De la comtessa de Varoic a la princesa Carmesina: per la presència de Sèneca al Tirant lo Blanch
Tomàs Martínez Romero1
—285→
No crec que ara mateix, i després de valuosos estudis sobre «crítica hidràulica» (són paraules de Hauf 1993a: 380), ningú mostre cap tipus de perplexitat si troba una nova «font» o «manlleu» en el Tirant lo Blanch. Efectivament, Martí de Riquer (1990: 184) fa algun temps comentava que «És aquest un punt que sospito que amb prou feines està encetat i que reclama més atenció i més estudi». Amb tot i això, convé introduir algunes variables importants en l'estudi «hidràulic»; en principi, per exemple, crec que no importa tant l'acció d'introduir elements d'altri, com l'entitat del préstec i el seu origen. Perquè fet i fet, i després dels treballs d'Albert Hauf sobre la «connexió» corelliana i de Curt Wittlin sobre les Històries troyanes, no hi ha cap dubte que les fonts locals, via traducció, versió, adaptació o paper original, tenen una importància cabdal en l'estructuració de l'obra de Martorell. Des d'aquesta perspectiva, la inclusió de fragments, reminiscències o sentències de més o menys volada i d'aquesta mena adquireix un doble valor, perquè prestigia el text en origen, fins i tot fent-lo esdevenir model per als lectors, i perquè permet considerar el nivell d'adequació al nou marc narratiu, és a dir, la seua «qualitat intertextual». Em sembla molt important no perdre de vista aquesta observació, perquè ens autoritzarà a interpretar amb suficients garanties més d'una pàgina del Tirant.
Tot recordant aquests aspectes, en les pàgines que segueixen comente els manlleus fets a la traducció catalana medieval de les Tragèdies de Sèneca (ed. Martínez 1995) que he pogut controlar entre el començament del Tirant i els primers capítols a l'Imperi Grec. La limitació espacial ve determinada pel fet que aquest paper ha estat redactat després de conèixer les connexions que Pujol (ara en premsa) ha trobat entre la Troades i els capítols finals de la novel·la de Martorell, i per les necessàries —286→ exigències de no sobrepassar uns folis determinats. D'una altra banda, estic en condicions d'afirmar que el que presente avui és sols un avanç important del que la traducció senequiana medieval permet mostrar, tot esperant l'oportunitat de realitzar aquesta mateixa operació en els capítols restants del Tirant lo Blanch, això si quan les conclusions hagen arribat a un suficient grau de maduració. Ara com ara, se m'afigura que Sèneca pot passar al tercer o quart lloc en el rànquing d'importància quant a la seua utilització en el Tirant, després de Corella i del Guy de Warewic, i en un graó semblant, o fins i tot superior, a les Històries troyanes i a Llull. I quan dic això estic pensant en la importància qualitativa, més que no en la quantitativa __essent ambdues importants__, que suposa l'afegiment coherent de fragments d'unes obres en una altra, i considerant alhora la idea que l'escriptor medieval s'havia fet de l'arquitectura literària, perfectament comentada per Badia 1993b: 129-138. Finalment, si fem cas a la més que raonable hipòtesi de Wittlin (1995: 11), en el sentit que Martorell «llegeix tota una sèrie de textos dels quals treu idees, frases, capítols, que copia amb lleugers canvis en papers solts», em cal assegurar que en va utilitzar bastants, de papers solts, quan va llegir la traducció senequiana.
1. Quan al Guy de Warewic francès la muller del protagonista rep de sobte la notícia que el seu espòs ha decidit d'anar-se'n a Jerusalem, tot just després d'uns pocs dies de matrimoni, reacciona amb la lògica sorpresa.2 El moment és molt colpidor, sobretot per l'actuació i per les paraules de Felice:
| (vv. 7737-7756; Ewert 1933: 31-32) | ||
En realitat aquest breu fragment mostra ben clarament un punt climàtic digne de les millors heroïnes de la tragèdia grega. Ja sabem, però, que Martorell no es limita a la reproducció servil del text del Guy de Warewic als primers capítols de la seua obra,3 ans l'aprofita al màxim tot introduint-hi altres materials (Vaeth 1928: 98). En el Tirant lo Blanch, els parlaments de la comtessa de Varoic (la Felice catalana) s'amplifiquen, i entren a formar part del quadre escènic aquelles «dones d'honor» que intenten aconhortar-la; el dolor per la partida del seu espòs és, tanmateix, molt present a la intervenció de la comtessa:4
|
No és novella cosa a mi abundar en làgrimes, com aquest sia mon costum, car en diversos temps e anys que lo meu senyor era en guerres de França a mi no és stat dia freturós de làgrimes, e segons veig, lo restant de ma vida hauré de passar ab noves lementacions. E millor fóra per a mi passàs ma trista vida en durment, perquè no sentís les cruels penes qui·m turmenten. |
| (c. 3; H 9, 14-19; R 121)5 | ||
El lector marquià ja haurà notat que en l'última frase hi ha quelcom del poeta valencià (McNerney 1983: 75). El fenomen no és aïllat. Al final de la intervenció anterior del mateix personatge, —288→ Martorell també manllevava algun vers de March («O mort cruel! Per què véns a qui no·t vol e fuigs als qui·t desigen?»; McNerney 1983: 76).
