Visor de obras.

(És el dia de visita de la SENYORA HIGGINS. Encara no ha arribat ningú. El saló, en un principal, té tres finestrals que donen a la Diagonal. El sostre no és tan alt com fóra en una casa més antiga de la mateixa categoria. Els finestrals oberts deixen veure el balcó amb testos plens de flors. Mirant els finestrals, la xemeneia queda a mà esquerra i la porta a mà dreta, més a prop del balcó.

La SENYORA HIGGINS s'hauria nodrit amb els principis de William Morris -el gran renovador del disseny anglès, adscrit a l'esquerra socialista- i els del prerafaelita tardà Burne-Jones, si hagués estat la mare del professor HIGGINS, però com que el seu fill, tot i dir-se Henry HIGGINS, ha estat rebatejat per Joan Oliver com a Martí Jordana i trasplantat en conseqüència a Catalunya, s'ha de conformar amb un marcat feble pel modernisme simbolista i pels ecos llunyans del krausisme, que és tot el que s'hi correspondria a casa nostra, salvant les enormes distàncies. La seva sala d'estar, ben diferent de la del seu fill a l'avinguda del doctor Andreu, no està pas farcida de mobles, tauletes i bibelots. Al mig de l'habitació hi ha una gran otomana; amb la catifa, el paper pintat de les parets, Morris o el seu equivalent, els cortinatges dels finestrals, també modernistes, i les fundes de chintz de l'otomana i els coixins, constitueix tot l'ornament, i són massa bonics perquè quedin amagats entre un munt de trastos i objectes superflus. A les parets, alguns bons quadres a l'oli venuts a la sala Parés una trentena d'anys enrere: un Riquer,   —67→   un Rusiñol simbolista, un Tamburini. L'únic paisatge és un Brull digne de Rubens. Hi ha també un retrat de la SENYORA HIGGINS, que la representa desafiant, en plena joventut, les estretes convencions de la moda barcelonina amb un bell vestit un si és no és exòtic, inspirat en Marià Fortuny i Marsà.

A l'angle oposat en diagonal a la porta, la SENYORA HIGGINS, que ja ha complert els seixanta i fa temps que no es molesta a vestir contracorrent, escriu asseguda davant d'un secreter elegant i sobri. Té un timbre elèctric a l'abast de la mà. Hi ha una cadira de braços chippendale més cap al fons, entre ella i el finestral que li queda més a prop. A l'altra cantó de la sala, molt més cap a primer pla, una butaqueta elisabetiana, esculpida de proporcions pal·ladianes. A la mateixa banda, un piano amb la caixa decorada. L'angle que hi ha entre la xemeneia i el finestral és ocupat per un divan amb coixins d'indiana a l'estil morris.

Són entre les quatre i les cinc de la tarda.

La porta s'obre amb violència; entra HIGGINS sense treure's el barret.)

SENYORA HIGGINS.-    (Consternada.)  Tu, Henry?   (Renyant-lo.) Vaja! Què hi fas, aquí, avui? Ja saps que és el meu dia de visita i m'havies promès que no vindries.

  (Quan HIGGINS s'inclina per besar la seva mare, ella li treu el barret i l'hi dóna.) 

HIGGINS.-    (Llança el barret sobre la taula.)  Oh! Me caso en...!

SENYORA HIGGINS.-  Ja te n'estàs tornant cap a casa teva.

HIGGINS.-    (Li fa un petó.)  Ja ho sé, mare. He vingut expressament.

SENYORA HIGGINS.-  Doncs no ho has de fer, de veritat, Henry. Aconsegueixes ofendre tots els meus amics. Em deixen de venir a veure quan t'han trobat aquí.

HIGGINS.-  Bestieses. Admeto que no sé dur una conversa banal, però a la gent tant li fa.   (S'asseu al canapè.) 

SENYORA HIGGINS.-  N'estàs segur? Converses banals, oi? I què me'n dius, de les teves formes gruixudes de conversar? No, fill, no et pots quedar, de cap manera.

HIGGINS.-  Doncs m'haig de quedar. Tinc una feina per a tu. Una feina fonètica.

SENYORA HIGGINS.-  No t'hi escarrassis. Em sap greu, però no entenc les teves vocals. Sí que m'agrada rebre les teves boniques postals escrites amb l'estenografia de l'Alfabet català universal Higgins, però sempre acabo havent-ne de llegir la transcripció en lletra normal que tens la gentilesa d'adjuntar-me.

HIGGINS.-  És que no es tracta d'un treball fonètic.

SENYORA HIGGINS.-  M'acabes de dir que ho era.

HIGGINS.-  No és fonètic per a tu. He pescat una noia.

SENYORA HIGGINS.-  O una noia t'ha pescat a tu.

HIGGINS.-  De cap manera. No és cap història d'amor.

SENYORA HIGGINS.-  Llàstima!

HIGGINS.-  Per què?

SENYORA HIGGINS.-  Perquè no t'has enamorat mai d'alguna que tingui menys de quaranta-cinc anys. Quan descobriràs que al món hi ha algunes jovenetes que no són desagradables de mirar?

HIGGINS.-  Estic massa enfeinat per perdre el temps en negocis de faldilles. Una dona que pogués estimar seria algú que se t'assemblés tant com fos possible. No crec que mai tingui relacions amb una noia jove, hi ha hàbits ancorats massa endins per poder-los canviar.   (S'aixeca d'un bot i camina amunt i avall amb les mans a la butxaca, fent dringar la xavalla i les claus.)  I a més a més, són totes idiotes.

SENYORA HIGGINS.-  Saps què faries si m'estimessis de debò?

HIGGINS.-  Fotre! Casar-me, suposo.

SENYORA HIGGINS.-   No senyor. De moment, en tindria prou si estiguessis quiet i et traguessis les mans de les butxaques.   (HIGGINS obeeix amb un gest de desesperació i s'asseu.)  Molt bé. Bon xicot. I ara, digues, què passa amb aquesta noia?

HIGGINS.-  Que et vindrà a veure.

SENYORA HIGGINS.-   No recordo haver-la invitada.

HIGGINS.-  No l'has invitada tu sinó jo. Si l'haguessis coneguda, tu ho hauries fet.

SENYORA HIGGINS.-  I ara! Per què?

HIGGINS.-  Doncs va així. És una vulgar florista. La vaig pescar pel carrer.

SENYORA HIGGINS.-  I l'has invitada el meu dia de rebre?

HIGGINS.-    (S'aixeca i s'hi acosta per tranquil·litzar-la.)  No tinguis por. Tot anirà bé. L'he ensenyada a parlar amb propietat i li he donat ordres estrictes sobre la manera de comportar-se. Es limitarà a parlar de dues coses: del temps i de la salut de la concurrència -quin dia més bo, com està?, ja m'entens- i no passarà mai a temes generals. No hi ha cap perill.

SENYORA HIGGINS.-  Cap perill! Parlar de la nostra salut! De les nostres vísceres internes! I potser del nostre aspecte extern i tot! Com pots ser tan tanoca, Henry?

HIGGINS.-    (Impacient.)  Doncs què, d'alguna cosa ha de parlar!   (Es domina i torna a seure.)  Se'n sortirà molt bé, no t'amoïnis. El coronel Pickering també està al cas. Ell i jo hem fet una juguesca: en sis mesos l'haig de fer passar per una marquesa. Ja fa alguns mesos que he començat i progressa tan ràpid com un incendi en una xemeneia. Guanyaré la juguesca. Té una orella finíssima i ha estat més fàcil d'ensenyar que els meus   —70→   fills de burgesos, perquè tot el vocabulari i la sintaxi que ha après li vénen completament de nou. El seu català és quasi tan bo com el teu francès.

SENYORA HIGGINS.-  Tot això està força bé.

HIGGINS.-  Per un cantó sí i per l'altre no.

SENYORA HIGGINS.-  Què vol dir, això?

HIGGINS.-  Doncs que he aconseguit donar-li una pronunciació perfecta. Però no tan sols s'ha de considerar com pronuncia una noia, també compta què pronuncia, i en aquest aspecte...  (Són interromputs per una serventa, que anuncia visites.) 

SERVENTA.-   La senyora i la senyoreta Eynsford Hill.  (Es retira.) 

HIGGINS.-  Déu meu!   (S'aixeca, agafa el barret de sobre la taula i prova d'escapolir-se cap a la porta. Però la seva mare el presenta abans que no hi arribi.) 

(La SENYORA i la SENYORETA EYNSFORD HILL són la mare i la FILLA que s'havien refugiat de la pluja sota la marquesina del Liceu. La mare és persona distingida i reposada, però pateix de l'ansietat pròpia de l'escassetat de mitjans econòmics. La FILLA ha adoptat l'aire desimbolt dels qui es troben amb els seus entre la gent de la bona societat, així es dignifica la pobresa.)

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (A la SENYORA HIGGINS.)  Bon dia. Com està?   (Es donen la mà.) 

SENYORETA EYNSFORD HILL.-   Com està?   (També li dóna la mà.) 

SENYORA HIGGINS.-    (Fa les presentacions.)  El meu fill Henry.

SENYORA EYNSFORD HILL.-   El seu cèlebre fill! Tenia tantes ganes de conèixe'l, professor Higgins.

HIGGINS.-    (Ombrívol, no fa cap moviment cap a ella.)  Encantat.   (Va cap al piano, hi topa i s'inclina bruscament.) 

SENYORETA EYNSFORD HILL.-    (S'hi acosta, amb una confiada familiaritat.)  Com està?

HIGGINS.-    (La mira fixament.)  A vostè l'he vista abans en alguna banda. No recordo on, però... Conec la seva veu.   (Monòton.)  Tant li fa. Faria millor si segués.

SENYORA HIGGINS.-  Em sap greu dir-ho, però el meu cèlebre fill no té modos. No en facin cas.

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Alegrement.)  Jo no n'hi faig.  (S'asseu a la cadira elisabetiana.) 

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Una mica desconcertada.)  A mi no m'ho sembla.   (Seu a l'otomana, entre la seva FILLA i la SENYORA HIGGINS, que tomba la seva cadira cap a les visites.) 

HIGGINS.-  Que he estat descortès? No era la meva intenció.   (Va cap al finestral del mig i, donant l'esquena a tothom, es posa a mirar els arbres i el passeig com si fossin un desert glaçat.) 

(Torna la serventa, per introduir PICKERING.)

SERVENTA.-   El coronel Pickering.   (Es retira.) 

PICKERING.-  Com està, senyora Higgins?

SENYORA HIGGINS.-  Encantada de veure'l. No coneix la senyora Eynsford Hill?... La senyoreta Eynsford Hill...

(Intercanvi de salutacions. El coronel acosta la cadira chippendale i s'asseu entre la SENYORA EYNSFORD HILL i la SENYORA HIGGINS.)

PICKERING.-  El seu fill li ha parlat del motiu de la nostra visita?

HIGGINS.-    (Per darrere l'espatlla.)  Sí, però ens han interromput. Caso en dena!

SENYORA HIGGINS.-  Oh, Henry, Henry, per l'amor de Déu...

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Fent el gest d'aixecar-se.)  Si fem nosa...

SENYORA HIGGINS.-    (S'aixeca i la fa tornar a seure.)  I ara! Al contrari. No podien haver arribat en millor moment: els volem presentar una amiga nostra.

HIGGINS.-    (Es gira, esperançat.)  Sí, pet tots els sants. Necessitem dues o tres persones. Vostès o qualssevol altres, tant li fa.

(Torna la serventa per anunciar el SENYOR EYNSFORD HILL.)

SERVENTA.-  El senyor Eynsford Hill.

HIGGINS.-    (Gairebé en veu alta, al límit de la paciència.)  Déu del cel, un altre Eynsford Hill d'aquests!

FREDDY.-    (Dóna la mà a la SENYORA HIGGINS.)  'Nem bé?

SENYORA HIGGINS.-  Moltes gràcies per la visita.   (Fent la presentació.)  El coronel Pickering.

HENRY.-     (S'inclina.)  'Nem bé?

SENYORA HIGGINS.-  No crec que conegui el meu fill, el professor Higgins.

FREDDY.-    (Va cap a HIGGINS.)  'Nem bé?

HIGGINS.-    (Se'l mira com si fos un carterista.)  Juraria que el tinc vist, però on?

FREDDY.-  No ho crec pas.

HIGGINS.-    (Resignat.)  Tant se val. Segui.

(Estreny la mà a FREDDY i, amb la cara girada cap al finestral, gairebé el tira sobre l'otomana. Després dóna la volta fins a l'altre costat del moble.)

HIGGINS.-  Bé, ja hi som tots, tanmateix.   (Seu a l'otomana, a l'esquerra de la SENYORA EYNSFORD HILL.)  I mentrestant, de què diantre es pot parlar fins que arribi l'Eliza?

SENYORA HIGGINS.-  Henry, series l'ànima i la vida de les sessions de l'Institut d'Estudis Catalans, però en altres situacions menys solemnes ets força empipador.

HIGGINS.-  De veritat? Sí que em sap greu.   (De cop, il·luminat.)  Doncs suposem que ho sóc, i tant!   (Esclata en una encesa riallada.)  Ha, ha!

SENYORETA EYNSFORD HILL.-    (Que considera HIGGINS com un potencial bon partit.)  Comparteixo el seu punt de vista. A mi   —73→   tampoc m'agraden les converses banals. Siles persones fossin franques i diguessin les coses que realment pensen.

HIGGINS.-    (Recau en el decaïment.)  Que Déu no ho permeti!

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Recollint el fil de la seva FILLA.)  Però per què, senyor Higgins?

HIGGINS.-  Les coses que pensen que han de pensar ja sónprou dolentes; però les que realment pensen són una catàstrofe. Creu que seria agradable si expliqués què estic pensant en aquest moment?

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Alegre.)  Tan cínic és?

HIGGINS.-  Cínic! Qui dimoni ha dit que fos cínic? Vulldir que no fóra decent.

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Ben seriosa.)  Oh! Estic segura que no ho diu de debò, professor.

HIGGINS.-  Miri. Tots som aproximadament uns salvatges, però se suposa que som persones civilitzades i cultes, se suposa que entenem en poesia i en filosofia, en art i en ciència, etc., etc.; però quants d'entre nosaltres sabem tan sols el sentit d'aquestes paraules?   (A la SENYORETA EYNSFORD HILL.)  Vejam, senyoreta, vostè què sap de poesia?   (A la SENYORA EYNSFORD HILL.)  I vostè què sap de ciència.   (Assenyala FREDDY.)  I aquell, què sap de l'art, la ciència ni de res? Jo mateix, què es pensen que en sé, de filosofia?

SENYORA HIGGINS.-    (Amb to de retret.)  O de regles d'urbanitat, oi, Henry?

SERVENTA.-    (Obrint la porta.)  La senyoreta Doolittle.   (Es retira.) 

HIGGINS.-    (S'aixeca d'una revolada i corre cap a la SENYORA HIGGINS.)  Ja és aquí, mare.   (Es posa de puntetes i fa signes a ELIZA per sobre el cap de la seva mare per tal d'indicar-li quina de les dames és l'amfitriona.) 

(ELIZA, exquisidament vestida, produeix una impressió de bellesa i distinció tan remarcable que quan entra tots s'aixequen impressionats. Orientada pels senyals que li fa HIGGINS, es dirigeix amb una gràcia estudiada cap a la SENYORA HIGGINS.)

