|
––––––––
142
––––––––
|
El llibre de J. Mascaró ens presenta una anàlisi descriptiva de les qüestions i problemes de la morfologia catalana, és a dir, dels processos de formació de mots, flexió i cliticització, tot donant-nos-en una visió global i aclaridora que des de fa anys necessitava la nostra lingüística.
Cal relacionar aquesta anàlisi amb la feta per M. T. Cabré i G. Rigau a Lexicologia i Semàntica, llibre publicat en la mateixa col·lecció poc abans, on s’aborden alguns dels temes estudiats ací -en concret la formació de mots- des d’un punt de vista semàntic. Així doncs, es pot considerar que són dues obres complementàries que comparteixen un objectiu comú: omplir un important buit d’estudis descriptius en la llengua catalana.
L’autor especifica molt clarament aquest objectiu quan afirma que s’ha proposat de fer “una descripció de les propietats gramaticals dels mots catalans” que estiga “a l’abast de qualsevol persona amb coneixements lingüístics elementals”. Tot i això, l’obra pot ser molt útil en nivells superiors per l’interés i l’alt grau de sistematització del seu contingut.
Aquesta descripció té dues característiques més que cal comentar: d’una banda, es limita al català normatiu, i fa sols esporàdicament referències a variants dialectals, cosa que redueix el seu abast. Una major atenció al diatopisme hauria enriquit considerablement la seua aportació. d’altra banda, incorpora la majoria d’exemples en transcripció fonètica, corresponent al català central, i sense la seua forma ortogràfica, la qual cosa pot dificultar de vegades la comprensió immediata del text a un lector catalanoparlant no oriental.
L’enfocament de l’obra parteix de la base que el material morfològic està compost per morfemes (radicals simples i afixos), radicals derivats i compostos, clítics (determinants, pronoms febles, etc.), mots petits (sense clítics) i grans (amb clítics adjunts). La morfologia d’una llengua estableix les relacions existents entre formes radicals i derivats (derivació), entre aquests i els radicals o mots compostos (composició), entre formes inflexionades i radicals (flexió) i entre mots grans i petits (cliticització). Aquestes són les relacions que desenvolupa Mascaró, aplicant, quan s’escau, una metodologia generativista, tot i que ho fa de manera més limitada que Cabré i Rigau al Ribre abans esmentat.
|
––––––––
143
––––––––
|
Inicia la seua exposició amb una introducció on resumeix els trets característics de l’obra i els supòsits teòrics bàsics. Tot seguit estudia el primer procès de formació de mots: la derivació. Se’n centra en dos aspectes: el tipus de canvi formal i els problemes que origina. Respecte del primer, tracta l’afixació (sufixació i prefixació), la derivació pseudoflectiva (cas de finir-finar) la derivació zero (negre (adj.)- negre (N)), l’al·lomorfia, i la derivació no afixal (tus-tos). Pel que fa als problemes, se n’ocupa de dos: la infixació, que és considerada un cas especial de sufixació, i la dificultat d’establir els límits entre derivació i composició.
Passa a continuació al segon tipus de formació de mots: la composició. Dedica aquest capítol a analitzar els compostos classificant-los segons el seu cap (element que determina les propietats morfosintàctiques del mot complet) en compostos amb el cap fora de la construcció compositiva, els quals correspondrien als tradicionalment anomenats exocèntrics (parallamps), compostos amb cap o endocèntrics (caragirar), adverbis en -ment, compostos sintagmàtics (col-i-flor) i cultes (cardiòleg). Per últim, considera breument la formació no morfològica de mots (onomatopeia, reduplicació, truncament, etc.).
Deixant ja aquest procès de formació de paraules, s’endinsa dins l’àmbit de la flexió i tracta en primer lloc la nominal. Aprofundeix en els següents punts: les categories nominals, això és, gènere i nombre, prestant especial atenció a casos particulars (com la invariabilitat, la defectivitat, les variacions semàntiques en les diverses inflexions genèriques d’un mot, etc.); les alternances morfofonològiques (dos-dues) i les fonològiques (d’una mateixa paraula en les distintes inflexions (mut-muda), i, per últim, la representació dels morfs de gènere i nombre.
A continuació se centra en les formes simples de la flexió verbal. N’estudia els accidents, la correspondència entre morfema i morf verbal, la distinció de conjugacions i les característiques dels verbs regulars i dels irregulars. Cal remarcar l’interès de la classificació dels irregulars, així com l’estudi que fa de les alternances consonàntiques més habituals en els seus radicals.
L’últim apartat d’aquesta Morfologia, el dedica als clítics, morfemes o conjunt d’ells que tenen un comportament similar als afixos i als mots alhora i que, ajuntats a un mot petit, el converteixen en un de gran. En distingeix dos tipus: per una banda, els elements proclítics sobre el primer mot que els segueix (determinants, preposicions i conjuncions àtones, formes àtones d’haver i ésser) i, per altra, els pronoms febles.
Vist aquest resum dels punts més importants desenvolupats al llibre es pot concloure que J. Mascaró ha dut a terme una enriquidora anàlisi dels processos morfològics en la llengua catalana. Ha fet un estudi exhaustiu i aprofundit de la formació de mots, que es pot completar amb l’aportació de M. T. Cabré al llibre citat abans. A més, ha resumit breument les qüestions referents a la flexió nominal i ha fet una bona aproximació al paradigma verbal, sobretot al del verbs irregulars, tot i que la seua exposició ha estat un xic limitada quant a exhaustivitat descriptiva pel fet d’haver deixat de banda les variants diatòpiques. Finalment, sota el nom de clític ha agrupat categories tradicionalment considerades diverses, malgrat el seu similar funcionament, donant així una visió més coherent d’aquests elements.
En conjunt, ha matisat i sistematitzat conceptes tradicionals i n’ha aportat algun de nou en un intent, reeixit, de fer un estudi global de la morfologia catalana.
