Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice
Abajo

Clàssics i pseudo-clàssics al «Tirant lo Blanc». Reflexions a partir d'unes fonts de Joanot Martorell1

Stefano Maria Cingolani





  —361→  

ArribaAbajo Martorell i les seves fonts

Pus hom ve al combatre deu metre gran instància, e amonestar cavallers e hòmens jóvens a ben fer, e loar-los de lurs proesas e de lurs antessors, e dir tant que.ls faça anardir, e lunya e de coardia.


(Wittlin 1980-89: III, 84).                


Joanot Martorell coneixia el Tresor de Brunetto Latini (vg. Riquer 1990a: 306). Tot i que encara no sabem fins a quin punt el va aprofitar, és ben cert que hi podia trobar de tot: informacions   —362→   sobre ciència i moral, història, política i retòrica; però, sobretot, l'enciclopèdia del toscà podia jugar un paper excel·lent com a «manual de cultura clàssica» (Wittlin 1980-89: I, 20) gràcies als centenars de citacions d'autors grecs i llatins que trobem escampades pel text. No coneixem amb certesa com Martorell va organitzar els seus materials ni de quins ni de quants llibres disposava; hi ha indicis, però, que ens fan pensar que no devien ser gaires. Possiblement recorria a autèntiques pedreres de notícies i idees __com per exemple Eiximenis (vg. Hauf 1990: 25-30 i Badia 1993a: passim)__ i reculls de materials diversos reunits al llarg dels anys __com deixa besllumar el ms. 7811 de Madrid (vg. Riquer 1990a: 255-256)__. El Tresor podia ser ben bé un d'aquests llibres. A més de les coses que hem esmentat, Martorell hi podia aprendre com s'havia d'actuar en la pau i en la guerra, i sembla que segueix el precepte citat a l'inici de l'article tant quan construeix la figura de Tirant com a bon capità, com a l'hora de dibuixar-se una pauta de comportament com a bon escriptor. Als caps. 156 i 387 Tirant pronuncia unes «oracions» per motivar el seu exèrcit abans de la batalla; són discursos d'estil elevat d'acord amb els principis de l'oratòria clàssica, típiques peces d'habilitat literària dels antics autors d'històries2. Els parlaments i les descripcions eren els moments tòpics en els quals es concentrava l'ús de la retòrica i Martorell no es nega a observar aquest costum estilístic ja que ell mateix declara que escriu «hystòries» (Pròlech, Hauf-Escartí 1992: 4, 21). És important, però, esbrinar de quins models en concret Martorell treia suggeriments i per quins es deixava afalagar. A propòsit d'això és interessant de veure com aquest estil elevat es construeix a partir, i a l'entorn, de préstecs i manlleus d'altres textos que es configuren com a patrons de retòrica. Són obres clàssiques com   —363→   les Heroides d'Ovidi (vg. Hauf 1993a) i les Tragèdies de Sèneca (vg. Pujol en aquest mateix volum), i neo o pseudoclàssiques com Petrarca (vg. Badia 1993a: 76), les Històries Troyanes de Guido delle Colonne en la traducció de Jaume Conesa (vg. Wittlin 1989), Enric de Villena (vg. Cátedra 1993) i, per damunt de tot, Joan Roís de Corella.

Les recents aportacions de Riquer 1990a: 298-301, Chiner 1991, Garriga 1991, Miralles 1986: 21-60 i 1991 i, sobretot, de Hauf 1993b han mostrat com la presència de Corella al Tirant lo Blanc és massiva i determinant. Determinant, perquè, amb els escassos coneixements que Joanot Martorell tenia de la literatura llatina3, Corella esdevé la font més abundosa del seu saber retòric clàssic, tot i que d'una classicitat molt particular. Però aquesta demostrada «connexió corelliana» __en paraules d'Albert Hauf__ encara deixa molts interrogants per aclarir i plantejar unes quantes qüestions que un cop solucionades, o millor proposades, podrien impulsar ulteriorment la investigació.

Les citacions i els préstecs textuals de Corella, escampats per tota la novel·la, són d'una tal quantitat i qualitat que forçosament han d'haver estat incorporats al llarg de la composició del Tirant i no poden ser un afegitó posterior, ni encara del mateix Martorell. Això amb la venia d'aquells crítics que encara estan convençuts de la doble autoria del Tirant4. Que calgui atribuir la presència de Corella al Tirant a la plena i exclusiva responsabilitat de Galba rau en el prejudici que Corella és un autor «decadent» i que per això mateix no podia agradar a un «gran escriptor» tan «modern» com Martorell5. En realitat, l'extensa corellització del Tirant ens fa prou evident que «l'alt estil d'elegant poesia» de Corella pertany del tot al gust literari de   —364→   Martorell i és tan fonamental per apreciar la seva obra com «l'estalviable» parafernàlia mitològica és imprescindible per entendre el Curial e Güelfa6.




ArribaAbajo Excursus sobre Corella

Una de les cartes que donen bon joc als partidaris de Galba com a corellitzador del Tirant és sense cap mena de dubte la de la cronologia. Joanot Martorell comença a escriure la seva novel·la, com ell mateix declara, el 2 de gener del 1460 i l'acaba entre el final del 1463 i l'inici del 1464 (vg. Villalmanzo-Chiner 1992: 85). Serien aproximadament els mateixos anys en què Corella va compondre les proses mitològiques. La seva producció profana s'escamparia, tal com opinen els crítics, entre el 1458 i el 1471, període presumible per a la composició de la Tragèdia de Caldesa i del Parlament. D'entre aquestes dates tant Carbonell (1983: 33) com Wittlin (1993b: 342) afirmen que cal restringir l'època de màxima producció als anys 1460-1465 o, millor, als 1460-1462. Tot i la reducció de l'activitat literària profana de Corella a uns anys molt primerencs, seria ardu de creure que Martorell se'n pogués aprofitar ja en les primeres planes del Tirant. Justament per aquesta raó Lola Badia (1993a: 11 i 79, n. 60) va proposar que «caldria revisar la cronologia de Corella» i va trobar en el seu desig la plena aprovació de Hauf (1993a: 73). Si pensem que Martorell «devia saber de memòria pràcticament tot el Corella que ha integrat a la seva novel·la» (Miralles 1991: 13) el seu «aprenentatge corellià» no pot ser posterior al 1460, com tampoc no ho pot ser la composició i difusió almenys d'algunes de les proses mitològiques de Corella mateix7. En espera d'una revisió global de la cronologia de les seves obres podem acceptar la data de 1458 per a la composició de la   —365→   Tragèdia de Caldesa tot i que descartem la hipòtesi d'interpretació biogràfica (vg. Annicchiarico 1991-92, Badia 1993b: 73-91 i Garriga 1994). Partint d'aquesta premissa, contràriament, però, a les tesis més corrents, cal percebre que la Tragèdia és literàriament incomprensible sense les proses ovidianes que li seran, doncs, anteriors i no, com sempre es diu, posteriors8. Interpretar la Tragèdia com a punt d'arribada de la trajectòria literària del Corella profà no em sembla que pugui presentar cap dificultat ni d'ordre cronològic ni literari, només hem de trobar una col·locació adient per aquestes peces literàries dins de la seva evolució cultural. Wittlin (1993b: 338) creu, amb bones raons, que «la majoria dels escrits de Corella sobre temes mitològics [són] exercicis de retòrica» i que van formar part __com era costum fins al segle passat__ de la seva pràctica d'estudis de les disciplines del trivium, estudi necessàriament propedèutic al de la teologia i típicament juvenil. Ara bé, no ens hauria d'estranyar massa que Corella, nascut el 28 de setembre del 1435 (vg. Chiner 1993b), s'entretingués en exercicis escolars de literatura entre els 20 i 23 anys aproximadament, tot just abans de dedicar-se a la teologia. Ni ens ha de meravellar gaire descobrir en un Roís de Corella de tan jove edat una consciència d'intencions literàries tant definida.




