Lamentacions [Fragmenta]
Joan Roís de Corella
Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, edició crítica [de] Josep Lluís Martos, Biblioteca Sanchis Guarner 55, IIFV-PAM, Alacant/Barcelona 2001, ISBN 84-8415-279-0.
Nota prèvia: Aquest document forma part de l'apartat Intertextualitats del Projecte d'investigació «Biblioteca Multimèdia Tirant lo Blanc» (Ministeri de Ciència i Tecnologia, referència BFF-2002-01273). L'objectiu fonamental consisteix a mostrar, en forma de citació, aquells fragments d'altres obres que han influït directament o a través de fonts interposades en la composició del Tirant lo Blanc i del Guillem de Varoic i que anomenem 'Intertextualitats'1.
Per la presència de Corella a Martorell veg. Riquer 1990; Garriga 1991; Miralles 1991b; Badia 1993a; Hauf 1993a; Cingolani 1995-96; Pujol 1995-96; Annicchiarico 1996, 1998, 1999; Guia 1996.
Ab desig de trobar a ma (ms. J en ma) dolor semblant companyia, he desemparat aquest món, devallant en los trists e tenebrosos palaus de Plutó
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 234, 517, 15-16
TB: Vives 2004
és natural condició, a la qual fogir és inpossible, que nostre voler, sinó en sobiran bé, terme no pot atényer. E, si alguna cos desigam, encara que en estrem sia mala, ab vel ho hombra de bé lo tal nostre voler demana. Axí aparegué a mi ésser cosa piadosa e digna de gran mèrit amar mon pare més que a persona altra alguna. E, menyspreant matrimonis de grans reys, no elegí jamés partir-me de mon pare, car penssava la sua bellea ésser digna de ma servitut, ab tot que ell sovint me deya: "O, Mirra! (...)
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 209, 465, 25-30
TB: Vives 2004
Mas, yo callant, per la mia cara de vergonya colorada cahien làgremes semblants a fonts corrents sobre fresches roses. E penssava Sínaras yo ploràs per temor de entrar en la més plaent que perillosa batalla, la qual les honestes donzelles mostren tembre. E, lohant la mia casta vergonya, ab les sues mans sechava (...)
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 209, 465, 33 466-3
TB: Vives 2004
Mas la celcitut humana, enemigua y envejosa del meu delit, ha trobat leys cruels, enemigues de ma enamorada pietat, les quals defenen lo que natura líberament atorgua.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 190, 450, 25-30
TB: Vives 2004
car les coses que en estrem són males en algun temps ni en alguna part poden (ms. J jamés són) ésser bones ni les leys poden ésser fetes en perjuhí del gran poder de Venus
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 190, 450, 30-32
TB: Vives 2004
Mas, perquè vaig en vanes paraules
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 189, 444, 6-7
TB: Vives 2004
E, si algun càrrech ne reporte, pensse que les coses de gran estima no sens gran treball se deixen (ms. J no ab poch càrrech se leixen) atényer.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 189, 444, 5-6
TB: Vives 2004
Mas tal repòs yo no aconseguia, car los forts penssaments major força en la callada nit prenen e a les enamorades pensses ab més poder (ms. J e a les persones ab doble poder) combaten en la sotlicitut tenebrsa.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 231, 508, 32-36
TB: Vives 2004
Axí en tal temps ma dolor tant aumentava, que, quasi fora de seny, entrí en la mia cambra fengint que terrible son fatigava la mia trista persona (ms. J la mia persona), perquè·m lexassen estar sola, car tota companyia me era fort enujosa, puix no podia atényer lo que tant desigava. E, lançant lo meu cos, per fexuga càrregua pesat, sobre·l meu lit, ab tan desiguals enugs (ms. J de deseguals anuigs sobre·l meu lit) no sabia qual part millor que mort elegís. Mes pensí que, lexant-me de viure, feya ma culpa palesa e aconseguia perpètua infàmia.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 295, 628, 14-20
TB: Vives 2004
apartant l'ànima del cos
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 216, 475, 18
TB: Vives 2004
aquella certa infançonia de la mort, la qual egualment accepta qualsevol que a ella recorre.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 295, 628, 12-13
TB: Vives 2004
Mas los cruels fats, envejosos de ma casta ignocència, tant honest morir no·m consentiren. Ans portaren lo murmur de mes darreres paraules a les fels orelles de ma dida, manifestant-li quant ma vida perillava.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 246, 539, 30-540, 1
TB: Vives 2004
O, més cruel que tigre, més superba que leona!
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 246, 539, 30
TB: Vives 2004
Si de tu no has piatat, com te doldràs dels estranys? Si a la tua bellea no perdones, qui trobarà en tu misericòrdia? E, si de dos mals lo menor és de elegir, qual serà l'altre, si (ms. J pus) la mort per menor elegexes?
