Dames a l'aigua: el tema del debat entre el Príncep de Viana i Joan Roís de Corella¹

Rosanna Cantavella

Fazen una tal pregunta las vejehuelas, de natura que si hombre se fallava en un barcho, en medio de un rrío, passando dos damas, e que la necessidat le forçasse hechar la una en el agua, de las cuales damas fuesse la una muncho amada hi él non della amado, e la otra que a éll amasse hi él no a ella, ¿a cuál destas daría la vida?2

Aquesta és la qüestió que va dirigir a Joan Roís de Corella el seu senyor Carles, príncep de Viana, també posseïdor del títol de duc de Gandia. El debat literari en format epistolar que comença així es va realitzar probablement entre agost de 1459 i juny de 1461, segons Martí de Riquer (1964, 3: 300), i combina castellà i català, ja que cada autor escriu en el seu idioma³.

Corella contesta, sense mostrar cap entusiasme per la posició que pren, que de dos mals cal escollir-ne el menor, i el menor és «lançar en lo riu la que no ame»; no per gust, sinó «en lo estalvi de la vida d'aquella a qui en egual de Déu ame» (47v, 26-28)⁴. En la seua rèplica, el Príncep de Viana afavoreix que siga salvada, usant de caritat, aquella dama que estima a l'escriptor, ja que cal preferir la justícia a «la desordenada volundad» (48v, 13). Aquesta elecció, virtuosa per difícil, serà coneguda i lloada gràcies a la publicitat que en donarà la dama enamorada i salvada; la cruel no en diria res.

Una vegada establertes les posicions en aquestes dues primeres lletres, els autors se n'intercanvien, al voltant de la mateixa qüestió, tres més; en la darrera, finalment, Corella dóna la raó al seu senyor. A la quarta carta encara es fa més evident que Corella acceptarà la posició del príncep, ja que l'autor la inicia comparant la pròpia elecció amb la felix culpa del pecat original, pensant en el qual destaca més la redempció de Jesucrist. Afegeix, a més, que «en mi les openions per sciències se cambien, si autoritat de Vostra Exçel·lència les advocha» (49r, 21-23)⁵. De fet l'escriptor valencià dóna pistes al príncep per a la seua rèplica: «Amor, qui de les altres passions principat e senyoria alcança, me fa penssar respostes o frèvols rahons» (49r, 23-24); elegir és un acte equívoc per a la majoria dels humans, que són pecadors i per tant tenen l'enteniment enterbolit per les passions. L'«orde de verdadera caritat» no demana que «amor libidinosa sia satisfeta sinó ab seliçi, dejuni o aspra penitència» (49v, 14-15). La defensa corellana, al final, queda reduïda al fet que «en amar, no en ésser amat, mon derrer bé reposa», i «si·l do de tanta amor no és acçeptat, no per ço deixa ésser do» (49v, 26-29). A Carles, per tant, ja li és senzill replicar que «la elecçión no consiente passión ni equivocación entre los bienes e males» i que, com havia dit el mateix Corella, «todo lo que malicia acompanya no tyene razón de ser escogido» i «el amor es el que lleva el primago de todas las concupissibles passíones» (50v, 11-14 i 19-20). El príncep conclou, finalment, «no ser donación lo que recibido non es», argument en el qual Corella parlava «contra cierta sciencia; ca [el dono] difereçe del proferimento, assí como el agible del factible» (51r, 16-17 i 11-12)⁶. A Corella, no li quedarà més que retre's per complet al seu adversari dialèctic; abraçar l'opinió contrària comparant-se ni més ni menys que amb sant Pau, convertit de perseguidor en apòstol (51v, 6-7). I així, el valencià conclou abjurant de la seua antiga opinió, declarant que qui parlava per la seua ploma era «la cruel dama a qui desordenadament amava» (52r, 1). I així ara, «cambiant amor per rahonable yra, lançaré la cruel dama en les fondes e braves aygües; e jamés per mi no li serà tramés sols un requiescat in pace» (52r, 16-18)⁷.

De tots els interessants suggeriments que ofereix aquest debat a l'investigador, escolliré de centrar-me ací en el del seu particular i aparentment excèntric tema; excèntric, però no únic⁸.

En la base del debat es pot observar de bell antuvi, i com ja va apuntar Riquer, una ben antiga qüestió literària: És preferible estimar o ser estimat? Aquesta qüestió ja s'havia repetit en les literatures medievals de diverses maneres; per exemple, al segle XII en forma de joc partit entre els trobadors Guillem de Berguedà i Aimeric de Peguilhan (Riquer 1964, 3: 297 i 1: 90). Un joc partit francès discutia si és millor estimar una dama experimentada i receptiva a l'amor, o bé una altra que no sap estimar (Fiset 1905: 530-32).

