Una representació completa de l'obra tal com és
impresa per primer cop en aquesta edició (1941) només
és tècnicament possible a les pantalles cinematogràfiques
o en escenaris dotats de maquinària excepcionalment
complexa. En les representacions teatrals ordinàries,
les escenes separades amb fileres d'asteriscs han de ser
suprimides (a la fi dels actes I, II, III, IV, i durant l'acte
II).
(Entre parèntesis els noms, donats per Joan Oliver,
amb què són coneguts a l'escena catalana.)
Calia, d'altra banda, prendre una decisió sobre la
parla de la protagonista. Oliver, com gairebé tots
els traductors de Pygmalion havia optat per extreure-la dels
registres urbans considerats més baixos, en algun
punt dialectals o quasi. Succeeix, però, que el gran
públic d'aquest fi de segle al qual anava destinat
el muntatge a penes conserva el record dels registres lingüístics
emprats per Oliver, de manera que es corria el risc de perdre
bona part de
—7→
l'efecte, ja que l'obra està basada
en l'autèntic abisme lingüístic que separava
l'aristocràtic west end del popular east end de Londres.
A la realitat catalana d'avui, la que l'espectador està
en condicions de reconèixer, la major distància
lingüística entre professor i alumna, sempre
dins de l'àmbit urbà, es troba entre el català
mal après i mal parlat per un castellanoparlant (en
aquest cas, de família provinent de terres murcianes
on es parla el panocho, del qual es troben traces en el seu
vocabulari) i el català professoral, parlat amb correcció
i gust però sense hiperpurismes ni afectacions elitistes,
del professor. El llenguatge dels dos protagonistes de la
present versió està basat en aquestes consideracions.
Tot aquest seguit de canvis atorguen el caràcter de
nova a la versió estrenada al Poliorama el 9 de maig
de 1997 per la companyia Dagoll Dagom.
A l'hora de respondre
a l'amable invitació d'Edicions La Magrana de publicar
el text, va resultar, per qüestió de negociació
de drets amb els successors de Bernard Shaw, que calia publicar
una versió completa i fidel -adaptada a la realitat
catalana però al màxim de literal-, de la versió
definitiva, i el traductor va optar per signar la versió
en solitari i substituir les paraules d'Oliver per unes de
més aproximades a l'edició definitiva de Shaw
o, en tot cas, per altres de collita pròpia. Així
doncs, i al final de tantes peripècies, el text que
el lector té a les mans es correspon en molt bona
mesura al que encara es representa al teatre Poliorama a
la data de publicació. La principal diferència,
relativa a la durada de l'espectacle en relació a
la longitud del text present, es deu a la contracció
a què la versió completa va ser sotmesa durant
el procés de preparació del muntatge. Més
que eliminar escenes, es van reduir les intervencions dels
personatges, en un procés de pentinat, fins a ajustar
el text a la durada requerida. No cal ni dir que el text
present és complet, ni que, per a futures posades
en escena, el traductor disposa d'una proposta de reducció.
Quaranta
anys més tard, el 9 de maig de 1997, s'estrenà
al teatre Poliorama de Barcelona la versió de Xavier
Bru de Sala sobre l'adaptació de Joan Oliver, amb
el repartiment següent:
  Acte I
|
|
|
(Barcelona, la Rambla, sota la marquesina del Liceu. Torrents
de violenta pluja estival. Xiulets frenètics que criden
taxis per totes bandes. Els transeünts corren a buscar-hi
aixopluc. Entre ells, una dama i la seva filla vestides de
nit. Tots miren com cau la pluja amb tristesa, menys un home
que els gira l'esquena i només para atenció
a la llibreta on escriu. Toquen el primer quart en una església
veïna.)
|
LA FILLA.-
(Entre les dues columnes centrals,
a prop de la de l'esquerra.) M'estic gelant de veritat! Què
deu fer, aquest Freddy! Fa més d'un quart que se n'ha
anat. |
LA MARE.-
(A la dreta
de la seva FILLA.) No tant, dona. Però ja ens hauria
pogut trobar un taxi. |
UN QUE S'HO MIRA.-
(A la dreta de
LA MARE.) No en trobaran cap abans de mitja hora, senyores,
quan tornin de descarregar els clients del teatre. |
LA MARE.-
Però necessitem un taxi. Estem aquí des de
quarts de dotze. És espantós. |
L'ESPECTADOR.-
No és culpa meva, senyora. |
LA FILLA.-
Si en Freddy
no fos tan badoc, n'hauria agafat un a la porta del teatre.
|
LA MARE.-
Com s'ho hauria pogut fer, pobre noi? |
LA FILLA.-
Hi ha gent que en troba, però ell no.
|
|
—12→
|
|
|
(FREDDY arriba
corrents sota la pluja, de la banda de muntanya. Es fica
entre les dues senyores i tanca el paraigua, que regalima.
És un jove d'una vintena d anys, vestit d'esmòquing.
Va xop fins als turmells.)
|
LA FILLA.-
I el taxi? |
FREDDY.-
No hi ha manera de trobar-ne, ni a pes d'or. |
LA MARE.-
Oh, Freddy, n'hi ha d'haver algun. No el deus haver buscat.
|
LA FILLA.-
És desesperant. Esperes que l'anem a buscar
nosaltres? |
FREDDY.-
Us dic que tots van plens. La pluja
ha vingut de sobte iningú duia paraigua. He anat
a la plaça Catalunya i fins a la Via Laietana i estaven
tots ocupats. |
LA MARE.-
Has provat a la Gran Via? |
FREDDY.-
Per la Gran Via no en passava cap. |
LA FILLA.-
Però
hi has anat? |
FREDDY.-
He anat fins a la plaça Universitat.
Volíeu que anés a peu fins a la Diagonal?
|
LA FILLA.-
Tu no has anat enlloc! |
LA MARE.-
La veritat és
que ets un encantat, Freddy. Apa, vés-hiun altre
cop. I no tornis fins que no n'hagis trobat. |
FREDDY.-
Quedaré
xop,i total per res. |
LA FILLA.-
I nosaltres? Hem de passar
la nit aquí? Amb l'aire que fa i sense quasi res a
sobre? Porc egoista! |
FREDDY.-
Molt bé, molt bé.
Ja hi vaig. (Obre el paraigua i es precipita Rambles amunt,
però ensopega amb una florista que corre a refugiar-se
i li fa saltar la panera de flors de les mans. Un esclat
de llum encegadora seguit a l'instant per l'espetec sec del
tro subratlla l'incident.) |
LA FLORISTA.-
(Parla, amb un
marcat accent del sud, un català farcit de castellanismes
i d'expressions murcianes.) Mira pa on passes, Freddy, animal,
pijotero!
|
|
—13→
|
FREDDY.-
Dispensi. (Surt corrents.) |
LA FLORISTA.-
(Mentre recull les flors i les torna a posar a la panera.)
Vaja modos, aturrullao. Dos ramillets de violetes tirades
pel fang! (S'asseu a terra, recolzada a la columna, a la
dreta de la dama, i va arreglant les flors. La seva figura
no té res de romàntica. Deu tenir uns divuit
anys o màxim vint, és difícil que més.
Porta un petit barret de mariner de palla negra que ha estat
exposat molt de temps a la pols i la brutícia de Barcelona
i ha estat raspallat ben poques vegades, si ho ha estat mai.
Els cabells necessiten un bon rentat: el tint de color de
rata no pot ser natural. Porta un abric negre de pacotilla
que a penes li arriba als genolls i li va estret, una faldilla
marró i un davantal bast. Fa molt que les botes estan
per llençar. No hi ha dubte que va tan neta com pot
però, al costat de les senyores, bruteja francament.
El seu rostre no és pas més lleig que el d'elles,
però queda molt enrere en el capítol de la
neteja. I necessitaria els serveis d'un dentista.) |
LA MARE.-
Escolta, com saps que el meu fill es diu Freddy? |
LA FLORISTA.-
Al prenda éh al seu fii? Puéh fassi de mara
i pagui la mercansia que m'ha aspatjhat el bèhtia
del seu fii en contah de recoshil·las. Lah pensa pagàa
o quée? (Aquí, i amb perdó, aquest intent
desesperat de representar la seva pronunciació, sense
alfabet fonètic, ha de ser abandonat perquè
fa quasi impossible la lectura.) |
LA FILLA.-
Si li pagues
les flors em sentiràs, mamà? Què es
pensa? |
LA MARE.-
Tu deixa'm fer, Clara, t'ho prego. Tens
una pesseta? |
LA FILLA.-
La moneda més petita que
tinc és de deu rals. |
LA FLORISTA.-
(Esperançada.)
Escolti, que jo tinc canvi, senyora. |
LA MARE.-
(A CLARA.)
Dóna-me-la. (CLARA l'hi dóna fent mala cara.)
Té, maca, (a la noia) això per les teves flors.
|
LA FLORISTA.-
Moltes gràcies, senyora.
|
|
—14→
|
LA FILLA.-
Digues que et torni el canvi. Un pom d'aquests no val més
de cinc cèntims. |
LA MARE.-
Vols callar! Et pots quedar
el canvi. |
LA FLORISTA.-
Gràcies, senyora. |
LA MARE.-
I ara digues, com és que sabies el nom d'aquell jove
cavaller? |
LA FLORISTA.-
No el sabia. |
LA MARE.-
Però
si tu me l'has cridat pel nom. No m'enganyis. |
LA FLORISTA.-
(En to de protesta.) Jo no la vull enganyar. Li hai dit Freddy
o Charlie com faria vostè si parlés amb un
desconegut i es volgués fer la simpàtica.
|
LA FILLA.-
Deu rals llençats. Realment, mamà,
en Freddy no s'ho mereixia. (Es retira, disgustada, darrere
la columna.) |
|
|
(Un CAVALLER ja gran, amb aspecte ben agradable
i aire militar, arriba corrent a aixoplugar-se sota la marquesina.
Tanca un paraigua que regalima. Està com en FREDDY,
xop fins als turmells. Va vestit de nit i porta un abric
lleuger. Ocupa el lloc que la filla ha deixat buit.)
|
EL
CAVALLER.-
(Parla amb accent lleugerament sud-americà.)
Bufa! |
LA MARE.-
(Al CAVALLER.) Disculpi, li sembla que vol
parar? |
EL CAVALLER.-
Em sembla que no pas per ara! Encara
cau més aigua que fa dos minuts. (Va cap a la columna
on s'està LA FLORISTA, hi recolza els peus, i s'inclina
per escorre's els baixos dels pantalons.) |
LA MARE.-
Mare
de Déu! (S'enretira desolada i es reuneix amb la seva
FILLA.) |
LA FLORISTA.-
(Aprofita la proximitat amb EL CAVALLER
militar per provar d'establir-hi relacions amistoses.) No
es pensi. Quan apreta, és que aviat pararà.
Sigui simpàtic, general, i compri'm una flor a aquesta
pobra noia.
|
|
—15→
|
EL CAVALLER.-
Em sap greu. No tinc canvi.
|
LA FLORISTA.-
Jo sí que tinc canvi, general. |
EL CAVALLER.-
De cinc duros? No tinc res més. |
LA FLORISTA.-
Merda!
Compri una flor, xeneral. Lipuc canviar un duro. Tingui,
per deu cèntims. |
EL CAVALLER.-
Au, sigues maca i
deixa'm estar, vols? (Busca per les butxaques.) De veritat
que no els tinc... Ah, mira! Aquí surten tres mitjos
cèntims. Si els vols... (S'allunya cap a l'altra columna.)
|
LA FLORISTA.-
(Està decebuda, però jutja que
més val això que res.) Gràcies, senyor.
|
UN XULO.-
(Del barri, amb el coll de la gavardina aixecat,
a LA FLORISTA.) Al tanto, xavala, vigila. Dóna-li
una flor, que aquí radera hiha un paio que apunta
tot ho que dius. (Tots es giren cap a l'home que pren notes.)
|
LA FLORISTA.-
(S'alça d'un bot, terroritzada.) Jo
no hi fet res dolent parlant en el cavaller. Tinc dret pa
vendre flors pel carrer. (Histèrica.) Sóc pobre,
però honrá com la que més. Ajudi'm.
No més l'he parlat pa que me compri una flor. |
|
|
(Aldarull
general. La majoria dels transeünts van a favor de la
noia, però reproven el seu excés d'escarafalls.
Crits de no comenci's a armar-la... Ningú et fa res...
Si ningú t'ha tocat... No n'hi ha per tant!... Tranquil·la...
Etcètera, provenen dels espectadors més pròxims,
que proven de calmar-la i li donen copets a l'esquena. Alguns,
més impacients, la comminen a tancar la boca o li
demanen què li passa amb to desagradable. D'altres,
més allunyats, contribueixen al tumult en voler aclarir
què ha passat. Què és aquest escàndol?
Què ha fet, la noia?... I ell, on és?... És
un policia que la interroga... Qui, aquell?... Sí,
aquell d'allà... La noia, que ha pres cèntims
al senyor, etcètera.)
|
|
—16→
|
LA FLORISTA.-
(S'obre pas
entre els presents cap al CAVALLER i crida amb veu patètica.)
Digui que no li guindao na,senyor. No deixi que m'acusin.
Salvi'm! Siem porten al jusgat, la meva reputació
per terra i jo arrossegada pels carrers, només per
parlar amb un cavaller. Ells... |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
(S'obre pas cap a LA FLORISTA i se situa a la seva dreta,
els altres els envolten.) Vinga, vinga, vinga, vinga. Qui
t'ha fet res, poca-solta? Per qui m'has pres? |
L'ESPECTADOR.-
No, m'hi jugaria un peix. És un senyor. Fixi's com
va calçat. (S'adreça a L'HOME QUE PREN NOTES.)
Aquí, la nena, l'ha pres per un mambrillo. |
L'HOME
QUE PREN NOTES.-
(Amb un interès sobtat.) Què
és, un mambrillo? |
L'ESPECTADOR.-
(Incapaç
de definir-ho.) Home... Un mambrillo, ja sap... Com podria
dir-li, jo, ara... Una mena... De xivato... |
LA FLORISTA.-
(Encara histèrica.) Juro per mi mare que no he dit
una paraula... |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
(Imperiós,
però de bon humor.) Calla. Calla d'un cop. Que faig
cara de policia, jo? |
LA FLORISTA.-
(Encara amb desconfiança.)