Segons tots els indicis, la marxa del comte suposa per a la protagonista un infortuni comparable a aquell que sentiren les dones troianes davant la destrucció de llur ciutat; tal és el parlament de la tragèdia senequiana, que en versió catalana diu:
|
Sàpies, Èucuba, que tu no manes plorar a gent grossera e poble dur al qual sia novella [174] cosa abundar en làgrimes, car en diverses anys no havem ffet sinó sospirar e dolorejar. E açò és despuys que Paris, ffill teu e del rey Príam, marit teu, vench en una ciutat de Grècia dita Amiclas, d'on pres Elena, e ffon açò aprés que la nau de Paris, ffeta dels pins qui·s lleven en la silva dita Ydea, consacrada a Cíbelle, mare dels déus, ach travessades les peregrines vies de la mar. E la dita silva Ydea ffon despullada del bosch de arbres per .X. anys, ab los quals arbres fonch cremada he abissada la dita nostra çiutat, he los segadors dels camps dits sigeris per deu anys veren gran secada en sos esplets, car per temor no guosaven sembrar ni cullir. E axí no és dia que sia a nós freturós del plor, ans novella causa administrarà plors, gemechs, làgremes e dolors. Anats, donchs, als plans. E tu, regina Èucuba, lleve la mà, e nosaltres, gent grossera e vulgar e vil, seguirem la vostra senyoria, car no som durs a plorar |
| (Tro. 165-178) | ||
Em sembla que Martorell tenia molt clar __inicialment per la font que maneja, com és lògic__ que en la partida del comte-ermità la comtessa de Varoic pressent el final de llur relació; en aquest sentit, l'esposa plora la seua pròpia viudetat. I dic que l'autor ho tenia ben clar, perquè no dubtà a relacionar textualment aquest episodi amb aquell altre que s'esdevé al final de la novel·la, quan Tirant mor i la seua esposa i els seus familiars en ploren la pèrdua. Veritablement, la predisposició primerenca de l'autor a marcar-les fins i tot a nivell textual és un altre factor a tenir en compte a l'hora d'avaluar les evidents connexions entre ambdós personatges.
Abans d'anar endavant, comprovem factualment les dependències. Per fer això, m'interessa destacar el començament de la intervenció anterior __anterior a aquella que acabe d'estudiar, la del c. 3__ de la comtessa, perquè apareix també al c. 474, en boca de l'emperadriu, després de la lamentació que Carmesina fa sobre el cos mort de Tirant; i m'interessa encara més perquè en ambdós capítols aquestes línies van en un context on hi ha Sèneca tràgic. Diu l'emperadriu:
|
Mitigant los treballosos asalts que lo femení coratge desesperades eleccions e molt greus enuigs procurant infonen gràcia en lo turmentat sperit meu, que les mies justes afliccions que per si piadoses causar deuen en lo —289→ teu noble coratge animoses compassions introduesquen, e acompanyant les mies doloroses làgremes e aspres suspirs, vençuda de la justa petició mia, hagés mercé de tu e de mi |
| (c. 474; H 903, 15-20; R 1159) | ||
El capítol n'és ple, de manlleus tràgics. Els altres dos personatges que hi intervenen, l'emperador i la princesa, deixen anar més d'una paraula de la traducció catalana medieval; Josep Pujol (en premsa) ho ha comprovat en la complanta de Carmesina, on s'utilitza Troades (Martínez 1995: 344-345, 381). En el cas de l'emperador, el préstec és molt més difícil de controlar:
|
Tothom, trist e miserable, pren gran consolació en veure plorar e lançar moltes làgremes e hoir grans crits e lamentacions, e porem ben dir: «Mort és lo pilar qui sostenia la cavalleria!» E vós, ma filla, qui sou senyora de tot quant yo he, no façau tal capteniment de vós matexa, car la vostra dolor és mort per a mi, e no vullau manifestar a tothom la vostra dolor, car moltes vegades cau la pena sobre aquell qui la tracta. E si us penediu del mal que feu, ignocenta deveu ésser de la culpa. Lexau-vos de plorar e mostrau a la gent la vostra cara alegra |
| (c. 474; H 902, 14-21; R 1158) | ||
L'inici del parlament pot remetre perfectament tant als vv. 1009-1010 de la Troades llatina (indicat per Pujol), com, més coherentment amb la forma de treballar de Martorell, al començament d'una intervenció d'Helena, en versió catalana:
|
Tothom trist e miserable qui en les sues noces haja plors e morts e escampament de sanch, digna cosa és que Elena sia la sua profetissa, en guisa que les sues noces sien infortunades [...]. |
| (Tro. 1175-1177) | ||
Crec en aquesta darrera opció, sense descartar-ne la primera, després d'observar que les paraules de l'emperador contenen altres dos manlleus del Sèneca català... però de dues tragèdies diferents! En una intervenció on Clitemnestra contesta a Egist, el qual vol que ambdós lluiten plegats contra Agamèmnon, diu:
|
Sàpies, Egistus, que la amor del matremoni me venç del tot e·m torna atràs. Tornar-me'n vull llà d'on no·n ffon leguda cosa partir e retre-li la fe qui per mi li és estada trencada. Car a bé a ffer no pot hom may venir tart, e qui de mal se penit, ignocent deu ésser de pena. |
| (Aga. 278-281) | ||
I en la segona tragèdia, en unes paraules on l'Escuder critica la posició d'Atreu, que vol utilitzar els fills de Tiestes per tal de convèncer aquest i fer-lo venir a compartir el regne, retrobem:
|
Per ventura los ffills faran en tu acò que·ls mostres ffer en llur oncle, germà teu, car moltes vegades car la pena sobre aquell qui la tracta. |
| (Thy. 426-427) | ||
—290→
Després de comprovar aquestes relacions textuals, considere molt intel·ligents les paraules de Wittlin 1995: 216, quan comenta que en aquella peroració que comença amb el gerundi mitigant «no és la Comtessa o l'Emperadriu que parla ací, sinó alguna heroïna de l'antigor, per exemple Dido». El cas és que en lloc de Dido potser caldria proposar alguna altra heroïna. La feina és trobar la font segura __i gairebé segur manllevada__ d'aquest passatge, les lamentacions del qual provenen del text tràgic dels personatges senequians.
