La mar o el Puigcampana, carrers
secs i polsosos de l'estiu; o, terra endins, l'Aitana, la font de
Partagat, el Molinell, s'escola a l'era Onisa la memòria, el
record que es capbussa als canalons, barranc del Cinc, noms i llocs
només per als meus ulls: el núvol que es dibuixa en
el retall blavós de la solana, adolescent o infant,
ressonava el meu pas en els carrers de l'alba. La ciutat albirada
al dematí, com foraster furtiu; la ciutat ofegada entre
muntanyes obre els seus ponts com llargues mans; anuncien el temps
de la monotonia, carrer de sant Llorenç, sant Nicolau i sant
Nicolauet, el Parterre, l'hora dels suïcides i els amants,
s'aboca el viaducte al pou de boira del capvespre de plom. Viure o
morir fou un miratge només en aquell temps: la poesia, la
taula que ara toque, el got, la meua mà i la teua i el
record o els fragments del record, l'odi que dia a dia fa el seu
niu i esclata amb un soroll de flors vermelles, l'heura que se
abraona al cos o és el desig que reviscola en els moderns
museus de cendres? Tot és, al capdavall, només un
prisma, un resum de memòries trencades o són potser
les màscares que amaguen als meus ulls les infinites
fronteres del silenci. Potser el verd de l'illa em seduí, la
mar i la distància o les ciutats de noms polsosos o els rius
que serpentegen entre el verd i l'arena. De tot això se'n
diu necessitat, fugida, exili o desarrelament, perquè la
vida ens força i ens emmotla al seu antull; de tot
això se'n diu enyorament, utopia, una terra que vols i que
no es teua.
Sobre
nosaltres ara la cendra ritual dels sacrificis, l'algeps sobre la
taula i l'argila a la boca. Plou sobre els nostres cossos: pedra
encara d'estiu imprescindible? calamarsa o bruixó, brosta
per a les ànimes eixutes?
Tancats
a l'automòbil. A cau d'orella em feies inútils
confidències: l'humida sal en la taula vessada, el mercadeig
d'espigues i mirades, el cul més gran d'Europa, les ganes
infinites de follar; llengua de sacarina i ulls plorosos. I amb tot
i això, sempre vaig preferir dormir a soles.
Canta l'ocell;
its feathers shine. I segueixen
els vents el seu camí.
Pluja
(A
Elsa)
I en cloure els ulls per
contemplar el paisatge
De la mort
carnal,
Abandon en els glaços el
bagatge
Del país
natal.
J.
V. Foix, On he deixat les claus...
1
Només l'oïda: l'enrenou de la pluja. El rierol que
s'escola rambla avall s'enduu brostam i sorra, esmola les arestes i
ens deixa clars records com cinques blanques.
És l'hora dels capvespres; l'hora humil del desig i la
cançó oblidada. Amb força es tanquen les dents
i tremolen pel so de les batalles sense glòria; terrible i
sord, tremolen com els arbres de les nits desolades de
l'hivern.
On la
sement que esclata i deixa créixer les arrels? Morts entre
els morts, com gossos famolencs, aus de rapinya entre deixalles
míseres i brutes; morts de set, polsosos, en l'estiu
excessiu, amb les goles eixutes, negres i ardents els llavis, obre
el ferit la ferida a les mosques, mentre furga la vella sense por
ni recança.
«El meu
destí era vagar, i enamorar amb voluntat d'arrel, com arrapa
l'arrel, fidel al lloc, la terra seca i rocallosa.»
Exiliat sense rumb ni camí, ha arribat ja a les riberes
obscures com els rius sota els ponts del món sotmesos.
2
Imagina
la flaire penetrant de les terres humides, encara tebi el sol com
una alosa entre les fulles grises, quan retornen les gents de la
feixuga feina s'omple per un moment de llum de mel la casa i el
jardí.
Imagina
el jardí i el riu que naix sota els teus peus, bedolls
gegants, avets, nyàmeres, rododèndrons, el boscam que
s'aboca a la finestra,
i en el
parc endolcit -la ciutat albirada entre les branques-, les roses
negres de les nits de pluja fina, ballant descalça, a l'aire
el tors nu, la dona de negra cabellera, gotes de llum
minúscules sobre la tesa duresa dels pits; i l'aire
rígid, fred i gris no la torbava. Semblava un somni.
3
Ara els
arbres són blaus, o grocs, i és groga la
memòria que dibuixa la desfeta. Per quina boca l'odi
regalima subtilment i de sobte? Per quins camins, quins ponts ha
travessat, per quines portes?
