Política i ideologia en la novel·la catalana del segle XV
Anton M. Espadaler
(Universitat de Barcelona)
Potser no s'ha reflexionat suficientment sobre un fet que em sembla una evidència remarcable: l'alt grau d'implicacions polítiques que s'aprecia en la literatura catalana des de finals del segle XIV. Es possible que la paraula política pugui resultar un xic abusiva considerant la manera que tenien els medievals de tractar la cosa pública, però tanmateix és útil per designar la reflexió ideològica, l'actuació personal i la presa de posició davant d'esdeveniments precisos, conflictes ben delimitats o simplement davant moviments de fons, la remor dels quals en certs moments de la història són més perceptibles que en d'altres, tant a la corona d'Aragó com a Europa.
La meva intenció és centrar-me en les dues grans
novel·les de mitjan segle XV que cal relacionar, en aquest aspecte, amb
els temps i la figura d'Alfons el Magnànim. No és sobrer,
però, de fer un lleuger recorregut que s'iniciaria
__al marge, és clar, de tractadistes i
rimadors ocasionals__ amb Pere March, el pare
d'Ausiàs, la producció del qual és ocupada en una part no
pas petita per la reflexió sobre l'organització política i
els deures i conductes exigibles als individus, en virtut d'un ordenament
d'origen diví que obliga tothom, del príncep al grosser
pagès. March, que fou conseller àulic del duc de Gandia, Alfons
el Vell, deixa anar una mirada pessimista i escandalitzada davant un món
que altera i subverteix el determinisme estamental. Per això no
només s'alarma per una desobediència general i folla, sinó
que, en una societat àvida de trànsits
__«Per foll cujar se presa·l
pagès tan/ com lo burgès, e·l neci co·l
senat»
__, com que allò que és
social no és analitzat aïlladament, sinó des d'un prisma
moral, i com que la conducta impròpia social és equiparable al
pecat, March, en moralista, ridiculitza aquestes alteracions, i condemna els
seus protagonistes: aquí i en el més enllà, «a
l'arm·e·l cors»
, i en conseqüència,
l'esperable és que Déu els condemni i «dellay»
prenguin «infern per statge»
.
Idèntica ideologia, amb els mateixos tons greus i admonitoris, i posant de relleu els mateixos problemes, es troba a l'única poesia conservada de Ramon Savall, conseller en cap de Barcelona i mestre racional sota Martí l'Humà, a qui, segons suggereix Martí de Riquer, Bernat Metge convertí en interlocutor seu a l'Apologia. Metge, que com se sap redactà Lo somni com a excusació no només per les seves idees filosòfiques i religioses, sinó també per la seva provada implicació en el que podem qualificar sense ambages d'autèntic cop d'estat, és possible que arrufés el nas quan Savall condemnava els ciutadans __un grup que Pere March no contempla__, acusant-los de tractar de confondre's amb la reialesa:
|
No podem descartar de cap manera que, almenys en un gruix que ara com ara és impossible de concretar, la particular peripècia vital d'Anselm Turmeda tingui alguna cosa a veure amb la seva intervenció política en afers relacionats amb el regne de Mallorca. De fet, una part considerable dels seus escrits o bé són directament polítics __com alguna de les profecies que llença el protagonista de la Disputa de l'ase, o com les Cobles de la divisió del regne de Mallorques__, o bé contenen algunes reflexions àcides sobre la capacitat dels homes per regir-se en col·lectivitat en la mateixa Disputa, en una visió més antropològica.
Turmeda tanmateix sembla que se'n sortí força bé, i visqué confortablement a Tunis mentre el rei d'Aragó i el mateix Papa, Benet XIII, li oferien salconduits per tornar al seu país sa i estalvi. No em puc estar, però, de consignar la dissort __tot i que excedeix els límits que ací ens marquem__, ben expressiva d'un clima enrarit que duia molt de temps covant-se, d'un dels millors prosistes del XV, i sens dubte el millor poeta religiós del seu temps, fra Pero Martines, l'autor de l'impressionant Mirall dels divinals assots, dedicat a l'esposa de Vidal de Blanes; lloctinent de Joan II a les Balears.
