Nerto

Poema escrit en versos provensals

Frederi Mistral

  —5→  

Lo diable porta la pedra

Á ma esposa

Escalar les cimes ab la faixa á la cintura, y cantar, los cabells al vent, lo pit tot nu y movent los brassos, quan lo matí y la rosada escarrabitllan y donan plaher, mos cars lectors, això es pa y mel. Mes quan lo sol ardorós va á pendre allá dalt la devallada, los transports y crits d' alegría s' apagan ab lo día de Deu.

Donchs, no vos estranyèu pas, si jo, lligant la garva á ma faysó, vos conto avuy una novela en vers joyós y familiar. En lo camí Ramader¹ del clar país de la Tarasca, á Mont-major, en lo   —6→   Trau de les Bruixes, en altre temps la he recullida, y la poso en vers aquesta primavera.

Encara que hi figure lo diable, mos bons amichs, vos asseguro que no vull ni fantasmejar, ni gallejar, ni trunfármen. La bona gent de l' encontrada m' ho ha donat com á cosa certa: mes lo públich, avuy día, escolta ab estranyesa lo que se li conta de Llucifer; y molta gent, que 'l diable té encastada ab sa forca, riurán y farán morros si jo 'ls parlo del Banyut.

Mes, ¡qué se li 'n dona á Mestre Mosca² de la guerra insignificant que se li fassa negantlo! No atura pas al vell bergant d' estarse al peu de la gatonera y de parar la seva trema. S' estima més que 'l neguèm y que 'ns en rigám tranquilament, y estima més que l' home visca abandonat á tot atzar y perill: puix d' aquesta manera lo pobre foll neda de dret vers lo xuclador.

Creure, conduheix á la victoria. Duptar, veusaquí 'l dormitori y 'l peix dins lo barril, y la croca dins lo riu. Una volta l' aygua es encrocada s' agafa 'l peix á cistellades, y quan lo poble ha perdut la fe l' infern abranda sos fochs.

  —7→  

Ja ho veig, vosaltres me dirèu que 'l bugader de la ciencia ha rentat totes les galledes del llot del vell món selvatje. Me dirèu que la llum ha desniat los follets de llurs clapers y de llurs garrotxes. ¡Ah, pobres beneyts! lo Maligne³ al peu del Arbre de la Ciencia nos esperava pacient desde Adam. Tingáuho per entès: es lo capiscol dels sabis.

En fi, espedregar lo viarany ahont, gemegant, l' home s' encalla; no menjar lo pa tan moreno, y sortir de la negra polsaguera de la miseria y del mal viure, això, certament, es una redempció. Mes d' això no n' hi há prou. Com digué un sabi rey antich, mentres veuré les creatures, per una lley de la naturalesa, náixer, créixer, després desflorarse y finalment morir entre dolors, jo vers més alt deslliurament elevaré ma esperansa, puix la veritat d' assí baix es que tot no es més que vanitat.

¿Què es aquest món? Una escomesa entre lo Crist de les profecíes y lo dimoni renegat, que ha fet lo mal y lo pecat. Lo diable es fi: quan juga, juga, y pren les cartes que están de sòrt. Si pert,   —8→   torna jugar. Milers d' anys há que fa l' envit á Deu. Antany, quan s' armá la gran partida, diu que jugavan á palet ab les roques conmogudes que s' estimban de les montanyes; y si algú no ho vol pas creure, que vage á Leberoun⁴ á veure la pedra tirada per Satanás. ¿Aquella lluyta de titans creyèu que fou acabada? Tot just se comensava.

Lo diable es un company alegre. Pe 'l mes d' Abril, sobre l' herbey cerca les danses entremaliades. Les entrevistes, la má ardenta, lo joch d' amagá' amagá', á falta de cosa millor, li donan plaher. Lo floviol, la cornamusa, això l' atrau, això 'l diverteix; y quan gemega lo violí, para l' orella amatent. Lo diable es una bona pessa, ama lo riure, ama l' alegría, les carnestoltes y lo brugit; al diable li agradan los bons coixins, l' olor de roses y de murtra, les belles robes escotades y la fantasía de la joventut, que marxa ab lo cap ple de vent. Mes, sobre tot, li agradan les joguines que fan caure d' esquena als més valents y presumits dins les flames del infern; lo joch, que cría los renegadors, los goluts, los deshonestos,   —9→   los plagues, los ganduls, los usurers, los estafes; lo joch, que mena, per mals camins, al precipici, á la disbauxa; lo joch, que fa descristianisar, que fa sobre les cases arrunades creixe l' ortiga y la calsida; lo joch, que fa los parricides.

Gentils lectors, ab tot això me sabría greu que agafasseu por: si lo monstre es fi, no es pas l' amo; y per aquell que vol lluytar hi há sempre medi de vèncel. ¿No us recordau pas de la rondalla que 'ns contava l' aviona? Diu lo qüento que quan lo preufetayre de dolentes intencions bastía lo pont de Gard, s' havía reservada per son compte la primera ánima que passaría per damunt ses arcades. Per sortirse de tan mal tracte, li engegaren una llebra⁵; la jugada s' es feta cèlebre. Lo diable, que estava al aguayt, li clavá les urpes al moment; ¡afigurauvos còm arrufaría 'l nas quan s' adoná de la befa! De la quimera que 'n tingué, la esclafá sobre la muralla. Encara 's veu á l' altra banda del pont.

¡Ah lo murri! res l' enmascara; res li fa res: desordenat y mal-ordit es son treball, com los rosegalls de les rates.

  —10→  

Mina la terra, traba lo carro, remena 'l llot, remou lo vesper; va ab sos dolents paperots á fumar la lley divina! Mes lo sol fon la royna, y lo sol y la pluja rentan lo pont⁶ y corre 'l diable al abisme. Això que sembla mentida, com lo núvol de la faula, sovint respon á la veritat. A pesar de tot, lo pont es dret, y lo mal esperit que 's revolta ha fet de manobre per lo Senyor. Brilla, ¡oh sol! ¡Estám ab Deu! Dones, paráu vostres devantals.

  —11→  

A Sa gentil Majestat donya Elisabet de Romanía

Castell Renart⁷ ab ses torres allí banyeja al cap d' un serrat. Mes lo castell, que avuy jau á terra sense marlets ni porticons, ab les mates de farigola, salvia d' Aragó y morelles, que hi floreixen en primavera, en lloch de les dames d' altre temps, ab lo llegardaix que roda sobre algun bossí de muralla, mentres que 'l vent entre 'ls pinatells fa música, lo castell, ab ses torres coronades que senyorejavan la plana, alsant al horisó los tres punyals de son escut, era llavors encara imponent sota la capa del sol: los papes regnavan.

  —12→  

Pons, lo senyor tan poderós, jau malalt en son llit, les mans en creu; Nerto⁸, sa rossa pubilla, está asseguda á la espona. Per allá baix, de tant en tant, sota les teulades de la fortalesa, se sent un cavall que renilla.

-¡Pobre Robin! -diu lo malalt, alsant los ulls al trespol,- ¡cridas ton amo! mes ¡ay! ¡sobre 'ls estreps no 'l durás pas gayre més!-

Ell té rahó, ¡á fe de Deu! Lo rey dels metjes, lo juheu en Mardoqueu, que á cavall de sa mula baixa allá pe'l caminet, adés, ha dit brandant lo front:

-Assò es un mal que será llarch.-

Per la finestra coronella la matinada se veu lluhir, alegrement illuminant aquell que jau sobre 'l llit, lo drap del cobre-cel y lo superbo parament de cordová. Mes l' alt Baró pressent que no 's llevará més; y tot plegat ab veu forta, enragullada y fonda, trau defora los criats, y ab sa filla, tot sol, se confessa de sa vida.

-Ma filla, -diu,- Deu me convida á comparèixer al tribunal de la eterna sentencia, y d' un rosèch que tinch al pit cal que 't conte l' historia.   —13→   ¡Oh Crist! ¡oh Crist, condémnam! més que judes, més que Mahoma, he merescut l' infern que brama, puix de ma sanch he venguda l' ánima! ¡Ah! ¡pobre bella! talment es negra ma trayció, que de perdó m' he fet indigne. Farán tretze anys per Sant Estropi, que Isnart de Mourmeiroun nos reuní alguns barons, per traure de ses garrigues los llops de Ramon de Turena⁹. ¿Sabs? aquell gran pillastre, lladre de camí-rals, crema-convents, que en ses sortides tot ho feya anar á fóch y sanch, y que passava sobre les masíes y castells com les púes d' un rampí. Quan s' hagué batallat prou ab la espasa y la ballesta y quan los Touchins¹⁰, escombrats, al fons de les valls y sobre les carenes hagueren girat cua, dins sa masía, de Bacalan, Isnart nos galejá nou díes. Tots los matins, fins á mitx día, corríam per la aubaga tot bornant, ò en lo prat creuhavam les dagues. Aprés nos entaulavam, y l' hipocrás, d' olor de farigola, á dojo rajava dins los gots. Quan sortíam, farts del festí, sobre 'l terrat, los sequins d' or ¡au! se jugavan á tres daus. ¡Quan la fortuna no vol riure! Ella m' anava,   —14→   si primer mal, després pitjor. Devían haverme embruixat... ¡mes del bell fons vejas de sortir! Juguí follament y perdí tot lo que vaig arriscar. Donchs, entre onze hores y mitja nit, ab la broma baixa en los ulls, jo me 'n venía per la montanya. ¡Ah! ¡Deu! lo cap se m' obría! havía perdut tot lo que tenía. Desesperat, més mort que viu, rodant com un boig, m' esgarrihí no sé ahont. Havía perdut mon esparver, mon cavall, mes oliveres, mon mantell vermell de Florencia, totes mes illes de Durensa, mes deveses de Castell-Renart, mon noble escut de tres punyals, los joyells de ta difunta mare, los barnats de darrera la porta... No 'm restava més que l' afront y la creu que tinch sobre 'l front. Y com un vol de tábachs negres que s' aplegavan á mon seguici, esferehintme ab son zumzum y fuetejantme ab sos bots, tots los mals pensaments me perseguían á llansades: ¡Noble espellissat, vés á anegarte! ¡Jugador, vés á estimbarte! Lo cautiveri, la fam, lo sarró, allá baix t' esperan, y l' escarni demá va á escupirte á la cara. ¡Baró arruinat, has quedat nu y cru! ¡Mes si en lo camí,   —15→   per atzar, ab son or á la faixa s' escaygués de passar per aquí un marxant! ¿Quí ho sabría? no hi há ningú en lloch... ¡Ah! ¡tirárseli damunt, ferotje, y degollarlo com un anyell! ¡Ay! ¡infelís! ¡y ma filla...! ¡Oh! aprés lo llop surt, quan té fam... ¡Vinga lo diable ab pecunia y vendré, si cal, ma filla!

-¡Pare, -cridá la filla,- tinch por! ¡vendre sa filla, se pot fer!

-¡Oh! -cridá Pons,- pots malehirme: encara no havía en mon desvari llansat lo mot de venta, encara sento les esgarrifanses, allí baix sento un cruiximent de dents ab un llarch escarritx que no sabía pas d' hont venía. Veig un gros núvol que cobría ab la seva ombra tot l' areny. Sobtadament, la lluna surt de la negror y davant meu veig en l' ayre sinistre una gran roda que voltava y que ab son cercle ombrejava gayre bé cent canes de terra. Los ulls lluhents com dos gresols, lo cos ajupit, entercada la cama, y ab sos dos brassos empeyent la barra, un personatje malcarat feya grinyolar l' enginy espantós.

«¡T' han, donchs, pelat com un secall! -me   —16→   diu aquest tot alegroy.- ¡Ah! mon amich, qui juga pert. Mes per un guapo decidit nafra d' argent no es pas mortal.»

Y fentme tals rahons, lo rodayre burleta feya sempre voltejar la roda del pou... mes la esferehidora sinia, ¡ira de Deu! vetaquí que vomita, á bell raig, á grosses moles, los sequins d' or y les dobles, que trincavan al raig de la lluna... Me sento rebullir la sanch.

«Aqueixa terra que trepitjas, -me diu,- mira, es una clapissa d' or y d' argent; ¡oh! ¡la máquina! ¡si jamay l' home l' imagina, se podrá riure de Deu...! Donchs, bé: ¿pactèm? Tot això es teu, y dins tretze anys jo vindré á cercar ta genitura... Estrenguí, jo que 't parlo, aquella má, y miserable, traydor, jo m' arronso á la perola de l' infernal dinerada. La mala-passada del diable, que 't conto aixís breument, passá com un llampech. De ta rahó era un eclipse, podrán dirme. Mes l' argent, batut de nou, trincant, flamant, que 'm cremava la má! Lo veig, lo manejo encara y lo sospeso... ardent de febre, embriagat, tot seguit, com un foll, torno á jugar. Los dits se 'm bellugavan. ¡Anèm!   —17→   ¡foch de Deu! ¡ja tinch diners! ¡mil florins! ¡quí para 'l colp! ¡Y, zas, los daus van á galop! En menys d' una hora, me vegí tan rich com lo rey moro.-

Mes Nerto, ab ses trenes d' or, descolorida per un desfalliment, en sa cadira está mitx cayguda, com una morta. Al cap d' un moment, los dolsos ulls closos, resta inmòvil. Aprés, quan la sanch ha revingut, s' alsa esblanquehida, s' esqueixa la gonella, y tot xisclant, ab ses ungles esbulla son cabell ros, y crida:

-¡Só del diable! ¡maledicció, sòrt esgarrifosa! ¿Jo què faré? ¿ahont aniré? ¿ahont ¡oh mon Deu! me salvaré? D' aquell que tresca per les tenebres sento ja la má gelada que m' agafa pe'l clatell. ¡Ay! ¡vòlaten lluny de mi, bella ignocencia de donzella! Mon dolent pare m' abandona á les tentacions del infernal, y no veuré més lo jorn de l' alt; ara adeu, donchs, ma capelleta, ahont pregava tan senzilla tot contemplant en los finestrals los sants y santes vermellosos que resplandían en plena gloria! Va á venir sobre mi ara-abans-ara quelcom d' horrible, y   —18→   vaig á caure del clar mitxdía al negre ubach... Gran Santa Marta de Provensa, prenèu, pobre de mi, ma defensa, vos que en lo país de Tarascó havèu vensut l' horrible drach! Alguna esglayadora tramontonada va á portarme á la condemnació, y lo terrible bofarut ja ve d' amagat sobre mi. ¡Mare de Deu, Verge inmaculada, Santa María poderosa, que, si us plau, avuy com altre temps podèu trepitjar Satanás, Verge María, á mon adjutori ¡oh! veníu corrents, qu' estich perduda! Veníu: á Vos m' entregaré, y 'm faré vostra del tot... ¿Será possible que al diable m' hajan venuda en matrimoni? ¡Só batejada! ¡No ho vull pas! ¡Oh! ¡pare, pare, m' enganyau!-

Ab ses trenes que belluguejan y ab sos cabells onejants, la donzelleta fa extrems de plors, de crits y de transports. ¡Pobre filla del castell ¡ella, la reyna de la plana, agraciada sens parell! ¿De quí parlavan los pagesos? no més de Nerto. ¡Era tan galan noya! A voltes entrava dins les cases:

¡Deu hi sía! ¿què feu de bo? ¿roda lo fus, damisela Babet? ¿comare Jana, sou llogada? me faríau servey per la bugada... ¿Sou vos, Nanon,   —19→   que heu pastat? lo pa es ben llevat y cuyt. Y la Martreta, ¿quán combrega? si va essent tan bona minyona, jo la pendré per cambrera.-

Y de cap á cap del carreró sa blanca má treya sempre alguna pesseta de sa bossa.

-Lo pare es un vell llop cerver, es un busca-bregues... mes la donzella del cabell ros, -deya la gent,- val un imperi.-

Tenía, cal dir, la cara més fineta del voltant; y la colla de fadrins del barri, en farandola li havía ja plantat lo Maig. Cap d' ells jamay li havía dit allò que 'n diuhen floretes. Tan solament vers sa torreta los galants d' alentorn, desde Segonau¹¹ á Mont-ventour, ben sovint estavan al aguayt. Vers lo sol quiscun se gira, y quan la verge es á sol-ixent, tots los ulls van vers ella: es la poncella de la vara de Jesé, que cada má n' es amiga; mes la poncella s' acaba d' obrir y ningú gosa cullirla.

Al mirador de sa torre, Nerto, per respirar l' ayre fresch, ò bé per guardarse del enuig, devegades anava á badar un xich. Y, dins l' atzur, la tendra baronesa deya aquí ses cansons tot   —20→   mirant les orenetes que 's posavan al panell.

Era passat lo temps d' alegría, lo temps d' amor, aquell bon temps en que venían de castell en castell á dir versos y galejar los trobadors! Lo monocordi no espargía ja sos dolsos acorts á la claror de la lluna. Un segle havía que en les alteroses cambres de la comtesa covava un núvol de tristor: los gallarts cantadors ja no hi eran, y la llum s' hi era disminuhida.

Nerto, feta de petita á aquella vida retirada entre mitx dels marlets colrats de son castell acimat, vivía soleta ab sa tia, dona Sibila. Mes en tant son plaher era de llegir, que per instruhirla y regirla en tota cosa bona y bella, la sabia dona tots los díes de cor li feya dir un tros del Breviari d' Amor¹².

