Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
IndiceSiguiente


Abajo

¡O Rey ó res!

Drama historich en tres actes y en vers catalá

Serafí Pitarra



portada

A D.ª Francisca Soler de Ros

imatge

Per gratitut, per amistat y per deber se us debía una demostració de afecte, accepti donchs, la bona amiga y la gran artista, aquesta dedicatoria y etern será lo agrahiment de
Los autors.




REPARTIMENT

PERSONATGES
 
ACTORS
 
MARÍA.D.ª Balbina Pí.
DONA MARGARIDA.D.ª Francisca Soler.
D. JAUME, Comte d'Urgell.D. Joseph Villahermosa.
LO INFANT D. ENRICH. D. Joseph Clucelles.
BERENGUER DE FLUVIÁ.D. Joan Bertran.
FRA BENET. D. Fernando Puiguriguer.
D. ANTON DE LUNA.D. Miquel Llimona.
MANFREDO.D. Francisco Puig.
CIUTADÁ 1.er.D. Lleó Fontova.
CIUTADÁ 2.on.D. Joaquím Vigorría.
CAPITÁ.D. Josepk Gener.
Capitans castellans, catalans y gascons. Patges, poble, soldats, etc. etc. etc.

La acció en lo sigle XV.

imatge






ArribaAbajoActe primer

La flor desfullada


  —9→    

Rica cambra del palau dels comtes d'Urgell. Al fondo, una galería d'alt d'una escalinata que sia practicable; grans finestrals, un á cada costat, en primer terme. Damunt d'una taula molts pergamins y llibres. En segon terme lo trono, aprop del qual y damunt coixins de vellut, hi haurá una corona comtal. Es de nit; la escena il-luminada. Trofeus y armas per tot.

 

Escena primera

 

D. JAUME, FLUVIÁ, LUNA, FRA BENET.

 
 

(Lo primer sentat al costat de la taula, FRA BENET a l'altre. FLUVIÁ y LUNA drets.)

 
D. JAUM.
Nobles senyors, escoltaume:
jo sé bé que 'm sou lleals,
y tocant á n'est assumpto
me podreu dir la vritat.
Só aquell á qui la corona
d'aquestos regnes pertany?
Só aquell á qui's refería
lo rey en Martí lo Humá
quant estantne en la agonía,
y més que ab mots, ab senyals
digué que fós rey d'est regne
aquell á qui en dret tocás?
Jo crech que sí... crech que'm toca,
mes podría esta obcecat,
—10→
y per xó paré us demano.
FLUV.
Vostre dret, bon Comte, es clar
com ho es lo sol á mitxdía.
LUNA.
Jo de vos me crech vassall.
D. JAUM.
Aquí tinch copia de l'acta
que en Valldonzella 's firmá
quant lo rey Martí...
FRA. B.
Requiescat.
FLUV.
Lo trono á vos vos pertany.
FRA. B.
Vos, á més, del Rey en vida,
ja vareu serne nombrat
de sos regnes y dominis
procurador general;
tal cárrech en nostra terra
en totstemps se sol donar
al fill primogénit; ergo
dantvos á vos cárrech tal,
en vos son successor veya
lo rey en Martí l'Humá.
D. JAUM.
Aixís donchs, creyeu vosaltres
que puch ab rahó esperar
que 'l Parlament que 's trobava
no fa molt reunit en Casp,
per donar rey á aquets pobles,
mon dret regoneixerá?
FLUV.
May ho he duptat.
LUNA.
Ni jo ho dupto.
D. JAUM.
A vos, pare, qué us apar?
FRA. B.
Que 'l dret es vostre, y espero
que en que 'l teniu convindrá
lo Parlament, si bé es cosa
que per ara sols Déu sap.
D. JAUM.
Ho acertas donchs, mare mía!

 (Joyós.) 

meu es lo dret... sí... es vritat.
Y ab tot, jo no tinch confiansa.
En Vicens Ferré... Aquest Sant!

 (Concentrat.) 

me persegueix ab tanta ira,
y sa influencia es ja tal...
FLUV.
Prompte sabrém bonas novas.
D. JAUM.
Ah! Las novas tardan tant!
LUNA.
No ha passat, senyor, encara
la hora fixada.
D. JAUM.

 (Alentantse.) 

Es vritat.
Quant diferent compta l'home
segons sent lo goig ó 'l plany!
—11→
Jo he passat anys com estonas,
y ara estas sigles se 'm fan.

 (Va a mirar al finestral ab ansietat.) 

Res! Déu meu! Lo missatger
per aquell coll al passar
deu encendrer la fogata,
de sa vinguda senyal.
Tot está fosch. Ab motiu
comenso á desesperar.
Mes, nobles senyors, digaume:
Qué deuría fer, si acás
fos en contra meu lo fallo;
si á un altre 'l ceptre fos dat?
Deuría jo subjectarme?
Deuría abaixar lo cap?
FLUV.
Apartau tan trista idea.
D. JAUM.
Mes si fós!
FLUV.
Si fós, es clar.
LUNA.
Un caballer ab sa espasa
escriu lo seu dret!
FLUV.
Cabal!
Quant se vol solidar l'honra,
la contracta 's firma ab sanch!
D. JAUM.
Es dir donchs que...
 

(Uns quants versos abans havía aparegut en la galería del fondo DONA MARGARIDA, mirant fixament al cel, com si observás algun astre, y al arribar al últim, ja ha baixat al prosceni.)

 


Escena II

 

Dits y DONA MARGARIDA

 
MARG.
Guerra!
 

(Tots se giren sorpresos y saluden a la COMTESA.)

 
D. JAUM.

 (Apart, abatut.) 

Guerra!
MARG.
O rey ó rés! Fill, ja ho saps.
FLUV.
(Lo que jo dich!)
D. JAUM.
Creyeu, mare?...
MARG.
Que 'l ser rey, fill, te pertany.
Lo ceptre es teu; la justicia
está tota de ta part.
Mes ab tot, lo Parlament
ton dret no declarará.
D. JAUM.
Qué diheu, mare?
MARG.
—12→
Será un altre
aquell á qui elegirán.
D. JAUM.
Y ho creyeu vos?
MARG.
Vina, mira.

 (Portantlo á un finestral é indicantli lo camp.) 

Dígam si veus la senyal.
D. JAUM.
Es vritat! Déu meu!
MARG.
T'ho deya:
No esperis may res de Casp,
tinch presentiments horribles;
de Casp espera sols mals.
Mes pensa que Catalunya
tota entera s'alsará
en favor teu.
D. JAUM.
Mare!
MARG.
Pensa
que tens molt bons capitans.
Vritat, senyors?
FLUV.
Nostra hisenda,
nostra vida, nostra sanch...
MARG.
Ho veus, fill meu?
D. JAUM.