El lloctinent no dubtà a condemnar a mort el qui era enemic
de Joan II i afecte al «molt magnànim príncep»
Carles de Viana. Per aquest partidisme «en punició e
càstich de tal crim
__segons podem llegir en el document que
consigna les despeses de l'execució de Pero Martines__, és stat condemnat que sia manat al moll de la
present ciutat, e que allà li sia més hun bassinet de ferro
fogatjant en lo cap, e asò per manament del dit senyor rey, e
aprés que sia mès en una barcha e que sia surgit ab una pedra
ligada al coll, en la mar, per ço que a·quell sia càstich
e als altres terror e exempli»
.
Com tampoc no podem deixar de banda aquesta important obertura a l'Orient, després de Muntaner, fent-se ressò dels perills de l'expansionisme turc, i que posa a l'abast dels lectors catalans una manera de comportar-se en la privacitat, en la política palatina i en les ambicions dinàstiques que, al voltant de la batalla de Kossovo, narra la Història de Jacob Xalabín.
La primera gran novel·la, per consciència literària, riquesa de recursos, amplitud de fonts, capacitat d'anàlisi, habilitat constructiva, amenitat, complexitat de l'univers narratiu i perfecció estilística que donen les lletres catalanes del XV és l'obra que des de Milà coneixem com a Curial e Güelfa. Dient que és una obra autòctona, m'estic arrenglerant entre aquells que creuen que no es tracta d'una traducció de l'italià. No només pel caràcter patriòtic català, que ja hi destacava Rubió, sinó perquè els trets italians de llengua __com l'adverbi pur__ apareixen també en textos inequívocament catalans redactats a Nàpols, per exemple, per ambaixadors de la ciutat de Barcelona, com ensenya una lectura dels Mensajeros de Madurell. La qual cosa més aviat incita a pensar que en certs cercles veïns a la Cancelleria un determinat toc italià podia haver estat de moda __tingut per chic__ durant un temps, ben fàcil d'emmarcar d'altra banda. Convé observar, a més, que quan la matèria deriva de la literatura francesa, com és el cas de la part principal de llibre segon, sovint l'autor acull un seguit de gal·licismes. I tot plegat suggereix més que no pas coqueteria, una voluntat d'acostament i identificació amb les deus de la novel·la.
Pel que fa al seu autor, la meva impressió és que es tracta d'un home d'edat imprecisament avançada, que, com diu ell mateix, en la seva tendra edat no havia servit les muses, que compta amb un pòsit intel·lectual forjat essencialment en la seva joventut, que caldria situar abans dels anys vint del segle, amb una formació professional laica, crec que de caire jurídic, i avesat a la redacció de textos en una llengua elaborada en el contacte amb la Cancelleria. La lògica argumentativa a la qual recorre sovint, no hauria de fer-nos excloure la freqüentació del for o la pràctica notarial.
Martí de Riquer va datar la novel·la amb posterioritat a 1435 per tal com Casaló __Casale Monferrato__ hi apareix com a residència dels marquesos de Montferrat. Ara, si tenim en compte que la ciutat d'Alba és considerada també com a possessió del marquès de Montferrat podem precisar encara més aquesta datació perquè fins al 1445 fou en mans dels Savoia. Amb això, podem començar a situar la zona cronològica en què un enigmàtic, un incòmodament enigmàtic autor, va començar a escriure tres densos volums sobre les dificultats que dos joves amants, la personalitat dels quals que els noms revelen es mostra fortament antitètica, trobaren. El Curial, doncs, no és una novel·la política __com tampoc no ho és el Tirant.
Vull dir amb això dues coses. Primer, que el Curial presenta massa meandres psicològics i massa excursus laterals de caire erudit i decoratiu com per ser un instrument eficaç per vehicular una ben identificable proposta política. De fet, no costa gaire de reconèixer que la novel·la __i més d'aquestes importants dimensions__ no és l'estri més adequat de cara a l'efectivitat i rapidesa que la propaganda política exigeix tostemps.