Pues pa què apunta tot lo que dic? Com puc saber si
ho apunta bé. A veure què posa aquí,
que jo m'enteri. (L'HOME QUE PREN NOTES obre el quadern i
l'hi planta sota el nas, malgrat que la pressió dels
que s'arremolinen per intentar llegir les notes per sobre
les seves espatlles bastaria per tombar un home menys robust.)
Això no ho puc llegir. |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
Jo
sí. És alfabet fonètic. (Llegeix, reproduint
amb exactitud la seva pronunciació.) Sigui simpàtic,
general, i compri'm una flor a aquesta pobra noia. |
LA FLORISTA.-
(Angoixada.) És perquè l'hi dit general? Quin
mal he fet? (Al CAVALLER.) Senyor, no deixi que m'acusin
per això.
|
|
—17→
|
EL CAVALLER.-
Acusació. Jo no l'acuso
de res. (A L'HOME QUE PREN NOTES.) Miri, senyor, si és
de la policia, no cal que em protegeixi si una noieta m'importuna
fins que no li ho demani. Com tothom ha pogut veure, no tenia
cap mala intenció. |
DIVERSOS.-
(Protesten contra l'espionatge
policial.) És clar que sí! Si tothom ho ha
vist. Sempre es fiquen on no els demanen! Que ens deixi en
pau. Es deu pensar que així fa mèrits! Apuntar
les paraules de la gent! Si la noia no li ha dit res dolent!
I què passa, si l'hi hagués dit? A veure si
una noia no es pot refugiar de la pluja sense que la insultin.
Etc., etc., etc. |
L'ESPECTADOR.-
Poc ho és pas, de
la secreta? Mireu-li les sabates. Us dic que és un
torracollons. |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
(Es gira cap a ell
amb un aire cordial.) I vostè un garrotxí,
de Castellfollit de la Roca. |
L'ESPECTADOR.-
(Amb desconfiança.)
Qui l'hi ha dit? |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
Deixi-ho córrer.
Ho sé. (A LA FLORISTA.) I tu, què hi fas tan
lluny del teu barri? Tu ets de Can Pi, a l'Hospitalet. |
LA
FLORISTA.-
(Estupefacta.) I quin mal he fet, si vinc de Can
Pi? Allà està ple de basura i de porcs que
se la sampen. I em costava dos pessetes per setmana. (Es
posa a plorar.) Buaa, buaaa. |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
Per
mi pots viure on et sembli, però no bramis més.
|
EL CAVALLER.-
(A la noia.) Vinga, vinga! No et pot fer tes.
Tens tot el dret a viure on vulguis. |
UN ESPECTADOR SARCÀSTIC.-
(Apareix entre L'HOME QUE PREN NOTES i EL CAVALLER.) Itant!
Què tal, el passeig de Gràcia? Podríem
parlar dels problemes de l'habitatge, no li sembla? |
LA FLORISTA.-
(Cau en un estat de malenconia planyívola,
—18→
inclinada
sobre la panera, i va repetint.) És que jo sóc
una noia honrà! Molt honrà. |
L'ESPECTADOR SARCÀSTIC.-
(Sense ni mirar-la.) A veure si em sap dir d'on provinc.
|
L'HOME QUE PREN NOTES.-
(De seguida.) De Cervera. Es va
criar prop del carreró de les Bruixes. I cap als quinze
anys va anar viure a l'Eixample, posem a la part baixa del
carrer Aribau? |
|
|
(Rialletes. S'incrementa l'interès
del públic per l'exhibició de l'home que pren
notes.)
|
L'ESPECTADOR SARCÀSTIC.-
(Estupefacte.) No
puc dir que no... Aquest ho sap tot! |
UN HOME.-
Segur que
no endevina d'on és la meva dona. |
LA SEVA DONA.-
(Amb accent vagament mallorquí, però avalencianat.)
Som d'un lloc que no surt damunt ets mapes. |
L'HOME QUE PREN
NOTES.-
Si se li veu d'una hora lluny. Aquests senyors es
pensaran que és mallorquina, però s'equivoquen.
Vostè és de Bolcàssim, un llogarret
de la Vall de Gallinera, entre Gandia i Dénia. Tota
la Vall de Gallinera es va quedar despoblada i el 1646 van
decidir repoblar-la amb mallorquins. Però la seva
família va emigrar cap a la Barceloneta, on va conèixer
el seu marit i on encara viuen. |
LA DONA.-
Exacte. Si em
punxen no m'ix sa sang. Ho sap tot. |
LA FLORISTA.-
(Encara
mira pel seu orgull ferit.) Però això no és
motiu per ficar-se amb mi. No té cap dret. |
L'ESPECTADOR.-
(A la noia.) Cap ni un. Si no els hi pares els peus. (A L'HOME
QUE PREN NOTES.) A veure, en quin dret es basa, vostè,
per saber-ho tot de gent que no li han demanat mai que es
fiqués en les seves coses? |
LA FLORISTA.-
Que digui
lo que vulgui. Jo no vull tenir cap relació amb ell.
|
|
—19→
|
L'ESPECTADOR.-
Vostè ens ha pres pet la merda de
la seva sabata, oi? A veure si es pren aquestes llibertats
amb un senyor. |
L'ESPECTADOR SARCÀSTIC.-
Això.
Si tant es vol fer l'endeví, digui-li d'on ve. |
L'HOME
QUE PREN NOTES.-
Aquest senyor és de Castellterçol...
|
EL CAVALLER.-
(Admirat.) Exacte! |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
Militar, sense dubte, i d'alta graduació. Ha servit
a l'Àfrica i a Cuba, però deu fer uns vint
anys que viu a l'Argentina, on s'ha dedicat al món
dels negocis amb èxit. |
EL CAVALLER.-
És ben
bé això! |
|
|
(Rialles i gatzara. Reaccions favorables
a L'HOME QUE PREN NOTES. Exclamacions com Ho sap tot de tothom!
L'ha endevinat exacte! Ha sentit com li deia al ricatxo d'on
era? Etc.)
|
EL CAVALLER.-
Si no us sap greu, us puc preguntar
si feu això perquè us guanyeu la vida en un
music-hall? |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
La idea m'ha passat
pel cap més d'un cop. Potser algun dia m'hi decidiré.
(Ha parat de ploure. Els de la multitud que queden més
lluny del centre d'atenció comencen a desfilar.)
|
LA FLORISTA.-
(Ofesa per la reacció popular a favor
de L'HOME QUE PREN NOTES.) Ja dessia jo? No és un
senyor. Els senyors no es fiquen amb les noies pels carrers.
|
LA FILLA.-
(Molt impacient, s'obre pas de mala manera fins
a primera fila i dóna una empenta al CAVALLER que,
amb una gran cortesia, es retira a l'altra banda de la columna.)
Per l'amor de Déu! Quina una en deu estar fent, aquest
Freddy. Agafaré una pulmonia si estic un minut més
amb aquest aire. |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
(Parla per ell,
mentre pren nota de la forma amb què ha pronunciat
«marc».) Les Teresianes de Ganduixer.
|
|
—20→
|
LA FILLA.-
(Vehement.)
Pot guardar-se les seves impertinències per a vostè.
|
L'HOME QUE PREN NOTES.-
Que he dit alguna cosa? No m'hi
he fixat. Disculpi. En canvi, la seva mamà prové
sense dubte del Pla de Bages, tirant cap al Berguedà.
|
LA MARE.-
(Avança i es posa entre la seva FILLA i
L'HOME QUE PREN NOTES.) És ben curiós! Em van
portar a dida a Balsareny i vaig créixer allà.
|
L'HOME QUE PREN NOTES.-
Allà els agraden molt els
ases. (Riu.) Perdoni, hodeia per la festa dels traginers.
(A LA FILLA.) Vostè vol un taxi, oi senyoreta? |
LA
FILLA.-
Jo amb vostè no parlo. Mamà, aquest
senyor em molesta. |
LA MARE.-
Per Déu, filla, no siguis
així. (LA FILLA la rebutja amb un irritat arronsament
d'espatlles i, tota altiva, es fa a un costat.) Li estaríem
tan agraïdes, senyor, si ens trobés un taxi!
(L'HOME QUE PREN NOTES treu un xiulet.) Oh, gràcies.
(Es reuneix amb LA FILLA.) (L'HOME QUE PREN NOTES fa un
xiulet estrident.) |
L'ESPECTADOR SARCÀSTIC.-
Caram!
Ja ho deia, jo, que és un agent de paisà.
|
L'ESPECTADOR.-
És un xiulet d'àrbitre, no de
policia. |
LA FLORISTA.-
(Encara es preocupa pels seus sentiments
ferits.) No té dret a arruïnar-me la reputació.
La meva reputació val tant com la d'una senyora.
|
L'HOME QUE PREN NOTES.-
No sé si se n'han adonat,
però ha parat de ploure fa un parell de minuts. |
L'ESPECTADOR.-
És cert! Per què no ho deia abans? Així
no hauríem perdut el temps amb les seves bestieses.
(S'allunya Rambles amunt.) |
L'ESPECTADOR SARCÀSTIC.-
Escolteu, mestre. Jo us puc dir
—21→
d'on veniu, vós:
de la loqueria de sant Baudili; ja hi podeu tornar. |
L'HOME
QUE PREN NOTES.-
(Amablement.) Elmanicomi de Sant Boi.
|
L'ESPECTADOR SARCÀSTIC.-
(Afecta un to de gran distinció.)
Moltes gràcies professor. Estigui bonet! (Saluda amb
cortesia burleta i se'n va.) |
LA FLORISTA.-
Què s'ha
pensat! Espantar la gent d'aquesta manera. I si l'hi fan
a ell, què? |
LA MARE.-
El temps ha millorat, Clara.
Podem caminar fins a l'estació del tren de Sarrià.
Anem. (S'arremanga el baix de les faldilles i surt corrents
cap al carrer.) |
LA FILLA.-
I el taxi? (La seva mare ja és
massa lluny per sentir-la.) Uf. (La segueix, enfadada.)
|
|
|
(Tothom se n'ha anat. Només queden L'HOME QUE PREN NOTES, EL CAVALLER i LA FLORISTA, que seu i continua arreglant
la seva panera mentre es queixa de tant a tant a mitja veu.)
|
LA FLORISTA.-
Pobra florista. Amb la vida tan dura que
té i encara l'arrastren i la pissotean. |
EL CAVALLER.-
(Torna al seu lloc d'abans, a l'esquerra de L'HOME QUE PREN NOTES.) Com us ho feu, si se'm permet la pregunta? |
L'HOME
QUE PREN NOTES.-
Simple fonètica, la ciència
de la pronúncia. És la meva professió
i el meu hobby. Feliç aquell qui pot viure de la seva
mania! Vós distingiu un lleidatà d'un mallorquí
pel seu accent, però jo el situo en un radi de deu
quilòmetres. I si és de Barcelona, un quilòmetre,
de vegades amb aproximació de dos carrers. |
LA FLORISTA.-
Vergonya, s'hauria de donar. Media merda. Cobardica. |
EL
CAVALLER.-
I amb aquesta habilitat us guanyeu la vida? |
L'HOME
QUE PREN NOTES.-
Me la guanyo molt bé. Vivim una
—22→
època de nou-rics. Comencen al Poble Sec amb sis rals
i acaben al Putxet i amb llotja aquí dins. (Assenyala
l'interior del Liceu.) I es volen corregir el parlar xava,
perquè els delata cada cop que obren la boca. (I per
si fos poc, amb en Prat de la Riba a la Mancomunitat i mestre
Fabra a l'Institut, el català s'ha posat de moda.
Totes les famílies burgeses que havien adoptat el
castellà, volen passar per catalanistes de tota la
vida sense que es noti per la dicció.) Ara bé,
jo els puc ensenyar... |
LA FLORISTA.-
Podia ficar-se els
nassos ande yo me sé, i lo que yo me sé ficar-s'ho
a casa. I deixar tranquil·la aquesta pobra noia. |
L'HOME
QUE PREN NOTES.-
(Esclatant.) No hi ha qui t'aguanti. Para
de fer el ploricó o vés a escampar la boira.
|
LA FLORISTA.-
(Amb un tímid desafiament.) Tinc tan
dret com vostè a estar-me aquí, si me dóna
la gana. |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
Una dona que emet sons
tan depriments i desagradables no té dret a estar
enlloc, ni a viure. Recorda que ets una criatura humana,
amb anima i tot, i amb el do diví de la parla articulada.
Quan tu obres els llavis els ossos d'Ausiàs March
repiquen a la tomba. Si en lloc de lladrucar tractessis de
parlar com una persona... |
LA FLORISTA.-
(Completament aclaparada,
el mira de baix a dalt sense gosar alçar el cap, amb
una barreja de meravella i de desaprovació.) Ah-ah-ah-ou-ou-uaaah!
|
L'HOME QUE PREN NOTES.-
(Es treu la llibreta.) Déus
de l'Olimp! Quina música! (Escriu. Després,
aixeca la llibreta, llegeix, reproduint les seves vocals
amb tota exactitud.) Ah-ah-ah-ou-ou-uaaah! |
LA FLORISTA.-
(La imitació l'ha divertida i riu a contracor.) Ostres!
|
|
—23→
|
L'HOME QUE PREN NOTES.-
Veieu aquesta criatura amb el seu
llenguatge miserable de carrer? El llenguatge que la mantindrà
tota la vida al fang. Doncs bé, senyor meu, en tres
mesos podria fer-la passar per una marquesa en una recepció
aristocràtica. Aquí mateix i tot, en un ball
del Liceu. Fins i tot podria trobar-li una col·locació
com a dama de companyia, o com a dependenta en un dels comerços
que ara exigeixen un català modèlic. |
LA FLORISTA.-
Què diu aquest? |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
Sí,
fulla de col aixafada, vergonya dels nobles marbres d'aquesta
casa, insult encarnat de la fonètica. Jo et podria
fer passar per la reina de Saba, i parlar millor que una
marquesa, cosa que tampoc costa gaire. (Al CAVALLER.) No
us ho podeu creure, oi? |
EL CAVALLER.-
Sí que puc.