És més proper al cas que tractem un debat literari entre Jacme Rovira i Bernat de Mallorques (Bernat de Palaol) datat el 1336, en els següents termes: un jove estima una donzella que no li fa cas, mentre que una altra, de mèrits iguals, l'estima de tot cor i, a ell, li resulta indiferent: de quina de les dues ha de ser servidor? Bernat de Mallorques defèn que ha de decidir-se per la segona, i Jacme Rovira, per la primera. En acabar l'exposició dels arguments dels dos polemistes, els jutges del debat, Germà de Gontaut i Ramon Gabarra (antics mantenidors dels jocs florals de Tolosa), estableixen un dictamen. La resolució és contrària a Bernat de Mallorques i, per tant, s'inclina de la part argumentada per Jacme Rovira: és preferible estimar a ser estimat (vegeu Riquer 1964, 1: 528; edició en Riquer 1950). Aquest dictamen trescentista, doncs, afavoreix la posició que hem vist defensada per Joan Roís de Corella.

Front als signes de la tradició, el que pot causar perplexitat en un lector modern és el particular plantejament que adquireix el vell tema tal com és presentat en les cartes del príncep i de Corella: Per què discutir sobre un cas tan curiós? Què és això de llançar dames al riu? Quines «vejehuelas» són aqueixes que «fazen una tal pregunta»? En fi, ¿és l'enunciat d'aquest tema de debat espontani, o és manllevat d'alguna font directa, popular o no, que ajude a explicar-lo?

Doncs bé, aquest enunciat sí que té font. Es troba en unes obretes d'origen probablement francès: les demandes d'amours o preguntes sobre l'amor. Aquestes eren una mena de qüestionaris o catecismes cortesans, consistents en llistes de preguntes i respostes sobre la naturalesa de l'amor, i sobre les actituds correctes a prendre per l'enamorat, i també per l'enamorada, en molt diversos casos⁹.

He observat que, bàsicament, totes les demandes d'aquests repertoris poden ser classificades, quant al plantejament, de la manera següent

1) Preguntes conceptuals sobre la natura i característiques de l'amor, sovint en format al·legòric i no rarament rimat (el tòpic del castell d'Amor, per exemple).

2) Preguntes de casuística amorosa concreta.

Aquest segon grup pot ser subdividit en tres grups més:

a) Petició d'elecció personal dins una circumstància hipotètica (sovint en mode condicional: «què amaríets vós més...?»).

b) Petició de confessió d'un fet viscut per l'interpel·lat (en format de perfet: «lexàs vós mai...?», «pregàs vós mai...?»).

c) Petició de dictamen en un cas presentat com alié a l'interpel·lat i en el qual aquest deu provar-se com a jutge coneixedor de les lleis d'amor.

Els casos literaris relacionats amb corts d'amor (els judicis d'amor), com per exemple el discutit i remés a la cort de la duquessa de Champagne al De amore, responen al darrer subgrup; el 2c¹⁰. La pregunta, del debat Viana-Corella respon al tipus 2a. Sovint en les demandes 2a i 2c l'interpel·lat és obligat a escollir entre dues úniques possibilitats contràries, com en el present cas; per això aquesta formulació alternativa es coneix en els estudis castellans sobre debats en cançoners com pregunta disyuntiva (veg. Chas en premsa), i en els estudis francesos no és estranya la denominació question dilemmatique (veg. Jeanroy 1890: 458, o Ilvonen 1912: 130).

Aquesta mena de repertoris divulgaven, en forma de particulars anècdotes com la del present debat, pautes amatòries també presents a la literatura antiga de tipus cortès, com el joc partit occità o francès. No s'ha aclarit la qüestió de si va ser primer la demanda o el joc partit: probablement foren interdependents des de molt prompte¹¹. No es conserven reculls de demandes anteriors al segle XIV, però la literatura culta en vulgar dóna testimoni des de molt antic d'un joc de societat en què els participants es fan preguntes de tema amorós a l'estil d'aquestes demandes¹².

Cal tenir en compte també que els jocs partits són concebuts i composts com a obra artística (tenen patrons versificatoris de lírica culta), mentre que els repertoris de demandes no tenen traça de ser elaboracions amb voluntat literària en origen (el vers, per exemple, apareix a les demandes molt poc i és molt elemental, probablement amb finalitats memorístiques)¹³, sinó més aviat textos per recitar en jocs de saló.