Segonament, no crec tampoc que la novel·la transmeti les
aspiracions aragoneses respecte de Milà (almenys no en el moll de l'os
argumental), ni que vulgui donar a entendre que la Güelfa, que es fixa en
Curial perquè no podia resistir «els naturals apetits de la
carn qui ab continus punyiments incessantment la combatien»
, sigui
una representació de l'església que decideix casar-se amb
Aragó, que seria Curial per ser massa gibel·lí. No fuig a
ningú que això exigiria una construcció de caire
al·legòric inequívoca, fàcil d'identificar i
sostinguda al llarg de l'obra. I al
Curial no es dóna res de tot
això. No s'acaba d'entendre com Curial, amant de les lletres paganes;
gran militar, home de món, dominat i vençut per la
lascívia i la supèrbia i seductor triomfal pugui atreure's una
dama que representaria l'església. L'església, d'altra banda,
disposa d'altres símbols emprats àdhuc per laics, de la coloma a
la nau, per ser representada amb més senzilla comprensió i major
rendiment propagandístic.
Això no ha d'ésser obstacle, tanmateix, per poder afirmar que el Curial __com el Tirant__, és una obra en la qual, com correspon a una ambició novel·lística que pretén de copsar força aspectes de la vida, l'autor planteja qüestions i fa passar idees que només poden ser enteses políticament.
Ramon Savall, en el poema abans esmentat, critica els cavallers pel
fet d'estar disposats a prescindir del rei per fer la seva voluntat i a no
cessar en el comportament violent, menystenidor de la pau. L'autor del
Curial
__i ací és tan senzilla com
eficaç la comparació amb Martorell__,
milita decididament en el mateix bàndol. Per a ell, com per a Savall, la
figura reial és inatacable, no debades deixa dit que «qui
serveix el rey serveix a Déu, car lo rey Déu és en la
terra»
(III, 118), mentre que, més a prop de Corella que
del fogós Martorell, que veia en torneigs i desafiaments a
ultrança el cim de la mundana glòria (c. 80), idea en Curial el
cavaller que lamenta els «scàndels»
que signifiquen
les bel·licoses convencions cavalleresques, i, per això, li fa
expressar que «volguera que·s fes
__l'exercici de la cavalleria__ sens mort e sens ofensa de Déu»
.
Pel que fa a les manifestacions d'ordre polític, en aquesta novel·la caldria distingir dos àmbits: el que es refereix a l'esfera internacional i el que afecta en exclusiva la corona d'Aragó. L'atenció als esdeveniments contemporanis més greus i de major transcendència, indica que la literatura accepta de tractar aquelles qüestions de gran envergadura que neguitegen l'Europa del moment. Els novel·listes accepten, a través de la ficció, de calmar les angoixes dels seus coetanis, en una presa de postura incontrovertible.
A nivell internacional, els escenaris que omplen el Curial bàsicament són dos: França i una centroeuropa sotmesa al perill turc. Tothom està d'acord a admetre que el torneig de Melú, que ocupa pràcticament tot el segon llibre, és la reelaboració fantasiosa del desafiament de Bordeus entre Carles d'Anjou i Pere el Gran. El rei aragonès juga un paper molt rellevant en aquesta part de la novel·la, reorientant i tot la participació de Curial en el torneig. Ara, un escriptor del XV sembla no tenir-ne prou de situar el temps total de la novel·la en el temps històric reculat en què passa l'acció, i no dubta, em fa l'efecte, a introduir-hi elements propis i inconfusibles dels seus mateixos dies.
Així, el que en principi ha de ser una lluita que agrupi els combatents en funció de la seva situació sentimental es torna de seguida un enfrontament entre nacions, on catalans, aragonesos, un parell de valencians, els borgonyons, els del comte de Foix i els anglesos combaten contra francesos i bretons. Aquesta aliança no només indica clarament quines són les simpaties de (autor __i és la nota més vistosa de l'antifrancesisme general de l'obra__, sinó que al mateix temps converteix el torneig en un autèntica metàfora de les tensions i guerres que s'esdevenien en el que se'n sol dir França a mitjan del segle XV.
Si el torneig de Melú parteix d'un referent festiu que
col·loca Curial com a vassall ideal del rei d'Aragó, el combat
contra els turcs significa la culminació de la carrera militar de
Curial, com s'esdevé amb la de Jehan de Saintré, i converteix
també Curial en el primer cavaller de la cristiandat. Ací el
referent principal és la realitat mateixa: l'expansió del poder
turc cada cop més a prop dels estats més occidentals de l'Europa
cristiana. Fins al punt que intel·lectuals com Eneas Silvio Piccolomini
hi veien l'inici d'una nova dominació mundial i d'una nova era. I que
fa, per exemple, que el mateix rei Alfons el 1454 trobi en «los fets
del turc, lo qual és tant propínqüe als dits seus regnes
d'Itàlia»
una excusa creïble i acceptable per diferir una
vegada més el seu retorn a Catalunya.
