Vegeu per exemple el poema LVI, «Ma voluntat, amant-vos, se contenta» (versos 1, 3, 31, 42) i el primer treball de la segona part d'aquest llibre.

Vegeu Rico 1984 i Riquer 1964, III, 292. Podríem trobar equivalents moderns del xoc lingüístic que vol evocar Corella en expressions xarones com ara «reina», «guapa», «xata», «monada», etc., infiltrades en un registre alt.

Riquer 1964, III, 293, nota 9.

Corella qualifica dues vegades de cobla una tirada de 14 versos estramps als paràgrafs 6 i 9 de la TdC. No crec que s'hagi d'atribuir un valor molt estricte a aquest mot dintre de la terminologia tècnica de la versificació: sembla més aviat que la designació sigui per aproximació.

Trobem un sol que ja no estendrà mai més els seus daurats cabells al paràgraf 1 d'aquest text i un sol «escurit» al final del Pknt de la reina Hècuba; tots dos són a la base dels famosos cabells negres que amaguen a la vista el sol cridaner i justament famós del vers 22 de l'Oració de la Verge. Vegeu el famós article de Riba, recollit a les seves Obres completes (Riba 1985, 224-226). En les miniatures contemporànies de manuscrits francesos de tema mitològic apareixen repetidament Apol·los de cara vermella i corona de raigs grocs, talment com uns cabells rossos i erectes (per exemple al f. 14 del ms. francès 606 de la Biblioteca Nacional de París on es veuen Apollo i Màrsias). L'horror còsmic davant dels crims dels homes és força freqüent a les tragèdies de Sèneca (vegeu la nota 22): durant tota l'execució de l'horrible festí que Atreu prepara al seu germà, per exemple, Apollo amaga la seva faç (Thyestes, v. 789 i segs.; Sèneca 1986, 322). Poc més endavant Sèneca parla de la caiguda de les estrelles del zodíac per raons anàlogues a l'obscuriment del sol: un motiu present, mutatis mutandis, al final del poema LXXXVII de March, esmentat suara.

Malgrat la referència a Caldesa en concret, la solemnitat de l'ocasió fa pensar en una renúncia a l'amor en general a través de la seva personificació en Caldesa; aquesta adquireix així una certa dimensió simbòlica, de la qual ja hem entrevist rastres a la TdC en parlar de les tenebres meridianes.

Vegeu Riquer, Badia 1984, 89-91. Els adynata aplicats al discurs d'un militant misogin són presents, per exemple, a les proclames de l'Hipòlit senequià, a la tragèdia homònima (vv. 566-573), Sèneca 1986, 185.

En aquest sentit cal recordar que Corella és un «feminista», disposat a repartir amb equitat les culpes entre homes i dones, com es pot comprovar llegint el Triunfo de les dones; text notabilíssim dintre del seu gènere, com va explicar Rosanna Cantavella 1987.

El regne que Corella defineix com a òptim per a afrontar els atacs devastadors de la passió al final de Lo juí de Paris; vegeu Badia 1988 i Pacheco 1983, 37. Jaume Turró ha estudiat el procés a partir de Romeu Llull, el qual parla de despropriament de amor i difereix de Corella perquè resol el conflicte de la fina amor, esdevinguda a la baixa Edat Mitjana dels moralistes morbós amor hereos, per la via conjugal; Llull 1987, Turró 1992. Al final del quart llibre de Lo Somni Tirèsias també aconsella a Metge la via del desengany ―«despropriament».

Vegeu pàgina 37: «Per a tots aquests autors [els del Jardinet d'Orats] el text narratiu és, com ho era per a l'escriptor valencià [Corella], la realitat objectiva o, més ben dit, l'objectivació real de la passió íntima que sovint greus mals descansa. L'alleujament que proporciona el text literari, al qual contribueix en bona part la concepció al·legòrica de la narració, transforma l'acte d'escriure en un alliberament de la tensió i l'angoixa personals, en autèntic diàleg entre l'autor i la seva obra; diàleg o monòleg a dues veus, que suggereix nous camins per a l'exploració de la intimitat». Anàlogament al cas de la nota 27, proposo d'afegir el correctiu de la ficció autobiogràfica; aquí insisteixo en el model boccaccesc (la intimitat de Fiammetta no és la del de Certaldo, per entendre'ns).