Antologia poètica
M. Carmen Sáez Lorente
Vull traure-ho de dins,
arrancar-m'ho d'arrel.
Mastegar l'oblit somiant
que mai no ha sigut.
Que tot és buit, pla, erm.
Fondre records en miques
d'aigua estavellada contra els murs.
Desnugar mans, tacte, pell,
mirades fonamentant el dolor.
Estendre l'aire sobre l'instant.
Trencar a crits la pedra,
que em brollen vidres del cos.
Desfer la nit i els camins
que em dugueren ací.
Vull ser guspira d'onades.
(Illa retrobada)
L'heura,
l'oblit,
el temps en decréixer.
Escates del sol
que em barrinen els ulls.
El matí aplega tendreses
les contrades invictes
de la boira.
Passeja un gat negre
pel Barri del Carme,
al vespre.
Pluja de fades
a l'Estació del Nord.
(Inèdit)
M'enduc la lluna
a les butxaques,
el compromís clar
d'un estel,
la seguretat
de l'albor.
Soc un lladre
dels paisatges
i de la cambra interior.
Les palpentes de l'aire,
les espurnes d'unes pupil·les.
Em lliure a la calma
d'un tremolí austral.
(Inèdit)
Tinc una illa d'esquena al món
on m'arrupisc pell i aigua,
dits, braços, el cos encadenat
a l'arbre que desitge i em cobreix.
Sal d'una mar per beure,
degoteig de llum que em llaura
cada minúscul bocí del que sóc
i em du a frec del meu cel.
Els ulls fregant el camí per on
la meua sang transita,
frisant-me al primer tracte.
Ja som foguera de la matinada.
(Illa retrobada)
Agafa el foc que et lliura
l'albada que en mi comença
obrint-me pous de lava.
Miratges al fons de carrers encaixats
em garbellen una esperança inútil.
Pren la llàgrima sola baixant
de puntelletes cap als dits,
reguerols de sal incontenible.
L'ombra s'esmuny sense intuir-la
a penes entre fils de llunes.
Guarda en el teu quadern
on dibuixes els tresors que van brollant
les lletres que em vessen pels cabells.
En girar la cantonada
de bat a bat esclata l'oblit.
(Illa retrobada)
Llum, soledat, remors, silenci.
Paraules nues fereixen el moment.
Racons on topeten mirades rentades,
les llàgrimes antigues que obrin
cicatrius inesborrables a les mans.
Foscor, enyorança, tremolors, aspresa.
Batecs de sang criden pel cos.
Des del foc s'escolten gemecs en cendres
i omplin el caire de la nit
amb una dolça malenconia de lluna.
Espurnes, onades, clamors, nostàlgia.
Densitat de l'aire petrificat.
Fora s'esmuny la cadència de l'hivern,
i eixampla els carrers mandrosos,
gèlida carícia sobre finestrals fronterers.
(El costum dels crepuscles)
A cada instant trenaria un vers
als peus de malenconies que
em granissen pupil·les avall.
M'esforce, em ploren les mans
quan la tinta que sura s'esmuny.
Encadenaria estrofes a l'asfalt
del meu carrer desconegut i hostil
que m'obri paranys al cor de les voreres.
Ho intente, caic al buit en creuar
eixides de graons mentiders.
Ordiria síl·labes per les teulades on
creixen gats a la intempèrie
i empaiten figures subtils.
No puc, la boira que em trenca
és cortina atapeïda de l'aiguat.
(Cercant ocells d'aigua)
La desolació,
el somriure carmesí,
la minúscula esperança.
Campanades.
El capvespre guaita
un fragment de lluna
en caure les hores
sobre la ciutat.
Les ungles del romaní creixen
en la nit.
L'aiguat
als ulls.
(Les hores imprecises)
Els astres s'inventen
les sendes de la claredat,
els batecs d'una bonança interior.
Crec en el vent,
en l'arribada
del crepuscle.
Pense el trajecte
de la coloma,
l'ombra del sud,
la petjada dels innocents.
(Les hores imprecises)
És el fred blau caigut als ulls,
vesprada en la boira
i aquesta transparència de la pedra.