ArribaAbajo Corella com a mestre de Martorell

És important alliberar el camp de qualsevol possible dubte sobre la utilització extensiva de Corella per part de Martorell perquè la quantitat de manlleus corellians és tan notable que no poden tenir una importància secundària. Però ens hem de demanar quin és el sentit d'aquests manlleus: són només uns préstecs encaixats al text per enriquir-ne la prosa o tenen un paper més determinant que, fins i tot, ens pot ajudar a aclarir el sentit mateix del Tirant?

  —366→  

La primera cosa que s'ha de notar és com la lectura de Corella ha pogut influir la consciència estilística de Martorell. De bell antuvi crida l'atenció el fet que al Tirant, al contrari del Curial, hi ha una tan assenyalada diferenciació entre «un estil elevat, retoritzat i eloqüent amb el qual fer destacar la importància de les paraules i les idees dels protagonistes» i un «altre estil [...] col·loquial, realista i natural» (Romeu 1994: 175). Sense exagerar gaire podem dir que la gradació estilística és de procedència clàssica i que li arriba mediatitzada, en bona part, per l'estètica de les proses de Corella vistes en contraposició a l'estil més pla de les cròniques i de les novel·les artúriques. Que la sensibilitat de Martorell per a una diferenciació estilística, sobretot per a l'assoliment d'un registre elevat, i la seva capacitat d'aplicar-la siguin bàsicament de procedència corelliana ho podem deduir de l'escriptura mateixa de la novel·la si interpretem correctament l'abast de la influència de Corella. Tornem a mirar una afirmació de Martorell que se situa en una època anterior a la composició del Tirant. El 24 de maig del 1437, adreçant la seva tercera carta de batalla a Joan de Monpalau, Martorell escriu:

La impropietat de paraules no perturba en nostra batalla, car la rectòrica més se pertany a notaris que a cavallers, e per tal no em cur de rectoricar mes lletres.


(Riquer 1990b: 1199).                


Martí de Riquer es meravella que una opinió com aquesta pugui ser de «la mateixa persona que al Tirant lo Blanc demostra conèixer bé la propietat de les paraules i té capítols que són veres exhibicions de saber retòric» (Riquer 1964: II, 635). Però si observem, a banda de les cartes de batalla, com escriu Martorell pocs anys després el Guillem de Varoic o el Flor de Cavalleria ens podem adonar que el seu estil encara era perfectament coherent amb un cert fàstic, o incomprensió, per la retòrica. Actitud que no s'haurà de prendre al peu de la lletra, ja que la bregositat de la disputa no manca d'una certa ironia (vg. Riquer 1972: 62-63 i 1990a: 78) i bona part del llenguatge de les cartes contrasta amb les afirmacions de Martorell. Tot i així, però, el canvi d'intencions estilístiques __i de consciència literària__   —367→   entre el primer i el darrer Martorell em sembla força significatiu. Es fa evident, doncs, que entre el Guillem i el Tirant ell va trobar algú __Corella__ que li va fer evident que era impossible escriure una novel·la com la que estava planejant des de feia anys amb aquelles idees literàries. Potser ja se n'havia adonat. No em sembla cap casualitat que les seves dues primeres obres s'haguessin quedat en l'estat d'esborranys o d'exercicis sense continuïtat9. Quina sortida satisfactòriament literària podien representar la reducció lul·liana del Gui de Warewick, efectuada al Guillem de Varoic, o l'exemplarística crua i teòrica del Flor de Cavalleria?




ArribaAbajoEncara sobre Corella i el Tirant

Per destacar la vàlua de la lliçó corelliana sobre Martorell voldria aportar un parell de préstecs __a més dels ja individuats als caps. 9, 20 i 22 (vg. Hauf 1993a: 112)__ que tenen la seva importància pel fet de situar-se en la primera part del Tirant. En aquesta secció compten amb prou materials per fer-nos una idea força exacta de l'evolució estilística de Martorell, ja que es tracta de la reescriptura d'un text propi, el Guillem de Varoic, en el qual encara es mantenia estilísticament ben a prop d'una font secundària: el Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull10.

Ens trobem al cap. 27: acabada la guerra amb els moros invasors, Guillem de Varoic torna a fer vida ermitana, però a la seva   —368→   esposa, la Comtessa, no li sembla adequat el primer ermitatge del comte i li tria un altre lloc més adient. Al Guillem de Varoic trobem una descripció simple d'aquest ermitatge:

Prop l'ermitatge on ell estava havia un bell arbre ab una font d'aigua molt clara, de la qual era abundós lo prat e los arbres que li eren entorn.


(Riquer 1990b: 1241).                


En la seva primera obra Martorell és quasi literalment fidel a Llull:

Dessots aquell arbre hac .Ia. fontana molt beyla e clara, de la qual era abondós lo prat e.ls arbres qui li eren entorn.


(Pròleg, 3; Soler 1988: 162).                


Uns anys després, en revisar el Guillem per inserir-lo en la primera part del Tirant, amplifica la descripció del locus amoenus:

1a) [La Comtessa] eligí un altre loch __lo qual era molt delitós__ de gran spesura d'arbres, hon havia una molt bella lúcida font que sobre les verts florides erbes ab suau remor corria e enmig de aquella delitosa praderia havia un pi de singular bellea. E cascun dia en aquella lúcida font venien a beure totes el bèsties salvatges de tota aquella silva, que era un gran delit de veure-les.


(Cap. 27; Hauf-Escartí 1992: 49, 16-21).                


A la refosa se'ns fa evident la propensió de Martorell per a un estil més descriptiu i retoricat, no tan essencial i al·lusiu com el de Llull11. Aquest canvi s'ha de deure a la lectura de Corella, com podem comprovar si confrontem el passatge del Tirant amb unes descripcions paral·leles extretes del Jardí d'amor i del Parlament:

1b) entri per una vall, la qual molts arbres axi çircuhien [...] e dauall los arbres estaua la terra, de moltes colors quasi brodada, ab diuerssitat de florides erbes; les quals regaua una clara e bella font, que per mig de la silua, ab suau e gentil so, corria (Narcís 428-434). A la rriba de   —369→   una pocha luçida font, que, sobre les verdes erbes, ab suau remor corria.


