Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.


ArribaAbajoActe segón

Los somatens


  —37→    

Lo saló d'armas del palau de Balaguer, durant lo siti. Dos atxas il-luminarán la escena que estará voltada de armaduras, finestrals, etc.

 

Escena Primera

 

FLUVIÁ, LUNA.

 
 

(Lo primer acaba de entrar.)

 
LUNA.
¿Sabeu ja que tots los pobles
acudirán?
FLUV.
Quasi tots.
Poch pensa lo de Antequera
que aquesta nit, á las nou,
las campanas brandant totas
en los pobles del entornn,
poch pensa que sa derrota
pot ser avisin al mon.
LUNA.
Déu ho vulga perque est siti
comensa á ser horrorós.
FLUV.
Veus aquí á lo que'ns portan
treguas y contemplacions.
Si mos consells se creguessen
ja s'hauria acabat tot.
¿Qui atura cinch centas llansas
dirigintse á un punt sol?
Surtim, anem á la tenda
de lo vil usurpador.
—38→
¿Que'ns va destruhint son exércit?
Avant los vius deixant morts.
Ni aturars' per defensarse;
avansar deixantho tot;
y al arribar á la tenda
d'aquest infant ambiciós,
un sol home que hi arribi,
pera degollarlo, es prou.
Jo comando esta surtida
si que's fassi 'l Comte vol.
LUNA.
¿Y si vos moríu en ella?
¿Com queda 'l Compte llavors?
FLUV.
¿Y si no moro, com queda?
Morint aquí de fam tots.
¡Deu de Deu! que fins vergonya
de mirar ma espasa 'm don'.
Assó es jugá á fer la guerra,
no es fer guerra de debó:
 

(En aquest moment atravessa la galería del fondo la COMTESA, seguida de dos caballers y armada; se detura y crida:)

 
MARG.
¡Alerta!
FLUV.
¡Calleu!
UNA VEU.
¡Alerta!
 

(Se senten veus d'alerta que's van perdent y desapareixen, atravessant lo fondo, la COMTESA y los dos caballers.)

 
FLUV.
Ella sempre está per tot.
LUNA.
¡Ahont fóram ja, si ella
mare del Comte no fos!
FLUV.
Ben cert es; per las murallas
es un ángel del consol.
LUNA.
Lo Comte.
FLUV.
(¡Home ab cor d'ángel...
si n'has sufert de dolors!)


Escena II

 

Dits y D. JAUME.

 
D. JAUM.
Capitans, que Deu vos guardi.
FL. Y LU.

 (Inclinantse.) 

Senyor.
D. JAUM.
¿Sabeu?...
FLUV.
Res, senyor.
D. JAUM.
¿Heu vigilat las murallas?
LUNA.
Tothom se troba en son lloch.
D. JAUM.
—39→
Deu vulga que tot acabi
ara, aquesta nit, senyors.
LUNA.
Per ara, Compte, en la empresa
va afavorintvos la sort;
los núvols que al cel endolan
tapan la lluna del tot,
y ab la foscor y 'l brugit
de lo camp dels sitiadors,
los sorpendrém, y sens dupte
es nostre 'l triumfo, senyor.
D. JAUM.
¿T'apar Fluviá?...
FLUV.
Que es molt fácil
que siam los vencedors,
pero qui, com vos, té Comte,
homens de prou decisió
pera darvos la victoria
ó quedar en lo camp morts,
despreciar deu la cautela
de l'óliva y del mussol.
D. JAUM.
¿Mes no veus que es son exércit
aguerrit y numerós,
y que som nosaltres débils
y abandonats de tothom?
L'únich medi es la sorpresa:
si no'ns reíx... perdut tot.
FLUV.
Devía jo equivocarme
si aixís, Comte, ho creyeu vos.
D. JAUM.
¿Y lo plan es, Luna, encara
tot lo mateix?
LUNA.
Sí, senyor.
D. JAUM.
Tu, Fluviá, y vos també, Luna,
vos quedaréu ab mí.
FLUV.
¡Jo!
D. JAUM.
Vos necessito per guiarme.
FLUV.
(Sempre la espasa en repós.)

 (Rabia.) 

D. JAUM.
Jo comprench vostra impaciencia.
Perdonau, nobles varons.
FLUV.
Lo sol valor que nos falta
es poder dirvos que no.
D. JAUM.
Molt be, Fluviá; en ma desgracia
quant vos dech!... ¡Ay! quant, senyors!
¿Mes los caps del somaten
per qué no venen? ¿Ahont son?
Per mi esposarán sa vida,
¿y no 'ls podré dir ni un mot
—40→
de gratitut?... ¿No podré?
LUNA.
Tindréu prompte aquest consol.
D. JAUM.
Falta donchs sols que la lluna
no brilli avuy.
LUNA.
Crech, senyor,
que massa negres y espessos
perque puga, 'ls núvols son.
D. JAUM.
Que així esdevinga Déu fassi.
Mes ¡ay! ho espero tant poch!...
¡Si sembla que la desditxa
es ma sombra!... Quasi tots
los barons de Catalunya
aixecar per mi pendons
van oferir... ¿Tal promesa...
los que l'han cumplerta... hont son?
LUNA.
Mes, senyor; si la victoria
corona avuy nostre esfors,
vostre partit, vostre exércit
s'anirá fent numerós.
FLUV.
Si tothom es de qui guanya...
LUNA.
Llavors alsant sos pendons...
FLUV.
Quant no haurém de menesterlos,
allavors s'alsarán tots.
D. JAUM.
¡Tu, Fluviá!...
FLUV.
Ni més ni menos,
cla y catalá, assó es assó.
D. JAUM.
¿Haveu sentit?

 (Com alarmat d'un tiro, lluny.) 

LUNA.

 (Gran interés de tots.) 

Prompte torno.
D. JAUM.
Si hi ha una alarma, perdut tot.


