«Aucis amors». Teoria i pràctica del desengany d'amor segons Joan Roís de Corella

Lola Badia

Els diversos estudis interpretatius de textos de Corella que he publicat darrerament (Badia 1988, Badia 1989, Badia 1991) m'han conduït a detectar en el conjunt de la seva obra profana la presencia d'una doctrina coherent sobre l'amor-passió, que se podria definir com una «filosofia del desengany amorós», aliena a qualsevol solució positiva, fins i tot matrimonial¹. En aquesta comunicació no pretenc de discutir les fonts de la posició corelliana davant de l'amor, ni des de la biografia de l'autor², ni des de la seva relació amb el naturalisme o aristotelisme amorós que es difon per Europa a partir del XIII³, ni tan sols des de la literatura catalana més o menys contemporània⁴. El meu propòsit és tan sols mostrar, molt esquemàticament, com totes les seves obres profanes en prosa i en vers responen a una concepció monolítica i matisadament personal, molt pròpia d'un teòleg⁵ de la tardor medieval que escriu sobre l'amor humà.

L'anècdota argumental de la Tragèdia de Caldesa, la més famosa de les obres de Corella (Roís de Corella 1913,116-120; Menéndez Pelayo 1961, 30; Pacheco 1983; Rico 1984; Badia 1989), planteja el tema recurrent de la seva literatura amatòria: el desemmascarament per part d'un autor que parla en primera persona de la traïció de la seva amant, Caldesa. Parlar d'amor és, doncs, parlar de fracàs, i de desengany. El nostre escriptor, però, no és partidari de plantejaments simplistes i conflictius a l'estil de la Belle dame sans merci (Chartier 1983), que acaben descarregant indiscriminadament sobre l'element femení tota la responsabilitat del desastre que és l'amor; només cal que donem una ullada als seus rifacimenti mitològics, començant per les paràboles amatòries⁶ contingudes al Parlament en casa de Berenguer Mercader (amb els mites de Cèfal i Procris, Orfeu, Sil·la, filla de Nisos, Pasífae i Procne i Filomela), a les Lamentacions de Mirra e Narciso e Tisbe, a la Lamentació de Biblis, a la Història de Jason e Medea i a la Història de Leànder i Hero.

El Parlament en casa de Berenguer Mercader (Roís de Corella 1913, 231-276; Badia 1988, 153-156) presenta un marc narratiu a l'estil d'un Decameron en miniatura, que situa l'evocació de cinc mites ovidians⁷ en el context d'una tertúlia valenciana totalment versemblant, celebrada abans de 1471 a casa del prohom que dóna nom a la peça i amb la concurrència d'altres personatges reals vinculats amb la política i amb les lletres (Joan Escrivà, Guillem Ramon de Vilarrasa, Lluís de Castellví i Joan de Próixita; vegeu Riquer 1964, III, 313-315). Corella, que hi parla en primera persona, s'atorga el paper de «coronista», la qual cosa li permet de controlar el to ideològic dels relats i de la posada en escena de la narració. Al pròleg el nostre autor esbossa una jerarquització dels sabers que situa a dalt de tot la teologia, en segon lloc la poesia llatina, rica de significats morals, i en tercer lloc la creació literària en romanç, la qual el text anomena «vulgar poesia»: una ficció que vol ser moralment substanciosa i retòricament bella. El leit motiv de la tertúlia és el vessant catastròfic de l'amor-passió, de manera que els cinc mites adduïts funcionen com a exempla que proven la doctrina i commouen l'auditori fins a les llàgrimes. Cèfal mata la seva esposa Procris a causa d'un malentès engendrat per la gelosia (vegeu la nota 1); Orfeu perd la seva recuperada Eurídice a causa d'una impaciència nascuda de la passió; Sil·la mata el seu pare per poder unir-se al seu enemic, de qui s'ha enamorat; Pasífae, ofuscada pel desig, s'aparella bestialment amb una brau; Tereu, Procne i Filomela s'enllorden amb els crims més nefands a causa de la ceguesa de la passió. Corella i els seus amics experimenten alhora horror i delectança: la perillositat extrema de l'amor hereos (vegeu la nota 5), que es defineix per la pulsió sexual i l'enterboliment de la ment, queda magníficament il·lustrada.

