falconer major
em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid...
Riurà el senyor amb els seus amics; després,
i amb el meu caputxot tot ple de cintes,
em sentiré ridícul.

Allò que fa oblidar-se, dura sempre tan poc!




ArribaAbajoCisterna


Ni les clivelles de la pedra calcària
on tenen les sargantanes el seu secret imperi
i pugen per l'escorça del garrofer, sempre vibrants,
ni aquesta terra cansada, de camps abandonats
on la savina abraça la figuera feixuga
i els ametllers eteris posen el seu verd àcid
sobre el més immutable, tranquil, de l'olivera,
sinó aquest cor ombrívol,
aquesta entranya fèrtil que conserva
tots els plors de l'hivern i en sap fer vida
latent. Per ella
l'estiu angoixat de cigales
que es veu cremar la pell mentre impassible mira
com es fan vells els arbres, com s'assequen
branques i camps enyorosos d'arades, es torna tendre.
Per ella, també,
tota altra sequedat es veu reconfortada.

A sol batent, en la nit més obscura,
tresor de cristalls fresquíssims,
reserva de memòria,
cova d'amor, cisterna...




ArribaAbajoEscarabats


Lents, lluents,
per les coves més fosques
que ells mateixos excaven,
fan camí consirosos.
Senten l'altra presència?
Altres èlitres durs?
Dubten, retrocedeixen,
tots amb el seu fardell.
De cop,
hi ha un refrec instintiu.
Goig o dolor? S'ataquen
acarnissadament,
llancen sucs verinosos.
Una dansa macabra
de taüts xarolats.
Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira-te'ls: recorda
que també et són germans.




ArribaAbajoLancelot


Com m'agradava a l'alba el renill dels cavalls
i veure els cavallers armar-se per la prova:
sota l'arnès polit bullia la sang nova
i de la mort al camp no feia escarafalls.

És clar que el cos ardent bé me'l protegiria
jupó, cota de malla, bracera, guantellet,
i cuixera i gambera i sabató i jaquet;
i el cap un bacinet lleuger a la llum del dia...

Però, des que us he vist, no valen armadures
per al meu cor ferit, que fuig de guerres dures,
de renills, de cavalls, de sang sobre la neu.

Amb l'espasa a la beina, amb la llança partida,
vagarejo indecís. Cap corn reial no em crida:
només el mar, el mar i l'absència de Déu!




ArribaAbajoMala fusta


La fe no em justifica, perquè és teva:
tu creus en mi, per tal que llevi fruit
i jo m'entesto en les ombres del buit,
fulles de la feblesa, tota meva.

I així el meu arbre creix dins de la vida,
perdut en el brancatge i les arrels;
cobejo flors, miratge d'altres cels,
fràgil com la figuera maleïda.

Vindrà la mort, ho sé, com la tempesta
inesperada en una nit d'estiu:
vent que arrossega i foll llampeguejar.

Sense vestit per poder entrar a la festa,
buides les mans d'amor, duré, furtiu,
la meva llenya que no sap cremar.




ArribaAbajo Melmelada


Octubre allargassat, no contradiguis
massa aviat aquest pòsit d'estiu.
La solitud, al cor, ja senyoreja.
Deixa pels ulls uns dies de miracle.

És trist l'engany del cos i el teu engany.
Tot, l'or dels arbres, la llum, fins la vida
implacable dels joves que mosseguen
una fruita sucosa, la tenebra
ho engolirà. Per dins, anem plens d'ombres.
Els cossos floten en la mel del sol.




ArribaAbajo En tren, un migdia d'octubre


Ara el sol punxa despietadament
les fulles ja cansades dels esbarzers.
Oblidades, hi ha móres que es condensen, inútils.

A cada estació, indolents, maldestres,
baixen nois amb els llibres sota el braç:
ja abans de la tardor les seves sangs maduren
dolços, pesats licors per a no res.




ArribaAbajo Triomf de la vida


Vida, tu, d'on sorgeixes?
¿Quin afany poderós
pot desvetllar-te mínima
al més imperceptible
pòsit dur de la pedra?
¿De la pols mineral
que va, s'alça i es mescla
al metall decidit,
pur en cossos perfectes,
en macles de pirites,
o suspès en argiles,
en la carnal ortosa?
¿Del cristall absolut,
guspira d'oliví
al magma corsecat
de la pedra volcànica?

Llisques damunt del quars,
llum en la llum del nombre,
absorta dels teus límits
eterns però amb llavor
d'un destí molt més alt
que passa per la dura
mancança de la forma.
Gasos, vapors, sacseig
en boires absolutes
damunt estanys de febre!

En la caiguda arrela
la mínima estructura.
Tendresa imperceptible
del codi més lleuger.
immarcescible llei,
neguit etern, neguit
de retornar al cristall
mental del pensament.
Neguit enterc del liquen,
neguit carnós del fong,
doll fresc de la falguera,
música de l'espora!