Un silenci gris dormit als llavis
rellisca del cim a l'aigua.
I semble un somni malaltís
que algú escriu amb ploma roja
allí on sempre arribe amb retard.
Puc fer camins sobre
les vores de la nit.
(Cercant ocells d'aigua)
M'inventaré un cel impossible
i de sobte tindré el que vull.
Allí la nit se'm farà primavera,
blanca onada on m'he de rentar
les mans ferides.
Tancaré els punys per arreplegar
somriures en llavis de matinada.
Els dits seran acer en lluita,
continent immens de mirades
sense mollons al seu avanç.
Estendré vespres amagant petits
secrets que reomplin la vida.
Núvols lents baixaran a les teulades,
amplària que ofega el vertigen
enyorant la promesa de la pluja.
(Illa retrobada)
Em cau un tros de cel als ulls
i una nit escarlata trenca
miralls fets d'espera.
Donaria la mar que em creix al pit
per negar de llum
la fam ardent dels meus llavis.
Per buidar el cau de vent
que em desfà els murs
del país que pedra a pedra alce.
Em sorprèn el capvespre
cosint murmuris de portes closes
i un instant daurat atura el món.
(Cercant ocells d'aigua)
Tresors de paper
Òbric finestres i descorde oblits.
Enfile agulles de temps
trepitjant-me la pell.
Somie matinades i enyore crepuscles.
Arreplegue tellines de colors
a la vora dels dies perduts.
Em calle paraules i cride pensaments.
Agrane tresors de paper
mentre un ocell em rosega el cor.
Amuntegue solituds i malbarate pretensions.
Desperte cadells ferits
alenant entre rius de fang.
(Cercant ocells d'aigua)
L'enyorança és un ocell que vola sota
les últimes llampades del sol,
el soroll d'una vesprada en allunyar-se
entre converses aferrades a l'asfalt,
la remor del vent sobre els vidres.
És anar de passada pels indrets
on l'absència reompli els buits,
és descobrir de sobte un repic de campanes
soterrades pel costum del vespre.
L'enyorança és una llàgrima
que mai no acaba de caure.
(El costum dels crepuscles)
Que ningú no em tanque les parets,
perquè allargue braços, ulls, somnis
detinguts arran de qualsevol llum.
Trenque els vidres amb el desig,
rodamón d'un bri de sol.
Que no em tallen l'aire quan
em naix famolenc de llibertat
i em punteja la pell d'aspror.
Recomence el joc desfet a les acaballes
del vent tremolós al capvespre.
Que no s'amunteguen distàncies
sota els camins brollant
cap a la nit que m'enfonsa.
Aguaite els carrers que somie
amb la seua blancor irreal.
(El costum dels crepuscles)
Tot allò que m'acompanya
en l'empremta dels dies,
la manera amb què llisquen
les pupil·les sobre l'aire,
la ingenuïtat del fullam.
La proposta dels àngels,
els actes d'un dimoni,
l'oblit.
El beuratge sana la tarongina,
mà arrelada al pit,
la flor d'un baladre.
La ferida.
(Les hores imprecises)
Si el sol
no pot amb la tristesa,
com podré engalipar-la jo?
Sota la volta del cel
juguen els ocells blancs,
s'enlairen les possibles
esperances.
Encara resta
un bri de vida.
(Les hores imprecises)
Els coloms de maig
percacen la llibertat.
La paraula tèrbola
del desencís.
Els jardins insondables
de la matinada.
L'esguard tramunta
les carenes assedegat
de llum,
el silenci amarat del romaní.
La Calderona als cimals.
(Les hores imprecises)
Jo soc la flor
marcida de Nadal
i vagarege
amb pulcritud distreta
entre els péntols d'oratge
hivernal i agressiu.
Caminaré
cap als miralls
de l'ombra interior.
(Inèdit)
La ciutat es fa lenta,
és quietud.
La tristesa,
bastida
de vent i sol gebrat.
L'home amb l'acordió
amuntega els anys
i vessa la melangia
per les llambordes.
La calma avança,
dimecres de febrer,
eruga tenaç.
Les sabates rere els vidres,
i la noia descalça
ensinistra els instants.
(Inèdit)