El melodramàtic chiaroscuro de la lectura moral dels mites es repeteix a les altres obres esmentades més amunt, per bé que hi manquin les acotacions contextuals del Parlament. Mirra, Narcís, Tisbe, Biblis són noves «poètiques ficcions» de nítid valor exemplar (Roís de Corella 1913, 163-200). Els rifacimenti de les històries de Medea (ibidem, 201-230), en canvi, i de Leandre i Hero (ibidem, 93-120), resulten més complexos en la mesura que l'elaboració literària, epistolar en el primer cas i lírico-dramàtica en el segon, permet introduir nous matisos i contrastos. Així la culpable Medea adverteix totes les dones que la perfídia del seu enamorat traïdor és a l'origen de la seva follia criminal, amb la qual cosa es descarta de l'horitzó ideològic l'antifeminisme absolut de l'antiga tradició patrística i monàstica. D'altra banda, el desaforament passional que porta Leandre a ofegar-se en una «tempestuosa mar de Venus», que ha passat de la metàfora a la literalitat, i Hero a llevar-se la vida sobre el seu cadàver presenta els dos amants-víctimes com a presoners d'una obnubilació de la ment que no és altra cosa que, novament, l'amor hereos. Els efectes suasoris de la gran retòrica d'aquest text⁸, van fer que Martorell, tot i el desajustament ideològic que hi ha entre les posicions de Corella i les de la seva novel·la, on l'amor és sovint un joc joiós, aprofités la Història de Leànder i Hero per dotar el Tirant d'un final magnificent⁹.

Partint de la idea que és possible una lectura global del cicle troià en l'obra de Corella (Badia 1988, 171-180; Badia 1991)¹⁰, la interpretació moral del mite de l'origen de la guerra de Troia present a Lo juí de Paris (Roís de Corella 1913, 283-306) conté diversos punts doctrinal interessants. En primer lloc, Corella ens presenta l'obra com una col·laboració literària amb Joan Escrivà, un dels amics de Berenguer Mercader, que li reconeix una indiscutible superioritat com a estilista i com a exegeta. En segon lloc, es mostra partidari, com Boccaccio, de la interpretació moral dels mites clàssics i dóna algunes precisions de tècnica exegètica (Badia 1988, 157-170). Tercerament, quan descriu el sentit de la tria de Paris entre Juno que ofereix la riquesa i el poder. Minerva que promet la glòria militar i Venus que atorga un amor que per al nostre autor és luxúria, Corella defensa un ideal ascètic i de renúncia al món que s'avé amb l'esperit evangèlic més pur (vegeu la nota 3). Les tres opcions, en efecte, són vistes com a nefastes, per bé que la pitjor de totes sigui la darrera, és a dir la que sedueix el jove príncep troià. La via lasciva triada per Paris, en efecte, que és la pitjor entre les abominables, condueix al rapte d'Helena i a la guerra amb els grecs, una catàstrofe d'abast col·lectiu, «per la qual encara en lo present, entre tots los vivents, per tragèdia sobre totes trista, de la mísera i cruel destrucció de Troia totes les nacions amb dolor parlen» (Roís de Corella 1913, 305, 616-619).

Si Lo raonament entre Telamó e Ulixes i Les lletres d'Aquil·les e Polixena (ibidem, 1 -13; 277-282) són exercicis retòrics i dialèctics de limitada efectivitat literària. Lo plant dolorós de la reina Hècuba (ibidem, 13-28; Badia 1991), el quart escrit corellià relacionat amb la guerra de Troia, és una espectacular evocació del final de ciutat, en el qual la reina derrotada, com una mater dolorosa pagana, contempla la mort violenta d'un marit ancià, d'una filla verge i d'un net encara infant. La descripció de la vesània humana arriba al seu punt culminant amb l'evocació del sacrifici monstruós i estúpid d'un innocent, el petit Astianactes, fill del gran Hèctor: i és que per a Corella no hi ha cap justificació possible per a una guerra com la de Troia, nascuda d'una indigna història lasciva.

Corella és un antibel·licista militant. La negra pintura dels camps de batalla troians i del desastre final de la guerra no deixa escletxes per a la glorificació retòrica de l'heroisme cavalleresc i és que, llevat del text al·legòric anomenat Sepultura de mossèn Francí Aguilar (Roís de Corella 1913, 349-364), el nostre autor mai no s'avé a justificar la violència. Si ho fa en el cas esmentat probablement és perquè l'homenatjat va morir a causa de la guerra contra l'infidel (setge de Loja, de 1482)¹¹. Així, doncs, les altres obres seves profanes en prosa són totes de tema amorós, començant pel Debat epistolar amb Carles de Viana (Roís de Corella 1913, 147-162; Carbonell 1955-1956), hereu de Joan II abans de 1461¹². El joc partit inicial sobre si cal salvar, en cas de destret, la dona que t'estima o la que tu estimes, es resol al final del debat amb una nova sortida d'abast doctrinal sobre la qüestió del desengany. Corella, que havia començat sostenint que cal salvar la dona que tu estimes i no la que t'estima a tu, acaba reconeixent que la seva amada és una traïdora que mereix morir. Així, d'acord amb la tradició (vegeu Cerverí i Jaume I al Maldit bendit, per exemple), el nostre autor dóna la raó al príncep Carles, que havia pres l'opció contrària, i inicia l'esmena del seu error d'amant¹³.