(Cefalo 322-324; Miquel 1913: 178-179, 242).                


Un canvi semblant, cap a una ricor descriptiva, el mostra també una altra reelaboració del Guillem de Varoic:

E fonc cas que el rei de Gibraltar e lo rei de Tànger feren molt gran estol de naus e galeres, ab gran moltitud de cavallers, per conquistar la Gran Bretània.


(Riquer 1990b: 1236).                


De fet al Tirant no assistim només a la reducció de dos reis a un, sinó que el que més destaca són les motivacions de l'acció del rei, absents al Guillem:

2a) Seguí's aprés, que lo gran rey de Canària, jove fortíssim, ab la viril inquieta joventut de nobles sperançes guarnida, sempre spirant a honorossa victòria, féu gran stol de naus e galeres.


(Cap. 5; Hauf-Escartí 1992: 11, 15-17).                


En aquest cas Martorell empra unes paraules de Jàson a la Historia de Jason e Medea, i usarà la segona part de la citació en un altre lloc (vg. Hauf 1993a: 75-78):

2b) La viril inquieta jouentut, de nobles esperançes guarnida ab honorosa victoria, virtuosissim Rey, als teus regnes me porta.


(Medea 40-43; Miquel 1913: 204).                


Martorell usa la mateixa adjectivació quan, al Tirant, descriu Guillem de Varoic com a «cavaller fortíssim qui en sa viril joventut havia sperimentada molt la sua nobla persona en l'exercici de les armes» (cap. 2; Hauf-Escartí 1992: 6, 12-13).

Per poder avaluar si aquests manlleus tenen una funció en la interpretació dels personatges que els empren i per definir en conseqüència la lectura que Martorell féu del teòleg valencià, caldria una anàlisi de conjunt de la connexió corelliana. Però ja a partir d'ara es poden exposar algunes consideracions sobre el tipus d'estudi i la manipulació a què l'autor del Tirant va sotmetre   —370→   els textos corellians. La presència de Corella s'hi detecta en paraules, en expressions, en frases curtes i llargues, en situacions12 i potser en la caracterització i l'expressió literària de la passió amorosa. Martorell va aprendre's de cor Corella __com ho mostren els préstecs no totalment literals, a partir de les primeres paraules del capítol segon__, va fer exercicis retòrics de substitució de termes (vg. Hauf 1993a: 69-72), va postil·lar el manuscrit de les proses corellianes subratllant passatges significatius13 __per emprar-los més endavant__, que pertanyen al camp de l'estil elevat i retoricat (descripcions, parlaments, sentències). Tampoc a nivell de l'estructura narrativa, tan particular al Tirant per la freqüent preeminència de la comèdia de caràcters per sobre de la novel·la d'acció, podem negar que Martorell repeteix ad infinitum __i amb les mateixes pautes__ l'atmosfera de la primera part de la Historia de Jason e Medea, ritmada per magnífics i nobles diàlegs seguits d'interminables temptatives de seducció dutes a terme amb les més elaborades eines de la retòrica. Martorell ha estat definit com a «novelista palabrero» per al qual «son las palabras antes que las acciones [...] las que constituyen la realidad bàsica de la ficción», però el fet que «en el Tirant lo Blanc todos hablan hasta por los codos» (Vargas Llosa 1993: 596 i 594) l'hem d'explicar amb la voluntat d'imitar models literaris concrets. I és en Corella on hi havia una retòrica de la paraula i del discurs tan contundent com per modificar des de les arrels el senzill model tradicional proporcional per les cròniques i les novel·les artúriques usat per Martorell al Guillem14.

  —371→  

Per enriquir el fitxer de la connexió corelliana voldria afegir ara uns altres manlleus, també del tipus més simple, que poden exemplificar molt bé l'atenció minuciosa i subtil que Martorell va dedicar al seu model. En el primer, Tirant, en una lamentació amorosa, i Carmesina, que li respon, parlen amb paraules de Píramus:

3a) Entre tots los altres mals que sent, aquest és lo qui més me atribula (cap. 120). Entre tots los mals, lo que més me atribula.


(Cap. 271; Hauf-Escartí 1992: 238, 7 i 584, 16-17).                


3b) Entre tots mos mals, lo que més me atribula.


(Tisbe 654; Miquel 1913: 185).                


Més endavant, tot just abans dels capítols 209-211, ja detectats com pregonament corellitzats (vg. Hauf 1993a: 112-114), Tirant s'adreça a Carmesina perquè «li fes gràcia li donàs compliment del que tant desitjava» emprant paraules del discurs de la dida a Mirra __al Jardí d'amor__ quan l'«antiga dona» intenta endevinar les raons del seu sofriment. En l'adaptació de Martorell assistim a un capgirament del sentit del discurs, mots nats per a la consolació i per desencadenar una confessió, que esdevenen una eina de seducció.

4a) E si de vós no us pren pietat, com vos dolreu de mi? E si a la vostra bellea no perdonau, qui trobarà en vós misericòrdia? De dos mals, lo menor és de elegir ¿qual elegesch? serà l'altre, puix la mort per menor elegesch.


(Cap. 208; Hauf-Escartí 1992: 464, 23-26).                


4b) Si de tu no has piatat com te doldras dels estranys? Si a la tua bellea no perdones ¿qui trobarà en tu misericordia? E, si de dos mals lo menor es de elegir ¿qual serà l'altre, si la mort per menor elegexes?


(Mirra 138-142; Miquel 1913: 169).                


Com a conclusió d'aquest grup de capítols Martorell posa en boca de Tirant les paraules que encapçalen la lamentació de Tisbe:

5a) La major dolor que als mesquins atribula és que en algun temps sien stats benaventurats.


(Cap. 212; Hauf-Escartí 1992: 470, 14-15).                


  —372→  

5b) La major dolor que als mesquins atribula, es si en algun temps són estats benauenturats.


(Tisbe 546-547; Miquel 1913: 183).                


El dia que ocorren les tragèdies de Caldesa, de Leander i d'Hero, és el mateix tràgic dia del naixement de Carmesina, tant segons les paraules de l'enamorada i gelosa Viuda Reposada, com en les de la mateixa princesa quan plora la mort de Tirant (per a la tradició d'aquesta denominació, vg. Puigvert 1990-91):

6a) egipcíach dia.


(Caps. 227 i 474; Hauf-Escartí 1992: 499, 27 i 902, 1)                


6b) egipçiach dia.


(Caldesa 71 i Leander y Hero 303; Miquel 1913: 125 i 105)                


Les «raons de Mirra en boca de Carmesina» són encara més de les que ja havien estat individuades. En reproduïm una altra mostra que subratlla la importància cabdal que les «lamentacions» de Mirra i de Tisbe tenen per a les freqüents lamentacions del Tirant:

7a) O casta de ma ignocència! Tan honest morir no.m consentiren, ans portaren lo murmur de mes darreres paraules a les orelles de la Viuda Reposada.