LIZA.-    (Parla amb una pronunciació correctíssima i pedant, i amb un timbre de veu singularment harmoniós.)  Com està, senyora? El senyor Higgins em digué que vostè em dispensaria l'honor de rebre'm.

SENYORA HIGGINS.-    (Amb un to cordial.)  Ha fet molt bé. De debò que estic molt contenta de veure-la.

PICKERING.-  Com està, senyoreta Doolittle?

LIZA.-    (Li dóna la mà.)  El coronel Pickering, si no vaig errada.

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Estic segura que ens hem vist abans, senyoreta Doolittle. Recordo els seus ulls.

LIZA.-  Com està?   (S'asseu graciosament a l'otomana, al lloc que acaba de deixar vacant HIGGINS.) 

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Fa la presentació.)  La meva filla Clara.

LIZA.-  Com està?

CLARA.-    (Impulsivament.)  Molt de gust.   (S'asseu a l'otomana, molt a prop de LIZA, i la devora amb els ulls.) 

FREDDY.-    (S'acosta a l'otomana.)  Segur que ja he tingut el plaer.

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Fa les presentacions.)  El meu fill Henry.

LIZA.-  Com està?

(FREDDY s'inclina i s'asseu a la cadira elisabetiana, fascinat.)

HIGGINS.-    (De sobte.)  Ja ho tinc! Ara me'n recordo.   (Tots se'l queden mirant.)  La pluja! La marquesina del Liceu!   (Afligit.)  Quina maleïda coincidència!

SENYORA HIGGINS.-  Henry! Fes el favor!   (Ell està a punt de seure a l'angle de l'escriptori.)  No t'asseguis a l'escriptori que me'l trencaràs!

HIGGINS.-    (A contracor.)  Ho sento.  (S'acosta al divan, ensopega amb la mampara i els estris de la xemeneia. Reprèn l'equilibri tot proferint imprecacions a mitja veu. Acaba la seva desastrosa trajectòria deixant-se anar sobre el divan amb tanta força que gairebé l'enfonsa. La seva mare el mira amb severitat, però es reprimeix i calla. 

Hi ha una pausa llarga i anguniosa.)

SENYORA HIGGINS.-    (Finalment, torna a encetar la conversa.)  Sembla que vol ploure, oi?

LIZA.-  Cel rogent, pluja o vent. Si les presumptes baixes pressions s'allunyen amb promptitud d'Andalusia, plou poc, però pel poc que plou plou prou, i la pluja plora si les bruixes boges burxen boixos fent xivarri.

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Que és esotèric, això!

FREDDY.-  És terriblement divertit, mamà!

CLARA.-    (A LIZA. Trepitja la frase anterior.)  Quin vestit més bonic! A quina modista va?

LIZA.-  Quan els sastres dels astres susciten desastres, responen amb trons als jutges del temps que trameten un llamp per fer mal... A cops de mall.

FREDDY.-  Ha!, Ha! Ha! És terriblement magnífic!

LIZA.-  He perorat quelcom erroni, jove? Em sembla que ho he dit bé.

FREDDY.-  Tocat i terriblement enfonsat!

(Entra la serventa amb el te, que inclou canapès de foie. El deixa sobre una tauleta i es retira.)

SENYORA HIGGINS.-   No prendria un te, senyoreta Doolittle? Un canapè de foie?

LIZA.-  Un te amb un canapè asseguda al canapè. De què és el canapè del te?

SENYORA HIGGINS.-  De foie.

LIZA.-  De què?

HIGGINS.-    (Fa signes reclamant contenció.)  De fetge d'oca.

LIZA.-    (Ben decidida.)  Ah! Les oques esmolen el bec a les soques! Els jutges ja jutgen el jove animal, el pengen, el plomen obert en canal i es mengen el fetge tallat en setzaus. És pel fetge que les oques, i per culpa de les soques, setze jutges condemnaven, les penjaven i es menjaven tot el fetge de les aus tallat en setzaus.

FREDDY.-  Bravo! Bravo!

CLARA.-  No havia sentit mai un joc de paraules tan complicat.

HIGGINS.-  Fot-li, que és de Reus.

LIZA.-  I tant! Ben fotuda va quedar, la meva tia de Reus.

SENYORA HIGGINS.-    (Per retornar la conversa a la normalitat perduda.)  I doncs, una pneumònia, potser? Quin greu.

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Espero que no torni el fred. Hi ha tanta grip en dansa que afecta la meva família sencera cada primavera.

LIZA.-    (Amb un to lúgubre.)  De grip, va morir la meva tia de Reus. O això van dir.

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Fa espetegar la llengua compassivament.)  Dt, dt, dt!

LIZA.-    (En el mateix to tràgic.)  Però per mi que la van pelar.

SENYORA HIGGINS.-    (Perplexa.)  Pelar?

LIZA.-  Sí senyora, com hi ha Déu. Per quins set sous la meva tia, que en pau descansi, havia de retre l'ànima per una grip?   —77→   L'any abans havia agarrat una diftèria, i se n'havia guarit tan trempada. La vaig besllumar amb els meus propis ulls. Ben blava, estava. Ningú donava un xavo per la seva vida, però el meu pare deia: «aquesta no l'espitxa ni amb la bomba del Liceu», i vinga a fotre-li cullerades d'aiguardent pel ganyot fins que va retornar. Amb tanta empenta que va rompre la cullera d'un mossec.

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Esmaperduda.)  És possible?

LIZA.-    (Insistint en l'acusació.)  Per què carai una paia de tan bona soca l'havia de dinyar per una grip? Qui rediastre ha mangat el seu barret de palla nou que m'havia de pervertir per les darreres voluntats? Li van fer el paquet. Sostinc de cavall estant que la van occir.

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Fer el paquet? Occir?

HIGGINS.-    (Impacient.)  És una nova manera de parlar que s'ha posat de moda entre la gent distingida. Consisteix a barrejar expressions vulgars amb mots cultes. Fer el paquet i occir volen dir matar.

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (A LIZA, horroritzada.)  Però vostè creu de debò que la van matar?

LIZA.-  A ulls clucs! Per una agulla de cap, aquella família hauria facturat el sursumcorda al canyet! Afiguri's doncs de què no eren capaços per un barret!

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Jo no trobo gens bé que el seu papà donés aiguardent a una malalta greu. La podia haver mort.

LIZA.-  Ella rai! No veu que el mam li era mitja vida. Com per a un cagalló la teta de sa mare. I vist que el meu papà en xumava tant per la gargamella que en coneixia els beneficis fins al capdavall...

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Però el seu papà bevia?

LIZA.-  Que si bevia? No et fot! Era quelcom crònic.

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Com en devia patir, vostè!

LIZA.-  A l'inrevés, senyora. Segons la meva experiència, no el fotia pas gaire. També val a dir que no agarrava un pet a diari.   (Amb un to enjogassat.) Nomésquan li rotava, és plausible atestiguar, de ves en quant.Si traginava la torradora, era un tros de pa sucat. Fins a tal punt ço és així que, quan el fotien al carrer per peresós, la seva parenta l'abasteixia amb un parell de rals i li engaltava que anés a traguejar una mica, i no tornés fins que no hagués mamat prou com per sentir-se ben estovat i alegre. Hi ha una ataix de dones que han d'empillocar els marits per endurar la presència llur.   (Ara ja ha agafat seguretat.)  Ja ho pot albirar amb manta cura, la cosa va així. Si a un home li resta un poc de consciència, sempre li agafa en estat de sobrietat i aleshores es deprimeix. Tanmateix amb una bona curda se n'oblida i torna a ser feliç.   (A FREDDY, que lluita per no esclatar a riure.)  Fotre! Què passa, de què riu?

FREDDY.-  El nou llenguatge. Ho fa tan bé.

LIZA.-  Doncs si ho faig bé, per què se'n riu?   (A HIGGINS.)  He comès algun lapsus lingual?

SENYORA HIGGINS.-    (S'interposa.)  Cap ni un, senyoreta.

LIZA.-  Encara sort.   (Amb animació.)  Per altre cantó hom beslluma...

HIGGINS.-    (S'aixeca o consulta el rellotge.)  Ehem!

LIZA.-    (Es gira cap a ell, l'entén i s'aixeca.)  M'encantaria arrossegar una conferència tan encisadora, però haig de tocar pirandó.   (Tots s'aixequen. FREDDY va cap a la porta.)  Tan trempada d'haver-los conegut.   (Dóna la mà a la SENYORA HIGGINS.) 

SENYORA HIGGINS.-  Adéu-siau i a reveure, senyoreta Doolittle.

LIZA.-  Adéu-siau, coronel Pickering.

PICKERING.-  Adéu-siau, senyoreta Doolittle.   (S'estrenyen la mà.) 

LIZA.-    (Saluda els altres amb el cap.)  Adéu-siau a tothom... Resalaos!

FREDDY.-    (Li obre la porta.)  Senyoreta Doolittle, si ha de caminar pel passeig de Gràcia, em permet...

LIZA.-    (Amb una dicció perfecta i elegant.)  Jo,caminar? Ja els poden bombar a tots, els peatons! Que es fotin!   (Sensació.)  Jo vaig amb taxi.   (Surt.) 

(PICKERING perd la respiració i seu. FREDDY es precipita al balcó per seguir LIZA amb la vista.)

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Es va refent de la impressió.)  Francament... No em sé acostumar a aquestes modernitats.

CLARA.-    (De mal humor, es deixa caure sobre la cadira elisabetiana.)  Però mamà, si està molt bé. Tothom es pensarà que no ens fem amb ningú si ets així d'antiquada!

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Reconec que sóc antiquada, però espero que tu no comencis a usar aquestes expressions, Clara. Ja m'he acostumat a sentir-te parlar dels homes com uns brètols inútils i que tot sigui infecte i bestial. Ho trobo horrorós, indigne d'una senyoreta ben educada. I aquesta última expressió ja passa de mida. No li sembla, coronel?

PICKERING.-  A mi no m'ho pregunti. He viscut a Cuba i a Xile durant un grapat d'anys. I les bones maneres han canviat tant, que de vegades no sé distingir entre una bona taula i una taverna.

CLARA.-  Tot es qüestió d'habituar-s'hi. No hi ha ni bé ni mal i ningú hi dóna importància. Aquesta manera de parlar és divertida i expressiva. Trobo que dóna un toc de gràcia a temes que per ells mateixos són insípids. És una delícia inofensiva.

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (S'aixeca.)  Després d'això, em sembla que ha arribat el moment de deixar-los.

(PICKERING i HIGGINS s'aixequen.)

CLARA.-    (S'aixeca.)  Sí, encara hem de fer tres visites. Passi-ho bé, senyora Higgins. Passi-ho bé, coronel Pickering. Passi-ho bé, professor Higgins.

HIGGINS.-    (L'acompanya cap a la porta amb un somriure maligne.)  Passi-ho bé. Practiqui aquest nou estil en les altres tres visites. Sense timideses, aboqui-les pel broc gros.

CLARA.-    (Tota ella feta un somriure.)  I tant. Passi-ho bé. Aquest puritanisme antiquat de la classe alta, quina bestiesa.

HIGGINS.-    (Per temptar-la.)  Exacte. Quina animalada tan empipadora.

CLARA.-  Quina carallada tan emprenyadora!

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (Trasbalsada.)  Clara!

CLARA.-  Ha, ha, ha.   (Surt, radiant, convençuda d'estar més a la page que ningú. Se la sent que baixa les escales amb una cascada de rialles argentines.) 

FREDDY.-    (Al setè cel.)  Doncs jo em pregunto...   (S'hi repensa i va cap a la SENYORA HIGGINS.)  Passi-ho bé.

SENYORA HIGGINS.-    (Mentre li estreny la mà.)  Passi-ho bé. Li agradaria tornar a veure la senyoreta Doolittle?

FREDDY.-    (Amb entusiasme.)  I tant. M'agradaria... Terriblement!

SENYORA HIGGINS.-  Doncs ja sap els meus dies de visita.

FREDDY.-  Sí. Li estic terriblement agraït. Passi-ho terriblement.   (Surt.) 

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Passi-ho bé, senyor Higgins.

HIGGINS.-  Passi-ho bé. Passi-ho bé.

SENYORA EYNSFORD HILL.-     (A PICKERING.)  És inútil. Per més que diguin no m'acostumaré a usar aquest llenguatge.

PICKERING.-  No cal. No és pas obligatori. Se'n sortirà igualment si se n'absté...

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Però és que la meva filla se m'enfada si no estic a l'últim crit en matèria d'argot. Passi-ho bé.

PICKERING.-  Passi-ho bé.   (Es donen la mà.) 

SENYORA EYNSFORD HILL.-    (A la SENYORA HIGGINS.)  Li prego que perdoni la Clara.   (PICKERING, endevinant pel to baix que està exclòs de la confidència, es reuneix amb HIGGINS al finestral.)  Som tan pobres. Alterna tan poc, la pobra, que no sap distingir.   (La SENYORA HIGGINS, veient que se li humitegen els ulls, li estreny les mans amb un gest de suport i l'acompanya fins a la porta.)  Però el noi puja molt assenyat, no li sembla?

SENYORA HIGGINS.-  Assenyadíssim. Estaré sempre contenta de veure'l.

SENYORA EYNSFORD HILL.-  Gràcies. Vostè sí que és una amiga. Passi-ho bé.   (Surt.) 

HIGGINS.-    (Amb impaciència.)  Què? És presentable?   (Cau literalment sobre la seva mare i l'empeny fins a l'otomana. Ella s'asseu al lloc de LIZA, amb el seu fill a l'esquerra. PICKERING torna a la seva cadira, a la dreta.) 

SENYORA HIGGINS.-  És clar que no, beneit. És un triomf per al teu art i per a la seva modista. Però si et penses que no es posa en evidència a cada sentencia que deixa anar, és que t'ha deixat absolutament tocat.

PICKERING.-  Però no creieu que s'hi pugui fer res? Potser si corregíssim aquests excessos de llenguatge.

SENYORA HIGGINS.-  Mentre estigui a les mans del meu fill, de cap manera.

HIGGINS.-    (Ferit.)  Ara resulta que el meu llenguatge és impropi.

SENYORA HIGGINS.-  De cap manera. Resultaria molt propi... En una taverna; però és impropi per a ella si la presentes en societat.

HIGGINS.-    (Profundament ofès.)  Molt bé, doncs jo sóc...

PICKERING.-    (L'interromp.)  Vinga, Higgins: hauríeu d'aprendre a conèixer-vos més bé. No he sentit parlar com vós d'ençà que passava revista als voluntaris, ja fa vint anys.

HIGGINS.-    (Resignat. A contracor.)  Molt bé. Si vós ho dieu. Suposo que no sempre parlo com els bisbes.

SENYORA HIGGINS.-    (Calma el seu fill amb una carícia.)  Coronel Pickering, que em podria explicar amb exactitud l'estat de les coses a l'avinguda del doctor Andreu?

PICKERING.-    (Jovialment, perquè creu que hi ha hagut un canvi radical de tema.)  Sens dubte. Jo m'he traslladat a viure allà amb en Henry. Treballem plegats en la qüestió dels dialectes, ens resulta més pràctic...

SENYORA HIGGINS.-  Perfecte. Això ja ho sabia i ho trobo molt ben pensat. Però aquesta noia, on viu?

HIGGINS.-  Amb nosaltres, és clar. On hauria de viure si no?