 (Vacil-lant sempre) 

Mare mía!
MARG.
Guerra al Parlament de Casp!
Guerra á aquell que s'elegesca!
Guerra á tots!
D. JAUM.

 (Horrorisat) 

Per Deu, callau!
MARG.
Comte d'Urgell! Que ets, fill, pensa
d'una rassa de gegants,
y que 't deixaren sa herencia
de glorias los teus passats.
Pensa que si 'l Parlament,
per damunt ton dret passant,
á un altre que tu no sías
Rey d'Aragó vol deixar,
no sols deixas de ser rey,
sino que has de ser vassall.
D. JAUM.
Prou, mare, ja, si es precís
que sía, guerra hi haurá;
disputaré ma corona!

 (Entussiasmantse.)  

MARG.
Assó, mon fill!

 (Orgull.) 

D. JAUM.

 (De repent.) 

Mes... Qui sap!
No será pot ser precís
á tal estrem arribar.
Pot sé 'l Parlament declari
neseq sols meu lo ceptre real.
—13→
Anausen a la muralla;

 (Als nobles.) 

y quant mon propi al passar
encengui al coll la fogata,
després de ferme senyal
ab un toch de trompa, á rébrel
anau, que estich anhelant
per tenirne prompte novas.
FLUV.
Ho farém com ho manau.
Comtesa!
LUNA.
Comte!
 

(Se'n van los nobles, després de inclinarse tots, com saludant, menos FRA BENET, á qui la COMTESA fa quedar, deturantlo.)

 
MARG.
Vos, pare...
Tinch de parlarvos... quedaus.


Escena III

 

D. JAUME, DONA MARGARIDA, FRA BENET.

 
D. JAUM.
Déu fassia que m'elegescan!
 

(Se'n va a mirar per la finestra ab gran ansieta.)

 
MARG.
No, fill, no t'elegirán!

 (Apart y contemplantlo un moment ab llástima.) 

D. JAUM.
Com tarda!

 (Apart; mirant á fora.) 

MARG.

 (Apart á FRA BENET.) 

Pare ho pressento.

 (Apartantse ab ell un trós, com perque son fill no ho senti.) 

He vist al cel las senyals;
miraulos.
 

(MARGARIDA y lo frare se'n van cap al fondo y se quedan mirant lo cel per la galería y d'esquena al públick. Lo Comte sempre en la finestra.)

 
D. JAUM.
Rés... Pobres pobles!
Ells ma ambició pagarán!


Escena IV

 

Dits, MARÍA.

 
 

(Que al entrar se topa ab sa avia y li besa la má, fa lo mateix ab son pare, anantlo á trobar á la finestra, després de lo qual ella se'n va á l'altra, mirant també ab gran ansietat.)

 
MARIA.
Avia! Pare!
 

(La COMTESA, distreta ab los astres, ni s'adona de que li   —14→   besin la má. Lo Comte no se n'adona fins que sa filla ja está mirant per la finestra.)

 
D. JAUM.
(Ah! Pobre filla!
Ella també'n sufrirá!)
MARIA.
(Enrich, mon Enrich, com tardas!)
D. JAUM.
(Son amor tinch de matar!
Si al menys... Ay! Rés!)

 (Mirant.) 

MARIA.
(No vé encara!)
 

(Lo quadro era: MARÍA á l'un finestral, lo Comte á l'altre, y FRA BENET ab la COMTESA al fondo; mes ara aquets dos baixan fins al prsceni parlant, y quedant los altres, fins que s' indiqui, sempre en las finestras.)

 
MARG.
Jo ho he vist... no m'he enganyat.
Escolteu si son pressagis
los més tristos y fatals.
Prop ja lo sol de la posta,
(ho he vist pare, estantne al camp:)
los núvols que al cel cubrían
en lloch de lo bes rosat
que'l sol despedintse'ls dona,
tenían tacas de sanch.

 (Terror.) 

D. JAUM.
(No's veu encar la fogata!)
MARIA.
(No sento encar son caball!)
MARG.
Lo vent ab forsa udolava
y al... passar per mon costat,
la ratxada, á mon oido
murmurava mots estranys.
D. JAUM.
(Rés!)

 (Desesperant.) 

MARIA.
(Com tarda!)

 (Idem.) 

MARG.
Bé ho recordo;
«Ton fill será desditxat!»
«Trist d'ell!» me deya, y la ratxa
venía d'allá... de Casp.
Trista, pare, ab gran angunia
pe'l que havía vist al camp...
abatuda ab tals auguris,
he arribat aqui al palau,
sent ja de nit, y al pensarhi,
dintre de ma cambra estant,
ha entrat ara un de mos patges
á anunciarme ab molt afany
que per la part de ponent
se veu un estel ab raig.
De ponent! Compreneu, pare?
De la part de la ciutat

 (Molt marcat.) 

—15→
ahont lo Parlament se troba!
FRA. B.
Es cert, Comtesa.
MARG.
Esperar
podem llavors sols desditxas!
Ja á los jueus tinch avisats,
y juntadas mas riquesas.
Vos que ab los astres parlau,
vos que sabeu lo que indican,
correu per Déu, pujeu dalt
la torre del homenatge,
y si per cas confirmau
mon trist y fatal pressagi.
Si'ls estels indican danys
per la familia dels Comtes
d'Urgell, si indican acás
que aquest injust Parlament
que reunit estava en Casp
á altre que mon fill no sía
ha fet rey... Fill meu, ja ho saps!
Guerra á mort!
 

(Agafant al Comte que respon maquinalment y sens apartar los ulls de la finestra.)

 
D. JAUM.
Sí sí, mare.
MARIA.
No vé! no vé encara! Ah!

 (En la finestra.) 

 

(Assó fa tornar en sí al Comte, que diu ab sentiment.)

 
D. JAUM.
Veyeu, mare com l'estima?
MARG.
De son amor vull parlar.
Pare, á consultar lo cel

 (A FRA BENET.) 

prompte som ab vos; anau.


Escena V

 

Dits, menos FRA BENET.

 
MARG.
Filla meva, ab lo teu pare
d'assumptos interessants
debem tractar.
D. JAUM.

 (Lo plor li escapa.) 