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 208, 464, 23-27
TB: Vives 2004
E, si de dos mals lo menor és de elegir
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 164, 399, 10-11
TB: Vives 2004
E no duptes dir-me la dolor que la tua ànima tant atribula, puix est segura sinó al que tu voldràs no la faré palesa. E, encara que de mi acabat remey no esperes, attenyeràs algun descans, car delit és als atribulats si lur passió a persona fel recontar poden
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 218, 478, 23-26
TB: Vives 2004
dir-me la dolor que la tua ànima tant atribula
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 217, 477, 19
TB: Vives 2004
E, encara que de mi acabat remey no esperes
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 217, 477, 24
TB: Vives 2004
attenyeràs algun descans, car delit és als atribulats si lur passió a persona fel recontar poden
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 171, 413, 33-34
TB: Vives 2004
attenyeràs algun descans, car delit és als atribulats si lur passió a persona fel recontar poden
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 285, 605, 6-7
TB: Vives 2004
attenyeràs algun descans, car delit és als atribulats si lur passió a persona fel recontar poden
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 295, 628, 10-11
TB: Vives 2004
attenyeràs algun descans, car delit és als atribulats si lur passió a persona fel recontar poden
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 301, 638, 19-20
TB: Vives 2004
elegeix lo que plasent te sia. E, si vols acabat delit atényer, no pensses los perills esdevenidors, car (...)
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 260, 556, 36-557, 1
TB: Vives 2004
penssà la mia dida que, essent yo molt enamorada, temia castich e reprensió de pare.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 216, 475, 18
TB: Vives 2004
Ab les sues mans fredes exugant la mia humida cara de moltes làgremes
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 216, 475, 21-22
TB: Vives 2004
O, cruel seguretat, que·m tolia lo perill en lo qual sol ma vida era segura! E, lançant-se davant los meus peus, jurà li digués la causa per hon ma vida tenia avorrida.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 295, 628, 7-9
TB: Vives 2004
E, lançant-se davant los meus peus, jurà li digués la causa per hon ma vida tenia avorrida.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 246, 540, 4-5
TB: Vives 2004
O, dona enemigua de honestat! Per què promets altre remey que mort a ma dolor? Tu desiges saber mon mal, lo qual no conssent ésser parlat, perquè l'ayre s'entrenyora de rebre lo so de tals praules e les tues orelles haurien ferea de hoyr lo desorde de tanta amor. Sens comparació és a mi millor morir ab honesta fama, que, vivint, morir en eterna infàmia.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 295, 628, 2-7
TB: Vives 2004
Demanes-me de que tinch querella? Sols de les leys humanes, les quals, ab gran enveja, me lunyen de aquell a qui natura, ab molt estret grau me acosta.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 216, 475, 22-24
TB: Vives 2004
E parlar més avant no·m conssentí vergonya, la qual, sovint, de extrea amor és inimigua. Mas ab dolorosos sospirs manifestava lo cubert seny de mes paraules tant, que entés la sàvia dida lo gran desorde de ma benvolença
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 246, 540, 1-3
TB: Vives 2004
Penedint-se ja los cruls fats de tant haver alargat ma vida, eren sotlícits com en desonrada mort de mi prenguessen venja.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 305, 647, 24-25
TB: Vives 2004
querellar la terra, enujada de sostenir lo meu abominable pecat. Mas la certa esperança de l'esdevenidor delit me feya oblidar la granea de tal leig delicte, que qualsevol dolor que de tanta erra esperàs, me paria poca cosa en satisfacció de tanta glòria.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 208, 464, 13-18
TB: Vives 2004
presta està la tua donzella. Aparta la lum, car la castedat li porta temerosa vergonya
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 382, 769, 20
TB: Vives 2004
E, puix la sperança de mon delit tenguí del tot (ms. J tinguí) perduda, conexent la granea de ma culpa
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 208, 464, 11-12
TB: Vives 2004
E, puix la sperança de mon delit tenguí del tot (ms. J tinguí) perduda, conexent la granea de ma culpa
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 231, 508, 28-29
TB: Vives 2004
Axí passava la trista nimfa lo temps de sa penada vida
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 217, 477, 27-28
TB: Vives 2004
Axí passava la trista nimfa lo temps de sa penada vida
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 218, 478, 22-23
TB: Vives 2004
Mas la fortuna, que de continu aguayta als qui en tranquilitat reposen, penssà, ab cautelosos engans, com dever mi se mostraria adversa. Però, yo estimava tan poch perdre ni possehir los béns que ella ab si porta, que·ls seus engans en mi poch loch trobaven.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 299, 634, 23-24
TB: Vives 2004
despendre lo temps de ma enamorada vida
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 217, 477, 27-28
TB: Vives 2004
despendre lo temps de ma enamorada vida
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 218, 478, 22-23
TB: Vives 2004