Continuo pensant que la batalla que narra l'autor i en la qual
Curial venç un gran capità dels turcs anomenat Critxi
__nom força versemblant, car
coincideix amb el d'un «molt alt príncep
Quiritçí, rei dels turcs»
a qui Martí
l'Humà escriu una lletra de concòrdia el 1405__ respon al desenvolupament d'una acció de guerra
real. Crec, en efecte, que el que hi ha al Curial s'assembla prou al que el
Manual de Novells Ardits i el
Libre de les solemnitats de Barcelona anoten
sobre la batalla de Belgrad del 6 de juny de 1456. Amb un detall a més,
sorprenentment coincident. El
Manual de Novells Ardits recull, en missiva del
rei d'Hongria, que «un palagrí molt mal vestit, cridà a
alta veu, enmig del sermó de Joan de Capestrano, dient axí: O
xpritians, e què feu ací, e com no devallats?, car determinat
és al cel que sí feriu haureu victòria»
, i a
continuació lliure al capità un escut «ab senyal de un
cruciffix», dient-li: «Mit-te primer, e no hages por, que
aquests no són sinó diables, e ab aquest senyal tots
fogiran»
. Doncs bé, al
Curial sant Jordi
__«sots invocació del qual
és fundat l'orde de nostra cavalleria»
, segons diuen uns
cavallers catalans al primer llibre
(I, 161)__, el protector en tota
la novel·la de la milícia de Curial, se li apareix en somnis i el
tranquil·litza: «ve segur a la batalla e aporta aquesta creu
mia als teus pits, car tu seràs vencedor»
. Aquesta similitud
ens permet de suggerir, doncs, de datar el
Curial amb posterioritat al 1456.
Quant a la corona d'Aragó, des d'un punt de vista polític, hi ha dos aspectes que mereixen ser destacats, car demostren la prevenció de l'autor respecte de la nova dinastia i el desacord, que no té perquè excloure una segura admiració, amb l'actuació del Magnànim.
No va passar per alt a Martí de Riquer que l'elecció
de Montferrat com a punt de referència itàlic al llarg de la
novel·la no semblava innocent en la ploma d'un escriptor català.
Montferrat, en efecte, amb un prestigi literari discret, que Raimbaut de
Vaqueiras no és bastant a sostenir, evoca la terra d'origen de la mare
de Jaume d'Urgell, el pretendent vençut a Casp, i darrere el qual
s'arrenglerava una part important de Catalunya, on, com és sabut, es va
rebre el resultat del compromís amb el mateix entusiasme amb què
els seus representants van rebre el nou rei a la frontera quan venia de
Castella per ocupar el tron, com ha explicat amb prou detall Ryder. O sia, cap.
Sabem que l'urgellisme és una opció que perdura, com ho demostra
La fi del comte d'Urgell, que hom tendeix a
datar cada cop més modernament; l'activitat dels cavallers exiliats al
nord d'Itàlia; o les constants resistències a la nova monarquia
en nom dels usos ancestrals sobretot a Catalunya__
«Sa Magestat sabia que los fets de Cathalunya tots se regien per
eximplis dels passats»
, escriuen Bernat Fivaller i Pere Joan de Sant
Climent als consellers de Barcelona el 1453__, i que
perviu en homes com Jaume Safont, escrivà de la Diputació del
General de Catalunya, el qual anota en el seu dietari, com un nou Procopi, en
conèixer la mort de Jaume d'Urgell el 1433: «no cur de dir com
morí ne qui·l matà»
. El que no és
necessari de dir als seus contemporanis tampoc no ho és per a nosaltres.
En altre lloc crec haver pogut demostrar que els cavallers catalans i
aragonesos presents a la novel·la que duen, emprant un recurs
comú al
Saintré i al
Tirant, noms reals, reponen a llinatges que se
significaren per la seva lleialtat a la causa d'Urgell.
