Visor de obras.

––––––––   139   ––––––––

La tasca investigadora desenvolupada en els últims deu anys al voltant del teatre medieval religiós català i, molt especialment, respecte a la Festa o Misteri d’Elx, precisament per ser l’única peça d’aquest tipus de representacions que ha restat viva fins a l’actualitat, ha cristalitzat en una sèrie d’exposicions i publicacions que volen explicar el tema des de variats punts de vista. Entre les primeres cal fer menció especial de Món i Misteri de la Festa d’Elx que, organitzada per la Generalitat Valenciana, fou mostrada a València i Barcelona i que, actualment, prepara la seua visita a Roma. En l’apartat d’obres escrites, a banda de catàlegs i fullets, esmentarem diversos llibres de gran interés així com diferents números monogràfics que diverses revistes -L’Arrel, Festa d’Elx, El Público, El Temps...- han dedicat a la festa il·licitana amb importantíssims articles d’especialistes i estudiosos.

Per altra banda, també la Universitat s’ha ocupat del Misteri i són diverses les memòries de llicenciatura, tant nacionals com estrangeres, destinades a estudiar la representació assumpcionista en tots els seus aspectes. I com a culminació d’aquest procés d’estudi i seriosa investigació, s’han produït també diverses tesis doctorals, almenys en tenim notícia de dues.

Una d’aquestes tesis, realitzada per Luis Quirante Santacruz, ha estat publicada sota el títol Teatro asuncionista valenciano de los siglos XV y XVI, per la Direcció General de Cultura valenciana dins de la seus col·lecció “Textos teòrics”. L’autor, actualment professor de l’Instituto Español de Cultura a Roma, és un especialista en la matèria. Ja la seua tesi de llicenciatura (El “Misteri d’Elx”: Orígenes y texto literario, Universitat de València, 1982), versà sobre la festa elxana. A partir d’aquest treball moltes han estat les seues publicacions relacionades amb el drama sacre. Així, el 1983 publicà un interessant article en què estudiava les arrels miraculoses del Misteri (“Sobre l’origen miraculós de la Festa”, La Rella, núm. 1, 1983); en el mateix any participà en el IV Col·loqui de la Societat Internacional per a l’Estudi del Teatre Medieval, amb una comunicació sobre l’escena de la Coronació de la Mare de Déu (“Notas sobre la escenografía del ‘Misteri d’Elx’: La ‘Coronación’”. Viterbo, 1983. Aquest mateix treball, el poden veure en versió catalana en La Rella, núm. 5, 1985). Per altra banda, també estudià l’escenografia de la festa (“El espacio escénico en la Festa d’Elx”, Miscel·lània Homenatge a Manuel Sanchis Guarner, València, 1984) i el seu text (“En torno al texto de 1625. Primera copia conocida del “Misteri d’Elx”, Festa d’Elx, 1984. “Notes per a una història del text literari de la Festa d’Elx”, Món i Misteri de la Festa

––––––––   140   ––––––––

d’Elx, 1986. O “Sobre el Consueta de l709”. Festa d’Elx, 1987). Per últim, citarem dos treballs més amplis. Un dedicat a la publicació de la consueta de la festa del 1722 (El Misteri d’Elx, Gregal Llibres, València, 1985) i un altre on realitzava l’edició de les versions dels textos dels Misteris d’Elx i de la Catedral de València que transcriví Manuel Sanchis Guarner (Teatre assumpcionista valencià, Tres i Quatre, col. “Teatre”, núm. 17. València, 1986).

En aquesta ocasió, Luis Quirante ens ofereix un voluminós llibre, amb bona impressió i enquadernació, dividit en dues grans parts. La primera és dedicada a estudiar els diferents relats de l’Assumpció de la Mare de Déu, tant populars com cultes, i la seua possible influència sobre el teatre assumpcionista valencià, exactament sobre les tres peces conegudes d’aquest tipus d’escenificacions: el Misteri Assumpcionista de la Catedral de València, datat en l’any 1416, la Festa d’Elx, de la segona meitat del segle XV, i La Famosa representación de la Asunción de Nª Sª a los cielos, que tenia lloc a Castelló des del 1588.

Fonts assumpcionistes com els Evangelis Apòcrifs, la Llegenda Àuria, les Laudes italianes, les Cantigues d’Alfons X, els Vita Christi de Francesc Eiximenis o Sor Isabel de Villena, els sermons de S. Vicent Ferrer, l’obra de Ramon Llull i altres representacions teatrals semblants a les valencianes com el Misteri de Tarragona, els Autos castellans, etc., són analitzades per l’autor en un intent d’establir possibles connexions i evolucions. Com a conclusions més importants, caldria destacar la quasi total independència de la Festa d’Elx respecte al Misteri de València -relació apuntada fins ara per diversos autors- i, d’altra banda, la influència del drama sagrat elxà en la representació de Castelló, sobretot en escenes com la de Sant Tomàs o la Coronació de la Verge per part de la Sma. Trinitat.