Escena III

 

D. JAUME, FLUVIA.

 
FLUV.
Tal volta algun centinella
que ha fet á un espía foch.
D. JAUM.
(¡Déu meu, Déu meu!... ¡Y com dirli!...)
¿Fluviá?
FLUV.
¿Senyor?
D. JAUM.
(¡Ay! Valor.)
Creu que lo que vaig á dirte,
á tu, Fluviá, ho puch dir sols.
FLUV.
Parlau, senyor.
D. JAUM.
La vilesa
—41→
coneixes ja dels gascons:
me van oferir mes tropas
si jo 'ls donava més or,
se 'ls va dar; pera buscarlas
varen surtir d'aquí tots,
y ara que prou or ja tenen
y se veuhen lluny, aprop
del perill nos abandonan,
ab mala fé y mes mal cor.
FLUV.
Ja us diguí que passaria
assó ab los vostres gascons.
No hi pot haver entusiasme
en qui batalla per l'or.
D. JAUM.
Tu saps que s'ha fet lo siti
cada día mes penós
y al fi ha pres tan be sas midas
lo infant usurpador,
que fa ja días, molts días,
que la fam omple d'horrors
la ciutat, sens esperansa
de trobar próxim consol.
Jo he sufert sens descubrirho;
mes m'obliga ja 'l dolor...
FLUV.
Digueu, senyor.

 (Ab ansietat.) 

D. JAUM.
Fluviá, júram
que aquest secret en ton cor
guardarás fins á la tomba.
FLUV.
¡Per Déu!

 (Ja recelant.) 

D. JAUM.
Sí; t'ho diré tot.

 (Despres de mirar per tots cantons.) 

¡Si demá 'ls bagatges no entran,
fam en mon palau tinch jo!
FLUV.
¡Qué haveu dit!

 (Horror.) 

D. JAUM.

 (Baix ab temor.) 

Fluviá, que 't senten.
FLUV.
¿Mes, cóm pot esser, senyor,
si á los ballesters donareu
ahir tantas provisions?
D. JAUM.
Perque no vull que pateixin
mos mes lleals servidors.
FLUV.
(¡Mes bon cor y mes desditxa
no s'han vist may en lo mon!)
¿Y vostra mare? ¿Y María?
D. JAUM.
¡Ah! no, Fluviá... ellas no!
Ni ho saben... no... no 'ls ho digas.
FLUV.
(¡Tots los dolors per ell sol!)
D. JAUM.
—42→
Morirían si ho sabessen,
morirían de dolor.
FLUV.
¡Y jo no he sabut coneixer!...
D. JAUM.
¡Calla, Fluviá... per favor!
FLUV.
¡Y jo, Comte, no 'n patia
patintne desd'ahir vos!...
D. JAUM.
¡Per Déu!
FLUV.
¡Só un vil!
D. JAUM.
¡Que si 't senten

 (Recelant que algú vinga.) 

desmayarán mos barons!
FLUV.
¡Só un miserable!
D. JAUM.
¡T'ho prego!
FLUV.
¡Só indigne!...
D. JAUM.

 (De repent.) 

¡T'ho mano!

 (To terrible.) 

 

(FLUVIÁ al veurers tractat ab tal severitat se sorpren tant, que arranca un plor y cau als peus.)

 
FLUV.
¡Oh!
¡Ah!... ¡Senyor... sí... castigaume
puig mereixo sols la mort!
D. JAUM.
No, amich meu, no, en mos brassos,
le meu guia, mon consol.

 (Se abrassan plorant.) 

FLUV.
(¡Llágrimas primeras me vas,
ell vos ha arrancat del cor!)
No hi ha fam per vos, Don Jaume,
mentres Fluviá sigui al mon.
D. JAUM.
Sí, amich meu, sí... ja ho sabia.
FLUV.
¡Per vos... trossos del meu cor!
D. JAUM.
Basta ja; ton plor aixuga.
FLUV.
¡Deixaume plorar, senyor!
D. JAUM.
¡Que ve algú!

 (Recelant.) 

FLUV.
¡Qué vinga, Comte!
D. JAUM.
¡Que ets un guerrer!
FLUV.
Donchs millor.
Cla y catalá... si jo ploro,
¿per qué tinch d'amagá 'l plor?
D. JAUM.
(¡Per Déu!)


Escena IV

 

Dits y LUNA.

 
LUNA.
Senyor!

 (En lo fondo.) 

D. JAUM.
(Calla!)

 (Suplicant.) 

FLUV.
—43→
(Callo.)

 (Ab seguretat.) 

D. JAUM.
(Aixuga 'l plor.)
FLUV.
Té rahó.

 (Aixugantse ab lo revés del bras.) 

(Que sía ell sol, lo sol home
que m'ha vist plorá en lo mon!
D. JAUM.
Qué ha estat, Luna, aqueixa alarma?
FLUV.
Torna á estar ja en repós tot.
Un guayta ha mort á un espía
que anava al camp sitiador.
D. JAUM.
Sempre sanch a... per ma culpa!
FLUV.
(May la culpa als altres don!)
D. JAUM.
Val ben poch per lo que costa
un ceptre, nobles senyors.
Quantas llágrimas de mares
per satisfer ma ambició!
Quantas llágrimas d'esposas
que per mi han perdut l'espós!
Ay diamants de esta corona!
Ben segur llágrimas sou
geladas pel fret egoisme
ab que jo miro ambiciós,
á los pobles que vos ploran
amargas y sens consol!
Ay si pogués torná arrera!
Ay si 'l jurament no fós!
LUNA.
Tota aquesta sanch preciosa
cau sobre l'usurpador.
D. JAUM.
Vriat que si?

 (Joyós.) 

FLUV.
(Ja s'anima.)
D. JAUM.
Vritat que es ell lo fello?
 

(Torna á apareixer en lo fondo la COMTESA com l'altre vegada: després desapareix.)