Filla
meua, aixeca ben alts els murs de la teua casa.
«Albiràrem
llavors»
Albiràrem llavors els nostres prejudicis, però ens
faltà el coratge d'acceptar-ho. Estremiment dels ossos,
basarda que m'acull: planeja en l'aire el dubte i el dilema.
«Però, si penses en algun moment que tot s'acaba amb
tu o al teu voltant o que la terra on vas nàixer i vius
és el centre del món, ets un brètol
estúpid i mereixes l'oprobi en plaça pública,
els teus errors exposats com a inútils deixalles d'un passat
sense futur, exemples per a rústecs i ignorants,
perquè val més aquest arbre que puja, segur i
poderós, que el munt de paperam i tots els títols que
has pogut extorquir en els teus dies; i val més la maragda
d'aquests ulls, la tremolor inèdita i sobtada d'unes
llargues pestanyes o d'uns pètals fugissers i insegurs que
el discurs inconnex del teu cervell o la paraula inútil dels
teus llavis; perquè els fills d'aquest temps han heretat la
natura i malícia del pare que devorà els seus fills,
i ara tracta un d'aquests de devorar i suprimir els altres; mentre
l'antiguitat fruïa amb l'abundància, la novetat no es
conforma de sumar; més enllà del plaer de la
venjança, ens persegueix, humilia i retorç;
més enllà de la mort; i ara pots dir amb tota
claredat que és més que mai un trist principiant qui
troba dolç només el seu jardí; i és
fort qui pensa seu qualsevol lloc, però en diran
només perfecte de qui és capaç de viure
ací com a l'exili.
Ah, més
profunds el record i la història d'aquesta terra que naix i
es projecta als nostres ulls cansats! Més àmplia la
memòria dels dies en la pell suosa sota el sol. És
ací on ha de nàixer l'alegria del cigne i ha de
brollar l'arrel de saba nova; potser després d'e la nostra
desfeta.»
Va dir
tranquil·lament i va beure un got d'aigua. El riure de la
hiena, el gest obscé del simi i la girafa que passeja el seu
cos com una puta.
«Qui parla de silenci i
solitud?»
Oswego
(A la
memòria de William Stafford)
Qui
parla de silenci i solitud? A través de la nit viatjava el
poeta i elevava clars homenatges de llunes enceses als poetes
antics o augurava les noces improbables de l'home i la natura,
furtives flors nocturnes fugisseres com l'alba.
Incaut
el cérvol dolç s'enlluerna amb la mort o els fars de
l'automòbil. S'estenien les mans com si fossen un arbre
enllà de l'impossible i els homes s'abillaven com la nit i
el boscam, de vent, de pluja o llum, en els tèrbols
capvespres vora el llac.
«Cap
per avall m'odie; amb tendresa impensada, ungla i cabell m'odie.
Balle sobre les ungles i us dic que torne a nàixer en el
ventre del monstre. Qui s'ha endut el record de les paraules? On la
memòria de l'aigua, el cant de la pluja en les nits de la
tardor?»
«He couldn't
escape the dirty fates»
(A Vicent
Andrés Estellés)
He couldn't escape the dirty
fates. Del pur llinatge de les creus gammades frares
germànics de vellutats modals, sagristans inconfessos i
furtius, gramàtics decadents, contrabandistes esnobs
d'afeccions orals inconfessables, inhòspits castellans
d'antiga planta i traïdor punyal, caught in
the form of complete limitation, debatien les seues
impotències entre l'ésser, l'estar i el posseir sota
l'oculta rialla dels nens entre les branques, discutien, espessos,
antiquíssim tractats d'ortografia normes de puntuació
susplau dusdelallengua susplau retornaven velles fonts dits
epilèptics furgaven en la boca dels morts i no passava res
l'obra d'un raig de lluna susplau sobre les seues calbes ignoraven
opaques i llargues paraules obtuses lladrucs com ara folia o
handicap susplau humiliats sensorgull de quina boca gofno brollaven
escurçons suportaven dormien cucs groguencs que segreguen
promeses metalíptiques orelles com la bilis telèfons
sense fils susplau paraules onejants couldn't
escape estavascrit osuko estavascrit misèria
couldn't escape dirty fates were
written susplau in his
ass i no podia més i no podia més
retorna l'ull a les terres obscures i no podia més i no
podia més on naixen tip i pastós les arrels de les
llegendes sopes de pa en casa fosca o en boca desdentada encara les
deixalles i encara el sexe inútil la inèrcia
suplicant i la inèrcia solemne sota vestits talars i no
