|
––––––––
88
––––––––
|
|
––––––––
89
––––––––
|
Es poden analitzar les característiques més importants del Barroc a partir del tractament que els poetes de l’època fan de l’eròtic? (Parlo de l’eròtic en el sentit que tots pensem, és clar: el tema sexual). Es podria objectar a aquesta pretensió que l’eròtic és una simple parcel·la de l’activitat humana i que ell tot sol no pot definir una cultura, la qual cosa és força veritat. Coneixent la producció dels nostres escriptors barrocs podria argumentar-se, a més, que els textos eròtics són literàriament dolents i que l’exercici d’estudiar-los no val gaire la pena. Però, a banda que sovint els textos mediocres i els autors secundaris són els més definitoris d’una època (els bons de vegades enlluernen), justament la poesia eròtica posseeix unes característiques úniques per entendre l’estètica del moment, i reflecteix d’una manera diàfana la visió del món de l’home del Barroc. I té l’avantatge que, tractant-se d’un tema més o menys tabú fins fa poc, no s’hi ha reflexionat gaire i se’n pot treure molt de suc.
Va ser Joan Fuster un dels primers, si no el primer, a formular la necessitat de recuperar aquest aspecte de la nostra tradició cultural, tot proposant
|
iniciar una campanya per “salvar” el nostre “patrimoni” (...) “eròtic”. Les circumstàncies són favorables. L’erotisme s’ha convertit en una al·lucinació general, comprensible després de molts anys -de fet, després de molts segles- de quaresma oficialment imposada115. |
El tema eròtic, tractat obertament en l’Edat Mitjana, va
experimentant des de mitjan segle XVI un procés de
clandestinització que ateny el màxim grau en el segle XX. A
l’època barroca, aquesta presa de consciència ja és prou
forta per marginar de la impremta la literatura obertament eròtica.
Però no tant que
|
––––––––
90
––––––––
|
Ja he parlat en altres llocs de les raons, literàries o extraliteràries, que expliquen que aquests textos hagin estat desconeguts fins avui116. En canvi, ara que els comencem a conèixer, no sabríem explicar la literatura del XVII sense fer-hi referència. I és que la poesia eròtica es presta com poques a l’estètica del Barroc, ja que els equívocs i els jocs de paraules, les metàfores, les imatges i les metonímies, les el·lipsis o els usos translaticis del llenguatge són consubstancials a l’una i l’altra.
Com tota la poesia del Barroc, la poesia eròtica reflecteix la influència dels models literaris castellans, incorporant als temes que li són propis tota la càrrega ideològica del moviment. Això és molt important, perquè vol dir que no ens trobem davant de manifestacions marginals o derivades de l’estètica barroca, sinó d’obres plenament identificades amb una determinada visió del món. Per això l’obsessió per denunciar la falsedat de les aparences, i la presència d’una actitud desenganyada, com de tornada de tot, conformen els arguments dels poemes. Tot això es veu molt clar en el poema que transcric a continuació:
El poema apareix, atribuït a Francesc Vicent Garcia, en
diversos testimonis manuscrits117, la qual cosa ens indica que va circular bastant,
però no és d’ell. Almenys dos altres manuscrits castellans
n’inclouen una versió que es correspon vers per vers amb la
nostra118, i la confrontació entre el text català i el
castellà no deixa lloc al dubte sobre la precedència de la
versió castellana119. Com podem
|
––––––––
92
––––––––
|
Tot i que reprendré el tema més endavant, no em puc
estar de fer observar el contingut ideològic clarament repressiu del
poema reproduït aquí. Sota una aparença “subversiva”, el
missatge és: malfieu-vos de la bellesa, malfieu-vos del sexe. (És
clar que l’obra és destinada a un lector masculí,
còmplice del poeta; també tornarem a aquesta
qüestió). D’acord amb la mentalitat que reflecteix el poema, en
gairebé tota la poesia del Barroc la sexualitat no apareix globalment
descrita d’una manera atractiva o insinuant, sinó que és
tractada satíricament.
Per entendre aquesta qüestió hem de referir-la al pensament catòlic tradicional, que desconfia de l’amor entre home i dona (inclòs, és clar, l’amor entre els esposos). L’historiador Jean-Louis Flandrin, recull una observació d’un predicador del segle XVI que ho exemplifica palmàriament. Diu així: “El marit que, transportat per un amor desmesurat, sacseja la seva dona (per satisfer la seva voluptuositat) amb un ardor tal que voldria tenir-hi igualment comerç sexual encara que ella que no fos la seva esposa, peca”120. En el mateix sentit, Flandrin reprodueix una màxima tradicional (i reiterada fa ben poc pel papa Joan Pau II!) que ja trobem a sant Jeroni: “També comet adulteri qui estima amb massa ardor la seva esposa”121.