2. Són nombroses les expressions i els conceptes que, per associació d'idees, poden fer-nos recordar les Tragèdies, tot i que molt possiblement res no tenen a veure-hi. Això succeeix amb les magranes fetes per l'ermità al c. 12, que tenen el mateix efecte que l'alcandora que Medea tramet a Creusa:
|
E lo rey e los altres moros, desarmats axí com staven, cuytaren en aquella part hon era lo major foch per apaguar-lo, e no·l pogueren jamés apaguar per molta aygua que y lançasen, ans com més aygua hi lançaven més s'ensenia. |
| (c. 12; H 21, 19-22; R 135) | ||
|
en aquesta destrucció se és esdevenguda huna cosa maravellosa, car l'aygua ffeya créxer les flames e les multiplicava. Aquell foch és de aytal natura qui, com més lo apaguen, més se encén, e tot quant hi giten sobre ell, tot se converteix en ffoch |
| (Me. 1386-1389) | ||
No ens fem il·lusions, però. L'únic grec en aquest fragment tirantià és el foc,6 perquè allò que s'hi comenta prové directament del Guillem de Varoich (Entwistle 1949-1950: 158): «aprenguí dins Barut de fer magranes, ab certs materials compostes. [...] Ab quanta aygua ha en lo riu no bastarà a poder-la pagar, car de tals materials són compostes: com més aygua lançaran, més se ençenrà lo foch» (Bohigas 1947: 49).
3. Als capítols inicials del Tirant hi ha algun fragment que guarda una dependència tan sòlida amb Sèneca com aquella que observàvem a la intervenció de la comtessa de Varoic, al c. 3. Curiosament es tracta d'una altra lamentació, al c. 22,7 motivada —291→ també per la marxa d'un ésser estimat el retorn del qual és, si més no, dubtós. Cal dir, en benefici de Martorell, que ací el geni literari de l'escriptor augmenta en molts graus pel fet que manté en tensió les expectatives, per bé que es tracte d'un altre manlleu. Les paraules que la comtessa pronuncia davant el temor que el seu fill vaja a la guerra recorden en algun moment el plant d'Hècuba per la pèrdua de Políxena:
|
E per aquest sol fill que a mi resta yo só dita mare e, si aquest mor en la batalla, ¿què serà de mi, trista desaventurada, que hauré perdut marit e fill e tot quant bé tenia en aquest miserable món? E no fóra millor yo fos morta, ans que veure tanta dolor davant los meus hulls, e agités agut vida lo meu marit e son fill? ¿Què·m valen a mi los béns ni les riqueses, puix só destituhida de tot goig, plaer e consolació e tot mon fet no és sinó abundar en làgrimes dolorososes e viure en continues lementacions? |
| (c. 22; H 36, 8-15; R 152) | ||
|
Ay llassa malaventurada, ffort ha petit de temps que gran multitud de ffills environaven los meus costats e yo besave e escampave en besars adés a uns, adés a altres, en tant que yo, llassa, m'avia de partir mi, llur mare, en tantes parts per satisfer a la mia affecció maternal posada entre tants fills e ffilles. E de tots quants eren, ne roman sola aquesta ffilla min Políxena, la qual viu per companyia del meu desig, per consolació e repòs de mi, trista, plena [196] de làgrimes e gemechs de gran dolor. Aquesta Políxena és tota la part de Èucuba, car aquesta és sola romasa de tots quants fills havia, per aquesta sola son yo appellada mare. O ffortuna molt aspra, e remet e relexa aquest sol cors! Gran plor amargós rega la mia cara e soptosa pluja de làgrimes caen dels meus hulls, les quals, axí com a vencuda, no puch detenir |
| (Tro. 1315-1325) | ||
L'acoblament de les paraules al nou context és molt afortunat, gairebé imperceptible. Nogensmenys, la vinculació del fragment a Troades sembla confirmar-se quan retrobem, en el Tirant, un motiu que ens mena a Aquil·les.8 Diu la comtessa en —292→ aquest mateix capítol que tractem:
|
Yo pensava que la voluntat del meu fill fos conforme ab la mia, apartant-se de vosaltres, e s'amagaria per los racons per fugir als perills de les batalles, perquè és de poca edat, e yo veig que ell fa tot lo contrari |
| (c. 22; H 36, 29-32; R 153). | ||
I ho confirma el fill, que després de vèncer el senyor d'Escala Rompuda argumenta davant el rei per què ha lluitat:9
|
Puix só cavaller, tinch a fer obres de cavaller axí com fan tots los altres bons cavallers. E si vostra altesa no vol que veja los perills de les armes, manem que stigua vestit com a dona entre les donzelles de la senyora reyna axí com féu aquell invencible cavaller Achil·les entre les filles del rey Príam de Troia |
| (c. 56; H 81-82; R 205) | ||
Altres elements no tan circumstancials confirmen que Martorell coneixia bé el plany d'Hècuba. En començar aquest capítol 22, Martorell reutilitza el Plant dolorós de la reyna Ècuba de Corella (Hauf 1993b: 81-82).10 Això no obstant, aquesta no sembla ésser l'obra corelliana que més va influir en el Tirant, sinó la Història de Jason e Medea, que, per a Hauf (1993b: 82-83), configuraria en bona part, juntament amb les Històries troyanes, el perfil d'alguns personatges fonamentals. Però si Tirant, i primer Guillem,11 té trets d'un jove Jason __sense cap contacte, —293→ doncs, amb una dolenta i eixelebrada Medea__, la comtessa de Varoic __i la Carmesina del final__ no té com a referent cap Medea, sinó més aviat algun dels personatges de la Troades; i això succeeix així perquè la funció d'aquesta protagonista no és tant activa com discursiva __de discurs planyívol, de lamentació, cal dir. Però per a extraure aquestes conclusions, cal avaluar primer el nivell exacte de coneixement que Martorell tenia de la versió de la Medea, tot i que ja podem assumir sense problemes que la traducció catalana de les Tragèdies de Sèneca fou per al nostre autor més que no un simple pou de sentències i que ben bé hi pogué trobar moltes de les referències que hom tendiria a assignar més o menys mecànicament a les Històries troyanes. Això no obstant, sospite que la «connexió troiana» encara ens hi pot donar moltes sorpreses.