¡Ah! ¡lo bell llibre! féya esment en cada vers que engrunava dels aucells, peixos y les besties que en terra son; de la virtut maravellosa de les plantes, de les pedres precioses, lo safir, la pedra d' imant que atrau lo ferro de les mans; y aprés lo camí de Sant Jaume, los dotze signes del Zodiach, la estrella de la bella cua, la Serena, la   —21→   ninfa Eco y los vuyt vents de la rosa marina; y aprés lo punt de la doctrina, Eva, nostra avia, y son espòs, los ángels bons y los dolents, la plena alegría del paradís y les deu penes dels damnats; y aprés, per fi, l' Arbre d' Amor, recomanant lo bon humor y la cortesía tan escayenta á les damiseles ben nades y que tenen requesta dels amants. Illuminat d' or y de blau si 'n tenía de flors y de vinyetes, lo pergamí! Ab les imatges Nerto se complavía d' allò més; y quan veya en la página una polida verge, aixerida, rosseta y un xich descolorida, l' ull blau, la boca carmesina, tenint un brot de jessamí¹³, ab dos versos escrits dessota:

-A aqueixa 'm retiro del tot, ¿no es cert, ma tía?-

Y endormiscada, dona Sibila, tantost li responía:

-Noya poch vista, ma bella filla, noya cercada; això vol dir aquest ram, -y tornava á donar capsinades.

Lo baró Pons, sempre en guerra, no estava gayre en sa llar: un día d' assí, demá d' allá, no   —22→   feya més que corre. De la Provensa á la Limanya, de la Romanya á la Gasconya, part d' allá dels monts, part d' allá dels mars, ara en Sicilia, ara en Piamont, no hi havía may una estocada, una colcada guerrera, una barreja, una batalla, una destrossa, sens que Pons no hi anás y se 'n dugués pèl ó ploma. Portant lo pes de sos remordiments y cercant l' escomesa de la mort en lo més espès de la lluyta, corría sempre á la perduda.

Trist, enmantellat, quan retornava á son castell, hi pujava al crepúscol, y aprés que descolcava de son cavall sota 'l porxe, la gentil Nerto li corría davant á ferli festes. Mes ell, sempre girant lo cap, la rebutxava ab tristor, ensemps que de sos ulls regalavan dues llágrimes.

-Veyent la filla, plora sa esposa, -deya la gent.

Mes lo baró, amagant lo neguit que 'l rosegava sota aquella mirada ferotje, donava ordres á sos baylets, cinch ò sis díes féya bruyt y aprés de nou passava la porta.

Nerto deya:

  —23→  

-Pare, ¿donchs que dessús la terra jamay tindrán fi eixes lluytes?-

Ell respongué:

-L' home de pau fa son ofici y l' home noble viu en guerra.-

Un jorn, no obstant, d' envers Grenoble, era tornat tan fet malbé, que s' ajagué en lo clot del llit... Y 'l senyor Pons, sentint venir la última hora de sa carrera, abans de partir pe'l gran viatje ho havía dit tot á Nerto.

-Ma filla: en tal desgracia, al cor me resta una esperansa, -lo pecador digué,- hi haurá potser un camí de salvació. Veig, certament, que per tal crim jo dins l' infern cal que 'm rustesca, sens esperansa de absolució... ¡Mes tu, ignocenta penyora de mon abominable pacte, haurás de caure envolta en les angoixes de ma desventura! ¡Ah! ¡m' es això més aspre que la mort! Vés vers lo Papa, lo Sant Pare, escampador dels grans perdons; ell té les claus del paradís, y lo Senyor no li contradiu... Això sí, hi haurá prou treball ab la pólvora que 's consum entorn dels barris d' Avinyó, prou treball hi haurá, no dich que no,   —24→   per enfilarse fins á la roca ahont l' Esglesia penja sa llantia y penetrar dins lo torrelló ahont lo Papa s' encastella: puix Boucicaut ab ses tropes, ò llemosines ò d' enllá del Loire, estretament y sens afluixar, tenen assetjat dins son palau á Benet tretze, que á la Fransa respon desde allí dalt á tota ultransa, tot fent ploure rochs y sagetes sobre 'l clatell de sos soldats. ¡Contra la sapa, contra l' incendi, se defensa bé aqueix vell Papa! Hauría degut embarrarme ab ell... Ara es massa tart, ¡malany de Deu! Mes vaig á dirtho: hi há una dressera que ningú sab. Desde davant lo mur d' aquest castell surt un soterrani, una llarga cova pregona y estreta que passa per sota la Durensa, per desembocar en la gran torre del Vaticá avinyonench... ¡es la salvació! recòrdaten. Lo Papa Climent y dona Joana, quan era estadanta del castell, hi há cinquanta anys, d' amagat, feren obrir aquest cau, perque per sota terra lo Papa pogués fugir en cas de guerra. La reyna Joana aprés confiá la clau del passadís y lo secret á nostra familia; y pot ben ser que allá dalt nostre Sant Pare, rodejat y hostilisat com es desde fa   —25→   quatre anys y onze mesos y separat de tot lo món, estiga tip d' aquest llarch setje, y pot ben ser que, no coneixent aquest camí de salvació, ell passaría 'l purgatori per trobar una escapatoria. ¡Creume, Nerto, hi cal anar! Mes per anar mellor guiada, mènaten Diana la llebrera. Te servirá de guiatje. Y si hi hagués sota les voltes alguna bestiola per atzar (¿pot un saberho?), una salamandria ò una serpassa ab sa roncadera, ben segur Diana t' advertiría y á més li torcería 'l coll. Quan haurás caminat mitja lleuga, si lo passatje no 's nega, sentirás una tronadissa ab un espantós rodolament que roncará sobre ta testa com lo bruyt d' una tempestat. No tingas por, camina tranquila: es la remenamenta dels codols que lo furor de la Durensa ab ses aygues escorredisses remourán amunt sobre tu. Per fi, quan dins lo trau xafagós haurás caminat prop de dues hores, veurás que lo passadís s' arbora y aprés un raig que baixará menut, menut, per ferte claror. Al Papa, dígali que fugi y que per refugi prenga Castell-Renart. Los provensals d' un salt se posarán al costat seu; y lliure podrá llegir á tot   —26→   lo món lo llibre de la Esglesia... ¡Ma filla, vés á Avinyó! ¡tot fent memoria de nostre nom, pren lo coratje de nostres avis! Afányat á conjurar la tempesta... Vés, no esperes la darrera hora, puix van á cumplirse los tretze anys.-

Tot senglotant lo vell s' atura. Nerto, ab les mans al cap, surt de la cambra. Dona Sibila debades vol saber lo que li fa perdre 'l seny. Nerto reclama sa pellissa folrada d' una pell d' anyell:

-¡Pujau tots sobre 'ls marlets! ¡pregau, -crida com una folla,- pregau per mi!-

En assò vola á la torrella hont hi havía la clau penjada en lo claver. Entre 'l ferretam embolicat cerca la clau segellada ab l' escut pontifical. Entra com una dayna de porta en porta; per ses cambreres se fa dur la llebrera, que saltereja al seu entorn. Desapareix en los recons d' una escala que caragolantse devalla; trau lo forrellach de la portella del soterrani; en la foscor, dins l' ayre greu, al raig d' una llanterna sorda, ella, esglayada, s' entafura, ella, conmoguda, fa sa vía y la llebrera va davant.

  —27→  

Á la comtessa de Tolosa

Feya uns setanta anys que, lluny de Roma abandonada, lo Papat havía vingut á establirse en Avinyó. Avinyó, prompte, havía agafat ales veyentse la capital del món y del pontífice-rey. Tot lo que creu en Jesucrist havía fidelment girat son carro vers lo sojorn del seu Vicari. Les nacions bevían al Rose. Los Prínceps de la Esglesia havían bastit habitacions principals en les vores de la Sorgo y en les eres. Aprés dels burgesos, aprés dels nobles se veyan barrejades les cases ab ses llanties y canaleres y ses teulades á la genovesa. Les esglesies ornades de sants, les   —28→   capelles y 'ls oratoris, d' aquí y d' allá n' hi havía á milers. Sempre tritllejant sobre la vila, lo bronzo de cent cloquers campanejava gayament. E illuminades al cor de la nit lluhían les Verges de les cantonades.

Mes lo palau pontifical los guanyaya á tots. Encavallat sobre l' aspra Roca, lo castellás que toca 'ls núvols acimava dins lo cel, sobre l' esquena de ses arcades, la quadratura prodigiosa de les set torres de pedra dura que retreyan adressantse una maysó de gegants. Lo monument s' enmirallava en lo riu que rodolava á sos peus, senyorejant desde sa altura la plana inmensa del entorn; y en les flors de les grans finestres venían á cruixir les busaroques, y 'ls martinets á grossos vols s' ohían cridar entre 'ls marlets.

Escamarlat sobre 'l Rose abundós, com un camí d' archs de trionf, un pont de pedra, alt com no n' hi há gayres y llarch com potser no n' hi há cap, junyía Fransa y Provensa. Y tenint sos murs nous y flamants per defensa y per corona, la vila, plena com un ou, podía dir: unguibus et rostro y davant de tothom fer mostra d' aquest   —29→   acudit de son aligot, que té les claus entre ses urpes.

Los llevantins hi traficavan; hi colcavan los cardenals vestits de purpra; los romeus de Sant Antoni ò de Sant Bartomeu cantavan fort per los carrers: los barquers y aventurers, frares de tots colors, escomunicats que ab greu dolor se donavan colps al pit, gent de guerra y de marina que se batían al hostal, era un embroll, un xivarri, com no n' hi há gayres en lloch!

Tantost los cavallers de Rodas pujavan, gallarts, la Calada¹⁴, ab sa creu de vuyt puntes brodada en blanch sobre l' osberch; tantost en una farandola queya, de morros, un predicador de perdons... haurían trobat penitents de totes menes vestits de sach; y flagellants, tots sagnosos, que ab sa corda de tres nusos espellissavan ses esquenes:

-¡Ah! ¡carn golosa, carn traydora, te destrossarèm, te destrossarèm!

Y ¡au! cops de fuet sobre 'ls ronyons.

Aprés los doctors xarrant de ciencia; aprés los italians parlant de Rienzi¹⁵; aprés, enfollits per sa   —30→   jovenesa, los colegials tranquils á les belles dones finestreres deyan versos cap-al-tart, deyan los versos amorosos en que Petrarca feu lluhir sa inmortal avinyonesa... ¡Veusaquí l' embaixada espanyola! ¡feu lloch: lo senyor Veguer acompanyat de sos arquers! ¡los diputats del rey d' Hungría! ¡Visca la princesa María! ¡Visca lo Papa Benet! ¡Oh! ¡quína calor! ¡oh! ¡quína set!

-¡Adeu siau, dona Miquelassa!

-¡Ah! compare Eusebi, ¡qué llassa estich! deixaume pendre mon ventall... en lloch s' está tan bé com á casa.

-¿Quí vol taronjes de Mallorca? ¡sindria fresca! ¡enciamades y coques!

-¡Ay! ¡m' han esqueixat lo faldellí!

-Jo he perdut mos rosaris...-

Y cridorias y simulacres, alertes, embrenzides, y devegades algun juheu que fuig allí baix esferehit.

-¡Lo pellingot! ¡lo barret groch! ¡á la juhería! ¡que se encauhe!-

Cinquanta noys li van darrera; y simulant, per trunfarsen, la orella d' un porcell ab una gaya de   —31→   sa bragueta, li crida lo vol d' esparverats: ¡vetaquí l' orella de ton pare!

Sobre tot això, movent temperi, y elevant sa veu imperiosa, lo mestral formidable, altrement dit lo vent-terral, de lloch en lloch, de les altes comes queya assí baix com una tromba; y dins lo espay blanquinós la revoltosa tormenta, hauríau dit, quan desenteulava, que passava l' alè de Deu per escampar sobre les nacions la benedicció del Papa.

Mes la ona que munta aprés devalla; aquella pompa trionfal, aquella gloria era en son terme. Lo vell dimoni, que es tan fi, havía pogut ficar la discordia en lo sant Col·legi. Una onada d' heretjía, una lamentable confusió havía partit lo que era hu y romput l' Esglesia en dos tronchs. Hi havía lo Papa y l' Antipapa. Pere de Luna¹⁶ té les aclamacions de Barcelona y d' Avinyó, y Bonifaci allí s' anomena pontífice sobirá de Roma. Tenen per Papa al romá lo Franch, lo Germá y l' Inglès; mes Provensa y Catalunya volen lo Papa de Durensa.

Lo guerrer Boucicaut, mariscal del rey de   —32→   Fransa, es, donchs, vingut ab sa armada, ab lo ferro y les flames, per assetjar lo vell tossut que en Avinyó es Papa y rey. Cinch anys há que 'l setje dura, y l' explosió dels enginys fa retrunyir ja fa cinch anys les voltes del palau gegantí.

Tot lo que romp ò que estella, les colobrines, les bombardes, los trabuchs y 'ls canons esportellan Avinyó.

Desafiant lo foch, desafiant la mina, en son niu d' áliga, ahont senyoreja, entre 'ls llampechs y 'ls trons, lo gran pontífice está serè. Y de l' Olimp hont s' entronisa, ell, com un Júpiter que trona, fa ploure sobre 'ls assetjadors bossins de pedra y petarts, y sobre 'l món llansa en revolta les llanternades de sos llamps. Lo fort es ple de catalans y aragonesos, enredrats sota l' arnès y portant la capa ab gallardía; per llur Papa, y encara que 'l diable hi fós, s' hi farían matar fins al darrer. Lo sabi rey de Pamplona los portá á son cosí Pere de Luna quan, ja fa alguns anys, vingué en ses galeres, per la mar y 'l Rose, á prestar homenatje á Benet, com un rey mago. ¡N' hi hagueren de festins y festes per galejar á don Martí¹⁷!   —33→   Davant sa cort que l' acompanya Benet tretze havía donat la Rosa d' Or al rey d' Aragó. Y la ciutat en chor cridava:

-¡Visca lo jardí de les olives! ¡visca la santa Esglesia! ¡visca lo Papa y son ganfaroner!-

Mes avuy lo Papa es presoner. Tot va de mal á pitjor: la fam, la horrible fam, munta y camina, munta dins lo castellás y trenca 'ls brassos dels guerrers. No tenen ni pa, ni vi, ni viures; están assecats com suro; y, per les esquerdes dels marlets, tot apuntant llurs manganells, veuhen lo Rose avall dessota, carregat de botes, carregat de grans. Maravellós, cap amunt hi havía un bell jardí ple d' oliveres: sobre les arcades de les altes sales, sobre les ojives colossals estava sospès en l' ayre... ¡Ay! al extrem en que 's troba lo Pare Sant, han destruhit ab sa fruyta la bella selva, y tota verda l' han cremada per guardarse del hivern.

Lo Papa somía, consirós y esblaymat. Los cardenals de son cónclave s' han passat tots al altre camp; sols n' hi restan dos, dos vells cap-blanchs. Mes lo patriarca indomable, per més que 's quede   —34→   sol en sa arca, voga sempre, voga bressat sobre 'l gran cisma ferotje. Y quan bisbes y reys lo volen traure de la barca, ell los respon:

-No baixaré pas; Papa só, Papa moriré.-

Entretant, la petita Nerto surt de la torre... dintre 'l palau no se sent altre crit que: -¡Alerta! ¡Alerta!- La aparició d' un esperit no hauría pas mogut més rebombori. Tots se preguntan què pot ser. Aragonesos y catalans se precipitan conmoguts al voltant de la donzella; y la llebrera bellugosa, boja de reveure 'l sol, salta, fent caricies á tots ab son morro afalagador. Mes en mitx d' aquesta sorpresa, Nerto demana tot seguit ser menada al comandant.

Abrigat ab sa manta llistada d' or y vermell, lo capitá del fort se redressa sobre sos artells. Era un mallol de lluna bona mossen Rodrigo de Luna, puix del vell Papa era nebot. Ardit, llest com un argent-viu, diuhen que la punta de sa espasa no arribava al cap de la vayna: dos ulls com brases, una crin de lleó, un mostatxo y una perilla negres y fins com pèl de taup: y aprés ¡ay de qui li fes nosa!

  —35→  

A voltes, dins Avinyó, ab un parell de companys s' aventurava cap-al-tart, corrent de nit les gatoneres, arrapinyantse per les parres ò bé cantant desde l' escala forana: «Al amant que 'l cor li bat veniu á obrir, veniu, la bella!» Aprés, ¿ne volèu d' avalot? batent lo guardiá y lo prevost; l' endemá, dins alguna androna, sota 'l llindar d' una dama, en sa sanch se rebejava algun jove agonitzant... Malifetes encara més grosses, crims horribles, atrocitats, s' atribuhían al nebot del Papa, y per més que 's diga no es prou. Afigurauvos, donas, l' intriga, quan en sos brassos mossen Rodrigo vegé caure la gentil poncella, espaordida com una cadernera!

-Per servirvos, la damisela, si cal, -digué,- pendré ales; digaume prest lo que volèu; seré llest á vostres ordes.

-Vull, -digué la gentil Nerto,- veure lo Papa.

