—102→
El llibre del sr. Peñarroja és un treball important, sobre moriscs o últims musulmans d’Al-Andalus, en una regió determinada de l’actual País Valencià (La Vall d’Uixó), amb una documentació nova, abundosa i coherent, la de l’antic senyoriu jurisdiccional dels Ducs de Sogorb, absorbit per la Casa ducal de Medinaceli. En tots aquests sentits, el llibre és important i aporta nova informació als historiadors del sis-cents valencià.
Però, a més d’això, l’autor defensa, en un capítol molt poc documentat, unes tesis lingüístiques indefensables sobre l’origen del valencià parlat pels moriscs. I promet més publicacions en aquest sentit. En una revista de filologia i per part d’un arabista professional, convé reduir a les seues dimensions reals el fenomen del bilingüisme dels moriscs en general, i en terres valencianes en particular.
A part d’això, l’autor del llibre defensa accidentalment tesis lingüístiques anticatalanes (ortografia, vacil·lant de Joan o Joán transcrivint els documents) o ataca els qui defensen la denominació Uixó en front de les ortografies antigues Uxó, Huxó, Huxón, Uxón i Ujó, que ell troba en els documents. El recurs a l’àrab no em sembla decisiu en aquest problema, que no és pas etimològic. Ací no es tracta de reproduir transcripcions arcaïtzants de la pronúncia, sinó d’unificar amb un sistema actual (les Normes de Castelló) un sistema vacil·lant de transcripció que ens donà la història. Si no fos així, continuaríem escrivint Çaragoça, com abans de la normativització del castellà, que va substituir el grafema ç per z, en comptes de la transcripció s, que hauria estat més exacta, com en francés (Saragosse) o en àrab (Saraqusta). La normativització té poc a veure amb la història: és modernització ortogràfica contra els arcaïcs més grafemàtics.
Però, tornant al llibre sobre els moriscs de la Vall d’Uixó, hi trobem, des del punt de vista lingüístic dues tesis que es poden resumir així: els moriscs eren bilingües en general (àrab, valencià) i no monolingües d’àrab (com volen Joan Fuster i els procatalans); aquest bilingüisme els ve del bilingüisme àrab) romanç; d’abans de la Conquesta cristiana.
—103→El bilingüisme àrab-valencià al segle XVI és un fet reconegut, almenys pel que fa a una porció petita de la societat morisca, que és la que està documentada. L’autor poc pot afegir a la documentació coneguda. Insisteix sobretot en els noms de família, molts d’ells valencians, i no vol atribuir l’origen d’aquests noms ni a la pressió social cristiana durant tres o quatre segles, ni, remotament, a un origen català o castellà d’immigrants del nord.
Aquest rebuig d’un origen cristià de la parla i dels noms romanços dels moriscs no és acceptable, filològicament, al segle XVI. La tesi d’una pressió social anti-àrab (anti-algaravia) és la més raonable, sobretot després que els moriscos foren obligats a convertir-se al Cristianisme.
Dels cristians -la classe dominant-, pocs coneixien l’algaravia i per això és normal que els moriscs valencians parlassen cada vegada més també en valencià o català de València (o castellà, en una societat valenciana en procés de castellanització i potser també per les relacions que tenien amb els musulmans d’Aragó, de Castella, de Múrcia, de Granada). A més a més, els textos i fets que donen constància que parlaven romanç (valencià, castellà) són documents precisament de relacions amb els cristians. Hi ha, doncs, una romancització volguda -per part d’ells i per part dels interlocutors i transcriptors cristians- la parla i fins i tot dels noms. Aquesta sembla la interpretació més raonable per explicar la poca documentació que ens queda sobre la romancització dels moriscs valencians.