 
COMTE.
Alerta! (Veus.) Alerta! Alerta!
D. JAUM.
Mare mia del meu cor!
Ella m'ensenya á ser héroe.
Sí, sí, prepareuho tot.
Avant, capitans... Avuy
se fará l'últim esfors.
O los somatents triunfan,
ó moren mas il-lusions!
Deunos, Deu meu, la victoria,
a al Cristo miraculós
d'aquesta ciutat, prometo
richs presents de plata y or.
—44→
Mes si 'ns derrotan...  (Decau)  Llavoras...
Prou sanch per ma causa... prou.
 

(Los dos caballers saludan, li besan la má, FLUVIÁ l'últim, y se'n van.)

 


Escena V

 

D. JAUME sol.

 
Lleal servidor. Y cerco jo en la guerra
un trono que los temps destruirán!
Y ambiciono jo un regne de la terra
quant tinch imperi dintre d'un cor tan gran!

 (Queda un moment abatut; mes repren y se va entussiasmant per graus, segons indican los versos.) 

Mes si... lo dret es meu; ma mare ho jura
y no ment may lo maternal amor.
En lo cálzer hont jo hi bech amargura,
ella hi beu foch que fa bullir son cor!
Sí, mare mia, sí, á temps protestas!
trosseja esta corona, si aixís cal!
Per més que aqui se 'm clavin las arestas
de las estellas d'aquest trono real.
Ton fill t'ajudará; deixem memoria
d'un Comte desditxat, ja que així ho vols,
y sían si morim, núvol de gloria
de nostras cendras la ventada pols.
Guerra se'ns tregua á la més vil malicia!
Mort y estermini á qui cruel m'ha fet!
Guerra! Sí, gue...rra; mes si no es justicia...

 (Assó en una transacció rápida, quedant abatut.) 

no fora un crim si no fos meu lo dret?
 

(Quedant com horrorisat de la idea y enterament abatut se perden sas últimas paraulas fins al extrem de quasi no sentirse. La COMTESA, que ja havía entrat un moment abans, lo contempla ab llástima y rabia al mateix temps, y després d'una pausa diu:)

 


Escena VI

 

DONA MARGARIDA, D. JAUME.

 
MARG.
Y si 'l dret vostre no fos,
vostra mare us ho diría?
D. JAUM.
No... es veritat, no; mare mía.
—45→
Sempre esperansa 'm deu vos!

 (Joyós.) 

MARG.
Mes qué val que us dó esperansa
ab mon maternal amor,
si al instant vos gela 'l cor
lo fret de la desconfiansa?
D. JAUM.
Só tant desditxat!
MARG.
Fill meu;
no á recordarho ara vagis.
D. JAUM.
Per tot, mare, veig pressagis
de que'ns abandona Déu!
MARG.
No digueu, mon fill assó.
Prou car lo creureu vos costa!
D. JAUM.
Prop ja lo sol de la posta...
Ay mare! quina visió!
MARG.
Il-lusions de lo que real
vostre cor trobar ansía.
D. JAUM.
Escolteume mare mía,
perque encara aquí 'm fa mal.

 (Al cor.) 

 (Mira que no'l senti ningú, y ab misteri diu:) 

Quant damunt llit d'esmeraldas
mor lo sol en l'horisont,
fent d'or y foch las guirnaldas
de flors, que 'l mont té en sas faldas,
jo m'estava al cim del mont.
Contemplava fret y mut
lo fons inmens d'un barranch
entre ls abismes perdut,
y al pit portava en lo escut
las quatre barras de sanch.
Aprop meu y embadalit
contemplant la maravella
del Sol fugint de la nit,
veig un infant, que du al pit
las dos torres de Castella.
Nos mirem ab fret cinisme,
y cercant los dos consol,
veyem en tal parasisme:
jo mon fi en aquell abisme;
ell sa gloria en aquell sol.
Veurer l'infant dalt la serra
m'oprimí 'l cor com dogal,
y llansém lo crit de: Guerra!
quant entre 'ls dos... veig á terra
una corona real.
M'abalanso jo á cullirla,
—46→
quant ell també s'hi abalansa,
y en nostras mans al tenirla,

 (Fentho.) 

forsejem per possehirla...
mes en va un y altre 's cansa.
La forsa al fi m'abandona;
ell resisteix ja ab treball;
jo la deixo, ell la dona;
se'ns escapa... y la corona
rodola montanya avall.
Surt desesperat un crit,
malehint la nostra estrella,
de dintre de cada pit,
y nos llansem tot seguit,
montanya avall detrás d'ella.
Lo qui primer hi arribava
era rey dins poca estona;
mes cap dels dos l'alcansava,
y rebotent, rodolava
montanya avall la corona.
Y al rebotrer per tant roch
com té lo mont en sas faldas,
llansant espurnas de foch,
escarbotats, de son lloch
saltan diamants y esmeraldas.
Y corrent assedegats
á detrás sempre seguim,
sens mirar, que escarbotats,
son los diamants, los estats
que ab nostra guerra destruhim.
De prompte, en roca més alta
se detura la corona:
lo nostre cor de goig salta;
ja cullirla tant sols falta,
y ella un regne al primer dona.
Lo pensarhi encar m'aterra!
nos abalansem tots dos;
rellisca ma planta en terra,

 (Convulsíu.) 

y caych de dalt de la serra
al fons de abisme horrorós!
MARG.
¡Me donau, fill meu, espant!
D. JAUM.
¡Y la corona!

 (No podent dirho.) 

MARG.
¡Oh suplici!
D. JRUM.
¡Se l'ha cenyida ell triumfant,
mentres jo... estava espirant
en lo fons del precipici!
—47→

 (Quasi plorant y cayent abatut en la cadira.) 

MARG.
¡Visió que filla deu ser
de alterada fantasía!
D. JAUM.
¡Que no sia, mare mia,
mon abisme, Balaguer!
MARG.
¡Será 'l temple de la gloria,
y 'l dupte... núvol será
que ben prompte desfará
lo sol de nostra victoria!
Vina ab mi si es que pretens
allunyar aquest fantasma,
y ab mi veuras lo entusiasme
de los caps del somatens.
D. JAUM.
¿Y es vritat?
MARG.
¡D'heroych p ssa
son valor en ira encés!
Vina, fill... jo 'ls he promés
que 'ls rebrías en la plassa.