-Están obertes les grans portes del palau, bella, per tot lo que us plague.-

Assò dihent mossen Rodrigo, com l' aucell quan veu l' espiga, se 'n va vers ella cumplimentós, tot besantli lo cap dels dits. Se la enmena   —36→   fent brasset per escales de tota mena aclarides per troneres, obertes en lo gruix de la gran muralla; per portes, per revellins y reductes, per giravolts y laberintos, replans y corredors llarchs que may s' acaban, muntan, devallan y caminan, y tornan á pujar. De l' ufanós papat veuhen revolta la opulencia: piles d' or: una mina de argentins vasos d' esglesia; un pedregam, una estelada, una bellugadissa de grossos diamants, de celidonies, y d' esmeragdes y de sardenies, y de carbuncles y de lapis-lássuli; aprés les empaliades dels tapissos; aprés les banderes que han preses al moro, allá, en la Terra-Santa, los prínceps de la Cristiandat. Ella entretant li ha contat tot; li ha contat, tota espaorida, còm l' han venuda al dimoni.

-Jo, -don Rodrigo li digué,- per salvarvos del Adversari sé un remey que no té preu. ¿Sabèu què pot coll-torce 'l diable? No hi há més que l' amor.

-¿Y què es l' amor? -ella digué;- no 'n fan esment sinó les cansons y les noveles; ¿mes quí pot dir hont se troba?

  —37→  

-Pot ser, jo podría acompanyárvoshi, -afegí Rodrigo afectuós.- Lo carrerany de les amoretes, ple d' ombra clara y de flors, es lo camí del paradís.

-No obstant, senyor, -li diu Nerto,- la santa Esglesia nos ensenya que es ple de pedres y d' espines lo carrerany del paradís.

-¡L' amor es un ramell en lo sí! -digué Rodrigo;- es un cálzer d' hipocrás pur y de delicies. L' amor es una font que naix y que sospira dins sa conca, y, riallera, aprés creix y com un riu aprés se surt de mare, y de cap á cap, dins ses illes los aucells no fan més que cantar. L' amor es una dolsa terbolina, es una expansió poderosa, desperta; es un panteix ahont se viu xalantse com los deus; l' amor es una soleyada ahont dues ánimes embriagades prenen lo vol cap á la llum, y s' embessonan per sempre; l' amor es una flama fina que s' endevina en los ulls, que umple 'l cor, embalsamantlo, y que 's dona ab la má; es un sospir, una alenada que cobreix de flors los esbarzers; en fi, es una boca en foch que tremolanta en lloch no troba de què beure, quan   —38→   diu «¡moro!» sinó sobre una boca germana!-

Mes quan anava á abaixarse, lo galan, per abrassar, en sa follía, á l' ignocenta, se presenta, alt, sobre la muralla, ab los brassos oberts, un crucifix escabellat per lo dolor, ab dues claus en creu sota una tiara cisellada.

Nerto feu lo senyal de la creu, y girantse vers l' amorós:

-Bell cavaller, -digué,- me sembla que vostra dita no es conforme á la del Breviari d' Amor, puix en ses págines d' or he llegit que l' amor deu ser pur com al paradis terrenal...-

Lo senyor y la damisela en aquell moment arribavan á dalt de l' escala d' honor. Avall, inmenses, caragolavan les grahonades de marbre blanch. Mossen Rodrigo digué tot baix, empenyent una gran porta:

-Mon cor, noble donzella, se 'n du l' esperansa d' agradarvos més un altre día... Entrau: lo Papa es aquí.-

Nerto se 'n entra ab tremolor dins la Miranda. Alta y gran era la sala d' aquest nom, la maravella d' Avinyó. Entre les branques gegantesques   —39→   de sa carena, sobre lo fresch, lo pinzell de mestre Memmi havía representat lo cel ab totes ses magnificencies. Tot revelava la presencia del gran pontífice de les nacions. Per les finestres en creu ab ses planes y eminencies se desplegava la natura, y l' ull admirat contar podía totes les Sorgues del Comptat¹⁸, totes les viles que s' aixecan en la rica terra de Venisso.

Benet tretze, pensatiu, estava en son reclinatori; y per allí ell contemplava lo jorn de Deu que tramontava, deixant un vestit rojench sobre 'l Ventur cobert de neu. Era un gran vell ab roba blanca, portant la barba fins á cintura, altívol, magre com un Crist, de ulls ensotats y trist lo front. Engolfat en sos pensaments, en aquell moment veya partida la cristianitat; veu desde allá dalt l' Esglesia palanquejant sense timó; veu, dins la mar, que puja y ronca, les santes ánimes en greu pena; veu lo concili, en parers diversos, que escandalisan l' univers, tornantse l' anatema: y prenent peu de son sagrat y creyentse Papa de debò, ell diu, no obstant: «¡No 'm doblaré!»

  —40→  

Aixís que la porta s' es oberta, Nerto arriba vers lo Sant Pare, y, tota acotada á son aspecte, d' una rabalada cau á sos peus.

-¿Quí ets? ¿y d' ahont ets, filla meva? -li diu lo Papa;- es maravella, en mitx de l' aspra guerra que 'ns fan, vèuret assí, pobre noya!

-Escoltaume, Santíssim Pare, -Nerto respongué;- l' Altíssim me envía á mi de missatjer per sustráureus al perill. Castell-Renart es ma maysó; lo baró Pons es mon pare... y veusaquí l' instigació: hi há un conducte¹⁹ entre Tourrias, la vostre torre, y lo castell que allí se mostra: un pot aventurarshi sens temor, puix jo so vinguda per allí. Lo Papa Climent y dona Joana, quan era estadanta del castell, fa cinquanta anys que, d' amagat, feren obrir aquest conducte, perque per sota terra 'l Papa pogués fugir en cas de guerra... ¡Per vostres drets perseguits, Pare, veusaquí la llibertat! Hi há la Provensa independenta que allá baix ardenta vos espera: los ciutadans y 'ls barons d' Arles de Sisteron, de Baus, de Draguignan, de Castelano, de la montanya y de la   —41→   plana, vos guardarán, vos mantindrán, puix sou lo gran sacerdot de Deu!

-¡Deu poderós! ¡assò es estrany! -cridá lo Papa;- ¡tu ets un ángel, un ángel pur enviat de Deu per escarni dels dolents!-

Y Benet, elevant sa destra, l' havía ja, solemne y magistralment, moguda en creu per benehir, quan de sobte se sent en lo palau cruixir quelcom d' horrible...

Esgarrifós entra en la Miranda Rodrigo de Luna, cridant:

-¡Aquest es lo día de nostre dany! ¡tot es perdut! ¡lo palau crema! ¡y lo foch-grech, Pare, anguileja sobre les crestes del castellás, abrandat per espantós mestral: plouhen bombes sobre les set torres; diríau, al vèureho, que lo cel cau per esclafar com un pinyol d' oliva lo papat d' Avinyó... ¡Ah! la destral del estellador es dins lo tronch: fugiu, Sant Pare, en so del poble provensal: y quan vindrá lo grant assalt, nosaltres, si cal, dintre l' incendi morirèm tots matant, tot enderrocant nostres marlets sobre Boucicaut y ses maynades.-

  —42→  

Lo Papa s' agenolla y prega; sos ulls s' anegan dins l' infinit, y ple de majestat, exclama:

-¡Fássas vostra voluntat!-

Com un arbre que s' arbora aprés l' embrenzida d' una rafagada, ell, l' arbre mestre, s' adressa y, encaminantse vers la paret, pren les especies consagrades, que eran tancades en l' altar, y dins aurífich reliquiari les estreny bé sobre son cor.

Llavors, acompanyat de Nerto, que sa llebrera entremaliada no ha deixat més, tot depressa, lo noble vell devalla l' escala de marbre blanch, ensagnosada pe'ls moribunts y cadavres.

Mentres atravessa la gran cort, sos vells soldats li obren pas, y, pressentint l' hora darrera, van en massa á agenollarse sota sa má.

Á voltes lo despit en va s' amaga, y entre 'l bruy del vent que bufa esclatan los plors y 'ls comiats.

Mes Benet, portant son Deu, puja amunt á dalt del fort. Per allá amunt, clara, argentina, llavors soná una campana: tot Avinyó s' estremí, y los trabuchs feren pausa, esperant alguna gran cosa... Puix la gent de per tot sabía que la campaneta   —43→   d' argent may sonava per aquells cims sinó quan lo Papa s' entronisava ò quan per ell venía la mort.

Sobre 'l balcó del seu fort, la tiara en testa, blanch y regi, s' avansá, donchs, Benet tretze: tota la ciutat d' Avinyó estava allá baix agenollada; tota la armada de Boucicaut havía encorvat front y banderes.

Lo gran pontífice dels creyents, alsant lo bras, ensemps que la veu, sobre lo món y sos destorbs, digué, parlant urbi et orbi:

-¡Benedicat vos Dominus, Pater, Filius et Spiritus!-

Davant del palau que flameja, alsant aquella veu suprema, lo poble, tot senglotant, respongué entre plors:

-¡Amen!-

Llarga estona, amunt, en ple incendi, dret contra la mestralada, dret sobre la Roca de Dom, Pere de Luna s' aguantá ferm. Aprés, alsant sa cara trista, doná la darrera mirada sobre les runes babilòniques del Vaticá avinyonench: y lo darrer papa d' Avinyó, abrigantse ab son   —44→   gran mantell, lo darrer papa d' Avinyó, als tristos raigs de la llanterna que porta la petita Nerto, sota 'l passatje recubert, aná en l' ombra á pòndres, com un sol al caure 'l día.

  —45→  

²⁰

Á la senyora Adriana de Nimes

Castell-Renart está de festa. D' ensá que son dretes ses muralles, entre les illes y 'ls sorrals de la Durensa, jamay ningú ha vist desplegada pe'ls camps tan magnífica bellugadissa com hi há avuy dins lo castell.

Sobre la punta d' aqueix escull la nau suranta de Sant Pere s' es enrocada: lo gran sacerdot, en terra segura, ha rescatat sa autoritat lliure y plena.

Y de Fransa y de Provensa, per saludar sa deslliuransa, á cavall ó en reguitzell, corren los grans y los petits, cridant:

  —46→  

-¡Visca Benet tretze! ¡Per sempre més ell goberne!-

Lo rey valerós de Forcalquier, de Nápols y de Jerusalem²¹, s' hi es encaminat ab sa noblesa, guarnida ab tota sa pompa; y lo brocat y lo satí, y lo damás vermellench, ab lo sinople y l' armini, belluguejan dins l' encordellat del poble.

Enrotllat de sos vassalls, lo jove rey de Provensa vol que 'l Papa lo maride.

-¡Y que 'l diable se me 'n porte, -ell diu al Papa,- si jamay ningú us agreuja davant meu! Lo Papa Climent (¡que Deu tinga!) en Avinyó volgué ungirme rey, quan tenía set anys... ¡Pogués altre tant alcansar de vos!-

Ab Violant, sa promesa, los espanyols en embaixada son vinguts de l' Aragó vers Lluís II, nostre príncep.

Y ab sa roba, color d' herba, dona Violant va majestuosa, responent ab una mitja rialla á les llargues salutacions dels estols.

Lo poble diu:

-¡La bella reyna! ¡Veyèu quíns ulls! fonen la gebra... Lo nuvi, certament, es prou aixerit;   —47→   mes ella té un garbo complert. Les altres dames, al seu costat, ¿què semblan? Res... ¡tot ho té ella!

-Diuhen que en Arles, demá passat, ell la deu conduhir, resplandenta de diamants, á Sant Trofim²²...

-Cal que l' amor fumeje la terra per la princesa d' Aragó!

-Cal que de Tarascó á Nissa no 's fassa més que una farandola!

-Ab tota branca que penja cal enllassar un empaliat!

-Diuhen que, á ple solch, van á sembrar los sous ab l' arada...

-Y si algú vol moure brega al gran Sant Pare Benet, guárdes del rey Lluís!

-Dona Violant es riquíssima: nou galions, de gom á gom, están carregats d' or allí al Grau, ahont s' abrigan del mestral... assò es lo dot de la reyna.

-¡Que remunten prompte, ¡malviatje! y que descarreguen en bon port!

-Nou galions, ¡mala sort! lo rey podrá lliurar batalla...

  —48→  

-Y abaixar, si vol, les pagues del pobre món provensalench...

-¡Abaratís al menos la sal!-

Aixís mentres se xarra y que la multitut claqueja, Nerto, la filla del castell, ab un colp de martell, va á trucar al oratori del Papa, y li raconta sa historia.

-Vos he salvat, -diu,- una vegada: cal que ara vos me salvèu á mi! ¡Mirau si só infortunada! Ma planeta tenebrosa jo la confío á vostres mans. Dintre alguns díes, potser demá, lo Instigador del mal vindrá á cercarme! ¡Oh gran Sant Pare! en vos espero: vos que teníu l' infern esclau, vos que teníu les claus del cel, ab vostra influencia cobríu, en nom de Deu, la pobre Nerto! Conjurau lo maligne Esperit y que per mi sía impotent.-

Lo Papa está una estona engolfat dins son pensament. Aprés:

-¡Senyor Deu! ¡Veníu, Senyor Deu! Siau testimoni de que, si podía, per la salvació de l' ánima hermosa que á mos genolls tremola faría vessar les santes fonts! Mes, pobre donzella, no   —49→   hi há pont entre l' infern y mon imperi... del purgatori y de ses flames misterioses puch bé, mitjansant les indulgencies, deslliurar alguna ánima en pena; mes quan lo dimoni vos enmalla dins los nusos de sa trema cal un miracle d' allá dalt que puga rompre sa mestría... ¡Donchs preguèm á Deu, preguèm á María, preguèm á Sant Pere y Sant Pau que enllestescan per tu la palma! Preguèm á Miquel, lo gran arcángel, que ab sos ángels te rodeje... y, per pregar com cal, vés, es necessari entrar en un convent. D' Arles, demá, se fa 'l viatje: per son maridatje hi va lo rey; hi anirèm tots, si Deu ho vol, y tu, abandonant aquest món dolent, això, ma filla, es precís, dins l' abadía de Sant Cesari táncat discretament y guanyarás la salvació.-

Pe 'l mes de Maig les nits son curtes. Á trench d' alba, l' endemá se lleva tota la cort. Los cavalls, ensellats, embridats, guarnits de flochs, renillan y potejan.

Abrigades ab ses mantellines, lo cabell lligat ab una cinta les grans senyores, llestament pujan al silló. La noblesa se disputa la gracia y agilitat,   —50→   caragolejant d' assí y d' allá, y 'l Papa y 'l rey son á cavall.

Mes al temps que la rumbosa comitiva confusament s' apressa per marxar, cobert ab son barret punxagut, davant lo poble silenciós hi há l' astròlech que profetisa.

Lo bufó del rey diu picardíes; y lo nano, que li torna la pilota, fa una ganyota de geperut.

Ab sos dos ulls blanchs, lo moro, negre com un penjoy de mores, riu tot ensenyant ses ben dentades genives.

En los passeigs d' oliveres, que están florides al peu del serrat, los donzells jugan á corre; los gentils patjes y 'ls bufons jugan ab gossos falders.

Tots contents, á la fresca, parteixen en llarga colcada. Corren davant los trompeters, tocant la bella Margoton.

Los rossinyols cantan l' albada y per tot les flors descloses per la verdosa campanya llansan un bálsam olorós. Los ganfarons, les banderoles, que en l' ayre jugan ab l' oreig; en los plechs de la seda tremola en camp d' atzur la flor de lis; y   —51→   los colors aragonesos, l' or y la sanch, lo venturesa les fa onejar en lo sol.

-Durant²³, com li diuhen, monta depressa: de son escabell inmens y escabellat los raigs filejan; y la rosada, que lluheix en perles sobre 'l cabell de nobles dames, prompte s' hi embeu.

Lo rey, lo Papa, ab Violant, fan lo camí en companyía.

Digué lo rey:

-Lo mes que ve, si fa bon vent dins lo golf, estich resolt á partir á Nápols... Aquest colp hi haurá mortaldat, y l' usurpador Lancelot pot pendre coratje per fugir, si gosa afrontar nostra quimera! Tinch á Marsella vint galions, set bergantins ben enllestits y cent llaúts á punt de partir. Aquella flota tindrá per cárrega mos blanchs cavalls de la Camarga ab tres mil cavallers. La hora ha tocat: fora bojería deixarse pèrdrer la herencia dels comptes-reys de la Provensa; aquest país napolitá, qual corona nostres avis, fa cent anys, conqueriren, dolce paese que rodeja lo riure etern de la mar sota les besades d' un clar sol! ¡Del gran rey Carles no só pas   —52→   nebot per quedarme un trist reyetó d' Arles!-

Inclinantse vers Lluís II la bella nuvia de Aragó, li diu:

-¿Me voldrèu ab vos, gentil senyor?