(Cap. 246; Hauf-Escartí 1992: 539-540, 31-1).                


7b) Mas los cruels fats, enuejosos de ma casta ignoçencia, tan honest morir nom consentiren, ans, portaren lo murmur de mes darreres paraules a les fels orelles de ma dida.


(Mirra 119-123; Miquel 1913: 169).                


En boca de la Princesa trobem la continuació del discurs de Píramus ja fitxat al número 3:

8a) e per ço no tinch alegria mostrar-te la infinida amor a la qual justament lo teu meréxer me obliga, e per ço speraré temps en lo qual sens temor yo.t pupa mostrar com tinch en poch ma vida.


(Cap. 271; Hauf-Escartí 1992: 584, 17-20).                


8b) per que no tinch poder de acabadament mostrarte la infinida amor, a la qual justament lo merexer teu me obligua; e perço guarde algun temps en lo qual, sens temor, pugua mostrar als Deus e a les gents que tinch en poch ma vida, si per tu lauia a desprendre.


(Tisbe 655-660; Miquel 1913: 185-186).                


  —373→  

Encara Mirra, aquesta vegada en boca de Tirant:

9a) Delit és als atribulats a lur dolor a persones fel recitar posien (cap. 295). és gran descans als miserables com recitar poden lurs dolors a persona fel e piadosa.


(Cap. 301; Hauf-Escartí 1992: 628, 10-11 i 638, 19-20).                


9b) attenyeras algun descans, car delit es als atribulats si lur passio a persona fel recontar poden.


(Mirra 113-114; Miquel 1913: 170).                


l0a) aquella infançonia de la mort, la qual egualment accepta qualsevol que a ella recorre.


(Cap. 295; Hauf-Escartí 1992: 628, 12-13).                


10b) aquella certa infançonia de la mort la qual egualment accepta qualseuol que a ella recorre.


(Mirra 113-114; Miquel 1913: 168).                


Per concloure, una frase molt simple i molt variada en Corella que mostra el grau d'atenció que li dedicà Martorell fins en les menuderies expressives:

11a) la mia fatigada pensa combatien.


(Cap. 373; Hauf-Escartí 1992: 758, 10).                


11b) en los camps de la sua fatigada penssa, combatien.


(Parlament 144-145; vg. ma dolorosa penssa combatien,
Caldesa 194 i ma enamorada penssa,
ab eguals forçes combatien, Mirra 84-85;
Miquel 193: 237, 129, 167).
               


Llegir el Tirant, doncs, vol dir topar contínuament amb Corella: discursos, parlaments i cartes són bastits a partir de Corella. I d'això, en la societat literària de València de mitjan segle quinze, no podien no adonar-se'n si, fins i tot discutint de qüestions amoroses, les dones que apareixen a Lo Somni de Joan Joan sabien al·legar l'autoritat del Tirant al costat de la de Corella, del qual llegien cada dia les «poesies» (vg. Pitarch-Gimeno 1988: 203). No podem oblidar la informació que ens proporciona el que coneixem sobre els ambients de la recepció dels dos autors a l'hora d'avaluar les intencions literàries, evidentment prou explícites, de Martorell quan erigeix i decora el seu edifici amb pedres de la pedrera corelliana.



  —374→  

ArribaAbajoAntigues històries i noves cavalleries

Albert Hauf (1993a: 82-83) assenyala que al Tirant: «hom tracta de posar al dia els models antics identificant-los amb el present». L'intent de continuïtat, i una certa indiferenciació, entre cavalleries antigues i modernes és prou explícit a partir de la carta dedicatòria, quan Tirant és implícitament valorat com un dels «antichs, virtuosos e en fama molt gloriosos cavallers, dels quals los poetes e hystorials han en ses obres comendat» (Hauf-Escartí 1992: 1, 20-21), cavallers que han de ser «spills molt cars, exemples e virtuosa doctrina de nostra vida, segons recita aquell gran orador Tul·li» (Pròlech; Hauf-Escartí 1992: 3, 19-20). Les fonts sobre les quals Martorell declara construir aquesta «historia magistra vitae» son variades i barrejades: des de la Bíblia, Homer, Titus Livi, Lançalot fins a Virgili, Ovidi, Dant i les vides de sants __en tornem a trobar una llista semblant al cap. 37__. D'aquesta manera Martorell, construint el seu text a partir de Corella i de les Histories Troyanes, dóna vida a una gesta que és continua reproposició, revisitació i superació del món antic, percebut com a inacabat i en directa seqüència amb el present __pensem també en les reivindicacions dels turcs que combaten els grecs per venjar la guerra de Troia (cap. 107, Hauf-Escartí 1992: 192, 24-25)__. Però, d'acord amb els paràmetres medievals, el món modern és sempre superior al dels antics __els nans a les espatlles dels gegants de chatariana memòria encara són actius__, així ho mostra el Curial (vg. Cingolani 1994: 158-159).

No només el personatge Tirant és comparable als cavallers de Grècia, de Roma i de Bretanya sinó que també el text del Tirant, història de cavalleries, es contrasta amb les històries antigues. Corella brinda a Martorell la idea que s'havien de barrejar accions i discursos retòrics i els models per fer parlar els seus personatges com ho feien els antics i per obtenir una narració noble i elevada. Martorell imita i empra les proses pseudo-clàssiques per adequar retòricament la seva novel·la a l'antigor i Corella li proporciona la clau per resoldre els dubtes literaris, els mateixos dubtes que li havien fet deixar   —375→   la composició del Guillem de Varoic i del Flor de Cavalleria.

A una meditació literària d'aquest tipus, al Tirant, s'hi afegeix una reflexió sobre la teoria cavalleresca i sobre el sentit de la cavalleria. Igual que en el Curial assistim en el Tirant a un canvi radical de models, tant pel que fa a l'estudi i a la significació com en l'expressió literària, de la cavalleria, tot i que Martorell tingui pretensions molt més teòriques que l'Anònim del Curial. Es deixen enrera les noves rimades al·legòriques __i la poca actuació efectiva__ de Jaume March (vg. Pujol 1994), de Pere March (vg. Cabré 1993) o de Bernat de So, i se substitueixen per una pràctica cavalleresca i literària més factual i narrativa. Al segle XV s'ocuparan de l'especulació històrica i simbòlica els no-cavallers, com és el cas del ciutadà honrat Gabriel Turell i el seu Arbre d'Honor (vg. Burgaya 1991). Si ens aturem en la forma dels textos __i deixem de banda el reviscolament dels comportaments cavallerescos de final segle XIV i del XV (per als quals vg. Riquer 1990a i 1992)__ el canvi de sentit narratiu és significatiu. Hem de pensar que a partir del regnat de Joan I (vg. Badia 1991 i Cigolani 1990-91: 74-92, 1992-93: 492-494) assistim a una forta influència de les traduccions, afavorida per una més amplia circulació de llibres. Són versions catalanes tant de les novel·les artúriques com de textos clàssics, per exemple: Valeri Màxim, Frontí i Vegeci, Sal·lusti, Titus Livi i les Histories Troyanes. Són traduccions que donen una visió cavalleresca de l'antigor (vg. Badia 1983-84), ajudats per una lectura sempre actualitzadora com la d'Eiximenis. La massiva i quasi contemporània circulació d'aquesta narrativa en català, reforçada per l'exemple ofert per les cròniques15, posà a l'abast uns models narratius en prosa que van permetre de superar les formes   —376→   al·legòrico-didàctiques, lligades a la gaya sciència, que són encara evidents a la Faula de Guillem de Torroella (vg. Badia 1993b: 93-128). L'assimilació del saber literari antic és utilitzada, en l'Anònim del Curial, per definir l'estatut cultural de l'autor i les seves possibilitats de manejar, tot i que no professionalment, uns materials cultes com els de les «poètiques ficcions» (vg. Cingolani 1994: 147-150); en Joanot Martorell, en canvi, s'aplica a la pràctica de la composició literària i a l'actuació cavalleresca.




