Siguiente

Antologia poètica

embrutarem aquests espills amb fràgils boires, desembotonarem el perfum que en ells mai ningú olora i apagarem les aliances de l'ocàs amb les espurnes d'un parpelleig, els signes del fang torturat, l'orifici per on regressa el cuc de la melancolia a l'origen, el vol prematur de les ales simbòliques, en aquestes aigües atresorades, en els traus incerts d'aquesta pàtria desapareguda que encara preservem del sutge

brunyint el bronze del temps, amb foc colpejat, el boix que obri els pinyols i un univers eteri, amarg com la mà pagana, estrany com les fulles més altes de l'arbre sense vida, un pare i una filla retornant del darrer cementeri, en aquell llenç on els hiverns no tenen límits, en la cruïlla del fang i de la llàgrima, xarxes brutes en la nit de les algues

qui beu d'aquest vi estrany, d'aquesta relíquia reveladora, trencant la por als vidres de l'espill vell i brut on vol existir, qui juga amb el degoteig de l'eufòria, rames amunt de la mort, anhelant, entre miratges i cuiros, tornar a beure del primer vi

la nit es desploma sobre els canals de la memòria i no puc trobar el pont per on retornar a casa, la llum grogosa d'un fanal circumda un halo del teu rostre i sé, llavors, que l'únic camí que em pot conduir fins a tu és el de la paraula, sóc un polissó en el somni d'un raig que ja està a punt de parlar-te

avui t'escric amb pressa perquè la mà em tremola damunt el marbre de la llum descansada, perquè el dia se'm fa breu i l'ocell blau que es reencarnava en tu ja no hi és, arribe desmembrat a l'hora d'abraçar-te dintre d'aquest espill on fem nusos als nostres oblits, i remoc amb recel les seues aigües brutes perquè els verbs d'antigues lletres suren ara invisiblement en el cossi de les abelles mortes,

el desfici del tinter s'acaba

onze d'abril de mil nou-cents u, ella broda devotament un somni damunt les seues cames nues, un esvaniment sense límits sota la llum de les melancolies, allí on reposen les ambicions malbaratades i els espills trencats de la vida, allí on és més propici el drap brut i les exèquies d'un cos benèvol, ella que no tem a la memòria ni a la sort de les agulles, ella que només coneix una paraula, un part prematur i una ombra, tota la posteritat dels dies invisibles

retaule dels vents, on moren les primeres blasfèmies de l'home, on ningú no té nom i tothom s'hi coneix, damunt els draps on s'amaguen les vergonyes i el temps, en aquell tros de llum on sempre és de nit perquè els déus així ho volen

i cent titots cridaran tots junts alhora com si fossen déus agonitzant, en aquesta terra dels vents immisericordes que ja no coneixerem, com si fóssem tu i jo dos minúsculs insectes repelant un tros sec de melancolia

mastegue el pa adormit i tinc fred, tinc tolls en la casa que enyore, conserve aliments en la mà incorrupta, però tinc fred i soc el fred que tremola rames amunt de l'amnèsia, el fred de la corfa despresa i del seu silenci prominent, l'estupor de la flor d'almívar davant l'escudella invisible i la pols, el fred que desfà les costures de la fam més antiga