-¡Reyna, -digué lo rey,- dígnes vostre gran cor perdonarme! Vos deixarèm per gobernar. Nostra Provensa tan magolada, tan trepitjada y ferida, té fretura d' una má dolsa per acabar de guarirse. Aqueix vescomte de Turena, que per crit de guerra tenía: ¡Ronca! ha fet, lo dolent, vint anys un mal terrible en lo país, destruhint castells, saquejant viles, passant nostres pobles á fóch y á sanch, fent de les seves dins los monestirs, robant les dones y violantles, posant los homes á rescat, tractant lo rey com una baboya, llansant mon poble al captiveri, trencant los ponts, les oliveres, cremant les esglesies y les masíes ab una rabia de llop, y aprés, per acabarho d' adobar, ma mare viuda y jo nin! Per fi, l' horror y la quimera fan agrejar nostra milicia: de Tarascó á Forcalquier los cloquers tocan á somatent. Al crit de la patria, los paysans irats manegan les dalles al revés: los pous s' umplen   —53→   de plagues y, com un brau dins una arena aconseguit, lo altiu Turenne, tancat per totes bandes, esporuguit, va á anegarse dins lo Rose²⁴.

Mes, mentres lo rey parla, un gentilhome que munta un cavall negre, tot manyagoy, feya rihent lo galleret entorn de la petita Nerto.

-A la veritat, no esperava revèureus tan aviat, -deya ella.

-Lo papalló va al roser, -ell li respon:- de sa maysó sabent que era fora Benet tretze, Boucicaut lluny del palau pontifici havía girat la brida, jo no sé hont: y del parell que 's marida he corregut á engrossar l' acompanyament... Mes lo camí será massa curt y la felicitat celestial, si tinch, totes aquestes festes, l' honor de ser lo cavaller vostre.

-No feu pas com l' ametller, -digué la jove castellana,- que per florir d' hora, s' enganya. Demá vespre, ¡adeu, jovenesa! Entro per monja al Gran Convent²⁵.

-¿Creyèu, donchs, -diu don Rodrigo,- que un monestir vos abrigará contra 'l diable? Mes Llucifer sap arrapinyarse com un gat selvatje.   —54→   ¡Qué se li 'n dona d' una muralla, á ell, que per lo forat de la clau pot entrar d' allò més bé y anarvos á espiar! Ell que, si vol, pobre poncella, va á esquitllarse dins vostra celda y, sota la forma d' un mosquit, vindrá á zumzunejar sobre vostre devocionari! ¡Qué se li 'n dona de les tancadures y de la oració que may s' acaba, á ell que, potser, ab l' olor d' una viola que floreix, ab lo sò d' una bandurria ò ab un raig, va, de defora, fins al chor de l' esglesia á enterbolirvos lo cor! Podeu tirarli pla aygua beneyta: ell, com un rat-penat, vindrá á amagarse entre les bigues; y aprés, en somni, quan seguíu lo fil que ell vos teixeix, de la campanya ò de la vila vos durá la ombra d' aquell ¡ay! que vos, potser, anyorau! Y sospirant un se desvetlla, tot recordant la visió maravellosa; y s' estira los brassos blanquinosos per retenir la bella imatge... mes l' amorosa aparició s' envola amunt entre les estrelles.

-¡Oh! callauvos, -li fa Nerto;- jo no sé pas això còm va; mes cada vegada que vostra boca diu alguna cosa, això'm bloqueja. Jamay ningú me parla aixís; es com un beure vermell que 'm fa   —55→   goig, que 'm regala, que tot plegat m' embriaga; aprés... Veyèu, estich desmemoriada... Y si al Sant Pare Benet vos conegués menys afecte, creuría que sou l' amich del diable!-

Y, seguint lo camí d' Arles, tantost gansejant, tantost trotant, prínceps, barons y damiseles, entre vergers, prats y forments, corren alegroys; y en sos nius, que la garsa enverdissa, al cim de les copes dels olms, los petits ab sos crits fan ressonar los camps al veure tanta gent que lluheixen d' argent y d' or.

Lo rey digué:

-Nos falta l' Italia, è hi entrarèm sota lo pali, puix los pisans, los bolonyesos, los sienesos y florentins m' han fet dir que m' esperan. Si allí prosperan nostres armes, si en bon punt esclata la sublevació de la Calabria, del mont Vesuvi les vessanes veurán aixecarse mes tendes y á mi reposant en lo Castell del Ou... Mes un cop capgirat lo bou y tenint la brida del poder, per dret d' espasa y lley de senyoriu anèm á Roma á reunir un gran concili ecumènich que pose totes les conciencies, Pare, sots vostra obediencia²⁶!

  —56→  

-¡Deu vos ajude, noble fill! -digué lo Papa,- ¡y Deu fassa que vostres altes esperanses arriben totes á madurar! Ab los drets sobre Aragó que acaba de dur á Lluís II dona Violant, la Provensa podría pujar per casualitat al cim de sa fortuna: á ser la testa del paíssos llatins. Les tres nacions més catòliques de la república cristiana en Provensa de fet venen á mesclar llurs elements: y de tres forses concentrades vostra encontrada, ara ò més tart, pot esdevenir l' articulació: á l' emperador Constantí li sonreya aquesta idea, quan, en lo millor de ses conquestes, estigué á punt de manar establir en Arles l' imperi romá.-

Aixís, acursant lo camí, l' enrahonada era trencada de temps en temps per los pagesos que lo Sant Pare benehía, puix, al llarch de la vía, los llauradors agenollats al peu de l' arada, los masovers del voltant, los sagals, los carreters, los gallinayres ab llur ase, los pellayres, no us desplacia, que compran les pells de ovella, tot lo bon poble, ple de fe, estava de genolls davant lo Papa.

  —57→  

-¡Del afadich que us aclapara Deu vos alleugere, pobre gent! -digué lo Papa, dirigint sa magre má vers la pobretalla.- ¡Sobre 'ls plebeus, sobre 'ls pastors, sobre vostres masos tots oberts, vesse ses gracies lo bon Deu! ¡sobre vostres fills, nets y netes! ¡sobre la messa y sobre la cullita! ¡sobre 'l pa negre que menjau! ¡sobre 'l ramat y sobre la pleta! ¡Tingau la pau interior, que això es la major alegría! ¡y vostres gotes de suor se tornen perles brillants!

-¡Quín bon sol, -deyan les dones,- per badar los narcisos!-

Y patatim y patatam, tantost cantant, tantost rihent, aquella filera de gent esparpellada segueix la Paiado de través, inmensa planura de blats que fan goig trayent espiga.

-¿Si cassássem les cugullades? -diu la marquesa Ravousseto, que té 'l falcó sobre la mánega.- ¡Mirau!-

Dins l' espay pregon, l' esparver, fins á pèrdres de vista: sobre la verda plana plouhen sanch y plomes.

Veusaquí que de sopte vint cavallers aprés la   —58→   bella del falcó, com en una era, trepitjan y calcigan folls sota 'ls peus dels cavalls lo blat rossench dels paysans, ab crits y xiscles que se'n van fins á la volta del cel.

-¿No us heu encara divertit prou? ¡Deuríau al menys convertirvos! -digué Nerto á don Rodrigo.- Una jovenesa en flor que á Nostre Senyor es oferta; un pecador que plora, donantse colps al pit; una ánima que puja á Deu com una flama, no crech que hi haja res més hermós! No oblidèm pas que la tomba es allá al cap d' avall que 'ns aguayta; que bones obres y malifetes restan escrites y nos acompanyan quan partim; que nostra vida es menys que un llum; que nostres díes van com un riu á precipitarse sens retorn dins l' esferehidora eternitat; que som assí per una proba; que la felicitat se troba més amunt, y que l' haurèm ó la perdrèm, segons farèm bé ó mal... ¡Ah! ¡pensauhi, mossen Rodrigo! Lo rahim vert mussa les dents, y los plahers del mòn quan se 'n van no deixan més que pòls.-

Nerto semblava illuminada. Mentrestant, la   —59→   matinada hermosa s' esvahía dins lo ple del día; los monuments de Mont-Major dauravan sos cayres al sol; y Benet, lo bon Sant Pare:

-¡Salut, -cridá,- noble monestir, ahont jo fuy l' abat de la legió benedictina²⁷! ¡Oh melosa terra de promissió! ¡Oh Mont-Major! ¡Oh paradís, ahont he viscut mos mellors díes! ¡Còm me ve á la memoria ton silenci y la flayre de ton roch! ¡Quan me recorda lo solás de tos tranquils estudis! ¡Quan me recorda l' ombra de Deu allargantse per tes sales inmenses! Avuy, davant ma tribulació y en la posta de ma gloria, mos ambiciosos somnis de monjo ¡ay! qué feixuchs son per ma vellesa!-

Y la claror del sol resplandía allí sobre lo Gran Clar²⁸.

Home d' empenta, tot nirvi, Rodrigo estava fet á veure, al foch dels seus ulls, fóndres lo gel y la neu y á guanyar los forts per assalt ò per sorpresa. Mes en presencia d' aquella gracia, d' aquell bell lliri ahont reposa tant de candor y de fiansa, Rodrigo proba lo poder d' un sentiment novell y fort que ve á atiar la feixina.

  —60→  

-¡Nerto, parlau com una santa! Mes, lo rossinyol que refila vos respondrá que la ditxa pe'l mes de Maig es dins l' atzur, es ésser lliure sobre la branca, y esbrotar sa franca alegría... Quan heu estada sola cinch anys, dins les parets d' un castell, acorada per la rellentor, ¡ah! ¡qué hi fa bo d' estar defora! Veníu, espiau á nostre voltant: guardant ses ovelles, los pastors fan davant ses pastores cabrioles sobre l' herba; tot solcant lo goret, lo bover xiula, alegre; dins los blats verts les herbejadores xarran y riuhen joyoses; los traginers en los caminals fan cascabellejar llurs mules; los dalladors en los pradells, los pescadors en los rius, les minyones en llurs masos, y los cassadors en la garriga, tot això va, ve y se belluga ab la sanch en efervescencia... Escoltau, donchs, á nostre entorn: no hi ha més que un zumzum y brunzidera, no hi há més que un murmuri que munta de canyars y ferratjes; l' ona remoreja dins lo riu; lo peix folleja dins la corrent; per tot resplandeix la hermosura; la sava corre ab forsa sota la escorsa de les branques, y en tota flor hi há sa gota de mel. Res vol morir: tot germina,   —61→   tot grilla, tot s' anima y tot congría, y la llum del sol inunda aquest quadro vivent... Aixís lo rey, sa nuvia ilustre, que 'l sol no eclipsa, sembla que ab bon humor conduheixen lo gran trionf del Amor. ¡També nosaltres estam de festa, Nerto! Y la flayre de la ginesta, de l' ars blanch, de l' aranyoner, donan plaher al olfat... ¿Y voldríau vos que trenque jo l' embrenzida de tot mon sér? Nerto, ¿voldríau vos que en un amagatall jo sufoque los patons que frissan sobre mos llabis? Nerto, ¿voldríau que sobre 'l cep esbrote los rahims? ¡Nó! Lo vi vermell á mi també me fa denteta: ¡de la jovenesa ajogassada visca l' ardor impetuós! ¡Nerto, trayèu del cap vostres escrúpols! Lo temps es bonich, la mar abonansada... ab l' amich que vos invita embarcauvos: sobre l' ona ajogassada nos deixarèm anar ensemps en l' esplanada lluminosa: y parlarèm de lo que nua y cullirèm lo que es polit, abans que l' oblit y l' ombra estengan sobre nosaltres sa coberta...

-¡Mirau les calandries, -digué Nerto,- còm s' enlayran en lo cel! ¡Ah! ¡Si poguéssem ser   —62→   aucells! ¡Rodrigo, mira les orenetes! Nos han fregat ab ses ales... Portan bon temps, ¿no 't sembla? Son crit va repetint: «Jesucrist²⁹»...-

Tot just finía la damisela, quan allí davant se veu venir un estol de cavallers. Los cònsols y 'l Senat d' Arles, reunits á tot lo poble, clerges y burgesos, nobles y plebeus, venían al encontre del rey y del Papa.

-Per la lley que nostres pares nos llegaren, -los arletenchs al rey digueren,- som homes lliures, y la ciutat no regoneix altre ceptre que 'l de Lió: mes, senyor, podèu entrar sense témer res, podèu entrar com á rey, si en bona gracia solament veníu á Arles. ¿Sobre la riba, veyèu, dreta entre 'ls pollancres, una columna, allá al cantó? Es lo Bastó de Sant Trofim...³⁰ Y de molts anys no s' ha sentit dir que may haja atravessat la seva ombra sense renovar lo respecte per nostres furs y llibertats.-

Lo rey digué:

-¡Que Deu vos do aument! Plaunos regonèixer á vostra gran comunitat totes les llibertats antigues, prerogatives y privilegis; y més: tenim   —63→   per sacrílech, per malfactor y deshonrat á qualsevol que toque la seva integritat.-

Llavors los crits ressonaren:

-¡Y visca lo Lleó! -cridavan- ¡Visca lo rey de Provensa! ¡Visca lo Pare universal! ¡Visca la incomparable regina del mes de Maig!

Aprés l' ufanosa comitiva, al sò de les trompes que esclata al repicar dels redoblants, entre la pols que blanqueja y 'ls raigs del sol que 's bellugan, robes, capells y capcirons, tots ells esperonant, los homes ab l' espasa dreta, entran dins entre grans salves.

  —65→  

A dona Julia d' Anfos Daudet

Sobre 'l planell de la Major³¹, allá vers lo mitxdía, vehins y vehines, animosos, dintre una sala emblanquinada, feyan parlar á mestre Buisset³²:

-¿Tan mateix lo Papa Benet ha cantada missa?

-Que l' haja cantada no es pas lo cert: ho havía promès... Mes, pobret, com es vell y prou atribulat, no 'ns ha dit missa ni sermó. Es estat mut en son trono, mut sempre. Mes, de totes maneres, lo cardenal, mossen Brancás, ha fet molt bé les ceremonies d' aqueix superbo casament, y   —66→   Sant Trofim no ha vist may tal esplendor dintre son pòrtich.

-¡Oh! ¡Quín trepitx! ¡Quín tripijoch! Per fernos lloch hem empengut: venían les dones brassejant; mes no hi ha pas hagut medi de veure res: una colla de cavallers batent los empedrats, treyan guspires dels carreus...

-¡Un mata... gent! Contaunos, donchs, mestre Buisset, vos que sou (segons diu tothom) lo més lletrat d' Arles, contaunos prest lo més relluhent d' aquest quadro.-

Anant y venint, dintre la cuyna de sa casa emblanquinada, mestre Buisset de llarch y d' ample se passejava sobre les lloses; y quan arribava á l' ayguera, prenía la garrafa y bevía un glop del claret, llensant per terra los escorrims del got.

¡Ah! ¡Dona Fabresa, sa muller, podía dirse tot una mestressa! ¡Oh! ¡Lo ben arreglat de dins la casa! Los perolets, les mesures del oli, la farinera, los salers, lo pastador y la panera, l' escudeller, lo guarda-cendres, la gavineta, lo capfoguer, la taula d' alba ab sos estalvis, la groga llumanera ab son ganxo, l' escalfa-llits ab sos set traus,   —67→   tot lluhía com un mirall. Y per lliurarse de les mosques, de mals ulls y de la xafagor, cobría la porta un encanyat claret, portant una creu vermella en mitx... En un cantó hi havía un compás ab un escayre, puix lo prohom de la casa era agrimensor d' ofici; y, á més, ell tenía per costum escriure ab sa galan ploma, en son gran llibre de memories, una breu relació de tot lo més notable.

Veusaquí, donchs, que Buisset s' encongeix y, ab les mans agafades al darrera:

-La esglesia, -diu,- estava coberta de domassos brodats. ¡Quán rich era això! En los domassos s' hi veyan brillar les armes de Catalunya y de Provensa, les dues nacions de connivencia per mantenir la parla d' Oc, los escuts d' armes del Languedoc, d' Anjou, de Còrcega, de Sicilia, de la Cerdenya y d' altres illes, possehides pe'l senyor Papa ó pe'l rey. Lo rey, lo Papa, ab son aparell august, l' un ab sa tiara, guarnida ab profusió de pedres precioses, tenint potser tres palms d' altura y encerclada per tres corones, gran y solemne ab sos vestits blanchs; l' altre portant lo   —68→   ceptre, roba de porpra ab corona d' or, estavan dins lo chor davant per davant ¡Oh! Mes ¡quán sense comparació es la reyna! ¡Es adorable! Y un oficial francès que estava prop meu se feya fort que es la princesa més bella que hi haja avuy al món. S' anomena dona Violant. Los capdals de la orde del Hospital, los grans priors d' Arles y de Sant-Gile, estavan drets á la banda del evangeli. Tots los poderosos eran vinguts á fer homenatje; sense mentir, n' he coneguts més de quaranta: lo príncep ilustre de Tarento, germá del rey, la creu al pit; lo famós Refourciat de Gout; lo senescal Jordi de Marle, que ab lo veguer d' Arles anava de costat; monsenyor Simon de Cramaud; Lu de Grimaud lo valerós, gran almirall en Riba-Nova; mossen Lleó de Vila-Nova, gran mariscal de l' armada; Flamen, lo cavaller egregi; y 'ls cònsols d' Aix, Uch de Mano, Joan Tresemano, Gui de Mount-Clar... un estol de bisbes. Dins la nau hi havía los nostres síndichs, lo gran jutje; finalment, per fer sos homenatjes, se veyan patrons de tots los gremis, los escuders, l' inspector de les rescloses; aprés,   —69→   darrera tots ab lo clavari, mestre Buisset, l' arxiver humil. Prou, era quelcom de bo: ho posaré en ma llibreta. Ara, arribèm al maridatje. Parions en anys y en gloria, veusaquí que, resplandents los reals nuvis, tots dos plegats venen á posarse davant l' altar, sota 'l pali de drap d' or, per prometres l' un á l' altre. Llavors lo cardenal pronuncia la benedicció nupcial; lo poble en massa crida: «¡Viscan los nuvis, reys del mes de Maig! ¡Visca sa ditxa per sempre!» Y los set goigs³³ de timbre clar alegrement tritllejavan; y gabiades d' aucells, de tortoretes y de coloms, en les vidrieres y en les capelles, volavan ab gran esvolatech! Mes, bones dones, això era bo: ho posarèm á la llibreta... ¡Ah! Que 'm descuidava: ¡s' han fet ofertes, no pas per riure! Aprés han donat á la cobla gentil: Arles dotze tasses d' argent; Marsella una barqueta d' or; Tarascó una tarasqueta; la vila d' At confits; Avinyó un nuviatje, Forcalquier tres grossos pans de cera; Aix un gran bahul: en fi, per completarho, los diputats dels Tres-Estats han ofert al rey per ses estrenes, y en horri com si fossen prunes, cent mil florins   —70→   d' or tringants... He tingut set tota la matinada: deixaume tastar lo claret...-

Y atravessant per entre les comares, mestre Buisset, dihent això, torná á beure un glop.