podia més pixapiquescovard giraven mons sobre els seus ossos
i el pànic recorria les calbes més innobles i els
carrers de basarda incipient que m'acull i m'estreny retrunyia el
tambor com una trompa el tambor i la mort retrunyia el tambor i el
tamborí i la mort que retruny el tambor tamboret que duia
socs i la mort i el corder degollat i la taca de pus a
l'alçada del sexe la basarda i la mort la mort i el tamboret
o de verí recòndit com si estigués dormint la
mort el somni dels imbècils sola i mirant mirava mira
llesques amb l'oli del gresol sucat el pa i antics vicis bucals
portava socs la mort toc toc qui és vailet toc toc la
verdulaire estèril i encara a les altures la pedra dels
miracles que inútilment pujàrem entre tots ciutat de
meravelles miraculosa cort jo no et conec toc toc estràbics
ulls la pedra innecessària i sobrant i el verí que es
vessava per la boca sagnant de la nafra fins que es va traure l'ull
tornassolat jo no et conec va dir ni sé qui ets repetien
espesses les pestanyes sobre les seues mans entre pactes i acords
inconfessables deusa deusa va dir vaig divisar els teus ulls entre
les pedres mortals de la cartoixa on és ara fabrizio? i amb
agulles furgaven els ulls dels caiguts o esquinçaven
capvespres violeta o ensutjaven la vella pell de l'alba desfeien
solcs antic i venerables sobre el munt de tarquim entronitzaven la
boca farfallosa per quins vials de vellut el vailet i el gripau
retorçuts el sagristà furtiu i el bisbe sodomita i el
frare de les valls pixapiquescovard boca de serp en cos de gelatina
per quins vials encara l'obedient seguici dels eunucs i lacais la
verdulaire estèril la de l'ull desviat i el tambor que
retruny i retruny per quins vials conques de por i cabells
encrespats gripau greixós i grimpaire gripau la veu
esperitada i la veu de conill too late too late
too late va dir the dirty fates were
written in his ass i encara repetia die
simme der vernuft ist seigebut always
too late des d'un somni too
late gairebé tan profund com el poema.
«Començament sense
final»
Començament sense final totes les morts perquè tot
és principi sense espera qui parla de futur boca de serp?
tan lentament marcades cartes per savis fetillers petges subtils
fogueres d'artifici que a poc a poc s'empassen sense brases llum i
so la mort que recomença dia a dia sota la cella espessa del
teu ull el destí edificat en la seua supèrbia porta
sense retorn sobre les ones i encara el cos que serpeja a la
cintura el suau entrecuix molsosos llavis els pits adelerats quin
raig de sol l'esguard humit o els llavis la boca tremolosa
insospitades mans insistents de silencis multiplicat desigés
tot el que esperaves? a trenc d'alba ens menteixen els rellotges i
a l'horabaixa creix l'escuma grisa de les boques fingides.
«Dormir profundament»
Dormir
profundament sota la terra amb una flor als llavis, esperant,
simplement esperant, sabent que tots els morts inútilment
arrapen les roques poderoses del destí, sabent que ja mai
més no ens trobarem soldats. I ens preguntem si és
abril, com van dir i vam creure, el més cruel dels mesos,
coneixedors com som que cada dia ens porta la seua trista i
concreta crueltat.
Ens
retorna l'espill la nostra imatge, sense la brillantor dels ulls i
amb els membres dispersos, cos fragmentari i fragmentat, ull
excedit pel vol de la memòria: el renill del cavall,
realitat que s'enfuig adormida entre mortes paraules i fingits
decorats.
Epíleg
(A Joan
Brossa)
Ara vivim dempeus en un carrer sota
la lluna i escoltem
a les nits la veu del vent i
les estrelles.
Més profund que les
roses hem plantat sota els peus
l'arbre de l'odi i la
paciència.
Gràcies perquè ens
mostràreu el recte i difícil camí de
l'honor
i el respecte:
sempre tindrem un temps per
claudicar.
O per fugir i trair-nos.
Si fa bo ens allarguem al sol com
sargantanes. I si plou ens
mullem, però mai no
nadem sense guardar la roba.
Hem après tantes coses
amb vosaltres.
Qui sap si l'ombra
pàl·lida s'allarga més que els ossos? De
sobte descobreixes mics
desconeguts. Hi ha roses que
creixen entre reixes.
El vent ens porta sempre les
notícies, tant si són favorables
com dolentes.
No van tan malament les coses.