És menys factible recollir continguts doctrinals en les dues breus cartes d'amor a Iolant Durleda o d'Urleda, les quals poden ser llegides com a simples exercicis de retòrica epistolar¹⁴. En canvi, els darrers textos que queden per esmentar, la mutilada Lletra que Honestat escriu a les dones (Roís de Corella 1913, 443), el Triunfo de les dones (ibidem, 131-146) i la Lletra consolatòria (Roís de Corella 1974, 94-96) del manuscrit de Cambridge (Bohigas 1985, 37-42; Badia 1991) presenten diverses reflexions clau per al pensament de Corella sobre l'amor. Així, al Triunfo, Veritat pren fingidament la ploma disposada a vindicar el gènere femení de les insensateses i puerilitats¹⁵ de l'inacabable discurs antifeminista, produït per uns escriptors barons que se solen macular amb mancances moll més greus que les que retreuen a les dones.

Més interessant és, però, veure com Corella surt al pas de la proverbial aversió de la teologia cristiana contra la dona; segons ell tal aversió cal llegir-la en clau al·legòrica, ja que l'Escriptura i els seus exegetes identifiquen el principi femení amb la sensualitat al marge de la maldat «literal» de la dona. Segons Corella, en efecte, la dona no és essencialment perversa, ja que per natura és pacífica, mansueta i humil, justament al contrari del baró, que és, també per natura, ferotge, violent i bel·licós. Aquesta constatació eleva la defensa corelliana de la dona a una certa dignitat conceptual i s'articula amb la incompatibilitat de Corella amb la guerra i la cavalleria, que ja coneixem¹⁶. Posar la dona pel damunt de l'home contra una tradició que compta amb puntals com Aristòtil¹⁷ topa amb l'inconvenient majúscul que l'Encarnació del Crist es va fer en un cos masculí i no femení, però Corella sap sortir de la dificultat argüint que Jesús no va voler prendre totes les perfeccions de la humanitat sinó «aquelles, ab molts defalts acompanyades,que a nostra Redempció eren més acceptes» (Roís de Corella 1913, 144, 404-406). El feminisme teològic de Corella es resol previsiblement amb una projecció mariana: la puresa de la Mare de Déu és, en efecte, el punt de referència inexcusable de l'honestedat femenina; per això queden excloses definitivament les pretensions dels poetes de la fina amor que, com a «insensats alquimistes», confonen el plom vil de l'amor humana, amb l'or puríssim de l'amor vertadera, és a dir divina¹⁸.

Davant de l'amor-passió, doncs, no hi ha sortida ja que la dona no pot ser, en termes marquians, honesta i deshonesta alhora¹⁹. I com que, en bona lògica, només queda l'acceptació del desengany, la Lletra consolatòria (vegeu supra) pot ser llegida com un tractadet sobre aquesta qüestió, on el nostre autor brinda la seva experiència personal com a garantia de la veracitat del que hi exposa. Qui navega pel «tempestuós mar d'amor deshonesta» acaba embarrancat a causa de la ingratitud de les dones i per fugir del mal pas no hi ha millor sortida que el vell remei ovidià, trompetejat per Boccaccio al Corbaccio i per Metge a Lo Somni, d'imaginar l'estimada com un ésser repulsiu i, sobretot, moralment abominable. L'únic perill, arribats en aquest punt, es sucumbir davant del punt vista de la dona que inculpa el baró d'haver-la induït al pecat. Però, fins i tot en aquesta circumstància, Corella brinda una solució; plantejant la qüestió en termes generals, la dona estimada no pot ser bona, ja que el mateix acte de possessió de l'amant la perd irremeiablement, transformant-la de pura en deshonesta. Corella proclama, doncs, en vers l'eficàcia d'aquesta vella recepta al final de l'obreta.

