Semblança

Narcís Comadira: una poètica de la pregunta

Un itinerari a través dels títols dels llibres de poesia

L'obra poètica de Narcís Comadira (Girona, 1942) és extensa i diversa. Diversitat de motius i de temes, diversitat de registres lingüístics i formals, diversitat en les figuracions de la veu i de les tessitures dels seus enunciats. I, tot i així, es tracta d'una obra que, observada ja en el seu conjunt, ofereix una profunda coherència i una línia argumental i nuclear que es pot resseguir a través de la reflexió que susciten els seus títols successius.

Reflexionar sobre el significat nuclear del títol de cadascun dels llibres que integren el corpus poètic de Comadira és una bona estratègia per comprendre el flux dels motius temàtics que imperen en la seva poesia. Per fer això només cal consultar la seva compilació poètica última, Formes de l'ombra. Poesia 1966-2002 (2002), i observar els títols dels poemaris recollits en aquest volum, el qual presenta la totalitat de la seva obra reconeguda i canònica, i a la qual s'hi haurà d'afegir ara el seu últim títol publicat, Llast (2007).

L'itinerari que marca l'esmentat volum compilatori del 2002 comença ja des dels primers títols, La febre freda (1966) i Papers privats (1969), dos primers llibres fins ara dorments en les seves edicions de poca difusió i ja desaparegudes, fins al penúltim títol, L'art de la fuga, publicat l'any 2002. Aquest itinerari transcorre pels títols Amic de plor (1969) i El verd jardí (1972). Després hi trobem Les ciutats (1976), llibre que registra una reflexió sobre la ciutat com a sinècdoque i indici d'una identitat europea, i Desdesig, també de 1976 i que inclou Un passeig pels bulevards ardents, de 1974, un dels millors poemes narratius de la postmodernitat, un viatge per paisatges desolats on la identitat de l'ésser i la missió de l'artista contemporani es debaten entre la injustícia i el caos, entre la llibertat i el terror, entre les imponents icones d'una avantguarda deshumanitzada i els silenciosos paradigmes de l'art i de la bellesa com a recinte d'una resistència moral i solidària a través de la història. Més enllà de la història, aquest discurs líric i reflexiu, atemporal, és habitat per una modernitat que recull ecos de l'humanisme medieval i de les presències serenes, pictòriques i inefables dels mestres primitius italians. Després de Desdesig, un crit líric amb una arrel metafísica que s'indica ja des de les cites de W. Shakespeare i de J.Donne que inicien i conclouen el llibre, vindrà Terra natal (1978) i Àlbum de família (1980), dos llibres d'alta reflexió sobre les circumstàncies històriques i personals que construeixen una consciència ja escindida i problemàtica. A aquesta reflexió seguirà el llibre Enigma (1985). Potser s'hauria d'especificar que el llibre Enigma, dins el volum Formes de l'ombra. Poesia 1966-2002, ve precedit pel poemari Lírica lleugera, el qual té una data de publicació molt més tardana (2000); però aquesta lírica lleugera conté diversos poemes de diverses èpoques i de diverses circumstàncies, lletres de cançons, i algunes invectives satíriques plenes d'humor, d'enginy inventiu i formal. Enigma és un llibre important dins de l'obra de Narcís Comadira, alhora síntesi dels seus trets més característics i indici de canvi cap als seus llibres posteriors, els quals seran més hermètics en la seva concepció figurativa i més expressionistes en la seva invenció de temes i de motius. Enigma inclou dos extensos poemes d'alta tensió reflexiva, un «Reqviem» profundament litúrgic i «Triomf de la vida», que es resolt en una descripció darwiniana del procés de la vida fins a arribar a l'animal humà. En general, aquest llibre Enigma conté també el que serà ja una constant en l'última poesia comadiriana: una intensa, admirada i admirable reflexió sobre el fet poètic, sobre el fenomen de l'escriptura i sobre la necessitat, la gràcia, el sacrifici i la dedicació que acompanyen aquesta estranya, involuntària i conscient activitat poètica en un món convuls i aclaparat de pragmatisme. Efectivament, els llibres que seguiran, En quarantena (1990), Usdefruit (1995), el ja anomenat Lírica lleugera (2000) i L'art de la fuga (2002), revelen una veu lírica ja molt depurada en la seva recerca formal i amb un domini absolut dels diferents i molt diversos nivells de reflexió i de parla, de discurs poètic.