ArribaAbajoNoves fonts clàssiques

Com ja he dit més amunt, se sap molt poc dels coneixements que Martorell tenia dels clàssics, un camp encara per llaurar; a la seva obra, hi trobem Frontí, probablement Vegeci (vg. Badia 1993a: 72-73), segurament l'Ovidi de les Heroides i el Sèneca de les Tragèdies, a través de la traducció catalana (vg. Hauf 1993b i Pujol en aquest mateix volum) i ens podria sorprendre amb noves troballes.

Ara bé, si els contactes amb Frontí són força probables, tot i que no literals, en canvi, sembla prou cert que en un parell d'episodis Martorell empra Valeri Màxim. Una lectura, aquesta, gens impensable per a un autor força interessat en cavalleries, actes d'heroisme, astúcies i que, a més, era a l'abast del públic català en versió d'Antoni Canals. Als caps. 310 i següents Martorell ens explica una estratagema gràcies a la qual Tirant podrà entrar al Castell de Mont Tuber i acabar la guerra amb el rei Escariano: un captiu es fa batre per Tirant i, fingint que fuig, obté la confiança dels enemics; un cop introduït dins del Castell, l'ajuda a entrar a la fortalesa. La font directa d'aquest episodi és el Factorum et dictorum memorabilium VII, 4, 2 de Valeri Màxim, en què un truc semblant és atribuït a Sextus Tarquini, fill de Tarquini el Superbiós, darrer rei de Roma. L'estratagema   —377→   següent __Factorum VII, 4, 3__ reporta com els romans, assetjats pels gals, els llancen gran quantitat de pa, fingint tenir moltes vitualles; com que, en conseqüència, els assetjants dubten de poder obtenir la victòria, discuteixen la pau. Aquesta estratagema és clarament la font de l'episodi en què Martorell ens conta com Tirant va alliberar Rodes assetjada pels turcs (cap. 105).

Tornem, ara, a la citació de Brunetto Latini16, que encapçala l'article, i a les arengues dels caps. 156 i 387. En aquests casos ens trobem fora del camp de la retòrica amorosa que Martorell aprenia i manllevava de Corella i d'Ovidi. L'«oració» a l'exèrcit abans de la batalla és un recurs típic de la historiografia antiga, amb la qual __tot i que no s'han detectat amb certesa les fonts__ Martorell sembla equiparar-se. Encara que se m'escapa la font del cap. 387, crec haver individuat la d'unes parts de l'arenga del cap. 15, en què llegim:

E supplich aquells qui dech supplicar, e als altres com a jermans, que siau valentíssims e ab ànimo sforçat vullau combatre. E siau en recort de aquell qui és vençedor de batailles e aconseguireu honor e glòria e, encara, libertat. E si vençem, magnífichs senyors, tot lo imperi serà nostre. Ciutats, viles e castells seran sots la senyoria nostra de tots nosaltres. E si la desaforada fortuna consent nosaltres fugir, totes aquestes coses vendran al contrari. Siau en recort de ma libertat atesa poder vençre los enemichs de la fe. Ells no tenen molta cura del nostre combatre per la potència que tenen; nosaltres combatem per la pàtria e libertat, hi encara per les vides. [...] E per totes les coses desús dites, a nosaltres cové dar batailla si ja no.s convertir en pau.[...] E si per ventura lo temerós haurà enveja de fugir, guart-se què farà: més li val perdre la vida que si gira la cara en fuyta e ab desorde, sens venjança, car sereu presos e taillats a peçes com a ovelles. E si combatem virilment ab sforçat ànimo sangonosa e dolorosa victòria deixarem en ells.


(Cap. 156; Hauf-Escartí 1992: 364, 1-27).                


El model d'aquesta arenga el trobem al De coniuratione Catilinae de Sal·lusti, al discurs que Catilina pronuncia abans de la batalla final:

  —378→  

Quapropter vos moneo, uti forti atque parato animo sitis et, quom proelium inibitis, memineritis vos divitias, decus, gloriam, praeterea libertatem atque patriam in dextris vostris portare. Si vincimus, omnia nobis tuta erunt: conmeatus abunde, municipi atque coloniae patebunt; si metu cesserimus, eadem illa advora fient, neque locus neque amicus quisquam teget quem arma non texerint. Praeterea, milites, non eadem nobis et illis necessitudo inpenolet: nos pro patria, pro libertate, pro vita certamus; illis supervacaneum est pugnare pro potentia paucorum.[...] Si haec relinquere voltis, audacia opus est: nemo nisi victor pace bellum mutavit.[...] Quod si virtuti vostrae fortuna inviderit, cavete inulti animam amittatis, neu capti potius sicuti pecora trucidemini, quam virorum more pugnantes cruentam atque luctuosam victoriam hostibus relinquantis.


(58, 8-11, 16, 21).                


Si bé el De coniuratione Catilinae va ser prou difós a Catalunya als segles XIV i XV (vg. Rubió i Balaguer 1990: 271-304) no sé en quina forma va poder ser conegut per Martorell17. Tot fa pensar que, al contrari del De bellum Iugurtinum, no en va existir cap traducció catalana medieval18. Crec poc probable que Martorell l'hagués llegit directament del llatí, perquè seria l'única de les seves fonts no traduïda al català. A més, l'únic contacte que he pogut individuar entre el De coniuratione i el Tirant és en aquest capítol. Em sembla probable que l'hagués conegut aïlladament __els discursos del De coniuratione van tenir difusió autònoma ja a l'alta edat mitjana__ en versió catalana, formant part, juntament amb el model del cap. 387, d'un   —379→   recull d'exemples d'arengues. El públic devia reconèixer el tramat clàssic d'aquest discurs __sense adonar-se potser de la font exacta__ i devia apreciar l'acció tota antiga de Tirant, sobretot si tenim present que cap de les fonts del Tirant sembla ser rara i exclusiva; al contrari, si no ens equivoquen sobre el nivell de cultura de Martorell, havien de ser totes prou conegudes entre els cercles de lletraferits de València.