Luis Quirante, partint d’aquestes comparacions, de l’extensa iconografia assumpcionista dels segles XV i XVI i de l’estudi d’algunes escenes fonamentals dins del Misteri d’Elx, com la Joià, la lletra del cant de Sant Tomàs, el paper de les Maries companyes de la Mare de Déu i l’aparició de la Coronació al final de l’obra, assenyala com a probable època d’origen de la Festa il·licitana, els anys finals del segle XV i, concretament, vers l’any 1492. Aquesta darrera puntualització estaria donada per la referència a les Índies existent en el cant de l’apòstol Tomàs i pel tractament que la peça fa dels jueus, coincidint amb el decret d’expulsió d’aquests.

La segona part del llibre és destinada a l’estudi dels escenaris de les obres valencianes. Quirante, fent especial incidència en els valors simbòlics d’aquestes representacions i, en general, de tota la vida medieval, analitza el cel, els diferents aparells angèlics -el Núvol o Mangrana, l’Araceli, la Coronació, etc.- els cadafals i taulats i suggereix, a partir de les dades conservades, la forma en què serien escenificades les obres de València i Castelló, el funcionament de la tramoia aèria de la Festa d’Elx abans de la coneguda avui dia i altres qüestions. Tot allò i el repàs i la documentació dels diversos elements teatrals del Misteri il·licità, permeten reafirmar a l’autor l’època ja esmentada de creació d’aquest. Amb aquests nous elements de judici, Quirante afina encara més: l’origen de la Festa estaria entre 1492 i alguns anys abans del 1530. Aquesta darrera data correspon a la del document que, fins fa poc, era considerat el més antic dels conservats que feien referència a la representació; concretament es tracta d’una petició d’ajuda que la Confraria encarregada d’organitzar el drama feia al Consell municipal per tal de daurar la cadira on cada any es feia l’Assumpció de la Mare de Déu.

Per últim, i com a conclusió fonamental del llibre, l’autor demostra que les tres obres valencianes, ordenades cronològicament, apareixen en un clar eix València-Elx-Castelló, on s’aprecia l’evolució del teatre assumpcionista des de l’època tardomedieval del Misteri valencià, fins la representació pre-renaixentista de Castelló. Elx, per tant, quedaria en un pas intermedi dins d’aquesta línia evolutiva.

––––––––   141   ––––––––

El llibre es complementa amb dos apèndixs. Un dedicat a la publicació de la consueta de la Festa d’Elx del 1625, la més antiga de les conegudes, comparada amb les altres versions posteriors datades en 1639, 1709, 1722 i 1751. Aquesta consueta fou escrita per Gaspar Soler Chacón a instàncies d’Honorat Martí de Montsi, cavaller del Sant Ofici. Conté únicament la lletra dels cants i les acotacions escèniques de l’obra. També inclou un capítol final on es repleguen una sèrie de notícies referides a la representació del Misteri en el segle XVII. Aquest llibret, actualment perdut, fou transcrit per l’arxiver d’Elx, Pere Ibarra i Ruiz en l’any 1900, encara que no el publicà complet fins 1933. També hem de dir que el manuscrit de Soler Chacón fou copiat en l’any 1751 per Carlos Tàrrega i Caro en un quadern destinat als seus fills i hereus i on també escrigué diverses i importants notícies sobre les escenificacions, la seua, història, algunes dades històriques de la ciutat, etc. La comparació de totes les consuetes de la Festa fa establir a Quirante dues línies fonamentals de transmissió de les còpies d’aquests manuscrits. En la primera estaria el llibret de Soler copiat, com ell mateix diu, de l’original existent en la caixa de tres claus del Consell de la població, i el de Tàrrega. Una segona línia que també partiria de la consueta municipal, estaria formada pels textos de 1639, 1709 i 1722.

El segon apèndix de Teatro asuncionista... conté part de la iconografia assumpcionista que Quirante estudia en la primera part del llibre. Concretament són trenta reproduccions, en blanc i negre i en color, on es realitza un repàs per les produccions pictòriques del tema més destacades des del segle X fins el XVI.

Ens trobem, en resum, davant d’una obra de gran envergadura com era d’esperar d’una tesi doctoral. Un llibre fet amb minuciositat on l’autor mostra nous aspectes del teatre assumpcionista o, de vegades, ens fa veure amb nous ulls altres que ja creiem conèixer i que interpretats per Quirante ofereixen noves suggerències.

Tan sols hem d’indicar dues petites objeccions que, d’altra banda, no desmereixen en res l’obra, però que ajudarien a la seua lectura i completa comprensió. D’una banda, la numeració de les làmines iconogràfiques que facilitaria la seua localització al lector, segons les referències existents en el text. I de l’altra, la inclusió, en altres apèndixs, dels textos complets de les obres assumpcionistes de València i Castelló, ja que, encara que el Misteri valencià ha estat recentment publicat, com hem dit, el de Castelló només pot trobar-se en una revista especialitzada datada en l’any 1961 (E. Julià, Martínez, “La Asunción de la Virgen María y el teatro primitivo español”, Boletín de la Real Academia Española, vol. XLI, maig-agost, 1961).

De tota manera, la categoria de l’estudi fa incloure, sense cap mena de dubte, el llibre de Luis Quirante dins de les obres fonamentals per al coneixement pregon de la Festa d’Elx, en particular, i del teatre valencià de temàtica assumpcionista, en general.