Recentment, fora ja del volum compilatori, el 22 de gener de 2007, dia del seu aniversari, Comadira acaba de publicar Llast (2007). Aquest últim títol revela un Comadira en la plenitud i total domini del seu art. El llibre es compon de poemes que, en formes molt diverses, presenten una sorprenent flexibilitat temàtica i reflexiva. Un teixit on la precisió lògica i gramatical del català es posa al servei del llenguatge poètic universal per aconseguir aquella síntesi inspirada d'emoció i d'intel·ligència, de cultura en el sentit més profund de significació. Mirat en el seu conjunt, i dins el sistema poètic general, la seva lectura constitueix una experiència poc habitual: una mostra de l'estricte domini formal d'una veu registrada en una commovedora capacitat per a formalitzar experiències unànimes i d'alta tensió sentimental i intel·lectual, un patrimoni només de la poesia d'alt voltatge.

Activitats poètiques

Un dels trets característics de l'obra de Narcís Comadira és la diversitat. Pintor i poeta des de molt jove, la seva activitat en els dos camps es manté excepcionalment paral·lela i activa en tots dos, sense que cap d'aquests predomini ni en intensitat ni en qualitat sobre l'altre. I, potser més excepcionalment encara, cap de les dues activitats es pot interpretar com a il·lustració de l'altra.

En l'àmbit de l'escriptura, Comadira ha compost també obres de teatre, publicades i ja representades, com La vida perdurable (1992), L'hora dels adéus (1995) o El dia dels morts (1997). Comadira és també un reconegut traductor, principalment de poesia, però també de literatura dramàtica. Les seves últimes traduccions per a l'escena van ser la versió de Les tres germanes d'A. Txèjov (2005) i la traducció de Orgia, de Pier Paolo Passolini. Tot i que també ha fet traduccions de l'anglès (per exemple Shakespeare, W. H. Auden o R. Lowell), la seva principal dedicació en aquest camp ha estat la traducció de l'italià. A part de la seva traducció al castellà de les novel·les L'Airone, de Giorgio Bassani, i de la Fratelli d'Italia, d'Alberto Arbasino, també ha traduït per a l'escena catalana La Grande magia, d'Eduardo de Filipo (1988), I giganti della montagna, de Luigi Pirandello (1999) i Orgia (2005), de Pier Paolo Pasolini. Però, i de manera principal, s'ha dedicat a la traducció de la poesia italiana. La seva gran antologia de la poesia italiana en dos volums (Edicions 62, MOLU; 1985 i 1990, respectivament), que va des de Francesco d'Assisi fins a Pier Paolo Pasolini, l'acredita com un bon coneixedor d'aquesta tradició poètica, una dedicació permanent que culmina actualment en la seva magnífica i reconeguda traducció dels Canti de Giacomo Leopardi.

Com a assagista, i deixant de banda la seva columna setmanal al Quadern del diari El País, o els seus sempre polèmics i radicals articles sobre qüestions de política cultural, lingüística o literària, els seus llibres d'assaig revelen un escriptor de pensament original, informat i precís en les seves aportacions i amb una capacitat notable de presentar els arguments de forma enormement vivaç i amb un estil tant personal com persuasiu. Aquestes mateixes qualitats apareixen en els seus llibres de prosa i d'assaig com Girona, matèria i memòria (1989), Fórmules magistrals (1997), Sense escut (1998), L'ànima dels poetes (2002) i Camins d'Itàlia (2005). D'altra banda, i també en l'àmbit de la reflexió assagística, Comadira, que és llicenciat en història de l'art, es dedica sobretot a l'anàlisi de la plàstica i de l'arquitectura de la primera meitat del segle XX europeu, i és un especialista en allò que podríem denominar com a Noucentisme. En aquest àmbit, són importants el seu estudi bàsic i exhaustiu sobre un dels arquitectes fundacionals d'aquest període:Rafel Masó, arquitecte noucentista (1996), escrit en col·laboració amb l'arquitecte Joan Tarrús, i el seu últim títol d'assaig, fonamental dins la literatura crítica d'aquest moviment, Forma i prejudici: escrits sobre el Noucentisme (2006).

Dolors Oller