Sí, María.
MARIA.
Pare, pare, esteu plorant!
D. JAUM.
(Pobre filla!)
MARIA.
Qué es? Qué us passa?
D. JAUM.
Ves ton amant a esperar;
tas il-lusions alimenta
tant com pugas, filla; val
més un instant d'il-lusió
—16→
que un sigle de realitat.
MARIA.
Avia!

 (Besantli la má.) 

MARG.
Deixans, y adeu, filla.
MARIA.
Pare!

 (Presentantli lo front que ell besa.)  

D. JAUM.
Adeu! (Gosa un instant.)
 

(Las últimas paraulas las diu lo Comte contemplant ab llástima á MARÍA quant se'n va. Aquesta se'n va sens apartar los ulls de la finestra fins que al arribar al fondo veu la galería; llavors los fixa en lo camp fins que desapareix. Mentrestant la COMTESA també ha mirat per la finestra.)

 


Escena VI

 

D. JAUME, DONA MARGARIDA

 
MARG.
Lo senyal no's veu encara.

 (Ironía.) 

D. JAUM.
No Ja temo algun flagell.
MARG.
Escolteu, ara un consell.
Comte, de la vostra mare.
Fixeus bé en lo que us diré.
D. JAUM.
Parleu ja.
MARG.
Dona María,
filla vostra y neta mía,
estima un donzell.
D. JAUM.
Ho sé.
MARG.
Vos debíau ja coneixer,
com jo us diguí, que amor tal
debía á tots ser fatal.
Perqué'l deixáreu donchs creixer?
No podíau presumí
que impossible un amor era
entre un fill del de Antequera
y una filla vostra?
D. JAUM.
Sí.
MARG.
Perqué donchs, Comte, al instant
no n'apagareu sa flama?
D. JAUM.
Perque l'amor ab que l'ama
ja al naixer era volcan.
L'amor com lo que ara'l cor
de ma pobre filla sent,
naix, es inmens al moment,
y no es res ans de sé amor.
Per çó fou que'l mateix día
que sa flama va notar,
—17→
ni ella la pogué apagar
ab tot lo plor que tenía.
MARG.
Tant si lo injust Parlament
vos declara rey á vos
com al de Antequera, 'ls dos
vos tindréu odi sangrent.
¡La néta mia estimar
al fill de qui sens cap rahó,
mogut per vil ambició,
vostre dret vol disputar!
¡Lo pensarho sols m'aterra!
D. JAUM.
Es vritat. ¡Ah!
MARG.
¿Donchs per qué
si al fi, Comte, hi té d'havé
entre'ls dos fréstega guerra?
D. JAUM.
Vos sou mare, mare mia,
y sentint l'amor de mare
sabréu be si pot un pare
dur á un fill á la agonía.
MARG.
Compren tú si al dirte assó
es cruel la pena meva,
quant sent ella filla teva
dos cops mare li só jo.
¡Compren si es poch lo dolor
que dins lo meu pit hi haja,
quant jo só la font, d'hont raja
aquest doll inmens de amor!
D. JAUM.
¿Com podeu donchs, sent així,
trossejarne sa esperansa?
MARG.
Perque l'orgull, la venjansa
y l'odi ho volen de mí.

 (Concentrat.) 

D. JAUM.
¿Y no vos conmou son plor?
MARG.
Tú per les teves batalles
cubreixes ton pit de mallas;
jo per aquestas... lo cor.
Que l'olvidi es donchs precís.
D. JAUM.
Sí, sí...; no... vull esperá
mentres puga. Sempre hi ha
prou temps per ferla infelís.

 (Lo «Sí, sí» com anant á dirho á la seva filla. Lo «no» repensantse.) 

Pobre filla!
 

(En aquest moment apareix MARÍA ab MANFREDO al costat que du un paneret de rosas blancas; MARÍA ne du en la má una gran branca, y arrancantne rosas las va tirant   —18→   al cistell que li du'l patje.)

 
MARG.
Aquí ve ella;
no perdeu aquest moment.
 

(Se separan; MARGARIDA mira per una finestra. Lo Comte per l'altre, y MARÍA va avansant pe'l mitj ab lo patge.)

 
D. JAUM.
¡Res!
MARG.
¡Ah! mon presentiment!
¡Ln núvol de sanch! ¡La estrella!
 

(«Lu núvol de sanch» en la finestra; «La estrella» en la galería, y desapareix com observantla fixament.)

 


Escena VII

 

D. JAUME, D.ª MARÍA y MANFREDO.

 
MARÍA.
Lo cistell pot deixá'l patge.
PATJE.
Me pot manar ma senyora.
MARÍA.
Quédat de guayte á la vora,
y pórtam tu'l dols missatge.

 (Lo patge sen va, y á cada vers se detura.) 

Vina al veure son plomall;
quant remor sentis sisquera;
quant vegis la polsaguera
que n'aixeca son caball.
 

(Lo patge saluda y se'n va. MARÍA segueix arrancant rosas assentada prop la taula de l'altre costat de D. JAUME, que segueix mirant al camp; peró després de una pausa se gira y al veurer á sa filla diu:)

 
D. JAUM.
¿Ne fas garlandas, María?
MARÍA.
La Verge del Erm, mon pare,
las está esperant encara
per guardar la ditxa mía.
D. JAUM.
Los ángels la guardarán
de qui la Verge engalana.
MARÍA.
Assó'm digué la gitana
la última nit de Sant Joan.
Nit tan bella entre las bellas
que'm sembla al mirar son vel,
que ab son carro, Déu, pe'l cel
havía alsat pols de estrellas.
Ab mas damas, com sabeu,
lo fresch oreig respiravam,
y los fochs del mont contavam
quant sentím dolsa una veu.
Ab sos ulls negres com moras,
—19→
y ab son faldellí de grana.
-La má, -digué una gitana,-
-damiselas y senyoras.
Me tocá al últim á mí:
li doní prop de un roser
la mia má, y ab plaher
sos ulls brillaren allí.
-¡Ay si'n seréu de ditxosa,
y de rica y de estimada!-
me digué, quant sa mirada
se trobá ab pálida rosa.
La veu, y trista'ls ulls tanca
esclamant: -¡Rosa importuna!
ja está la vostra fortuna
dintre de una rosa blanca.
La branca que dóna al Nort
culliu cada any d'eix roser:
dins las rosas que ha de fer
guardará la vostra sort.
Res perdréu si'l fret que avansa
ó 'l vent ó 'l cel las despulla;
mes ¡ay si una má desfulla
la flor de vostra esperansa!-
Veus aquí per qué, senyor,
garlandas faig á María.
¿Qui millor ne guardaría
la esperansa del meu cor?
D. JAUM.
(Comparansa trista y cruel...
Jo pensant en mort y en guerra,
y ella tenint en la terra
la ignocencia de lo cel.)
MARÍA.
(¡No sento encar son caball!)
D. JAUM.
(¡No's veu la fogata encara!)