SENYORA HIGGINS.-  Però en qualitat de què? Forma part del personal domèstic? I si no, què hi fa?

PICKERING.-    (Sospesant les paraules.)  Em sembla que ja veig per on va, senyora Higgins.

HIGGINS.-  Doncs que se m'emportin els diables si ho veig jo! He hagut de treballar amb la noia durant mesos per portar-la al nivell actual. A més a més, és útil. Sap on són les meves coses, em recorda els compromisos i coses d'aquestes.

SENYORA HIGGINS.-  I s'entén bé amb la teva majordoma?

HIGGINS.-  La senyora Pearce? Està encantada de la feina que li treu de les mans; abans que arribés l'Eliza, era ella qui m'havia de trobar les coses i recordar els compromisos. Però   —83→   se li ha girat el cervell a propòsit de l'Eliza. Es passa el dia repetint: «vostè no se n'adona, senyor». Oi, Pickering?

PICKERING.-  Sí, la fórmula és aquesta: «vostè no se n'adona!» Vet aquí el final de totes les nostres converses sobre l'Eliza.

HIGGINS.-  Com si jo parés algun moment de pensar en la noia i en les seves maleïdes vocals i consonants. N'estic fins al capdamunt, d'adonar-me'n, de controlar-li els llavis, les dents i la llengua, i això per no parlar de la seva ànima, que es la part més estranya del lot.

SENYORA HIGGINS.-  Sou un parell de criatures jugant amb la seva nina de carn i ossos.

HIGGINS.-  Jugant? T'equivoques, mare. En ma vida no he treballat tan intensament i amb tantes dificultats. Però no tens idea de com és d'apassionant agafar una persona entre les mans i transformar-la en una altra persona totalment distinta, només pel fet d'infondre-li un nou llenguatge. És com omplir l'abisme més profund que separa una classe de l'altra, una ànima de l'altra.

PICKERING.-    (Avança la seva cadira per acostar-se a la SENYORA HIGGINS, s'inclina cap a ella i parla amb una gran passió.)  Sí. Té un interès enorme. Li asseguro, senyora Higgins, que ens prenem la Liza amb la màxima seriositat. Cada setmana, o quasi cada dia, hi ha algun canvi.   (S'hi acosta encara més.)  Enregistrem minuciosament tots els progressos, prenem dotzenes de fotografies, impressionem una enorme quantitat de cilindres al gramòfon.

HIGGINS.-    (Atacant-li l'altra orella.)  Sí, mamà, és l'experiment més apassionant de la meva vida. Omple completament les nostres existències, oi, Pickering?

PICKERING.-  Ens passem el dia parlant de l'Eliza.

HIGGINS.-  Ensenyant l'Eliza.

PICKERING.-  Vestint l'Eliza.

SENYORA HIGGINS.-  Què?

HIGGINS.-  Inventant noves Elizes.

(Alhora i atropellant-se.)

HIGGINS.-  Té la finor d'oïda més extraordinària del món.

PICKERING.-  Li asseguro, benvolguda senyora Higgins, que aquesta noia...

HIGGINS.-  Com un papagai de l'Amazònia. He provat de fer-li repetir...

PICKERING.-  ...és un geni. Fins i tot toca el piano força bé.

HIGGINS.-  ...tots els sons que l'ésser humà és capaç d'emetre...

PICKERING.-  L'hem portada als concerts i a les revistes...

HIGGINS.-  ...en els cinc continents, els dialectes de l'Àfrica, la llengua dels hotentots...

PICKERING.-  I sempre se'n surt igual. Toca les melodies de memòria...

HIGGINS.-  ...coses que a mi em van costar anys d'aprenentatge...

PICKERING.-  ...després d'haver-les sentit una vegada només arribar a casa, tant si...

HIGGINS.-  ...i ella ho assimila en un instant, tal com raja, com si...

PICKERING.-  ...Es tracta de Beethoven, de Brahms, de cuplets o de folklore mexicà...

HIGGINS.-  ...no hagués fet res més en tota la vida.

PICKERING.-  Iaixò que tres mesos enrere no sabia ni què és un piano.

SENYORA HIGGINS.-     (Es fica els dits a les orelles perquè tots dos criden de mala manera per tapar l'altre i fan un soroll insuportable.)  Xt, xt, xt!  (Callen.) 

PICKERING.-  Li demano disculpes.   (Torna aposar la cadira a la distància convenient amb aire contrit.) 

HIGGINS.-  Perdó. Aquest Pickering, quan s'embala, no deixa ficar ni una paraula.

SENYORA HIGGINS.-  Mira qui parla. Calma't, home. Digui'm coronel, quan aquesta noia va arribar a l'avinguda del doctor Andreu, alguna cosa va arribar amb ella?

PICKERING.-  Va arribar el seu pare, però en Henry se'l va treure de sobre de seguida.

SENYORA HIGGINS.-  Hauria estat més apropiat que hi hagués entrat la seva mare. Però com que no va ser la seva mare, va entrar-hi una altra cosa.

PICKERING.-  No sé què pot ser.

SENYORA HIGGINS.-    (Que es retrata inconscientment com a dama de la seva època amb la resposta.)  Un problema.

PICKERING.-  Ah, ja ho entenc. El problema de fer-la passar per una persona distingida.

HIGGINS.-  Aquest problema corre a càrrec meu. De fet, ja l'he mig resolt.

SENYORA HIGGINS.-  No. Sou un parell de mascles estúpids. El problema és què fer-ne després.

HIGGINS.-  No hi sé veure res d'especial. Ella mateixa trobarà el seu camí. Amb tots els avantatges que li hauré proporcionat.

SENYORA HIGGINS.-  Els avantatges d'aquesta pobra dona que era aquí fa un moment! Els costums i les necessitats que impedeixen guanyar-se la vida a una dama però que li refusen els mitjans indispensables per satisfer-les. A aquests avantatges, us referiu?

PICKERING.-    (Per sortir del pas, una mica tallat.)  Tot s'arreglarà, senyora Higgins.   (S'aixeca per anar-se'n.) 

HIGGINS.-    (També s'aixeca.)  Ja li trobarem alguna feineta.

PICKERING.-  La noia es veu força contenta. No s'amoïni per ella. Passi-ho bé.   (Li dóna la mà com si reconfortés una nena espantada i es dirigeix cap a la porta.) 

HIGGINS.-  A més a més, no serveix de res preocupar-se'n ara! No podem pas tornar enrere. Adéu, mamà.   (Li fa un petó i segueix PICKERING.) 

PICKERING.-    (Es gira per pronunciar una última paraula de conhort.)  El món és ple de possibilitats. Ja farem el que convingui. Passi-ho bé.

HIGGINS.-    (A PICKERING, mentre surten plegats.)  Podem passar per casa a recollir-la i fer cap a la Virreina tots tres. Avui hi ha el vernissatge de l'exposició Nonell.

PICKERING.-  Molt bé, portem-la-hi. Tindrà sortides delicioses.

HIGGINS.-  I després, a casa, serà divertit veure com imita els personatges que haurem vist.

PICKERING.-  Formidable.

  (Se'ls sent riure tots dos a l'escala.) 

SENYORA HIGGINS.-    (S'aixeca d'una revolada impacient i torna a la feina a l'escriptori. Aparta un plec de papers en desordre, agafa un full del portapapers i prova d'escriure amb decisió. Al tercer intent hi renuncia, llença la ploma, s'agafa amb les ungles al cantell de la taula amb indignació i s'exclama.)  Oh, els homes! Els homes! Els homes!

*  *  *

(Quedava clar que ELIZA encara no passava per marquesa i que, per tant, HIGGINS no havia guanyat. Però el període de sis mesos encara no s'havia acabat. Fins que no es compleixi, ELIZA no haurà   —87→   de passar de debò per princesa. Qui es vulgui fer una idea de com han anat les coses, s'haurà d'imaginar un ball de gala al Liceu. Davant l'entrada, un baldaquí i una catifa que travessa la vorera fins a la calçada: hi ha una recepció excepcional. Una petita multitud s'aplega a banda i banda per veure els assistents.

Arriba un Rolls-Royce. PICKERING, de gala, amb creus, bandes i medalles, en baixa i ofereix la mà a ELIZA, que vesteix d'òpera, de nit, amb diamants, ventalls, flors i tots els complements. Segueix HIGGINS. L'auto se'n va i tots tres entren al vestíbul. Les portes s'obren quan s'hi acosten.

Després de pujar l'escalinata, es trobaran a la platea del teatre, convertida en una enorme sala de ball mitjançant la col·locació d'un empostissat muntat sobre les butaques, al nivell de l'escenari. Abans, els senyors dipositen els abrics i els barrets al guarda-roba.

Hi ha una sortida que dóna al guarda-roba de senyores. Hi entren abrigades i en surten esplendoroses. PICKERING murmura unes paraules a l'orella d'ELIZA i li indica la localització del guarda-roba. ELIZA se n'hi va. HIGGINS i PICKERING es treuen els abrics, els entreguen a la cambrera i agafen el tiquet.

Un dels assistents, que fa el mateix, els dóna l'esquena. Un cop pres el tiquet, es gira. És un home jove amb una presència imponent, dotat d'un rostre extraordinàriament pelut. Duu uns enormes mostatxos, que es desborden en patilles exuberants. Onades de pèl arrissat a les celles. Porta els cabells arranats al clatell, lluents de brillantina. D'altra banda, és molt elegant. Porta unes quantes condecoracions d'escàs valor. Evidentment, és estranger, es pot suposar que un d'aquells pandurs hongaresos de grans patilles. Malgrat la ferocitat dels mostatxos, és amable, simpàtic i loquaç.

Al moment que reconeix HIGGINS, desplega de bat a bat els braços i s'hi acosta amb entusiasme.)

PATILLES.-  Maestro, maestro.   (Abraça HIGGINS i li fa un petó a cada galta.)  Que no em recordeu?

HIGGINS.-  No pas. Qui dimonis sou?

PATILLES.-  El vostre deixeble! El vostre primer deixeble. El millor, el més gran dels vostres deixebles. Sóc el petit Nepommuck, l'infant prodigi. Us he fet famós per tot Europa. Vós em vàreu ensenyar fonètica. No us podeu haver oblidat de mi.

HIGGINS.-  Per què no us afaiteu?

NEPOMMUCK.-   Perquè no gaudeixo del vostre aspecte imposant, del vostre mentó, del vostre front. Quan m'afaito, ningú no es fixa en mi. Ara, en canvi, sóc famós. Em diuen el Dick de les patilles.

HIGGINS.-  I què hi feu, aquí, entre la crema de Barcelona?

NEPOMMUCK.-  Faig d'intèrpret. Parlo trenta-dues llengües. Sóc un home indispensable en parties cosmopolites. Ara que Europa està en guerra, els més interessants es fan aquí. Oi que vós sou capaç d'identificar el poble o el barri de qualsevol català a penes obre la boca? Doncs jo ho faig a escala europea.   (Un criat s'acosta corrent a NEPOMMUCK.) 

CRIAT.-   El necessiten. Sa excel·lència no entén un senyor grec.

NEPOMMUCK.-   Gràcies, sí, de seguida.

(El criat es perd entre la multitud.)

NEPOMMUCK.-    (A HIGGINS.)  Aquest diplomàtic grec fa veure que no parla ni entén el francès. Però a mi no m'enreda. És fill d'un rellotger de Carcassona. El seu problema es que gasta un accent del sud tan marcat que no gosa parlar-lo, per no delatar el seu origen. L'ajudaré a fer la comèdia, però haurà d'esquitxar la mosca, i fort. Tots els farsants acaben pagant. Ha, ha, ha!   (Corre a buscar el seu client.) 

PICKERING.-  És un expert de veritat? Podria desemmascarar l'Eliza i fer-li xantatge?

HIGGINS.-  Ja ho veurem. Si la descobreix, hauré perdut l'aposta.

(ELIZA surt del guarda-roba i es reuneix amb ells.)

LIZA.-  Nerviós, coronel?

PICKERING.-  Terriblement. Com el dia que havia d'entrar per primer cop en batalla. Sempre és el primer cop, que espanta.

LIZA.-  Doncs per a mi no és pas la primera vegada, coronel. Ho he fet dotzenes, centenars de vegades, quan vivia al meu soterrani, no gaire lluny d'aquí, somniant desperta. Ara sí que somio. Prometi'm que no deixarà que el professor Higgins em desvetlli, perquè si ho fa, m'oblidaré de tot i tornaré a parlar com aleshores.

PICKERING.-  Ni una paraula, Higgins, entesos?   (A ELIZA.)  Preparada?

LIZA.-  Preparada.

PICKERING.-  Doncs som-hi.

(Es dirigeixen a la sala, HIGGINS l'últim. PICKERING parla en veu baixa amb el criat.)

CRIAT.-  La senyoreta Doolittle, el coronel Pickering, el professor Higgins.

(Un cop a la sala, saluden un ambaixador i la seva senyora. NEPOMMUCK és al costat d'ella.)

AMBAIXADORA.-    (Dóna la mà a ELIZA.)  Com està?

AMBAIXADOR.-    (Ídem.)  Com està? Com anem, coronel Pickering?

LIZA.-    (Amb una magnífica compostura, impressiona l'ambaixadora.)  Li agraeixo la invitació. Ha estat molt amable.

  (S'endinsen a la sala.) 

AMBAIXADORA.-  És la seva filla adoptiva, coronel? Farà sensació.

LIZA.-    (Amb una lleu picardia.)  Què vol dir adoptiva, coronel?

PICKERING.-  Ha estat molt amable de recomanar-la a la comissió d'invitacions.   (Continua sala enllà.) 

AMBAIXADORA.-    (A NEPOMMUCK.)  Descobreixi-ho tot sobre ella. Interrogui-la.

NEPOMMUCK.-    (Amb una inclinació.)  Excel·lència...   (S'endinsa entre la multitud.) 

(De banda a banda de la sala, l'animació és en un moment àlgid. ELIZA passa entre la gent, tan concentrada en la prova que camina com una somnàmbula en un desert i no com una debutant en l'alta societat. Tothom calla per contemplar-la, admirar el seu vestit, les joies, l'estrany atractiu. Alguns dels joves més allunyats pugen a les cadires per mirar.)

NEPOMMUM.-    (S'acosta a ELIZA.)  Em permet aquest ball, senyoreta?

LIZA.-    (Fa la mitja inclinació.)  Encantada.   (S'allunyen ballant.) 

AMBAIXADOR.-  Com esteu, benvolgut Higgins? Avui teniu un competidor. S'ha presentat a tothom com a alumne vostre. És gaire solvent?

HIGGINS.-  Pot aprendre una llengua en quinze dies. En coneix unes quantes dotzenes. Senyal inequívoc d'estupidesa. Com a estudiós de la fonètica, no val res.

AMBAIXADORA.-  Ah, aquí tenim el professor Higgins. Ell ens en farà cinc cèntims. Professor, digueu-nos-ho tot sobre l'esplèndida damisel·la.

HIGGINS.-    (Més aviat de mal humor.)  Quina esplèndida damisel·la?

AMBAIXADORA.-  Ho sabeu molt bé. Em diuen que no s'ha vist mai res com ella a Barcelona des dels temps en què va arribar la reina Violant.   (NEPOMMUCK s'acosta al grup, amb notícies fresques.)  Ja el tenim aquí. Nepommuck, ha descobert alguna cosa sobre la senyoreta Doolittle?

NEPOMMUCK.-   Ho he descobert tot. És una impostora.

