Visor de obras.

––––––––   150   ––––––––

Malgrat la seua brevetat (dinou poemes en total, l’extensió dels quals oscil·la entre la vintena de versos dels més llargs i la mitja dotzena del més curt), Com si morís aplega, segons explica el mateix autor en nota preliminar, la seua producció poètica dels darrers dotze anys, els transcorreguts d’ençà del 1974, que al País Valencià, si més no, corresponen al període de progressiva consolidació de l’anomenada generació dels setanta.

El fet que Verger no haja publicat cap llibre durant tot aqueix temps no significa que no baja pres part activa en aqueix moviment renovador de la darrera poesia catalana. Bastaria esmentar el fet d’haver estat el director de Cairell, sens dubte una de les revistes literàries més característiques del moment, amb un consell de redacció format per noms (Piera, Granell, Seguí...) que ja hi comptaven entre els més significatius aleshores, i que reuní en les pàgines dels seus vuit números, apareguts entre 1979 i 1981, col·laboracions del bo i millor de la nòmina generacional, tant del País Valencià com de les Illes i del Principat. Per altra banda, alguns dels poemes inclosos en el llibre que comentem havien anat apareixent, solts, en diferents publicacions, generalment d’abast reduït; i, així, els lectors més atents tenien ja alguna coneixença del tarannà profundament rigorós, sense cap concessió a la facilitat, d’aquesta poesia de sedimentació lenta però ferma.

L’aparició, finalment, en forma de llibre d’aquest breu corpus poètic, fins ara en part dispers, en part inèdit, significa només el compliment d’un requisit convencional actualment imprescindible per a la seua promulgació com a valor literari en circulació. Disposem ara, doncs, com a objecte de lectura, d’una estructura poemàtica organitzada, amb les seues parts interactives, complementàries, per bé que l’autor sembla resistir-se a abandonar l’estat fragmentari anterior de la seua manifestació, i procura preservar l’espai en blanc, el silenci, la sensació d’obra inacabada, tot afanyant-se a presentar des del principi el seu discurs com la recopilació dels “pocs fragments del vast poema que mai no escriuré”. Val a dir que, efectivament, tots els seus recursos expressius van encaminats a palesar la presència indefugible d’allò “mal no dit” com a part constitutiva del poema, entés aquest com el moment en què cristalitza un procés temporal de construcció i desconstrucció simultànies: “Convé saber-se runa / dreçantse pedra a pedra”. (p. 43). Aquesta dimensió temporal que el poema tracta de neutralitzar o d’abolir (és de notar l’alternança i acumulació dels diferents temps verbals, sovint en un mateix poema, i fins

––––––––   151   ––––––––

i tot en un mateix vers) s’hi conjuga amb una quasi absoluta mancança de referències anecdòtiques i espacials concretes. Només la nit, en contraposició amb el dia (“com si morís en una alba rompuda contra la por de la nit al matí”, p. 15) hi apareix insistentment com l’àmbit de l’innominat, del silenci (“...refugi de brum / on emmudir on la nit creix esvelta / tristesa amunt...”, p. 25), d’on prové i on acaba tot moviment, tota possible il·luminació, fins al punt que, quan el poeta l’assoleix, aquesta no consisteix a penes més que en la consciència de la seua caducitat, de l’imminent retorn a l’element mare, com expressen els dos darrers versos del poema “Matí encalmat”: “Conec la nit d’on vinc: / sé que m’espera encara”. Fins i tot aquesta contraposició entre fosca i llum és negada (“Dies i nits no em són altra habitança”, p. 21), puix que tot allò que és anomenat es veu condemnat també a l’anihilament, amb una fatalitat prescrita, per damunt dels segles, des de l’origen: “Cendra d’amor, se m’encendrà el silenci / d’aquell matí que el prim trinat de l’au, / digué el meu nom i va comptar els segles / i em va delir, se m’encendrà la nit”. (p. 24).