 (Acabem.) 

¡María!

 (Després de un esfors.) 

MARÍA.
¡Pare!
D. JAUM.
Me costa 'l dirtho treball.
La Verge del Erm hermosa
te vulla aquestas guardar;
mes jo ne dech desfullar
de ton cor las blancas rosas.
MARIA.
¿Com pot ser si no parleú
sens umplirlo de alegría?
D. JAUM.
Lo meu fat ho vol, María,
no mon amor. ¡Be ho sap Déu!
MARIA.
¿No parlaréu per favor?
D. JAUM.
—20→
¡Temo tant véuret marcida!
Lo sol de avuy es ma vida,
l'últim que ha vist ton amor.
MARIA.
¡Ah! veus aquí la tardansa!
¡Digueu, pare!... ¿Cap avall
lo riu á n'ell y caball
pot ser sen du ab ma esperansa?
¿Es pot ser que ja m'olvida?
¡Aconsoleu mon dolor!
¿No veyeu que son amor
es la meytat de ma vida?
D. JAUM.
¡Tant l'estimas!
MARIA.

 (Ab espansió.) 

!Oh! l'adoro.
De véurel sols viu María.
Si sonríu, rich de alegría;
y si plora, de dol ploro.
¿Caballer en son caball
no l'heu vist quant coronadas
de perlas de las rosadas
du las plomas del plomall?
¿No l'heu vist quant trovador,
en lo jardí de María,
al morir lo rey del dia,
ne canta trovas d'amor?
¡Banya al sol son rostro hermós!
D. JAUM.
(¡Y encar del ceptre 't recordas!)

 (A son cor.) 

MARIA.
Fent brillá en l'arpa las cordas
com á rajolins de or fós.
Jo al véureu beso l'anell

 (Ho fa.)  

que ha juntat la passió nostra,
y si est cor no fos mitj vostre,
ja fora, pare, tot d'ell.
D. JAUM.
Deu meu! Deu meu!
MARIA.
Si suspiro,
lo meu sospir per ell es.
D. JAUM.
(No val sa ditxa molt més
que la corona á que aspiro?)
MARIA.
Per xó detrás sos ulls bells
mos suspirs dú á las batallas.
entre 'ls anells de las mallas
y las ondas dels cabells.
D. JAUM.
Ta il·lüsió es núvol, hermosa,
que 'l sol daura al raig darrer;
y jo 'l vent que deu desfer
aquest núvol d'or y rosa.
MARIA.
—21→
Pare, per l'amor de Déu!
D. JAUM.
Es l'amich ja un enemich;
deus olvidar don Enrich...
es un somni l'amor teu.
MARIA.
Qué haveu dit!
D. JAUM.
Lo que sents ara.
MARIA.
Lo que sento es la desditxa!
y si era un somni ma ditxa,
perque'm despertaveu, pare?
D. JAUM.
Lo teu oncle don Martí,
rey llegítim d'Aragó...
MARIA.
Qué'm parleu á mi d'assó?
Parleume d'amor á mi.
D. JAUM.
No pot ser, filla. Per lley,
per drets que la sanch me dona,
meva ha de ser la corona
del poble de que ell fou rey.
Y entre 'ls que l'están cercant,
lo qui més lograrlo espera
es, María, 'l d'Antequera;
lo pare de ton amant.
MARIA.
Hi ha martiri més cruel!
D. JAUM.
Ja entre'ls dos sols es possible
una guerra més terrible
que la que l'infern fa al cel.
Així donchs, filla, es precís...
MARIA.
Déu meu! Perqué tinch de sé
tant desditxada? perqué
heu volgut probarme aixís?
Perqué sempre tot lo mal
per nostra familia passa?
D. JAUM.
Perque som de noble rassa;
perque tenim sanch real;
perque donant que envejar,
tot contra Nos se subleva.
Sempre los llamps, filla meva,
cauhen en lo campanar.
Perque dels d'Urgell lo nom,
entre lo bosch de la gent,
es un roure corpulent
que sobrepuja á tothom;
y quant l'huracá, que espanta,
tot lo que troba destrueix
lo alt roure es qui més sufreix,
peró fort la furia aguanta.
—22→
Y quant tot queda arrasat,
mostrant sencer son ramatge,
diu l'altiu roure á l'oratje:
jo t'he vensut, tempestat.
MARIA.
Mes olvida 'l roure altiu,
que per batre á qui l'humilla,
ne mata á l'eura senzilla
que enllassada á son tronch viu.
D. JAUM.
Jo matarte, filla meva!
Jo, filla meva! Perdona.
No! No vull una corona
que'm costi la ditxa teva.
Fúnebre me semblaría
ta corona virginal,
y ma púrpura real
lo teu sudari, María.
Fugim, fugim al moment
hont prop ton amor descansi.

 (De repent y tement que l'hagin sentit la porta á un costat y li diu ab horror:)  

Peró lluny hont no m'alcansi
lo despreci de la gent.
MARIA.
Lo despreci pera vos!...
D. JAUM.
Sí, sí... mes baix, filla mía;
lo despreci... sí, María;
mes lo sufrirém tots dos.
Prop del riu ahont ta infancia
passares pura y serena
jugant ab punyats d'arena,
y aspirant dolsa fragancia;
ab ta mare...
MARIA.
Mare mía!
D. JAUM.
Y ab tos besos amorosos,
qué hi fa si allá som ditxosos,
que'm desprecíin, María?
MARIA.
Ah! no, no... qué es l'amor meu
per valer vostra deshonra?
Si no puch salvar vostra honra,
perqué'l valor m'ha dat Deu?
D. JAUM.
Qué dius, filla?
MARIA.
Ab mos amors
deditxat ne foreu; ara
mon cor donchs será, mon pare,
la tomba dels seus recorts.
D. JAUM.
Y si l'amor ton cor glassa,
—23→
sens ton somris, que faré?
MARIA.
Vull oblit, y oblidaré
que d'héroes ne vinch de rassa.
Quant aquí dels fets més grans
n'es cada pedra un trofeu,
fora jo lo sol pigmeu
d'una prole de gegants?
D. JAUM.
Oh! Ja alentas tu ma fé.
MARIA.
(Ay! l'estimo tant encara!)
D. JAUM.
Lluytarém, com diu ma mare;
que tinch de ser rey ó ré.
Valor, filla! Si no 'l veus,
l'oblidarás algun día;
pensa que lo temps, María,
pot molt més de lo que creus.
MARIA.
Com, si lluny del seu costat
m'es un sigle cada estona?
D. JAUM.
Oh! sí... un any de penes dona
noció de la eternitat.
MARIA.
L'estimava tant!
D. JAUM.
Ho sé.
mes ja en ta pena amorosa.
pensa que'l cel ho disposa.
MARIA.
Sí, pare, sí, lluytaré.