Però si això ja és indicatiu d'una posició política clara, darrera de la qual hom pot pressuposar una línia d'actuació o simplement d'opció i d'opinió davant els nombrosos conflictes que pateix la societat catalano-aragonesa de mitjans del segle XV, més concreta és encara l'opció que l'autor realitza proposant la figura de Pere el Gran com a model de monarca.
En fer el seu elogi, l'autor recomana en el llibre segon que qui
vulgui «saber qui fonch aquell rey, lija lo setèn
capítol del
Purgatori de Dant, que allí ho
trobarà»
. L'elecció de Dant no és només
estètica o de reconeguda autoritat. L'elogi de Dant té
l'avantatge, que no escapa a l'autor, de ser fet
à rebours, car «no
obstant que lo dit Dant fos affeccionat a la parcialitat del rey Carles,
enemich del dit senyor rey d'Aragó, e en aquella comèdia de
Purgatori aquest venerable e gran poeta e
actor, ab tat son poder e saber se sforce pronunciar les loors d'aquell rey
Carles... ab tot axò no gosà amagar la strenuïtat e
excel·lència de la cavalleria d'aquell il·lustre, tres
excel·lent e molt valerós rey d'Aragó, los strènnus
actes d'armes del qual... robora e conferma, dient, en l'estrem punt del seu
parlar, ab gran dolor de son cor, que "de ogni valor portò cinta la
corda". E açò no era ne fonch amagat al dit Dant, car encara a
tots los orbs fonch assats notori»
(II, 247-248).
La traducció més estrictament política de
posseir tot valor
__«sens defalliment»
__, es plasma en un altre fragment de lloança, a la
fi del llibre primer, quan el rei surt a rebre solemnement a Barcelona els
cavallers catalans que han ajudat Curial a vèncer el cavaller
napolità Boca de Far, pretendent de la Güelfa.
| (I, 185-187). | ||
L'important no és només, em sembla, que el rei es
mostri generós amb els seus cavallers, sabent que els cavallers
«spanyols
__ací hi poden caber tots__ tantost que tornen pobres, ab aquella matexa pobretat
devenen ladres e robadors de camins»
(II, 244), o sia la defensa de la conducta d'un rei
respecte d'un determinat estrat: la petita cavalleria, arrelada al món
rural. Al cap i a la fi, qui mereix tal rebuda són dos Oluja i un Orcau,
arruïnats segons
La fi per la seva militància urgellista.
Crec poder percebre en aquest elogi, ultra a la magnanimitat
__i està per veure quin és el
grau de provocació que té atribuir a Pere el Gran un
epítet que Alfons conegué en vida__, un
elogi encès a la dedicació, a la tutela, i, per dir-ho en termes
més clars, a la presència del rei, a la intervenció en els
afers de la terra. Un escriptor que no tira de pamflet ha de ser prudent, i,
per tant, debades cercaríem en la nostra novel·la
crítiques ferotges. Basta, i segons com ja és molt, l'elogi
fervent de certes virtuts, encara que sigui lateral.
L'elogi del valor i la decisió de Pere el Gran, com a mostra
de la defensa i la solidesa de la terra és una qüestió que
sorgeix a mitjan segle XV, i que té a veure amb el que és el gran
tema polític, sobretot a Catalunya, almenys des de mitjans dels anys 30:
l'absència del Magnànim, la causa remota de la guerra civil
segons Vicens Vives, abjecte d'un notable cicle poètic. No hi ha dubte,
aquest rei que no abandona els seus súbdits i no tem d'afrontar els
majors perills per la grandesa de la terra, s'oposa a l'absència, al
càlcul, a la llunyania, a la feblesa de lligams del Magnànim.
Tothom coneix el parlament del cardenal Margarit a les corts de Barcelona del 6
d'octubre de 1454, en el qual es repeteix, com un refrany, la idea de la
viduïtat de Catalunya, del seu abandonament, com un immerescut
càstig, a la qual el rei nega reiteradament la seva visita i
atenció directa, i que contrasta amb «aquella Catalunya qui
sots lo rey en Pere s'és defesa contra tots los prínceps del
món, cristians e moros, los quals li foren enemics: Per los quals e
altres singulars mèrits, aquell bon rei Martí... li
apropià per les sues singulars fidelitats aquell dit del psalmista:
Gloriosa dicta sunt de te,
Catalonia»
.