Tornem ara a la Tragèdia de Caldesa, pensant que el seu autor és un escriptor profà, que es delecta amb les poètiques ficcions dels antics i amb les faules dels poetes de la fina amor sense oblidar en cap moment la més ortodoxa de les posicions cristianes. Si la satisfacció de l'impuls sexual és incompatible amb l'honestedat de la dona, i l'honestedat, al costat de la vergonya, la mansuetud i la humilitat són precisament el quadre de virtuts femenines de model marià que fan la femella humana superior at mascle, la dona idealitzable no pot tenir res a veure amb l'amor; a més la passió, entesa tècnicament com a amor hereos, és una força cega i pertorbadora que impedeix el domini de la raó sobre el cos²⁰. Vistes així les coses, l'experiència amorosa d'un jo que defensa sense ambigüitats aquest quadre ideològic només pot ser una experiència de fracàs i la figura de la partenaire només pot ser la d'una dona caiguda. Caldesa és, doncs, aquesta estimada caiguda, protagonista d'una història d'amor necessàriament degradant, des del moment que es realitza en aquesta terra i no en cap paradís més o menys imaginari²¹. Caldesa encarna el que queda de l'antiga midons, passada per la censura implacable d'un teòleg que, com a home de carn i ossos, experimenta amb ella els enganys de l'amor. Aquesta és la dolorosa lliçó de la Tragèdia de Caldesa: el moment del desvetlament de l'engany de qui reconeix, per sota de les mentides dels falsos alquimistes de la fina amor, el vil plom de la sexualitat que fa de la dona un pou de desig insaciable.

Els dotze paràgrafs de l'obreta inclouen dues tirades de decasíl·labs clàssics, on uns versos de to exaltat i superhiperbòlic despleguen una imatgeria que, partint de suggeriments marquians, identifica simbòlicament la caiguda de l'amiga amb la fi del món. L'aparent trivialitat de l'anècdota que s'explica a la Tragèdia de Caldesa s'eleva a categoria artística si al darrera de la inflada retòrica apocalíptica que l'embolcalla hi llegim en transparència un emblema universal del desengany davant de l'amor cantat pels poetes, que té el propi autor per protagonista²².

Així com la Vita nuova dantesca introdueix la «poètica de la lloança», la Tragèdia de Caldesa instaura la «poètica del vituperi», s'entén de l'estimada²³. Le pecadora Caldesa, a qui ja havia estat cedida la paraula a la Tragèdia per demanar perdó, apareix també com a coautora del text versifica! Cobles de mossèn Corella a Caldesa, «Ma grand caritat, amor e larguesa» (Roís de Corella 1913, 433-438). El discurs de la dona posa en solfa les baixes passions del seu amant, la seva mala consciència, la seva manca de gentilesa i la seva ignorància «del exercici de Venus, deessa» (v. 52). Cap d'aquestes acusacions no pot canviar el fons de la qüestió, de manera que Corella es lliura, en aquest text i en un altre que porta el títol A Caldesa, «Si el ferro fred refreda la mà casta» (Roís de Corella 1913, 415) a tota mena d'exageracions injurioses a propòsit de la fam sexual de la midons caiguda, que ja va ser batejada d'antuvi amb un nom adequat a aquesta mena de necessitats retòriques.

El poema que porta el títol Desengany, «Los qui amau preneu aquesta cendra» (Roís de Corella 1913, 426) torna a proposar el remedium amoris de la Lletra consolatòria, és a dir la meditació sobre la deshonestedat de l'estimada. Entre els exemples disuasoris coadjuvants el nostre autor esmenta Narcís, Pigmalió i el seu propi cas, la traïció de Caldesa (vv. 16-20), que s'eleva així, amb aquesta companyia, a la categoria de mite exemplar.

Les altres obres líriques de Corella de tema profà ofereixen un poema força elegant i teatral, La sepultura, «En letres d'or tindreu en lo sepulcre», adreçat a una vídua casta (Roís de Corella 1913, 417, Romeu 1985, Verger 1986), la qual mata el poeta amb la seva honestedat. Els altres poemes d'amor, tan reeixits com poc nombrosos, desenrotllen gairebé sempre aquest mateix tema, el de la mort per amor²⁴; senyal que en el terreny de les efusions líriques Corella controla també rígidament la doctrina que associa indissolublement l'amor, el fracàs, la decepció i el desengany.