La presència de fragments de Valeri Màxim i de Sal·lusti permet a Martorell reforçar l'equiparació de Tirant amb un heroi de l'antiguitat: les seves accions són dignes de ser admirables i la seva oratòria bèl·lica iguala la d'un cabdill romà. D'aquesta manera el tramat classicitzant de l'acció de la novel·la s'enriqueix de matisos que abasten tots els aspectes d'una vida heròica i retòricament realista, sense que hi hagi, però, una clara distinció entre les fonts clàssiques de debò (Ovidi, Sèneca, Sal·lusti i Valeri Màxim) i les neo-clàssiques (Corella i Histories Troyanes). Es tracta sempre de la mateixa matèria narrativa amiga que comporta tot un bagatge d'actituds nobles i una retòrica elevada que serveix per distingir-la d'altres èpoques dignes de recordatori per les seves cavalleries: la de la Taula Rodona del rei Artús i la de les empreses de Roger de Flor a Bizanci. En la perspectiva ahistòrica d'un cavaller medieval són totes exemplarment «clàssiques» ja que són rastres d'un passat il·lustre tal con ens ha mostrat el mateix Martorell al «Pròlech». La superioritat de la matèria de Roma __i la necessitat d'imitar-la__ rau, d'una banda, en les noves suggestions proporcionades per la literatura llatina que, a partir del final del segle XIV, anava assolint un notable grau de difusió i, de l'altra, en la davallada de l'interès per la novel·la artúrica, sempre molt llegida però poc o gens imitada i renarrada (vg. Cingolani 1990-91: 74-92). D'aquesta manera, la recreació de la modernitat en clau antiga permetia de superar el món de la cavalleria del rei Artús (vg. Cingolani 1994: 149).



  —380→  

ArribaAbajoAntigues tragèdies i nous desenganys

Per concloure i recollir els fils d'aquest discurs: el Tirant exhibeix manlleus a cada plana, gairebé tota la literatura en català dels vuitanta anys immediatament anteriors hi apareix esmentada i represa. No és aquest el moment __ni estic en condicions de fer-ho__ de perfilar una interpretació de conjunt sobre la utilització que Martorell fa dels «auctores» (vg. com a aproximació Badia 1993a i 1993b: 129-138). Només vull plantejar quin és el sentit del tramat de fonts cavalleresques clàssiques, neo-clàssiques i medievals __en concret Lancelot i Mort Artu19__. Hi hem de veure una intencionalitat ben precisa que ens pugui ajudar a esbossar una interpretació de novel·la? Aparentment el Tirant és una trampa: comença com un manual de cavalleries amb l'alta lliçó moral de Varoic/Llull i acaba amb la mort sobtada de l'heroi i l'ascensió d'Hipòlit, un anti-heroi (vg. Alemany 1994), un fet que, paradoxalment, sembla ser la «negació de la major part del llibre» (Beltran 1983: 156). La confrontació amb, i el superament de totes les cavalleries antigues ens faria esperar un final èpic i per això positiu i no negativament tràgic. Però, si el Tirant és una novel·la realista, per què hauríem de creure que en la ficció un cavaller pugui superar Fortuna (vg. Hauf 1993a: 97-111) si en la vida Joanot Martorell __al qual no podem negar «alguna forma de fatalisme desenganyat» (Badia 1993c: 530)__ va deixar-hi tant les seves possessions com els seus somnis (vg. la seva biografia a Chiner 1993a)?

Natura humana no fon creada per Déu per haver beatitut ni glòria en aquest món, mas per fruir la glòria del paradís. (cap. 466) perquè sia exemple manifest als sdevenidors, que no confien en la fortuna per haver grans delits e prosperitats.


(Cap. 467; Hauf-Escartí 1992: 891, 24-25 i 892, 9-11).                


  —381→  

La glòria d'un cavaller no és d'aquest món si bé viu de la seva fama que és consignada a la novel·la com a «digna de inmortal recordació» (cap. 140; Hauf-Escartí 1992: 298, 20-21). En realitat, Martorell ens va donant pistes tot al llarg de la narració perquè estiguem predisposats a la «tragèdia». És per això que crec que hem de llegir la presència de les fonts «poètiques» __Ovidi, Sèneca, Corella, Histories Troyanes__ i les religioses i morals __Eiximenis__ amb què construeix i reforça la tensió moral i antimundana com indicis de la lectura, com suggeriments per entendre anticipadament, i no simplement com ornamentacions retòriques o manca de fantasia. Els «auctores» de Martorell ens ensenyen que cavalleries i amors s'acaben en tragèdia i que felicitat no es troba ni al món ni a les passions. La contraposició Guillem de Varoic/Tirant és explícita a aquest propòsit: Guillem és un cavaller virtuós en l'exercici de la cavalleria i en la vida conjugal, lluny de passions sexuals i ambicions mundanes. Abans d'aconseguir el màxim honor __i de ser vulnerables als capgiraments de la Fortuna__ ho deixa tot per fer-se ermità. Tirant es posa en el mateix camí, es fa alumne seu, però la seva ambició absoluta i la seva passió físicament eròtica per Carmesina (vg. Renedo 1992, Grifoll 1993 i Badia 1993-94) el posen en una direcció tràgica __només quan Curial entendrà la fal·làcia i el perill de la passió aconseguirà la felicitat conjugal amb la Güelfa en una relació privada de qualsevol sensualitat i d'amor hereos__. El cavaller Tirant és ben diferent del seu mestre Guillem de Varoic. Per una banda permet que els amors el distreguin dels deures civils i cavallerescos, per l'altra, tot i evitant sempre de rebre honors, hi renuncia perquè aspira al màxim, a la corona Imperial. Tirant ho vol tot al món, així que deu intervenir la Fortuna. D'aquesta manera, la visió del món rebuda dels moralistes com Eiximenis dóna polpa a una reflexió tota cavalleresca __i autobiogràfica__. Amb Guillem ens movem en el terreny «mític» de la cavalleria, amb la mort de Tirant i l'ascens d'Hipòlit assistim a la seva «destrucció» (Beltran 1983: 155-156). Tirant representa el moment més àlgid de la cavalleria, el compliment fins a la perfecció de l'ensenyament de Varoic/Llull   —382→   i per aquesta raó la roda de la Fortuna ha de girar: una vegada assolit el punt més alt es descendeix cap al més baix. Aquesta, al capdavall, és la lliçó que es podia extreure de les novel·les artúriques. I Martorell havia ben aviat fornit pistes per reconèixer l'actualització, personalitzada, de la Vulgata que estava operant al Tirant. Els préstecs del Lancelot i de la Mort Artu més evidents, literals i ben difícil de no percebre, a més de les mencions d'herois arturians, s'escauen entre el caps. 28 i 33 (vg. Badia 1993a: 54). Ja abans que s'acabi la narració del món mític sabem que hi ha __i que es reproduirà__ una bipartició d'èpoques: un món espiritual/cavalleresc dels pares i un dels fills, a la mateixa manera del d'Uter Pendragon i el d'Artús. El segon més esplèndid que el primer, més perfecte i gloriós __també amb els èxits militars d'Artús__ al qual es fundarà la Taula Rodona i que aconseguirà el Graal determinant, amb això, la seva destrucció final. Després, tot serà normal, humà, i ja mai més heroic. Els paral·lelismes són molts i evidents: les dues generacions d'herois, amb Guillem de Varoic que és definit com el «pare de cavalleria» (cap. 1; Hauf-Escartí 1992: 5, 37), les conquestes militars, la fundació d'un ordre cavalleresc, la Garrotera. La mort d'Artús és com la mort de Tirant: representa la fi irrevocable d'una condició de la humanitat; la determinació de l'«once upon a time» que la novel·la artúrica fixava a l'època «totpoderosa» de les invasions bàrbares __cinquè/sisè segle__ i les novel·les catalanes, Curial i Tirant, a la gloriosa de l'expansió a la Mediterrània __tretzè/ catorzè segle__. La diferència rau en el desengany cínic que duu al desenllaç del Tirant. La desil·lusió per un ideal perseguit i perdut sense cap mena de sortida positiva alternativa, ni molt menys ascètica o religiosa. Possiblement ja al Pròleg Martorell ens advertia d'unes seves intencions: el plagi dels Dotze treballs d'Hèrcules d'Enric de Villena (vg. Riquer 1990a: 275-278 i Cátedra 1993) suggeria la renovació de l'antic, la tragèdia final i la consegüent immortalització literària. La novel·la, doncs, no és altra cosa que la infinita dilació del necessari final donant il·lusions per un desenllaç diferent amb els magnífics diàlegs que parcel·len l'acció i la retarden.