Jo mateix sóc un especialista en dialectologia. |
L'HOME
QUE PREN NOTES.-
(Amb impaciència.) De debò,
doncs deveu conèixer el coronel Pickering, l'autor
del monumental Estudi diacrònic dels dialectes romànics?
|
EL CAVALLER.-
(Somrient.) Sóc jo, el coronel Pickering.
I vós? |
L'HOME QUE PREN NOTES.-
Henry Higgins, l'autor
de l'Alfabet fonètic català i universal Higgins.
|
PICKERING.-
(Amb entusiasme.) Vinc de l'Argentina per conèixer-vos.
|
HIGGINS.-
Volia anar a l'Argentina per conèixer-vos.
|
PICKERING.-
On viviu, si us plau? |
HIGGINS.-
Avinguda del
doctor Andreu, 26, torre. Us hi espero demà mateix,
coronel. |
PICKERING.-
Jo paro a l'hotel Orient. Veniu amb
mi, i podrem xerrar mentre sopem. |
HIGGINS.-
Encantat.
|
|
—24→
|
LA FLORISTA.-
(A PICKERING, quan passa pel seu costat.) Compri'm
una flor, senyor bo. Me falten uns centimets pa pagar-me
el catre! |
PICKERING.-
De veritat que no tinc canvi. Em sap
greu. (S'allunya.) |
HIGGINS.-
(Molest per la mala fe de la
noia.) Mentidera. Nohas dit que tenies canvi de duro? |
LA
FLORISTA.-
(S'aixeca, desesperada.) Pa què no es menja
un sac de claus i s'opera?, Sabihondo entrometido! (Li tira
la panera als peus.) Tingui, tota la panera, de regalo...
A veure si així se retrata. (El rellotge de l'església
toca el segon quart.) |
HIGGINS.-
(Adverteix en el so la veu
de Déu, que li fa un retret per la seva farisaica
manca de caritat amb la pobra noia.) Una amonestació
de dalt! (Es treu el barret amb solemnitat, llança
un bon grapat de monedes a la panera i segueix PICKERING.)
|
LA FLORISTA.-
(Recull una moneda grossa.) Ah-ah-ahou-ou-uaaah!
(Recull un grapat de monedes.) Ah-ah-ahou-ou-uaaah! (Recull
un duro de plata.) Ah-ah-aaaaaaaaaahou-ou-uaaaaah!!! |
FREDDY.-
(Baixa d'un taxi.) Al final n'he trobat un! (Mirant a dreta
i esquerra.) On s'han amagat? (A LA FLORISTA.) On són
les dues senyores que hi havia aquí? |
LA FLORISTA.-
S'han guillao pal tren de Sarrià, salao. |
FREDDY.-
Doncs m'han deixat aquí amb el taxi! Maleït sia!
|
LA FLORISTA.-
(Amb aires de grandesa.) Noes preocupi, jove.
Jo torno a casa en taxis. (S'acosta al taxi, però
el taxista es tira enrere, allarga la mà i aguanta
la porta amb força perquè no pugi. Ella s'adona
de l'error i li ensenya un grapat de monedes.) Una volta
en tassis no és na pa mi. (Ell somriu i obre la porta.)
On poso la panera? |
EL TAXISTA.-
Aquí davant, un cèntim
extra. |
ROSITA.-
No, no vull que ningú la vegi. (L'entafora
al taxi i hi
—25→
puja. Prossegueix la conversa a través
de la finestreta.) Adéu, Freddy. |
FREDDY.-
(S'aixeca
el barret, estupefacte.) Adéu-siau. |
EL TAXISTA.-
On anem? |
ROSITA.-
Al puxé. |
EL TAXISTA.-
Què
vol dir, al puxé? |
ROSITA.-
Que no sap on és?
Més amunt dels Josepets. On viuen els millonaris.
Adéu, Freddy. No et vull fer estar més aquí
dret. Adéu. |
FREDDY.-
Adéu. (Se'n va.) |
EL
TAXISTA.-
Però què és això del
Putxet? Quins negocis hi tens, al Putxet? |
ROSITA.-
Ná
de ná. Però no volia que ell s'enterés. Porti'ma casa. |
EL TAXISTA.-
On vius? |
ROSITA.-
Carrer de
l'Hort de la Bomba, deu, bis. Al sótano, per més
senyes. |
EL TAXISTA.-
Això ja sembla més normal.
(Arrenca.) |
|
|
(Seguim el taxi fins l'entrada d'un carreró
lúgubre. ROSITA en baixa amb la panera.)
|
ROSITA.-
Què se deu? |
EL TAXISTA.-
(Indicant el taxímetre.)
Que no saps llegir? Sisrals. |
LA FLORISTA.-
Sis rals, per
dos minuts? |
EL TAXISTA.-
Dosminuts o deu. Sempre val igual.
|
LA FLORISTA.-
Això no em sembla bé. |
EL TAXISTA.-
No havies pujat mai a un taxi? |
LA FLORISTA.-
(Amb dignitat.)
Cents i mils de vegades, jove.
|
|
—26→
|
EL TAXISTA.-
(Riu.) Tens
raó, maca. Guarda't els sis rals i saluda els de casa
de part meva. Que vagi bé! (Arrenca.) |
ROSITA.-
(Humiliada.)
¡Desanchao! (Recull la panera i s'endinsa al carreró
fins a casa seva, un recambró empaperat amb paper
de rebuig que es desenganxa i penja als llocs on hi ha més
humitat. Un vidre trencat ha estat substituït per un
tros de cartó. Arrencats d'un diari qualsevol i clavats
a la paret, el retrat d'un actor popular i un gravat amb
figurins de moda, totes dues coses terriblement per sobre
de les possibilitats de la pobra ROSITA. A l'ampit de la
finestra, una gàbia d'ocell, l'inquilí de la
qual és mort de fa temps: només en queda el
record. Són els
únics luxes visibles. La resta és l'irreductible
mínim de les necessitats de la misèria: Un
llit esventrat, cobert amb tota mena de trossos de tela que
proporcionin una certa escalfor, una caixa d'embalatge coberta
amb un drap i una palangana, una gerra i un mirallet, una
cadira i una taula, rebuig d'alguna cuina de suburbi, i un
despertador americà sobre la lleixa d'una llar de
foc inservible, tot plegat il·luminat per un llum de gas
amb un comptador que funciona amb monedes. Lloguer, vint
cèntims per setmana. Aleshores, afectada de fatiga
crònica però massa excitada per dormir, seu,
somnia i fa plans sobre les seves noves riqueses mentre compta
les monedes, fins que el llum s'apaga. Aleshores experimenta
per primer cop l'agradable sensació de ser capaç
de ficar-hi un altre cèntim sense que li sàpiga
greu. Aquesta sobtada prodigalitat no ofega prou la seva
obligada obsessió per les economies per impedir-li
adonar-se que podria somniar i fer castells dins el llit,
on s'està més calent i a més bon preu
que asseguda en una habitació sense joc. Es desvesteix
del xal i la faldilla, que afegeix a la pila de cobertors,
es treu les sabates amb els peus i es fica al llit sense
despullar-se més.)
|
Acte II |
|
|
(L'endemà a les onze del matí. Estudi del
professor HIGGINS. Una estança del principal que dóna
al carrer, pensada per ser el saló. La porta, de dos
batents, és al centre de la paret del fons; entrant
a mà dreta, al final, dos grans armaris-fitxers disposats
perpendicularment. En l'angle que formen, una taula escriptori,
damunt la qual hi ha un fonògraf, un laringoscopi,
una filera de petits tubs d'orgue amb una manxa, una sèrie
de becs de quinqué per produir flames sonores, amb
els cremadors connectats a una sortida de gas de la paret
per un tub de cautxú, uns quants diapasons de diverses
mides, la meitat d'un cap humà de grandària
natural amb els òrgans vocals tallats en secció,
i una capsa amb una reserva de cilindres de cera per al fonògraf.
|
|
|
Més enllà, a la mateixa banda, hi ha la xemeneia,
amb una còmoda butaca de pell i un llenyer, situats
a la banda del foc més propera a la porta. Hi ha un
rellotge sobre la lleixa de la llar. Entre la xemeneia i
l'escriptori on hi ha el fonògraf, una tauleta per
als diaris.
|
|
|
A l'altra banda de la porta central, entrant
a mà esquerra, un moble amb calaixets. A sobre, un
telèfon i la guia telefònica. Més enllà,
l'angle i bona part de la paret lateral són ocupats
per un piano de cua amb el teclat al cantó més
allunyat de la porta i la banqueta tan ampla com el teclat.
Sobre el piano, una safata de postres amb fruita i llaminadures,
sobretot de xocolata.
|
|
—28→
|
|
|
Al centre de la peça no hi
ha res. A més de la butaca, la banqueta del piano
i dues cadires de l'escriptori, encara hi ha una altra cadira,
prop de la llar de foc. A les parets, gravats, més
que res Piranesi i retrats en clarobscur. Cap quadre.
|
|
|
El
coronel PICKERING, a l'escriptori, endreça unes fitxes
i un diapasó que ha fet servir. Dret a prop seu, Henry
HIGGINS tanca uns calaixos del fitxer que han quedat oberts.
A la llum del matí, té l'aspecte d'un home
robust, atractiu i ple de vitalitat, d'una quarantena d'anys,
vestit amb levita negra, coll blanc i corbata negra de seda,
indumentària que li confereix un aspecte de professional
liberal. És el tipus d'home enèrgic, amant
de la ciència, cordial, interessat, fins i tot amb
un excés de passió, per qualsevol cosa que
pugui ser objecte d'estudi científic, i poc inclinat
a ocupar-se de sí mateix i dels altres, sentiments
inclosos. Malgrat la talla i els anys, sembla una criatura
molt impetuosa, sorollosa i excitable, que es fixa en tot
i reclama que no li treguin l'ull de sobre si es volen evitar
entremaliadures fetes sense voler. El seu caràcter
oscil·la entre una jovialitat tiranitzant, quan està
de bon humor, i una tempestuosa petulància quan les
coses no van com ell voldria. Però és tan franc
i desproveït de malícia que resulta simpàtic,
fins i tot quan és menys raonable.)
|
HIGGINS.-
(Mentre
tanca l'últim calaix.) Ve-t'ho aquí, ja us
ho he ensenyat tot. |
PICKERING.-
Realment admirable, encara
que no n'he caçat ni la meitat. |
HIGGINS.-
Què
voleu que repassem? |
PICKERING.-
(S'aixeca, s'acosta a la
xemeneia i s'hi posa d'esquena.) No, gràcies, ara
no. Em sembla que per aquest matí ja n'he tingut prou.
|
HIGGINS.-
(El segueix i es posa a la seva esquerra.) Cansat
d'escoltar sons?
|
|
—29→
|
PICKERING.-
Sí. Requereix molta
concentració. Jo, que estava tan satisfet de mi perquè
sóc capaç de pronunciar vint-i-quatre sons
vocàlics diferents, em sento aclaparat pels cent trenta
vostres. En la majoria de casos, no estic en condicions de
notar cap diferència. |
HIGGINS.-
(Fa una rialleta;
s'acosta al piano per picar llaminadures.) Oh! Amb pràctica
s'hi arriba. Al principi no es percep la diferència.
Però, a força d'escoltar, arriba un moment
que descobriu que son tan diferents com la a de la b. (La
SENYORA PEARCE treu el cap; és la majordoma de HIGGINS.) Què hi ha? |
SENYORA PEARCE.-
(Vacil·lant, evidentment
perplexa.) Una noia demana per vostè, senyor. |
HIGGINS.-
Una noia! I què vol? |
SENYORA PEARCE.-
Oh, senyor,
diu que vostè s'alegrarà molt de sentir-la
quan sàpiga l'objecte de la seva visita... Sembla
força vulgar... Si hem de ser francs, molt vulgar.
Jo l'hauria fet fora, però he pensat que potser li
agradaria fer-la parlar a les seves màquines. Espero
no haver fet malament, però amb franquesa, de vegades
rep gent tan estrafolària... Ja em dispensarà...
Estic segura, senyor... |
HIGGINS.-
Està bé,
senyora Pearce... Té un accent interessant? |
SENYORA
PEARCE.-
Espantós, senyor, espantós... No entenc
pas quin interès hi pot trobar. |
HIGGINS.-
(A PICKERING.) Donem-hi un cop d'ull. Faci-la pujar, senyora Pearce. (Corre
cap a la taula de treball i agafa un cilindre per fer anar
el fonògraf.) |
SENYORA PEARCE.-
(Només mig
resignada.) Molt bé, senyor. Vostè mateix.
(Baixa cap al vestíbul.) |
HIGGINS.-
Mira quina sort.
Us ensenyaré com enregistro les veus. La farem parlar,
i anotaré les seves paraules. Primer amb el llenguatge
visual de Bell. Després amb el meu alfabet
—30→
fonètic
català universal. I al final davant el gramòfon,
així la podreu escoltar tants cops com vulgueu amb
les transcripcions a la vista. |
SENYORA PEARCE.-
(De tornada.)
Aquí hi ha la noia.
|
|
|
(Entra LA FLORISTA, amb les
millors gales. Porta un barret guarnit amb tres plomes d'estruç,
taronja, blau cel i vermell. Porta un davantal quasi net
i fins i tot la jaqueta esfilagarsada ha estat més
o menys rentada. L'aspecte patètic d'aquesta deplorable
figura, amb els seus aires d'ingènua presumpció,
commou PICKERING, que tanmateix es conté davant la
presència de la SENYORA PEARCE. Però l'única
distinció que fa HIGGINS entre homes i dones -quan
no crida o s'exclama contra el cel per qualsevol fotesa que
el contrariï- és que afalaga les dones, com un
nen petit amb la mainadera, quan en vol treure profit.)
|
HIGGINS.-
(La reconeix i usa un to brusc que no pretén
ocultar la seva decepció; s'ho pren, d'una manera
infantil, com un greuge insuportable.) Què... Aquesta
noia! Si vaig anotar les seves expressions ahir a la nit.
No la necessito per res. Ja tinc prou apunts del seu galimaties.