• Avalle, D'Arco Silvio (1977), Ai luoghi di delizia pieni, Milano-Napoli, Ricciardi.
• Badia, Lola (l988), De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona, Quaderns Crema.
• Badia, Lola (1989), «Ficció autobiogràfica i experiència lírica a la Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella», Homenaje al profesor Antonio Vilanova, I, Barcelona, Universitat de Barcelona, Departamento de Filología Española, pp. 75-93.
• Badia, Lola (1991), «El Plany dolorós de la reina Hècuba de Joan Roís de Corella. Restauracions i contextos», Homenatge Joan Fuster. Estudis de Llengua i Literatura, III, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 195-224.
• Bohigas, Pere (1985), Sobre manuscrits i biblioteques, Barcelona, Curial-Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
• Cantavella, Rosanna (en premsa), «Terapèutiques de l'amor hereos a la literatura catalana medieval». Actes del IX Col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant, 1991), Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
• Carbonell, Jordi (1955-1956), «Sobre la correspondència literària entre Roís de Corella i el Príncep de Viana», Estudis romànics, V, pp. 127-140.
• Cátedra, Pedro M. (1989), Amor y pedagogía en la Edad Media, Salamanca, Publicaciones de la Universitat de Salamanca.
• Chartier, Alain (1983), La belle dame sans merci. Amb la traducció catalana del segle XV de Francesc Oliver, estudi i edició de Martí de Riquer, Barcelona, Quaderns Crema.
• Colon, Germà (1985), «"La balada de la garsa i l'esmerla" de Corella», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, IX = Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, 3, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 157-178.
• Deyermond, Alan (1991), «Salamanca, ¿centro de gravedad de la literatura castellana del siglo XV? (a propósito de Amor y pedagogía, de Pedro Cátedra)», Ínsula, 532, març, pp. 3-4.
• Fuster, Joan (1968), «Lectura de Roís de Corella», Obres Completes, I, Llengua, Literatura, Història, Barcelona, Edicions 62, pp. 285-313.
• Llull, Romeu (1987), Lo despropiament de amor, edició de Jaume Turró, Bellaterra, «Stelle dell'orsa».
• Martorell, Joanot (1990a), Tirant lo Blanc i altres escrits de J. M., a cura de M. de Riquer, Barcelona, Editorial Planeta, «Clàssics Catalans Ariel», 1.
• Menéndez Pelayo, Marcelino (1961), Orígenes de la novela, II, edición nacional de las obras completas de M. P., XIV, Madrid, CSIC.
• Metge, Bernat (1959), Obras de B. M., edició, traducció, notes i pròleg de Martín de Riquer, Barcelona, Universitat de Barcelona.
• Olivar, Marçal (1991), Obra dispersa. Llibre en homenatge en el seu 90è aniversari, Barcelona, Biblioteca de Catalunya.
• Pacheco, Arseni (1983), «L'anàlisi de la passió amorosa en alguns text del segle XV. Anatomia d'un gènere en embrió». Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, VI = Miscel·lània Pere Bohigas 3, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 25-18.
• Renedo, Xavier (1949). «De libidinosa amor los efectes», L'Avenç, 123, febrer, pp. 18-23.
• Rico, Francisco (1984), «Imágenes del Prerrenacimiento español: Joan Roís de Corella y la Tragèdia de Caldesa», Estudios de literatura española y francesa, siglos XVI y XVII. Homenaje a Horst Baader, Verlag Klaus Dieter Vervuert, Frankfurt, pp. 15-27.
• Riquer, Martín de (1964), Història de la Literatura Catalana, 3, Barcelona, Ariel. Reedición en 4 vols. Barcelona, Planeta, 1980.
• Riquer, Martín de (1990), Aproximació al «Tirant lo Blanc», Barcelona, Quaderns Crema.
• Rodríguez del Padrón, Juan (1982), Obras completas, edición de César Hernández Alonso, Madrid, Editora Nacional.
• Roís de Corella, Joan (1913), Obres de J. R. de C., edició de Ramon Miquel i Planas, Barcelona, Biblioteca Catalana.
• Roís de Corella, Joan (1974), Obra profana, introducció de Jordi Carbonell, València, Albatros. Reedició: Valencia, Tres i Quatre, 1983.
• Romeu i Figueras, Josep (19S5), «Dos poemes de Joan Roís de Corella: A Caldesa i La sepultura». Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans, Barcelona, Curial, pp. 137-167.
• Verger, Eduard. J. (1986), «La sepultura de Roís de Corella, amb una postil·la». Homenatge a Josep Romeu i Figueras, II, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 357-365.
• Vilanova, Amau de (1985), De amore heroico. De dosi tyriacalium medicinarum, edició de M. Mc Vaugh, Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia, II), Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.
• Warner, Marina (1990), Tú sola, Madrid, Taurus. Original anglès de 1971.