—105→
Heus ací una edició conscienciosa i digníssima de 145 documents en català, expedits pels jurats i el consell de València, entre 1311 i 1412.
Com a col·lecció documental, la seva riquesa està ben ponderada al pròleg, i tan ben justificada i interpretada a la Introducció, d’altra banda molt ben escrita i amb novetats sorprenents, que no sabria ajustar-hi ara cap frase d’encomi. Les mostres de cartes dels jurats valencians que coneixíem a través dels copiosos apèndixs documentals que els erudits locals ens havien proporcionat, ja permetien endevinar-ne la riquesa. Ara que en tenim una antologia tan nodrida i ben triada, la sensació és gairebé d’estupor. Ens dol només que aquesta riquesa fins ara no se’ns hagi fet accessible en una edició solvent i escrupolosa, i alhora lamentar que encara no tinguem reculls similars de documentació procedent de les altres grans poblacions de la nostra nacionalitat històrica. Tals reculls, però, segurament no tindran tant d’interès com el valencià, entre d’altres raons, perquè llurs escrivanies no foren regides per notaris d’un gust tan exquisit com Bartomeu de Vilalba i els seus successors immediats. Per dissort, la pobresa o mutilació dels nostres arxius municipals faran molt difícil la realització del projecte.
El recull que ara comento no és un epistolari general. Tots els documents, sense excepció, procedeixen dels jurats de València. La gran majoria dels seus destinataris són autoritats: grans autoritats, com reis i papes, o autoritats menors, com consells i justícies locals. Les cartes adreçades a simples particulars no arriben al 7%, i algunes no es poden considerar cartes en sentit estricte: els núm. 17, 37, 65, 113, 115, 116 i 132 són circulars, sense destinatari individual. La qual cosa, si ara l’assenyalo, no és per començar el capítol de retrets a aquesta edició magnífica, sinó, a l’inrevés, per posar en relleu com un simple document administratiu, que els historiadors miops no solen prendre en consideració, pot ocupar un lloc destacat en una antologia de peces literàries.
Quant a la selecció de les cartes, doncs, només mereix elogis, deixant de banda el desequilibri de la seva representativitat: d’un sol any, el 1399, hi ha 21 documents, mentre hi ha 69 anys, dels compresos —106→ entre 1311 i 1412, que no n’hi tenen cap. Fora d’això, que deu ser una limitació objectiva del mateix fons arxivístic, no estic en condicions d’assenyalar-hi mancances notables, encara que sí puc afirmar, com a simple lector, que no hi ha cap document irrellevant, ni menys que hi faci nosa, i que tots són interesantíssims.
Naturalment, amb 145 documents no es pot pretendre que hi quedin reflectits tots els fets i totes les actituds del segle XIV. No n’hi ha cap, per exemple, que mostri l’oposició dels jurats al desgovern de Joan I. El que s’hi reflecteix, però, és moltíssim, i a cada relectura s’hi copsen nous matisos i noves dades d’interès, tant si ho fa el millor especialista en història del segle XIV, com el simple estudiós de literatura catalana que vol recrear-se amb la lectura de textos saborosos. Ni l’un ni l’altre se’n sentiran mínimament defraudats.
La transcripció i puntuació dels documents és escrupolosa i excel·lent, i ja voldríem que es posés una cura similar en la correcció dels textos medievals que es publiquen. Només li retrauria, perquè no hi veig raó suficient, l’accentuació dels monosíl·labs verbals fets, fon i sots.
L’autor, historiador destacat en la problemàtica de la ciutat de València durant el segle XIV, com demostra als paràgrafs brillants de la Introducció, ha pres el període com una globalitat i ha configurat els textos d’acord amb una temàtica preestablerta. Així, els documents han estat distribuïts en cinc capítols, que comprenen entre 24 i 33 cartes cadascun, dividits en 21 apartats, d’entre 5 i 9 cartes, als quals ha posat un títol propi, tant als capítols com a les subdivisions i a les mateixes cartes singularment.
Els títols, llevat d’algun cas molt aïllat, són pertinents i expressius, i sobre ells no hi ha res a objectar; sí que és discutible, per contra, el criteri temàtic amb què s’han agrupat les cartes. De fet, aquestes són tan riques i polivalents, que permeten diverses agrupacions temàtiques, totes igualment bones, i totes igualment coixes. I com, que no existeix, al meu entendre, l’agrupació temàtica òptima, calia haver-ne prescindit i respectar la successió cronològica. Les cartes que parlen de la fam i la pesta dels famosos anys 1374 i 1375, per exemple, han estat col·locades als núm. 72, 73, 63, 65 i 70, intercalades amb les d’altres anys posteriors que parlaven d’estralls similars; i dues cartes al mateix destinatari, datades el mateix dia (núm. 28 i 50), es troben 46 pàgines més enllà l’una de l’altra perquè il·lustraven punts d’interès diversos. En aquestes condicions, quan s’emprèn la lectura seguida del llibre, que és la manera més usual de fer-ho, el lector es desorienta i no hi troba el suport psicològic necessari de l’abans i el després. Deu ser, com ja he dit, que l’autor entèn el període com una globalitat i ha pres les cartes com una il·lustració puntual de fets i dades d’abast general. Cent anys, però, són molts anys, i les coses també hi evoluciona. L’editor de les cartes ha vist al seu darrera un únic autor col·lectiu: els jurats de València, amb la seva mentalitat i els seus interessos, i no li manca raó. Però desballestant-ne l’ordre cronològic, que és l’ordre més natural de les coses d’aquest món, ens priva a nosaltres de copsar-hi els altres autors particulars els successius escrivans de la Sala. D’on deriva que el llibre no podrà servir, si no és refent-ne cadascú l’ordre (la taula cronològica no hi és), per copsar-hi directament l’evolució de la llengua, de l’estil i de la mateixa pràctica administrativa.