És evident que el bilingüisme radical dels moriscs (i fins i tot que l’àrab no fos més que una “suprastuctura”) es tornaria més lògic si suposem (com suposa l’autor i promet provar-ho en publicacions ulteriors) que els musulmans de terres valencianes havien parlat sempre valencià (“romanç”, “aljamia“), abans de la conquesta cristiana del segle XIII, després de la conquesta del XIII, i, evidentment, al segle XVI. És l’única eixida per suposar un origen del valencià diferent del català. A aquest punt tornem sempre quan es tracta dels musulmans valencians i de la seua parla, com s’ha vist al col·loqui de febrer de 1985 a Alacant, sobre les llengües pre-valencianes. El problema és l’existència d’un “mossàrab” d’abans de la Conquesta. Però sobre aquest punt, l’arabista, que és generalment qui millor pot conèixer la sociolingüística de l’època musulmana i la interpretació dels textos que ens parlen del “romanç d’Al-Andalus” o mossàrab, pot fer algunes afirmacions molt clares, dintre la foscor que produeix la manca de documentació explícita sobre aquest tema:
De totes maneres es pot afirmar el següent:
1r.- Els pocs textos que ens parlen de “romançparlants” d’Al-Andalus són de períodes concrets, de llocs concrets, de classes socials concretes. No es poden generalitzar a tot Al-Andalus i a tots els períodes del llarg temps de la història àrab de la Península sense perill d’extrapolació i d’anacronismes. Molts filòlegs han caigut sovint en aquests anacronismes. En els indocumentats arabistes valencians, aquestes extrapolacions indegudes són molt freqüents.
2n.- S’ha de distingir el mossàrab parlat i els mossarabismes. Els mossarabismes poden quedar a l’onomàstica, normalment fossilitzada i arcaïtzant, sense que hi haja una llengua viva contemporània. També han quedat molts romancismes o mossarabismes en el lèxic del dialecte àrab d’Al-Andalus, que els ha assimilats. Tampoc no suposa això una llengua mossàrab viva i parlada, en el període musulmà, sobretot a partir del segle XI, a terres valencianes.
3r.- De totes maneres, el màxim especialista actual en mossàrab, Àlvar Galmés de Fuentes, reconeix que les restes de mossàrab valencià que coneixem s’assemblen al mossàrab de Toledo però gens ni mica —104→ al valencià de després de la Conquesta, com tampoc el de Toledo no s’assembla al castellà-lleonés de després del segle XI.
4t.- No s’ha d’excloure, en època àrab, l’existència de romançparlants d’origen nòrdic: catalans, aragonesos, castellans, ultrapirinencs, etc. Estan documentats en el cas dels cristians d’Ibn Mardanís (segle XII, a Múrcia i València) i fins i tot a la Dènia del segle XI (on hi havia rabins israelites i clergues cristians d’origen català, com ho ha demostrat Maria Jesús Rubiera). També es pot sospitar amb fonament que fossen cristians d’origen forà els de Sant Vicent de la Roqueta d’abans de la Conquesta, i és ben dubtosa l’existència de sant Pere Pasqual.
Per tot això, la hipòtesi que els musulmans d’abans de la Conquesta parlassen valencià és un postulat de la tesi d’un origen no-català del valencià, però és poc probable (no es pot provar). Hi ha prou segles entre la conquesta àrab del VIII i la dels cristians del XIII per a explicar l’arabització total de la població i la seua pèrdua del romanç (neo-llatí, aljamia o mossàrab), com també hi ha prou segles entre la conquesta del XIII i els moriscs del XVI per a explicar la romancització parcial dels musulmans per una pressió social dels catalanoparlants valencians sobre la parla dels moriscs. Suposar unes conservacions lingüístiques, sense documentació evident, sembla poc raonable.
Voldria afegir una precisió arabística al “mossarabisme” alquenícia o alcanísia, “el nombre con que los musulmanes designaban la iglesia cristiana durante el período de dominación árabe” (p. 207), com s’ha dit força vegades. En realitat té un àmbit geogràfic d’utilització molt més ample que no pas la Península Ibèrica: es troba també a Orient, com l’he sentit recentment, en la parla popular d’Egipte. I la seua càrrega semàntica és molt més àmplia que la d’“església cristiana”: és també sinagoga jueva, temple antic i -crec que és molt important per als topònims valencians- cementeri pre-islàmic. Per tant, s’ha d’anar amb més prudència que la que s’ha tingut fins ara per tal d’extraure conseqüències de l’existència d’aquest topònim.
A tall de cloenda, podríem dir que les afirmacions lingüístiques de l’autor d’aquest llibre no estan al mateix nivell que la seua aportació documental i sociològica, que és en realitat la seua especialitat.
Mikel de Epalza
Universitat d’Alacant