Si aquesta nimfa se mostràs enujar del que més paraules rahonaven, assajara yo, ab enamorats serveys, mudar la sua malvolença. Però, ella·s mostrava en estrem alegra de contemplar la mia bellea e no consentia les mies mans les sues (ms. J sol la sua) vestidures toquassen.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 217, 477, 35 - 478, 4
TB: Vives 2004
no·m poguí retraure que les amargues làgrimes, corrent dels meus plorosos uls, en la clara font no cayguessen,. E del meu plor la bella nimfa tant se enujava, que·l seu gentil gest feya mostra de mi·s volgués partir. Mas, com viu que ma dolor la tribulava, ab sobresgran treball dins mi retenia la moltitut de tantes làgrimes.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 217, 477, 31-34
TB: Vives 2004
E ab fengida alegria celava la granea de ma estrema pena, no sofrint poch afany de tenir tan gran dolor cuberta, que los plors e sospirs als qui en estrem estan atibulats, gran descans porten.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 218, 478, 23-26
TB: Vives 2004
que del carçre de tant tribulat cos volgué fogir la mia ànima
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 217, 477, 34-35
TB: Vives 2004
La major dolor que als mesquins atribula és si en algun temps són estats benaventurats. Per ço, la mia pena, sens comparació, les de vosaltres sobrepuja, car, si jo he ben entés vostres querelles, jamés amor ha mostrat lur poder en vosaltres ab pròspera fortuna ne vostres mals tenen rahó de ésser creguts, sinó sols per lo testimoni de vostres paraules.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 212, 470, 14-18
TB: Vives 2004
car atart de foll navegar se ateny segur passatge
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 301, 638, 36
TB: Vives 2004
car moltes coses jahen encubertes per minva de negligents descobridors
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 210, 466, 23
TB: Vives 2004
assagem la fortuna, la qual, sovent, als qui sperimenten, ve pròspera.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 210, 467, 33 - 468, 1
TB: Vives 2004
en aquell temps que lo plaent dormir, alleujant los treballs, dóna repòs a totes les creatures. E siam certs d'esperar la hu a l'altre, en aquella bella font, la qual fora los murs de la ciutat està, cuberta ab les verts rames de un gentil morer. E, si tu primer a la font venies, no m'esperes ab duptosos penssaments (ms. J no spers ab duptosa speransa), car la tua Tisbe no tardarà, si la mort no lo y tolia.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 260, 557, 4-7
TB: Vives 2004
Entre tots mos mals, lo que més me atribula és per què no tinch poder de, acabadament, mostrar-te la infinida amor a la qual justament lo meréxer teu me obligua. E, per ço, guarde algun tems en lo qual, sens temor, pugua (ms.J yo pugue) mostrar als déus e a les gents que tinch en poch ma vida, si per tu l'avia a despendre.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 271, 584, 16-20
TB: Vives 2004
Entre tots mos mals, lo que més me atribula és per què no tinch poder de, acabadament, mostrar-te la infinida amor a la qual justament lo meréxer teu me obligua. E, per ço, guarde algun temps en lo qual, sens temor, pugua (ms. J yo pugue) mostrar als déus e a les gents que tinch en poch ma vida, si per tu l'avia a despendre. E per ço, no·t maravelles si vinch forçat en fer lo que tu dius, car la estrema amor que dins mi reposa me fa molt duptar (ms.J fa duptar) los esdevenidors perills e los pochs inconvenients me paren grans, si en dan de la tua persona s'esguarden. Yo tem los mals que a tu porien seguir, perquè só cert la mort, sens dupte, me procurarien, la qual me seria fort enujosa sols per lunyar-me de la tua bella vista.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 210, 468, 1-12
TB: Vives 2004
me fa molt duptar los esdevenidors perills
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 380, 768, 13-14
TB: Vives 2004
No pensses tu que yo ignore los perills que esdevenir nos poden, si seguim lo que yo desige.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 260, 556, 36 - 557, 1
TB: Vives 2004
de flaquea de ànimo ve penssar tots los perills. Si tens tanta amor com tes paraules fan mostra
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 260, 557, 9-10
TB: Vives 2004
ixquí del carçre de la trista casa, acompanyant-me ànimo de infinida amor. E, si en lo camí algun murmur sentia, reclamava Píramus, car de altre déu socós no esperava. E, sens dupte, tant per temor com per treball, yo·m canssava, mas la sperança que de veure Píramus tenia, me portava novella força.
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 210, 468, 21-25
TB: Vives 2004
Ab tant adolorit plant passí tan gran part de la nit
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 472, 898, 38
TB: Vives 2004
Mas, què aprofita lo plànyer sobre cosa irreparable
TB Hauf-Escartí 1992, I: cap. 22, 35, 34-35
TB: Vives 2004
Mas, què aprofita lo plànyer sobre cosa irreparable
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 237, 527, 31-32
TB: Vives 2004
Mas, què aprofita lo plànyer sobre cosa irreparable
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 305, 647, 36-37
TB: Vives 2004
Però, puix ab moltitut de làgrimes no puch reçussitar la tua vida, plau-me lo morir, que (ms. J e) la vida sens tu en estrem m'és enujosa. Mas, perquè la causa de nostra mort per a sempre sia palesa, prech als déus aquest arbre jamés no consenten que lo seu fruyt leixe lo dol de nostra desaventura. E als déus més soplich, puix en vida a nostres desigs tant han contrastat, ara, aprés mort, ordenen que·ls nostres cossos en un mateix sepulcre reposen.
TB Hauf-Escartí 1992, II: cap. 234, 517, 16-20
TB: Vives 2004