AMBAIXADORA.-  Una impostora? Impossible.

NEPOMMUCK.-  Sí! Sí. A mi no m'enganya. No és d'aquí.

AMBAIXADORA.-  Bestieses. Si parla un català perfecte.

NEPOMMUCK.-  Massa perfecte. Em pot ensenyar algun català que parli el català com caldria parlar-lo? Només els estrangers que han estat més ben ensenyats poden fer-ho així de bé.

AMBAIXADORA.-  És veritat que m'ha deixat estupefacta per la manera com ha pronunciat «li agraeixo la invitació». Tenia una institutriu que ho deia així, i em feia un respecte mortal. Però si no és catalana, d'on és?

NEPOMMUCK.-  Hongaresa.

TOTS ELS ALTRES.-   Hongaresa!

NEPOMMUCK.-   Hongaresa. I de sang reial. Jo sóc hongarès, i la sang reial no em passa desapercebuda.

HIGGINS.-  Ja li heu parlat en hongarès?

NEPOMMUCK.-   Només faltaria. Però ha estat molt hàbil. M'ha dit «si li plau, parli'm en català, no entenc el francès». Francès! Pretén que no distingeix la diferència entre el francès i l'hongarès. Impossible: els sap tots dos.

HIGGINS.-  I la sang reial? Com ho heu descobert?

NEPOMMUCK.-  L'instint, maestro,l'instint. Només la raça magiar pot donar aquest aire de qui porta a sobre el dret diví, i aquests ulls imperiosos. És una princesa.

AMBAIXADORA.-   Què hi dieu, professor?

HIGGINS.-  Jo dic que és una plebea recollida del fang que un expert ha ensenyat a parlar. La situo a la barriada de Can Pi, a l'Hospitalet. Família provinent de Caravaca.

NEPOMMUCK.-  Ha, ha, ha, ha! Oh, maestro, maestro,teniu una fixació amb els parlars de Barcelona. Per a vós, quan s'acaba el vostre país s'acaba el món.

HIGGINS.-    (A l'ambaixadora.)  Què hi diu la vostra excel·lència?

AMBAIXADORA.-   Naturalment, estic d'acord amb Nepommuck. Si més no és princesa.

AMBAIXADOR.-  No necessàriament legítima, és clar. Potser morganàtica, però sense dubte d'aquest llinatge.

AMBAIXADORA.-  Ara hi caic. Per això m'ha estranyat que preguntés al coronel què volia dir adoptiva. Espero no haver ofès Sa altesa.

HIGGINS.-  Doncs jo mantinc la meva opinió.

AMBAIXADORA.-  Oh, sou incorregible.

(El grup es dispersa, HIGGINS es queda sol i PICKERING s'hi acosta.)

PICKERING.-  On és l'Eliza? No l'hem de perdre de vista.

(ELIZA s'hi acosta.)

LIZA.-  Em sembla que no puc aguantar gaire més. Tothom em mira. Se m'ha acostat una senyora molt vella i m'acaba de dir que si Catalunya fos una monarquia, la reina parlaria com jo. Em sap greu que hagi perdut l'aposta per culpa meva, senyor Higgins. Ho he fet tan bé com he pogut, però ningú no em pot convertir en una persona com aquestes.

PICKERING.-  No l'has perduda, Eliza. L'has guanyada deu vegades i més.

HIGGINS.-  Sortim d'aquí. Ja en tinc ben bé prou, de la xerrameca d'aquests ximples.

PICKERING.-  L'Eliza està cansada i jo afamat. Sortim i anem a sopar a alguna banda.

(El laboratori de l'avinguda del doctor Andreu. Mitjanit. L'habitació és buida. El rellotge de la xemeneia toca les quatre. El foc és apagat. És una nit de primavera.

Se senten HIGGINS i PICKERING a l'escala.)

HIGGINS.-    (Fa un crit a PICKERING.)  Tanqueu amb clau Pickering. No tornaré a sortir.

PICKERING.-  Sí, sí. La senyora Pearce se'n pot anar a dormir? No necessitem res més, oi?

HIGGINS.-  Sí, li vaig dir que no ens esperés. És tardíssim.

(ELIZA obre la porta. Se la pot veure al replà il·luminat, guarnida amb totes les joies amb què acaba de fer guanyar l'aposta a HIGGINS. S'acosta a la xemeneia i encén els llums elèctrics. Està cansada. Destaca molt el contrast entre la seva pal·lidesa i els ulls i els cabells negres. L'expressió és gairebé tràgica. Es treu el mantó, deixa el ventall i els guants sobre el piano i seu a la banqueta, melangiosa, en silenci. Entra HIGGINS, vestit de nit, amb un abric lleuger i barret. Sosté una jaqueta d'estar per casa que ha agafat a baix. Es treu el barret i l'abric, els tira amb negligència sobre el revister, fa el mateix amb la jaqueta i es posa la d'estar per casa. Després, amb l'aire cansat, es deixa caure sobre la butaca de la llar de foc. Entra PICKERING, vestit de la mateixa manera. També es treu el barret i l'abric i està punt de tirar-los sobre els de HIGGINS, però s'hi repensa.)

PICKERING.-  No, la senyora Pearce posarà el crit al cel si ho escampem tot de qualsevol manera.

HIGGINS.-  Tireu-los al rebedor per l'ull de l'escala. Els trobarà al matí i els endreçarà. Es pensarà que estàvem borratxos.

PICKERING.-  Una mica sí que ho estem. Hi havia correu?

HIGGINS.-  No ho he mirat.   (PICKERING agafa els abrics i els barrets i baixa cap al rebedor. Mig cantant mig ballant, HIGGINS entona una tonada d'El giravolt de maig. De cop, s'atura i exclama) . M'agradaria saber on diantre s'han ficat les meves sabatilles!

(ELIZA li llança una mirada obscura, s'aixeca de sobte i surt. HIGGINS badalla un altre cop i reprèn la tonada. PICKERING torna, amb el correu.)

PICKERING.-  Tot són circulars, i aquesta carta d'amor per a vós.   (Tira les circulars a la xemeneia i s'hi planta al davant, sobre la catifa, amb l'esquena cap a la llar.) 

HIGGINS.-    (Dóna un cop d'ull a la carta.)  Un prestamista.   (La tira a la llar amb les circulars.) 

(ELIZA torna amb un parell de sabatilles d'home amb el taló aixafat. Les deixa a la catifa davant de HIGGINS i torna a seure al seu lloc sense dir una paraula.)

HIGGINS.-    (Torna a badallar.)  Ai, senyor! Quina nit! I quina gentada! Quina estúpida ximpleria!   (Aixeca el peu per descordar-se la sabata i es fixa en les sabatilles. Es queda immòbil a mig gest i se les mira com si haguessin aparegut soles.)  Si són aquí! Com és això?

PICKERING.-    (S'estira.)  Estic cansat de veritat. Un dia molt llarg, sí. El ball de gala, el gran sopar, i després la recepció! Massa coses bones alhora. Però heu guanyat l'aposta, Higgins. L'Eliza ha triomfat en tota la línia, oi?

HIGGINS.-    (Fervorós.)  Gràcies a Déu, tot s'ha acabat!

(ELIZA s'estremeix amb violència però els homes no se n'adonen. Recobra la calma i seu fredament, com abans.)

PICKERING.-  Estàveu nerviós al ball del Liceu? Jo sí. En canvi, l'Eliza, se la veia ben tranquil·la.

HIGGINS.-  Estava tranquil·la. És natural. Sabia que ho faria bé. A mi, el cansament em ve de tots aquests mesos de treball. La cosa va ser força interessant al principi, quan treballava amb la fonètica, però després es va anar fent insuportable. Si no m'hagués forçat a continuar, ja fa dos mesos que hauria plegat. Va ser una idea absurda. Tot això ha estat una bestiesa de dalt a baix.

PICKERING.-  Home, no tant! He trobat el ball realment excitant. El cor m'anava a cent.

HIGGINS.-  Els primers tres minuts, sí. Però quan he vist que guanyaríem sense el més petit esforç, m'he sentit com un ós en una gàbia, deambulant sense saber què fer. El sopar, encara pitjor. Allà asseguts, endrapant durant més d'una hora, sense cap maleïda persona amb qui parlar que no fos un idiota de l'alta societat. Pickering, no m'hi atraparan mai més. S'han acabat les marqueses prefabricades. Tot plegat ha estat un bon purgatori.

PICKERING.-  La vida social no és feta per a vós.   (Avança una mica cap al piano.)  A mi m'agrada força ficar-m'hi de tant en tant. Em fa sentir jove. Però la prova ha estat un èxit, un èxit immens. Un parell o tres de vegades m'he sufocat i tot, veient que l'Eliza ho feia tan bé. Si us hi fixeu, hi ha una colla de persones realment aristocràtiques que no se'n surten de cap manera. Són tan estúpides. Es pensen que són distingides de naixement. Per això no n'aprenen mai. Sempre cal un esforç professional per fer les coses bé en grau superlatiu.

HIGGINS.-  Exacte, això em treu de polleguera. Els estúpids   —96→   que no saben fer ni el seu estúpid ofici.   (S'aixeca.)  Però, gràcies a Déu, s'ha acabat. Ara ja me'n puc anar a dormir, i sense l'angoixa de l'endemà.  (La bellesa d'ELIZA es torna assassina.) 

PICKERING.-  Jo segueixo el vostre exemple. Un gran dia, sí senyor, un triomf per a vós. Bona nit.   (Surt.) 

HIGGINS.-    (El segueix.)  Bona nit.   (Des de la porta, per darrere l'espatlla.)  Apaga els llums, Eliza. I digues a la senyora Pearce que no em faci cafè per esmorzar. Prendré te.   (Surt.) 

(ELIZA s'esforça per controlar-se i aparentar indiferència mentre s'aixeca i camina fins a la xemeneia per apagar els llums. Però quan hi arriba està a punt de xisclar. S'asseu a la butaqueta de jordana i n'estreny fort els braços amb les mans crispades.)

HIGGINS.-    (Des de fora, en un accés d'exasperació.)  Però què diable he fet amb les meves sabatilles?   (Apareix al llindar.) 

LIZA. -    (Agafa les sabatilles i les hi tira, una darrere l'altra, amb tota la seva força.)  Aquí té les sabatilles. I aquí. Confiti-se-les! I que no li deixin viure ni un sol dia de felicitat, les sabatilles!

HIGGINS.-    (Estupefacte.)  Què cara...   (S'hi acosta.)  Què hi fas, aquí terra? Aixeca't de seguida.   (L'alça.)  Que hi ha algun problema?

LIZA.-    (Bleixant.)  Cap problema... Per a vostè. He guanyat l'aposta per vostè, oi? Amb això ja en té prou. I jo no compto, és clar.

HIGGINS.-  Que tu m'has fet guanyar l'aposta? Tu? Insecte   —98→   presumptuós! Jo, l'he guanyada! Per què m'has tirat les sabatilles?

LIZA.-  Perquè li vull trencar la cara, perquè el mataria, perquè és tan salvatge i egoista. Per què no em podia deixar allà on em va arreplegar, al mig del fang? Ara dóna gràcies a Deu perquè tot s'ha acabat, i ja m'hi pot tornar a llançar, es això?   (Els seus dits es crispen frenèticament.) 

HIGGINS.-    (Se la mira amb sorpresa glacial.)  Es veu que la criatura és nerviosa. Això és tot.   (ELIZA emet un udol de ràbia ofegada i, amb un gest instintiu, intenta esgarrapar-li la cara. HIGGINS l'agafa pels canells.)  Mi-te-la! Amaga les ungles, gateta. Com goses mostrar així el teu caràcter davant meu? Seu i porta't bé.   (La tira amb força a la butaqueta.) 

LIZA.-    (Impotent davant el pes i la força de HIGGINS.)  Què serà de mi? Què serà de mi?

HIGGINS.-  I què diable en sé, jo? Aniràs on et donarà la gana. Quina importància té, on vagis a parar?

LIZA.-  Ja ho sé, ja ho sé, que de mi tant se li'n dóna. Tant li faria que fos morta. No sóc res, per a vostè, menys que aquestes sapatilles.

HIGGINS.-    (Tronant.)  Sabatilles! Sabatilles!

LIZA.-    (Amb una amarga resignació.)  Sabatilles. No em pensava que hi hagués cap diferència, ara.

(Pausa. ELIZA desfeta i aclaparada. HIGGINS comença a sentir-se inquiet.)

HIGGINS.-    (Amb el seu to més arrogant.)  Es pot saber què t'agafà. Tens alguna queixa de la manera com se't tracta?

LIZA.-  No.

HIGGINS.-  Algun comportament incorrecte? En Pickering? La senyora Pearce? El servei?

LIZA.-  No.

HIGGINS.-  Espero que no em voldràs fer creure que jo t'he tractat malament.

LIZA.-  No.

HIGGINS.-  M'agrada sentir-t'ho dir.   (Més suau.)  Ja ho veig, estàs cansada... Tot això deuen ser els nervis. Després de tantes hores. Vols una mica de xampany?   (Va cap a la porta.) 

LIZA.-  No.   (Reprèn les bones maneres.)  Moltes gràcies.

HIGGINS.-    (Un altre cop de bon humor.)  T'has anat carregant durant dies. És natural que la perspectiva del ball de gala et produís ansietat. Però, veus? Ara ja ha passat.   (Li dóna uns copets al braç. Ella es crispa.)  Ja no hi ha res més que ens preocupi.

LIZA.-  No. Res més que el preocupi a vostè.   (De sobte s'aixeca i va a seure davant del piano, amb la cara amagada entre les mans.)  Déu meu! Voldria ser morta.

HIGGINS.-    (Se la mira, amb sincera sorpresa.)  Per què?, en nom del cel. Morta! Per què?   (S'hi acosta, amb un to enraonat.)  Mira, Eliza: aquest estat nerviós és purament subjectiu.

LIZA.-  No entenc què vol dir. Sóc massa ignorant.

HIGGINS.-  Tot són imaginacions. Estàs una mica baixa de to, res més. Ningú no et fa cap mal. No ha passat res dolent. Ara et fiques al llit com una bona noia i dorms. Plores una mica, dius les teves oracions, i et sentiràs més bé.

LIZA.-  Les seves oracions, ja les he sentides. «Gràcies a Déu que tot s'ha acabat!»

HIGGINS.-    (Impacient.)  Que no en dónes tu, de gràcies a Déu que tot s'hagi acabat? Ara seràs lliure i podràs fer el que et sembli.

LIZA.-    (Es desespera un altre cop.)  Quines coses puc fer? Que m'ha preparat per fer res? On aniré? Què serà de mi?

HIGGINS.-    (L'entén, però no s'impressiona gens.)  Ah, això és el   —100→   que et preocupa, oi?   (Es fica les mans a les butxaques i camina a la seva manera, fent sonar el que hi troba, com si condescendís, per pura gentilesa, a parlar d'una qüestió tan banal.)  Si fos de tu, no m'inquietaria per aquest motiu. M'imagino que no tindràs gaire dificultats per instal·lar-te en alguna banda, tot i que no m'havia adonat que te'n volguessis anar.   (Ella se'l mira de reüll, però ell no la mira, sinó que examina la safata plena de fruita i llaminadures del piano i decideix que es menjarà una poma.)  També podries casar-te, saps.   (Arrenca una bona mossegada de la poma i mastega sorollosament.)  Saps, no tots els homes són uns solters recalcitrants com en Pickering i jo. La majoria són de l'espècie que es casa   (els pobres diables) . I tu no ets pas tan lletja com això. La veritat és que de vegades és un plaer mirar-te. No ara, és clar, perquè plores i tens un aspecte tan repugnant com el del mateix diable. Però quan estàs de bon humor i ets tu mateixa, diria que ets atractiva. Per a la gent que aspira a casar-se, és clar. Vinga, ara vés-te'n a dormir, descansa. Demà et lleves, et mires al mirall i ja no hi veuràs un espantaocells.