Notem encara, per a completar la descripció de la indecisa atmosfera en què ens situen aquests versos, l’absència total de qualsevol color; només s’hi juga amb la foscor i la llum, aquella absoluta en ocasions, aquesta sempre matisada: “llum adormida” (p. 15), “pregona llum” (p. 21), o bé una llum que “em dol / com si morís” (p. 17). Amb tot això, és evident que ens movem en un món totalment interior, obsessivament tancat, amb escassíssimes obertures a un exterior hostil. I aquesta hostilitat de l’exterior, que hi apareix com una vastedat que separa el jo poemàtic del tu a qui aquest s’adreça, proporciona la clau del pesimisme que impregna sobretot la primera part del llibre: “Creix el desert i la nit ens vigila”. Un desert que significa la negació del món precisament perquè fa impossible la comunicació, ja que “res no té nom”, i la impossibilitat d’aquesta impedeix també l’autoconeixement: “Mai no et sabràs en la son dels meus ulls”. (p. 15). Amb tot i això, el poeta no defuig l’imperatiu que l’impulsa a proclamar “la perillosa dada, / l’exacte mot que l’anomena i ets”, malgrat que aquest haja esdevingut un signe clos, a diferència del temps idíl·lic, utòpic, en què hi hàuria una comunicació perfecta entre els humans.

El major pes en l’exposició d’aquest estat de coses recau en els sis poemes que componen la primera part i donen títol al llibre (una part que, en realitat, és un sol poema dividit en sis fragments, puix que la continuïtat del discurs hi apareix ben clara). Exposició que he simplificat molt ací donant-ne un dels esquemes possibles, però amb plena consciència que aquest, com qualsevol altre, s’allunya del poema en allò que, precisament en aquest cas, li és essencial: la complexitat de les ramificacions dels sentits, l’explotació a fons de la polisèmia i de l’ambigüitat, de l’expressió sintètica que igual condueix a la més subtil abstracció com al més lliure desplegament connotatiu, i tot mitjançant una elocució extremadament sòbria, cisellada, on no sabríem trobar cap element que no siga essencial en la configuració del conjunt.

A aqueixa sensació de contundència, d’enorme força continguda, contribueix potser la peculiar utilització que fa l’autor ací del decasíl·lab clàssic, amb la seua rigidesa mètrica reforçada per les pauses sintàctiques fortes i l’abundància de sintagmes nominals (vegeu, per exemple, versos com aquest: “Pregona llum. Les dotze. En dura terra...”, p. 21; o com aquest altre: “Veus sense son. Aquella mar. Naufragi.”, p. 17), i encara més pel contrast d’aquests passatges amb aquells altres de relaxació sintàctica en què la puntuació, contràriament, s’esvaeix.

La tercera part del llibre, de versificació més lleu (tota ella en hexasíl·labs, excepte l’últim dels dotze

––––––––   152   ––––––––

poemes, que presenta una mètrica irregular), d’acord amb el seu títol (“Convalescència”) ofereix una mena de rememoració fragmentària, residual, de les obsessions que en la primera s’acumulaven de manera aclaparadora. Ve a ser, doncs, com un eco o relectura selectiva, potser més reticent i distanciada, tal com anuncia el sonet que, tot sol, constitueix la segona part, o la part central, del poemari, tot articulant-lo: “Ara la nit torna a instar la lectura / Mentre la son guspireja i l’afany / Resta per dir i en el signe perdura”. (p. 29).

He esmentat ja la complexitat semàntica que es desprén d’aquests poemes, impossible de resumir en un comentari esquemàtic com el que acabe de fer. Cal remarcar també la perfecció, fins i tot el virtuosisme, de la seua elaboració formal, potser més evident en el sonet que, a la manera dels que Mallarmé va dedicar a Baudelaire o a Poe, constitueix el “túmul” en què Verger deixa constància del seu deute amb “aquell obscur poeta parisenc”. A la dificultat d’aquesta forma, pedra de toc de qualsevol versificador, se n’afegeix ací una altra que ens recorda el famós “Sonet en -ix” mallarmeà, consistent a invertir en els tercets el joc de rimes masculines i femenines dels quartes. Diguem, de passada, que no és aquest l’únic ressè culturalista que conté el llibre: nombroses citacions s’hi articulen amb el text, de manera més o menys visible (un dels poemes, per exemple, s’obri amb un vers pres del començament d’un poema de Trakl, i es clou amb un altre de Pavese, encara que aquest darrer hi apareix manipulat i en contradicció amb la seua font: pàgs. 21 i 22), per no parlar dels versos en què el ressò d’un Jordi de Sant Jordi o d’un Ausiàs March ve donat, més que per la literalitat mateixa, per la seua construcció típica.

Direm per acabar que aquell mateix virtuosisme formal de què parlàvem a propòsit del “Túmul de Stéphane Mallarmé”, menys aparent, si de cas, però no menys eficaç en la seua expressivitat, és el que potencia l’emotivitat lapidària de la resta dels versos d’aquest libre, que sens dubte quedarà com un dels més ben construïts de la poesia catalana dels darrers anys.