A l’Edat Moderna, s’intensifiquen les reticències dels tractadistes de moral catòlics envers l’enamorament, que subverteix l’ordre social i introdueix en el matrimoni variables imprevisibles. De vegades es diria que els preocupa tant la sexualitat extramatrimonial, considerada un instint inevitable en els éssers dèbils (és a dir, la massa social), com la ineludible presència del sexe dins el matrimoni. Ni més ni menys. El manteniment de l’ideal de la castedat feia que el comerç sexual entre els esposos fos vist com una concessió no pas del tot coherent amb la doctrina de l’Església.
Sigui com sigui, i coherentment amb les idees que es van afermant entre nosaltres a mesura que avança l’Edat Moderna, en la poesia satírica del segle XVII hispànic l’enamorat és motiu de burla (quan hi apareix és enganyat per la seva estimada, o simplement es converteix en víctima de les vel·leïtats, la hipocresia i l’interès pels diners que caracteritzen el sexe femení); en canvi, és admirat qui practica la sexualitat sense quedar-ne presoner. El tema de l’enamorat callat que, quan pot realitzar finalment el seu desig eròtic, es veu contrariat per una inoportuna impotència és prou il·lustratiu al respecte:
|
––––––––
93
––––––––
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
És exactament el comportament contrari del que exposa Francesc Vicent Garcia al final d’un altre sonet: “quan lo ham enganyador, golós, emboc, / Amor sap que no em pesca ab tan vil cuc”123. I no s’hi val a pensar que el caràcter jocós d’aquestes composicions ens estalvia de creure en les idees que expressen, sinó ben al contrari: conscientment o no, aquests poemes reforcen un sistema de valors amb l’eficàcia de l’exemplum.
La poesia eròtica del Barroc busca extreure dels fets que explica motius de desengany, i, en definitiva, corregir una possible sobrevaloració del sexe. La paulatina rigidesa en matèria sexual a partir del Concili de Trento es manifesta en aquesta literatura eròtica, que reflecteix una sexualitat més neuròtica que abans. No deixa de ser significatiu també el fet que, a diferència de molts textos medievals en què els passatges eròtics es troben diluïts dins un argument variat i complex, siguin majoria els textos barrocs que tracten exclusivament una anècdota eròtica. Encara que això reflecteix també el caràcter unitari de les obres barroques, és evident que l’aïllament del tema sexual es correspon amb el procés de marginació i relegació a l’esfera de la intimitat de les referències directes a l’activitat sexual.
Per això no trobem en la poesia barroca de tema
eròtic composicions que
|
––––––––
94
––––––––
|
Tampoc no trobem gaires referències a la masturbació masculina124 En canvi, n’hi ha força més a la que realitzen les dones. El fenomen és simptomàtic d’un fet que he apuntat abans: aquesta és una literatura feta per homes i dirigida als homes. La masturbació masculina no hi apareix perquè és humiliant, als ulls de l’home del segle XVII, ja que revela un fracàs: la impotència d’una unió sexual perfecta.
Tot just ara deia que la poesia eròtica del Barroc és feta per homes i consumida per homes. Per això connecta amb tota facilitat amb la tradició subterrània de la literatura misògina, present al llarg de l’Edat Mitjana i recuperada, si es pot dir així, pel Barroc, dos llargs períodes literaris marcats pel seu pregon caràcter popular. Segurament que moltes altres manifestacions de la nostra cultura es van produir marginant l’element femení, però en el cas de la literatura de tema sexual l’absència d’un jo femení ressona amb tota la força d’un silenci sobtat al bell mig d’una cridòria. Però hi ha encara un altre factor que explica el caràcter masculí de la nostra poesia eròtica: l’extracció professional dels seus autors.
Quan ens enfrontem amb l’autoria dels poemes satírics o eròtics, o bé l’anonimat és l’única resposta a la nostra legítima curiositat, o bé l’atribució recau sistemàticament damunt un nom mític que va acumulant així un gran nombre d’obres diverses que sens dubte no li pertanyen. Tot i això, com he apuntat abans i he fet veure en un altre lloc, tenim indicis evidents que hi ha una contribució decisiva d’eclesiàstics125.