2.1. Després de la magnifica actuació de Tirant lo Blanc a l'illa de Rodes, el Mestre inicia un llarg parlament en què exalça la figura de l'heroi fins a extrems mitològics. Diu així:
|
Sola sperança de la ciutat atribulada, succehidor de la sanch antigua molt generosa tu, Tirant lo Blanch! Sobre los nobles corona e ceptre real portar deuries e senyorejar lo Imperi Romà, car per les tues virtuoses obres e singulars actes de cavalleria a tu pertany e ha altri no. Tu has posada en libertat la nostra casa de Hierusalem ab lo temple de Salamó. Tu est stat consolació e vera salut de tots nosaltres, car gran temps havem stat ab molta fam e set, e altres dolors e misèries que per nostres peccats comportades havem, e per tu sol havem obtesa via de salvació e libertat, car tota la nostra sperança era ja perduda, que, si tu no fosses vengut en aquell beneyt dia, fóra desolada la nostra ciutat e tota la religió. Donchs, ¿a qui deu ésser dada la triümphal glòria sinó a tu, qui est lo millor dels cavallers? E nosaltres restam molt obliguats a la molta noblea tua, car totes aquestes gents que veus açi foren en carrera de perdició, que, perduda la ciutat e la fortalea, fóra perdut lo poble, los béns e riqueses de aquells, e los cossos subjugats a perpetual captivitat [...] |
| (c. 107b; H 193-194; R 334-335) | ||
Excel·lents paraules per compensar l'esforç del guerrer, d'un salvador real, que contrasta vivament amb el valor potencial __però impossible__ d'un Astíanax i amb la irrealitat somiada d'un retorn d'Hèctor. El desig d'alliberament __de la —294→ cristiandat__ en boca de Tirant és present al llarg de l'obra, ço que fa possible una utilització d'algunes fonts senequianes, concretament d'una intervenció en què Andròmaca conta al Prom una visió on se li apareix Hèctor i on es barreja alguna referència al seu fill Astíanax; val la pena llegir-la sencera:
|
Emperò, ab tot acò, trobí yo gran delit com viu lo dit éctor, lo qual, movent lo cap adés decà, [184 v] adés dellà, dix-me: «Andròmaca, muller mia, desperta't e delliura de mort lo teu ffill e meu. O muller ffeel!, amaga lo nostre ffill molt car: aquest sol és salut dels troyans. Leixa los plors. ¿E plores tu Troya per ço com és cayguda e aterrada? Ja ffos ella tota destrohida! Cuyta e amaga com mils poràs ni sabràs aquesta petita rael de la mia casa». Ay mi lassa, que la temor qui haguí tota·m refredà, e la'paor e l'estremordiment fforagità de mi la son, e desperti'm tota esbalahyda e gití los hulls adés decà, adés dellà, e oblidant-me de mon ffill, cerquí éctor; e la sua ombra enganà'm, car ffugi'm e anà-sse'n entre los meus abraçaments. O ffill meu, certa generació del gran pare, vida dels troyans, una sola esperanca de la casa tribulada, succehidor de la sanch antigua molt generosa, molt est semblant al teu pare: aquests esguarts havia, axí com Havia fforts mans, axí havia los muscles, e lo seu anar, e aytal gest havia lo dit Astrúaix, fill de éctor, e axí era ressemblant a son pare; e axí era en lo ffront e en la cara, ffort e robust e quasi menaçant; sobre lo seu cap tenia semblant flota de cabells escampats deçà e dellà, axí com tenia éctor, son pare. O ffill, qui als troyans est nat fort tard e a mi massa tost! ¿E quant serà aquell temps e aquell benaventurat dia lo qual tu deffenssaràs e venjaràs la terra dels troyans e tornaràs Troya en son ésser, e reduyràs los ciutadans ffugitius qui són dispergits per lo món, e restituiràs lo nom e la terra als troyans? |
| (Tro. 683-703) | ||
La gran diferència és que Tirant ha esdevingut realment un salvador. Martorell ha reciclat, doncs, el paper fonamental d'Hèctor i d'Astíanax, tot reconvertint la lamentació d'Andròmaca en un gran cant de lloança, passant d'allò impossible a allò ja aconseguit, i per tant intercanviant la temporalitat: el protagonista parla després d'haver realitzat ja la missió, i no abans, quan això sembla irremissiblement impossible, tal com en Sèneca. El manlleu es completa amb unes paraules en què el Cor plany la mort d'Hèctor, una intervenció que Martorell rendibilitzarà també als capítols finals (Pujol en premsa):
|
Tu, éctor, eres ffermetat de nostra terra, tu has allongats los nostres fats contrariosos, car, si tu no ffosses, ans forem estats destroïts |
| (Tro. 220-221) | ||