-Mes, ¿tot aquell gran acompanyament, ahont s' allotja? ¿A Ris-quand-gagno³⁴?

-Lo pontífice soberá s' allotja en lo palau episcopal; lo rey al palau de la Truio.

-¿No hi há pas perill de brega, -deyan los arletenchs,- y en havent dinat lo rey no surt pas?

-¡Sí! Vos diré que 'ls pescadors de Trenco-Taio y de Bell-Cayre li van á oferir l' esturió en homenatje; aprés sortirá... lo rey lleó!-

Tant bont punt acabava l' agrimensor, se sent allí defora aixecar un somatent formidable: los arletenchs, presumits y gelosos de sa antiga independencia y de ses llibertats polítiques, havían volgut ferne anaig davant lo rey dels provensals. Hauríau, donchs, vist per los carrers, ab una pompa sens igual, desplegarse la processó y la majestat del lleó.

En les onejantes banderes que descapdellan, esclatanta, l' historia d' Arles, hauríau, donchs,   —71→   vist, armes viventes del país, lo lleó d' Arles en tota forma estrafer son enorme cap; esblanquehit per la vellesa, ab lo morro arrufat, ab la gola badanta, primerament representava Arles lo Blanch, lo vell lleó que anomenavan Albion, davant del qual lo gran Hèrcules hagué de recular en mitx de la Crau; tantost, lleó llatí, portant lo lábaro de Constantí; tantost ab ses urpes, com un llum, alsant la creu de Sant Trofim; tantost cenyint sos rossos bucles ab la corona de Boussoun, ab sos dos ulls lluhents, com dihent ab rugit: Ab ira leonis! Tantost ab l' urpa trossejant la serrahina mitja-lluna, y, com un home que pega, estrenyent l' espasa del gran Guillem, tot rondinant, ab un agre ferotje, aquell vers lleoní famós que diu: Urbs Arelatenis est hostibus hostis et ensis. Altres voltes, ple de majestat, l' hauríau vist, tranquilament assegut, tenir lo globo del Imperi; assí símbol del poble arletench, allá lleó del gran Sant March; en fi, allá baix lleó de mar, tenint ab les potes un tros de trident y sobre 'l golf de sota Fourco regnant de nom, com de fet, per sos mariners y calafats³⁵.

  —72→  

Mes lo veritable lleó, sortint de son estable, havía llansat un tal rugit que, en la maresma, d' espant, tots los bous de la Camarga se 'n estremiren.

-¡Fugim! -cridá la multitut.- ¡Lo lleó!-

Y en galeres y en tartanes, de la Roqueta y de l' Auturo³⁶, un poble foll corría á l' aventura, cridant esparverat:

-¡Lo lleó! ¡L' han desencadenat!-

Lo vell monarca, alsant lo cap, conegué prou que era sa festa; anava gravement, alterós, tot espolsant sa rossa crin, ab son pèl que s' encrissa, ab son front arrugat, acompanyat del lleoner, que parlantli l' aturava.

Aprés lo rey Lluís, dona Violant ab sa cort, tots seguint en vistosa colcada; y á cavall, aprop de la reyna, anava Nerto.

L' euga dels nuvis era coberta d' un bell vellut color d' iris, sembrat de flors de lis d' or.

Van á veure batre, en les Arenes, lo noble monstre, un contra quatre.

En los inmensos cèrcols, per veure bátres lo lleó, está acampada tota la ciutat; hi es Arles en pes, que crida y bada.

  —73→  

La farandola umple 'l clos, anguilejant y caragolantse. La hermosura de les ayroses arletenques resplandeix sobre les grades d' alentorn, desde terra fins al cim. Arles aquell día feu ostentació de tota la bella sanch de rasses nobles que han fecundat sa moguda terra. La fina grega hi reya ab lo goig de les donzelles, germanes de Diana y de Latona; la romana, sobre les arcades monumentals, dignament s' estufava superba, com les Vestals del temps d' August; y torcentse dins son droulet ò amagantse darrera son velet de cambrahina transparenta, la bruna y pálida serrahina ab sos ulls de foch enlluhernava lo jovent.

Los collars y agulles d' or, y les corones de perles, y los anells cobrint ses mans, ab les creus de set diamants, les robes verdes, la garnatxa escarlatina, los plomalls, los barretons y los casquets, s' hi barrejavan á belles onades.

Lo gay sol, cayent arreu sobre 'ls vestits y cares, feya lluhir aquell borboll com una caldera que fa 'l bull. Lo tamborí per donar ayre, per la canalla fonts de vi, un món de tots colors... ¡N' hi havía per marejar!

  —74→  

-¡Lo lleó! ¡Lo lleó! -cridavan.

De sobte les portes s' obren, y poch á poch, sense bruyt, surten quatre braus negres y garruts, y surt d' un bot d' una altra gabia lo ferotje mascle de roja crin. Se planta. Espía un moment. Los quatre bous s' apetitan... ¡Oh! ¡Pobrets! Lo lleó bota, n' escanya dos en un moment, y, d' una urpada en lo costat, pantejant l' altre s' arronsa.

La multitut s' aixeca, febrosa:

-¡Visca lo gran rey d' Arles! -crida.

Lo darrer no espera pas á rebre també son colp: se tira terriblement sobre 'l lleó, abaixant les banyes, y li forada 'l ventre.

Lo lleó se gira, esferehidor, vers lo fibló; arrapa á aquest envers la cuixa, y ab ses barres lo sacceja, fentli cruixir los ossos. Aprés, d' un bot, salta la barrera, ficantse furiós entre la multitut. Cercant amagatall, trepitjantse y morts de por, la multitut fuig á més corre...

Mentrestant, ab los morros sagnosos, les entremenes obertes, l' animalás, fuetejant ab la cua, estava al aguayt... Tot plegat, coneixent que estava en presencia d' un rival, y d' un rival prou   —75→   digne d' ell, lo lleó d' Arles, rey també, agafa l' embrenzida contra 'l rey.

Lo rey y la nuvia coronada, en l' esglay del moment, eran tot sols. Mes, ab bravesa mirant intrèpits lo monstre, estavan en llurs sitials sense mòures. Nerto, esferehida á tal aspecte, s' arredossa, pobreta, als peus de la reyna... De quatre en quatre pujant los amples banchs del anfiteatre, la gran bestia ja alena frech á frech, quan, en lo més embolicat de la revolta, Rodrigo de Luna se llansa com un llamp davant per davant del monstre y li enfonza sa daga en lo clatell. En la basca del colp de mort, torcent son horrible cap, la bestia morreja la terra.

La reyna, la bella Violant, se trau un rubí de sa garlanda, y al acte ne fa present á don Rodrigo.

Nerto, poch á poch, se revenía.

Lo poble, frenètich, bramava:

-¿Lo rey es mort? ¡Visca lo rey!-

Mes, entristits, los vells se deyan:

-¡Mal auguri! ¡Adeu, barca de Sant Trofim! Lo lleó mort, lo Delfí naix: la república está á la fi.-

  —76→  

Y les dones y los fadrins cridavan:

-¡Au, tamborinayre!-

Y girantse tot sonrihent:

-Ara, -digué lo rey Lluís al senescal Jordi de Marle,- soch veritablement rey d' Arles.-

Per fer al rey sos homenatjes, lo Senat havía fet encárrech de son parlament á Bertran Buisset, que, per sa llengua y per ses lletres, tenía gran anomenada en tota la ciutat.

-Rey de Provensa molt ilustre, y vos, bell astre claríssim, -comensá l' orador d' Arles,- lloats sían Deu y Sant Joseph, que han disposat vostre casament y protegit vostre nuviatje, com consta á cadascú per l' espectacle que s' es vist, gran espectacle que 'ns recorda aquella bellíssima historia de la muller del gran Boussoun. Sense rahó engelosit de la reyna Augusta, sa muller, Boussoun, en sa ira injusta, diuhen que la feu exposar en les Arenes, davant lo morro esglayador d' un lleó enverinat. Mes l' animal, fill de Cirene, aná al instant, respectuós, dòcil y manyach, á llepar los peus de la virtuosa princesa! Puix es cosa curiosa que nostre lleó real sempre   —77→   ha reverenciat la virtut de les nobles dames... Y en lo mal-encontre mateix que 'ns ha fet tremolar á tots, sense por se pot dir que, si la fera no s' hagués trobada lligada pe'l ferro ¡oh reyna, llum de bellesa, d' amor, d' honor, de majestat! tot saltant vers vostre sient, nostre lleó hauría fet reverencia!

-¡Oh! ¡Oh! -cridá lo Foll del rey.- ¡Malviatje qui 'n creu un mot! Mestre Buisset, sou un embolica qüentos, puix á mi, com á tots los espectadors, m' ha semblat que prompte havèu tingut la bona idea de no estarhi massa aprop... Mestre Buisset, no us en faig cárrech, puix jo he fet com vos. ¡Oh! ¡Quína por! N' estich geperut... ¡Mes, callèm! Davant la retòrica, que la marroto se retire, y, com digué Ciceró, senyors, cedant arma toguæ!-

Lo riure esclata á l' entorn, y l' orador está aborrit. Mentres s' está revenint, Nerto ¡Deu meu! pensa en lo convent; sa ignocencia es esmoguda per una emoció estranya: pluja y sol del temps de Maig, l' ánima y lo cor estavan en lluyta. L' ánima digué:

  —78→  

-¡Cal que 'm salve! Aquest món es com una illa baixa batuda per l' ona del pecat. ¡Qué poch se me 'n es faltat de morir sense confessió y d' anármen al infern! ¡Aquella bestia, aquell lleó que dins l' embut, los cercles del anfiteatre, me cercava, m' atreya, m' embruixava, era Llucifer! ¡Era Llucifer, que volía llansarme al infern! Prou me puch torce, prou puch corre; veig lo morro d' aqueix lleó llangotejar davant mos ulls: potser demá, potser anit... ¡Santa María, veníu á ajudarme, veníu tot seguit, que estich perduda!-

Y aprés lo cor li respongué:

-¡Entrar tan jove al monestir, abandonar la dolsa llibertat, son castell de quatre torres, la cort del rey y les festes y la robeta de satí, això es potser una mica dur, com digué mossen Rodrigo! ¡Oh estimat Rodrigo! Ell es, per lo tant, qui m' ha salvada: mentres que ab la daga fora de la veyna, davant lo rey, davant la reyna, fent ab son cos de barricada (lo veig encara en lo cel clar), semblava Sant Miquel arcángel. Duya un perpunt color de taronja, les calses negres, lo barret ab una ploma alta d' un palm... Ha jugada   —79→   sa vida certament; aprés m' ha deixada esbalahida. ¿Ahont es anat? ¡No 'l veuré més, sinó allí, dins la llunyana resplandor de sos grans fets! M' ha passat aprop, sense dir res, y 'm sembla que tenía un punyal sobre 'l cor: mes armes de Castell-Renard! ¿Só boja?... Nó. Deu me crida dins son temple per santificarme. ¿Ahont es anat? No 'l veuré més. Promptament mos bells anys serán enclaustrats. ¡Ah! ¡Pobre de mi! De Sant Cesari demá me carregan l' hábit. No 'l veuré més. Mes sa mirada terrible y fonda, altiva y gallarda, me perseguirá dintre les portes ahont demá jo seré difunta. ¡Rodrigo, adeu! No 't veuré més. Aquest vespre, á l' ángelus, m' embarrarán ab les monjes. Mon cor se 'n dol quan hi somío. Mon cor se 'n dol y cal anarhi, puix altrament me damnaría! Mes en la calma del convent pregaré á Deu per aquella ánima; pregaré á Deu mentres visca. ¡Per tu, Rodrigo, pregaré!-

  —81→  

A la muller de mon amich Eugeni Tavernier

De Sant Cesari en lo monestir les monjes diuhen lo rosari, y ¡balalan! y ¡balalin! s' ouhen lluny les campanes. Les monjes negres diuhen parenostres y 's passejan pe'l claustre, y ¡balalin! y ¡balalan! van tritllejant les campanes. Sota les arcades que les ombrejan caminan dretes com una ombra, y ¡balalin! y ¡balalon! s' han posat sos vels, sos grans vels llarchs. Nerto, que hi es entrada la vetlla, tremolant com una fulla s' está dintre l' esglesia orant devotament, puix avuy la pobreta pren l' hábit... ¡Entra, aucellet! Vetaquí la gabia.

  —82→  

Dintre 'ls corredors del gran monestir piadosament les monjes van y venen.

La mare abadessa y les d' obediencia avuy están molt atrafegades, puix lo pontífice d' Avinyó, ab lo rey, son company, ab la reyna y son seguici, arribarán ara-abans-ara en processó, ab la creu per guía, per celebrar l' acte de vestir la noble donzella baronesa, Nerto de Castell-Renart...

Vèusels aquí.

Se badan de sobte de pal á pal les portes del vell monestir; s' obren cledes y parladors, y lo sol, cridant victoria, penetra á onades ab la cort dins la gran casa tota blanca.

A genollons fent dues rengleres, plegant les mans en oració, los ulls baixos, lo cor mogut, totes les sors del convent son al entorn. Los violinayres modulan un ayre dols, expressant l' alegría y l' adeusiau d' aquella que s' entrega á Deu.

Nerto plora en un recó.

Dona Violant es la padrina y mossen Lluís es lo padrí.

  —83→  

Mentrestant, s' encenen los canalobres d' un á un; les religioses s' encaminan entorn de Nerto en dos rengles. Nerto, en mitx, ab lo cor moribunt, espera trista la sentencia de sa clausura eterna.

Mes, assegut davant l' altar, Benet tretze no trigá gayre á pendre la paraula:

-Nos, Papa, portant l' investidura de Jesucrist, y servidor dels servidors de Deu, á tots los oyents que son assí per testimoni, fem saber que, coneixent prou los sortilegis del dimoni, sos llassos malignes y traydoríes, considerant lo mal que amenassa á una orfaneta malastruga, vista la pressa del perill, vist que lo món es un desterro, otorgam, encara que molt jove, á Nerto, nostra cara filla, lo dret de pronunciar sos vots.-

Dona Barrala, la priora, abaixa son cap de noble dama fins á terra en devota inclinació; aprés, aproximantse á la donzella, pica son llibre. Al mateix instant ha ressonat lo cant dels salms; l' incenser ha espargit son perfum, y ab la creu y 'l salpasser han comensades les benediccions.

Ja li llevan la capellina, ja li trauhen lo mantell,   —84→   y li deslligan son llarch cabell ros, que 's vessa á belles ones sobre 'l contorn de ses espatlles; mes, tota tremolosa y pálida, quan la noble donzella sent la fredor de les estisores sobre 'l clatell:

-¡Oh! ¡Ma hermosa cabellera! -ella cridá.- ¡Penjaula dins la capella! ¡Penjaula sobre l' altar inmaculat de la Verge, ma patrona! ¡Adeu, primavera! ¡Adeu, corona que jo trenava tot follejant! ¡Adeu, vanitat de mos setze anys! ¡Bucles d' or, bucles hermosos, aixís que l' alba sortía, vos pentinava ab afició, com una garba de raigs! ¡Ah! ¡Deixaume que 'ls patoneje, y que la Verge 'm perdone! ¡Bello hermós tallat massa d' hora, no lluhirás més al sol, y les floretes montanyanes no enflocarán més ta flonja seda! ¡Ah! ¡May més lo ventíjol fará bellugar tos rulls! Potser això es infantívol; mes dintre meu sento un corcor que no puch pas minvar... ¡Deixaume plorar! ¡Això s' ha acabat!... ¡Ara que van á plegarse les ales de la alosa provensala, en los pradells y montanyes, anau, aucells, á cantar solets! Cullint la maduixa y la viola ¡oh mes companyes!   —85→   anau soletes á espargirvos vora la Real, que riu y corre sobre 'ls còdols... ¡Y ma llebrera, que ajogassada fins á Arles m' ha seguida! Dè llanguiment ¡ay! se morirá... No 's llanguirá pas tant com jo. Jo, trista aymadora del Crucifix, dins l' ombrívol claustre vaig á amagarme fins á la mort. ¡Ay! ¡Pobre de mi! ¡Planyèu ma desventura!-

Mes la tronada de l' orga, esclatant de colp com les veus que á la fi del món anunciarán la gran posta, ofega los planys de la monjeta.