 (Gran valor.) 

si es vostre enemich, desde ara
jo'l tindré per enemich.

 (Creixent per graus.) 

L'oblidaré.
 

(En aquest moment surt MANFREDO anunciant en la porta del fondo.)

 
MANF.
Don Enrich.
MARIA.
Ah! No puch... l'estimo, pare!
 

(Lo Ah! al sentir lo nom, dolorós, inmens; després agafant son pare y portantlo á un cantó li diu baix y ab desesperació lo que queda de vers, mentres D. ENRICH ha aparegut en lo fondo. Lo patge se retira.)

 


Escena VIII

 

Dits. D. ENRICH, vestit ab lo mantell de Maestre de Santiago.

 
 

(Lo Comte, després de fer un esfors y serenantse com pot, tapa ab son cos á sa filla.)

 
D. JAUM.
Don Enrich, entrar podeu.
ENRI.
Comte.

 (Entrant y saludant.) 

D. JAUM.
Parlarvos volía,
—24→
y aquí, devant de María,
don Enrich, m'escoltareu.
ENRI.
Sé de qué'm voleu parlar,
mes remey ne tinch encara.
D. JAUM.
Lo sol remey que hi ha ara.
es vostre amor oblidar.
Quant en temps de més ventura
estimareu á María,
jo vostre amor consentía,
pera fer sa ditxa pura.
Quant en temps de més desditxa
vol ser rey lo de Castella,
jo vos dicn á vos y á ella:
no penseu més en tal ditxa.
MARIA.
Pare! Pare! Ah!

 (No podent més.) 

D. JAUM.

 (Ap. rapit, no podent mès.) 

Mes valor!
ENRI.
Mes sabeu?
D. JAUM.
No vull saberho.
ENRI.
Si escoltantme...
D. JAUM.
No dech ferho
perque no ho vol mon honor.
ENRI.
Y qué l'amor d'honor sap
en lo cor que Déu vos dona?
D. JAUM.
Pera dur una corona

 (Amargura.) 

sols es precís tenir cap.
ENRI.
Mes ahont assò se 'n porta
la ventura de que 'm priva!
quina esperansa tinch viva
si aquesta esperansa es morta?
D. JAUM.
Tant si vens lo d'Antequera
com si jo só rey per sort,
nos odiarém á mort
y guerra sols nos espera,
ENRI.
¿Per qué si acceptant lo fet
respectau vos á mon pare,
á que'l dret li dongau ara?..,
D. JAUM.
Perque sols es meu lo dret.
Renét de un rey d'Aragó
fill ne só de rassa honrosa;
filla d'un rey n'es ma esposa;
l'únich que té dret só jo.
ENRI.
(¡Il-lusions que moriu ara
voleu al cel amorosas!)
MARIA.
(¡Ay! que fan aquestas rosas
que no 's desfullan encara!)
ENRI.
—25→
Escolteu donchs...
D. JAUM.

 (No volentho sentir.) 

Ni un moment.
ENRI.
¡Obstinació mes fatal!
 

(En aquest instant se ou una trompa de cassa y brilla una fogata en una montanya del foro, que 's veu per la gran portalada.)

 
LOS TRES.
¡Ah!
MARÍA.
¡Déu meu!

 (Cayent abatuda.) 

D. JAUM.

 (Ab alegría inmensa.) 

¡Ah! La senyal
del fallo del Parlament.

 (Se'n va.) 



Escena IX

 

MARIA, D. ENRICH.

 
ENRI.
¿Y avuy que s'han vestit de ricas galas
las puras il-lusions del amor meu,
n'arrencas en son vol sas blancas alas
y al caure en ton oblit cruel m'igualas
al ser mes desditxat malehit de Deu?
MARÍA.
¿Avuy, donzell?
ENRI.
¡Oh! sí. Lo rey mon pare
ha consentit avuy en nostre amor.
MARÍA.
¡Reyna María, de los ángels mare!

 (En un trasport de goig inmens, pero de repent cau ab mes abatiment que abans.) 

¡No!... son espurnas de la ditxa, que ara,
té, feta cendras, per sepulcre, 'l cor.
ENRI.
¿No recordas que l'aygua cristallina
de la font que naixia entre 'l rocam
refrescá ab una gota diamantina
ton llabi ences per una veu divina
que en lo fons de ton cor digué: «¡Jo t'am'!»
¿Per qué si es cert que assó pura 'm jurares
vols per un ceptre destrossar mon cor?
¿Per qué per odis d'altres m'oblidares?
¿Per que'l mantell real de nostres pares
ne té d'amortallar lo nostre amor?
MARÍA.
Caygué en un riu la flor de ma ventura,
y al demanarli ni 'm contesta altiu;
en sas onas la du á sa sepultura
y encar que prego y ploro, no's detura
la marxa magestuosa de lo riu.
Aquest riu es l'honor de lo meu pare,
y nostre amor entela aquest honor;
—26→
per ço á tos prechs indiferent es ara
com ho es á lo riu que s'ix de mare
de la arrastrada víctima lo plor.
ENRI.
¡Adeu María!

 (Deprés de lluytar.) 

MARÍA.
¡Ay!
ENRI.
Si dolorosas
brandan campanas en la catedral;
jo espero tas pregarias amorosas.
Será que de ma tomba son las llosas
los primers esglahons d'est trono real.
MARÍA.
Si un missatger de penas t'anuncía
que un'urna ha vist cuberta ab panyos d'or,
dins de l'urna, donzell, jeurá María.
ENRI.
Si no 'm troba ja mort, en l'agonía.
me trobará la nova de ta mort.
MARÍA.
¡Ay llágrimas de fel desesperadas!
ENRI.
¡No 'n tinch jo d'altras per lo meu dolor!
MARÍA.
Las llágrimas de goig y ennamoradas
han quedat per mon mal ¡ay! enxarcadas
entre las ruinas de mon pobre cor.
 