 (Ensenyantli.) 

¡De ta ditxa l'astre brilla!
son favor no deixis ara.
¡O rey ó res!
D. JAUM.

 (Entusiasmat.) 

¡Anem, mare!
MARG.
¡¡Anem!!

 (Sen va entusiasmada.) 



Escena VII

 

D. JAUME, D.ª MARÍA.

 
 

(Que sens véurels ha entrat deixant coneixer en son rostro lo que ha sufert durant tant temps. Mira per tot, despres al cel com demanant consol, y queda ab la cara entre las mans plorant, al costat de la finestra. D. JAUME se n'anava entusiasmat, y al girarse y véurerla, decau de repent y sufrint un dolor inmens diu:)

 
D. JAUM.
¡Ah!
MARIA.
(¡Ay!)
D. JAUM.
¡Pobre filla!

 (Pausa.) 

¡S'está morint d'anyoransa!
¡Pobre d'ella y trist de mí!
L'ayre que's respira aquí
fins deu matar la esperansa.
 

(Després d'una pausa, MARÍA se gira, y veyent á son pare se serena de repent, aixugant sas llágrimas.)

 
MARÍA.
¡Pare!
D. JAUM.
¡Ah! Sí; tu, filla mia,
—48→
me vols sempre amagá 'l plor,
y 'm cubreixes ton dolor
ab un sonrís de alegría!
Mes en va; ton pare observa
una llágrima olvidada
en tos ulls, com la rosada
que brilla pe 'ls brins de l'herba,
¿Quant cessará ton dolor?
MARIA.
Las llágrimas, la oració,
son, pare, 'l balsam milló
per las feridas del cor.
D. JAUM.
Que tens l'ánima gran, sé,
y ab ton amor vas lluytant,
mes quant l'ánima es tan gran,
molt gran lo amor es també.
María, 'l roure es tan fort
que ni l'oratge l'aterra,
sas arrels enfonza en terra;
mes per xó arrancantlo, mort.
¿Vritat que hi pensas, María?
MARIA.
¡Ah! sí, pare!  (Expansió.)  el tinch present,
y sens volé al campament
estich mirant tot lo día.
Y sempre que algun donzell
cap al campament avansa,
palpita 'l cor d'esperansa,
y m'entristeix si no es ell.
Si ho es, y 'l veig caballer
ab sa armadura brillant,
montant altíu y arrogant
lo seu caball blanch, lleuger,
que vola sobre la terra,
quant veig que á una estancía mira,
pare meu, mon cap delira,
y maleheixo aquesta guerra.
Mes, en mon dolor, coneixo
que si esta guerra no fos
sens honor quedavau vos,
y aquesta guerra beneheixo.
No penseu donchs més en mi.
COMTE.
(Me fa patir son penar!)
MARIA.
Jo sé que 'l dech oblidar,
y sabré oblidarlo, sí.
Mes si un dia feu la pau,
ó triumfeu del d'Antequera,
—49→
son amor María espera;
tornauli, senyor, si us plau.
Prometeume que si un día
se pot la guerra acabar...
Ah! Ja tornava a somniar!

 (De repent.) 

D. JAUM.
Llavors, t'ho juro, María.
No ho pot voler tant ningú,
quan los que sufreixen, son
los dos que més en lo mon
estimo, mon poble y tu.
MARIA.
Y allavors, pare, 'l veuré?
Lo enemich amich será!
D. JAUM.
Sí.
MARIA.
Ah, no! no tornará,
ni d'ell may més podré sé.
Ha sigut una il-lusió
de ma passada bonansa,
perque fins per esperansa
lo meu somni es massa bó.
D. JAUM.
Calma ja ta pena cruel,

 (Arranch.) 

y a calmar vaig ton dolor.

 (Se n'anava entusiasmat, quant sense voler se toca la barba y se para horrorisat.) 

D. JAUM.
Ah!

 (Crit terrible y mirántsela.) 

MARIA.
Mon pare! (¡Me fa horror!)
D. JAUM.
Mon jurament, Deu del cel!


Escena VIII

 

Dits y DONA MARGARIDA, que apareix mirant lo cel.

 
COMTE.
Si, mon fill, encara brilla.
Reyna avuy es la Comtesa!
D. JAUM.
A cumplir donchs ma promesa!
COMTE.
L'últim esfors!
D. JAUM.

 (Besantla) 

Adeu, filla!
 

(Se'n va ab la COMTESA pel fondo, després de haverse lo Comte entusiasmat per graus á cada paraula de sa mare.)

 


Escena IX

 

DONA MARIA, després D. ENRICH.

 
Verge santa que heu pogut
consentir en ma agonía!
—50→
Digueume per qué María
l'ama més quan mes perdut?

 (Després d'una pausa mira pel finestral.) 

Y 'l tinch aprop... y es allí.
Sols un fosso 'ns divideix.
Mes ¡Déu meu! lo fosso aqueix
es un abisme sens fi.
No dorm ell... Gran resplandor
sa fogata encara llensa.
Quí sap... pot ser en mi pensa!
Potsé 'l desvetlla l'amor.
Pot ser en sa pena cruel
y pensant en sa María,
mira la estrella del dia
que veig brillar en lo cel.

 (De repent, després d'una pausa, li acut una idea terrible.) 

Mes... si en tan dols pensament
encantat tenintlo 'l cor,
descuydat a sens temor
lo sorpren lo somaten!
Ah! no, no, Deu poderós,
no... sa mort no vol María.
Si salvarlo al menys podía!
Si advertil' possible fós!

 (Sis ó set versos arrera ha entrat D. ENRICH recelós y mirant que no l'hagués seguit ningú, després se va acostant pausadament á MARÍA, y al arribar ahont se indica, la sorpresa deu ser inmensa.) 