S’erraria qui deduís d’això que els capellans
de l’època eren uns immorals, i retreure aquí anècdotes
com l’augment dels processos inquisitorials per sol·licitació
(demandes fetes per clergues a les dones en el confessionari)126, o la pintoresca
|
––––––––
95
––––––––
|
|
El fet que l’Església permeta certes llicències quasi-pornogràfiques o quasi-heterodoxes amb tal de fer riure a l’audiència (...) ve en bona part determinat per la necessitat de provocar el conformisme i la integració de les masses en el seu sistema de valors conservadors128. |
És clar que es tracta també del principi barroc d’afaiçonar l’art al gust de la massa, corrent el risc de caure en el kitsch, en la grolleria o en l’obvietat. En una cultura dirigida, massiva i conservadora129 com la barroca, que aquest gust aparegui en obres que persegueixen la devoció popular, com és el cas de les que es presenten als nombrosos certàmens religiosos de l’època, no ens ha de sorprendre. Ja ho va fer observar també Mikhail Bakhtin, parlant del segle XVI:
|
En aquella època era absolutament imprescindible fer servir el riure no oficial per tal d’acostar-se al poble, el qual es malfiava de la serietat i tendia a identificar la veritat crua i nua amb el riure130. |
De tota manera, el problema no és ben bé el mateix
en els poemes que circulen
|
––––––––
96
––––––––
|
Efectivament; sembla que allò que es busca és conjurar la líbido i aconseguir un distanciament a través de l’humor. Per això l’element primordial en la majoria dels poemes eròtics del Barroc és el joc lingüístic i conceptual, és a dir, l’ús de totes les possibilitats que la retòrica ofereix. El resultat ens és estranyament familiar als “postmoderns” d’avui: només que les contradiccions i els desequilibris en la consideració de l’eròtic a la nostra època provenen de la brusca desaparició dels tabús que han embolcallat la sexualitat fins fa pocs anys; mentre que en la cultura barroca, al contrari, són fruit justament de l’aparició, a nivell social, dels moderns mecanismes de repressió sexual.
Això reforça una anterior afirmació en el sentit que les conductes sexuals han canviat sensiblement al llarg del temps: de les orgies romanes als refinaments secrets de la societat victoriana hi ha etapes ben diferenciades en la història de la sexualitat. No ens ha d’estranyar, doncs, trobar temes específics en la poesia del segle XVII. Per altra banda, malgrat l’aparent unitat temàtica de la poesia eròtica, la lectura del conjunt de textos que ens n’han pervingut mostra una varietat de registes notable.
De vegades es tracta de motius habitualment absents en la lírica d’altres èpoques (les malalties venèries o els paràsits que afectaven els homes en una societat amb greus mancances d’higiene); altres cops són arguments que es basen en una realitat social diferent (la importància dels amors mongívols, sempre condemnats per improductius) o en una mentalitat configurada per unes coordenades culturals diverses. Per això hi trobem sovint burles d’episodis eròtics amb personatges mitològics, per exemple, ja que els arguments clàssics eren molt més presents a la societat barroca que avui; o fins i tot idees peregrines sobre els perills del tabac, creient que pot provocar impotència.
Potser no és tan caduca la ideologia antifeminista, que
és omnipresent en els textos del Barroc. Ja he dit que l’home del
Barroc recupera per a la literatura culta la misogínia d’arrel
medieval. En canvi, la poesia del Barroc més popular -i més
primitiu- alguna vegada exalça la dona; l’explicació rau
segurament en la major ingenuitat de la poesia popular. I que el lector
recelós no es pensi que aquest judici és una murrieria
reaccionària. En la poesia eròtica més elemental la dona
és l’objecte de plaer, i fóra incoherent, doncs, blasmar-la;
per això la dona hi és enaltida, i com més servicial i
submisa millor. En un d’aquests poemes populars diu la dona al seu amant:
“Faré sempre vostre gust, / puix
|
––––––––
97
––––––––
|
És clar que això passa en textos que
són, en realitat, poc barrocs. La majoria de les vegades, les coses van
per un altre camí: el camí de l’humor, el distanciament, la
desconfiança, el desengany. L ’explicació d’aquest tractament
tan poc “eròtic” de l’eròtic només pot ser la que
hem anat constatant: el progrés de la repressió sexual.