(ELIZA se'l torna a mirar, sense obrir la boca i sense moure's. Però la mirada es perd perquè ell no s'hi fixa. Ell es menja la seva poma amb una somniadora expressió de beatitud, perquè realment és una poma molt bona.)

HIGGINS.-    (Se li ha acudit una idea brillant.)  La meva mare mateixa podria trobar-te un bon partit.

LIZA.-  No havia arribat tan avall ni a les Rambles.

HIGGINS.-    (Se li desperta l'atenció.)  Què vols dir?

LIZA.-  Venia flors. No em vaig vendre a mi mateixa. I ara que ha fet de mi una senyora, no tinc res més per vendre. Tant de bo m'hagués deixat allà on em va trobar.

HIGGINS.-    (Llença amb un gest definitiu el cor de la poma a la   —101→   llar de foc.)  Bestieses. No insultis les relacions humanes empastifant-les amb aquestes històries de compra-venda. No tens per què casar-te amb ningú que no t'agradi.

LIZA.-  Això, quina altra cosa puc fer?

HIGGINS.-  Un munt de coses. Per exemple, la vella idea de la botiga de flors. El coronel et podria avançar la quantitat que calgués: té els diners a cabassos.   (Amb una rialleta.)  Ell haurà de pagar els comptes del teu vestit i tots els accessoris... Que sumats al lloguer de les joies, no baixen de cent duros. Veus, dona? Fa sis mesos tenir una botiga de flors en propietat era demanar la lluna en un cove. Vinga! Que ja veuràs com tot anirà bé. Ara sí que m'haig de ficar al llit, tinc una son del diable. Per cert, he tornat perquè m'havia descuidat no sé què. Ara no me'n recordo.

LIZA.-  Les sabatilles.

HIGGINS.-  Ah, sí, les sabatilles. Si me les has tirat pel cap.   (Les recull i va per anar-se'n, però ella s'aixeca i li parla.) 

LIZA.-  Abans d'anar-se'n, senyor...

HIGGINS.-    (La sorpresa de sentir-se dir senyor li fa caure les sabatilles de les mans.)  Què?

LIZA.-  Desitjaria saber si els vestits que porto són meus o del coronel Pickering.

HIGGINS.-    (Torna al centre de l'habitació com si la pregunta fos el súmmum de la insensatesa.)  I què dimonis vols que en faci, el coronel, de la teva roba?

LIZA.-  La podria aprofitar per a la pròxima noia que vostè recollís per fer experiments.

HIGGINS.-    (Ofès i ferit.)  Això és tot el que penses, de nosaltres?

LIZA.-  No en vull sentir parlar més, d'aquesta qüestió. Només vull saber si tinc alguna cosa. La meva pròpia roba va ser cremada.

HIGGINS.-  I quina importància té? Per què te n'has de preocupar a aquestes hores de la matinada.

LIZA.-  Només vull saber què em puc endur. No voldria que després se m'acusi de robar.

HIGGINS.-    (Ara profundament ferit.)  De robar! No ho hauries d'haver dit, això, Eliza. Demostres que no tens sentiments.

LIZA.-  Em sap greu. Només sóc una noia ignorant i vulgar. I en la meva situació, haig d'anar amb peus de plom. No hi pot haver sentiments entre la gent com vostè i la gent com jo. Digui'm, si li plau, quines coses són meves i quines no.

HIGGINS.-    (Molt empipat.)  Per mi et pots emportar tot el que trobis en aquesta maleïda casa! Llevat de les joies, que són llogades. Estàs contenta, ara?   (Fa mitja volta sobre els talons i s'encamina a la porta, al límit de la còlera.) 

LIZA.-    (Es beu l'emoció d'ell com si fos un nèctar i el burxa per obtenir-ne més.)  Un moment, siusplau.   (Es treu les joies.)  Agafi-les, emporti-se-les al seu dormitori i guardi-les en lloc segur. No vull córrer el risc que desapareguin.

HIGGINS.-    (Furiós.)  Porta!   (Les hi posa entre les mans.)  Si fossin meves i no del joier, te les embotiria per aquesta gola tan ingrata.   (Se les fica a les butxaques de qualsevol manera, sense adornar-se que s'adorna les cames amb les cadenes que li pengen.) 

LIZA.-    (Es treu un anell.)  Aquest anell no és del joier. És un que vostè em va comprar al passeig de Gràcia. Ara ja no el vull.   (HIGGINS llença l'anell amb violència a la llar de foc, i es gira amb un gest tan amenaçador que ella recula contra el piano, es cobreix la cara amb les mans i crida.)  No em pegui.

HIGGINS.-  Pegar-te! Infame criatura, com goses acusar-me d'una cosa així? Tu sí que m'has ferit. M'has fet mal al cor.

LIZA.-    (Trèmula d'íntima satisfacció.)  Me n'alegro. Ja és hora que tasti la seva pròpia medecina.

HIGGINS.-    (Amb dignitat, en el seu més fi estil professional.)  Has aconseguit fer-me perdre el control, una cosa que m'ha succeït ben poques vegades abans. No penso dir res més, aquesta nit. Me'n vaig a dormir.

LIZA.-    (Insolent.)  Més val que deixi una nota a la senyora Pearce sobre el seu esmorzar. Per si jo no li dic res.

HIGGINS.-    (Amb un to formal.)  Maleïda sigui la senyora Pearce, maleït sigui el cafè i maleïda siguis tu. I   (frenètic)  maleïda sigui la meva follia, per haver malgastat una ciència adquirida amb esforç, i el tresor de la meva atenció i de la meva vida privada amb una trinxeraire sense cor.   (Surt amb una dignitat impressionant, però la perd quan dóna un cop de porta salvatge.) 

(ELIZA s'agenolla davant la llar de foc i busca l'anell. Quan el troba, pensa una mica què n'ha de fer. A la fi, el tira a la safata de la fruita i puja les escales plorant de ràbia.)

*  *  *

(El mobiliari de l'habitació d'ELIZA s'ha vist incrementat amb un gran armari i un sumptuós tocador. Entra i encén el llum. Va cap a l'armari, l'obre, en treu un vestit de carrer, un barret i un parell de sabates. Ho tira tot sobre el llit. Es treu el vestit de nit i les sabates. Agafa un penjador encoixinat de l'armari, l'enfila amb molta cura al vestit de nit i el penja al mateix armari, que tanca amb un cop de porta. Es posa les sabates, el vestit de carrer, i el barret. Agafa el rellotge de polsera de la tauleta de nit i se'l posa. Es posa també els guants, agafa la bossa de mà i mira a dins per comprovar si hi ha el portamonedes abans deposar-se'l sota l'aixella. S'acosta a la porta. Cada moviment tradueix una furibunda resolució.

Es dirigeix una última mirada al mirall.

De cop, es treu la llengua. Apaga el llum, surt i tanca la porta.

Mentrestant, al carrer, FREDDY Eynsford Hill enamorat com un xai, té els ulls clavats en el segon pis, on encara hi ha una finestra il·luminada.

El llum s'apaga.)

FREDDY.-  Bona nit, estimada, estimada, estimada.

(Surt ELIZA, i es tanca la porta al darrere amb un considerable espetec.)

LIZA.-  Es pot saber què hi fa, aquí?

FREDDY.-  No res. Aquí passo la majoria de les meves nits. És l'únic lloc on em sento feliç. No es rigui de mi, senyoreta Doolittle.

LIZA.-  No em digui senyoreta Doolittle. Liza és un nom prou bo per a mi.   (Ella s'esfondra i se li agafa a les espatlles.)  Freddy, no pensa de mi que sóc una trinxeraire sense cor, oi?

FREDDY.-  Oh, no, de cap manera, estimada meva. Com es pot imaginar una cosa així? Si es la més estimable, la més adorable...

(Perd el control i l'ofega amb petons. Ella, àvida de consol, hi respon. S'estan un en braços de l'altre. Arriba un vigilant d'edat avançada.)

VIGILANT.-     (Escandalitzat.)  Vinga, vinga, vinga.  (Se separen de seguida.) 

FREDDY.-  Perdoni. És que ens acabem de prometre.

(Se'n van corrents. El VIGILANT sacseja el cap, pensant en el seu propi festeig i en la vanitat de les esperances humanes. Se'n va en direcció contrària amb passes curtes de professional.

El vol dels enamorats els diposita a la placeta del capdamunt del carrer Balmes. S'hi aturen per pensar en el pròxim moviment.)

LIZA.-    (Sense alè.)  Aquell vigilant m'ha espantat. Però tu li has contestat molt bé.

FREDDY.-  Espero no haver-te desviat del teu camí. Cap a on anaves?

LIZA.-  A Colom.

FREDDY.-  Per fer què?

LIZA.-  Per fer un forat al mar.

FREDDY.-    (Horroritzat.)  Eliza, estimada. Què vols dir? Què et passa?

LIZA.-  Ja no té importància. Ara ja no hi ha ningú més al món. Només tu i jo, veritat?

FREDDY.-  Ni una ànima.

(Es concedeixen una altra abraçada. Els sorprèn un altre vigilant, molt més jove.)

SEGON VIGILANT.-   Vinga, vosaltres dos! Què és això? Què us heu pensat? Foteu el camp. I ben de pressa.

FREDDY.-  Sí, senyor, ben de pressa.

(Fugen corrents una altra vegada. No s'aturen fins a la plaça Molina per tornar a parlamentar.)

FREDDY.-  No tenia ni idea que els vigilants fossin tan diabòlicament pudorosos.

LIZA.-  La seva feina és fer fora les noies dels carrers.

FREDDY.-  Doncs a alguna banda haurem d'anar. No podem passejar tota la nit per la ciutat.

LIZA.-  Com que no? A mi em sembla que fóra meravellós passejar-hi per sempre més.

FREDDY.-  Oh, amor meu.

(S'abracen un altre cop, òbviament sense adonar-se de l'arribada d'un taxi, que s'atura.)

TAXISTA.-  Vol que el porti a alguna banda amb la senyoreta, senyor?   —106→     (Se separen amb un ensurt.) 

LIZA.-  Oh, Freddy, un taxi. No necessitàvem cap altra cosa.

FREDDY.-  Però, maleït sia, no porto diners.

LIZA.-  Jo en porto molts. El coronel diu que no s'ha de sortir mai de casa amb menys de cent pessetes a la butxaca. Escolta. Que ens porti tota la nit. I al matí aniré a veure la vella senyora Higgins i li preguntaré què puc fer. T'ho explicaré tot al taxi. I els vigilants no ens molestaran.

FREDDY.-  D'acord! Formidable!   (Al taxista.)  Primer a la Barceloneta, després al Tibidabo i després a Montjuïc.   (Pugen al taxi.) 

(La sala d'estar de la SENYORA HIGGINS. Està asseguda a l'escriptori com abans. Apareix la cambrera.)

CAMBRERA.-    (Des de la porta.)  Senyora, ha arribat el senyor Henry amb el coronel Pickering.

SENYORA HIGGINS.-  Molt bé, fes-los passar.

CAMBRERA.-  Ara telefonen. Crec que parlen amb la policia.

SENYORA HIGGINS.-  Què!

CAMBRERA.-    (S'acosta i abaixa la veu.)  El senyor està fora de sí. He pensat que més valia avisar-la.

SENYORA HIGGINS.-  Si m'hagués dit que el senyor Henry no estava excitat, encara m'hauria estranyat més. Quan acabin amb la policia, digue'ls que passin. Deu haver perdut alguna cosa.

CAMBRERA.-  Sí, senyora.   (Va per sortir.) 

SENYORA HIGGINS.-  Vés i digues a la senyoreta Doolittle que el senyor Henry i el coronel són aquí. Demana-li que no entri fins que l'enviï a buscar...

CAMBRERA.-  Sí, senyora.

(HIGGINS irromp a la sala, efectivament excitat, tal com ha dit la cambrera.)

HIGGINS.-  Saps què, mamà: quin embolic!

SENYORA HIGGINS.-  És clar, fill meu. Bon dia.   (Ell domina la impaciència i li fa un petó. La cambrera surt.)  Explica't. Què passa?

HIGGINS.-  L'Eliza s'ha escapat.

SENYORA HIGGINS.-    (Continua escrivint tan tranquil·la.)  La deus haver espantat.

HIGGINS.-  Que jo l'he espantada? Bestieses. Ahir a última hora li vaig encarregar que apagués els llums i aquestes coses, com sempre. Però en comptes d'anar-se'n a dormir es va canviar i se'n va anar. El llit no està desfet. Aquest matí ha vingut amb un taxi a recollir les seves coses abans de les set, i la imbècil de la senyora Pearce l'ha deixat fer sense dir-me'n una paraula. Què he de fer, ara, jo?

SENYORA HIGGINS.-  Espavilar-te sense, em penso. La noia té tot el dret d'anar-se'n, si vol.

HIGGINS.-    (Vaga per la cambra com un boig.)  Però si no trobo res. No recordo els compromisos. Jo...

(Entra PICKERING. La SENYORA HIGGINS deixa la ploma i es gira d'esquena a l'escriptori.)

PICKERING.-    (Es donen la mà.)  Bon dia, senyora Higgins. En Henry li ha explicat...   (Seu a l'otomana.) 

HIGGINS.-  Què diu aquest burro de comissari? Suposo que heu ofert una recompensa.

SENYORA HIGGINS.-    (S'aixeca, amb una sorpresa indignada.)  No em diràs que has enviat la policia darrere l'Eliza?

HIGGINS.-  I tant. Per a que serveix, si no, la policia? Què més podríem haver fet?   (Seu a la cadira elisabetiana.) 

PICKERING.-  El comissari només hi ha posat moltes pegues. Em sembla molt que sospita de nosaltres i ens atribueix intencions inconfessables.

SENYORA HIGGINS.-  És clar que sospita. I quin dret teniu d'anar a la policia i donar el nom de la noia com si es tractés d'una lladre o d'un paraigua extraviat o què sé jo? Com hi ha món!   (Torna a seure, molt enfadada.) 

HIGGINS.-  Però és que volem trobar-la.

PICKERING.-  Comprengui-ho, senyora Higgins, no podíem deixar que se n'anés d'aquesta manera. Què havíem de fer?

SENYORA HIGGINS.-  No teniu més cap, l'un i l'altre, que un nen petit. Per què...  (Entra la cambrera i interromp la conversa.) 

CAMBRERA.-  Senyor Henry, un senyor el vol veure amb urgència. L'han enviat de l'avinguda del doctor Andreu.

HIGGINS.-  Fotre! No estic per veure ningú, ara. Qui és?

CAMBRERA.-  Un tal senyor Doolittle.

PICKERING.-  Doolittle? Vol dir l'escombriaire?

CAMBRERA.-  No, senyor. És un cavaller.