Sí... Ah!

 (Crit inmens.) 

ENRI.
María!

 (Demanant silenci.) 

MARIA.

  (Com un deliri.)  

Es vritat!
ENRI.
Silenci!

 (Recelant.) 

MARIA.
Vos!
ENRI.
Sí, sí, hermosa!
MARIA.
Mare d'ángels amorosa!
Gracias!
ENRI.
Ah!

 (Ab goig inmens.) 

 

(MARÍA quedant postrada per sa gran emoció, diu:)

 
MARÍA.
Ja s'ha salvat!
ENRI.
Ah! Que vinga ja la mort
si una nova presa ansía.
Qué'm fará, si sé, María,
que encar visch dintre ton cor?
MARÍA.
Mes tenint que atravessar
un exércit enemich,
—51→
com haveu pogut entrar!
Si us arriban á matar!
No m'estimeu, Don Enrich!
ENRI.
He tingut un tan bon guía,
que ell tant sols m'ha dat valor
quan tant gran perill corría.
MARÍA.
Pot sé un traydor?
ENRI.
No, María.
M'ha conduhit... lo meu amor.
En alas d'ell he saltat
lo fosso, sens témer rés:
per ell sens dupte amparat,
per entre 'ls teus he passat
sense que un sol me vegés.
MARIA.
Mes si á vostre pas s'oposa,
quan haveu vingut algú,
y una mort...! Sort horrorosa!
ENRI.
Ay! qué té que perdre, hermosa,
qui ja t'ha perdut á tu?
MARÍA.
Es cert: l'honor ja oblidavan

 (Decayent.) 

nostres cors d'il-lusions richs.
ENRI.
Calla! Oh!

 (Contemplantla embadalit.) 

MARIA.
Quan s'enganyavan
si al honor véncer pensavan!
ENRI.
Vols callar!
MARÍA.

 (Apartantse.) 

Som enemichs.
ENRI.
Si de mi vols apiadarte,
que es massa goig tinch de dirte,
mirarte á un temps y escoltarte;
déixam ans sols contemplarte,

 (Passió.) 

y després... deixam sentirte.
MARÍA.
(En que 'l dech salvar penso ara,
y ara 'l tinch aqui present.)
Ja que en vos jo mano encara
esta nit, ab vostre pare
no torneu al campament.
Perilla aqui vostra vida,
y de Balaguer surtiu:
mes no aná al camp desseguida;
que un altre mort allá us crida,
una veu del cor me diu.
ENRI.
Lo perill sol aumentarte
ton amor!
MARÍA.
Encara ingrat!
ENRI.
No!
MARÍA.
—52→
Qué menys puch demanarte!
ENRI.
Y qué puch jo á tu negarte!
no aniré al camp.

 (Ab seguretat.) 

MARIA.
(S'ha salvat!)
ENRI.
Y perque digas, María,
que enemich só generós,
á lo Comte, vida mía,
salvaré, si 'l cel volía
que lo rey vencedor fós.
MARÍA.
Parleu donchs.
ENRI.
Est dematí,
quan tot just l'auba apuntava,
pensatiu lo Rey passava
pe 'l pont que 's veu desde aqui.
Los vostres l'han observat;
una bombarda ab acert
contra d'ell han disparat,
a tan prop d'ell han passat,
que per poch la vida hi pert.
Al veurers de tal manera
insultat, la vostra gent
ha malehit ab rabia fera.
MARIA.
¡Ah!
ENRI.
Y n'ha fet lo d'Antequera
un terrible jurament.
MARIA.
¡Que ha de fer llavors mon pare!
ENRI.
¡Fugir si cau Balaguer!
En ira encés lo rey ara,
un traydor lo creu encara,
y piadòs no voldrá ser.
MARIA.
En va foren sos desficis;
ni ho vol ser, ni ho ha sigut.
Quí glateix veyent suplicis!
¡En pit hont hi ha tots los vicis
no hi pot cabre una virtut!
ENRI.
¡Que es lo meu pare, María!
MARIA.
¿No só jo filla del meu?
Ho som, y cruel me diria
si salvarlo no volia.
¡Vos mon pare salvaréu!

 (Sen va y torna.) 

¿No veyeu lo intent encara?
ENRI.
Cruel sent teu no podra ser.
MARIA.
De la vida de mon pare
vostra vida 'm respon ara;
sou, infant, mon presoner.

 (Marcat.) 

ENRI.
—53→
¡Ton amor conech, María,
y no ho pot fer ton amor!
MARIA.
¡Jo de mí no triumfaria!
ENRI.
No.

 (Ab calma.) 

MARÍA.
¡Lo cor m'arrancaría!

 (Esfors terrible.) 

¡A mí!
ENRI.
¡Ah!
MARÍA.
¡Tindré valor!

 (Cridant.) 

¡Luna! Quant l'honor impera!...

 (Veu dins.) 

Aquí.
 

(MARÍA deya molt entusiasmada tot lo últim, y creyent qu era capás de ferho; pero al moment que sent lo crit á fora, compren lo inmens perill que corre lo seu amant, y de repent cambia de pensar.)

 
MARÍA.
¡Ah! ¡Per compassió!
¡fugíu!
ENRI.
¡No!
MARIA.
¡Desditxa fera!
Oculteus.
ENRI.
No.
MARIA.
La visera.

 (Li baixa y se queda com protegintlo ab son cos.) 



Escena X

 

Dits, MANFREDO.

 
MANF.
¿Senyora?

 (Espasa nua.) 

MARÍA.

 (Lluyta horrible.) 

Re... patge... no.
 

(Lo PATGE al reparar en lo caballer avansa ab la espasa, al temps que veyentse ell acomés, la va á desenvaynar.)

 
MANF.
¡Traidor!
MARÍA.
¡Patge!

 (Crit terrible que'l deté.) 

MANF.
¡Ma senyora!
 

(Lo PATGE, maquinalment y molt sumís entrega la espasa; mes de repent, despres de pensar, ho compren tot.)