  —383→  

Curial i Tirant són novel·les ambicioses: no es limiten a narrar, volen donar un missatge literari i ètic global i no limitadament cavalleresc. L'Anònim del Curial és totalment positiu, només cal que es deixi l'amor passió i es persegueixi una evolució cavalleresca tan moral com cultural. En canvi, Martorell és pessimista: el món mític __i real de la seva aspiració cavalleresca tastada en la brillantor de l'estada Anglesa__ és mort entre els processos i la ruïna financera i a la novel·la assistim a la posada en escena d'aquesta desil·lusió __fins i tot amb algunes venjances personals__. Martorell es planteja, així, un problema de relació de la ficció amb la realitat que l'Anònim evitava, limitant-se a l'esfera de la literatura.

Maig, 1996





  —384→  

ArribaBibliografia

ALEMANY 1994: Rafael Alemany, «La mort de Tirant i el triomf d'Hipòlit o la crisi del món cavalleresc vista per un cavaller en crisi», La Cultura catalana tra l'Umanesimo e il Barocco, Editoriale Programma, Padova 1994, pp. 13-26.

ANNICCHIARICO 1991-92: Annamaria Annicchiarico, «Perché «Tragedia»?: il gioco delle «ambiguità» nella «Tragèdia de Caldesa» di Joan de Roís de Corella», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 43, 1991-92, 59-79.

AURELL-RUBIÉS 1993: Jaume Aurell i Cardona - Joan Pau Rubiés i Mirabet, «Els mercaders catalans i la cultura de l'Edat Mitjana al Renaixement», Anuario de estudios medievales 23, 1993, 221-225.

BADIA 1983-84: Lola Badia, «Frontí i Vegeci, mestres de cavalleria en català als segles XIV i XV». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 39, 1983-84, 191-215.

__1988: Lola Badia, De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Quaderns Crema, Barcelona 1988.

__1991: Lola Badia, «Traduccions al català dels segles XIV-XV i innovació cultural i literària», Albert Rossich-Mariàngela Vilallonga (ed.), Llengua i literatura de l'Edat Mitjana al Renaixement (Estudi General 11), Estudi General de Girona, Girona 1991, pp. 31-50.

__1992: Lola Badia, Teoria i pràctica de la literatura en Ramon Llull, Quaderns Crema, Barcelona 1992.

__1993a: Lola Badia, «El Tirant en la tardor medieval catalana», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona 1993, pp. 35-99.

__1993b: Lola Badia, Tradició i modernitat als segles XIV i XV. Estudis de cultura literària i lectures d'Ausiàs March, Institut de Filologia Valenciana /Abadia de Montserrat, València/Barcelona 1993.

__1993c: Lola Badia, «Literatura catalana i patronatge reial al segle XV: episodis d'un distanciament», Pedralbes 13, 1993, 525-534.

__1993-94: Lola Badia, «Tot per a la dona però sense la dona: notes sobre el punt de vista masculí al Tirant lo Blanc», Journal of Hispanic Research 2, 1993-94, 39-59.

BELTRAN 1983: Rafael Beltran Llavador, Tirant lo Blanc: Evolució i   —385→   Revolta en la novel·la de cavalleries, Institució Alfons el Magnànim, València 1983.

BURGAYA 1991: Gabriel Turell, Arbre d'Honor, a cura de Cecília Burgaya, ENC, Barcino, Barcelona 1991.

CABRÉ 1993: Pere March, Obres completes, a cura de Lluís Cabré, ENC, Barcino, Barcelona 1993.

CARBONELL 1983: Joan Roís de Corella, Obra Profana, Estudi preliminar de Jordi Carbonell, Edicions Tres i Quatre, València 1983.

CÁTEDRA 1993: Pedro M. Cátedra, «Los Doze trabajos de Hércules en el Tirant (Lecturas de la obra de Villena en Castilla y Aragón)», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona 1993, pp. 171-205.

CHINER 1991: Jaume Josep Chiner Gimeno, «Batalla a ultrança per Joanot Martorell», A Sol Post. Estudis de llengua i literatura 2, 1991, 83-127.

__1993a: Jaume Josep Chiner Gimeno, El viure novel·lesc. Biografia de Joanot Martorell. Amb un fragment d'un manuscrit del Tirant lo Blanc, Universitas 4, Marfil, Alcoi 1993.

__1993b: Jaume Josep Chiner Gimeno, «Aportació a la biografia de Joan Roís de Corella: noves dades sobre el seu naixement i la seua mort», Caplletra 15, 1993, 49-62.

CINGOLANI 1990-91: Stefano Maria Cingolani, «Nos en leyr tales libros trobemos plazer e recreation. Estudi sobre la difusió de la literatura d'entreteniment a Catalunya els segles XIV i XV». Llengua & Literatura 4, 1990-9, 39-127.

__1992-93: Stefano Maria Cingolani, «Modelli storici, tradizioni culturali e identità letteraria nella Catalogna medievale», Llengua & Literatura 5, 1992-93, 479-494.

__1994: Stefano Maria Cingolani, «Finzione della realtà e realtà della finzione. Considerazioni sui modeli culturali del Curial e Güelfa», Lola Badia-Albert Soler (ed.), Intel·lectuals i escriptors a la baixa edat mitjana, Curial/Abadia de Montserrat, Barcelona 1994, pp. 129-159.

COLL I ALENTORN 1991: Miquel Coll i Alentorn, Historiografia (Obres I), Curial/Abadia de Montserrat, Barcelona 1991.