¿Quin miracle congries
en el teu créixer, tany,
passió de la saba,
esclat fugaç, projecte,
cristall vivent, imatge
del passat i del futur,
diamant de la flor,
misteri de la rosa?
Per tu es veuen pagades
les heures més obscures,
l'herba i la vinya verge,
la blava genciana,
el saüquer, el gerani,
l'estàtica palmera,
l'olivera, el llorer,
tota la flora alpina
avesada a les neus,
al vent glaçat que exhorta
a acceptar el més humil
destí d'obscur rizoma,
esperant primaveres
sempre massa fugaces;
la flora tropical,
sempre exsudant febrosa,
perdent-se sempre extensa
en fulles generoses,
grandiloqüent, i sempre
tenebrosa de verd,
movent-se lentament
pels camins de l'excés,
voraç d'ella mateixa.
Que es podreix i reneix.
Ah! Carnívores flors
que us nodriu de la flor
mòbil que no enteneu,
gràcil insecte, lliure
flor de tanys vagarosos,
corol·les d'ales, èlitres;
mosca, joiell i màquina,
escarabat absurd,
cantàrida, maragda
viatger, i tu, grill,
ritmador dels estius,
abegot insistent,
abella d'industriosa,
mare de mels i ceres.
I tu mantis llenyosa,
llagosta de rostoll,
enyorosa de fulles,
encara emmirallant-te
en passats vegetals,
branquilló de bambú.

Tu ofidi lliscós,
doble llengua que escolta
ritme passats de tronc,
que avances cap a sangs
calentes, verinoses,
tu, nus que estreny dolcíssim.

Tu anguila germana,
que acompleixes el cicle
de la roca al flanqueig,
del rierol al mar:
llampec nocturn de lluna!

Tu peix esmunyedís,
obscur al teu reialme
d'aigües dolces, salades.
Peix que et menges el peix,
peix que pastures algues.
Tu tortuga obligada,
iguana, cocodril,
mandíbula implacable,
dents de tots el terrors.
Tu, llangardaix humil,
de pell resseca i trista,
vell prematur, i tu,
la gràcil sargantana,
regina de clivelles,
artifici d'or verd,
de quines mans d'orfebre?

¿Quin destí cap al seny,
quin foc d'ardent desig
et va escalfar les sangs,
quins fils desconeguts
et van tesar les ales
i et vas alçar potent
des de la roca esquerpa,
àliga, emperadriu
dels països celestes?

¿Quin cabal de tendresa
s'amaga al plomissol
del pit-roig, del pinsà,
de la lleu cadernera,
del rossinyol ocult
que canta en els fondals?

¿Quin afany clous, falcó,
en els teus cercles tràgics,
glòria dels ocells?
¿I tu, agró maldestre,
caçant entre canyissos?

¿Cap on vas tu, castor,
construint enfangat,
musell dolç, cua plana?
¿Llúdriga pescadora,
suavíssim ermini?
¿Tu, cavall comprensiu,
tu, ase humiliat,
tu, gat, tu, ós, senglar,
tu, gos, tu, lleopard,
tu, vaca mugidora
d'ulls immensos, lleó
que devora la daina,
cérvol que fuig del tigre,
llop que fuig de la fam,
home que fuig de l'home?

Home, pou de terrors,
¿sents només a la sang
espessa de tants canvis
el desig de la pols,
de retornar al no-res?

Per un destí tan llarg,
fatigós de metalls,
d'ales, de sangs glaçades,
d'urpes i de renills,
d'astes, d'ullals, de becs,
de plomes i d'escates,
de tendresa. i d'oblit,
d'astúcia i de caça,
d'instints empresonats,
fes teu el teu viatge!

Torna al teu nombre pur,
torna't vida més alta:
cicle d'un altre cicle:
matèria, esperit,
voluntat i desig,
mineral i vapor:
vida i no-res fets un
sol sentit del sentit,
sol sentit sens sentit.
(Llibertat, llibertat
d'escampar-se i vagar
per espais sense cloure's
al nombre que, obligant-nos,
ens fa llavor més lliure!).

Jo en el Tot i en el Nom
que encercla tot impuls
generós, recobrant-me.
Trobant-me en tu i en tots,
en el Tot i en el Nom
que comprèn i ens comprèn,
que ens afirma negant-nos.
Nom reclòs en el Nom,
extasiat del Nom,
Nom, amor pur del Nom,
Nom, cristall del seu Nom.




ArribaAbajoReqviem



La llum ve de l'altura,
la fosca ve del cor:
tot clama i res no dura,
tot calla i res no mor.