2.2. Els préstecs Senequians en aquests capítols mediterranis no es limiten només a la part «històrica», al setge de Rodes del 1444, sinó també a la «sentimental». Per dissimular els defalliments de Felip, Tirant comenta a Ricomana que ell mateix i el príncep francès estaven disputant sobre quina cosa és amor i el —295→ seu origen, dins, doncs, dels paràmetres dels debats a l'ús; després d'explicar una mica la seua opinió sobre el tema, acaba amb aquests mots: «Per què, senyora, la vera e leal amor que Phelip vos porta no pot tembre res» (c. 109; H 202, 37-38; R 345). Tanmateix Ricomana no ho té gens clar:
|
Per lo estament en què só posada estig en mà de la fortuna variable. Ans elegiria renunciar a la vida e als béns que pendre marit grosser, vil e avar. E puch-vos bé dir, Tirant, ab veritat, que la fortuna me és stada tostemps adversa, que tota la sperança mia tinch perduda. No cové a mi, trista e miserable, sinó que perda la fe, la veritat e justícia. Si yo prench aquest per marit e si no me hix tal com yo volria, hauria ésser homeyera de la mia persona, que seria forçada de fer actes de gran desesperació perquè a mi és semblant que més val star sola que ab mala companyia [...]. |
| (c. 109; H 203, 6-13; R 345) | ||
Doncs bé, resulta que les paraules de Tirant reprodueixen algunes d'aquestes altres de Medea, on es lamenta de la desconeixença de Jàson:
|
O llassa! ¿Temé Jàson lo rey Creon o les guerres de Acasto, duch de Tesàlia, fill de Pèlias, volent venjar la mort de son pare? Ay, ay, la vera e leal amor no pot tembre res! Mas posem que a Jàson sia passada la mia leal amor e que no vulla participar ab mi, e que·s sia subjugat a ffer la violentat del rey Creon: bé pogra ésser vengut a mi, muller sua, e parlar-me en la derrera departença. O lassa, que aquell cruel Jàson ha rebujat parlar ab mi! |
| (Me. 688-693) | ||
Sembla bastant evident que el manlleu és més per la sentència en si, i que res no té a veure amb el context en què se situa. Una mica el mateix succeeix amb el parlament de Ricomana, que és deutor d'algunes frases de Jàson, en què mostra el temor que Medea no falta cap malvestat als seus fills i «se clama del mudament del seu inffortuni»:
|
O durs fats e aspra e plus que amargosa fortuna, vulla sia contrariosa o pròspera e favorable, car o bona o contrariosa tots temps és mala ffortuna! Déus ha trobats remeys a nostres affectuoses demandes molt pijors que als perills als quals cuydàvem escapar. |
|
«O mi, llas, que si yo volia guardar ni dar ffe als mèrits de Medea, muller mia, no resta sinó que ella morís perdent lo cap; si no vull que muyra, cové mi, trist [216 v] e miserable, que perda la ffe e la veritat e justícia, que són conservaçió de la cosa pública. No·m venc temor de la mort de Medea, la qual mereix, ans me sobra pietat tremolosa, car pahor he que los ffills no morissen ab la mare |
| (Me. 718-727) | ||
Els contextos d'ambdues intervencions fan que la comparació conceptual només puga ésser feta d'una manera molt llunyana. Trobem ací, doncs, un ús més aviat sentenciós de Sèneca12, —296→ de la mateixa manera que a altres indrets del Tirant, com el que veurem tot seguit.
2.3. Uns capítols després de la conversa entre Ricomana i Tirant, ja en l'expedició d'ajuda al rei de França, el nostre protagonista disputa amb el cavaller Ricard sobre qui dels dos entrarà primer a la galera; el primer diu: «No som en temps de abundar en paraules __dix Tirant__. La mort o la vida en la tua mà stà» (c. 113; H 216, 6-7; R 360). Paraules que recorden aquelles altres dites pel Cor al tercer capítol del tercer acte de Tyestes, justament una mica abans que aparega aquella frase de la segona tragèdia de Sèneca que també pronuncia el personatge d'Abdal·là Salomó en el parlament manllevat a Petrarca:13 «O vosaltres, als quals lo regidor de la mar e de la terra ha donat gran dret sobre la mort e sobre la vida, car tot en vostra mà està [...]» (Thy. 758-759). Massa casualitats juntes perquè puguem pensar sols en una mera coincidència.
En el mateix context de la pugna entre aquests dos herois, el rei diu: «Ricart, negun bon jutge no pot bé determenar si no hou primer les parts» (c. 114; H 217, 36; R 362), que té ressons de «Qui dóna sentençia ni ordena res sens oyr la part, posat que sia just açò que ordona e sentencia, jutge és injust» (Me. 409-410). Una idea que ja havia aparegut abans en boca de Simó de Far, al capítol 98, i que dirà després l'Emperador, al c. 180.