Assenyalant una herència política, el cardenal
Margarit feia recaure en el rei Pere, en la proesa del rei Pere, els fonaments
de la corona d'Aragó, singularment de Catalunya. Coneixem sobradament,
gràcies al llibre de Madurell, els esforços dels barcelonins per
fer tornar el rei. Sabem que difícil era de treure'n l'aigua clara de
les audiències, i àdhuc d'accedir-hi, mentre el rei s'entretenia
caçant o amb Lucrècia d'Alagno, a la qual tractava, per mantenir
l'expressió de Ryder, com a una reina, en una relació que no
tothom contemplà amb bons ulls. De manera que si bé el rei es
comportà amb aquests ambaixadors amb interessada cortesia, algunes
vegades la insistència el féu també reaccionar durament, i
així Antoni Vinyes pot anotar, amb un estil verament directe, que
«no hic desenpatxe nengú sinó ab rot de
sanch»
. Coneixem també les seves exigències
econòmiques, no sempre ben rebudes, en ares d'una política els
objectius de la qual no eren del tot compartits, en un clima financer ple de
dificultats, com ha explicat amb tot detall Winfried Küchler. Un bigaire,
urgellista i convençut de la santedat de Carles de Viana com Jaume
Safont, arriba a emetre un judici molt aspre que inclou també, i
això no és tan freqüent, la reina Maria, a la mort dels
monarques: «Crec que abduy són arribats en loch on no han punt
de fret, segons les obres que vivent feren a lurs vassalls»
.
Que el debat es produí al voltant de la figura del rei Pere
en els termes coincidents de Margarit i l'anònim, ho indica
també, amb raó de més, l'opinió més aviat
displicent d'un historiador afecte a Joan II i admirador del Magnànim
com és Gabriel Turell, el qual sembla voler subratllar just el contrari:
«Aquest (Pere II) era rey tempestós e de gran fúria (per
on es desqualifica el valor), e no feya res per la terra sinó quant los
havia mester»
(Recort, 156).
Si l'autor del Curial ens apareix com un home de lletres respectuós amb la reialesa, però que tanmateix reïx a deixar entreveure una postura urgellista, moderadament bigaire, i critica amb l'absentisme del Magnànim, Joanot Martorell, que és un cavaller orgullós de la seva condició, que fou cambrer del rei Alfons, no té cap mena d'inconvenient a llançar una mirada desenganyada i burlesca sobre el poder, i tan poc respectuosa que imagina amb la més gran desinhibició una proposta tan corrosiva com un rei fill de reina i de forner. Si recordem a més que aquest rei és el de Sicília, i que apareix en un indubtable segle XV, lleument emparentat amb la casa de França, apreciarem de seguida ací l'opinió d'algú que no compta entre els seus propòsits amb el d'acontentar el rei d'Aragó. Fent, en canvi, que els nobles cristians que combaten a les files de l'exèrcit turc duguin noms, com indicà Marinescu, dels llinatges napolitans que es rebel·laren contra el rei Ferrante, demostra tenir pel fill del Magnànim més simpatia que pel seu pare.
El
Tirant conté, a diferència del
Curial, un document polític de primera
magnitud, al c. 143, que consisteix en l'anomenada
Lletra de reials costums, que no és
altra cosa que l'epístola XII de les
Familiars de Petrarca. El document és
conegut, i això m'eximeix de comentar-lo. Consignem, però, un
parell de detalls. Qui la recita és un savi moro «gran
philòsoph»
Abdal·là Salomó, el qual
dedica al «magnànim capità»
Tirant (i
és inevitable tornar a preguntar-se si la magnanimitat, pel fet de
comandar, simplement se li suposa) el conegut seguit de consells sobre els
deures que duu aparellada la funció del príncep. Entre els quals,
un és tot un programa econòmic i que Martorell, atesa la seva
precària situació monetària, deuria recitar amb especial
fruïció: «Més val tenir los vassalls richs que no
lo fisch»
.