 
MARÍA.
Donaume aqui vostre acer.
MANF.
(¡¡Ah!! ¡Pobre cor, creu y plora!)
MARIA.
Llibre... de... los murs..: enfora...
deu quedar est caballer.
ENRI.
¡Maria!

 (Baix acostantse á ella y ab amor.) 

MAN.

 (Ab rabia.) 

(¡Ah! no m'enganyava!)
ENRI.
¡Tornaré per ton amor!

 (Sen va ab Man.) 

MANF.
¡Sí, sí! ¡Ah!... no... ja delirava!
—54→

 (Lo «Sí, sí» ab goig inmens, y lo altre decayent, y esclalant al fí ab sentiment.) 

¡Y jo que véncer pensava!
¡Com t'enganyas, pobre cor!


Escena XI

 

D.ª MARÍA, LUNA y soldats.

 
LUNA.
Un guerrer del d'Antequera
era no fa molt aquí.

 (Entrant ab la espasa desenvaynada y afadigat.) 

MARIA.
¡¡Ah!! no... Luna... no... no hi... era.

 (Posantse devant la porta. Deu compendrers sempre la lluyta de MARÍA.) 

Deu meu!

 (LUNA mira per tot.) 

FLUV.
Si escapar poguera!
Tot s'ha perdut!

 (Marcat.) 

MARIA.

 (Lluyta.) 

Ay de mi!
LUNA.
Desditxat Comte!

 (Dolor inmens anantsen.) 

MARIA.

 (Després d'esfors.) 

Mentida,
vos he dit, Luna!
LUNA.

 (Ab furor, tornant.) 

Hont está?
MARIA.
Allí.

  (Senyalant per hont se n'ha anat.)  

LUNA.

 (Als sol.) 

Correm desseguida!
MARÍA.
Mes si 'm costa assó sa vida

 (Horror.) 

Ah!... no. Luna... cap. allá.
 

(Ensenyantli l'altre porta; lluy terrible. LUNA ja anava á entrar al primer lloch, quant al sentir la segona exclamació se para, vacila un moment; peró al veurer la actitut dramatica ab que MARÍA li senyala la porta del cantó oposat, ja no dupto, y fent una senya á sos soldats, desapareix per ella, ab ells. Després d'assò surt MANFREDO per l'altre porta, y acostantse á MARÍA, diuli baix.)

 
MANF.
Del portal la clau li he dat
en la cambra del lleó d'or.
MARÍA.
Verge del alt Montserrat,
mateume y no hauré faltat
ni á mon pare ni á mon cor!

 (Cau abatuda en la cadira, mentres lo patge la contempla ab llástima, fins que se senten crits fora.) 

PATJE.
Ben filla ets d'un desditxat!


Escena XII

  —55→  
 

(Crits fora.)

 
Visca 'l Comte!
MANF.
Sos barons
son sens dubte.
MARIA.

 (Dantli la espasa.) 

Patje, prompte.
 

(Lo PATGE va á mirar, torna y diu:)

 
MANF.
Los somatens que del Comte
venen á busca'ls pendons.
MARÍA.
Ampareulos, Déu potent!
PATJE.
Deulos, Deu meu, la victoria!
 

(Entran barrejats y enrahonant tots los indicats.)

 
D. JAUM.
Vostra sera aquesta gloria,
nobles caps del somatén.
MARG.
Somatens! S'acosta l'hora
de que 'l traydor vensut sía!
Catalans! Sant Jordi os guía.
Vía for!
TOTS.
Vía fora!
MARG.
La nit es fosca, la fosca ajuda;
está en silenci son campament.
Valor vos sobra, si us falten homens,
la causa es santa; lluyteu pel dret.
 

(Ella y lo Comte agafen cada hu un pendó, dels que hi há en les panoplies, y dantlos á los somatents diuhen.)

 
MARG.
Est pendó us guii.
D. JAUM.
Est pendó us guardi.
MARG.
En ell sas glorias guarda 'l d'Urgell:
sols sap victorias; no ha vist derrotas,
si no vé ab honra, no'ns lo torneu.
Per esta espasa, herencia rica
del primer Comte, d'aquell de Gerp;
per esta espasa, que en cent batallas,
partint caps moros, s'ha oscat l'acer,
jureu tornarne ab la victoria,
ó no tornarne.
FLUV.
Jureu.
TOTS.

 (Estenent las mans.) 

Jurem.
MARG.
Vosaltres patges pels subterranis
fins fora 'ls fossos los guiareu;
preneu las atxas. Sant Íordi os guii!
 

(Los patges treuen les atxas de son lloch, y en aquest moment   —56→   ana campana ab tota solemnitat senyala la oració.)

 
MARG.
La oració santa... agenolleus.
 

(Tots s'agenollan, y resan baix, mentres senyala la oració. Després d'assó, la COMTESA, de repent y com fora de sí, diu, acostant á los somatents y ab misteri.)

 
MARG.
Ara ab silenci, com llops que esperan,
fins á trobarvos al campament;
y un cop ja dintre, lo crit de guerra
sentint despertian, per morir prest.
Brands de campanas mort y estermini
la nova 'ls donian dels somatens.
Vostras espasas de ferí 's cansin;
més que cops donian ne morin d'ells.
A ells, Sant Jordi! Santa María!
FLUV.
Desperta ferro!

 (Tots ab las espasas nuas.) 

MARG.
A ells!
TOTS.
A ells!


Escena XIII

 

D.ª MARIA, D. ENRICH.

 
MARIA.
¡Deulos, Deu meu, la victoria,
si á mon pare heu de salvar!
 

(Surt de repent ENRICH; la sorpresa, inmensa.)

 
ENRI.
¡No la obtindrán!...
MARIA.
¡¡¡Verge santa!!!
ENRI.
¡Per fellons y per cobarts!
MARIA.
¿Y heu sentit?...

 (Desesperada.) 