No vull malgastar un cilindre del gramòfon. (A LA FLORISTA.) Vés-te'n. No et necessito. |
LA FLORISTA.-
Ui, quin descaro gasta! Si no s'ha enterat del motiu de la
visita. (A la SENYORA PEARCE, que s'ha quedat al llindar
en espera d'ordres.) Senyora, no li ha dit que hai vingut
en tassis? |
SENYORA PEARCE.-
Ruqueries. Et penses que a un
cavaller com el senyor Higgins el preocupa com hagis vingut?
|
LA FLORISTA.-
Quina gent més empingorotada. Però
han de donar lliçons per poder viure. Jo vai sentir
com ho deia. Sa pensen que hai vingut perquè ma fessin
compliments? Si el meu parné no és bo, piro
pa una altra parte. |
HIGGINS.-
Són bons per a què,
els teus diners?
|
|
—31→
|
LA FLORISTA.-
Bo per vostè. Que
no dóna classes de pronunciació? Pos bueno,
jo vull aprendre a pronunciar bé el català.
Apoquinant, eh? No s'equivoqui. |
HIGGINS.-
(Estupefacte.)
Quèè? (Recuperant la respiració amb
un esbufec.) I què esperes que et digui? |
LA FLORISTA.-
Si fos un cavaller em faria assentar? No li hai dit que vinc
a parlar de negocis? |
HIGGINS.-
Què opineu, Pickering,
fem seure aquest trasto o el tirem per la finestra? |
LA FLORISTA.-
(Corre espantada cap al piano, i s'hi amaga al darrere.)
Ah, ah ah-ah-ahou-ou-uaaah! (Ferida i plorosa.) Ai mare,
li dic que vull pagar com les finolis i m'insulta. Que sigui
l'últim cop que me diu trasto. |
|
|
(Immòbils,
els dos homes contemplen atentament la noia des de l'altre
extrem de la sala.)
|
PICKERING.-
(Amb gentilesa.) Però
què vol? |
LA FLORISTA.-
Pos veurà... Una, que
vol ser venedora a una tenda de flors en comptes de dedicar-se
a la venta ambulant per les cantonades. La mestressa diu
que no em volen per la manera de parlar, que queda fatal.
Les clientes són catalanes d'aquestes del tiquismiquis.
Per això el vull aprendre, pa parlar-lo millor que
elles i treballar de florista. El seu amic va dir que me
podia ensenyar. Estic disposta a pagar, no demano cap favor,
jo. I fixi's com me tracta, el papucio. |
SENYORA PEARCE.-
Però com pots ser tan esbojarrada i tan ignorant de
pensar que podries pagar el doctor Higgins? |
LA FLORISTA.-
Com que no? Jo sé el preu de les lliçons tan
bé com vostè. I estic disposta a pagar. |
HIGGINS.-
Quant? |
LA FLORISTA.-
(Tornant cap a ell, amb aires de triomf.)
Ensuma el parné i canvia la cara. Pos aquí
t'espero. Vol veure si es
—32→
recupera del despilfarro d'ahir
a la nit. Segur que anava una mica atxispat, veritat? |
HIGGINS.-
(Imperiós.) Seu! |
LA FLORISTA.-
Que no sap fer compliments
a una senyoreta? |
HIGGINS.-
(Amb veu de tro.) Seu! |
SENYORA
PEARCE.-
(Severa.) Seu, filla. Que no sents què et
manen? |
LA FLORISTA.-
Ah-ah-ahou-ou-uaaah! (Es queda dreta,
mig per despit, mig per confusió.) |
PICKERING.-
(Amb
extrema cortesia.) Si fa el favor de seure. (Posa la cadira
solta de la catifa de la llar de foc entre HIGGINS i ell.)
|
LA FLORISTA.-
(Intimidada.) Gràcies, senyor. (Seu.
PICKERING torna al seu lloc, prop de la catifa de la xemeneia.)
|
HIGGINS.-
Com te dius? |
LA FLORISTA.-
Liza Doolittle. Però
les amigues me diuen Rosita. |
| HIGGINS.- | | (Declamant amb pompa.) | | Rosa, roseta, rosina i rosó | | | | Van 'nar a caçar
quatre nius de moixó... | | |
|
|
PICKERING.-
Van tombar un
niu tot ple d'ous de colom... |
HIGGINS.-
I es van fer mal
perquè eren ous de plom. (Es riuen la gràcia
de bona gana.) |
LIZA.-
Quin parell de mindangos. Saeteros
de pacotilla. |
SENYORA PEARCE.-
(Posant-se darrere la cadira
de LIZA.) Descarada! Què és això de
parlar als cavallers amb aquest to? |
LIZA.-
Que comencin
ells parlant-me amb educació. |
HIGGINS.-
Tornem al
negoci. Quant penses pagar-me per les lliçons? |
LIZA.-
Lo que valen. Tinc una sòcia que ven postals als turistes
i va a lliçons de francès amb un professor
que és francès de
—33→
França. Paga una
amb cinquanta l'hora. Vostè no tindrà la cara
de cobrar lo mateix pa ensenyar una llengua que ja sé
parlar. Així que li pagaré una pesseta l'hora.
Ni un cèntim més. Lo toma o lo deja. |
HIGGINS.-
(Va i ve per l'habitació fent dringar les claus i
les monedes del fons de les butxaques.) Siconsidereu la
pesseta, amic Pickering, no com una simple pesseta, sinó
com la part que representa dels guanys d'aquesta noia, veureu
que equival a cinc-centes pessetes per a un milionari. |
PICKERING.-
Com és això? |
HIGGINS.-
Feu el compte. Un milionari
pot guanyar dues o tres mil pessetes al dia. Ella pot guanyar
un duro com a molt. |
LIZA.-
(Altiva.) Qui ha dit que no me
trec més d'un... |
HIGGINS.-
(Prossegueix el seu raonament.)
Fixeu-vos, doncs, que m'ofereix la quarta part dels seus
ingressos. La quarta part dels ingressos d'un milionari poden
ser cinc-centes pessetes. Per tots els sants, és enorme!
Cent duros l'hora! És la millor oferta que m'han fet
mai! |
LIZA.-
(S'aixeca, aterrida.) Però de què
va, míster! Jo no li hai oferit cent duros! D'on vol
que els tregui? |
HIGGINS.-
Tanca la boca! |
LIZA.-
(Ploriquejant.)
Sijo no tinc cinc-centes pessetes... |
SENYORA PEARCE.-
No
ploris, beneita. Seu. Ningú et tocarà un cèntim.
|
HIGGINS.-
El crostó et tocaran, i amb un garrot,
si no pares de somicar. Seu! |
LIZA.-
(Obeint demala gana.)
Ah-ah-ahou-ou-uaaah! Ni que fos el meu pare! |
HIGGINS.-
Si
decideixo ensenyar-te, seré pitjor que dos pares.
Té. (Li allarga el seu mocador de seda.) |
LIZA.-
Pa
què és això?
|
|
—34→
|
HIGGINS.-
Perquè
t'eixuguis els ulls. Perquè t'eixuguis qualsevol part
de la cara que sentis humida. I fixa-t'hi, eh? Això
és el mocador. Això la màniga. No prenguis
una cosa per l'altra si pretens ser dependenta. (Completament
desconcertada, LIZA se'l mira amb la boca oberta.) |
SENYORA
PEARCE.-
No serveix de res parlar-li així, senyor,
no l'entén de res. I a més a més, s'equivoca
de mig a mig, igualment ho farà a la seva manera.
(Li agafa el mocador.) |
LIZA.-
(El defensa.) Doni'm el mocador.
Que és meu. Me l'ha donat a mi. |
PICKERING.-
(Riu.)
Té raó, senyora Pearce, crec que ha de ser
considerat com a propietat seva. |
SENYORA PEARCE.-
(Resignada.) Li està bé, senyor Higgins. |
PICKERING.-
Higgins,
això m'interessa. Què hi ha del ball del Liceu?
Us proclamaré el professor més gran entre els
vius si ho aconseguiu. M'hi jugo totes les despeses de l'experiment
si us en sortiu. I pagaré les lliçons. |
LIZA.-
Vostè sí que és bo. Gràcies,
general! |
HIGGINS.-
(Mirant LIZA, temptat.) És un
repte quasi irresistible. Éstan deliciosament vulgar...
Va tan horriblement bruta. |
LIZA.-
(Protestant amb tota la
vehemència.) Ah-ah-ahou-ou-uaaah! No vaig bruta. M'he
rentat la cara i les mans abans de venir. I ben netes. |
PICKERING.-
Em fa l'efecte que amb aquests compliments no li fareu rodar
el cap, Higgins. |
SENYORA PEARCE.-
(Enfadada.) No digui això,
senyor. Hi ha moltes maneres de fer rodar el cap de les noies.
I ningú sap fer-ho millor que el senyor Higgins, encara
que no sempre se n'adoni. Espero que no l'encoratgi a cometre
cap follia.
|
|
—35→
|
HIGGINS.-
(Entusiasmant-se progressivament
a mesura que la idea pren cos en el seu magí.) Què
és la vida, sinó una sèrie d'inspirades
follies? L'única dificultat és trobar-les.
No perdeu mai una ocasió, no en vénen pas cada
dia. Convertiré aquesta perdulària enfangada
en una marquesa. |
LIZA.-
(Desaprovant enèrgicament
els qualificatius.) Ah-ah-ahou-ou-uaaah! |
HIGGINS.-
(Inspirat.)
Sí, senyor! En sis mesos, potser en tres i tot si
té una bona orella i una llengua ràpida. La
portaré on convingui i la faré passar pel que
sigui. Començarem avui. Ara mateix! De seguida! Senyora
Pearce, agafi-la i netegi-la amb fregall d'espart, si no
hi ha altra manera. Té un bon foc a la cuina? |
SENYORA
PEARCE.-
(Protesta.) Sí, però... |
HIGGINS.-
(Enfurismat.) Li treu la roba i la crema! Telefoni allà
on sigui i que en portin de nova. I mentrestant, emboliqui-la
amb paper d'embalar. |
LIZA.-
Vostè no és un
cavaller! I jo sóc una noia honrada com la que més.
I ja m'han explicat quines coses fan, la gent com vostè.
|
HIGGINS.-
Aquí està fora de lloc el teu puritanisme
de barri Xino. Has d'aprendre a comportar-te com una marquesa.
De cap a la banyera, senyora Pearce. I si no es porta bé,
li clava quatre mastegots. |
LIZA.-
(Es refugia d'un bot entre
la SENYORA PEARCE i PICKERING.) No! Vai a cridar la policia!
Pa que s'enteri! |
SENYORA PEARCE.-
No tinc cap lloc on instal·lar-la.
|
HIGGINS.-
Doncs la instal·la al pot de les escombraries.
|
LIZA.-
(Crida.) Ah-ah-ahou-ou-uaaah! |
PICKERING.-
Vinga,
Higgins, sigueu raonable! |
SENYORA PEARCE.-
(Amb decisió.) Ha de tenir més seny,
—36→
senyor. Francament, molt més
seny. No es pot trepitjar la gent d'aquesta manera.
|
|
|
(Els
retrets fan efecte en HIGGINS, que es calma. La tempesta
és seguida per un zèfir d'amable sorpresa.)
|
HIGGINS.-
(Modulant la veu amb una exquisidesa professional.)
Jo trepitjo tothom! Benvolguda senyora Pearce, estimat coronel,
aneu errats. No he tingut mai la més petita intenció
de trepitjar ningú. Només proposo que siguem
amables amb aquesta pobra noia. L'hem d'ajudar a preparar-se
i posar-se a l'altura del seu nou estatus. Si no m'he expressat
prou clar, ha estat per no ferir la seva delicadesa. O la
vostra. (LIZA, tranquil·litzada, torna a asseure's a la
cadira.) |
SENYORA PEARCE.-
(A PICKERING.) Haescoltat mai
unes paraules com aquestes, senyor Pickering? |
PICKERING.-
(Rient de bon cor.) Mai, senyora Pearce, li ben asseguro
que mai. |
HIGGINS.-
(Amb paciència.) Algun problema?
|
SENYORA PEARCE.-
El problema, senyor, és que no es
pot agafar una noia així, com aquell que cull un palet
de riera. |
HIGGINS.-
Per què no? |
SENYORA PEARCE.-
Per què no? Doncs perquè no en sap res de res,
d'ella. Què hi ha dels seus pares? Podria estar casada.
|
LIZA.-
Casada jo? Tururú! |
HIGGINS.-
Casada? Ara
s'ha expressat amb propietat. Tururú! Casada! No sap
que una dona del seu estament al cap d'un any de casada ja
sembla un escarràs de cinquanta? |
LIZA.-
Qui vol que
se'm carregui? |
HIGGINS.-
(Passant de cop als tons baixos,
amables i galants de la prosòdia més refinada.) Pertots els sants, Liza, encara no hauràs sortit
de les meves mans i els carrers de Barcelona no
—37→
seran prou
amples per als cadàvers dels homes que s'hauran matat
per tu. |
SENYORA PEARCE.-
Bestieses, senyor. No li posi pardalets
al cap. |
LIZA.-
(S'aixeca i es prepara per anar-se'n, decidida.) Jo me les piro. Aquest professor està chalat. No vull
que me doni lliçons un que no està bé
del terrat. |
HIGGINS.-
(Ferit al punt més viu per
la insensibilitat de LIZA cap a la seva eloqüència.)
Ah, sí? De manera que no estic bé del terrat?
Senyora Pearce, ja no cal que demani roba per a ella. Faci-la
fora. |
LIZA.-
(Somicant.) No! No té dret a tocar-me.
|
SENYORA PEARCE.-
Veus què et passa, per desvergonyida?
(Indica la porta.) Vine per aquí, si et plau. |
LIZA.-
(Quasi plorant.) No necessito roba de ningú. Jo no
en volia. (Llença el mocador.) Jo me compro la roba
soleta. |
HIGGINS.-
(Recupera el mocador al vol i li talla
el pas cap a la porta, on va amb dubtes.) Etsuna noia ingrata
i dolenta. Vet aquí la meva recompensa per haver-te
volgut treure del fang, vestir-te bé, convertir-te
en una dama. |
SENYORA PEARCE.-
Alto aquí, senyor Higgins!