(D. ENRICH s'en va, mes al arribar al fondo li acut un pensament y torna al prosceni entussiasmat.)

 
ENRI.
¡María!... un recort!
MARÍA.
¿De tos agravis?...
ENRI.
De tú benehiré fins un dogal,
y 'l besaré...
MARÍA.
¡No de matarme acabis!
ENRI.
Com besa la ferida ab sangrents llabis
l'acer ab que 'ls hi obra fer punyal.
MARÍA.
De las rosas que guardan ma esperansa
guardan una, donzell.
ENRI.

 (Prenentla y besántla.) 

Fins á la mort.
MARÍA.
Si 's desfulla, cumplerta es ta venjansa.
ENRI.
¡Oh Deu del cel, María, tinch confiansa!

 (De repent.) 

MARÍA.
¡Fes que la vegi lo meu pobre cor!
ENRI.
Si 'l Parlament lo ceptre al Comte dona,
seré jo ton espós.

 (Ab espansió.) 

MARÍA.

 (Goig inmens.) 

¡Ton cor ho ha dit!
ENRI.
Es mon pare qui anhela esta corona
y sols per mon amor... ¡Pare, perdona!
Deu fassia que no sias lo elegit.
MARÍA.
¡Cor generós y gran!

 (Goig creixent.) 

ENRI.

 (Ab ironía.) 

¿Qui es que mes ama?
MARÍA.
¿Y aquesta nova que 'm dará l'amor?
ENRI.
—27→
¡Anemla ja á saber!
MARÍA.

 (Frenétichs de alegría.) 

¡Mon cor s'inflama!
ENRI.
Correm.


Escena X

 

MARIA, D. ENRICH, D. JAUME.

 
 

(MARÍA y D. ENRICH corrian cap al fondo ansiosos de saber la nova, quan de repent apareix al mitj del portal, lo Comte ab lo cap baix, desencaixat, y ab un pergamí en la má; al véurel los dos amants retrocedeixen espantats, y comprenent lo que passa, desmaya de repent son exagerat entusiasme.)

 
LOS DOS.
¡Ah!
D. JAUM.
¡Tot perdut!

 (Concentrat.) 

MARÍA.
¡Mor, cor!
ENRI.

 (Ab ira concentrada.) 

¡Ja es fama
que no tan prompte 's fuig de lo dolor!
 

(Després de una pausa, lo Comte, com delirant y no havent vist á ningú, arriba fins á sa cadira, s'assenta y després d'haver mirat al cel, cau abatut y plora. Los dos amants lo segueixen pas á pas observantlo y demostrant vivament lo interés que 'ls inspira son dolor.)

 
MARÍA.
¿Ho veyeu?

 (Per son pare.) 

ENRI.
¡Per Deu, María!
MARÍA.
¡No! Mon pare es desditxat...
d'ell quedo donchs al costat.
ENRI.
(¡Ultima esperansa mia!...)

 (Com despedintsen ab amor inmens y quedantse á un cantó) 



Escena XI

 

Dits, FLUVIÁ, LUNA y caballers.

 
MARÍA.
¡Pare!

 (Com aconsolantlo) 

FLUV.
Senyor.
D. JAUM.
¡Sens ventura
veyent sempre ton dols plor,
María, tu ets una flor
aprop d'una sepultura!
MARÍA.
So vostra filla, mon pare,
y fins plorant só ditxosa
si al sufrir vos, amorosa,
conort vos dono com ara.
FLUV.
—28→
Y si ni aixís sou felís
y vos falta esta corona
s'hi va, s'arranca y s'us dóna.
D. JAUM.
¡No, Fluviá!

 (Movent lo cap ab amargura.) 

FLUV.

 (Sech.) 

Jo som aixís.
 

(Després d'assó se passeja agitat amunt y avall. D. JAUME llegeix lo pergamí y sa filla lo contempla ab interés. LUNA á l'un extrem y D. ENRICH á l'altre.)

 


Escena XII

 

Dits, DONA MARGARIDA, y FRA BENET.

 
MARG.
¡Mort, estermini y venjansa!
Ho indica 'l cel.
FRA. B.
Ho he vist jo.
 

(Baixavan pel fondo y ara se paran á mirar per un finestral. Lo Comte despres d'haver llegit lo pergamí torna á dar mostras de abatiment.)

 
FLUV.
Valor, Comte
MARÍA.
¡Pare!
COMTE.
¡No!
Ja no hi ha cap esperansa.
Aquest pergamí, Fluviá,
dóna al de Castella 'l dret.
 

(FLUVIÁ lo llegeix.)

 
 

(Aquets diálechs son los uns á un cantó, y los altres al altre.)

 
MARG.
Sempre lo cel, Fra Benet,
contra nosaltres está.
Luna.

 (LUNA s'hi acosta.) 

Vindrán prompte 'ls jueus?
LUNA.
Esperan fora, Comtesa.
MARG.
S'han de vendrer per la empresa
los tresors del Comte y meus.
Nos ajudan los gascons,
y á més lo duch de Clarensa,
si acás ajudarnos pensa
ab tots los seus esquadrons.
Capitans aventurers
desembarcan en la costa,
y esperan paga ó resposta
en lo pati 'ls missatgers.
Feune de tot florins d'or.

 (LUNA saluda y se'n va.) 

FRA. B.
Ben previngut ho teníau.
MARG.
—29→
Fra Benet! Ay! si sabíau
lo que 'l ser dona 'm fa horror!
 

(En aquest moment acaba FLUVIÁ de llegir lo pergamí, y estrenyentlo ab ira.)

 
FLUV.
Deu de Deu! Mala ventura!
COMTE.
Desditxat sempre!
MARG.

 (Adonantse ara d'ell.) 

Fill meu!
no será lo ceptre teu...
indici clar m'ho assegura,
Ta estrella que ans brillant era
palideix, se va apagant,
y es avuy la més brillant
la estrella del d'Antequera.
No m'enganyo, Comte, no;
ell será 'l sol elegit
per lo Parlament malehit,
rey del regne d'Aragó.
COMTE.
Y si aquest ceptre se'm roba
y also mos pendons, no erro?
MARIA.
Ab la ma en lo pom del ferro
t'ha de trobar esta nova!
Ab ton plor perts ta fortuna;
son las llágrimas que 't dona
las perlas de ta corona.
que 's van fonent una á una.
D. JAUM.
Sí, mare mía, es vritat.

