Semblança de Vicent Alonso

Vicent Alonso (Godella, L'Horta, País Valencià, 1948), professor de literatura catalana de la Universitat de València. Fundà i dirigí la revista de literatura Daina. Fundà i fou membre del consell de redacció de Caràcters, revista d'informació literària, la segona època de la qual aparegué l'any 1997 amb el nom: Caràcters, revista de llibres. L'any 1983 començà la seua obra poètica amb la publicació de Vel de claredats (Prometeo, València, 1983). Posteriorment, han aparegut també: Albes d'enlloc (Edicions 62, Barcelona, 1985), una part del qual fou traduït a l'euskera, Mugaz Handiko Egunsentiak (Pamiela, Iruñea, 1986), per Dani Salaberri; Ritme de clepsidra (Tres i Quatre, València, 1986); Cercles de la mirada (Bromera, Alzira, 1998), que meresqué el premi Ausiàs Marc de poesia, i Del clam de Jasó (Eumo-Cafè Central, Barcelona, 2002), un recull de poesia en prosa que constitueix la seua darrera publicació poètica. En col·laboració amb Anna Montero ha traduït els llibres de Charles Baudelaire: Petits poemes en prosa (Edicions del Mall, Barcelona, 1984), que fou reeditat a València amb el títol L'Spleen de París (Tres i Quatre, 1994), i Els paradisos artificials (Edicions del Mall, Barcelona, 1985). L'any 1986 aparegué la seua versió de Tristan Tzara, L'home aproximatiu (Gregal, València) i el 1993, El meu cor al descobert i Noves notes sobre Edgar Poe, de Charles Baudelaire, i els Assaigs breus, de Michel de Montaigne, tots dos a l'editorial valenciana Albatros. L'any 2006, l'editorial Proa, comença l'edició dels Assaigs de Michel de Montaigne traduïts per Vicent Alonso, amb la publicació del Llibre I, que ha merescut el premi de la crítica Serra d'Or i el premi Qwerty de Barcelona TV. L'any 2007 aparegué el Llibre II i el 2008 el Llibre III, que completa la traducció. Ha publicat nombrosos articles d'opinió (Avui, El Temps, Levante-EMV...) i de crítica literària (Daina, Caràcters, El Temps, Caplletra...). Durant els darrers anys ha escrit al Quadern de l'edició valenciana del diari El País la sèrie quinzenal «Contra el mal de viure», i actualment la nova sèrie quinzenal «A manera de tascó», totes dues sobre llibres i temes literaris. L'any 2004 amb Trajecte circular. Notes d'un dietari, que havia guanyat el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2003, convocat per l'editorial Bromera, va començar la publicació del seu dietari.

Poètica

Poesia, coneixement i diàleg*

La literatura té segurament tantes justificacions com usuaris que la fan servir des de la lectura o la creació. Això és ja un tret decisiu que he de tenir en compte per a la seua definició. Tothom sap que si parlem de poesia, aquest subjectivisme partidista encara es podria proposar amb més energia. No sóc dels qui s'hi oposen, certament. Em sembla, tanmateix, que la reivindicació descarada del punt de vista mereix situar-se, si n'he de traure algun profit, en el context de la literatura com a forma de coneixement. I ja ací, hauria de precisar que parle d'un coneixement que poca cosa té a veure amb aquelles claredats i distincions que les versions clàssiques del racionalisme proposaven i que, conseqüentment, sóc més aviat partidari d'acceptar relativismes d'índoles diverses.

La poesia que he escrit, com la que a hores d'ara em propose escriure, és un intent de conèixer el món, el meu món. Llançar sobre la seua superfície la xarxa del llenguatge poètic és com tractar de dilatar-la i que per algun clavill es deixe veure l'ànima de les coses. Però l'intent només té sentit quan es fa des de la humilitat de qui confia en la bondat de les aparences, és a dir, sense el parti pris que implica hipostatitzar idees, tot convertint-les en la llanterna il·luminadora del procés que hauria de proporcionar-nos, necessàriament, un coneixement immutable i definitiu. Si ho mire bé, la poesia té a veure amb processos que no tenen final, que ens submergeixen dins la mar sempre canviant de les aparences. Aquestes bé que donen compte dels fets de la vida que visc i que puc compartir des d'emocions comunes. Vés per on, puc així reblar el clau d'aquesta argumentació comprimida, és a dir, reclamar un coneixement que, perquè admet els punts de vista, no em condemna al solipsisme. Potser la poesia, la meua poesia, no transmet tant continguts com emocions, però creu en el diàleg i el practica sense interrupcions excessives. D'una banda, i com un propòsit, amb els lectors; d'una altra, i com una exigència, amb els poetes, fet que em serviria per seguir el paral·lelisme amb altres formes del coneixement i establir-ne les diferències substancials. Perquè d'aquest diàleg no se'n deriva cap progrés ni cap poètica es llança per la borda com un llast inútil.

* Text publicat inicialment a ELS MARGES: Sobre poesia i sobre la meva poesia, núm. 78, 2006, i revisat posteriorment per l'autor.

Vicent Alonso, abril de 2008