3.1. Els primers dubtes de Carmesina sobre els sentiments de Tirant li provoquen una sèrie de contradiccions internes que el narrador ens conta, entre d'altres llocs, al c. 119:
|
Com Diafebus presentava aquestes coses a la infanta, ella stava alienada e posada en fort pensament, que no parlava, e inig forn de recort, e la sua angèlica cara mudant de diverses colors, car la femenil fragilitat la havia —297→ compresa, que no podia parlar. Car amor de una part la combatia e vergonya de altra part la'n retrahïa. Amor la encenia en voler lo que no devia, mas vergonya lo y vedava per temor de confusió. |
| (H 232-233; R 379) | ||
Un fragment voltat de manlleus més o menys textuals de les Històries troyanes (Wittlin 1995: 194-195)14 que ben bé té un paral·lel en aquell altre en què Fedra intenta confessar els seus sentiments al fillastre __un altre «fort pensament», al capdavall:
|
Donchs hages mercè de mi e exaudeix aquella cosa de què yo·t prech carament en callant, ço és aquella cosa que yo no·t dich ab la boca, car lo voler vol parlar, mas la vergonya no u permet». Respon Ypòlit: «Qual és aquest mal lo qual la vergonya no permet dir?» Ffedra diu: «Lo mal és aquell lo qual tu no pots creure ésser en madastra». Quasi qui diga: les madastres solen haver en oy los ffillastres, e yo Fame en manera ffolla e no deguda. |
| (Hip. 722-728) | ||
Però pot ésser ressò __només això, i prou__ d'una intervenció anterior d'una vacil·lant Fedra: «La mia boca nega lo passatge a les paraules mogudes, car la gran amor me toll la veu e la major vergonya me reté, co és que yo no·m parle. Yo jur per tots los celestials déus no voler [allò] que la mia voluntat vol, ço és no voler [amar] a Ypòlit e no dir co que vull per ffer» (Hip. 674-677).
El fet que les tragèdies senequianes puguen compartir espai __i concepció__ tirantià amb les Històries troyanes i, més sovint, amb Corella és una evidència a la qual cal acostumar-se. Vegem-ho novament en uns fragments més representatius.
3.2. Al c. 129 del Tirant, l'heroi intenta disculpar la gosadia d'haver volgut una relació amb Carmesina tot aprofitant la confiança que li havia atorgat l'emperador; i ho fa amb unes paraules que Corella posà en boca de Medea a la Història de Jason e Medea (Hauf 1993b: 92). El cas és que Carmesina, tement que Tirant no es mate després d'haver-lo reprès per la declaració d'amor que li ha dirigit, diu a Estefania: «Anau cuytadament a Tirant e preguau-lo molt de part mia que-s vulla'n deixar de fer —298→ alguna novitat, que a mi desplau molt lo que he dit. O miserabla de mi! Que, posat cars que me'n penida __emperò fet ho he__ lo plaer que y havia pres en dir-lo-y, en açò seré yo feta desplasent a Tirant. E tota la ira se és partida de mi e se és convertida en pietat, per bé que Tirant la haja de si foragitada» (c. 129; H 262, 20-25; R 413). Si abans Corella permetia a Tirant parlar de les forces còsmiques adjuntes a la passió amorosa amb la veu de l'apassionada Medea, ara Sèneca, a través de l'heroïna de la Còlquida, permet parlar a Carmesina d'una acció ja realitzada que pot causar el desplaer del seu estimat. En la traducció catalana de la Medea llegim que la protagonista, després de matar el seu fill, diu:
|
Ay, lassa, que la yra m'és ja cayguda e desplau-me de ço que he ffet. O mesquina, e què he ffet? què he comès? Lassa, mesquina, posat que me'n penida, emperò ffet ho he. Lo plaer qui ne he trobat, en açò que he comès, me fa odiosa a Jàson e a ssos amichs, e de acò me creix major delit de fer-ne més. Una cosa ha deffallit al meu goig, ço és: com Jàson no ha vista la mort de son fill, no·m tinch a res acò que he ffet; tot quant havem ffet en absència de Jàson no és crim ne peccat |
| (Me. 1519-1527) | ||
L'acoblament al nou context és ben possible gràcies a aquesta lleu comunió conceptual dels sentiments dels enamorats.15 I això s'estén a altres fragments del mateix capítol, per exemple quan Tirant, en contestació als precs d'Estefania, diu:
|
Tants són los mals que comport, que no comporten de si trigua alguna, car flames turmenten contínuament lo meu cor, e adolorida temor me dóna turment irreparable. Aquests són los fochs de la mia offeguada pensa, ja cansat de viure e vençut de les penes de amor, de hon se segueix que la mia ànima s'és rebetlada contra lo cors, volent dar fi als treballs e turments de aquest miserable món. Per ço com pens, si voluntat no m'engana, que en l'altre sien de molt menor pena, per ço com no seran de amor, com aquesta sia la pena qui excel·leix totes les altres penes». |
| (c. 129; H 263, 1724; R 414) | ||
Aquests mots tenen la seua pertinent correspondència en aquells altres que pronuncia Clitemnestra quan es debat entre l'amor a Egist o la reconciliació amb Agamèmnon que li proposa la nodrissa, en un context __contextos__ on dominen les passions:
|
Nodriça, tals són los mals que yo soffir que no soffren de si triga —299→ alguna, car fflames cremen contínuament lo meu cor e los molls e los ossos, he paor mesclada ab dolor me puny d'altra part, enveja bat lo meu pits; e de l'altra, la amor de Egistus, qui·m met lo jou al coll e no·s leixa vencre a mi. E entre tots aquests fochs de la mia affogada penssa, vergonya ja ujada e vençuda e de mi senyorada em rebel·la. En diverses (fluctuacions son manada, axí com la mar, adés per lo vent, adés per lo corrent, la onda de la qual, incerta, redubte a qual part de dos mals deja caure. Però ja he abandonades les regnes de les mies mans: e llà on la ira e llà on la dolor e la sperança ma portaran, llà iré; e daré la nau a les ondes, car là on lo coratge va, bo és seguir la ffortuna |
| (Aga. 159-169) | ||
Curiosament la intervenció immediatament anterior de Clitemnestra comença amb un «Coratge pereós, quins segurs consells vas cerquant?» (Martínez 1995: 457) que recorda el primer vers d'un poema XI de March d'àmplies ressonàncies senequianes (Badia 1993b: 196). És clar que no ha de passar desapercebuda aquesta comuna font en dos autors de la categoria de March i de Martorell. En l'estat actual de les meues recerques sols puc avançar, de moment, que la influència textual és quantitativament molt desigual (molt avantatjosa per al Tirant), i que ambdós arriben independentment al Sèneca català.