Li han posada la roba negra de sarja, la roba de la casa, la toca y lo vel.

Aprés, sobre les santes Escriptures y sobre la regla, que es tan austera, li fan prometre: castetat, obediencia, pobresa. Tot ho ha promès, com una santa.

La reyna s' hi acosta y falaguera li ha donat un llibre d' Hores tot sembrat de flors de lis ab lletres de color pintades d' or y atzur, en que á l' abadía de Mont-Major, en molts díes, anys y més anys, fra Berenguer, mestre pintor, havía dibuixat les miniatures.

Mes ara ja res li dona goig. Tot s' ennegreix,   —86→   tot li es igual. Com una pobre oreneta que, ab les ales molles, es emportada per la tempesta de núvol en núvol; com una ovella que s' esgarría y s' enromaguera y va belant plena d' esglay, la jove monja, aixís atormentada, no veu res més que la foscor ab la groga llum dels ciris de lluny á lluny. Creyent somiar, es dins la neula...

Mes ja lo Pare Sant, gravement, agafa 'l negre vel d' estamenya y l' esten sobre 'l front blanch de la professa, dihentli ceremoniosament:

-¡Reb sobre la testa ¡oh Nerto! aquest vel, sant cobertor, signe de mortificació: y, quan arribe 'l teu fi, pugas tornarlo sens cap taca! ¡Y, del dimoni trencats los llassos, pugas, pura com la neu, assèuret en les bodes felisses que dalt del cel jamay fineixen! ¡Ahont los cors s' uneixen en Deu, com lo fum dels incensers, que amunt te 'n voles! ¡Aixís sía!-

Es consumat lo sacrifici, mes no l' ofici y les probes. Nerto, sola, abocada sobre les lloses, s' es ajaguda, ab greu pena, entre quatre ciris, sota 'ls plechs del drap mortuori, al chor de la esglesia. Les monjes cantan, dins lo chor, lo De   —87→   profundis, plany fúnebre que fa por, que dona febre, que fa entresuar. De tant en tant, punyent y sort, munta un senglot de verge. Sota 'l drap negre, ab una gran creu blanca, Nerto, pobreta, tot tremolant, somía l' horror del cementiri; somía lo festí dels cuchs, respira l' ayre espès del clot, sent lo pes de la llosa de la tomba, veu los fantasmes del altre món; veu los espectres, veu los terrors; sent esgarrifanses en son cos; y la roncadera de sa veu, per salvarla de tan horrible tránzit, crida Rodrigo... Mes les sors la voltavan tot pregant... Nerto s' arbora blava; y quan, dins lo monestir de Sant Cesari, passant los llarchs rosaris, van á enmenárselan, no s' ou res més que aqueixos mots á cada banda:

-¡Entrau, entrau, germana nostra! No' n sortirèu viva ni morta³⁷.-

Y tothom se 'n va conmogut, tot dihent:

-¡Deu l' ha volguda! ¡Mes quín dol, mes quína llástima que, en la flor de la joventut, una tan hermosa donzella prenga la toca de Mont-Cassino!

Però, mentres això passa, allí baix, en la ciutat   —88→   baixa, lo diable á quatre fa son tren. Entre soldats, entre mariners, á l' hostal de l' Espasa, se beu, se riu, se fa rebombori. Rodejat de catalans coberts ab barretina y sobre 'l costat penjat lo gavinet de la faixa:

-Hi haurá cinquanta parpaiolo³⁸, -digué Rodrigo,- per quiscun. Aprés, quan sía hora, jo vos diré lo que cal fer. ¡Ara menjèm y bevèm com á germans! ¡Y fins al punt de la mitja nit, visca la tabola y lo vi cuyt!

-¡Visca la tabola y lo tiberi! -cridaren les bones-pesses.- ¡Au! l' hostera, nos servirèu un freginat de Vacarés; enllestirèu un bon ayoli y bitxos ben oliats.

-Y aprés farèu rostit.

-Y un bossí d' anyell³⁹.

-¡Cáspita! ¡Cinquanta parpaiolo! Volèm lo floviol y la viola... Hem de cantar una serenata á les arletenques del barri... ¡A la salut, bell capitá!... ¿Mes vos no bevèu?

-Nó, nó, -digué Rodrigo,- no tinch pas encara set.

-Flayrós y groch, veusaquí l' ayoli sobre la taula.

  —89→  

-Mullèm les dents, santa Paula.-

Y aixecantse tots plegats, á galet, sense got, los camarades, alsant lo cap, á bell raig beuhen ab lo porró y fan petar la gargamella; aprés ab los dits fan les castanyoles... No hi falta ja més que la minyona.

Mentrestant, assenyalant la fi del bruyt y de la gresca, Casa-Rimbaud acaba de tocar la queda.

La colla surt quietament de la taverna. Embolicats en ses mantes, ab les espardenyes calsades, s' esquitllan en los foscos carrerons.

Rodrigo de Luna parla baix á cada un d' ells, y á quiscun dona lo sant y senya en catalá.

S' han passat los forrallachs y posada la barra en totes les cases de la vila. En lloch se veu un bri de llum. Tot Arles es fosch com la pega.

Es mitja nit. Res se belluga.

Mes enfilantse á la quieta, los camarades catalans segueixen lo Rose y aprés la Lice, fins que oviran la teulada y lo cloquer del Gran Convent, que era bastit, si us recorda, lluny del   —90→   tarrabastall mundanal, darrera lo vast cementiri dels Aliscamps. Los estrafalaris ab escales de corda y ab picasses d' arrambatje, com una colla de selvatjes, arrapantse á la paret, amagats per la fosca ¡oh dolents! escalan aquell claustre, cèlebre per sa augusta antiguitat, per les virtuts, la santetat y la sabiesa de ses priores, escullides totes en lo gran món.

Era l' hora en que, llevantse, les religioses van á l' esglesia, y que, á través de la claror trencada que fa lo ble de la llantia, cantan matines. Ab la sòn encara als ulls, seuhen en les cadires del chor y pregan á Deu, segons la regla... ¡Ay! ¡Qué es això! Barrim-barram, les portes de l' esglesia esclatan, rompudes.

Don Rodrigo, tal com lo llop dins la garriga, entra cridant:

-¡Al llop! ¿Volèu lo diable? ¡Vèusel aquí!-

Y dels malvats la tropa ardenta, ab la manta á l' espatlla, barretina vermella y cares ferotjes, s' abocan dins l' ombrívol santuari.

¡Per Sant Máxim! Jamay s' ha vist un tal espasme.

  —91→  

Si l' enllosat s' hagués obert, y si al descobert los morts s' haguessen deixat veure tots consumits, no hi hauría hagut més espant. Les monjes, ja folles de por, s' han apilades com un vol de tórtores, quan en l' ayre veuhen aplanarse l' esparver. Lo fer Rodrigo d' entre 'l vol ha destriada ja la que cerca.

Y, llansantse cap al altar, dona Barrala vers lo cel va cridant:

-¡Senyor, ajudaunos!-

Vol aturarlo... Mes, desdenyós, li dona una empenta y corre cap á Nerto.

Desmayada, la pren entre sos brassos, y duhéntselan com un llamp:

-Vina ab mi, -li diu dolsament;- vina, minyona, que es Rodrigo... Vaja, no t' espantes gens.-

Mes, entretant que 'l cavaller roba la perla del convent, sos companyons fan un desastre.

Dins aquell noble convent de dones, tot de baroneses y comteses, cullen á ferotjes abrassades les delicades flors del cap-de-brot, y los pillastres y los perduts, quiscun se 'n du la monja que més li plau.

  —92→  

Mes la campana del monestir desvetlla tot lo vehinat: les monjes velles y les lletjes á grans batallades tocan á somatent.

Ab sos homes y companyons, lo capitá del Tampan⁴⁰, llest, al primer colp de campana vola á socorre les pobres dones, y les sent en la foscor, cridant y debatentse contra la brivalla vil. Lo capitá de la ciutat s' arranca de l' espasa y los ateny en los Aliscamps.

Dels Aliscamps lo cementiri, ple de misteris y miracles, ple de capelles y de clots y tot desnivellat per los pilots d' ossos, s' estenía, en aquell temps, lluny, no sé fins ahont, allá sota Arles. Això sempre s' ha cregut: quan Sant Trofim havía volgut benehirlo, tots los Pares del sant concili que havía convocat havían sigut tan humils, que cap d' ells havía volgut tirar l' aygua beneyta. Nostre Senyor, rodejat d' un núvol d' ángels, baixá del paradís per benehirlo. Fins se diu que sa divina genollada s' havía esculpit en la roca... Y després los ángels, assí, de tant en tant, en ros aixam, en la quietut de les nits serenes se sentían cantar com orgues. Per això tothom volía   —93→   ser enterrat en aquell sagrat lloch. Barons, bisbes, reys y prínceps, tots, los grans com los petits, tenían aquí llur mausoleu ab baixos relleus cisellats y son pessich de terra santa. La ira del infern era impotenta contra los cossos dels benaventurats que hi dormían, sota la creu. Y al llarch de la riba, ab l' argent deposat sobre la civera per pagar l' enterro, á la corrent del Rose lliurement llansavan los pobres morts que volían ser enterrats als Aliscamps. Y en la vora, los mariners, quan veyan venir l' atahut, surant sobre les ones bellugoses, viravan llurs barques cap á la riba y, senyantse devotament, agenollats al peu dels sálzers, deyan:

-¡Deu lo tinga en pau!-

Mes en lo gran camp dels difunts s' es turbada anit la pau.

Revenint, donchs, á l' historia del robatori sacrílech, Rodrigo, foguejant d' amor, corría, corría en la fosca, portant á Nerto en sos brassos; y, tenintla de boca terrosa, li deya aixís tot caminant:

-¡Cóm flayrejan los gessamins! ¡Mira les   —94→   lluhernes com lluheixen! ¡Còm s' alegran los rossinyols! ¡Y quín cel més estelat! Me sento ales per volar. ¡Volèm, ma bella Nerto! Tu, sobre mon cor que rebota, tu, tota meva, en mos brassos, això es més dols que l' hipocrás!-

Mes la defallida monjeta restava muda: enterbolida per tantes desventures colp sobre colp, en mitx d' elles no sab què es allò, no sab ¡la pobre! si es lo dimoni que se la emporta pe'ls camps ò si es un ángel que li diu aquells mots del paradís.

Una dringadera de ferro, que va aumentant en la nit, ressona de sobte endarrera.

Rodrigo, lo valent guerrer, sent los crits de sa colla...

¡Au! Allí mateix deixant la bella prop de la tomba de Roldan, corre á amparar sos catalans.

Llarga, terrible es la confusió. S' encalsan entre 'ls sepulcres, mes no 's fa cap presoner.

En l' espantosa maror, quan un home cau sagnant, aquí, badanta, hi há sa tomba.

Mentres que, espurnejant, coltells y espases van creuhantse, y que 'ls homes s' aclareixen y   —95→   que les monjes fugen cap avall, Nerto ab los besos del oreig se reviscola poch á poch.

La lluna s' aixecava y blanca vagava entre les sepultures. Nerto, veyent aqueix sorral, ple de sepulcres y de clots, se li adressan los cabells; d' estar aquí sola, sent que se li glassa fins lo moll dels ossos: se creu dins lo vestíbul del infern. Com més camina més s' esgarría. No veu més que tombes després de tombes, interminable catacumba que l' acompanya en sa fugida.

Cada punt s' atura, espantada per una òliba que s' aixeca; y aprés repren sa fugida. Y tot plorant y exhalant sospirs, en fi s' esgarría en la plana.

Sagnós, polsós de la batussa, mes lo cor alt, alta la testa, veusaquí Rodrigo: es de retorn.

Embriagat per la flayre dels gessamins y murtres, aguayta per tot: ¡res de Nerto! Cerca dins les tombes buydes; fureja, febrós, los Aliscamps, Sant-Ounourat y Sant-Acurci, y Sant-Tiburci, y Sant-Bardous, y la tomba de Porcelet... Ab los morts se troba sol.

Perdut d' amor y pantejant d' ira, sent en son   —96→   cor alterat l' esquinsament d' alguna cosa. Fora d' ella res li importa, y ab això crida:

-¡Oh Nerto! ¡Oh Nerto!-

Mes la plana es deserta de cap á cap, y sols li responen les xutes en lo Trebon⁴¹.

  —97→  

A punta d' alba la monja Nerto voreja un bosch, un gran bosch d' albes. Fugint del món y ses llopades, se 'n va á la bona de Deu.

Mes ab lo cansament y ab los tránzits d' aquella nit tan plena d' angunies es tota llassa y no pot més. S' asseu un xich sobre 'l marge. Aprés, veyent lo día que 's bada, cau de genolls y prega.

Veusaquí que allá dalt, en lo matí, una campana fa ninch-ninch. Nerto s' aixeca esparpellada y entra en lo bosch, á la hora fresca, seguint lo campaneig. Los aucellets se desvetllavan alegrement dins lo brancam, los oriols refilavan y los   —98→   torts y tortoretes roncant d' amor feyan parelles.

Nerto avansa temorenca, mes conmoguda y felissa, sota los arbres blanchs y dolsos, que la reben amistosos.

Es tan soleta en lo món y está tan farta de plorar, que li dona goig poguer veure les columnades de front diví d' aquella selva que l' embalsama y la volta de repòs.

Lo sagrat sol, lo solet, apareixía sobre la montanya; les perletes de la rosada eran penjades en les fulles; y la gota sobre les poncelles, lo roser de bosch, lo bálech, la vidaura, les flors boscanes que en lo herm surten á assoleyarse, tot renadiu se xalava, dintre la llum del bon Deu.

La gentil Nerto, al sò del campaneig, vers la claror que aumenta puja poch á poch... En això, dins lo cel blau, veu tot plegat una esglesieta ab sos botarells, y, ab lo front dins sa cogulla, un hermitá que 'n baixa.

Nerto s' hi acosta, dihentli:

-¡Deu hi sía!

-¡La santa Verge María te done pau ab alegría! -respon l' hermitá.

  —99→  

-Prou me convé, -ella afegeix;- y ma rahó, sant hermitá, la podrèu compendre, si permetèu que vos destrene l' embull esgarrifós de ma dissort.

-Parla, -digué lo barba-blanch.

Y s' assentaren sobre dues pedres; y, entorn del lloch hont s' estavan, venían á piular los aucellets y 'ls grills corrían á cantarhi...

Ella li conta son mal-astre, la venda de son dolent pare, lo robatori del convent, la por dels Aliscamps...

En fi, entre llágrimes, la professa s' hi confessá com un infant.

-¡Oh! -diu.- ¡Si podíau salvarme!

-Nostre Senyor, per probarnos, -llavors li diu lo bon hermitá,- devegades dona al Infernal poder sens límits. Mes lo cor pur que té ben arrelada la fe, filla meva, aplana les montanyes. Y la nissaga del dimoni, que 's burla del creyent, veurá sempre trionfar Job. La fe es do de Deu. La fe jamay Deu l' abandona, y Deu la venja y la sosté quan está content del cristiá. Diuhen que, lluny d' aquelles costes, temps passat, un   —100→   sant apòstol era vingut per predicar; era un bon vell, tot escarrassat, y per adobs ¡pobret! no s' hi veya. Un minyonás feya de guía al pobre cego. Veusaquí, donchs, que en la Crau, no gayre lluny d' assí, en la Crau vasta y codolosa, mes tota fosca per lo vell, de sorral en sorral feyan camí sota 'l sol ardorós, quan de sobte lo vent s' arbora, un vent-terral que precipitadament fa estremir l' herm planer ab sos udols de tempesta. -¡Qué es aquest bruyt, ma bona Mare! -digué l' apòstol. Y 'l guía, volentse riure un poch del vell: -¡Oh! ¡Quína gentada se veu! -digué.- Tot lo poble de les Aupiho está acampat sobre les clapisses y remoreja avall y amunt, tot esperant vostre sermó.- Lo sant, obrint ses blanques pupiles, s' adressa, tenintse ab lo bastó, y lluminós y vessant d' amor diví y d' entussiasme, llansa á la Crau, al vent públich, la gran nova evangèlica, y llargament parla de Deu davant les pedres de les pletes. ¡Quí t' havía de dir que, per miracle, quan lo sant oracle callá, totes les pedres d' un plegat li respongueren: -¡Amen!- ¡Tingam fe! Deu es nostre amo. Y si los còdols   —101→   de la campanya parlan quan Ell vol, ma filla, vés, Deu es prou fort per salvarte... Mes, anèm prompte á l' hermita, que desde 'l teu robatori, si no m' enganyo, estás dejuna.-

Arribava lo mes de Juny, y lo sol que se 'n pujava feya una hora enlluhernava ab l' esplendor de sos raigs la Leco y lo Salt de Roldant.