Això pot semblar contradictori amb un fet que han destacat els historiadors de la literatura, que és l’abundància -o la simple existència- de literatura eròtica en aquella època. Aquesta constatació sorgeix, en realitat, per reacció davant el tractament hipòcrita i ocult que ha tingut l’erotisme en temps més recents. Però, com hem pogut comprovar, les característiques de la literatura eròtica barroca són perfectament coherents amb els nous valors repressius. D’acord amb això, les recents interpretacions que s’han donat a l’existència d’aquests textos n’han destacat generalment la funció de potenciar el conformisme entre les masses. Ho hem vist més amunt en paraules de Ferrando132, i en el mateix sentit s’ha expressat Giuseppe Grilli133.
Ara, malgrat tots els obstacles, la literatura eròtica ha
existit sempre: és un tema massa important per poder ser definitivament
bandejat. Si es vol, ha viscut etapes diverses (grosso
modo, és una literatura pública dels segles XII al XVI;
privada, del XVII al XVIII; clandestina, de 1808 a 1975)134, però no ha desparegut mai. Coherentment amb el
procés de clandestinització d’aquests textos, la pornografia
del XVIII i XIX és cada vegada més grollera, més popular,
més elemental. Ja ha fet notar un estudiós que
“mientras avanza el siglo XVII va
creciendo cada vez más el gusto por lo plebeyo y
chocarrero”135.
––––––––
98
––––––––
No voldria allargar-me més traient exemples d’aquesta degradació de l’eròtic, rodolant cada cop més pel pendent de l’escatologia. Només faré una excepció a això, perquè ens permetrà veure en què es pensaven els escriptors del XIX (la tradició devia provenir del XVIII, però tant-se-val) que consistia l’enginy dels homes del Barroc per a aquests temes. Es tracta d’una anècdota que s’atribueix a Francesc Vicent Garcia i gràcies a la qual, “al paso que mantuvo el Rector de Vallfogona a grande altura su buen concepto, creció la envidia de sus émulos de tal modo, que desde entonces (...) quedó firmada su sentencia de muerte”. No em sé estar de reproduir-la sencera:
|
Como muy valedera (sin que nosotros salgamos garantes de su verdad) viene corriendo hace muchos años la siguiente noticia de las causas que motivaron la repentina salida de García de Madrid, para Vallfogona. Sabida es la frecuencia con que se reunía en el Palacio Real de Madrid, la academia poética, donde tanto gozaba Felipe IV, el rey poeta. Concurrían á ella todos los ingenios de mayor renombre residentes en la Corte, y algunos de fuera de la misma, como el Dr. García. (...) Un día, estando convocada por S.M. la academia, y sus individuos aguardando en la sala de costumbre, se presentó el literato monarca y manifestó que una lijera indisposicion de la Reyna, la impedia asistir á la sesion pero que este pequeño incidente no seria obstáculo para que aquella se celebrase. En efecto, vá el Rey à ocupar el sillon de la presidencia y nota que en el asiento habia una cuartilla de papel en la que estaba anotado este indecoroso verso:
Todo convulso y enrojecido de indignacion, por tamaña insolencia, toma aquel soberano el papel, y despues de examinar con detencion la fisonomía de los concurrentes, se encara con el Dr. García, y al entregárselo le dice -“Conteste V. a eso”-. Rápido como el rayo coje la pluma el inspirado poeta tortosino, y escribe a continuacion,
Leída por su autor la cuarteta, fué celebrada en estremo, especialmente por el agradecído Rey, que prodigó a García todo género de distinciones”136. |
|||||||||||||||||||||||||
Aquest acudit es troba a anys llum de l’enginy -de la saviesa- d’aquells versos escèptics sobre l’enamorament que hem llegit més amunt. La degeneració de la sensibilitat barroca és el que explica que s’acabés identificant el Barroc amb allò que en quedava en la mentalitat popular. Perquè l’herència barroca era viva, i els homes de la Renaixença ho sabien: la literatura de Pitarra o de Bernat i Baldoví n’era la continuació. I això permet entendre que encara l’any 1871 Frederic Soler i els seus reivindiquin el nom de Francesc Vicent Garcia. A Catalunya, el vallfogonisme acabà confluint amb el pitarrisme. Però aquest és un altre tema. Aquí només he volgut cridar l’atenció envers una literatura marginada -més encara: condemnada- perquè ens hi puguem divertir entenent-la millor.
Espero que volgueu concedir-li l’absolució.
Albert Rossich
Col·legi Universitari de
Girona
