L'«Espill» de Jaume Roig i el «Triunfo de les dones» de Joan Roís de Corella

Antònia Carré

Havent escrit l'Espill, Jaume Roig no ho posava gens fàcil a tots aquells ―i aquelles― que volguessin participar en el debat pro i antifeminista que s'estableix amb èxit a la literatura en llengua vulgar des del segle XIII¹: la complexitat de la seva proposta estètica és difícilment superable. Les respostes sembla que haurien d'anar per un altre camí, per un camí que no tingués res a veure amb la ficció espectacularment ideada pel metge de València.

Ja ha estat dit que l'Espill provocà contestacions literàries a la ciutat del Túria: obres com la Vita Christi d'Isabel de Villena i el Triunfo de les dones de Joan Roís de Corella han estat considerades en aquest sentit. Segons Joan Fuster², l'obra de sor Isabel és una rèplica a l'Espill de Jaume Roig, tesi que ha estat acceptada per Albert Hauf, que la considera «una hipòtesi intel·ligent i molt versemblant si tenim en compte la polseguera que degué alçar a València un llibre tan polèmic i biliós com Lo Spill»³. Pel que fa a l'obra del teòleg, la seva possible vinculació amb la del metge de la reina Maria de Castella va ser apuntada fa uns vuitanta anys per Ramon Miquel i Planas en la seva edició de les Obres de Joan Roís de Corella⁴.

Les hipòtesis són versemblants i plausibles, encara que sense proves documentals que les corroborin, potser el més cautelós és no afirmar-ho de manera taxativa. És possible que les dues obres esmentades no siguin una resposta directa a l'Espill, però la seva concepció i escriptura podria haver estat estimulada per l'obra de Jaume Roig, amb la qual s'estableix un evident contrast. No em referiré en aquestes pàgines a l'obra de l'abadessa de la Trinitat, explicable també per vies pietoses i de religiositat, sinó que em cenyiré als papers escrits pel mestre de la que ha estat anomenada «valenciana prosa».

S'han remarcat ja les concomitàncies que existeixen entre l'Espill i el Triunfo⁵: l'apologia de la Verge Maria i consegüentment de l'amor marià per damunt de qualsevol manifestació exclusivament humana de la pràctica amorosa. I és que, al capdavall, les postures de Jaume Roig i de Joan Roís de Corella respecte a l'amor entre un home i una dona no difereixen gaire l'una de l'altra: la proposta ètica de l'Espill es decanta pel menyspreu total i absolut de l'amor i de les dones. Les obres profanes en vers i en prosa del teòleg Corella, com ha remarcat Lola Badia, sintetitzen l'amor humà en el fracàs i el desengany, que el portaran també a la proclamació d'un ideal ascètic i de renúncia al món en Lo juí de Paris, per exemple⁶.

Salomó, que és qui corrobora ideològicament la postura contrària a les dones defensada pel protagonista-narrador de l'Espill, és criticat amb duresa per Corella, el qual utilitza per desqualificar-lo el mateix argument que a l'Espill havia fet servir Jaume Roig per donar autoritat al savi bíblic ―fruit de la casualitat, o és una picada d'ullet per als entesos?―. A l'Espill Salomó assegura que és impossible de trobar una dona bona entre mil⁷, i prova el seu coneixement de la malvestat femenina al·legant que ha posseït mil dones, entre esposes i concubines, en la seua joventut⁸. Corella capgira l'argument: no és tan savi qui en tot l'univers no pogué «trobar una dona de virtuts acompanyada». I si no va aconseguir de topar-se amb cap és perquè «aquest seguidor de la sensualitat» només s'acostava a «aquelles que al desorde de sos apetits satisfer podien»⁹. I és que la Veritat està convençuda que l'atac contra les dones és en el fons un atac contra la sensualitat masculina¹⁰.

L'auctoritas serà al Triunfo un altre personatge carismàtic, que és manipulat intencionadament per Corella¹¹, i que gaudeix també de fama de savi. Es tracta, com és prou conegut, d'Aristòtil, «antich criat» de la Veritat¹², que demostra la major perfecció de les dones a partir de les seves majors virtuts. La Veritat corelliana oblitera aquí totes aquelles raons fisiològiques que havien portat Aristòtil a afirmar la inferioritat física de les dones i a assegurar que eren un animal imperfecte.

La figura al·legòrica declara al començament del Triunfo que està cansada de sentir malparlar de fembres, «en rims y en proses»¹³. I cansada hem d'entendre que vol dir tipa d'escoltar sempre les mateixes coses. Per això Corella es manifestarà explícitament contrari a l'ús dels exemples, encara que n'hi vinguin molts a la ment¹⁴. I és que els exemples, l'estratègia bàsica dels predicadors, són una font d'inspiració inexaurible i de gran ductilitat perquè permeten d'argumentar en favor de dues postures contràries. D'usar-ne i manipular-ne, n'havia sabut força Jaume Roig, el qual atorga una macro-estructura de sermó al seu Espill i rebutja contundentment les subtileses conceptuals¹⁵.

Corella en canvi, al Triunfo de les dones utilitza arguments demostratius, producte de la seva educació teològica i escolàstica, per demostrar categòricament la veritat, que és en aquest cas la més gran perfecció de les dones respecte als homes¹⁶. La sacra Teologia, senyora de totes les ciències, és la més convincent en les seves raons: els subtils teòlegs determinen que Déu, la causa universal de totes les criatures, fa millors aquelles coses que més estima. I tot seguit la Veritat prova que les dones són més estimades per Déu a causa de la seva misericòrdia, que les fa més perfectes davant de la bel·licositat pròpia dels homes¹⁷ (i a continuació, podem llegir el passatge en contra de la «desordenada regla de la Garrotera»¹⁸, que ja ha provocat comentaris)¹⁹.

La defensa de la condició femenina adquireix així un prestigi i una dignitat conceptual, i serà, per tant, irrebatible. El debat sobre la femenil condició haurà de prendre a partir d'ara un altre caire perquè, després de la contundència argumentativa de Corella, ja no és possible tornar a escriure en contra o a favor de les dones basant-se en l'exemplum, com ho havia fet Jaume Roig. Les obres de ficció hauran de descobrir i explotar noves vies que permetin incloure el debat sobre la condició femenina en la seva pròpia estructura literària.