ENRI.
Tot... tot, María.
Lo patge me ha dat la clau,
mes jo astut en lloch d'anarmen
he descubert vostres plans.
MARIA.
¡Digne fet lo de sé espía
per un caballer lleal!

 (Rabia.) 

ENRI.
¡Digne de qui á lo seu pare
y á son amor vol salvar!
María, jura ser meva,
y al prestar jo 'l servey gran
de descubrir á lo Rey
la sorpresa de los caps,
te juro 'l perdó del Comte.
MARIA.
¡Infant de Castella! May.
¡De lo meu cor en lo regne
l'odi vos ha destronat!
ENRI.
—57→
¡Pensa!
MARIA.
¡Res!
ENRI.
¡Per Deu, Maria!
MARIA.
¡Sols un medi us pot salvar!
Si jureu lliurar mon pare
sens mon amor demanar,
llibre sou.
ENRI.
¡Y assó 'm proposas!
MARIA.
¡Res mes vos puch proposar!
O assó, ó sou mon presoner.
ENRI.

 (Llástima.) 

Lo cor te torna á enganyar.
¿No saps que no pots, María?
MARIA.
(¡Deu meu, Deu meu!... ¡Es vritat!
¡Pero jo me sabré véncer!...)
ENRI.
¿Ton amor me juras?
MARIA.
¡May!
ENRI.
¡Donchs adeu, María!

 (Dant un pas.) 

MARIA.
¡Guardias!
ENRI.
¡Pensa que'm van á matar!
 

(Després de haver dit assó, se gira d'esquena á n'ella, que á la idea de la mort d'ell, ha quedat com gelada de terror; pero se refá y va á cridar, en lo moment que ell se gira altre vegada y la deté ab sa segona reflexió. Aquest joch se repeteix tres vegadas més y dant tants passos ella com ell.)

 
ENRI.
¡Que causas ma mort, María!
¡Que matas á ton amant!
¡Adeu per sempre!
 

(Desapareix pe'l fondo; al arribar aquí, MARÍA, fa esforsos inmensos, pero no podent, al últim diu ab un crit que li surt del cor:)

 
MARIA.
¡Impossible!
¡No, jo no 'l puch fer matar!

 (Cayent agenollada y suplicant al cel.) 

¡Perdónam, pare, perdónam!

 (Passió.) 

¡Ay, l'estimo encara tant!...


Escena XIV

 

D.ª MARÍA, FRA BENET.

 
FRA. B.
¡Dona María!
MARIA.

 (De repent.) 

¡Sí, pare!
¡No perdem ni un sol instant!

 (Pensant.) 

¡Ah, sí, sí, es l'únich medi
—58→
pera mon pare salvar!
FRA. B.
¡Quiua agitació! ¿Que us passa?
MARÍA.
¿Creyeu que sempre haig d'obrar
segons lo meu deber mana?
FRA. B.
Sí.
MARIA.
Donchs seguiume al instant.
FRA. B.
¡Mes, senyora, si á tals horas!...
MARIA.
Pot ser demá fóra tart.

 (Misteri.) 

Pare... si... en perill terrible
la vida del Comte está.
¿Voleu salvarlo?
FRA. B.

 (Entusiasta per ferho.) 

¡Senyora!
MARIA.
Surtiu donchs, pare; detrás
d'aquesta ala del castell
se troba un antich portal
que dona al camp.
FRA. B.
Vos comprench.
MARÍA.
Aneumhi pare, á esperar.
FRA. B.
Senyor del cel, il-luminans!
MARÍA.
Patje!

 (Cridant.) 

 (Despedint al frare.) 

Só ab vos al instant.


Escena XV

 

DONA MARIA y MANFREDO.

 
MANF.
Ma senyora?
MARÍA.
Ab mi vindrás,
y t'entregaré pe 'l Comte,
lo meu pare, un plech tancat.
Guardal en ton poder, patge;
y á mon pare no 'l deus dar
fins que 's disparin bombardas
dels sitiadors en lo camp.
Remor sento.
MANF.
Vostre pare
que á esta cambra 's va acostant.
MARÍA.
Verge santa de la Serra;
guíans des ton alt palau!

 (Se'n va seguida del patje per una porta ateral.) 



Escena XVI

 

D. JAUME, D.ª MARGARIDA, FLUVIÁ, patges y nobles.

 
  —59→  
MARG.
Desde aqui deu distingirse.
 

(S'abocan tots á la finestra per mirarho. Lo director cuydará de disposar un grupo artístich.)

 
D. JAUM.
Tanta es la obscuritat!
MARG.
Veig no obstant ombras més negras
en mitx de l'ombra avansant.
D. JAUM.
Tot lo camp está en silenci.
 

(En aquest moment, FLUVIÁ veu alguna cosa que l'aterrorisa y, apartantse del grupo, diu:)

 
FLUV.
Ah!
D. JAUM.
Qué passa?
MARG.
Qué ha passat?
FLUV.
No ré... es... es que 'm semblava;
pero ha sigut un engany.
 

(JAUME y MARGARIDA que al sentir la exclamació de FLUVIÁ li han preguntat recelosos; satisfets ab sa resposta, tornan á mirar per la finestra.)

 
FLUV.
(Deu de Deu aquesta lluna
que un núvol vol esqueixar!)


Escena XVII

 

Dits y LUNA en lo fondo.

 
LUNA.
A mí los d'Urgell! A mi!
D. JAUM.
Qué es Luna?

 (Los dos ap.) 

LUNA.
Dins lo Palau
s'ha vist Don Enrich.
D. JAUM.
Callau.
Mes baix, Luna. L'han vist?
LUNA.
Sí.
Un guayte per son costat
creu que de passar acaba...
sobre un caball blanch volava.
D. JAUM.
Més baix, més baix, per pietat!
FLUV.
(S'ha vist més negra fortuna!)

 (Assó mirant fixo la lluna que tem que surti.) 