HIGGINS.-    (S'aixeca d'un bot, excitat.)  Escolteu, Pickering, deu ser algun parent de l'Eliza que la deu haver acollit a casa seva. Algú de qui no sabem res.   (A la cambrera.)  Fes-lo passar, de pressa.

CAMBRERA.-  Sí, senyor.   (Surt.) 

HIGGINS.-    (S'acosta a la seva mare, impacient.)  Parents com cal. Ara en sabrem de noves.   (S'asseu a la butaqueta pal·ladiana.) 

SENYORA HIGGINS.-  Que no li coneixes la família?

HIGGINS.-  Només el seu pare. Aquell tipus de qui et vaig parlar.

CAMBRERA.-    (Anuncia.)  El senyor Doolittle   (es retira.) 

(Entra DOOLITTLE, esplèndidament vestit, com si hagués d'anar a una boda de categoria o s'hagués de casar ell mateix. Una flor al trau, un barret de seda rutilant i unes sabates de xarol completen l'efecte. Està massa capficat per l'assumpte que el porta per fixar-se en la SENYORA HIGGINS. Envesteix directament HIGGINS i l'interpel·la amb un to de retret vehement.)

DOOLITTLE.-    (Assenyala la seva persona.)  Miri aquí! Veu això? Doncs ho ha fet vostè.

HIGGINS.-  He fet què, bon home?

DOOLITTLE.-  Que no ho veu? Fixi's. La jaqueta, el barret.

PICKERING.-  Us l'ha comprat l'Eliza, aquest vestuari?

DOOLITTLE.-  L'Eliza? Què va! Per què m'havia de comprar roba, l'Eliza?

SENYORA HIGGlNS.-  Bon dia, senyor Doolittle. Vol fer el favor de seure?

DOOLITTLE.-    (Agafat a contrapeu en adonar-se que s'ha oblidat de la senyora de la casa...)  Perdoni, senyora.   (S'hi acosta i li estreny la mà que ella li estén.)  Gràcies.   (Seu a l'otomana, a la dreta de PICKERING.)  Estic tan atabalat amb tot això que m'ha passat, que no tinc el cap al seu puesto.

HIGGINS.-  Però què rediastre us ha passat?

DOOLITTLE.-  Si m'hagués passat a mi i ja està, doncs bueno. A tothom li passen tota classe de coses i ningú es pot queixar a ningú més que a la providència, com se diu vulgarment. Però això que em passa a mi m'ho ha fet vostè sol, o m'ho heu fet vós solet, Henry Higgins... I a sobre hai d'aprendre a parlar de vós.

HIGGINS.-  Que heu trobat l'Eliza?

DOOLITTLE.-  Que heu perdut l'Eliza?

HIGGINS.-  Sí.

DOOLITTLE.-  No sabeu la sort que teniu, la sort que teniu. Doncs no, no l'hai trobat. Però ella em trobarà de seguida, després d'això que vós m'heu fet.

SENYORA HIGGINS.-  Però, què li ha fet el meu fill, senyor Doolittle?

DOOLITTLE.-  Què m'ha fet? Arruïnar-me, destruir-me la felicitat. M'ha lligat de mans i peus i m'ha posat al mig de la moral burgesa!

HIGGINS.-    (Perd els estreps, s'aixeca, i es planta davant DOOLITTLE.)    —111→   Què és aquest numeret? Aneu borratxo. Sou boig. Jo us vaig donar vint duros. Després, he tingut dues converses amb vós, a deu duros l'hora. I no us he tornat a veure.

DOOLITTLE.-  Borratxo? Boig? Això mateix. És veritat o no és veritat que vau escriure una carta a un iaio sonajas que viu a Amèrica, que donava cinc millons pa fundar societats de reforma moral per tot el món i que us va demanar que inventéssiu un llenguatge universal a compte d'ell?

HIGGINS.-  Que! Ah, sí. Sí. És cert. El filantrop Ezra D. Wannafeller. Ja és mort.   (Torna a seure, un altre cop despreocupat.) 

DOOLITTLE.-  Sí. És mort. I jo estic ben fotut. Ara digueu, és veritat o no és veritat que li vau escriure una carta pa dir-li que el moralista més original de la península era, a criteri vostre, Henry Higgins, un tal Alfred Doolittle, un simple escombriaire?

HIGGINS.-  Home, recordo que després de la vostra segona visita vaig fer una broma estúpida d'aquesta mena.

DOOLITTLE.-  Ah. Ja en podeu dir una broma estúpida, ja. Aquesta broma, pa mi, és la trampa on he caigut. Tot perquè li vau proporcionar l'ocasió que buscava pa ensenyar que els americans no són com nosaltres, i saben reconèixer i respectar el mèrit en totes les classes socials, també les més humils. Són paraules del seu maleït testament, que, gràcies a la vostra estúpida broma, benvolgut Henry Higgins, em deixa una participació de la seva societat del formatge predigerit, amb una renda de dos-centes mil pessetes l'any, en la condició que pronunciï conferències pa la seva Fundació Wannafekller de Reforma Moral Humanitària, tantes vegades com m'ho demanin, amb un màxim de sis cada any.

HIGGINS.-  Per tots els diables, aquesta sí que és bona. Uf!   (De sobte s'il·lumina.)  Un acudit genial!

PICKERING.-  Sou ben afortunat, Doolittle. Això no passa mai dos cops.

DOOLITTLE.-  Les conferències no m'espanten. Tantes com vulguin, i sense entrebancar-me. Però em pega tres patades que facin de mi un cavaller. Qui li va demanar, al iaio, que em convertís en un gentelman? Jo era feliç. Jo era lliure. Podia sonsacar quartos de quasi tothom, quan me feien falta. Recordeu els sablassos que us vaig fer, Henry Higgins. Ara sóc jo, el pagano! Estic ben fotut. Tothom me demana parné. És una bona cosa per a vós, em diu el meu advocat. Segur?, dic jo. És una bona cosa per a vós, dic jo. Quan era pobre vai tenir un advocat, una vegada que van trobar un cotxet de nen petit al carretó de les escombraries. Em va arreglar la situació i se'm va treure de sobre tan de pressa com va poder, i jo a ell. Igual que els metges. Abans, quan estava malalt, me feien fora de l'hospital quan encara no m'aguantaven les cames, i no pagava res. Ara han descobert que tinc mala salut i que no puc viure si no em visiten dos vegades al dia. A casa, no puc bellugar una mà. L'ha de bellugar un altre. I jo pagar. Fa un any, no tenia cap parent al món, o els pocs que tenia no volien sentir parlar de mi. Ara en tinc cinquanta i ni un que sigui capaç de guanyar-se la vida. Hai de viure per als altres i no per a mi mateix: aquesta és la moral burgesa. Dieu que heu perdut l'Eliza. No tingueu por. Segur que està a la porta de casa meva. En lo contenta que estaria venent flors si el seu pare no fos un senyor respectable. El pròxim que trucarà a la meva porta sereu vós, Henry Higgins, pa ensenyar-me a parlar com els intel·lectuals i els burgesos i robar-me la gràcia del meu magnífic català. Ja l'he calat, segur que és pa cobrar les lliçons, que ha muntat tot l'assunto.

SENYORA HIGGINS.-   Però, benvolgut senyor Doolittle, no té   —113→   per què suportar tot això, si de veritat no vol. Ningú l'obliga a acceptar el llegat, pot renunciar-hi, veritat, coronel?

PICKERING.-  Així ho tinc entès.

DOOLITTLE.-    (Suavitza el to, en atenció al sexe femení.)  Aquesta és la tragèdia, senyora. És fàcil dir això, «pot renunciar-hi». Prò no tinc el coratge que se necessita. Qui de nosaltres el té? Estem tots intimidats, senyora. Intimidats. Si rebutjo, què m'espera, a les meves velleses? L'hospici. Ja em toca tenyir-me els cabells perquè me donin feina del meu ofici de paleta de la construcció. Si jo hagués estat un pobre honrat i hagués fet els meus estalvis, ara podria renunciar al llegat. Prò pa què havia d'estalviar, si els pobres honrats podrien ser millonaris, vista la poca felicitat que disfruten. Ells no saben què és la felicitat. Prò jo, que sóc un pobre de mala vida i no un pobre honrat, no tinc res que em salvi de l'uniforme de l'hospici si no són les fotudes dos-centes mil pessetes l'any que me catapulten al mig de la burgesia.   (Excusi les meves expressions, senyora, prò en la meva situació, vostè també les diria.)  Te giris com te giris, igualment t'han de fotre. Ara hai d'escollir entre l'Escil·la de l'hospici i el Caribdis de la burgesia. I no tinc el coratge pa resignar-me a l'hospici. Intimidat, estic. Venut. Acorralat. Gent més feliç que jo buidarà les meves escombraries i me demanaran propina. I jo, convertit en un infeliç, els miraré amb enveja. Això és lo que el seu fill m'ha fet.   (L'emoció l'ennuega.) 

SENYORA HIGGINS.-  Doncs jo m'alegro de saber que no penseu fer cap disbarat, senyor Doolittle, perquè així queda resolt el problema del futur de l'Eliza.

DOOLITTLE.-    (Amb malenconiosa resignació.)  Sí, senyora. S'espera de mi que m'ocupi de les necessitats de mig món amb dos-centes mil de renda.

HIGGINS.-    (S'aixeca d'un bot.)  Bestieses. No s'ha d'ocupar de l'Eliza i no ho farà. Ja no li pertany. Vaig pagar-n'hi vint duros. Doolittle, sou un home honrat o un bergant?

DOOLITTLE.-    (Indulgent.)  Mig mig, Henry, com tothom. Mig mig.

HIGGINS.-  Vau agafar els diners, oi? Doncs no teniu dret a agafar-la també a ella.

SENYORA HIGGINS.-  No siguis absurd, Henry. I si vols saber on és l'Eliza, és aquí, a l'habitació dels convidats.

HIGGINS.-    (Atònit.)  A l'habitació dels convidats!!! Doncs ara mateix la porto.   (S'encamina cap a la porta amb decisió.) 

SENYORA HIGGINS.-     (S'aixeca i li corre al darrere.)  Calma't, Henry. Seu!

HIGGINS.-  Jo...

SENYORA HIGGINS.-  Seu aquí, fill, i escolta'm.

HIGGINS.-  Molt bé, molt bé, molt bé.   (Es deixa caure, desmanyotat, sobre l'otomana, amb el rostre girat cap als finestrals.)  Però trobo que ens ho hauries pogut dir fa mitja hora.

SENYORA HIGGINS.-  L'Eliza m'ha vingut a veure aquest matí. M'ha explicat la brutalitat amb què vosaltres dos la vau tractar.

HIGGINS.-    (Fa un altre bot.)  Què?

PICKERING.-    (També s'aixeca.)  Però senyora Higgins, això s'ho ha inventat. No la vam maltractar pas. Si a penes li vam dir res, i ens vam separar en un ambient òptim.   (Es gira cap a HIGGINS.)  Higgins, suposo que no la vau tractar malament després que jo me n'anés a dormir.

HIGGINS.-  Al contrari. Va ser ella que em va tirar les sabatilles a la cara. Es va comportar de la manera més ofensiva sense que jo li donés el més petit motiu. Les sabatilles volaven cap a mi al moment que vaig posar el peu a l'estudi. Abans que   —115→   pogués dir una paraula. I va usar un llenguatge absolutament horrible.

PICKERING.-    (Atònit.)  Però, per què? Què li havíem fet?

SENYORA HIGGINS.-  Em penso que jo ho sé força bé. La noia sembla més aviat afectuosa, oi, senyor Doolittle?

DOOLITTLE.-  Té un cor d'àngel, senyora. En això ha sortit al pare.

SENYORA HIGGINS.-  Justa. Per això us havia posat estimació a l'un i a l'altre. Ha treballat molt dur, per a tu, Henry. No crec que us adoneu de què significa, per a una noia del seu estament, un esforç cerebral d'aquesta naturalesa. Bé. Segons sembla, quan ha arribat el gran dia de la prova i ella ha acomplert per compte vostre aquesta extraordinària empresa sense cometre un sol error, vosaltres dos us vau estar allà, sense adreçar-li la paraula, felicitant-vos entre vosaltres perquè tot s'havia acabat i comentant fins a quin punt us havia avorrit l'experiment. I després d'això, us estranya que us hagi tirat les sabatilles pel cap! Jo, al seu lloc, us hauria tirat els ferros de la xemeneia.

HIGGINS.-  Però si no li vam dir res. Només que estàvem cansats i teníem ganes d'anar a dormir, oi, Pickering?

PICKERING.-    (S'arronsa d'espatlles.)  Sí, això i prou.

SENYORA HIGGINS.-    (Amb ironia.)  Res més?

PICKERING.-  Res més. En absolut.

SENYORA HIGGINS.-  No li vau donar les gràcies, no la vau afalagar, no la vau admirar, no li vau dir que ho havia fet esplèndidament bé.

HIGGINS.-    (Impacient.)  Però si ho sabia de sobres. Simplement, no li vam fer cap discurset, si et refereixes a això.

PICKERING.-    (Se li remou la consciència.)  Potser vam ser una mica desconsiderats. Està molt enfadada?

SENYORA HIGGINS.-    (Torna a l'escriptori.)  Tinc por que no   —116→   vulgui tornar amb vosaltres a l'avinguda del doctor Andreu. Sobretot ara que el senyor Doolittle està en condicions de mantenir-la en la posició que li heu donat. Però diu que està disposada a enterrar el passat i veure-us com a amics.

HIGGINS.-    (Furiós.)  De debò! Aquesta sí que és bona!

SENYORA HIGGINS.-  Si em promets que et controlaràs, li demanaré que vingui. Si no, ja te'n pots anar cap a casa. Avui ja m'has pres prou temps.

HIGGINS.-  Molt bé, d'acord. Pickering, porteu-vos bé. Hem de lluir les nostres maneres més versallesques en honor i glòria de la criatura que vam treure del fang.   (S'abandona de mal humor a la cadira elisabetiana.) 

DOOLITTLE.-    (Protesta.)  Vinga, vinga, Higgins, una mica de respecte pels meus sentiments burgesos.

SENYORA HIGGINS.-  Recorda la teva promesa, Henry.   (Toca el timbre de l'escriptori.)  Senyor Doolittle, vol fer el favor de passar un moment al balcó. No m'agradaria que la seva filla rebés el cop del seu nou estat abans de fer les paus amb aquests dos senyors. No li sap greu?

DOOLITTLE.-  Com vostè digui, senyora. Qualsevol cosa per ajudar en Henry a treure-me-la de sobre.   (Desapareix darrere els finestrals.) 

(La cambrera respon el truc del timbre, PICKERING seu al lloc de DOOLITTLE.)

SENYORA HIGGINS.-  Si et plau, demana a la senyoreta Doolittle que vingui.

CAMBRERA.-  Sí, senyora.   (Surt.) 

SENYORA HIGGINS.-  Ara, Henry, porta't bé.

HIGGINS.-  Em portaré perfectament.

PICKERING.-  Li asseguro que ho fa tan bé com pot, senyora Higgins.

(Pausa. HIGGINS tira el cap enrere, estira les cames i es posa a xiular.)

SENYORA HIGGINS.-  Henry, fill meu, no tens un aspecte gaire agradable, amb aquest posat.

HIGGINS.-    (Es redreça.)  No pretenia tenir un aspecte agradable, mare.

SENYORA HIGGINS.-  Tant li fa. Només volia fer-te parlar.

HIGGINS.-  Per què?