JOSEP CARNER                



Ara tinc al davant l'estesa del sembrat
i el sol que es colga darrera les muntanyes,
i per sobre els teulats de les humils cabanyes
puja cap al cel roig un fumerol
i sento com s'apaga el rierol,
i el complau de la branca i del còdol la carícia
i s'aquieta el món, que té condícia
de l'hora del repòs que li ha arribat,
i, ja tocatardana, passa al lluny una alosa
i es confon amb la boira que, confosa,
l'engoleix dins d'un oblit callat.
I jo contemplo el món, arrecerat
al tronc d'aquella mítica prunera
on ja no canta el rossinyol,
i el meu pobre esperit ja no alça el vol
ni vol aquell brogit passat de torrentera.
Somnia els estanys del cor,
el repòs enfangat de l'aigua mansa,
els canyars acerats i els fràgils joncs,
perquè l'excés de vida el cansa;
i amb poca vida sent que es mor.
Vol els racons ombrívols on la molsa
acull les fulles seques amb amor maternal,
on verdegen els líquens i groguegen els fongs,
on l'el·lèbor destil·la el seu licor fatal.

El carro alat del temps que ens sotragueja
i segueix el camí que l'ombra fa,
mentre cap a orient, d'on venim, ja fosqueja
(i potser no veurem l'aurora de demà),
va creuant rius que lentament s'apaguen
i a voltes en segueix el discurs discret,
sota arbredes on els records s'amaguen,
o travessa deserts d'amor desfet.
I ens va glaçant la sang mentre les rodes
llisquen ardents per roderes d'oblit
i amb l'implacable afany d'un rei Herodes
degolla il·lusions, cobert de nit.

Ara tinc al davant l'estesa del sembrat
i aquest ponent encès i la boira que s'alça.
Ara es mor lentament tot el gra soterrat
i, car renaixerà, cap neguit no el trasbalsa.
Però sobre la terra jo també em descomponc
i la boira m'angoixa més que no m'emmantella
i aquest ponent encès em crema ull i parpella
i el ventet més menut em vincla com un jonc.


I tu que impassible ens contemples,
no sé si acollidor, si hospitalari,
¿què en fas del nostre dolor, del calvari
privat on morim, sense que els temples
es commoguin ni s'esquincin els vels?
Al vespre ens quedem sols i ens rosega
el corc amarg dels fets que du el diari:
el nen apallissat que s'ha mort solitari,
la nena violada, la guerra que batega
en l'escorça dels arbres i en la llum dels estels.

¿Plorarem per la vida i per la mort,
plorarem per cada home i per la sort
terrible que ens voldria?
Tota vida és fracàs?

La frescor transparent de la rosa,
l'amor de la pell jove, commosa,
bellesa que neix cada dia,
tot ho devoraràs?

També regna el terror entre les teves dents?

Jo voldria oblidar-te i oblidar el món que ofega
el meu delit, i la pua, i la brega
que duc amb mi i amb tu i que tu no sents.
Perquè oblit és repòs,
i el meu cervell, cansat més que no el cos,
vol estanys d'aigua mansa,
vol muntanyes blavisses a l'horitzó,
vol la llum del captard, quan tot color,
del flamareig interior
descansa.


¿Morir sense recança
com aquell que ha estimat
i en l'inútil combat
la il·lusió ha deixat
i amb ella l'esperança?

Temps de foc i de cendra,
temps de sang i de por,
de neguit, de dolor,
d'oblit i tremolor,
de no saber comprendre.

Temps de cruixir de dents,
de pell que s'escrostona,
temps d'espasa i de fona,
temps d'angoixa pregona,
temps de crits i laments.

Al cor les canonades
i les serps a la ment.
Als teixits el turment
mentre l'urpa punyent
esqueixa a batzegades.

Madeixes de vinil
compten temps gota a gota.
Tota una vida, tota,
mentre el record s'esgota.
Que lluny queda l'abril!

Morir sense recança
com aquell que ha estimat
i, sadoll del combat,
el goig ha retrobat
i, amb el goig, l'esperança!


(Que els àngels t'acompanyin
al Paradís,
i que els màrtirs s'afanyin
a rebre't i l'encís
d'un cor de nens que canta
et porti a la Ciutat Santa,
i, amb Llàtzer, pobre abans,
tinguis etern descans!).

Entre els rosers massa llum adormia
pètals, records de converses llunyanes.
Mai més, mai més, els teus ulls, el somriure?
A baix, el riu caminava lentíssim.
Lenta, la sang no m'arribava als ulls.
S'escrostonaven estucs a les cúpules
i als querubins se'ls glaçaven les ales.
Dolces garlandes de flors i d'estrelles;
que lluny que són aquells dies de glòria!

Prego per tu que el repòs sigui etern.

(Sempre em fa plorar tant aquesta música!).

Tu sai ben ché'n altrui non ho speranza


PETRARCA                



Jo no sé quin silenci m'espera
després del gran brogit ni quina fred.
Ni sé què hi ha darrera la paret
ni si hi ha algú regint l'última esfera.

A voltes em fa por que a l'altra riba
només ombres hi peixin solitud
o que s'acabi el tràngol i el traüt
quan el no-res se'm mengi amb dent aspriva.

Però vull creure que tu hi ets; que, encesa,
la teva llar m'escalfa algun topant,
que els teus ulls han plorat per estimar-me.

Jo vaig d'aquí d'allà, tentinejant...
Oh quan serà que vindré a. reposar-me
al teu recés de perenne certesa!



Anterior Indice Siguiente