D. JAUM.
(Si ho sent ma pobre María!)
MARG.
Ay, si veureu més podía!
FLUV.
Deu de Deu, aquesta lluna!
D. JAUM.
Aneu; y si en Balaguer
—60→
Don Enrich se troba espiant,
ningú sapia que lo infant
es avuy mon presoner.
 

(LUNA se'n va seguit de sos soldats.)

 


Escena VIII2

 

Dits, menos LUNA.

 
D. JAUM.
(Ahont es ma filla?)
MARG.
Mira.
Ja avansan, ja avansan, ja ara
curta distancia 'ls separa.
Triumfarán!
D. JAUM.
(De goig delira!)
MARG.
Ja lo camí de la gloria
caminan ab pas lleugé.
D. JAUM.
Jo desde aquí puch també
ajudá 'ls per la victoria.
Recordo bé que Moisés
fent del resar arma noble,
resant, va fer que son poble
de sos enemichs triumfés.
MARG.
¡Encara no!

 (Neguitosos s'apartan de la finestra y després hi tornan.) 

FLUV.
¡Llamp del cel!
¡Y tenirsho un que mirar!
D. JAUM.
Feume á mi, Senyor, triumfar
com á lo poble d'Israel.
MARG.
¡Valor, fill! Ja hi son.
D. JAUM.

 (No pot creurer tanta ditxa.) 

¿Sí, mare?
MARG.
¿Veus lluhir las armas?
D. JAUM.

 (Mirantho ab goig.) 

Sí, sí.
MARG.
¡Ja hi son aprop!
D. JAUM.

 (Contenint son pit.) 

¡Ay de mí!
FLUV.
(¡Ay la lluna!)
MARG.
¡Ara!
D. JAUM.
Ara.
 

(Lo director deu compendrer la ansietat ab que tothom mira per la finestra; així es que l'un treurá á l'altre com succeheix en tals casos, per mirar qui ho podrá veurer millor.)

 
MARG.
¡Nostres son ja sens remey!
D. JAUM.
Lo cor me bat dins lo pit.
MARG.
Ta mare, Comte, ho ha dit.
—61→
¡O rey ó res! Seras rey.
D. JAUM.
Ara.
MARG.
¿Si?
D. JAUM.
Si.
MARG.
¡Ja han vensut!
FLUV.
¡Ah! la lluna!

 (Mes horrorisat.) 

MARG.
¡Rey seréu!
¡Victoria!

 (Se sent toch de guerra lluny.) 

D. JAUM.
¡Gracias, Deu meu!
MARG.
¡Tot guanyat!

 (Se sent toch de atach.) 

 

(FLUVIÁ anava seguint ab la vista fixa, los moviments de núvol que anava descubrint la lluna, ple de terror, fins que en aquest moment entra un raig que illumina tota la escena, al mateix temps que se sent una canonada y entra lo fogonasso per la finestra. Esglay inmens.)

 
TOTS.
¡Ah!
D. JAUM.

 (Ab ira concentrada.) 

¡Tot perdut!
 

(Desde ara fins al punt de caurer lo teló se sentirá molt lluny y de modo que no destorbi res de lo que's diu, un combat de espasas, tiros, campanas y canonadas; pero molt lluny y sentintse sols com un remor. Després d'una pausa torna en sí FLUVIÁ, de repent:)

 
FLUV.
Jo sabré la veritat.

 (Se treu la espasa y sen va corrents pe'l fondo.) 

D. JAUM.
¡S'ha vist may mes desventura!
MARG.
¡Y es justicia, Reyna pura!


Escena XIX

 

Dits y LUNA en lo fondo.

 
LUNA.
¡Comte d'Urgell, s' ha escapat!
MARG.
¿Quí, Luna?
LUNA.
Lo infant, Comtesa,
nostre plan ha sapigut;
á son pare ha previngut,
y ell ha desfet la sorpresa.
D. JAUM.
¿Mes per qui ell la sabía?
MARG.
¿Sí, per quí, Luna, parleu?
LUNA.
Que ha parlat, Comte, se creu...
MARG.
¡Sí!...

 (Anhelant.) 

D. JAUM.
¿Ab qní?
LUNA.
Ab Dona María.
MARG.
¡Malehit é infaust amor!
D. JAUM.
¡Fins María m'enganyava!


Escena XX

  —62→  
 

Dits, MANFREDO, al fí FLUVIÁ.

 
 

(MANFREDO entra, que no pot parlar de tant de haver corregut.)

 
MAN.
¡Senyor!...
D. JAUM.
¡Prompte!
MAN.
Est...

 (Treyent un plech.) 

MARG.
Acaba.
MAN.
¡Aquest plech per vos, senyor!
 

(Lo Comte obra convulsivament lo plech y se li-lumina son rostro, d'alegría.)

 
D. JAUM.

 (Llegeix.) 

«Vos... deman'... pare... perdó...
MARG.
¡Se creu llavoras culpable!
D. JAUM.
«Só al camp...
MARG.

 (Arrebatantli lo plech.) 

¡Ah! miserable!
¡No llegiu, mon fill, assó!

 (Esqueixa lo plech ab ira.) 

¡Néta malehi...!
D. JAUM.

 (Detenintla.) 

¡Per pietat!
¡No la malehiu, encara!
¡Pot sè es ignocenta, mare!
 

(Ensenyantli los trossos de pergamí esqueixats. En aquest moment arriba, també afadigat, FLUVIÁ, ab la espasa nua; al véurel mare y fill s'olvidan de tot; li preguntan ab la mirada l'éxit de la batalla, y després de fer un esfors diu FLUVIÁ:)

 
MARG. Y D. J.
¡Ah!

 (Anhelo gran.) 

FLUV.

 (Quasi plorant.) 

¡Perdut!

 (Rebotent la espasa.) 

D. JAUM.
¡Só desditxat!
 

(D. JAUME cau abatut en la cadira. La COMTESA, en son dolor inmens, se cubreix lo rostro ab las mans y cau lo teló.)

 


 
 
FI DEL SEGON ACTE