Pa y aygua del canti es un festí per una monja. Quan la monjeta s' ha desdejunada y lo pa encetat es tancat de nou en l' alt armari, en los viaranys de l' albareda continúan parlant de Deu.

Aixís, quan l' hermitá contemplatiu prengué tema de les coses, de les maravelles encloses en la guspira de creació que l' home té al seu domini, dels golfs d' astres brillants que envoltan nostre petit món, de la gloria y la grandesa y la bondat del Creador, que sempre sembra al infinit vida y llevors de tota mena, era una delicia ohirlo, puix era un sant, un benaventurat!

Talment sant, talment auster era en son gobern, que fins un ángel devallava del cel, cada mitx día, á visitarlo.

  —102→  

Donchs, poch á poch, per les vores dels torrents, l' hermitá y la monjeta, tot conversant piadosament y ab llargues meditacions, se passejavan ensemps.

-¡Qué previstes y ben ordenades totes les obres del bon Deu! -deya l' hermitá admiradís.- ¡Mira aquella mosquitada que en l' espay se remolina! Un raig d' amor y de sol l' ha feta náixer; anit tal vegada haurán complerta sa existencia, y, en tan poch temps, la Providencia los dona á dojo tots los bens, tota la felicitat que 'ls convé! Tot just nats, dins una cassanella tenen l' aliment que 'ls regala; tenen ses aletes per seguir lo vent que passa; tenen com á seus los colls y les planes; tenen lo gran día que 'ls alegra; tenen, per ses lluytes, un agulló; y l' univers, dins sos ullets, s' enmiralla tan bé com en l' inmensitat del mar! Té: ¡mira les albes com borronan! Cada grana té son plomall, que 'l vent se 'n porta y escampa per lo terrer, á vols... Mes, borralló esparpellat, los aucells l' han cullit. ¿Veus, allá dalt, al brot que 's dobla, aquell niu blanch d' oriols, que es atapahit com un vellut?   —103→   Sembla enmotllat, míratel... ¿Quí ha ensenyat als aucells de teixir? ¡Oh má de Deu, te regonech! ¡Má que enllesteixes pe'ls passarells un coixinet de cotó!

-¡Oh! -digué Nerto.- ¡L' aucellada, los cuquets, los mosquits trobarán sostre, tindrán abrich... mes ¡ay! ma sort es de patir! ¡Jo, jo soleta en lo món, no trobaré ningú que m' oferesca un port de salvació, baldament fos dins l' atahut! ¡Vos que moríreu de mort afrontosa per estingir l' eterna flama en vostra sanch ¡oh Jesucrist, gran salvador dels pecadors! tingau pietat de l' ignocenta que l' han robada sens consentiment! Y si ma vida pogués servir per perdonar mon pobre pare que es damnat ¡mon Deu, mon Senyor! veyèu, vèusela aquí! ¡La mort no m' espanta!-

Compadeixentse de son dolor, los ulls també molls de llágrimes, li respon aixís l' anacoreta:

-Cal que 't diga de secret que la má de Deu t' ha conduhida: ¡au! ab mi canta hosanna! ¡Oh! Alaba á Deu, ma germana, alaba lo sobirá Motor   —104→   de les coses, puix, acabat mon parlament, veurás obert lo paradís! Aquells arbres de blanca escorsa, aquelles albes que branquejan, es lo bosch de Sant Gabriel: maravellós, per colomar d' aparicions arcangèliques. Aquella santa basílica, bastida aquí, sobre lo rocam, en los espígols y herbatjes, es consagrada al ilustre ángel que saludá la Benaventurada... Té, vètel aquí en lo frontal del portalet tot sonrihent: sa historia es allí en relleu... Mira, quan du 'l menjar al profeta Daniel; aquell que l' ángel porta pe'ls cabells es Abacuch. ¡Còm aguaytan los dos lleons! Xirricant de dents... ¡Bell Sant Gabriel! Nostres avis lo posaren per guardiá á les portes de la Gran Montanya que la rosada fa lluhir allá dalt. Y á Sant Miquel, que allí se veu, li confiaren nostres passats la guarda de la Montanyeta. Les dues espases pures y lluhentes, dretes davant per davant, cobreixen aixís tot lo país. Ja fa molts anys, ma pobre filla, que estich assí: lo rocam me serveix de llit; no pas prou dur, puix la follía prest madura quan l' home viu en soletat... De Cristo he presa l' esclavitut, y, quan ho havía   —105→   deixat tot, ell me doná la llibertat. M' arreconí dins aquest bosch, me doní á Sant Gabriel, y desde fa cinquanta anys só 'l seu hermitá. ¡Tres voltes ditxós aquell que 's dona! Lo cel lo recompensa ab escreix. ¡Ditxós qui dins lo cel se fon, puix sa generositat no té límits! Un jorn, això era per Nadal, no tenía res per menjar, ¡un hivern! hivern de llop... ¿Cal dirho? Diguèmho: ¡Deu me perdó, si m' alabo! Havía donat tot mon recapte á un pobre home... Vers mitx día veig allá dalt una rojor que semblava ab ses flames la viva clariana d' una crema. Havent tocat mon ángelus, pujo per veure aquella claror: y, arribant al cap d' amunt, en mitx d' una llum sereníssima ab una claretat que sempre creix, m' apareix lo gran arcángel. ¡Era tan bell com no 's pot dir! Ab una mirada, ab un sonriure que eran un bálsam dins lo cor. Ab sa veu d' or me digué: -Aquell que prega cal que menje. Vetaquí per tu lo pa dels ángels, y sía ab tu per sempre lo Senyor Deu y ses virtuts!- Desaparegué com una estrella. Y desde llavors me sol portar cada mitx día la panereta de pa beneyt... ¡Oh pa de Deu!   —106→   ¡Oh insigne do! ¡Jo' n só indigne, indigne, indigne!-

Y abaixantse, lo venerable cull de terra un matacá y 's dona colps al pit.

-Ara, ma filla, -afegí l' hermitá,- á la doctrina dels patriarques del desert tots dos plegats anèm á conformar nostra existencia: ab esperit de penitencia, nos castigarèm, nos assecarèm, dejunarèm y gemegarèm, y pregarèm de cor y d' ánima á Nostre Senyor y la Verge: y tots dos, com aucells, nos compartirèm lo pa del cel. Y aprés, arribada la bona hora, anch que hi hagués de deixar la borra, jo parlaré á Sant Gabriel: jo 't salvaré, jo 't salvaré!-

Nerto l' escoltava, extasiada; y ab la vida li retornava l' esperansa, com lo color vert després del hivern torna pujar á les plantes.

-Lo cor me bat, -digué l' hermitá.- Sento, com la Sulamitis, que mon ángel bell va á venir... Estich á punt de defallirme. La mosca puny, l' aucell s' ajoca, lo sol plomba sobre la balma, y la ralla del mitx día prompte caurá vers Mont-Major. A més corre vaig al campanar á llansar   —107→   la salutació angèlica al home, á les plantes, á les besties de la montanya y de la plana. Mentres que pujo á les Aupiho, tu dins l' esglesia prega y vetlla, prega á Deu en aquest temps per allunyar sempre lo mal.-

Y l'ángelus sona per l' ayre: los segadors de vora 'ls gorchs, los pescadors dels estanys, los terrassans, los llenyaters de la montanya, los gallarts bovers dels camps, los eugassers entre mitx de son cabal, los pastors, drets com pals, sentint la campaneta, ab lo casquet á la má, vers aquell sò se giran tots y, afadigats del día, van á fer un sòn.

Lo temps es quiet, lo día es clar, les alucinacions voletejan. Les farigoles y romanins vessan als menuts papallons lo dols humor de ses floretes. Lo fi llegardaix beu la calor, embriagat sobre les pedres.

Vers lo sol munta una incensada d' olor de paradís. Dintre la llum s' aixecan totes les ralles d' alentorn, les llunyes planes y les altures; per allá avall tot blanquejava, per allá amunt to lluhía.

  —108→  

Y á la bella punta de la montanya, la testa dins son caputxó, lo sant hermitá está en èxtasis. La vida en ell es gayre bé morta: l' ánima tan sols es desvetllada. L' ángel li parla; peró ningú 'l veu. Mes les pupiles del hermitá veuhen ses ales blanquinoses, que dins lo fondo y pur espay confonentse ab l' atzur, han tremolat com dues veles.

L' ángel li diu:

-¿Quí es aquella que, ab la roba de convent y en la flor de sa jovenesa, prega arreconada allá baix?

-Es una pobra abandonada, -respon l' hermitá encongit,- á qui jo he promès salvar.-

Com l' aygua cristallina sobre la qual passa un núvol, l' ángel Gabriel s' enfosquí:

-¡Grapat de pols! -li digué,- ¿ja sabs bé que has combatut dins lo desert contra les forses d' aquell que va per camins torts? Tens prou feynes á salvarte tu, ¿y creus poguer salvar los altres? ¡Oh! ¡Pobre jonch! ¡Ah! ¡Pobres de vosaltres!-

  —109→  

Y l' ángell bell, havent dit això, prengué 'l vol vers l' estelada.

L' hermitá, mort, d' allá s' aixeca, ab un temor tan gran que no sap pas lo que 's fa. Desmemoriat com may, baixa de la montanya tintinejant:

-¡A mon socós ¡oh sants y santes! veníu prompte, que estich perdut! ¿Quí sap quí es aquella monja endemoniada? Potser un fil de terenyina hont jo vindré á embolicarme. Tinch setanta anys, estich acabat; ¡mes lo dimoni còm rodeja! Com més vella es la baboya més crema... ¡Oh! ¡Estich perdut! Hi há algun llas amagat... Admetèm que la monja, com sembla, sía prudenta. ¡Ah! ¡No hi hauría mal somatent! ¡Una monja y un hermitá que viuhen ensemps dintre una hermita! ¡No 'n farían poques la gent d' histories, puix avuy lo món es tan dolent! L' ángel té rahó: y, tot contrit, jo confesso que he feta una errada: set voltes cada día peca 'l just.-

Quan Nerto surt de pregar á Deu, lo solitari, fora de sí, s' hi acosta sever:

  —110→  

-¡Cal que partescas! ¡Cal que prest desaparegas d' aquí, puix lo celestial missatjer ha dit que l' ánima estava en perill!-

-¡Ah! ¡Pobre de mi desamparada! ¡Ahont trobaré refgugi, -cridá la monja,- si los sants me trauhen fora, Deu poderós! ¿Me caldrá anar ab lo dimoni? ¡Oh somni horrorós de l' agonía! ¡Mare de Deu! ¿En què pararé? Lo vespre arriba, moro de fredat.

-Segueix endavant, -digué l' hermitá.- A la sortida d' aquest bosch vorejarás una maresma... Aprés, quan veurás un llum, es la masía de Laurado. Demánalshi aculliment, tenint compte que no 't mosseguen los mastins. Demá matí, encaminante vers les roques, anirás á fer ta pregaria, de bon cor, com se deu, á Nostra Senyora de Castell, que es més poderosa que jo: sobre l' aspra montanya sa capella es allí, á quatre passes. Aprés pregant, pregant sempre, en les sarries d' un mulater tórnaten á l' abadía de Sant Cesari, puix sabs prou que ab la regla del convent no 's pot pas fer divorci... Y Sant Consorci y Sant Gabriel, y Santa Tula (que al desert han   —111→   patit més que les serps), ab Sant Gans, Sant Veredem y Sant Juliá, y Sant Trofim, y Sant Esteve, y Sant Ferm, que t' acompanyen pe'l camí!

  —112→  

Á la felibresa Betty

Fora de sí y rosegat pe'l despit, lo atrevit Rodrigo era sortit dels Aliscamps, tot malehint com un pagá.

-¡Gran Esperit del abisme, rey de la negra terbolina, tu que hi veus en la foscor, tu que forgas sens parar ¡oh Llucifer! -digué Rodrigo,- si á tu 'm lliga quelcom, si t' he servit generosament, demano anit la paga: respon ara mateix als mots terribles que vaig á dirte, y en mos brassos apassionats, si pots condemnarme per l' amor, fes caure Nerto!-

Y en les tenebres, ab veu baixa, esgrana Rodrigo una infernal lletanía...

  —114→  

Y li respon una veu baixa:

-¡Riga per tu la fortuna! Aquesta nit vaig á bastirte un castellet tot enllestit. Demá matí vés á Laurado, y si vols fer un bon tiberi tindrás allí los set pecats, y per escreix á Nerto.-

Rodrigo, es precís dirho ara, á pesar de l' excés de son desvari, á pesar de sos vicis tormentosos, era fill d' una bona casa y generós per naturalesa. Mes tancat per casualitat, per espay de quatre anys y onze mesos, en lo palau dels papes, y posat per Boucicaut en gran estretor, en l' enuix d' aquell llarch setje, havía remenat la llibrería y resseguit fins al darrer tots los llibres del arxiu. Llavors lo palau era la bota ahont lo pensament humá venía á munyir ab ses dues mans. Tota la fruyta prohibida, totes les ciencies amagades, los pergamins misteriosos, lo Gran y lo Petit Albert, totes les teses d' heretjía, fatillería, nigromancia, Llibre d' Agrippa, art dels filtres, tots los sabats, totes les porqueríes, breus de conjur, talmut, cábales, Hermes, pedra filosofal, alquimia, clau de Salomó, tot l' arsenal del vell dimoni, totes les obres condemnades, errors, mentides y sistemes   —115→   falsos, eran allá sota 'ls peus del Crucifix, que 'ls trepitjava, puix si la mar deu rebre totes les aygues, la mare Esglesia deu saberho tot.

Y dins aquell relisser ple de dolenteríes y bojeríes, y dins aquell boscás ple d' horror y de tenebres, lo bell nebot escorcollá tant, que s' embronquiná contra Satanás. Home, vols saber, saber, saber: si dins ta closca això pot cabre, donantne la gloria á aquell de qui la rebèm, aixís bé. Mes si per conèixer un niu de garses, vols, dins los núvols, cassar los querubins flamejants, vas á riscos, amich meu, d' amorrarte.

Donchs, sobre la Roca avinyonenca lo Esperit maligne d' aquella época sembla que era tot poderós; puix lo gran cisma, aquella creu que llavors desolava lo món, havía enjegat l' arcángel impur, qui, volent fer un esclat, ab un colp de trema famós acabava d' agafar, al clar de les estrelles, mossen Rodrigo de Luna, nebot del Papa! ¡Quína pescada!

Satanás, com sabèu, fa lo que vol, quan lo bon Deu lo deixa fer. Aquella vegada, lo gran mentider havía construhit en una nit un edifici encantador   —116→   en la comarca de Laurado. En mitx d' una coma, no gayre lluny del bosch de Sant Gabriel, se descobría 'l castell nou: arquitectura fantástica, ni provensal ni gòtica, mes que retreya l' art serrahí; l' or, l' atzabeja, lo carmesí formant quadrets; arcades primes festonejades á manera de trèbols; arabescos, giravoltes corrent per tot com bojes; columnetes entortelligades, com serps enerissades, y diablons nuantse als capitells caragolats; aprés cornises pintades ab ses gárgoles en forma de drach; falsos cloquers, portant al front lo símbol dels marabuts; la mitja-lluna, que atravessa l' atzur del cel ab ses dues banyes; aprés, al entorn, ben encastat, tot un embroll cabalístich de escriptures barbres en mitx del fris, á estil moresch. Per fi, á dalt del palau mágich y dominant lo gran herm, se veya lluhir una corona de bronze y d' or llarga y ferotje, ab morros de condemnat, com una cobertora d' infern. Y viaranys anguilejants, y jardins que hont se vulla que vaja l' home que hi entra s' hi pert, ab paraules mal enteses y ab sospirs entre les mates, y arbres torts, plantes ombrívoles, flors estranyes y de flayres   —117→   que vos embriagan com un fum... D' aquell palau Rodrigo es l' amo: té tot lo goig, tot lo benestar, tot lo plaher que pot somiar son cor depravat.

Hi havía set sales dintre 'l castell, ahont podían batre d' ales los set dimonis capitals.

En la primera regna l' Orgull, príncep dels set pecats mortals: en ella la fumerola del incens ennuvola los raigs del día. Dintre sa atmòsfera dolsa, un trovador, polsant son llahut, canta la gloria de Rodrigo, bell, noble, pros y sabi, que del saber cullint lo fruyt, ha allargat son patrimoni fins al palau dels set dimonis; canta los pobles desmamats que se senten bramar en l' horisó; canta l' humanitat futura que senyoreja la naturalesa, y davant l' home sobirá, Deu, pas á pas, retirantse.

En la segona hi há l' Enveja: aquí la política buyda, allá los ardents conspiradors udolan, fent cruixir les dents:

-¿En tos palaus, Roma eterna, may més veurèm á Catilina passejarse ab la teya en la má, sollevant tota la escuma? ¡Oh! ¡Quína ditxa si s' enfonzava tot! ¡Si 'l cel queya á trossos! ¡Visca   —118→   l' infern! ¡Visca Satanás! ¡Visca lo gran Leviatan!-

En la tersa hi há l' Avaricia: ab la cabellera enerissada, los ulls flamejants, lo bras estès, al deu Manmoun tots venuts, los jugadors fan la trampa. L' or d' Avinyó, l' or de Catana, l' or de Tolosa, á milers rodola y lluheix sobre les taules; y les cares, blanques com la cera, segueixen, mudes, la virola...