Això sí que no ho permetré. És
vostè que és dolent... Vés, filla, torna
a casa amb els teus pares idigues que es preocupin més
de tu. |
LIZA.-
Jo no tinc pares. Me van dirque ja era gran
pa guanyar-me la vida i me van tirar al carrer. |
SENYORA
PEARCE.-
On és la teva mare? |
LIZA.-
Jo no tinc mare.
Me va treurede casa la sexta madrastra. Però jo m'espavilo
sola, i sóc una bona noia. Molt bona. |
HIGGINS.-
Molt
rebé. A sant de què, tantes històries?
La noia no pertany a ningú. I no fa cap servei a ningú
si no és a mi. (S'acosta a la SENYORA PEARCE amb un
aire entabanador.) Podria
—38→
adoptar-la, senyora Pearce. Estic
segur que una filla seria una gran distracció per
a vostè. Vinga, no em faci més escarafalls,
emporti-se-la i... |
SENYORA PEARCE.-
Però què
hi farà, aquí, a casa? Se li haurà de
pagar alguna cosa? Sigui raonable, senyor! |
HIGGINS.-
Bé,
sí. Pagui-li alguna cosa, si cal. Apunti-ho a la llibreta
de despeses. (Impacient.) Però, per què els
ha de voler, els diners? Anirà vestida i menjada.
Si li dóna diners, segur que se'ls beurà.
|
LIZA.-
(Molt indignada.) Mostrenco! M'està sondiñando
tot el dia amb les seves patranyes. És mentida. Ningú
m'ha vist beure mai. (A PICKERING.) Senyor,vostè
que és un cavaller, no deixi que me parli d'aquesta
manera. |
PICKERING.-
(Renyant-lo amb suavitat.) Escolteu,
Higgins. No heu pensat que la noia també pot tenir
sentiments? |
HIGGINS.-
(Se la mira amb aire crític.)
No. Jo diria que no. Cap sentiment que ens hagi de preocupar.
(Amb un to cordial.) Oi que no en tens, maca? |
LIZA.-
Tinc
els mateixos sentiments com tothom. |
HIGGINS.-
(Reflexivament,
a PICKERING.) Ara veig una dificultat. |
PICKERING.-
Quina?
|
HIGGINS.-
Fer-la parlar gramaticalment. Resoldre la pronunciació
i prou és massa fàcil. |
LIZA.-
Jo no vull parlar
gramaticalment. Vull parlar com les senyores de les floristes.
|
SENYORA PEARCE.-
Si fa el favor, senyor Higgins, no fugim
d'estudi. Vull saber en qualitat de què es quedarà.
Tindrà setmanada? I què farà un cop
s'hagin acabat les lliçons? Pensi una mica en el futur.
|
HIGGINS.-
(Impacient.) Quèfarà si la deixo
al mig del carrer? Contesti'm, senyora Pearce.
|
|
—39→
|
SENYORA
PEARCE.-
Això és cosa d'ella, no seva, senyor
Higgins. |
HIGGINS.-
Molt bé. Quan jo hagi acabat,
la tirem al fang i tornarà a ser cosa d'ella. Tot
correctíssim. |
LIZA.-
Vostè no té entranyes.
Es preocupa de vostè i ja està. (S'aixeca resolta
i inicia la sortida.) Ja tinc prou. Me largo. Vergonya me
faria a mi, ser d'aquesta manera. |
HIGGINS.-
(Oferint un
bombó del piano a LIZA amb els ulls brillants de malícia.)
Té, Liza, tasta aquests bombons. |
LIZA.-
(S'atura,
temptada.) Iqui me diu lo que hi ha dins? He sentit dir
que droguen les noies com fa vostè. |
|
|
(HIGGINS parteix
un bombó amb una navalleta que es treu de la butxaca,
se'n posa la meitat a la boca i se l'empassa. Ofereix l'altra
meitat a LIZA.)
|
HIGGINS.-
Perquè vegis que vaig
de bona fe, jo me'n menjo un tros, i ara tu et menges l'altre.
(LIZA obre la boca per replicar, i ell li fica el mig bombó
entre el llavis.) Tindràs tots els bombons que vulguis.
Capses. Caixes senceres! Oi que t'alimentaries de xocolata,
si poguessis? |
LIZA.-
(Que quasi s'ofega amb el bombó
però ara se'l menja amb fruïció.) Jo no
el volia, però sóc massa ben educada pa treure'l
de la boca. |
HIGGINS.-
Escolta, em sembla que has dit que
havies vingut amb taxi? |
LIZA.-
Què passa si hi hai
vingut? Tinc los mateixos drets pa anar en tassis com tot
la gent? |
HIGGINS.-
I tant que sí. I d'ara endavant
podràs tenir tants taxis com vulguis. I anar amunt
i avall i fer voltes a la ciutat amb taxi cada dia. Pensa-hi.
|
SENYORA PEARCE.-
Senyor Higgins, vostè l'està
temptant. No hi ha dret! Ella ha de pensar en el dia de demà.
|
HIGGINS.-
A la seva edat? Bestieses. Hi ha molt de temps
per
—40→
pensar en el futur quan no es té cap futur en
què pensar. No. Fes com aquesta senyora, Liza: pensa
en el futur dels altres, però no en el teu. Tu pensa
en el present, en bombons, en taxis, i or, i diamants. |
LIZA.-
No! No vull or ni diamants. Sóc una noia honrada.
(Torna a seure i intenta donar-se uns aires de dignitat.)
|
HIGGINS.-
Ho ets i ho seràs. Et confio als bons oficis
de la senyora Pearce. I més endavant et casaràs
amb un oficial de cavalleria, amb uns bigotis preciosos:
el fill d'un marquès, que el desheretarà per
haver-se casat amb tu, però que s'amansirà
vençut així que vegi els teus encants i la
teva gentilesa. |
PICKERING.-
Excuseu-me, Higgins, però
em veig obligat a ficar-m'hi. La senyora Pearce té
tota la raó. Si aquesta noia s'ha de posar a les vostres
mans durant sis mesos per a un experiment pedagògic,
cal que sigui ben conscient del que fa. |
HIGGINS.-
I com
podria ser-ne, si és incapaç de comprendre
res. A més, hi ha algú que tingui consciència
del que fa? I si en tinguéssim, ho faríem?
|
PICKERING.-
Molt agut, Higgins, però té poc
a veure amb l'assumpte... (A LIZA.) Senyoreta Doolittle.
|
LIZA.-
(Afalagada.) Ah-ah-ahou-ou-uaaah! |
HIGGINS.-
Queda
clar? És tot el que en traureu. Ah-ah-ahou-ou-uaaah!
Amb certa mena de persones, poques explicacions. Home! Sou
militar i no ho podeu ignorar. Només ha de saber què
se li exigeix. Liza, viuràs aquí durant els
pròxims sis mesos per aprendre a parlar correctament
el català, com les senyores de les floristes. Si et
portes bé i ets obedient, tindràs un dormitori
com cal, menjaràs a cor què vols i tindràs
diners per comprar bombons i anar amb taxi. En canvi, si
ets dròpola i dolenta, dormiràs a la carbonera
amb
—41→
els escarabats i la senyora Pearce t'apallissarà
amb un pal d'escombra. Al cap de sis mesos, aniràs
a una festassa del Liceu, amb un carruatge i amb un vestit
magnífics. Si l'alta societat descobreix que no ets
una dama, la policia et ficarà a les masmorres de
Montjuïc, on se't tallarà el coll perquè
prenguin exemple les altres floristes presumptuoses. Però
si no et pesquen, rebràs un regal de tres papers de
cent duros perquè puguis començar una carrera
de dependenta de comerç. Si rebutges aquesta oferta,
seràs la noia més ingrata i dolenta del món,
i els àngels ploraran per tu. (A PICKERING.) Què,
coronel, esteu satisfet? (A la SENYORA PEARCE.) Es pot parlar
amb més franquesa i lleialtat, senyora Pearce? |
SENYORA
PEARCE.-
(Amb paciència.) Penso que serà millor
que jo parli amb la noia a soles. Encara no sé si
puc prestar-me a les seves combinacions i fer-me'n càrrec.
No dubto que té bones intencions, però quan
el senyor comença a interessar-se, tal com diu, per
la manera de parlar de la gent, no té en compte què
li pot passar, a la gent. Ni a vostè mateix. Vine
amb mi, Liza. |
HIGGINS.-
Molt bé. Gràcies,
senyora Pearce. I ara, cap a la banyera. |
LIZA.-
(Que s'aixeca
amb recança, desconfiada.) És un ogro! Jo no
me quedo si no m'agrada. A mi no me pega ningú. És
que he demanat que me portin al Liceu? No. I mai hai tingut
res que veure amb la policia. Sóc una noia honrada.
|
SENYORA PEARCE.-
No repliquis, nena. Tu no entens el senyor.
Anem, que jo t'ho explicaré tot. (Es dirigeix a la
porta, i l'obre per deixar passar LIZA.) |
LIZA.-
(Mentre
surt.) Li dic en sério. Jo no vaig al Liceu per res
del món. I menos si me tallen el cap. Si arribo a
saber les dificultats que m'esperen, no vinc aquí
ni a rastres. Sempre
—42→
he sigut una bona noia. No vull veure
més el Liceu ni en pintura. Ara me fan por hasta les
Rambles. I no vull que se burlin de mi. I tinc sentiments,
com tothom... |
|
|
(La SENYORA PEARCE tanca la porta i els planys
de LIZA deixen de sentir-se.)
|
* * * |
|
|
(Amb gran sorpresa
per part seva, LIZA és conduïda cap a la tercera
planta en comptes d'anar cap a les cuines del soterrani com
s'esperava. Un cop a dalt, la SENYORA PEARCE obre la porta
d'una habitació desocupada.)
|
SENYORA PEARCE.-
T'hauré
de posar aquí. Aquesta habitació serà
la teva. |
LIZA.-
Oh! jo no puc dormir aquí. Massa
lujo pa mi, senyora. Me donaria reparo tocar les coses. Ni
que fos una marquesa. |
SENYORA PEARCE.-
Només has
d'anar tan neta com l'habitació i tot arreglat. I
digue'm senyora Pearce, no «senyora». (Obre de bat a bat
la porta del vestidor, transformat de poc en moderna cambra
de bany.) |
LIZA.-
Jesús! Què és això?
Aquí és on renten la roba. Quin safareig més
raro. |
SENYORA PEARCE.-
No és un safareig. Aquí
és on ens rentem nosaltres, Liza. I on et rentarem
a tu ara mateix. |
LIZA.-
Què se pensa, que jo me fico
aquí dins, pa mullar-me tota? Ni hablar.Queno me
vull morir. Vai conèixer una dona que ho feia cada
dissabte per la nit, i se va morir. |
SENYORA PEARCE.-
El
Senyor té la cambra de bany a baix. I es banya cada
matí. Amb l'aigua freda. |
LIZA.-
Aquest home és
de ferro. |
SENYORA PEARCE.-
Si has d'estar amb el senyor
i el coronel per
—43→
seguir les seves classes hauràs
de fer com ells. Si no, no els agradaria la teva olor. Però
tindràs l'aigua tan calenta com vulguis. Hi ha dues
aixetes, la calenta i la freda. |
LIZA.-
(Plorant.) Jo no
puc. Això no és bo. No és natural. Jo
no me vull morir. No m'he banyat en la vida, d'aquesta manera
no. |
SENYORA PEARCE.-
Així que no vols anar polida,
perfumada i presentable com una senyora. Ja saps que no pots
estar neta per dins si vas bruta per fora. |
LIZA.-
Buhàaa.
|
SENYORA PEARCE.-
Vinga, no ploris més, vés
a la teva habitació i despulla't completament. Després
t'emboliques bé amb això (despenja unbarnús
i l'hi dóna) i tornes cap aquí. Mentrestant,
t'aniré omplint la banyera. |
LIZA.-
(Desfeta en llàgrimes.)
No puc. No vull. No ho he fet mai. No m'hai despullat mai
completament. Això no es fa, no és decent.
|
SENYORA PEARCE.-
Bestieses, nena. Que no et treus tota la
roba quan et fiques al llit? |
LIZA.-
(Sorpresa.) No. Pa què?
Pa morir-me de fred? La falda sí que me la trec. Això
sí. |
SENYORA PEARCE.-
Vols dir que dorms amb la roba
interior que has portat tot el dia? |
LIZA.-
I què
més vol que me posi. |
SENYORA PEARCE.-
Mentre estiguis
aquí, no ho faràs més. Ja et buscaré
una camisa de dormir. |
LIZA.-
Vol dir que me posi roba freda.
Ni hablar. Pa tremolar de fred la mitat de la nit. Vostè
me vol matar. |
SENYORA PEARCE.-
Jo haig de transformar aquesta
trinxeraire pudent en una noia com cal, digna de seure al
costat dels senyors a la sala on treballen. O et refies de
mi i em fas cas de
—44→
dalt a baix o ja te'n pots anar a rodar
món, tu i la teva panera de flors. |
LIZA.-
Vostè
no sap com és el fred, pa mi. No sap que el fred és
horrible. |
SENYORA PEARCE.-
El teu llit no estarà
pas fred, aquí. T'hi posaré una ampolla d'aigua
calenta. (L'empeny cap a l'habitació.) Au, vés
i treu-te la roba d'un cop. |
LIZA.-
Si arribo a saber lo
horrorós que és estar neta, no vinc. Amb lo
bé que estava a casa meva. Jo... |
|
|
(La SENYORA PEARCE
l'empeny cap a la porta, però la deixa entreoberta
per por que no s'escapi. Després es posa un parell
de guants llargs de cautxú blanc i omple la banyera
barrejant aigua calenta i freda i comprova el resultat amb
el termòmetre de bany. El perfuma amb un grapat de
sals i hi afegeix un pols de mostassa. Agafa un formidable
raspall de fregar amb un mànec d'aspecte amenaçador
i l'ensabona amb profusió. LIZA torna. Només
porta el barnús cenyit ben estret al cos. Un espectacle
lamentable d'abjecte terror.)
|
SENYORA PEARCE.-
Ara vine
i treu-te això. |
LIZA.-
No puc, senyora Pearce. De
veritat que no puc. No hai fet mai una guarrada com aquesta.
|
SENYORA PEARCE.-
Bestieses. Fica't aquí i digue'm
si trobes l'aigua prou calenta. |
LIZA.-
Aah! Uuh! Que me
cremo! |
SENYORA PEARCE.-
(Li treu el barnús amb destresa
mentre la gira d'esquena.) No et farà cap mal. (Es
posa a la feina amb el raspall de fregar.)
|
|
|
(Els crits d'ELIZA
commouen.)
|
* * * |
|
|
(Mentrestant, el coronel ha estat parlant
amb HIGGINS sobre ELIZA. PICKERING s'ha allunyat de la xemeneia
i s'ha assegut a cavall de la cadira, amb els braços
sobre el respatller, per començar el seu interrogatori.)
|
PICKERING.-
Disculpeu la franquesa, Higgins. Us comporteu
com un home com cal amb les dones? |
HIGGINS.-
(De mal humor.)