En conjunt, les amonestacions d'Abdal·là, a qui per la
seva «saviea posaren de sobrenom Salomó»
, insisteixen
en idees tal vegada esperables: liberalitat, justícia, no
intervenció de l'Estat, dedicació, exemplaritat i, remarquem-ho,
renúncia a l'acumulació de poders exorbitants. Aquests dibuix,
que ens allunya dels monarques renaixentistes, s'expressa com a contrapunt de
les opinions d'un altre personatge: el duc de Macedònia, que en aquest
capítol no seria tant el representant de la facció indigenista,
que és un tòpic que va del
Gui de Warwick al mateix
Tirant, sinó més aviat la
d'aquell qui menysprea la funció del consell i malda per imposar la
pròpia voluntat. Postura que és criticada també pel duc de
Pera en termes político-morals, dient que «lo superbo no vol
tenir par, e per ço la Fortuna les més voltes és
contrària als superbos, e molts senyors ne són venguts a
menys»
, proposant, per contra, una opció de servei a la
«república»
(c. 137). Es fa difícil de no veure aquí
una crítica a una qüestió que no es planteja en tota la seva
dimensió fins al regnat del Magnànim, i que la seva figura
encarna millor que qualsevol altre rei, inclòs Pere el
Cerimoniós: el cesarisme.
El Tirant és una novel·la que bàsicament narra no la reconquesta de Constantinoble, sinó com evitar la seva caiguda, partint, significativament de Nàpols, i no deixa de ser curiós __cosa que ha passat per alt__ que l'únic personatge històric que gosa socórrer l'imperi contra el càlcul de les potències europees, com Tirant, sigui un genovès: Giovanni Giustiniani Longo.
Marinescu explicà bé, en el llibre dedicat a la
política mediterrània del rei Alfons, que les seves idees de
croada foren més aviat retòriques. I si hem de fer cas a un
historiador contemporani grec com Giorgos Phrantzès,
logothetes de
Constantí XII, molt poc generoses. Tant, que de fet l'ajut a l'emperador
era una excusa per expandir el seu poder a l'orient. En realitat, l'exacte grau
de compromís de seguida fou ben copsat pels ulls alertats i experts en
els gestos del Magnànim d'un ambaixador, aquest cop de la busca, com
Pere Boquet, el qual en carta del 4 de novembre de 1456, escriu que
«Lo senyor rey, lo dia de Tots Sancts pres la creu de la sancta
crohada, e tots los cortesans ab ell»
. I afegeix:
«Negú no s'obliga ab vot, e axí tothom la
pren»
.
Estic convençut que la manca de decisió dels estats occidentals davant l'escomesa dels turcs havia de disgustar profundament la cavalleria europea, i que sense tenir en compte aquest sentiment difícilment es pot entendre un llibre que té com a objectiu primordial el d'infondre valor en els coratges, i que es demostra en la trajectòria d'un heroi que cobra als turcs l'imperi grec.
Ara bé, ningú no ha reflexionat mai sobre el recorregut que ha de fer Tirant per entrar a Constantinoble com a vencedor, si no és per acusar el novel·lista d'allargar innecessàriament el text, potser perquè sembla fruit exclusiu de la fantasia de Martorell. Tirant, arriba a Constantinoble, després d'haver cristianitzat el nord d'Àfrica i la Terra dels Negrins, i d'haver convertit aquests pobles en un poderós exèrcit al servei de la cristiandat. Aquest pla, per curiós que pugui semblar, no és gratuït, car no brolla de la ment excitada d'un cavaller valencià descontent amb la poca disposició intervencionista del seu rei, sinó que respon amb prou exactitud a una estratègia molt ambiciosa, l'origen de la qual hem de cercar a Portugal, i relacionar tot plegat amb la política africana duta a terme sobretot per Enric el Navegant, sancionada per la butlla Romanus pontifex de 1455. Una política que vincula el control del nord d'Àfrica i les descobertes subsaharianes amb la recerca dels regnes negres de confessió cristiana i la reconquesta de Constantinoble. L'hereu universal d'Enric el Navegant era Ferran de Portugal, el qual, en algun moment aspirà fins i tot a succeir el Magnànim en algun dels territoris hispànics, i al qual Martorell dedica la novel·la.
Si aquestes dades ens permeten de relacionar més estretament l'infant portuguès amb el nucli narratiu del Tirant, ens permeten també de veure en aquesta opció una crítica més als plans que el Magnànim tingué respecte de Constantinoble. Un monarca en qui el valor i la curialitat podien descobrir-se i acceptar-se fàcilment, però que, a diferència d'altres plomes a sou, fou objecte d'una mirada que no estalvià els tons crítics per part dels novel·listes del seu temps.