La tria, com diu, ha estat presidida pel designi d’oferir documents que s’expliquessin per ells mateixos, sense haver-los de mutilar ni distreure’n la lectura directa amb presentacions particulars. Sé per experiència com és difícil de trobar-ne, de documents d’aquesta mena. En això, doncs, cal felicitar l’autor per l’èxit en la seva recerca pacient i intel·ligent. Tanmateix hi ha bastants documents transcrits que, al meu parer, exigien un complement de comentari o indicacions precises que ajudessin a interpretar-los. —107→ El núm. 27, per exemple, no explica el motiu primer i la segona intenció de les lloances ditiràmbiques al bisbe. El núm. 25, tal com està, no ens dóna indicis per conjecturar en què consistien les difamacions que propalava fra Antoni Canals contra els regidors de la ciutat. El núm. 10 ens mostra les influències que movia un frare per obtenir subreptíciament el títol de mestre en teologia, però ens deixa sense saber si l’aconsegui. Així mateix, comprendríem millor l’entrellat del núm. 4 si l’autor ens digués que Castelló de Mallorques, l’individu que provoca el disgust dels jurats, al cap de poc moriria assassinat per intrigues polítiques; i si ens hagués assenyalat que els “delats” a què fa referència el núm. 124 eren els promotors de l’oposició municipal, el document prendria un relleu que ara passarà desapercebut.
L’anotació de les cartes, doncs, és correcta, però a voltes no és suficient i deixa el lector un tant desemparat. Al meu entendre, convenia posar-hi més erudició pertinent (no impertinent, de la qual molts abusen). Sobre les cartes 103 i 104, per exemple, que expliquen l’avalot contra la jueria de la ciutat, era bo d’indicar que el mateix escrivà Bartomeu de Vilalba, que a més de bon estilista era grafòman, en redactà a part una relació molt interessant i circumstanciada que ja fou publicada pel P. Villanueva el segle passat. Sobre el núm. 36, que posa al viu el problema de la competència dels mercaders italians, convenia dir que el tema ha estat estudiat a fons per Mario del Treppo i per Maria-Teresa Ferrer i Mallol. Així mateix, posat que la meitat dels documents transcrits pertanyen a l’època del rei Martí, calia remetre a l’abundós complement d’informació que pot trobar-se a l’Itinerari publicat per Daniel Girona. Totes aquestes referències bibliogràfiques, que l’autor del treball no desconeix, indicades oportuna, no haurien fet gens de nosa, i haurien augmentat el valor intrínsec d’aquest recull documental anotat, per al meu gust, massa sòbriament.
En Apèndix s’hi ha posat un glossari, un índex de noms de persona, un altre de noms de lloc, i una taula de les cartes amb el títol i data corresponents.
En la confecció dels índexs onomàstics s’ha respectat la grafia amb què els noms apareixen, criteri que, al meu judici, no és encertat. Els índexs han de ser, pel damunt de tot, ben clars, i, encara que dolgui als esperits escrupolosos, cal regularitzar i uniformar les grafies. Al meu parer, no és admissible que hi hagi una triple entrada d’Huc, Hug i Uch; ni una doble entrada de Barthomeu i Berthomeu, o Elionor i Leonor, fins a l’extrem de la doble entrada del mateix personatge per Alfons i per Alfonso. El cèlebre almirall de Castella s’ha de poder trobar a Enríquez, per més que a l’escrivà de la carta li sortís d’escriure’l Andríguez.
El glossari sembla el punt més feble d’aquest treball, excel·lent per tants altres conceptes. Limitant ara als mots entrats per la primera lletra de l’alfabet, ens cal assenyalar que n’hi manca almenys un: adelantat 103 (4) (15) “càrrec principal de l’aljama”. N’hi ha que no estan ben explicats, com afronte 8 (43), que no hi vol dir “vergonya i deshonor”, sinó “acarament”; apellido 101 (11), que no és “clamor”, sinó “crit per sortir en armes”; aplegadís 140 (14) que no significa “que s’ha reunit incidentalment”, sinó “que viu a l’aventura”, i aptació 77 (63), que no vol dir “fer apte”, sinó “acondiciament”. I en tercer lloc, els mots problemàtics com açomar, anquast i asuadar, convenia haver-los resolt en nota i no incloure’ls al glossari per tal d’evitar el risc de consagrar fantasmes, com sembla que són els tres que indico, fruit d’embulls de l’escrivà.
Em dol no haver pogut abonar en tots els seus punts un llibre tan ben concebut i conduït, un llibre d’història i de filologia, en rara i rica conjunció. Els historiadors, els bons historiadors, estic segur que s’apressaran a convertir-lo en font primària d’informació; i d’ara endavant haurà de ser mencionat i —108→ comentat, en lloc preferent, al capítol de la nostra història literària que tracta de la prosa administrativa del segle XIV.
Jaume Riera i Sans