Heu conegut mai un home que es comporti com cal amb les dones?
|
PICKERING.-
Sí. Ben sovint. |
HIGGINS.-
(Amb to dogmàtic.
Hissant-se amb les mans, s'asseu d'un bot sobre el piano.)
Doncs jo no. Constato que des del moment que una dona es
comença a interessar per mi, es torna gelosa, exigent,
i suspicaç. Una llauna insuportable. I també
constato que si he estat jo qui s'ha interessat per ella,
aleshores m'he tornat egoista i tirànic. Les dones
ho trasbalsen tot. Si les deixeu entrar a la vostra vida,
comencen a estirar cap a un cantó, i vós cap
a un altre. |
PICKERING.-
Cap a quin altre, per exemple?
|
HIGGINS.-
(Salta del piano, nerviós.) Només
ho sap Déu! Suposo que les dones volen viure la seva
pròpia vida. I l'home la seva. I cadascú prova
d'arrossegar l'altre cap al camí equivocat. Un vol
anar cap al nord i l'altre cap al sud, i el resultat és
que tots dos han d'anar cap a l'est, encara que tots dos
detestin el vent de l'est. (S'asseu a la banqueta, davant
del teclat.) Per això em teniu aquí, fet un
vell solter recalcitrant, i amb moltes probabilitats de no
canviar d'estat. |
PICKERING.-
(S'aixeca i es planta davant
d'ell, amb gravetat.) Vinga, Higgins, sabeu molt bé
què vull dir. Si m'embarco en aquest assumpte, em
sentiré responsable de la noia. Queda entès
que ningú abusarà de la situació, espero.
|
HIGGINS.-
Què? Quina ocurrència! Per a mi,
serà sagrada. Us
—46→
ho ben juro. (Es posa dret per explicar-se.)
La noia serà la meva deixebla. L'ensenyament resultaria
impossible si els deixebles no fossin sagrats. He donat lliçons
de dicció i prosòdia a dotzenes de senyores
i senyoretes, les dones més belles del món.
Estic immunitzat. Per a mi, podrien haver estat de fusta.
Jo mateix podria haver estat de fusta. És a dir...
|
|
|
(La SENYORA PEARCE obre la porta. Du el barret d'ELIZA
a la mà. PICKERING es retira cap a la butaca de la
llar de foc i s'hi asseu.)
|
HIGGINS.-
(Amb impaciència.) Què, senyora Pearce tot va bé? |
SENYORA PEARCE.-
(Des de la porta.) No voldria molestar-lo. Si em permet dir
una cosa. |
HIGGINS.-
Només faltaria. Passi. (Ella
avança.) No cremi això, senyora Pearce. Ho
guardaré com una curiositat. (Agafa el barret.) |
SENYORA
PEARCE.-
Vigili, senyor, si us plau. He hagut de prometre-li
que no el cremaria. Però hauria fet bé si l'hagués
posat una estona en estuba. |
HIGGINS.-
(El posa precipitadament
sobre el piano.) Oh! Gràcies. Què m'havia de
dir? |
PICKERING.-
Potser hi sobro, jo. |
SENYORA PEARCE.-
I ara! De cap manera, coronel. Senyor Higgins, podria fer
el favor d'anar molt amb compte amb les paraules davant de
la noia? |
HIGGINS.-
(Severament.) Només faltaria.
Sempre vaig en compte amb les paraules. Per què m'ho
diu? |
SENYORA PEARCE.-
(Continua, inflexible.) No senyor,
no va gens amb compte, sobretot quan ha perdut alguna cosa
o se li comença a acabar la paciència. Jo hi
estic acostumada... Però no hauria de renegar davant
de la noia. |
HIGGINS.-
(Indignat.) Que jo renego? (Amb tot
l'èmfasi.) Jono
—47→
en dic mai, de renecs. Es un mal
hàbit que detesto. Què rediastre vol dir?
|
SENYORA PEARCE.-
(Impertorbable.) No, eh? Vostè renega
com una mala cosa. I no penso en els seus maleïts diables
i diastres, els vatua l'olla o els caso en judes... |
HIGGINS.-
Quin llenguatge, senyora Pearce. Déu n'hi do, com
sona, als seus llavis. |
SENYORA PEARCE.-
(No es deixa impressionar.)
Però hi ha una certa família de paraules, de
«mots» com vostè en diu, que li prego que no faci
servir més. La noia mateix n'ha dit algun quan el
seu cos començava a sentir-se bé dins el bany.
Comencen tots per la primera lletra de cos, i alguna acaba
amb l'última de bany. Ella no se n'adona, perquè
les deu haver apreses a la falda de sa mare. Però
no les ha de sentir mai dites per vostè. Entesos?
|
HIGGINS.-
(Altiu.) Senyora Pearce, no puc admetre de cap
manera haver pronunciat mots d'aquesta naturalesa. (Ella
se'l mira fixament. I ell, amagant la seva mala consciència
sota un to assenyat, afegeix.) Excepte, tal vegada, en alguns
moments d'una excitació tan extrema com justificable.
|
SENYORA PEARCE.-
Només aquest matí els ha
dit a propòsit de les sabates, de la mantega i de
les torrades. |
HIGGINS.-
Pures al·literacions, del tot naturals
en un poeta. |
SENYORA PEARCE.-
Digui'n com vulgui, però
li prego que se n'abstingui completament quan la noia el
pugui sentir. |
HIGGINS.-
Molt bé, d'acord. És
tot? |
SENYORA PEARCE.-
No senyor... Que hauríem d'anar
molt amb compte amb aquesta noia en el capítol de
la netedat personal. |
HIGGINS.-
És cert. Té
força raó. Molt important. |
SENYORA PEARCE.-
Vull dir, que no ha d'anar vestida de qualsevol manera ni
ha de ser gens desendreçada.
|
|
—48→
|
HIGGINS.-
(Acostant-s'hi,
amb solemnitat.) Precisament. Volia cridar-li l'atenció
sobre el particular. (S'adreça a PICKERING, que es
diverteix moltíssim escoltant.) Aquests detalls són
els que valen, Pickering. Si vigiles el cèntim, els
bitllets grossos es vigilaran sols. És tan veritat
si s'aplica als diners com als hàbits personals.
|
|
|
(Es planta sobre la catifa de la llar de foc evidenciant
el convenciment de qui es troba en una situació inexpugnable.)
|
SENYORA PEARCE.-
Justa, senyor Higgins. Per tant, podria
demanar-li que no es presentés al menjador en pijama
i batí, o si més no que s'abstingués
d'usar-lo en comptes de tovalló com fa ben sovint.
I si fos tan amable de no menjar-s'ho tot en el mateix plat
i de tornar a posar les cassoles sobre els estalvis i no
sobre les tovalles netes, donaria més bon exemple
a la noia. Recordi que la setmana passada va estar a punt
d'escanyar-se amb una espina de peix barrejada amb la confitura.
|
HIGGINS.-
(Es bat en retirada, des de la catifa fins al
piano.) Alguna vegada, per distracció, puc fer coses
d'aquestes. Però no ho tinc per costum. (Severament.)
A propòsit, el meu batí fa una pudor de benzina
de mil diables. |
SENYORA PEARCE.-
Perquè hi ha taques
que només marxen amb benzina. Si s'eixugués
els dits a... |
HIGGINS.-
(Bramant.) Molt bé, molt
bé. D'ara endavant me'ls eixugaré als cabells.
|
SENYORA PEARCE.-
No voldria haver-lo ofès, senyor
Higgins. |
HIGGINS.-
(Sobtat per la idea que se'l pugui creure
capaç d'un sentiment malèvol.) I ara! De cap
manera. Al contrari. Si té tota la raó, senyora
Pearce. Em comportaré com cal davant la noia. Alguna
cosa més? |
SENYORA PEARCE.-
Volia preguntar-li si
la noia podia estrenar
—49→
un d'aquells vestits japonesos que
va portar de l'estranger. No li puc tornar a posar a sobre
la roba que duia. |
HIGGINS.-
I tant! Qualsevol cosa que li
sembli. Res més? |
SENYORA PEARCE.-
Res més,
senyor Higgins. Gràcies. (Se'n va.) |
HIGGINS.-
Sabeu,
Pickering, aquesta dona té les idees més extraordinàries
sobre mi. Aquí on em veieu, sóc un home vergonyós
i tímid. No he estat mai capaç de sentir-me
adult i ferm de debò, com l'altra gent. En canvi,
ella està del tot convençuda que sóc
una mena de persona arbitrària, arrogant i despòtica.
No ho puc entendre. (La SENYORA PEARCE torna.) |
SENYORA
PEARCE.-
Amb permís. Ja comencen els embolics. Aquí
fora hi ha un escombriaire, Alfred Doolittle. El vol veure.
Diu que té la seva filla aquí. |
PICKERING.-
(S'aixeca.) Ja hi som! |
HIGGINS.-
(Amb vivesa.) Faci passar
aquest canalla. |
SENYORA PEARCE.-
Oh. Molt bé, senyor.
(Se'n va.) |
PICKERING.-
Potser no és un canalla, Higgins.
|
HIGGINS.-
Bestieses. És clar que és un canalla!
|
PICKERING.-
Tant si ho és com si no, em sembla que
ens portarà problemes. |
HIGGINS.-
(Amb seguretat.)
M'estranyaria. Si hi ha problemes, seran per a ell. Estic
segur que en traurem alguna cosa interessant. |
PICKERING.-
Sobre la noia? |
HIGGINS.-
No home. Sobre el seu llenguatge.
|
PICKERING.-
Ah! |
SENYORA PEARCE.-
(Des de la porta.) Aquí
el té, senyor. (El fa entrar i es retira.) |
|
|
(Alfred
DOOLITTLE és un escombriaire d'edat avançada,
però
—50→
d'aspecte vigorós. El vestuari, propi
de la professió, inclou un barret amb un faldó
que li cobreix coll i espatlles. Els trets són ben
marcats i força interessants, i revelen un caràcter
tan exempt de temors com d'escrúpols. Té una
veu remarcablement expressiva, pròpia de qui té
l'hàbit de donar lliure sortida a la manifestació
dels seus pensaments. La seva actitud present és la
de l'honor ofès i la ferma decisió.)
|
DOOLITTLE.-
(Al llindar de la porta, no sap quin dels dos homes és
l'amo de la casa.) El professor Higgins? |
HIGGINS.-
Sóc
jo. Bon dia. Segui. |
DOOLITTLE.-
Bon dia, ministre. (S'asseu
amb aires d'inquisidor.) Vinc pa un assunto molt sèrio.
|
HIGGINS.-
(A PICKERING.) Mare cartagenera i pare de Caravaca.
Fa uns trenta anys que és a Catalunya. Ha après
el català anant amunt i avall amb els escombriaires
de Can Pi, de l'Hospitalet. Després us faré
sentir com palatalitzen la vocal neutra en certes posicions.
(A DOOLITTLE, que s'ha quedat atònit.) Què
vol? |
DOOLITTLE.-
(Amenaçador.) Doncs vull la meva
filla. Vetaquit. La meva filla. |
HIGGINS.-
És clar.
És el seu pare, oi? No deu suposar que algú
altre la vulgui. Veig amb satisfacció que encara li
queda una engruna de sentiment familiar. És dalt.
Se l'emportarà ara mateix. |
DOOLITTLE.-
(Es posa dret,
desconcertat i agafat a contrapeu.) Què? |
HIGGINS.-
Que ja se la pot emportar. No deu pretendre que me n'ocupi
jo per compte seu, suposo. |
DOOLITTLE.-
(Conciliador.) Vinga,
vinga. No es posi així, ministre. És això
raonable? Li sembla bé abusar d'un home d'aquesta
manera! La nena és meva. La té vostè,
d'acord? I jo què pinto? (Torna a seure.)
|
|
—51→
|
HIGGINS.-
La seva filla ha tingut l'audàcia de presentar-se
a casa meva i demanar-me que l'ensenyi a parlar amb correcció,
perquè vol ser dependenta d'una floristeria. Aquest
senyor i la meva majordoma en són testimonis. (Intimidant-lo.)
Com gosa intentar fer-me xantatge? L'ha feta venir expressament.
|
DOOLITTLE.-
(Protesta.) No, ministre. |
HIGGINS.-
I tant,
que sí. Si no, com podria saber que és aquí?
|
DOOLITTLE.-
No s'ha de tractar la pobra gent així,
ministre. |
HIGGINS.-
La policia, s'encarregarà de
tractar-vos. Aquí hi ha un pla muntat per extorsionar-me
amb amenaces. Ara mateix telefono a la comissaria. (S'acosta
al telèfon amb decisió i obre la guia.) |
DOOLITTLE.-
Que hai demanat un cèntim? Que ho digui aquest senyor.
Hai dit una paraula, de diners? |
HIGGINS.-
(Deixa estar la
guia i va cap a DOOLITTLE per interrogar-lo.) Aleshores,
per quina altra raó ha vingut? |
DOOLITTLE.-
(Amb veu
dolça.) No és difícil d'endevinar. Sigui
humà, ministre. |
HIGGINS.-
(Desarmat.) Me l'ha enviada
vostè o no, Doolittle? |
DOOLITTLE.-
Cregui'm, ministre!