Les demandes estaven dirigides, en principi, a aquells que rebessen una certa educació social. Quanta educació, o de quina mena, encara no és delimitable amb precisió, bé que es pot afirmar que almenys les coneixien bé els que s'educaven per moure's en ambients refinats, nobles o no. Tanmateix, com veurem infra, ni ha indicis que les demandes arribaren a un públic més ampli.

El cas és que les demandes d'amor van operar en la literatura medieval un procés de diguem-ne retroalimentació cortesà, i això fins a l'època més tardana: la darrera poesia medieval (i no sols la poesia) va aprofitar la casuística amorosa que, fent moltes voltes per partimens i jocs de saló, era destil·lada en els repertoris de demandes. Una àmplia gamma temàtica present a la literatura culta amorosa dels segles XII i XIII, i en particular en debats del tipus joc partit, havia estat extractada en aquestes demandes, que alhora van donar pretext temàtic per a noves discussions literàries.

Existeix una petita col·lecció de demandes d'amor catalanes, conservada als folis 134r a 136r del ms. 381 de la biblioteca de Carpentras, copiat com a molt tard a principis del segle XV. Bé que no recull la qüestió del debat Corella-Viana, ens ajuda a assegurar que aquestes preguntes sobre l'amor circulaven per la Corona d'Aragó en aquella època. Aquest recull va ser editat per Amadeu Pagès (1927-28), i presenta en la seua casuística problemes com el següent:

Tres fembres són totes d'un cor: totes tres vos amen, tant la una com l'altra. La una és molt bela, l'altra molt sàvia, l'altra molt ri[c]ha, Qual pendríets vos? Respon que la pus sàvia14.

La popularitat de les demandes ve assenyalada per la gran difusió que van atènyer, tant en el territori de parla francesa, on segons les traces es van originar, com en aquells països receptius a la influència literària francesa, com Anglaterra o la pròpia Corona d'Aragó. Sobre aquest gènere, a l'antic estudi d'Alexander Klein (1911) s'han sumat més recentment els de James W. Hassell (1974), Anna Maria Finoli (1983) i Leslie C. Brook (1993a i 1993b). Gràcies a les seues edicions es pot veure que el repertori casuístic d'aquestes col·leccions és bastant limitat, de manera que molts ítems se solen repetir, amb variacions més o menys importants, als diferents manuscrits, incunables i edicions que els conserven, procedents dels segles XIV a XVI. Klein ja va establir un quadre comparatiu d'aparicions dels diversos temes, que ha estat perfeccionat per Brook (ed. 1993a: 103-7), el qual a més ha elevat a onze el nombre de reculls cotejats. Doncs bé: el tema de debat entre el Príncep de Viana i Roís de Corella figura entre les qüestions tractades; no és dels més repetits, però apareix en quatre dels onze manuscrits consultats per Klein i Brook. Jo l'he pogut trobar, a més, en altres dos testimonis francesos de 1470-80 (veg. Hassell ed. 1974: 13 n. 34 i 209 n.º 34). Vegem, per exemple, el plantejament de la qüestió al ms. La (British Library 16 FII), editat per Brook (1993a, 77), el qual assigna la clau P10 al nostre tema:

-Beau Sire, il sont deux seurs, tou[te]s d'une beaulté et d'un sens. Vous en aymez l'une tant comme homme si / puet aymer femme, et elle ne vous ayme point; et l'autre vous ayme, et vous ne l'aymez point. Et l'une scet la voulenté de l'autre, et vous mesmes savez leurs voulentez. Si advient qu'elles sont en une eaue avecques vous, et couvient que vous en noyez l'une; je vous demande laquelle vous noyeriez? -Dame, celle qui m'aymera et que je n'aymeray point, pour ce que je ne seroye mye loyal amy, et pou se porroit on fyer en moy, se je noyoye celle que je aymeroye tant...

La resposta idònia sobre quina de les dues dames hauria de sobreviure és sempre, a les demandes, la de Roís de Corella: cal deixar viure, diuen aquests catecismes d'amor, l'estimada, no la que estima. El valencià, doncs, no es pronunciava mogut pel caprici, sinó que, en ésser la part interpel·lada, escollia l'opció establerta per la preceptiva casuística en matèria amorosa. Amb aquesta elecció diguem-ne convencional, deixava al príncep la part de major lluïment argumentatiu, ja que aquest (amb significatiu ajut del seu teòric contendent) fa triomfar la cristiana caritas sobre la profana passio amoris.