 (Alentantse) 

MARIA.
Pare!
MARG.
Es un pressagi.
D. JAUM.
Mare.
No es un pressagi, no, ara
ja es la trista realitat.
Nostra familia pel fanch!
FLUV.
Deu de Deu!
COMTE.

 (Fora de sí.) 

Qué dius!... Acaba.
D. JAUM.
Tot perdut!

 (Pausa.) 

MARG.

 (Dolor inmens.) 

No m'enganyava.
Lo estel... los núvols de sanch...

 (Mirantho.) 

FLUV.
Un estranger elegit!
MARG.
Y si fos que us enganyeu!
D. JAUM.
No puch dubtarne, mireu,
aquí tinch lo fallo escrit.
... «Y en lo realme d'Aragó
fidelitat jurarán
a don Fernando, l'infant
de Castella.»
MARG.
—30→

 (Orgull gran.) 

Comte! no.

 (Prenentli.) 

D. JAUM.
De tots los del Parlament,
mireu si só desditxat,
que en favor meu han votat
dos, mare, dos solament.
 

(D. JAUME entregat enterament á son dolor, queda anonadat mentres D. ENRICH s'adelanta.)

 
ENRI.
Sent ja cert, vos puch parlá.
MARG.
Vos aqui!

 (Horrorisada.) 

MARIA.
Ay Déu!
MARG.
Horror!
Vos fill del usurpador!
ENRI.
Jo...
MARG.
Surtiu!

 (Imperatiu.) 

FLUV.

 (Ap. aprobantho.) 

(Clá y catalá.)
 

(D. ENRICH se retira uns passos, mes no se'n va. La COMTESA després d'un moment agafa lo pergamí y com duptantne ho vol llegir ella mateixa y ho fa.)

 
MARG.
Es vritat. Oh! sí, cert es.
No hi ha justicia en la terra.
Nos la farém. Guerra! Guerra!
Sí, fill meu: O rey, ó res!
T'han robat sens lleys ni fé;
jo la sanch del d'Antequera

 (Atravessan la escena d'en tant en tant ab safata, joyas, gerros d'or y bahuls clavetejats.) 

vull derramar, só una fera,
vull venjansa y la obtindré.
COMTE.
Mes la guerra es tant terrible!

 (Abatut.) 

MARG.
Ah!

 (Mirant al cel y ab desesperació.) 

FLUV.
La nova que han sentit
distint efecte ha produhit.
als dos, mes als dos horrible.
MARG.
La sanch se derramará
sense pena ni pietat.
Comte d'Urgell! T'han robat.
ENRI.
Comtesa!

 (No podent contenirse.)  

D. JAUM. Y MARG.
Oh!

 (Ab íra.)  

ENRI.
Basta ja!
Si lo elegit n'es mon pare!
MARIA.
Calleu, infant, per favor!
MARG.
Sou fill del usurpador!
Malehí!...
 

(La COMTESA adopta una posicio tan imponent que tothom s'aterrorisa de sa maledicció y la detenen.)

 
MARIA.
—31→
Deu, avia!
D. JAUM.
Mare!
ENRI.
Reporteuvos y cregueu
que si lo Parlament dona
á mon pare la corona,
está 'l dret en favor seu.
D. JAUM.
Jo 'n tinch dos y 'ls dos sagrats;
me los donan, infant, no
tant sols la sanch real sino
mos fets y 'ls de mos passats.
MARG.
¡Be, fill!
ENRI.
Penseu que demostra
desitx de pau esta terra
y que en desastrosa guerra
sumiréu la patria vostra.
MARG.
¡Assó volem!
ENRI.

 (Al Com.) 

¡Per favor!
de vostre poble apiadeus.
D. JAUM.
¡Veuré encar pót sé á mos peus
al fill del usurpador!
ENRI.
Oh! Comte, si... si assó fés
que al Parlament respectesseu
y que als pobles evitesseu
guerra y mals així 's logres.
MARG.
¡Ah!

 (Ab despreci y com escupintlo.) 

D. JAUM.
Prou que 'm feu compassió.
MARG.
¡Aixís, mon fill!
D. JAUM.
Sols vos feya
lladre de tronos, no us creya...
¡cobart!

 (Despreci inmens.) 

MARG.
¡Déu meu!
ENRI.
¡Cobart jo!
¡La má en lo pom, caballer!
 

(Desemvayna la espasa lo mateix que 'l Comte. MARÍA se interposa. La Contesa contempla orgullosa lo ardiment de son fill.)

 
MARIA.
¡Ah!
MARG.
¡Si, fill!
MARIA.

 (Ap. á D. En.) 

¿Heu olvidat
que es mon pare?
ENRI.

 (Cayentli la espasa.) 

¡Oh! es vritat!
Res contra vos pot l'acer!
MARG.
Ja, ja, ja, ja! Tant se val!


Escena VIII1

  —32→  
 

Dits, LUNA y tres caballers.

 
LUNA.
Faltan florins per la empresa
MARG.
Ma corona de Comtesa.

 (Anantla á buscar al trono.) 

FLUV.
Ma espasa.
D. JAUM.
Mon punyal.
 

(Com continuament passan patges ab safatas, sa corona la COMTESA en la del primer que passi; FLUVIÁ en la del segón y D. JAUME en la del tercer.)

 
MARG.
Heu dat l'acer, si no m'erro!
D. JAUM.
Com jo 'l punyal, pel valor.
FLUV.
Té, Comtesa, lo pom d'or,
per batre 'm basta de ferro.
Mes la corona comtal...
no devíau may donarla.
MARG.
També havía de deixarla
per cenyirme la real!

 (Orgull.) 

D. JAUM.
Veyeu donchs! Tot per la guerra.
MARG.
Y si assó no ha de bastar,
est collar vos puch donar,
recort del rey de Inglaterra.
Val cada pedra un tresor;
me 'n daréu, vos, capitans.

 (LUNA sen va.) 

FLUV.
¡Allá hont hi ha cors tan grans
com pot mancari 'l valor!
ENRI.
No per assó desisteixo.
Desprecieula si vos plau,
pero missatger de pau
jo la pau vos ofereixo.
MARG.
¡O rey ó res, fill!
ENRI.
Penset...
D. JAUM.
¡Jamay!
ENRI.
Vullaume escoltar.
MARÍA.
¡Deixaulo, pare, parlar!
D. JAUM.
Ja vos escolto... parleu!
ENRI.
Desitxant evitar guerras
mon pare, pau desitjant,
perque vagin prosperant
tots sos dominis y terras,
va pensar que al ser rey ell
hi ha la pau que 'l regne espera,
la familia d'Antequera
—33→
enllassant ab la d'Urgell.
Jo, senyor, amo á María;
ma esposa feula en l'altar,
y esta pau podeu firmar
fent sa ventura y la mia.
D. JAUM.
(Y accedir, mare, no puch?)