Mai de la vida. Li juro per lo mes sagrat que no hai vist
l'Eliza en dos mesos. |
HIGGINS.-
Aleshores, com ha sabut
que era aquí? |
DOOLITTLE.-
(Molt musical, molt malenconiós.)
L'hi dic de seguida, ministre, si em deixa dir una paraula.
M'estic esperant per dir-l'hi. M'estic esforçant per
dir-l'hi. Estic preparat per dir-l'hi. |
HIGGINS.-
Pickering,
aquest home té un cert talent natural per a la retòrica.
Observeu el ritme espontani del seu cant selvàtic.
«M'estic esperant per dir-l'hi. M'estic esforçant
per dir-li. Estic preparat per dir-li.» Retòrica sentimental!
—52→
Un creuament fructífer entre la dolça cadència
de Cartagena i la musicalitat melangiosa de la banda del
Llobregat, on es gronxa la seva tendència a la malícia
deshonesta: |
PICKERING.-
Per l'amor de Déu, Higgins,
una mica més de respecte. (A DOOLITTLE.) Com sabia
que la noia era aquí si no l'ha enviada? |
DOOLITTLE.-
Tot és molt fàcil, ministre. La noia ha portat
un xavalet al tassis pa donar una volta. És fill de
la seva casera. Ell s'esperava rodant per aquí, pa
tornar a casa en tassis amb ella. Quan la nena ha sapigut
que vostè volia que es quedés aquí,
ha dit al nanu que li anés a buscar l'equipatge. Jo
l'hai trobat per casualitat al carrer de l'Arc del Taiatre.
|
HIGGINS.-
En una taverna, és clar. |
DOOLITTLE.-
La
taverna és el club dels pobres, ministre. Un servidor
només sóc escombriaire. |
PICKERING.-
Deixeu-lo
acabar, Higgins. |
DOOLITTLE.-
El prenda m'ha explicat l'assunto.
I ara fai una pregunta: quin era el meu sentiment i el meu
deure de pare? Li hai dit: «porta'm els bultos aquí».
|
PICKERING.-
Per què no ha anat vostè mateix
a recollir-los? |
DOOLITTLE.-
La seva mestressa no me'ls hauria
deixat retirar, ministre. Ja sap com són, aquestes
dones. M'ha costat un ral de propina que el xavalet me fes
cas, el molt fill de sa mare. I aquí hai portat els
bultos pa ser amable i fer-lis un servei. Ja està.
|
HIGGINS.-
I en què consisteix, aquest equipatge?
|
DOOLITTLE.-
Doncs veurà... Una guitarra, ministre.
Unes quantes postals, quincalla pa adornar-se i una gàbia
d'ocell. Va dir que no necessitava vestits. Què havia
de pensar, un servidor, de la notícia, ministre? Pregunto:
què podia pensar un pare?
|
|
—53→
|
HIGGINS.-
Ara ho entenc.
Ha vingut a salvar-la d'una desgràcia pitjor que la
mort! |
DOOLITTLE.-
(Assenteix greument amb el cap, alleujat
de veure's tan ben comprès.) Vostè ho ha dit,
ministre. Exacte. |
PICKERING.-
I per què ha dut l'equipatge,
si pensa emportar-se la noia? |
DOOLITTLE.-
Que hai dit res,
d'emportar-me la noia? Que ho dic ara? |
HIGGINS.-
(Amb resolució.)
Doncs se l'emportarà ara mateix, i més de pressa
que corrents. (Va cap a la xemeneia i toca el timbre.) |
DOOLITTLE.-
(Posant-se dret.) No, ministre. No digui això. Jo
no sóc home per posar pals a les rodes de la meva
filla. Té una carrera al davant, com diria vostè
i... (La SENYORA PEARCE obre la porta i espera ordres.)
|
HIGGINS.-
Senyora Pearce, aquest home és el pare
de l'Eliza. Ha vingut a buscar-la. Ja l'hi pot donar. (Torna
cap al piano amb l'aire de rentar-se les mans de tot plegat.)
|
DOOLITTLE.-
Aquí hi ha un malentès. Escolti...
|
SENYORA PEARCE.-
Ara no se la pot endur, senyor Higgins
com s'ho faria? M'ha dit que li cremés la roba. |
DOOLITTLE.-
Exacte! No voldrà que la passegi despullada com una
mona del parque? Lideia que... |
HIGGINS.-
Deia que volia
la seva filla. Agafi-la. Si no té roba, n'hi compra.
|
DOOLITTLE.-
(Desesperat.) Jo pregunto, què passa
amb la roba que portava quan ha entrat? L'hai cremat joo
la seva senyora, aquí present? |
SENYORA PEARCE.-
Sóc
la majordoma, si no li sap greu. He fet anar a comprar vestits
nous per a la seva filla. Quan arribin, se la podrà
emportar. Pot esperar-se a la cuina. Per aquí, faci
el favor.
|
|
—54→
|
|
|
(DOOLITTLE, molt amoïnat, l'acompanya cap
a la porta. Vacil·la, es gira cap a HIGGINS amb to confidencial.)
|
DOOLITTLE.-
Escolti, ministre. Vostè i jo som homes
de món, eh? |
HIGGINS.-
Homes de món, oi? Potser
que ens deixés sols, senyora Pearce. |
SENYORA PEARCE.-
Sóc del mateix parer. (Se'n va amb dignitat.) |
PICKERING.-
L'escena és vostra, senyor Doolittle. |
DOOLITTLE.-
(A PICKERING.) Gràcies, ministre. (A HIGGINS, que
es refugia a la banqueta del piano, una mica atabalat per
la proximitat del visitant, que escampa al voltant d'ell
els seus efluvis d'ordre professional.) La veritat és
que m'ha caigut simpàtic des del primer moment, ministre,
i si vol la mossa, jo no tinc tanta pressa pa veure-la tornar
a casa que no estigui disposat a un arreglillo, això
que en bon català se diu un arranjament. Com a joveneta,
és maca i gentil. Però vista amb ulls de pare,
no val ni lo que em costa, ho dic com ho sento. L'única
cosa que reclamo són els meus drets com a pare. Jo
li hai donat el cosset que passeja, la llum del sol, les
flors i els carrers de Barcelona. I què n'he tret?
Vostè és l'últim home al món
que es pot pensar que la cediré de gratis. Vostè
és un home de possibles, ministre. Què és
per a vostè un bitllet de vint duros? I pa mi, què
és l'Eliza? (Torna a la seva cadira i s'hi asseu
com un jutge.) |
PICKERING.-
Ha de saber, Doolittle, que
les intencions del senyor Higgins són absolutament
honorables. |
DOOLITTLE.-
Ja ho sé. Si pensés
lo contrari, li hauria demanat cent duros, no vint! |
HIGGINS.-
(Indignat.) Això vol dir que us vendríeu la
filla per cinc-centes pessetes!
|
|
—55→
|
DOOLITTLE.-
La vendria,
però no a segons qui. Vull dit que pa complaure a
un ministre com vostè, estic disposat a fer un esforç,
l'hi asseguro. |
PICKERING.-
Però que no té
moral, home de Déu? |
DOOLITTLE.-
(Impàvid.)
No m'ho puc permetre, ministre. I vostè tampoc podria,
si fos tan pobre com jo, ministre. I no vai de mala fe, no.
Però si l'Eliza hi surt guanyant, per què jo
no puc tenir una participació? |
HIGGINS.-
(Confús.)
No sé què fer, coronel. És indiscutible
que, des del punt de vista de la moral és un delicte
donar un cèntim a aquest individu. Però trobo
que en la seva demanda hi ha una mena de justícia
primitiva. |
DOOLITTLE.-
Exacte, ministre. És el que
jo dic. Un cor de pare, com si diguéssim. |
PICKERING.-
Comprenc el seus sentiments, però la veritat és
que no em sembla justificat... |
DOOLITTLE.-
No digui això
ministre. Val més mirar-s'ho d'una altra manera. Què
soc jo, ministres meus? Els hi pregunto, què sóc
jo? Un pobre de mala vida. Vethoaquit. Però pensin
què significa això, pa un home. Això
vol dir que ha d'anar sempre contra la moral del burgès.
Si hi ha un assunto en marxa i m'hi acosto pa treure una
miqueta així, diuen: «no, tu ets un pobre de mala
vida, que es foti, aquest». Però les meves necessitats
són les mateixes de la viuda que és digna de
merèixer parné de sis obres de caritat diferents
cada setmana pa la mort d'un sol marit. És que les
meves necessitats no són tan fortes com les d'un pobre
honrat? Més fortes, són. Menjo tant com ell
i bec molt més que ell. I me cal una mica de distracció,
perquè jo sóc un home que pensa. Necessito
alegria i música i ballaruga quan estic tristot. Ah,
i a mi me cobren lo mateix que a les persones honrades! Què
—56→
és la moral burgesa? Una excusa pa no donar-me res.
Per això lis demano a tots dos, perquè són
dos cavallers, que me tractin diferent. Jo jugo net amb vostès.
No pretenc ser un pobre honrat. Sóc un pobre de mala
vida, i espero continuar així. M'agrada. És
la veritat. Però vostè i vostè, s'aprofitarien
de la condició d'un home pa estafar-li el preu de
la seva filla, que ha educat, vestit i alimentat amb la suor
del seu front fins que va ser prou grandeta pa que dos senyors
s'interessessin per ella? És que vint duros no són
una quantitat modesta? Ho poso a les seves mans i ho deixo
a les seves mans. |
HIGGINS.-
(S'aixeca i s acosta a PICKERING.)
Pickering, aquest home és un savi. Amb tres mesos
de classe podria escollir entre un escó de diputat
i una trona de predicador. |
PICKERING.-
Què us sembla
la proposició, Doolittle? |
DOOLITTLE.-
Que moltes
gràcies, ministre. Hai escoltat molts predicadors
i molts diputats, perquè jo sóc un home que
pensa, aficionat a la política, a la religió,
a la reforma social i a totes les distraccions com aquestes.
Però els diputats i els bisbes porten una vida de
gossos. Jo tinc la meva vocació: la pobresa de mala
vida. Si es comparen les situacions socials, aquesta és
l'única que té el pebre que m'agrada. |
HIGGINS.-
Crec que s'ha guanyat els vint duros. |
PICKERING.-
Tinc por
que en faci un mal ús. |
DOOLITTLE.-
Pot creure que
no, ministre. Que Déu me castigui si dic mentides.
No tingui por que me'ls guardi o faci economies o m'entregui
a la vagància. Dilluns que ve no en quedarà
ni un cèntim i tornaré a treballar com si no
m'haguessin donat res. I els hi asseguro que no me sentiré
més pobre. Una disbauxa fenomenal amb la parenta,
pa divertir-nos i donar feina a la gent, i a vostès
la satisfacció de pensar que no els he llençat.
Ni vostès mateixos els gastarien millor.
|
|
—57→
|
HIGGINS.-
(Es treu la cartera dela butxaca i se situa entre DOOLITTLE
i el piano.) Ésirresistible. Donem-li quaranta duros
en comptes dels vint. (Ofereix dos bitllets a l'escombriaire.)
|
DOOLITTLE.-
No, ministre. Ella no tindria cor pa gastar-s'ho.
I jo potser tampoc. Quaranta duros són un dineral,
i provoquen sentiments de prudència; i després,
adéu alegria. Doni'm la quantitat exacta, ministre,
ni un cèntim més, ni un cèntim menos.
|
PICKERING.-
Per què no es casa amb aquesta senyora?
Sóc més aviat contrari a encoratjar aquesta
mena d'immoralitats. |
DOOLITTLE.-
Digui-li en ella, ministre,
digui-li en ella. Què més voldria, jo? Tots
els inconvenients són pa mi i no tinc ninguna autoritat.
Hai de ser gentil. L'hai d'omplir de regalets. Li hai de
comprar vestits que són un escàndol. En una
paraula, sóc el seu esclau, ministre, només
perquè no sóc el seu marit davant de la llei.
Ella també ho sap. A veure si la convenç. Segueixi
el meu consell, ministre, casi's en l'Eliza ara que és
jove i encara no la sap prou llarga. Si no ho fa, un dia
s'estirarà els cabells. I si ho fa, serà ella
que se'ls estirarà. Però més val ella
que vostè, perquè vostè és home
i ella només és una dona i per això
tampoc sabrà com ser feliç. |
HIGGINS.-
Pickering,
si escoltem aquest home un minut més, ens quedarem
sense principis. (A DOOLITTLE.) Ha dit vint? |
DOOLITTLE.-
Moltes gràcies, ministre. |
HIGGINS.-
Vol dir que no
n'acceptaria quaranta? |
DOOLITTLE.-
Ara no, ministre. Un
altre dia, potser. |
HIGGINS.-
(Li dóna unbitllet.)
Doncs tingui. |
DOOLITTLE.-
Gràcies, ministre. I bon
dia. (Es precipita cap a la porta, empès per les ganes
d'allunyar-se amb el seu botí. En obrir, topa amb
una refinada, exquisida i polida damisel·la japonesa que
porta un simple quimono de cotó blau ornat amb
—58→
minúscules
flors blanques de llessamí, escampades astutament.
La SENYORA PEARCE l'acompanya. L'home s'enretira amb respecte
i es disculpa.) Disculpi, senyoreta. |
LA DAMA JAPONESA.-
Zarangotón! ¿no coneixes ni la teva filla? |
|
|
(DOOLITTLE,
HIGGINS i PICKERING s'exclamen alhora.)
|
DOOLITTLE.-
Hòstia!
Eliza! |
HIGGINS.-
Però què és això?
On s'és vist? |
PICKERING.-
Per tots els déus!
|
LIZA.-
Que faig el ridícul? |
HIGGINS.-
El ridícul?
|
SENYORA PEARCE.-
(Des de la porta.) Vigili, senyor Henry.