3.3. La seqüència narrativa en què comencen les picabaralles dels dos protagonistes enamorats segueix en capítols posteriors, i la influència de les Tragèdies segueix igualment. En el c. 130 la princesa decideix prendre la iniciativa personalment i parlar directament amb l'heroi:
|
Prech-te, Tirant, que, si la mia lengua ha acampades algunes paraules offensives contra tu, plàcia't no les vulles retenir en ton cor, car tot quant he dit per ira ho vulles posar en oblit. Car cosa és de gran admiració, com lo pensament stà occupat en alguna cosa de dolor, que la ira foragita la pietat e la pietat exalça la ira. Emperò yo, reconeixent bona fe e vençuda per humana pietat, revoque aquelles que vull que no vajen per dites e, en conservació de mon dret, te deman en gràcia que lo perdó me sia atorguat). |
| (c. 130; H 264, 6-12; R 415 | ||
També Medea vol reconciliar-se amb Jàson abans del comiat, tot i que les seues paraules són fingides, ço que Martorell ignora ben conscientment:
|
Si aquest ama sos ffills, assats n'é yo, car per acò és ell posat sots ma potestat. Ací ha loch la mia venjanca, car nafrar-l'é en la cosa que més ama. Gran plaer hauré que en les derreres pregàries, a la departença, pusqua abracar Jàson per mitigar-lo». Adonchs, abracant lo dit Jàson, dix-li: «Una gràcia te deman, Jàson, en aquest meu derrer comiat: que si la mia dolor ha escampades algunes paraules offenssives, que no les retingues dins ton cor, car ans pots ffermar en ta memòria que no respondran los ffets a les paraules; molt millors seran en breu. Per què tot —300→ quant se és dit per ira, prech-te que u lliures a oblit» |
| (Me. 932-940) | ||
El nostre autor, a més, fa ús d'alguna sentència d'un monòleg del personatge tràgic en què intenta controlar els instints després d'haver pensat en la mort dels seus fills:
|
Enaxí com los vents rabiosos menen entre ssi gran batalla e ffan comoure la mar ones repugnants e contrarioses e dubta hom e ja la dita mar a quina part se mourà, per semblant fforma, com la penssa vacil·la en son propòsit, adés la ira foragita la pietat, adés la pietat exella la ira del coratge. O tu, dolor, man-te que façes loch a la pietat! ) |
| (Me. 1452-1456 | ||
És clar que la Medea senequiana oferia utillatge apte per a la resolució literària d'algun dels nombrosos conflictes de la parella protagonista del Tirant,16 mentre que la Troades aportava la part planyívola i luctuosa que convenia a les lamentacions de les esposes que perdien o podien perdre els seus éssers més estimats. Això, combinat amb algun fragment o sentència d'alguna altra tragèdia en l'assequible versió catalana, entrava en el canemàs estructural de la novel·la.
Sabent el que sabem, ço és que Martorell coneixia perfectament la versió de la Medea, sorprèn una mica llegir unes pàgines després, en una contestació de la princesa a Tirant: «no és trobada fermetat en la amor dels strangers, qui prestament ve e molt pus prestament se'n va. Mira què féu aquell ficte Jason __e molts altres que nomenar-te'n poria__ e quanta fon la pena que la trista de Medea passà, que, matant a sos fills e après a si mateixa, sos mals hagueren fi, hoc encara la cosa desijada, mas no en la sperança que havia de la cosa» (H 465, 20-23; 649). Aquest fragment ens fa pensar o bé en una indeterminació de l'argument o bé, i molt més raonablement, que s'omet deliberadament el final «diví» de Medea __i el d'Ariadna__ per tal de reforçar la maldat de l'heroi Jason, que provocà al capdavall la mort de l'heroïna. Interessa, doncs, el resultat tràgic en detriment de la total veracitat mitològica.17 Amb tot i això, o precisament —301→ per això, el fil argumental de la Medea faria pensar inconscientment als lectors intel·ligents del Tirant en la mort tràgica de Carmesina, causada precisament pel seu amor a Tirant.