SENYORA HIGGINS.-  Perquè si parles, no pots xiular.

(HIGGINS gruny. Pausa gràvida.)

HIGGINS.-    (S'aixeca, impacient.)  On dimoni s'ha ficat la mossa? És que l'hem d'esperar tot el dia?

(Entra ELIZA, radiant, segura de sí, encarnació convincent de les bones maneres. Porta un cistellet de labors i es comporta com si fos a casa seva. PICKERING està massa sorprès per aixecar-se.)

LIZA.-  Com està, professor Higgins? Es troba bé?

HIGGINS.-    (Mig s'ofega.)  Que si em...   (No pot dir res més.) 

LIZA.-  Segur que s'hi troba. No està mai malalt. Encantada de veure'l, coronel Pickering.   (S'aixeca apressadament i s'estrenyen la mà.)  Fa fresqueta, aquest matí, veritat?   (Ella seu a la seva esquerra. Ell al seu costat.) 

HIGGINS.-  No provis de fer aquest joc, amb mi. Sóc jo, que te l'he ensenyat i amb mi no funciona. Aixeca't i anem cap a casa. I no et facis la idiota.

  (ELIZA agafa una labor del cistellet i es posa a cosir sense adonar-se per res del seu rampell.) 

SENYORA HIGGINS.-  Molt galant, Henry. Cap dona podria resistir una invitació com aquesta.

HIGGINS.-  Deixa-la, mare. Deixa-la que parli per ella mateixa, i t'adonaràs de seguida que no té una sola idea que jo no li hagi ficat al cap ni una paraula que jo no li hagi ficat a la boca.   —118→   Et dic que jo he creat aquesta cosa de les fulles de col llençades i trepitjades de la Boqueria. I ara pretén fer amb mi el paper de gran dama.

SENYORA HIGGINS.-    (Amb un to plàcid.)  És clar, és clar. Però ara fes el favor de seure.   (HIGGINS torna a seure, encès de còlera.) 

LIZA.-    (Que, aparentment, no fa cap cas de HIGGINS i continua treballant amb tota la calma. A PICKERING.)  Que té la intenció d'abandonar-me del tot, ara que l'experiment s'ha acabat, coronel Pickering?

PICKERING.-  De cap manera. No ho ha de considerar un experiment. Aquesta paraula em posa nerviós.

LIZA.-  Com que sóc una fulla de col llençada i trepitjada...

PICKERING.-    (Espontàniament.)  Això no.

LIZA.-    (Amb la mateixa calma.)  ...A més a més, li dec tant que em sabria molt de greu si s'oblidés de mi.

PICKERING.-  Molt amable de part seva, senyoreta Doolittle.

LIZA.-  ...no és perquè hagi pagat els meus vestits. Sé que vostè és generós amb tothom en qüestió de diners. És que he après a ser ben educada de vostè, i és la bona educació que fa una senyora, oi? Ja veu que em va resultar ben difícil tenint sempre davant els ulls l'exemple del professor Higgins. Jo havia estat ensenyada a ser com ell, incapaç de controlar-me i dient grolleries a la més petita provocació. No hauria sabut mai que les persones amb classe no es comporten així si no arriba a ser per vostè.

HIGGINS.-  Alça!!

PICKERING.-  Només és la seva forma de ser, ja ho sap. No ho fa pas expressament.

LIZA.-  Tampoc no ho feia expressament jo, quan era una florista. Només era la meva forma de ser. Però ho feia. I al capdavall, aquí hi ha la diferència.

PICKERING.-  Sens dubte, però, ell la va ensenyar a parlar, cosa que, com sap, jo no hauria pogut fer.

LIZA.-    (Indiferent.)  Només faltaria. És la seva professió.

HIGGINS.-  Maleït sia!

LIZA.-    (Amb el mateix to.)  És exactament com aprendre els balls de moda, res més. Sap quan va començar de debò, la meva educació?

PICKERING.-  Quan?

LIZA.-    (Deixa la feina un moment.)  Quan vostè em va dir senyoreta Doolittle, el dia que vaig venir per primer cop a l'avinguda del doctor Andreu. Aleshores vaig començar a respectar-me a mi mateixa.   (Torna a cosir.)  I després van venir centenars de petites coses que vostè feia sense fixar-s'hi, perquè les fa amb naturalitat. Coses com aixecar-se, treure's el barret, obrir la porta...

PICKERING.-  Oh, si això no és res.

LIZA.-  Sí, detalls que volien dir que pensava en mi i em considerava alguna cosa més que una minyona. Tot i que estic segura que hauria fet igual amb una minyona, si l'haguessin deixat entrar a la sala. Vostè no es va treure mai les sabates al menjador en presencia meva.

PICKERING.-  No hi ha de donar importància. En Higgins es treu les sabates allà on sigui.

LIZA.-  Ja ho sé. I no l'hi censuro. Ell és així, oi? Però per a mi, que vostè no ho fes va marcar la diferència. Si ens hi fixem, deixant de banda les coses que tothom pot arribar a fer bé   (la manera de vestir, el parlar, i tot això) , la diferència entre una senyora i una florista no es troba en la manera de comportar-se sinó en la manera com és tractada. Per al senyor Higgins, jo sempre seré una florista del carrer, perquè sempre m'ha tractat com a florista i sempre m'hi tractarà. En canvi, per a   —120→   vostè, puc ser una senyora, perquè sempre m'ha tractat com una senyora i sempre m'hi tractarà.

SENYORA HIGGINS.-  Henry, fes el favor de no cruixir les dents.

PICKERING.-  Realment, és molt amable de part seva, senyoreta Doolittle.

LIZA.-  M'agradaria que em digués Eliza, si no li sap greu.

PICKERING.-  Moltes gràcies, Eliza, encantat.

LIZA.-  I també m'agradaria que el professor Higgins em digués senyoreta Doolittle.

HIGGINS.-  Abans et veuré a l'infern.

SENYORA HIGGINS.-  Henry! Henry!

PICKERING.-    (Rient.)  Per què no li replica amb el mateix llenguatge. No se n'estigui. Li estarà bé.

LIZA.-  No puc. Abans ho hauria pogut fer, però ara ja no puc tornar enrere. Vostè em va explicar que quan s'emporten una criatura a un país estranger, aprèn l'idioma en poques setmanes, i s'oblida del que sabia. Doncs jo sóc una criatura al seu país. He oblidat el meu propi llenguatge i no puc parlar sinó el seu. Aquesta és la veritable ruptura amb les Rambles. Quan surti de casa seva, tot s'haurà acabat.

PICKERING.-    (Molt alarmat.)  Però què diu? Vostè tornarà a casa, no? Oi que perdonarà en Higgins?

HIGGINS.-    (S'aixeca.)  Perdonar-me! Esteu d'ullera! Deixeu que se'n vagi. Que vegi com no se'n surt sense nosaltres. Sense el meu suport, es tornarà a trobar al mig del fang en tres setmanes.

(DOOLITTLE apareix al finestral del mig. Dirigeix una mirada de dignitat ultratjada a HIGGINS, avança lentament i en silenci cap a la seva FILLA, que està d'esquena a ell i no s'adona de la seva presència.)

PICKERING.-  És incorregible. Vostè no s'hi tornarà a trobar, oi?

LIZA.-  No. Ara no. Mai més. He après la lliçó. Encara que ho intentés, no crec que fos capaç de dir una sola expressió del meu repertori anterior.   (DOOLITTLE li toca l'espatlla esquerra. Perd el domini d'ella mateixa i deixa caure la labor en veure l'espectacle de l'esplendor del seu pare.)  Ah-ah-ahou-ou-uahhh!

HIGGINS.-    (Amb un quiquiriquic de triomf.)  Ahà! No us ho deia? Ah-ah-ahou-ou-uahhh! Ah-ah-ahou-ou-uahhh! Victòria! Victòria!   (Es tira sobre el divan, amb els braços encreuats i les cames estirades, en un posat arrogant.) 

DOOLITTLE.-  No denigreu la noia. I tu no em miris així, Eliza. No és culpa meva. M'han caigut a sobre alguns diners.

LIZA.-  Aquesta vegada deus haver munyit un milionari, papa.

DOOLITTLE.-  Exacte. Prò avui m'he vestit pa una gran ocasió. Me dirigeixo a Sant Pau del Camp. La teva madrastra es casa en mi.

LIZA.-    (Indignada.)  I estàs disposat a caure prou avall com per casar-te amb aquella dona tan vulgar?

PICKERING.-    (Conciliador.)  Ho hauria de fer, Eliza.   (A DOOLITTLE.)  Com és que ha canviat d'opinió, la senyora?

DOOLITTLE.-    (Compungit.)  Intimidació, ministre, intimidació. La moral burgesa reclama les seves víctimes. Per què no et poses el barret, Eliza, i véns a veure com em desvio del bon camí.

LIZA.-  Si el coronel diu que hi haig d'anar, hi vaig.   (Quasi sanglotant.)  Em rebaixaré i deixaré que m'insulti tant com vulgui.

DOOLITTLE.-  No tinguis por. Ara ja no es fica en ningú, pobra dona. La respectabilitat burgesa li ha enfonsat el caràcter.

PICKERING.-    (Estreny amb gentilesa el colze d'ELIZA.)  Sigui amable amb ells, Eliza. Agafi-s'ho bé.

LIZA.-    (Es força a somriure, malgrat la poca gràcia que li fa.)  Està   —122→   bé. Només perquè es vegi que no hi ha rancúnia. Torno d'aquí a un moment.   (Surt.) 

DOOLITTLE.-    (Seu al costat de PICKERING.)  La cerimònia em posa extraordinàriament nerviós, coronel. Si vós volguéssiu acompanyar-me i ajudar-me a passar la prova.

PICKERING.-  Però no és pas la primera vegada! Ja es va casar amb la mare de l'Eliza.

DOOLITTLE.-  D'on ha tret això, coronel.

PICKERING.-  D'enlloc. Però havia suposat... És tan natural...

DOOLITTLE.-  Doncs no. No és tan natural, coronel. Això és cosa de burgesos. Jo he actuat sempre com un pobre de mala vida. Prò no digui res a l'Eliza, que no lo sap. No he tingut coratge pa dir-li.

PICKERING.-  Molt bé. Deixem-ho córrer, si no li sap greu.

DOOLITTLE.-  I vindrà a l'església, coronel, pa ajudar-me.

PICKERING.-  Amb molt de gust. Tant com pugui col·laborar un solter.

SENYORA HIGGINS.-  Que hi puc venir jo, senyor Doolittle? Em sabria molt de greu perdre'm la seva boda.

DOOLITTLE.-  Estaria molt honorat per la seva condescendència, senyora. La pobra vella valorarà la seva presència com un honor extraordinari. Està ben malament, de pensar que els dies feliços ja no tornaran.

SENYORA HIGGINS.-    (S'aixeca.)  Doncs vaig a demanar el cotxe i a canviar-me.   (Tots els homes s'aixequen, menys HIGGINS.)  No tardaré ni deu minuts.   (Mentre va cap a la porta, entra ELIZA, que va amb barret i es corda els guants.)  Jo també vinc a l'església per veure la boda del teu pare. Si et sembla, pots venir amb el meu cotxe. El coronel ens seguirà amb el nuvi.

(La SENYORA HIGGINS surt. ELIZA avança cap al mig de l'habitació, entre la balconada central i l'otomana. PICKERING es posa al seu costat.)

DOOLITTLE.-  El nuvi! Quina parauleta. Fa que un home vegi ben bé en quina situació es troba.   (Agafa el barret i va cap a la porta.) 

PICKERING.-  Abans que me'n vagi, Eliza. Perdoni en Higgins i torni a casa.

LIZA.-  No crec que el meu pare em deixi. Oi, papà?

DOOLITTLE.-    (Melangiós però magnànim.)  Han jugat amb molta habilitat en tu, aquests dos esportistes. Si arriba a ser només un, segur que el caces. Prò eren dos, i un pa l'altre s'han anat passant la pilota, per dir-ho d'alguna manera.   (A PICKERING.)  Molta astúcia, coronel, pró jo no m'enfado. Jo faria igual. Tota la vida he sigut la víctima d'una dona radera l'altra. Per això no faig cap retret pa haver donat esquinasso a l'Eliza. Jo no m'hi vull ficar. Se n'hem d'anar, coronel. Fins una altra, Higgins. Ens veiem a Sant Pau del Camp, Eliza.   (Surt.) 

PICKERING.-    (Entabanador.)  Torni amb nosaltres, Eliza.   (Segueix DOOLITTLE.) 

(ELIZA surt al balcó per evitar estar sola amb HIGGINS. Ell s'aixeca i la segueix. Ella torna a entrar immediatament i va cap a la porta, però HIGGINS corre pel balcó i es planta davant seu abans que hi arribi, amb l'esquena contra la porta.)

HIGGINS.-  Què, ja m'has fer prendre prou medecina de la meva, com en dius tu? No n'has tingut prou? Posaràs seny d'una vegada o encara vols abusar mes?

LIZA.-  Vostè pretén que torni perquè li busqui les sabatilles, li aguanti els accessos de mal humor i vagi amunt i avall a les seves ordres.

HIGGINS.-  Però si jo no he dit pas que vulgui que tornis.

LIZA.-  Ah, no? Doncs de què parlem?

HIGGINS.-  Parlem de tu, no de mi. Si tornes, et tractaré tal com t'he tractat sempre. No puc canviar el meu caràcter i no tinc intenció de canviar les meves formes. Les meves formes són exactament les mateixes que les del coronel Pickering.

LIZA.-  Això no és cert. Ell tracta una florista com si fos una marquesa.

HIGGINS.-  I jo tracto una marquesa com si fos una florista.

LIZA.-  Entesos.   (Torna enrere amb tota la circumspecció i seu a l'otomana, de cara a la finestra.)  Tothom igual.

HIGGINS.-  Ni més ni menys.

LIZA.-  Com el meu pare.

HIGGINS.-    (Somriu, tot i que està una mica desconcertat.)  Sense acceptar la comparació en tots els seus extrems, Eliza, és veritat que el teu pare no és un esnob, i que s'adaptarà perfectament a totes les situacions en què el posi el seu excèntric destí.   (Seriós.)  El gran secret, Eliza, no és tenir bones o males maneres o qualsevol mena específica de maneres, sinó tenir les mateixes maneres amb totes les criatures humanes. En una paraula, que ens hem de comportar com si fóssim al paradís, on no hi ha vagons de tercera classe i on una ànima val tant com una altra.

LIZA.-  Amén. Vostè és un bon predicador.

HIGGINS.-    (Irritat.)  La qüestió no és que et tracti bruscament, sinó si m'has vist mai tractar ningú millor.

LIZA.-    (Amb sobtada sinceritat.)  Tant me fa com em tracti. M'és igual que m'insulti. No m'importaria portar un ull de vellut, no fóra el primer cop. Però   (s'aixeca i li planta cara)  no vull que m'esclafin.

HIGGINS.-  Doncs surt del meu camí, perquè no m'aturaré per tu. Parles de mi com si fos un autobús.

LIZA.-  És que ho és, un autobús. Avança a batzegades i no té cap consideració per ningú. Però me'n puc sortir sense vostè. No es pensi que no.

HIGGINS.-  Ja ho sé, que pots. Ja t'ho vaig dir, que podies.

LIZA.-    (Ofesa, s'aparta d'ell a l'altre extrem de l'otomana amb la cara girada cap a la xemeneia.)  Ja ho sé, que m'ho va dir, animal. Se'm volia treure de sobre.