La gent agafa el tren
o es queda a casa asseguda al
portal. És que no em veus?
No em mires? Porte barret i
corbata de flors. Per què
no em mires? Mires. Balle per
tu i per mi sobre les
ungles.
I les estrelles callen o murmuren
entre elles en veu baixa.
Millor m'agradaria seure al
café amb un núvol poc
notori.
«No saps? va
dir, ara ja sé què és viure.»
És una bona
nova.
El vell cèlebre i nul bada
sovint i es taca els calçotets. La
incontinent matrona
s'escarcanya de por a la finestra.
I al sagristà furtiu
l'han trobat en conill amb els acòlits.
Quina culpa tinc jo si la nina
de vidre es trau els ulls
amb agulla saquera?
Ja fa temps que no es veu el
bisbe sodomita.
«Et senta bé
el barret. I la corbata.»
Tots van fruir amb aquestes
notícies.
Potser, la vida és
bella, però és millor dormir. I somiar.
Ara dic
arbre i brollen ametlers, garrigues, ginesteres, mentre la boira
fuig a altres indrets o indolents'abraona com la indòmita
arrel en els terrosos solcs de la memòria.
Perquè el rocam abrupte ens crida amb veu profunda i
retornen els morts que ens precediren, com retornen les ones i els
ocells i és inútil la lluita contra el fat.
Plenitud
de la terra que ens desperta, plenitud d'ulls miops que auguraven
desfetes entre murs insensibles. Silenci i solitud. Perfum
només, plenitud del silenci, presència constant de
les coses que moren i renaixen.
No veus
l'ocell del sol que alça les ales tendres entre els matolls
d'espígol? Ara sobre el teu cos caurà la saba antiga,
la remor de les hores sense límits serà només
memòria perduda en el temps insensible.
II
Han
tornat a florir els rododèndrons: foc exultant o ferida
profunda en el mar dels teus ulls. Sobre el teu cor tots els
records marins de temps inabastables i el ressò de les ones
en les dents.
Ens va
deixar entre els llavis un bri d'herba i retornà a morir als
seus orígens. Amb les mans enllaçades albirem el
futur de les aloses,
perquè hem tornat a nàixer entre les nostres cendres
et salude, fill meu, com a l'espiga, com a la flor vermella en el
mar que grogueja. Força i ferment en les nostres entranyes,
plenitud d'aigües vives, suc de fruita calenta en la cascada
antiga de somriures i nits.
Ens va
deixar entre els llavis un bri d'herba. Amarg com la fel,
dolça de roses roges i polsim de fronteres. Sota l'arbre
dels segles més obscurs saludem el futur de les aloses.
«De quin temps i en quina terra»
De quin temps i en quina terra,
quants mons
són suficients per fer un
món, quants sols
per un estiu daurat
d'estremiments?
No hi ha cançons per als
cors fugitius.
S'han esvaït els llums, la
tremolor a penes
en els camps torturats i en la pell
eriçada.
Aquest és el destí i
el signe de l'espècie,
el temps de les llepasses i
esbarzers,
de la pell cristal·lina de
la serp
que es desperta en el niu i aixeca
el cap,
amb els seus ulls de vidre, amb el
seu marbre fred
i amb l'atzagaia negra i
onejant.
No hi ha cançons per als
cors fugitius.
Són cants de son oblidats i
confusos
de més enllà del
temps o del dolor
que a poc a poc espurneja les
síl·labes
d'un desesper que és dura
coneixença.
Palimpsest
L'atzagaia de llum al bell mig de
la nostra memòria. La sala d'un museu polsós, runes
dels anys que s'agombolen, cendres purificades, un cos nu daurat
pel sol, una pell, fragàncies que evoquen la sal i el fum.
En un racó del cor un orat remena antigues fotos a l'atzar,
orb entre els orbs. S'atura el temps per un instant. Perden les
coses el nord i la cronologia. Ens retorna l'espill fragments
dispersos del que fou i el que no fou. Temps passat i temps futur,
allò que no va ser, tot el que no serà; permanent
ritual vers el no-res, i el duríssim desig de
permanència, perquè el pitjor fuet dels condemnats
són les seues mateixes persones suoroses, tal com jo
sóc el meu propi turment. Tots els records acaben en l'oblit
i jau en el camí la nostra glòria: un cos nu daurat
pel sol, una pell, fragàncies que evoquen la sal i el fum,
la sala d'un museu, runes dels anys que s'agombolen, cendres
purificades per l'oblit, l'atzagaia de llum.
