Semblança de Begonya Pozo

[Text publicat al web de l'editorial AdiA l'any 2016 i revisat per CVC]

El 27 de juny de 1974 començava per a mi aquesta aventura encarnada, intensa i sorprenent. Ja ben menuda la tendència humanística apareixia a totes les proves que em feien a l'escola. No és que fóra important, però crec que alguna cosa surava sense ser-ne, en aquell moment, encara conscient. Recorde que sobretot m'agradava llegir els llibres que tenia ma mare a la tauleta de nit. No entenia res. Estic parlant de poemes d'Aleixandre, Lorca, Neruda, Machado, J.R. Jiménez o Hernández llegits per una criatura d'uns sis, set anys. Tanmateix me'ls aprenia de memòria i els recitava davant l'espill de la cambra dels meus pares: era emocionant. Després també recorde el plaer de memoritzar textos per a recitar-los a classe o, fins i tot, escriure'ls per als companys i companyes —una tasca creativa que em costava perquè mai no he estat una poeta «d'encàrrecs», tot i que m'agradava el repte—; però, sobretot, el record que sempre destaca amb més força quan pense a aquell moment —encara primitiu i ingenu— de la meua vida és l'alegria immensa davant l'escriptura del meu primer poema. Parle del fet de (re)conèixer el sentiment profund d'assistir al naixement d'un acte creatiu, d'entendre que tenia la necessitat d'expressar alguna sensació i volia plasmar-la en vers, amb la seua musicalitat i el seu ritme, és a dir, percebre per damunt de tot que hi havia una voluntat estètica. Era un poema breu i rimat sobre un cavall que ma mare, orgullosa, va dur a l'Associació de Veïns de Ciutat Jardí. Es va publicar en una mena de fanzine i al final del poema posava: Begonya Pozo (9 anys). Ací és on tot va començar de forma conscient. Fins ara.

Des de llavors no he parat de llegir —sobretot— i d'escriure —a voltes— poesia. No entenc la vida d'una altra forma. Com li vaig escoltar al poeta José Luis Falcó a una tertúlia: ser poeta és una forma d'estar al món. Doncs això mateix, ni millor ni pitjor que una altra, per a mi és la meua forma d'entendre el món, d'estar precisament per travessar-lo, també de deixar-me amerar per ell. En això he estat i, mentre hi haja consciència de la necessitat de dir, estaré. Probablement és aquesta actitud el condicionant més gran perquè, quasi tot a la meua vida, ha estat lligat a l'àmbit de la poesia. Des dels estudis universitaris, a la tesi doctoral, a les assignatures, seminaris, tallers, etc., que impartisc en àmbit educatiu —especialment a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València—; a la direcció de treballs d'investigació o a la programació d'activitats culturals —en espais públics i privats—; a la creació de premis i de vetllades poètiques, passant per la col·laboració en revistes, antologies, festivals, seminaris de traducció o la participació amb companyies teatrals internacionals, sense oblidar la poesia com a punt central d'actes solidaris organitzats per Carena —organització valenciana dedicada al suport de malalts de càncer. Quasi tot el que passa a la meua vida ho fa a través d'aqueix territori sense fronteres que és la poesia. Des d'aquesta perspectiva m'agrada habitualment el que llig/visc perquè la creativitat de l'escriptura, acompanyada de les visions del món que m'ofereixen poemes en altres tradicions i llengües, m'aporta la saba radical amb la qual nodrir-me mitjançant un diàleg continu. Aquest moviment per a mi és fonamental perquè sense diàleg no hi ha creixement possible: ni vital, ni artístic. Tot plegat trobe que sóc una lectora/escriptora migrant perquè, com diu un vers d'Àngels Gregori, totes les fronteres són polítiques. Sort que tenim encara la paraula per crear ponts sòlids i lligams renovats de vida i escriptura: celebrem-ho sempre!