Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
 

21

Muscetta 1972: 137: «Se nel suo discorso l'elegia tende a magnificarsi epicamente in "essemplo" memorialistico e la lettera a solennizzarsi in orazione, è perché l'eroina, attraverso il racconto del suoi "casi pietosi", ha recuperato la libertà perduta, ha contenuto e rallentato la tensione tràgica nella "vaghezza" lirica della "memoria dolente" e nella orgogliosa celebrazione della propria infelicità». Ibid. 139-140: «La serietà e la modernità dell'opera è da ricondurre nell'ambito storico di questa scoperta: l'autonoma validità di una passione, conosciuta nella sua verità e unicità attraverso l'acquisita, liberatrice coscienza del potere della parola. Questo è il concetto (o come oggi si prefe-risce) l'ideologema dell'opera: si approda al de consolatione litterarum, anzi è il loro trionfo. Il realismo humanistico dell'Elegia di Madonna Fiammetta è piú in questo punto d'arrivo che nei presupposti biografici...».

 

22

Vegeu Riquer 1964, III, 294-295, que remet a l'epístola de Dante a Cangrande. Corella havia après bastants coses a les Tragèdies de Sèneca (per bé que no història de la preceptiva: Badia 1988). Sant Isidor deia que «Tragoedi sunt qui gesta atque facinora sceleratorum regum luctuosa carmine spectante populo concinebant» (Etimologies, XVIII, 45). Si traiem regum i la idea de cantar les fetes luctuoses spectante populo tenim un ús de la tragèdia comú al Sèneca que llegien al XV i a Corella. En efecte: del Sèneca tràgic falcat pels comentaristes escolàstics de l'estil de Trevet (Martínez 1992) se'n pot treure un vast espectacle de furibunds pecadors en acció, rosegats per tots els vicis i disposats a caure en les temptacions més immundes. Els primers moviments, el consentiment, el penediment, la recaiguda, la follia i la fúria, la culpabilitat, el perdó: de totes aquestes coses parla Sèneca amb imponent grandiloqüència, profusió de sentències i extrema tensió hiperbólica. Tota una escola d'estil. D'altra banda, el qualificatiu de «tragèdia» aplicat al text que ens ocupa potser és una declaració de principis davant del fet que sigui una «elegia» el llibre de Boccaccio sobre Fiammetta. Boccaccio creu en la noblesa de la passió d'amor; Corella, no (potser aprèn de la Fedra i de la Medea de Sèneca alguns aspectes nefastos de la malaltia d'amor); molt menys encara que March; no oblidem que era teòleg (vegeu Badia, en premsa).

 

23

Sostenir encara la manca d'interès dels temes clàssics en un autor que se suposa que forma part d'allò que la nostra tradició anomena «humanisme català» és clausurar definitivament tota possibilitat de fixar qualsevol engruna d'aquell esmunyedís «humanisme» en les nostres xarxes erudites. Vegeu Rico 1984 i Badia 1991.

 

24

Cal fer atenció a la polisèmia corelliana del terme poesia, que designa sovint les seves nou obres en prosa construïdes sobre temes mitològics; Corella parla de poesia en un sentit boccaccesc, que no té res a veure amb les seves 20 composicions versificades, majoritàriament en decasíl·labs estramps. Quan fa de «trobador» Corella, com March, s'inscriu en la tradició lírica que ve llunyanament d'Occitània; quan fa de mitògraf, en canvi, és quan exerceix de «poeta», tot jugant les cartes de l'intèrpret moral de les «faules dels poetes»; la distinció no priva, naturalment, que el «trobador» i el «poeta», quan toca, es canviïn els papers (Badia 1988, Badia 1991, Badia, en premsa).

 

25

Muscetta 1972: 138 observa que la Fiammetta «come erotologia di base adotta quella di Cavalcanti e del suo chiosatore Dino Del Garbo. Meglio del trattato di Andrea Cappellano, il loro materialismo averroistico era validissimo ad approfondire il "furor" dell'erotologia classica. E d'altra parte le analise delle angosce fisiche delia passione e dei movimenti psicologici... offrivano schemi non inconciliabili col maggior elegiaco del Trecento: Petrarca» (vegeu la idea de l'amor sense sortida a la nota 10). Les afinitats literals entre Fiammetta i Canzoniere són així una de les dades que es prenen en consideració per a la datació de la primera: del 1343-1344 al 1351 (cent anys abans del naixement de Corella). Per a l'absoluta cristal·lització en els estudis boccaccescos posteriors a Billanovich i Branca de la idea que el que mana és la tradició literària i no l'autobiografia, vegeu el suggèrent llibre de Smarr 1986, a la introducció del qual es ressegueix tot el procés, del positivisme autobiografista tancat en l'afer de la identificació Fiammetta-Maria d'Aquino a les modernes posicions «culturalistes», que recullo del ric plantejament de manual de Cario Muscetta.

 

26

Vegeu el pròleg de la Fiammetta a Boccaccio 1966, 947.

 

27

Per al valor del fons autobiogràfic de la Fiammetta, vegeu el text de Muscetta 1972 que he copiat a la nota 20. També ibidem, 139: «Con la prosa poetica di questo libretto "tratto quasi dalla sepultura", Fiammetta volta le spalle a Beatrice, scrive la sua Vita Nuova». No cal dir que des d'una òptica autènticament femenina, com és obvi, tan l'una com l'altra són totalment falses, però això ara no ve al cas.

 

28

Lluny de posar en dubte la pertinència de la reconstrucció dels «cicles» poètics en el cançoner de Corella elaborada per Romeu, proposaria d'introduir-hi el correctiu de la ficció sentimental orquestrada pel propi autor en els termes que assenyalo a continuació. Vegeu la nota 20.

 

29

Vegeu la introducció al Triunfo de les dones corellià, text del qual ja he parlat més amunt a les notes 5 i 18.

 

30

Em sembla que l'anàlisi que fa aquest crític de la funció històrica de la TdC conté almenys tres asseveracions que poden ser matisades: en primer lloc, l'assoliment de l'objectivació de la passió per part de Corella es relaciona amb el supòsit de la TdC com el relat d'una anècdota viscuda, supòsit que poso seriosament en quarantena. Per altra banda, tant la utilització novel·lística conscient del tema del desengany com el descobriment de la literatura com a cura o alleujament dels mals d'amor no em semblen, vegeu nota 20, nuclis vitals que donin sentit a la TdC.