«Bé ere folla una dona enamorada, que hun hom ere enamorat d'ella, que donà de cap e·l llit, e los amics saberen-o e pregaren la dona que l'amàs e que l'anàs a besar, que pensaven que guarrie. E anà-y e besà'l: ve-la't dapnada» (Ferrer 1975: 189).

Dotzè del Crestià II, 2, p. 412. D'ara endavant citaré aquesta edició usant les sigles DC, seguides del volum en xifres romanes i la pàgina o pàgines a què faci referència.

Llibre de les dones, p. 108. D'ara endavant citaré aquesta edició usant les sigles LD.

«en aquesta manera besar ne abraçar fembra no és peccat mortal, car pot-se fer sens peccat, així com si l'om besa la dona per parentesch o quant, és costuma de la terra, axí com en França o en Englaterra. Lavòs no és peccat si en los dits casos e en semblants se fa sens neguna corrupta entenció.» (DC II/2: 413).

«Mas dien aquests qui açò defenen que açò se acostuma en França e en Englaterra, donchs per què no·s farà axí matex per tot lo món?

Respon que França e Englaterra no poden ésser a nós ley de viure, car cascuna nació ha ses maneres, emperò jatsia que franceses e angleses hajen moltes bones condicions, emperò aquesta és mala e perillosa a ells e als altres...» (TC 995).

He estudiat la doctrina d'Eiximenis sobre la petició del deute conjugal i la seva realització en la meva tesi doctoral, centrada en l'estudi del Tractat de Luxúria d'Eiximenis. Respecte a la petició del deute Eiximenis assenyala que les dones no l'han de demanar mai, donat que «aytal cosa és a la fembra de major càrrech e vergonya e de major dificultat» (TC 988).

«Per experiència veem sovín que les fembres qui volen malfer ab alcun hom secretament, per tal que sens juhí de les gents puxen ab ell parlar e mal obrar, fenyen parentesch entre si matexes volent ensenyar que entre ells no ha mal, pus que y ha parentesch» (TC 590). S'al·ludeix també a aquest costum en els capítols 576 del TC i 853 del DC («açò apar majorment en aquells qui axí n'usen al temps de present, que ultra lo dit besar e abraçar fan altres tocaments a aquelles qui apellen parents»; DC II/2: 412).

«e amando sommammente una sua vicina, e assai bella donna e moglie d'un rico uomo, e sperando, se modo potesse avere di parlarle senza sospetto, dovere aver da lei ogni cosa che egli disiderasse, non vedendone alcuno e essendo la don a gravida, pensossi di volere suo compar divenire: e accontatosi col marito di lei, per quel modo che piú onesto gli parve gliele disse, e fu fatto» (Boccaccio 1980: 805-806).

És possible que també hi hagi una referència a aquest costum en els següents versos del poema «Mout es greus mals de qu'om no s'auza planher» d'Albertet: «Al sieu marit volgr'ieu un paus atanher: / doncx l'anera ien plus soven vezer, / e no·m calgra per ver guaire temer / quan lo gelor vilans ditz malamen: / Aquest vassals, que sa ven tan soven, / ben volria saber que vai queren» (versos 17-22; Riquer 1975: 1133).

Eiximenis parla d'aquesta secta en el cap. 994 del TC i en el cap. 68 del LD (:108-109). Com assenyala A. Hauf (1990: 116). Eiximenis podria estar-se referint a la secta dels dolcinians, actius en terres italianes a la primera meitat del segle XIV i que defensaven doctrines sexuals completament heterodoxes (vd. Lambert 1986: 213-214). Tanmateix, crec més probable que es refereixi a alguna branca de la secta del Lliure Esperit, que Climent V volia extirpar d'Itàlia el 1311 (ibidem: 194) i que va ser definitivament condemnada com a herètica en la Decretal Ad nostrum, publicada en el Concili de Viena del Delfinat (1311-1312). Per totes aquestes qüestions Vd. Lambert 1986: 192-199 i Lerner 1972.