Cal notar, en aquest cas, una qüestió textual que afecta la correspondència promette / «permet». Aquest passatge de Boccaccio és reprès també al capítol 433, amb la forma correcta «promet»; sembla, per tant, que en el cas que comento hi ha un error derivat de la mala interpretació de l'abreviatura pro, més atribuïble a un copista o a l'impressor que no nas a l'autor. Vegeu més avall.

Entre els detalls textuals d'interès, remarco la supressió del verb impedisce, que sembla més accidental que no pas volguda atès que la frase del final no acaba de tenir sentit. Igualment, «aquí han loch ira e enuig» sembla fruit de corrupció textual de «Quivi hanno luogo i ramaricamenti», com si després de luogo s'hagués llegit ira i no hagués estat entesa la resta del mot. I encara «se volten, anant» sembla fruit de la corrupció de «si veggono davanti», potser afavorida per la fàcil confusió entre «avant» i «anant».

Per no allargar innecessàriament el text, relego a aquesta nota uns quants paral·lelismes més, no tots segurs, i altrament poc significatius des del punt de vista del rendiment que se n'obté al Tirant. a) Mas, perquè no pareguen vanes les mies paraules, yo só de l'últim ponent, podeu dir a la senyora princessa. (cap. 189, p. 444) / A cui Tarolfo rispose: «Io sono dell'ultimo ponente assai ricco cavaliere... (IV 31) b) Mas yo tinch major rahó de dolre'm, que jamés fos enamorat... (cap. 285, p. 605) / ma certo io ho molto maggiore cagione di dolermi che tu non hai (...) io ho maggiore cagione di dolermi che tu non hai. (IV 35) c) Mas aprés lo cars, jamés traure ni apartar poguí del meu ànimo la miserable gelosia. (cap. 295, p. 627) / E certamente mai dell'animo partire non mi si poté che costei colui o altrui non amasse più di me. (IV 35; noteu, en aquest darrer cas, que la causa del dolor dels dos personatges és la gelosia, tot i que Martorell ha sintetitzat i fet més explícit el text de Boccaccio).

He reproduït la darrera interrogació de Tirant segons el text de l'edició de Riquer, 1990a: 648, coincident amb la lectura de l'incunable de 1490 i amb la font del passatge.

El primer passatge de Corella en aquest monòleg de Tirant l'ha identificat Renedo, 1995-96: 337, n. (on, per error, es fa referència al capítol 209 i no al 208; Guia, 1996: 80 també proposa un paral·lel corellià, però és evident que s'ha confós amb un passatge pròxim, i molt semblant, de la mateixa obra de Corella), i el darrer, Cingolani, 1995-96: 371. No em consta que s'hagi posat en evidència l'altre préstec.