COLÓN 1993: Germà Colón Domènech, «Problemes lingüístics entorn del Tirant lo Blanch», Actes del Symposion Tirant lo Blanc,   —386→   Quaderns Crema, Barcelona 1993, pp. 223-258.

FERRANDO 1993: Antoni Ferrando, «Del Tiran de 1460-64 al Tirant de 1490», Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, II, Abadia de Montserrat 1993, pp. 25-68.

GARRIGA 1991: Carles Garriga, «Caldesa i Carmesina: Roís de Corella plagiat en el Tirant lo Blanc», «ELLiC» XXIII=Miscel·lània Jordi Carbonell, II, Abadia de Montserrat 1991, pp. 25-68.

__1994: Carles Garriga, «Vidi cum foribus lassus prodiret amator», Els Marges 51, 1994, 86-99.

GRIFOLL 1993: Isabel Grifoll, «Per una cosmètica del llibertí: trufes literàries al cap. CLXXXIX del Tirant lo Blanc», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona 1993, pp. 317-359.

HAUF 1990: Albert Hauf i Valls, «Artur a Constantinoble. Entorn a un curiós episodi del Tirant lo Blanc», L'Aiguadolç 12-13, 1990, 13-31.

__1993a: Albert Hauf i Valls, «Tres cartes d'amor: contribució a l'estudi del gènere epistolar en el Tirant lo Blanc», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona 1993, pp. 379-409.

__1993b: Albert Hauf i Valls, «Tirant lo Blanc: algunes qüestions que planteja la connexió corelliana», Actes del Novè Col·loqui de Llengua i Literatura Catalanes, II, Abadia de Montserrat 1993, pp. 69-116.

HAUF-ESCARTÍ 1992: Joanot Martorell (Martí Joan de Galba?), Tirant lo Blanch, Edició coordinada per Albert G. Hauf, Fixació del text Albert G. Hauf i Vicent Josep Escartí, 2a ed., Generalitat Valenciana, València 1992.

MIQUEL 1923: Obres de Joan Roiç de Corella, publicades ab una introducció per Ramon Miquel i Planas, Biblioteca Catalana, Barcelona 1913.

MIRALLES 1986: Carles Miralles, Eulàlia, estudis i notes de literatura catalana, Edicions del Mall, Barcelona 1986.

__1991: Carles Miralles, «Raons de Mirra en boca de Carmesina (Encara un altre plagi de Roís de Corella en el Tirant lo Blanc)», «ELLIC» XXIII =Miscel·lànìa Jordi Carbonell, II, Abadia de Montserrat 1991, pp. 6-16.

PITARCH-GIMENO 1988: Lo procés de les olives - Lo Somni de Joan   —387→   Joan, Estudi introductori de Salvador Jàfer, Edició de Vicent Pitarch i Lluís Gimeno, Edicions Tres i Quatre, València 1988.

PONS-SANMARTÍN 1990: Salvador Pons Bordería-Ofèlia Sanmartín Bono, «Vers una anàlisi estilística del Tirant lo Blanc», Afers 10, 1990, 329-361.

PUIGVERT 1990-91: Gemma Puigvert i Planagumà, «De diebus aegyptiacis», Annals de l'Institut d'Estudis Gironins 31, 1990-91, 41-52.

PUJOL 1994: Jaume March, Obres completes, ed. de Josep Pujol, ENC, Barcino, Barcelona 1994.

__1996, «Psallite sapienter: La Gaia Ciència en els sermons de Felip de Malla de 1413 (Estudi i Edició)», Cultura Neolatina 56, 1996, 177-250.

RENEDO 1992: Xavier Renedo Puig, «Quin mal és lo besar? (Literatura i moral al voltant de la quarta línia de l'amor)», Caplletra 13, 1992, 99-116.

RICO 1980: Joan Roís de Corella, Tragedia de Caldesa i altres proses, a cura de Marina Gustà, Pròleg de Francisco Rico, MOLC, edicions 62, Barcelona 1980.

RIQUER 1964: Martí de Riquer, Història de la literatura catalana, 3 vols., Arial, Barcelona 1964.

__1972: Martin de Riquer-Mario Vargas Llosa, El combate imaginario, Las cartas de batalla de Joanot Martorell, Barral, Barcelona 1972.

__1990a: Martí de Riquer, Aproximació al Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona 1990.

__1990b: Joanot Martorell, Tirant lo Blanc i altres escrits, a cura de Martí de Riquer, Arial, Barcelona 1990.

__1992: Martin de Riquer, Tirant lo Blanch, novela de historia y de ficción, Sirmio, Barcelona 1992.

ROMEU 1994: Josep Romeu i Figueras, Lectura de textos medievals i renaixentistes, Institut de Filologia Valenciana/Abadia de Montserrat, València/Barcelona 1994.

RUBIÓ I BALAGUER 1987: Jordi Rubió i Balaguer, Història i Historiografia (Obres VI), Abadia de Montserrat 1987.

__1990: Jordi Rubió i Balaguer, Humanisme i Renaixement (Obres VIII), Abadia de Montserrat 1990.

SANMARTÍN-PONS 1991: Ofèlia Sanmartín Bono-Salvador Pons Borderia, Algunes consideracions per a l'anàlisi estilística de «Tirant lo Blanc»,   —388→   Ajuntament de València, València 1991.

SOLER 1988: Ramon Llull, Llibre de l'Ordre de cavalleria, a cura de Albert Soler i Llopart, ENC, Barcino, Barcelona 1988.

TURRÓ 1991: Jaume Turró, «Sobre el Curial, Virgili i Petrarca», Homenatge a Joan Fuster, III, Abadia de Montserrat 1991, pp. 149-168.

VARGAS LLOSA 1993: Mario Vargas Llosa, «Tirant lo Blanc: las palabras como hechos», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona 1993, pp. 587-603.

VILLALMANZO-CHINER 1992: Jesús Villalmanzo-Jaime J. Chiner, La Pluma y la Espada. Estudio documental sobre Joanot Martorell y su familia (1373-1483), Ajuntament de València, València 1992.

WITTLIN 1980-89: Brunetto Latini, Llibre del Tresor, a cura de Curt J. Wittlin, 4 vols., ENC, Barcino, Barcelona 1980-89.

__1989: Curt J. Wittlin, «La influència lingüística de la traducció catalana de les Històries Troianes sobre el Tirant lo Blanc», Segon Congrès Internacional de la Llengua Catalana. VIII Àrea. / Història de la Llengua, Institut de Filologia Valenciana, València 1989, pp. 751-757.

__1993a: Curt J. Wittlin, «Dels manuscrits a l'edició: el Tirant, elaborat per Martorell el 1460 usant materials preexistents, revisat després en «valenciana prosa» per Galba», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Quaderns Crema, Barcelona 1993, pp. 605-633.

__1993b: Curt J. Wittlin, «Joan Roís de Corella. Introducció a una concordança de les seves obres», Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, I, Abadia de Montserrat 1993, pp. 327-366.



 
Indice