 (Ab desitj.) 

MARG.
No, fill meu! Sols guerra y sanch!
ENRI.
De la vila de Montblanch
si accediu, vos nombra duch.
Vos dóna Targa ademés
engrandint vostres confins;
cent cinquanta mil florins,
y son amor que gran es
MARG.
Y s'escoltan assó 'ls meus!
Tu vendre á n'ell nostre honor!
Si ho deus fer, com ton tresor;
ventlo primer als jueus.
MARIA.
Cediu, pare, per pietat.
FLUV.
(Ay com friso!)
D. JAUM.

 (Lluytant.) 

Que dech fer?
MARG.
Teu lo ceptre té de ser!
D. JAUM.
Quí 'm diu aqui la veritat!
Perdre lo ceptre m'aterra.
a si'l vull sols veig horrors
Que dech fer, nobles senyors?

 (Se sent un clarí que toca á guerra.) 

MARG.
Te contesta un toch de guerra.
Es que arriban molts barons
als que alé ta causa dona,
a per darte esta corona
tots aixecan sos pendons.

 (Ara se sent un toch de corn, que fa sensació.) 

TOTS.
Ah!
 

(Goig de tots menos de DON ENRICH y MARÍA.)

 
MARG.
Los companys de la serra!

 (Goig.) 

MARÍA.
Pare meu!
ENRI.
Comte d'Urgell!
D. JAUM.
Nobles senyors, un consell.
 

(Los nobles vacilan, pero una mirada dominant de MARGARIDA 'ls obliga á dir lo que vol ella.)

 
MARG.
Guerra!
TOTS.
Guerra!
D. JAUM.

 (Contrariat.) 

Sempre guerra!
 

(La COMTESA se'n va entussiasmada á mirar per la barana del fondo.)

 
ENRI.
—34→
(Ara sí, pobre passió,
que l'olvit l'honor te imposa!)
MARÍA.
(Cada instant clou més la llosa
damunt ma morta il-lusió.)
 

(Lo Comte que havía quedat anonadat s'entussiasma de repent y diu desenvaynant la espasa.)

 
D. JAUM.
Al ayre donchs los acers!
MARG.
També ta mare l'empunya.

 (Baixant del fondo y treyent una espasa de una panopla.) 



Escena XIV

 

Dits, MANFREDO y caballers.

 
MANF.
Los missatjers de Gascunya.
D. JAUM.
Que passian los missatgers.

 (Entran sis ó vuyt caballers. MANFREDO al fondo.) 

Per destruir sas il-lusions

 (A l'un cantò.) 

podeu dir al de Antequera
que'l Comte, d'esta manera
accepta sas condicions.

 (Esqueixa un plech.) 

FLUV.
(Bé!)
MARG.
Y á n'aquest Parlament
que injust nos vol robá 'l trono,
digueuli que jo, aixís dono
á son fallo acatament

 (Ne llansa un altre.) 

D. JAUM.
Ja que 'l cel ho vol així,
capitans, jureu á Deu
que per mos drets morireu.
 

(Estent la espasa y tots los caballers apoyan la seva en senyal de jurament, menos FLUVIÀ.)

 
FLUV.
(Jo sens jurar, sé cumplí.)
 

(En aquest moment se sent molt lluny lo somatent.)

 
MARG.
Lo somatent!
D. JAUM.
Jo també,
caballers, á mon Deu juro
que fins á eixir d'est apuro,
fins que rey ó res seré,
fins que fassia reconeixer
mon dret ó moria per ell...
MARÍA.
Ah!
D. JAUM.
La barba y lo cabell
incult me deixaré creixer.
ENRI.
Ja que ho voleu, Comte, així,
no dech fer cap més esfors...
—35→
La guerra y tots sos horrors
damunt vostre caygan!
MARG.
Sí.
ENRI.
María!

 (Com despedintsen.) 

MARÍA.
Enrich... Ah!
D. JAUM.

 (Apart á MARÍA.) 

Espera
Don Enrich, com á fill seu,
reculliu aquest guant meu,
y porteulo al d'Antequera!
 

(D. ENRICH cull lo guant, y després de ana rera y diu:)

 
ENRI.
María! Guarda per mi
un pensament amorosa;
com jo guardare esta rosa.
MARG.
Deixau esta flor aqui!

 (Furiosa li vol pendre y, no lograntho, la desfulla.) 

TOTS.
Ah!
D. JAUM.
Qué heu fet!
ENRI.
Ay ma venjansa,
si 'l dolor sa vida abat!

 (Llansa la rosa.) 

 (Amenassant á la COMTESA y anantsen desesperat.) 

MARG.
Guerra, fill!
MARIA.
Ja han desfullat

 (Dolor inmens.) 

la rosa de ma esperansa.


Escena XV

 

Dits y un capitá. Luego LUNA.

 
CAPITÁ.
Espera un propi ab missatges.
D. JAUM.
Caballers, á nostra empresa.
 

(Tots los caballers se'n van ab la espasa nua cap al fondo, la COMTESA los segueix, pero á mitj teatro la detura LUNA.)

 
MARÍA.
O rey, ó res!
D. JAUM.
Sí!
LUNA.
Comtesa,
faltan joyas.
 

(MARGARIDA anant depressa pera seguir als caballers, al sentir que li demanan joyas, se vol traurer lo collar, y com succeheix quan se va depressa, no se'l pot treurer; allavors ab rabia romp lo fil d'or, las perlas cauhen esparramadas, y tot anantsen, diu als patges que haurán sortit ab las safatas:)

 
MARG.
Culliu, patjes.
  —36→  
 

(Tots los patjes, inclús MANFREDO, cullen ajupits, perlas. MARÍA al veurers sense sos pares diu respirant y entregantse obertament á sa desesperació:)

 
MARÍA.
Y no acaba mon dolor
vida tant desesperada!
 

(Cau abatuda en una cadira; en aquest moment MANFREDO que cullía perlas ab los patjes, troba la rosa desfullada, y fora de sí y dant una mirada d'amor inmens á MARÍA:)

 
MANF.
Ah!... la rosa desfullada!
Així y tot te pren mon cor!

 (Besantla y guardantla en son pit.) 



 
 
FI DEL PRIMER ACTE
 
 


IndiceSiguiente