3.4. Lògicament, en la conclusió del conflicte entre Carmesina i Tirant no podia faltar aquella font que tanta productivitat havia donat en el seu desenvolupament: Carmesina demana a Tirant si necessita alguna cosa abans de la partida; Tirant respon que voldria allò que de segur ella denegaria. Davant aquest joc d'implícits, la princesa contesta: «Hai, capità! __dix la princessa__. Com sou huy exit tot beneyt! Par que no sapiau mal ni bé! E yo bé entench vostre lenguatge, per bé que yo no sia stada en França: vós demanau fortuna de virtut e yo no demane senyoria, mas demane libertat de amor. E com lo rey vol, jamés entra fe en casa sua» (c. 132; H 270, 13-16; R 422). Sentència aquesta última que Martorell extrau d'una contundent resposta d'Egist a la pretensió de Clitemnestra d'amagar la seua relació al retornat Agamèmnon, argumentant que sols la nodrissa coneix la veritat: «No entra may ffe en casa reyal» (Aga. 322; Martínez 1995: 464)
Com i en quines situacions fa servir Martorell la traducció catalana de les tragèdies senequianes? Realment, la pregunta no admet una contestació simple. El nostre autor tant aprofitava un fragment més o menys llarg i d'una intensitat més o menys semblant (això si, encabit en el desenrotllament narratiu i textual propi), com agrupava algunes frases colpidores, moltes vegades sentencioses __i convé no oblidar el ressò i la difusió del Sèneca moral durant tota l'edat mitjana (Blüher 1983, Meersseman 1973), que afectarà fins i tot les Tragèdies (Brugnoli 1960)__, en un context que res no tenia a veure amb el primigeni. Aquesta segona manera de treballar és ben visible en aquells llocs del Tirant on la relació amb les tragèdies catalanes es concreta en una frase o poc més, o quan es fusionen en un punt determinat materials procedents de diverses tragèdies (que, pel que veiem, solen ésser precisament aquelles que tenen menys deutes amb Trevet, cf. Martínez 1992). En aquest darrer supòsit, la descontextualització esdevé pràcticament inevitable. En tot cas, i davant la possible tendència a fer dependre més d'una pàgina del Tirant del text senequià, cal ésser bastant prudents.
Les conclusions immediates del panorama que he presentat són clares. D'una banda, i a nivell global, s'hi confirma més i més la idea d'un Martorell que, sobre un esquema narratiu, introdueix —302→ manlleus generalment amb una voluntat gens mecànica i sí __i molt__ creativa (Badia 1993a: 57). La construcció del Tirant, siga a partir de notes i més notes preses al llarg de molt de temps, siga per un o diversos autors, esdevé una feina que intenta conjuminar el bo i millor de les lectures del creador en un exercici literari que té molt en compte la finalitat amb què ho utilitza, per bé que el resultat no sempre siga satisfactori. Perquè si aprofita la Història de Jason e Medea, de Corella, les traduccions18 de les Històries troyanes i de les Tragèdies senequianes en un capítol determinat, no és sols __però també__ perquè sonen millor o pitjor unes paraules i perquè poden servir de model «retoricat», sinó perquè el fragment en qüestió, traspassat al nou context, per a Martorell és capaç de dir allò que realment vol dir, o bé en contingut conceptual o «historial» o bé en expressió i to. Certament, de vegades el lector creu veure reflectides idees i conceptes sobre determinats aspectes que semblen encaixar perfectament dins la filosofia de Sèneca, i en aquestes ocasions els manlleus lingüístics solen ésser mínims. Cal advertir, per si de cas hom extrau ja conclusions, que Martorell, com d'altra banda succeeix si més no al llarg de tota l'edat mitjana, no assumeix ni de bon tros la sistematització estoica ni sembla apropiar-se la filosofia senequiana; altrament, arriba a Sèneca bastant epidèrmicament, per introduir ací allà manlleus lingüístics, temàtics o, en menor grau, teòrics, sense cap voluntat premeditada de manipulació intel·lectual (com succeeix per exemple, a La Celestina; cf. Fothergill 1988) o d'utilització d'un pensament com un possible suggeriment dinamitzador (en la línia que, a nivell conjecturat, podem intuir al Quijote; cf. Rico 1982: 59-61).
Sèneca també pot contribuir a l'anàlisi d'aspectes com el de l'autoria o el de la coherència interna del Tirant, perquè —303→ 1) amb els comentaris apuntats en aquest paper i amb Pujol en premsa, hom pot apreciar que la traducció de les Tragèdies és pertot arreu, i que en alguns moments contribueix a cohesionar el tramat argumental; i 2) alguns fragments que des de sempre s'han considerat deutors de la «valenciana prosa» __i per això suspectes d'atribuir-se a Galba__ no són més que manlleus de Corella, de Sèneca (fonamentalment de la Troades) o d'altres autors més o menys coneguts, i per tant utilitzats pel mateix individu que usà aquestes mateixes fonts en altres indrets. Però més que les posicions sobre l'autoria de l'obra, m'interessa i m'inquieta un altre aspecte: el fet que un dels pocs fragments de Los dotze treballs d'Hèrcules que Martorell no va plagiar literalment diga concretament que «la matèria present és satírica més que tràgica, jatsia que tràgics la hagen ventilada» (Riquer 1992: 169). Es molt possible que de la intencionalitat o no de l'omissió puguem deduir també la interpretació correcta que cal donar als fragments volgudament tràgics (en el sentit que corria en els temps de Martorell, perfectament captat per Pujol, en premsa) del principi i del final del Tirant. Però això és tema per a altres pàgines.
Un últim aspecte queda pendent, i és el del nivell de coneixement de tota la traducció catalana, és a dir si el nostre autor coneixia la versió directament o indirecta i completa o fragmentària. Sense perjudici dels resultats de posteriors recerques, em sembla que Martorell havia llegit un manuscrit que contenia llargs fragments o tota la versió de Troades, Medea, Thyestes, Agamemnon i Hippolytus, i com a mínim algunes sentències de les altres tragèdies. De fet, podria haver llegit algun manuscrit pròxim, que no igual, al 14704 de la B.N. de Madrid (Martínez 1995: 73-75).19