Pel que fa a Carles de Viana i al seu interès pels debats literaris¹⁵, potser no serà ociós recordar que no era el primer autor lligat al tron de Navarra que els va conrear. A la primera meitat del segle XIII, Thibaut de Champagne va excel·lir, tant abans com després de prendre possessió de la corona navarresa, en el conreu del joc partit en francès. Nou jocs partits de Thibaut es conserven en variats manuscrits medievals, cosa que n'indica una significativa difusió, i al segle XV les seues poesies no tenien per què haver desaparegut de la biblioteca reial de Navarra¹⁶. Sense insinuar que Carles tingués com a propòsit, en conrear debats literaris, emular Thibaut, sí que convé considerar que no és improbable que el príncep del XV conegués l'obra de l'antic rei-trouvère¹⁷.

Encara queda per aclarir la qüestió de per què calia llançar a l'aigua una dama o una altra. En realitat el plantejament del Príncep de Viana, com el del manuscrit de demandes que hem citat (tardà: data de 1500) té el seu origen en una corrupció textual. Ho veiem més clar en la versió del ms. francès de Wolfenbüttel, copiat cap als anys 1460-70: allà on el ms. La dirà: «si advient qu'elles sont en une eaue avecques vous, et couvient que vous en noyez l'une», aquest ms. enuncia: «or advient que toutes ces deux passent une riviere, et convient que l'une en soit noyee, et si en povez l'une rescourre» (Brook ed. 1993b: 394). En principi no s'havia tractat, doncs, d'ofegar activament ningú, sinó d'haver d'escollir a qui rescatar de la mort.

Hem establert que les demandes es relacionaven amb els passatemps cortesans, nobles o en tot cas propis de salons distingits. Per això necessita encara aclariment el darrer dubte: com podem considerar com a font del debat Viana-Corella les selectes demandes, si el príncep remet la pregunta a les vejehuelas?

En realitat, però, la contradicció seria més aparent que real. El tòpic de les contalles de velles o de la vora del foc a les llargues nits d'hivern, s'emprava per expressar la fama d'un tema, independentment del seu origen popular o culte¹⁸. A més, les demandes van ser tòpics lúdics molt popularitzats. Un testimoni almenys dóna fe d'aquesta difusió. El testimoni apareix a les dues edicions de l'incunable dels dits Adevineaux amoureux (el títol és més tardà) del darrer quart del segle XV, en què es recullen mesclades preguntes i respostes corresponents als repertoris de les demandes d'amor amb endevinalles diverses, també de caire amorós. Diu, al pròleg, l'anònim recopilador:

...je vueil maintenant reciter pluiseurs demandes et adevinailles que soloient faire les jones compaignons de mon temps aux matrones et filles es assembleez qu'ilz faisoient es longues nuis d'yver aux seriez pour passer plus joyeusement icelles.

(Hassell ed. 1974: xix)

Per tant, és probable que, amb això de «preguntan las vejehuelas», el príncep no volgués dir més que aquest tema (i probablement altres similars), que ell havia de saber d'origen culte, s'hauria popularitzat tant a la segona meitat del segle XV que, parlant hiperbòlicament o no, fins les àvies el coneixien.

En definitiva, hem vist que el tema de debat estudiat, amb aquest particular enunciat, no s'improvisa ni és fruit de desigs d'excentricitat d'un autor, sinó que, com és habitual a l'Edat Mitjana, s'adscriu a una tradició cultural. El que demostren els escriptors medievals als debats, és que coneixen els punts de referència literaris en vigor, i el seu mèrit sempre consistirà a desenvolupar, a la seua manera, aquests tòpics obligatoris; en aquest cas, a través d'un tractament retòric afiligranat (veg. p. ex. Carbonell 1955-56) que mereix més atenció que la rebuda fins ara.

Així doncs, el tema d'aquest debat té una particular adscripció cultural: el coneixement de les lliçons d'aqueixos catecismes de fina amor que són les demandes, poc coneguts per a nosaltres, però populars en la tardor medieval europea.