HIGGINS.-  Mentidera!

LIZA.-  Gràcies.   (Seu amb dignitat.) 

HIGGINS.-  Suposo que no t'has preguntat mai si jo podia passar sense tu.

LIZA.-    (Seriosa.)  Ara no hi doni la volta. Haurà de passar sense mi.

HIGGINS.-    (Arrogant.)  Puc passar sense ningú. Tinc la meva pròpia ànima, la meva pròpia espurna de foc diví. Però   (amb sobtada humilitat)  t'enyoraré, Eliza.   (Se li asseu al costat, a l'otomana.)  Les teves idees estúpides m'han ensenyat alguna cosa, ho confesso amb humilitat i agraïment. I m'he acostumat a la teva veu i a la teva presència. Fins i tot m'agraden força.

LIZA.-  Doncs les té totes dues, al gramòfon i a l'àlbum de fotos. Quan se senti sol sense mi, faci girar la màquina. Ella no té sentiments per ferir.

HIGGINS.-  Però no hi puc fer girar la teva ànima. Deixa'm els sentiments i emporta't la veu i la cara. No són tu.

LIZA.-  Vostè és un dimoni. Sap retorçar el cor d'una noia amb la facilitat que un altre li torçaria el braç. La senyora Pearce ja m'havia avisat. Cada vegada que l'ha volgut plantar, vostè l'ha fet canviar d'idea a l'últim minut. Tot i que la senyora Pearce no li importa, com tampoc li importo jo mateixa.

HIGGINS.-  És la vida, que m'importa. La humanitat. I tu n'ets una part que he trobat en el camí i ha pres forma a casa meva. ¿Què més se'm pot demanar, tu o qui sigui?

LIZA.-  Jo no em vull preocupar de ningú que no es preocupi de mi.

HIGGINS.-  Comportament comercial, Eliza. Com   (reproduint el seu parlar de les Rambles amb una precisió professional)  «compri una dotsaneta, axudi aquehta florihta», és això, oi?

LIZA.-  No m'escarneixi. No és gaire generós per part seva.

HIGGINS.-  No he escarnit ningú en ma vida. Escarnir és contrari al respecte per les ànimes i els rostres humans. Només expresso el meu just menyspreu pel mercantilisme. Ni mercadejo ni mercadejaré mai amb els afectes. Em tractes d'animal perquè no em pots reclamar res a canvi d'haver-me portat les sabatilles o trobat les ulleres. Eres una estúpida. Una dona portant les sabatilles a un home és un espectacle penós. És que jo te les he portat mai, les sabatilles? Quan me les vas tirar pel cap, em vaig fer una idea força millor de tu. És inútil que et comportis com una esclava i després vulguis que em preocupi de tu. Qui es preocupa d'un esclau? Si tornes, torna en nom de la companyonia, perquè no hi haurà res més. T'he donat mil vegades més del que tu m'has donat a mi. I si tens l'audàcia de tornar a fer valer el truc del gosset que porta les sabatilles, en comptes d'assumir la meva meravellosa creació de la marquesa Eliza, et tancaré la porta al nas, al teu nas d'estúpida.

LIZA.-  I per que la va fer, aquesta creació, si no es volia preocupar de mi?

HIGGINS.-    (Amb sinceritat.)  Per què? Doncs perquè és la meva feina.

LIZA.-  I no pensava en les desgràcies que em podria causar?

HIGGINS.-  Hauria estat creat, el món, si el seu creador hagués tingut por de causar desgràcies? Crear vida equival a crear desgràcies. Les desgràcies només poden evitar-se d'una manera:   —127→   destruint tot el que ha estat creat. T'has fixat que els covards sempre ploren demanant que matin tots els causants de les desgràcies?

LIZA.-  Jo no sóc un predicador. No les he pensades mai, aquestes coses. Però em fixo en una cosa: que no es fixa en mi.

HIGGINS.-    (S'aixeca d'un bot i passeja amunt i avall amb fúria.)  Eliza, ets una idiota. He malgastat els tresors d'un esperit digne d'Ausiàs Marc presentant-lo davant teu. Entén d'una vegada per totes que jo seguiré el meu camí i faré la meva feina sense preocupar-me gens ni mica de què ens pugui passar, ni a tu, ni a mi. Jo no estic pas intimidat com el teu pare i la teva madrastra. De manera que pots tornar o anar-te'n al botavant: tu mateixa.

LIZA.-  I per què hauria de tornar?

HIGGINS.-    (Salta de genolls a l'otomana i s'inclina cap a ella.)  Per passar-ho bé. Per la mateixa raó que et vaig admetre.

LIZA.-    (Amb la cara girada.)  Així em pot fer fora l'endemà al matí si no ho faig tot com li agrada.

HIGGINS.-  Sí. I tu te'n pots anar l'endemà si no ho faig tot com t'agrada.

LIZA.-  I anar a viure amb la meva madrastra.

HIGGINS.-  Sí, o a vendre flors.

LIZA.-  Tant de bo pogués tornar a la meva panera de flors! No dependria de vostè, ni del meu pare, ni de ningú. Per què em va prendre la independència? Per què hi vaig renunciar? Ara sóc una esclava, malgrat els meus vestits.

HIGGINS.-  De cap manera. Si vols, t'adoptaré com a filla i et fixaré una renda. O preferiries casar-te amb en Pickering?

LIZA.-    (Es gira i el mira als ulls amb fúria.)  No em casaria amb vostè encara que m'ho demanés, i això que no ens portem tanta diferència d'anys.

HIGGINS.-    (La corregeix afablement.)  Diferència «d'edat», no «d'anys».

LIZA.-    (Perd els estreps i s'aixeca.)  Parlo com em sembla! Ara ja no és el meu professor.

HIGGINS.-    (Reflexiu.)  Tampoc no crec que en Pickering volgués. És un solter tan convençut com jo mateix.

LIZA.-  Jo no ho pretenc, això, no es pensi. Mai m'han faltat pretendents. En Freddy Hill mateix m'escriu dues i tres vegades al dia, pàgines i més pàgines.

HIGGINS.-    (Sorprès desagradablement.)  Maleït insolent!   (Es tira enrere i es troba assegut sobre els talons.) 

LIZA.-  Hi té tot el dret, si vol, pobre noi. I a més a mes, m'estima.

HIGGINS.-    (Deixa estar l'otomana.)  Tu no tens el dret d'encoratjar-lo.

LIZA.-  Totes les noies tenen el dret de ser estimades.

HIGGINS.-  Què? Per imbècils com aquell?

LIZA.-  En Freddy no és cap imbècil. I si és feble i pobre, i em necessita, potser em farà més feliç que alguns altres que em donen cent voltes, em tracten com un drap brut i no em necessiten.

HIGGINS.-  Pot fer alguna cosa per tu? Aquesta és la qüestió.

LIZA.-  Potser sóc jo, que puc fer alguna cosa per ell. Però no he pensat mai en nosaltres fent res l'un per l'altre. I vostè no pensa en res més. Jo només vull ser natural.

HIGGINS.-  En resum: tu voldries que estigués tan enamorat de tu com en Freddy, oi?

LIZA.-  De cap manera. No és la mena de sentiment que desitjo de vostè. I no estigui tan segur, de vostè i de mi. Si jo hagués volgut, hauria pogut ser una noia dolenta. Conec més be aquestes coses que vostè, per savi que sigui. No hi ha res més   —129→   fàcil per a una noia com jo que fer que els homes li vagin al darrere. I al cap d'un minut cada un de vostès dos hauria desitjat la mort de l'altre.

HIGGINS.-  D'acord, Eliza, d'acord. Però, aleshores, de què dimonis estem discutint?

LIZA.-    (Molt torbada.)  Només desitjo una mica d'amabilitat. Ja sé que sóc una noia ignorant i vulgar, i vostè un cavaller cultivat. Però no sóc un tros de fang enganxat a la seva sabata. Tot això que hai fet   (es corregeix)  que he fet, no ho he fet pels vestits ni pels taxis, sinó perquè estàvem bé plegats i hi'cabat -i he acabat- per posar-li afecte. No pretenia que m'anés al darrere i que oblidés la diferència que ens separa. Només volia que siguem una mica més bons amics.

HIGGINS.-  Perfectament, jo penso igual. I en Pickering també. Eliza, ets una ruca.

LIZA.-  Aquesta no és la resposta que em mereixo.   (Es deixa caure a la cadira de l'escriptori i es posa a plorar.) 

HIGGINS.-  No te'n mereixeràs cap més fins que no deixis de ser una pobra idiota. Si vols ser una senyora, hauràs de renunciar a sentir-te menyspreada si els homes que coneixes no es passen la meitat del dia fent el ploricó a la teva falda i l'altra meitat posant-te ulls de vellut. Si no ets capaç de suportar la fredor de la meva manera de viure i l'esforç que demana, torna al fang. Treballa fins que t'assemblis més a un animal que a un ésser humà, i després refrega't i baralla't i beu fins que caiguis adormida. És una bona vida, la vida del fang. És autèntica, és càlida, és violenta. Es pot sentir com travessa fins i tot les pells més gruixudes. Es pot tastar i ensumar sense cap aprenentatge, sense el més petit esforç. No com la ciència, la literatura, la música clàssica, la filosofia i l'art. Tu creus que sóc un home fred, insensible, egoista, oi que sí?   —130→   Molt bé, doncs vés-te'n amb la gent que t'agrada, casa't amb qualsevol verro sentimental folrat de diners, amb un parell de llavis ben gruixuts per besar-te, i un parell de botes ben gruixudes per clavar-te-les al cul. Si no saps apreciar les coses que tens, més valdrà que tinguis les que saps apreciar.

LIZA.-    (Desesperada.)  És el tirà més cruel del món. No val la pena parlar amb vostè. Qualsevol cosa que digui, la gira contra mi. Sempre estic equivocada. Però sap molt bé, i ho ha sabut sempre que no és res més que un fanfarró. Sap que no puc tornar al fang, tal com diu, i que no tinc més amics al món que vostè i el coronel. Sap molt bé que no podria acostumar-me a viure amb un home vulgar després d'haver viscut a casa seva. I és una perversa crueltat insultar-me pretenent que ho puc fer. Es pensa que em veuré obligada a tornar a casa seva perquè no tinc cap més lloc per anar si no és amb el meu pare. Però no estigui tan segur de tenir-me sota el seu peu, ni que em pugui trepitjar i fer callar. Em casaré amb en Freddy, i ho faré tan aviat com el pugui mantenir.

HIGGINS.-    (Fulminat.)  En Freddy!!! Aquest jovenet imbècil! Aquest pobre diable que no trobaria feina de noi d'encàrrecs ni que tingués el valor de buscar-la! Dona, no comprens que he fet de tu un bon partit per a un rei?

LIZA.-  En Freddy m'estima, i això fa que per a mi sigui un rei. No vull que treballi. Ell no ha estat educat per fer-ho com jo. Em dedicaré a fer classes.

HIGGINS.-  I de què les faràs, en nom del cel?

LIZA.-  D'això que m'ha ensenyat. De fonètica.

HIGGINS.-  Ha! Ha! Ha!

LIZA.-  M'oferiré com a ajudant de l'hongarès pelut.

HIGGINS.-    (S'aixeca fet una fúria.)  Què! Aquell impostor? Aquell xerraire? Aquell ignorant? I l'iniciaries en els meus   —131→   mètodes i els meus descobriments? Intenta-ho i et retorçaré el coll.   (L'agafa per les espatlles.)  Em sents?

LIZA.-    (Desafiadora, sense oposar resistència.)  Endavant, retorci. Es pensa que m'importa? Ja ho sabia, que un dia o altre m'havia de pegar.   (La deixa anar. Pica amb el peu de ràbia per haver-se deixat endur i recula amb tanta empenta que cau assegut sobre l'otomana.)  Ahà! Ara ja sé com fer-ho. Quina estupidesa no haver-hi pensat abans! No em pot prendre els coneixements que m'ha donat. Diu que tinc una oïda més fina que la seva. I puc ser amable i educada amb la gent, que és molt més del que vostè pot fer. Ahà!   (Fa faltes expressament, per provocar-lo.)  Es quedarà fotut, Henry Higgins, ben fotut. Ja em resbalen   (fa petar els dits.) Les amenaces i els discursos. Ficaré un anunci als diaris dient que la famosa marquesa del ball del Liceu és una exflorista ensenyada per vostè, i que està en condicions d'ensenyar a qui sigui -en sis mesos per mil pessetes- la manera de ser tan marquesa com ella. Ah, quan penso com m'he arrossegat als seus peus, com he estat insultada i trepitjada, quan només havia d'aixecar el dit petit per ser tan important com el professor Higgins. Em donaria bufetades i tot!

HIGGINS.-    (La mira, meravellat.)  Condemnada barjaula insolent! Però és millor que somicar, millor que portar sabatilles i buscar ulleres, no?   (S'aixeca.)  Per tots els sants, Eliza, vaig dir que faria de tu una dona. Doncs ja està fet. Ara m'agrades!

LIZA.-  Gira en rodó i m'afalaga per reconciliar-se amb mi, ara que ja no em fa por i que puc fer el que sigui sense vostè.

HIGGINS.-  És clar que sí, ximpleta. Fa cinc minuts eres una pedra lligada al meu coll. Ara ets una torre inexpugnable, un vaixell de guerra com jo. Tu, jo i en Pickering serem tres companys solters en comptes de dos homes i una noieta sense cap.   —132→     (Torna la SENYORA HIGGINS, vestida per al casament. ELIZA recobra un posat de freda elegància.) 

SENYORA HIGGINS.-  El cotxe ens espera, Eliza. Estàs a punt?

LIZA.-  Quan vulgui. El professor també ve?

SENYORA HIGGINS.-  De cap manera. No en sap, d'estar-se a l'església. Es passa l'estona fent observacions en veu alta sobre la pronunciació del capellà.

LIZA.-  Així ja no ens veurem, professor, adéu-siau.   (Va cap a la porta.) 

SENYORA HIGGINS.-    (S'acosta a HIGGINS.)  Adéu, fill.

HIGGINS.-  Adéu, mare.   (Va per fer-li un petó, però es recorda d'alguna cosa.)  Ah, escolta, Eliza, demana pernil i formatge de cabra, vols? I compra'm un parell de guants de camussa, del número vuit, i una corbata que lligui amb el vestit nou. Tria el color tu mateixa.   (La seva veu alegre, serena, vigorosa, evidencia que és absolutament incorregible.) 

LIZA.-    (Amb un to condescendent.)  El número vuit és massa petit, si els vol folrats de llana. Té tres corbates noves que s'ha descuidat al calaix del rentamans. El coronel Pickering prefereix el formatge d'ovella, i vostè no nota la diferència. Aquest matí he telefonat a la senyora Pearce perquè no es descuidés del pernil. No em puc imaginar com s'ho farà sense mi.   (Se'n va majestuosament.) 

SENYORA HIGGINS.-  Tinc por que no l'hagis consentida massa, aquesta noia, Henry. Passaria ànsia per vosaltres dos si no n'estigués tant, del coronel Pickering.

HIGGINS.-  D'en Pickering? Bestieses. Es casarà amb en Freddy. Ha! Ha! En Freddy! En Freddy! Ha! Ha! Ha! Ha! Ha!!!!!  (Continua rient mentre cau el teló.)