-¿Quí posa més? ¿Tothom dorm?-

Riu de traydor la Cabra d' Or, adressant ses banyes sobre la multitut.

En la quarta hi há la Gola, hi há lo plaher que fa dringar la vaixella del festí.

En la casa del rey Sardanápal, lo vi vermell y lo vi blanch en les copes d' or rajan á dojo; les cortesanes y los arlots menjan y beuhen; los lleigs acudits los fan escanyar de riure... Però mentres que cauhen embriachs y bruts sobre 'l marbre vinós, en mitx de la cridadissa, los esclats, lo bruyt que fan, tu, Llatze, 't mors de fam y beus les injuries dels viciosos darrera la porta mitx closa?

  —119→  

En la quinta la Luxuria dansava pomposament. Totes les filles de Baal y les sacerdotisses de Citeres, totes les belles senyores que jugantse son cos se damnaren sense remordiment. Vèuseles aquí, ressucitades, que se torcen, encantades per la música del Follet. Cossos nusos y pits inflats, tot blanquejant com ídols, passan y tornan á passar davant la llum de les aranyes; es Taïs, es Cleopatra, ab Laïs, que enamorá tota l' Assia! Es la Aspassia de Pericles, es Messalina, es un torrent... Totes vos sonriuhen en renglera; mes dins sos ulls crema una flama que fa esgarrifar com una espasa.

En la sexta hi té sa estada la Ira, que rugeix. Sobre les parets de pedra-marbre no més s' hi veuhen armes penjades y lo sol hi es tacat de sanch. Escometentse ab furor, dos contendents que sabrejan lluytan á mort; los atían los mantenedors del desafío. ¡Au! ¡Ismael contra Israel! La Mort escolta per una escletxa, ensemps que rasca la viola.

Per fi, en la setena sala, sobre coixins flonjos ajassada, está la Peresa. Y allá, á la claror de   —120→   cent llanties, vestits afeminadament, los farts, los estragats que están al teatre: planyívola com una veu amorosa, una armonía de timbre d' or los bressa y los adorm... Y sobre les muralles de Nínive, ab la massa y lo glavi, hi há 'ls barbres, flagell de Deu, que ja pujan venjatius.

Rodrigo va de sala en sala; mes debades ha cercada l' ombra divina de la monja provensal que 'l dimoni li ha promesa y que l' amor li ha posat al cor... No troba en lloch més que l' afadich, lo llanguiment y lo fástich.

Per orejar son sobrecor y lo despit que se 'l menja lo jove caballer se 'n va defora, tot guaytant si per allí ve Nerto.

Era la cayguda del día, aquella hora en que l' amant plora d' amor, quan en l' ombra embalsamada no sent venir l' objecte de sos afanys; hora d' angoixes ò de delicies, hora de plaher ò de suplici, que al més malalt torna la vida y fa decaure al més valent.

Nerto, entretant, sortía espavorida de la ennegrida boscuria, vorejant la maresma. Los nenúfars, de dintre l' aygua fent sortir ses llargues   —121→   fulles, sobre l' aygua morta de la albufera esbadellavan ses grans flors, que tenen l' esblanquehiment de la lluna, y los grans canyissos feyan balancejar ses filoses...

¡Pobra infelís! ¿Ahont anar?

Quan lo castell illuminat de sobte lluheix á sa vista, enlluhernada corre, com á la flama 'l papalló, com l' alosa als mirallets...

Y en la nit, la lluminaria surt de les finestres badantes ab raigs vermells y verts; y del cim de la teulada s' aixeca una cúpula que flameja y que volta fantásticament...

-¡Nerto! -crida amatent lo jove, llansantse com lo vent al encontre de la monjeta, que pe'l pla venía afadigada.

-¡Rodrigo! -ella respongué, y ell se deixá caure de genolls.

-¿Mes ahont som? -digué la pobre.- ¡Tot lo que veig aquí m' espanta!

-¿Ahont som? -respon ab gran panteix.- ¡Ma bella Nerto! ¡Ara que 't tinch, mira tot això que fa felís: mon somni d' or se realisa! ¡Ara som dintre 'l paradís! Un cel de gloria s' esten á mos   —122→   ulls: cremo, tremolejo de beure ¡oh flor! en ton cálzer, de beure la felicitat en ton castíssim alè! D' ensá que 't vegí caballerosa, gentil, agraciada, en lo palau avinyonench, al Pare Sant dihent: ¡Anèm! D' ensá que de branca en branca he vist aletejar ta ánima pura, davant teu s' es abatut lo ganfanó de ma superbia! ¡Davant aqueix golf d' estrelles que nos enmantella á tots dos, ¡oh Nerto! prometme aquesta nit lo que mon ardor te promet: amor, amor!-

Y don Rodrigo, agafant la má de sa amiga, anava á menjársela á patons...

Mes ella, amatenta á allunyarse, digué:

-¡Rodrigo, só sagrada! Lo vestit venerat y 'l vel que porto me lligan per sempre á Deu... Per tant, senyor, cal que vos parle: desde la feta del lleó d' Arles, si 'm resta al cor una recansa, es per lo discret caballer que m' ha preservada del lleó... Aprés, en la nit, se m' emportá un vol de fantasmes vivents, somni del qual he perdut lo fil. Mes lo que tinch sempre al cap y res me trau de la memoria es que 'l caballer que 'm robá y que m' arrancá del clot era Rodrigo! Y si may   —123→   he de sortir del esglay de les continuades desventures, del mal fat que m' entortelliga cada día més, tot m' ho diu, solament Rodrigo allunyará l' ombra enemiga!

-¡L' allunyarèm! -respongué.- Vina ab mi.-

Y ell, trionfant, se la emporta temorosa dintre 'l castell de cresta roja.

Quan son entrats en lo castell, se 'n van per un corredor retirat, tot dihentse paraules que als amants per sí soles acuden.

-¡Ma bella monja -li diu ell,- cal que 't diga jo també lo meu secret, que es terrible. Assí som al castell del diable... No tingas pas por; es mon amich. Quan s' es adormit lo bon Deu, cal que entretant algú goberne. Y del Olimp ò del Avern, d' hont se vulla que 'l poder surti, fa de bon replegar. ¡Asserènat! Lo dominador de la terra es mon company d' armes, y res pot negarme...

-¡Mon Deu! -ab la sanch glassada cridá la monja.- ¡Es possible! ¡Ah! Desgraciadament això es un fet, puix que estich dintre sa casa; lo   —124→   día fatal es arribat... ¡Rodrigo! en aquesta hora feréstega y en lo llindar de la caverna ahont me llansa la mala sort, escoltau lo crit que surt de mon pit y de la mía ánima: ¡Desgraciada de mi! Nerto us estima... Mes, si haguéssem d' anar al infern, ¿hi há amor pe'ls condemnats? ¡Nó, no n' hi há gens! Donchs bé: ¡Rodrigo, de la cadena que 'ns lliga ¡ah! si volíau rompre 'l nu! Si d' un colp d' ala afortunat podíau atènyer les altures ahont l' amor dura sense fi, hont los cors embriagats van á juntarse en lo sí de Deu, enlayrada jo per la mateixa embrenzida, me sembla que sería deslliurada; puix en lo cel ò en l' abisme só de vos inseparable.

-¡Nerto! -li respongué tot trist,- perdónam si 't contradich, puix mon desitx ¿sabs ahont es...? Y ta proposta es tan cortès, tan generosa, tan plahenta, que 'm fa veure detestables les disbauxes de mon passat. Mes estacat com un pres en lo banch de ma galera, jo, de bon grat ò per forsa, cal que avuy reme: ¡n' he fet massa! Caldría la mar per esborrarho... ¿Les veus bé aquelles sales hont los mosquits del vici fan ressonar   —125→   sa brunzidera? Nerto, de mes disbauxes això es l' imatge: y de vèurem estimat per tu, clara y pura com lo vidre, m' avergonyesch de mon passat...

-¡Rodrigo! una empenta de remordiment val una llarga penitencia, -Nerto digué.- ¡Coratje! ¡Avant! ¡Solament una mirada allá dalt!-

Aixís que callan, una má poderosa dona tres terribles colps á la porta: los tres pastells del pany del castell tot sols s' obriren: totes les llums s' espantaren, y corregué un tremolament com si entrás un bofarut.

Un gran senyor de cara escardalenca aparegué: negra samarra, espurnejanta d' oripell, y ploma roja en son barret.

Muda, més blanca que una mortalla, Nerto agafa son rosari.

Rodrigo, ferreny com Artaban, s' acosta á la sinistra aparició: y en les cambres enfosquides hont s' espitraga lo mal, entre 'ls delicats cortinatjes, prest, ells dos, van á donar una volta. Davant l' amo, á dreta y esquerra, totes les dames y 'ls senyors abaixan lo cap profondament.

  —126→  

-Bé. ¿Y aqueixa petita Nerto? -diu lo diable.- Conto com á cert que tu no 't queixas pas de mi!

-Encara menos me queixaría, -digué Rodrigo,- si lo pacte que féreu ab son pare, foll y cobart, avuy fa tretze anys, d' avuy en avant se trencás...

-¡Ay! ¡ay! ¡Minyó, -digué lo diable,- t' ha punyit l' abella! ¡No es pas creible que un home determinat com tu s' haja vist tan prest batut pe'ls parenostres d' una monjeta! Certament ella es prou aixerida; té, com diuhen los perdularis, la bellesa del diable, setze anys: un picapoll encara vert... y á més, traydor, es una monja.-

Lo galant li respon:

-Senyor Satanás, parlèm de debò, y no perdam temps quan l' amor crida. Deixau, vos prego, un poch tranquila aqueixa noya, que 'm pertany.-

Y don Rodrigo, mossegantse 'ls llabis, tenía la má sobre l' espasa...

L' altre, girant sos ulls de brases, li respongué ab ayre de mofa:

  —127→  

-¿Que 't pertany? Digas que nos, ò que 'ns pertany, Rodrigo... ¡Mira! ¡Me voldría fer la figa! Jo l' he duyta á la fosca, á l' hora bona per les feres; te l' he posada als brassos, tendra, conmoguda, amorosa; t' he posat lo pa y lo gavinet sobre la taula, en mon castell; t' he posat en les mans, y he fet vessar tots mos embriagaments! Y tu, ¿no 'n tens prou de menysprear lo bon bocí que t' he ofert, que voldrías robarme l' ánima que jo comprí nova flamanta, pagantla á pes d' or? ¿Per quí 'm prens, donchs? D' ánimes negres ray, ne tinch per fástich... ¡Mes d' ensá que regno aquí baix may havía ensopegada la presa d' una ánima pura com aquesta! ¡Nerto, ma serafina blanca, será la perla fina del infern! ¡Será ma glorificació! Puix fa mentir la redempció, puix fa mentir lo baptisteri, puix fa mentir los misteris tots... Deixa que toque mitja nit, Nerto passará per l' ull del abisme.-

Tantost vomitada aqueixa escoria, lo valerós nebot del Papa parteix com un lleó contra Llucifer, y mostrant la creu de sa espasa resplandenta, que li presenta pe'l pom, li crida:

  —128→  

-¡En nom del Pare, en nom del Fill y del Sant Esperit de Deu, arrera, vell dragás, arrera!-

Un terrabastall de trons seguí lo senyal de la creu, ab un rebombori esferehidor d' espetechs, barrejat de roigs llampechs; una tempesta enverinada per lo combat dels quatre vents, plens de furia y d' espant, cabussá en sa quimera, parets, cloquers, coberts, teulades; ho escombrá tot, lo castell malehit, á mossen Rodrigo y lo diable.

No restá més que una monja de pedra que desde llavors se veu dreta en mitx d' un terraplè, en la mateixa plassa del castell.

  —129→  

¡Quan jo us deya que mestre Mosca moltes vegades, ahont pensa fer un gaudeamus, va á fer de badoch! Ja ho veyèu, no manca sinó girarli l' esquena: debades trona y porta pedres; un colp de creu l' esquiva, y ab la pedra del dimoni s' alsa la torre del bon Deu.

Lo barba-blanch del hermitá estava en gran pena y angoixa. Rahó 'n tenía: desde fa tres díes, sobre 'l collet, vers lo mitx día, montava al encontre de son bell ángel; mes, ¡quína estranyesa! al darrer tochs del ángelus l' ángel Gabriel no aparegué més y l' hermitá 's desconhortava. Esferehit, la cara blava, no feya més que dir:

  —130→  

-¡Qué he fet jo per que la gracia del bon Deu m' haja deixat de tal manera!-

Y 's donava per cástich disciplines més fortes.

Entristintse més y més, lo día quart, al cap de la serra hont anava á cercar son pa, lo bon vell anava pujant, pregant sense parar... Mes en l' inmensitat del cel, l' arcángel resplandent baixá aquesta volta y li digué sonrihent:

-¡T' he fet llanguir, mon pobre hermitá!

-Com un miserable que no mereix, -respongué,- lo menut raig que 'l favor de Deu li envía.

-Afigúrat que la monjeta, -comensá l' ángel dolsament,- que l' altre día rebujares tan cruelment de ton sojorn, aná á caure, tota plorosa, vers la masía de Laurado. Lo gentilhome d' un castell, que era una mala pessa, l' acullí en sa estada: y quan lo príncep de Gomorra, lo lleig dimoni, s' es presentat per haver á Nerto y dúrselan, lo caballer ha lluytat ab tanta ventatja en lo torneig, que á Llucifer ha cabussat. Donchs te faig saber que la monjeta es deslliurada. Ha fet sa entrada en lo cel ab lo caballer brillant que,   —131→   ab una má tenint la creu, s'es redimit ab un batisme de valentía y de penediment. Y com en nostra maysó per lo retorn d' un pecador hi há més goig que per l' entrada de noranta-nou justos plegats, desde fa tres díes lo paradís está de festa, tot es alegría y tot cántichs per celebrar la mística unió que s' es lligada en lo sí de Deu hermosament, com l' aygua y vi... Nerto ¡pobreta! ses parpelles havían plorat dins ma capella, y jo he estat, tant com he pogut, son testimoni davant de Deu.

-¡Gloria, -digué l' hermitá,- gloria al Soberá sempre trionfant que anula 'ls esforsos del que va per camins torts! ¿Mes no podría saber avuy lo motiu d' aquells renys que tant trastorn me produhiren?

-¡Qui bé escolta, bé apren! Y de segur -replicá l' ángel,- tu, en mitx de ta por, ho has pres al revés, puix mon reny no era més que una llissó d' humilitat.-

Y, deixant una blanca estela, vers les altures de la gloria l' ángel Gabriel prengué son vol.

Si anavas, algun día, viatjant, amable lector,   —132→   per l' encontrada de Sant Gabriel ò de Laurado, podrías, si ho creyas necessari, assegurarte d' aquesta narració. En la esplanada verdissenca veurás la monja de pedra, del Infernal y sos llamps portant la marca sobre 'l front; muda, plantada com una terme, ascolta com grillan les granes. Y los blanchs caragols, cercant la frescor, s' amagan dins sa vestidura, embalsamada per la menta; y la ombra gira á son entorn, y les estacions fan son curs, y tot se muda y se cambía.

La monja resta, negra y muda. Mes hi há temporades que quan lo sol arriba al mjtx día diuhen que canta: si, acostanthi l' orella, pots sentir la cantada, vers lo mitx jorn, sembla que diu la salutació angèlica.

La petiteta basílica de Sant Gabriel, no pas lluny d' aquí, sembla que, trista, s' anyora, abandonada pe'ls cristians, anys y més anys. Entre l' ufanor de les oliveres, en sa fatxada, Sant Gabriel, dins una capelleta, saluda la santa Verge, dihentli:

-¡Ave María!-

  —133→  

Y lo serpent, entortelligat al arbre de la Ciencia, para llassos á l' ignocencia d' Adam y d' Eva... No pot fer res més.

L' home treballa, indiferent. Lo missatjer de la Verge no té un ciri en son altar. Mes los herbatjes del bon Deu, en lo llarch de son pati, en los forats de la paret macisa, entre les pedres de la teulada, han posat arrels y trauhen flors: incens dels camps que la calor regala enterament al santuari.

Mes les bestioles del bon Deu, les gallinetes de Sant Joan, los papallons voladors, lo pregadeus que s' agenolla, magre y mut, sobre 'ls brins d' herba, l' abella que desa sa mel en les escletxes de la barbacana, y la cigala que, ignocenta, sota ses ales transparentes fa ressonar vespre y matí sa brunzidera argentina, van, venen, en volior, com en la parroquia les families, dins lo portal y dins lo chor, que 'l sol daura.

Y en los nius dels finestrals, los pardalets, piulant qui pot més, cantan los goigs de Sant Gabriel, que fa girar cua á l' esparver...

Y jo, lo felibre de Maiano, passant avuy davant   —134→   lo pòrtich de ta esglesia, viuda y pobre, que no té més orga que les ventades ¡oh Sant Gabriel de Tarascó! jo també, conmogut, t' oferesch aquest poema novell, hont brillas rioler.