No li digui res que li pugui pujar al cap. |
HIGGINS.-
(Amb
seny.) Té raó, senyora Pearce. (A ELIZA.) Sí,
fots el ridícul de mala manera. |
LIZA.-
Només
me falta el sombrero. (Agafa el barret, se'l posa i creua
la sala en direcció a la xemeneia amb aires d'anar
a la moda.) |
HIGGINS.-
Ja tenim moda nova. Per Déu
que no he vist mai res tan horrorós! |
DOOLITTLE.-
(Amb orgull de pare.) Bueno, sembla mentida els canvis que
es fan en la neteja. Ara sí que és digna d'un
pare com jo, eh? |
LIZA.-
Aquí la neteja és
fàcil. Aiga calenta, i freda. Tovalloles suaus i una
barra pa posar-les que te crema els dits. Raspalls que no
rasquen i una tassa de fusta plena de sabó que fa
olor a primavera. Per això les senyores van tan netes.
Pa elles rentar-se és un gustirrín. Que vinguin
a casa meva i ja veuran! |
HIGGINS.-
Em satisfà que
la sala de bany compti amb la teva aprovació. |
LIZA.-
Si no m'agrada. Pa nada. I me dóna igual que me senti
tothom. La senyora Pearce ja sap lo que vull dir.
|
|
—59→
|
HIGGINS.-
Quin problema hi ha, senyora Pearce? |
SENYORA PEARCE.-
(Amb
suavitat.) No res, senyor Henry. No té cap importància.
|
LIZA.-
Tenia unes ganes de trencar-lo! No sabia pa on mirar.
Sort que li hai posat una tovallola a sobre. |
HIGGINS.-
A
sobre de què? |
SENYORA PEARCE.-
Del mirall. |
HIGGINS.-
Escolti, Doolittle: veig que ha criat la seva filla amb una
rigidesa extraordinària. |
DOOLITTLE.-
No l'hai criat
de ninguna manera. Una surra en la corretja de tant en tant
i aire. La culpa no és meva, ministre. No està
acostumada, vetaquit. Però ja veurà com s'acostuma
de seguida a la vida liberal d'aquesta casa. |
LIZA.-
Sóc
una noia honrada. Jo no me vull acostumar a aquestes coses.
|
HIGGINS.-
Si tornes a dir que ets una noia honrada, el teu
pare se t'endurà cap a casa. |
LIZA.-
Tururú.
Ja es veu que no coneix el meu papa. Ha vingut aquí
perquè només l'interessa el parné pa
emborratxar-se. |
DOOLITTLE.-
És que serveix pa una
altra cosa, el calé? Si te sembla, faré una
caritat a la parròquia. (ELIZA li treu la llengua,
cosa que el posa tan furiós, que PICKERING troba necessari
interposar-se entre pare i FILLA.) No et vull sentir més.
I que no me diguin que has faltat el respecte a aquests cavallers
o sabràs qui és ton pare. ¿Estamos? |
HIGGINS.-
Molt bé, Doolittle. Se li ocorre algun altre consell
per a la seva filla abans de marxar? La benedicció
paterna, per exemple? |
DOOLITTLE.-
No, ministre. No sóc
tan burro com pa posar la meva filla al corrent de la meva
sapiència. Ja és bastant difícil aguantar-la
sense. Si vol cultivar el cervell de l'Eliza, ministre,
—60→
ho fa vostè mateix, i en una corretja. Hasta la pròxima,
cavallers. |
HIGGINS.-
(Imperatiu.) Alto! Espero que vindrà
a veure la noia amb regularitat. És el seu deure.
Tinc un germà eclesiàstic que el podrà
auxiliar en les converses que mantinguin. |
DOOLITTLE.-
(Amb
evasives.) Vindré en molt de gust ministre. Aquesta
setmana no, que treballo a molta distància. Però
més endavant, ens tornarem a veure. Bon dia, senyors.
Bon dia, senyora. (Fa una salutació general i una
altra de molt cerimoniosa a la SENYORA PEARCE, que l'ignora
amb desdeny i se'n va. Fa l'ullet a HIGGINS, com si també
el suposés víctima del caràcter difícil
de la SENYORA PEARCE, i la segueix.) |
LIZA.-
No es cregui
aquest vell embustero.Prefereix que li corri al radera un
buldog antes que un frare. Tardarà molt temps a tornar.
|
HIGGINS.-
Jo no el necessito, Eliza, i tu? |
LIZA.-
Menos.
Notinc ganes de veure-lo més. És una vergonya
pa mi, recollint basura en comptes de treballar en el seu
ofici. |
PICKERING.-
I quin ofici té, Eliza? |
LIZA.-
Fer passar el parné de la butxaca de la gent a la
seva. En realitat és paleta de la construcció,
i a vegades encara treballa, pa fer exercici, i guanyar pasta.
Que ja no me dirà més senyoreta Doolittle?
|
PICKERING.-
Perdoni, senyoreta Doolittle. M'he despistat.
|
LIZA.-
És igual. Sona tan bé. Ara m'agradaria
agafar un tassis fins al port. I a Colón baixaria
i diria que m'esperés, pa posar al seu puesto a unes
gandolfas quetenen parada. Sense dir-lis una paraula, entenen?
|
PICKERING.-
Més val que s'esperi fins que arribi
algun vestit de carrer ben a la moda, no li sembla? |
HIGGINS.-
A més, no hauries de girar l'esquena a les teves
—61→
amigues, ara que has pujat en l'escala social. D'això,
en diem esnobisme. |
LIZA.-
No digui que són amigues
meves, en els sofocos que m'han donat i les vegades que m'han
deixat en ridícul? Sempre que han pogut. Ara que se
traguin la seva medicina. Però m'esperaré pa
tenir un vestit de moda. M'agraden tant! La senyora Pearce
diu que pa dormir tindré que posar-me prendes diferents
que pal dia. Això és un gasto tonto. Si en
los mateixos calés se pot comprar més vestits
pa ensenyar de dia. I no te dic res de posar-se se roba gelada
una nit d'hivern. |
SENYORA PEARCE.-
(Torna.) Vinga, Eliza,
que acaben de portar els vestits. Anem a emprovar-te'ls?
|
LIZA.-
Ah-ah-ahou-ou-uaaahi (Surt corrents.) |
SENYORA PEARCE.-
(La segueix.) No corris així, nena. (Tanca la porta
darrere seu.) |
HIGGINS.-
Tindrem una feinada de mil dimonis,
coronel! |
PICKERING.-
(Amb convicció.) De mil dimonis.
|
* * * |
|
|
(Sembla que hi ha
certa curiositat per saber com són les lliçons
que el professor HIGGINS donava a ELIZA. Doncs bé,
vet aquí un exemple: la primera. Imagineu-vos ELIZA,
amb els seus nous vestits i aclaparada per un sopar, un esmorzar
i un dinar del tot inhabituals per a ella, asseguda entre
HIGGINS i PICKERING, a l'estudi, sentint-se com una pacient
que acaba d'ingressar a l'hospital i es troba per primer
cop amb els metges. HIGGINS, constitucionalment incapaç
de quedar-se assegut, la desorienta encara més caminant
amunt i avall. Si no fos per la
—62→
presència tranquil·litzadora
del coronel, fugiria esperitada per salvar la vida, ni que
fos per tornar a la Rambla.)
|
HIGGINS.-
(Pren un volum qualsevol
de la biblioteca, l'obre per una pàgina a l'atzar
i, sense mirar, el posa sota el nas d'ELIZA.) Llegeix aquí.
|
LIZA.-
Que se pensa que sóc una ignoranta? A mi no
m'ensenyi com un mocós. |
HIGGINS.-
(Tronant.) Llegeix
aquí! |
PICKERING.-
Llegeixi, senyoreta Doolittle.
Ho entendrà de seguida. Faci com li diu i deixi que
l'ensenyi a la seva manera. |
LIZA.-
Si vostè lo diu...
(Llegeix molt a poc a poc, amb un accent molt marcat i sense
entendre el text, de Mestre Fabra.) «Antigament les tres
llengües hispàniques posseïen dues ss, sorda
i sonora...» |
HIGGINS.-
(Amb un bram de lleó ferit.)
Prou! Escolteu bé, Pickering. Vet aquí el resultat
dels impostos que paguem per a la seva educació elemental.
Aquesta desgraciada bestiola ha estat tancada durant anys
en una escola, a expenses nostres, per aprendre a parlar
i llegir. El resultat és (imita la seva forma vacil·lant
de llegir.) «Antigament les tres llengües hispàniques...»
(A ELIZA.) Digues, «tres esses». |
LIZA.-
(A punt de plorar.)
Si ja lo he dit, tréh essa... |
HIGGINS.-
Ara digues,
«una tassa de te». |
LIZA.-
Una taha da té. |
HIGGINS.-
Posa la punta de la llengua entre les dents per dir la essa,
i digues l'última vocal al costat de la campaneta
i amb la boca quasi tancada. Tasssa. |
LIZA.-
Tah... Taz...
No puc. Tassa. |
PICKERING.-
Molt bé. Fantàstic,
senyoreta Doolittle. |
| HIGGINS.- | | Per tots els déus,
l'ha encertat a la primera. Pickering, estic segur que en
farem una marquesa. Ara digues,
—63→
(Seu al piano, i s'acompanya
amb unes notes mentre canta.) | | Té té, te
te, te te. | | |
|
|
|
| ELIZA i HIGGINS.-
| | | Té té, te te, etc. | | | (Fins que ella
aprèn a distingir la è de la é.) |
|
|
|
|
| HIGGINS.- | | |
Les oques esmolen el bec a les soques. | | |
|
|
| LIZA.- | | |
Las soques sasmolan al bec a las soques. | | |
|
|
| HIGGINS.-
| | | Fatal, fatal. | | | | Les oques esmolen
el bec a les soques. | | |
|
|
| LIZA.- | | |
Les oques esmolen el bec a les soques. | | |
|
|
|
| HIGGINS
i LIZA.- | | (Diverses combinacions, fins que ELIZA pronuncia
bé.) | | Els jutges ja
jutgen el jove animal, | | | | el
pengen, el plomen obert en canal | | | |
i es mengen el fetge tallat en setzaus. | | |
|
|
| PICKERING.- | | |
És pel fetge que les oques, i pet culpa de les soques, | | | | setze jutges condemnaven,
les penjaven i es menjaven | | | |
tot el fetge de les aus... Tallat en setzaus! | | |
|
|
| LIZA.- | | |
Fatal, fatal. | | | | És pel
fetge que les oques, i pet culpa de les soques, | | | |
setze jutges condemnaven, les penjaven i es menjaven | | | |
tot el fetge de les aus... Tallat en setzaus! | | |
|
|
|
| LIZA.- | | |
Fatal, fatal. | | | | Té te,
té te, té te. | | | |
Setze jutges pengen oques, mengen fetge i | | | |
beuen te.
| | |
|
|
|
—64→
|
| HIGGINS i PICKERING.- | | |
Molt bé, molt bé. | | | (S'interromp la música.) |
|
|
HIGGINS.-
(A ELIZA.) I ara, et veus amb cor de dir «te»?
No té, vigila. Si tornes a dir té, ré
o bó un altre cop, seràs arrossegada tres voltes
per tota l'habitació agafada pels cabells. (Fortissimo.)
Te, te, te, te. |
LIZA.-
(Plorant.) No veig la diferència.
Només que quan vostè lo diu, sona millor.
|
HIGGINS.-
Doncs si pots captar aquesta diferència,
per què diables plores? Pickering, doneu-li un bombó.
|
PICKERING.-
(L'hi dóna.) Vinga, vinga. Plori una
mica, que se sentirà millor, senyoreta Doolittle.
Ho està fent molt bé. I les lliçons
no li faran cap mal. Li prometo que mentre jo sigui aquí
no serà arrossegada al voltant de l'habitació
agafada pels cabells. |
| HIGGINS.-
| | (Li dóna un altre bombó. Tornen a cantar.) | | Bobò, bobò,
bobò. | | |
|
|
| LIZA.- | | (Amb la
boca plena i pronunciant malament.) | | Bobó, bobó,
bobó. | | |
|
|
| LIZA i HIGGINS.- | | |
Bóbó, bòbò, bobò, etc.
| | | (Fins que ella aprèn a distingir la ò de la
ó.) |
|
|
|
|
| HIGGINS.- | | |
Els sastres dels astres susciten desastres. | | |
|
|
| LIZA.-
| | | Als sastres dals sastres suhitan dessastras. | | |
|
|
| HIGGINS.- | | |
Fatal, fatal. | | | | Els sastres
dels astres susciten desastres. | | |
|
|
| LIZA.- | | |
Els sastres dels astres susciten desastres. | | |
|
|
|
| HIGGINS
i LIZA.- | | (Diverses combinacions, fins que ELIZA pronuncia
bé.) | | Els jutges trameten
un llamp per fer mal, | | | | els
sastres responen amb trons des de dalt, | | | |
i llancen la lluna... Tallada amb un mall! | | |
|
|
| PICKERING.-
| | | Llamps i malls són un desastre si per culpa d'algun
sastre | | | | cau un astre sobre
un jutge, el fulmina, el fa xixina | | | |
i el remata a cops de mall... Quin terrabastall! | | |
|
|
| LIZA.- | | |
Fatal, fatal. | | | | Llamps i malls
són un desastre si per culpa d'algun sastre | | | |
cau un astre sobre un jutge, el fulmina, el fa xixina | | | |
i el remata a cops de mall... Quin terrabastall! | | |
|
|
|
| LIZA.- | | |
Fatal, fatal. | | | | Té te,
té te, té te. | | | |
Setze sastres pengen astres, mengen llamps i beuen te. | | |
|
|
|
| TOTS.-
| | | Bobò, bobò... Té te, té te...
Molt bé, molt bé. | | | (Fi de la música.) |
|
|
HIGGINS.-
I ara fot el camp. Vés a veure la senyora
Pearce i digues-li que vols un te. Fixa-t'hi bé. Amb
la boca ben oberta i la punta de la llengua enganxada a les
dents de sota i no cargolant-la com si te la volguessis empassar.
La pròxima classe, a dos quarts de cinc de la tarda.
Au, va encantada, guilla d'un cop. |
|
|
(ELIZA, encara sanglotant,
surt.)
|
|
|
(I vet aquí la mena de dures proves que
la pobra ELIZA haurà de suportar durant mesos abans
que la tornem a trobar, quan aparegui per primer cop en societat.)
|