• Blay, V. (1995): «A propósito de las relaciones literarias de Don Carlos de Viana: poeta y humanista», a Juan Paredes (ed.): Medioevo y renacimiento: actas del V Congreso Internacional de la AHLM, Granada 1991, vol. 1, Granada, la Universitat, pp. 347-70.
• Brook, L. (ed.) (1993a): Two Late Medieval Love Treatises: Heloïse's «Art d'Amour» and a Collection of «Demandes d'Amour» («Medium Aevum Monographs» New Series, 16), Oxford, The Society for the Study of Mediaeval Languages and Literature.
• —— (1993b): «The Demandes d'Amour of Wolfenbüttel Herzog August (Bibl. Guelf 84.7. Aug. 2)», Studi Medievali 34, pp. 381-410.
• Cabré, Ll. (en premsa): «Dos lectors antics del mestre Ausiàs March i un context», a Rafael Alemany (ed.): Ausiàs March: textos i contextos, Barcelona-València, PAM-IIFV.
• Cantavella, R. (1988-89): «Sobre el Maldit bendit de Cerverí», Llengua & Literatura 3, pp. 7-40.
• Carbonell, J. (1955-56): «Sobre la correspondència literària entre Roís de Corella i el Príncep de Viana», Estudis Romànics 5, pp. 127-139.
• Carbonell, J. (ed.) (1983): Joan Roís de Corella, Obra profana, 2a ed. València, Tres i Quatre.
• Chas, A. (1995): «Humor y amor: del componente humorístico en las demandas e respuestas amatorias», Salina. Revista de Lletres 9, pp. 26-36.
• —— (en premsa): «La pregunta disyuntiva como vehículo de cuestiones de amor en la poesía cancioneril castellana», Actas del VI Congreso Internacional de la AHLM, Alcalá de Henares 1995.
• Crescini, V. (1910-11): «Per la canzone francese di Gaucelm Faidit», Atti del Reale Istituto Veneto di Scienze, Lettere ed Arti 70, p. 278.
• Cummins, J. E. (1965): «The Survival in the Spanish Cancioneros of the Form and Themes of Provençal and Old French Debates», Bulletin of Hispanic Studies, 42, pp. 9-17.
• Dutton, B. (ed.) (1990): El cancionero del siglo XV (ca. 1360-1520), 7 vols.. Salamanca, Biblioteca Española del Siglo XV, Universidad de Salamanca.
• Finoli, A. M. (1983): «Un gioco di società, «Le roi qui ne ment», et les «demandes en amour» nel Chevalier errant di Tommaso III di Saluzzo», Studi Francesi 27, pp. 257-264.
• Fiset, R (1905): «Das altfranzösische Jeu-Parti», Romanische Forschungen 19, pp. 407-544.
• Hassell, J. W. (ed.) (1974): Amorous Games: a critical edition of «Les Adevineaux amoureux», Austin, University of Texas.
• Hoepffner, E. (ed.) (1908): Oeuvres de Guillaume de Machaut, Paris, Firmin Didot (SATF), vol. 1.
• Hoepffner, E. (1909): «Frage- und Antwortspiele in der französischen Literatur des 14. Jahrhunderts», Zeitschrift für romanische Philologie 33, pp. 695-710.
• —— (1920): «Les "Voeux du paon" et les "Demandes amoureuses"», Archivum Romanicum 4, pp. 99-104.
• Ilvonen, E. (1912): «Les Demandes d'amour dans la littérature française du moyen âge», Neuphilologische Mitteilungen 14, pp. 128-44.
• Jeanroy, A. (1890): «La Tenson provençale», Annales du Midi 2, pp. 281-304 i 441-62.
• Klein, A. (ed.) (1911): Die altfranzösischen Minnefragen («Marburger Beiträge zur romanischen Philologie», 1) Marburg, Adolf Ebel.
• Langfors, A. (ed.) (1926): Recueil général des jeux-partis, 2 vols., Paris, Société Générale des Anciens Textes Français.
• Langlois, E. (1907): «Le Jeu du Roi qui ne ment et le jeu du Roi et de la Reine», Romanische Forschungen 32, pp. 163-73.
• Miquel i Planas, R. (ed.) (1913): Obres de J. Roiç de Corella, Barcelona, Biblioteca Catalana.
• Pacheco, A. (ed.) (1983): Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV, Barcelona, Edicions 62-«La Caixa» (MOLC 96).
• Pagès, A. (ed.) (1927-28): «La Version catalane du Chastel d'Amours», Annales du Midi 39-40, pp. 361-734.
• Rajna, P. (1902): «L'episodio delle questioni d'amore nel Filocolo del Boccaccio», Romania 31, pp. 28-81.
• Riquer, M. de (1964): Història de la literatura catalana, 3 vols., Barcelona, Ariel.
• Riques, M. de (ed.) (1950): «Contribución al estudio de los poetas catalanes que concurrieron a las justas de Tolosa», BSCC 26, pp. 280-310.
• —— (1975): Los trovadores: historia literaria y textos, 3 vols., Barcelona, Planeta.
• —— (1993): «La diversitat idiomàtica en textos literaris», en Oriente y Occidente: testimonios de situaciones de convivencia de lenguas (BRABLB 53, 1991-92 [1993]), pp. 179-194.
• Sucher, W. (1912): «Zu den altfranzösischen Minnefragen», Zeitschrift für romanische Philologie 36, pp. 221-228.