Antologia poètica

Manel Alonso

Amb els plànols del record (1994)

Vent de pregària

He parat acuradament la taula, amb les tovalloles més fines i els millors gots i coberts de la casa i he convocat en sublim akelarre, els esperits amables i torturats de la memòria.

Pregaré a totes les Nereides que isquen dels seus amagatalls per a protegir-nos d'aquesta cruel mar calma on no habita cap vent per a empènyer les nostres naus l'una vers l'altra i consumir aquesta neu que el cor m'embrava.

II
	Enamorat de l'Alba jeia amb la Nit
	amagant devotíssims secrets sota les parpelles.
	Oberta i extensa com un oceà de lava
	les seues ones cobrien d'escuma ardent
	aquest cos-marbre de rata pèrfida, hipòcrita
	que batallava com un mercenari de l'amor
	esperant impacient l'autobús de la matinada.

Oblits, mentides i homenatges (1998)

A
	De vegades, vida,
	ets bidell tancant portes
	a l'edifici del temps,
	portes darrere de les quals
	es van quedant
	els nostres morts
	que s'erigeixen
	en guardians de la memòria.
	De vegades, vida.

B
	De vegades,
	pensament de la mort,
	ets àcid amarg
	escolant-se per la faringe,
	ets ferro roent
	provocant incendis
	als òrgans, a les vísceres.
	De vegades,
	pensament de la mort.

C
	De vegades, vida,
	et mostres com un prat
	clapejat d'andròmines
	per entre les quals avancem
	revelant fotogrames
	que ens retornen
	el ressó llunyà
	dels instants on habiten
	els botons que van perdre
	d'infants.
	De vegades, vida.

D
	En tostemps,
	vida, però,
	ets l'únic que posseïm,
	o potser m'enganye
	i ets tu la nostra mestressa,
	ja que sense tu, vida,
	no som més que la carcassa
	que et va contenir.
	En tostemps, vida.

Un gest de la memòria (1999)

Identitats

	Dracs i vells palaus sense princeses.
	Molins d'aigua i de vent. Les eres.

	Camí del cementeri trist i polsós
	on fumen i esperen els meus morts.

	La muntanya, l'horta, les marjals,
	la mar, les teulades i els terrats.

	Les campanes, la pólvora, la música,
	la rella, les sèquies i la pluja.

	Soc qui soc. Soc d'on soc: paraules i mans,
	i una llarga cadena d'amants.

Febrer
	La conca encesa
	acotxant els silencis
	de la quaresma.
	El crepitar del gebre
	en la matinada.
	L'escalfor amable
	de les mantes.
	I el pare, cada dia,
	trencant l'alba
	a brutals colps de tos.

Com una òliba (2002)

Peatges
	Avui he passat pel costat del cadàver d'una jove.
	Jeia estesa en terra, la sang li maquillava la cara.
	Recordo la sirena d'una ambulància,
	el terra sembrat de vidres,
	la llarga i nerviosa cua de cotxes que omplien fins a vessar el llit de l'autopista.
	Som atrapats per la mort!
	De sobte, he pensat en tu i he tingut una por infantil de perdre't.
	La velocitat ens arrossega cap als peatges.
	T'atures, obris la cartera, aguantes el cigarret amb els llavis i pagues.
	Però les tornes no et caben en les butxaques i les vesses sobre l'asfalt com un vòmit de
	sang espessa i quallada.
	He viscut atrapat pensant en la seguretat de la mort,
	la inseguretat de l'amor,
	la fragilitat del poema.
	Avui em sento llençol esgarrat incapaç de cobrir la teva nuesa.

Addicció
	Quan ja s'albiraven les amples i lluminoses avingudes
	i tots els semàfors de la ciutat semblaven en verd
	la malaltia em féu perdre'm per un laberint de carrerons obscurs.
	Desesperat, vaig aparcar el cotxe al solar on
	se cerquen les portes dels paradisos artificials:
	ampolles amb el coll romput, xeringues dessagnades,
	llençols de semen rovellat, grafits amb mots escanyolits:
	els parracs dels perdedors.
	Sobre el capó de l'automòbil es van asseure riallers els corbs de la malastrugança,
	pervertint-me els llavis i els ulls,
	els somriures i les llàgrimes.
	El temps m'ha anat convertint en un addicte a la tristesa.

L'estació buida

A Jorge Riechmann.

A l'estació, un somni dorm en la consigna cobert amb el llençol de l'oblit.

Els viatgers esperen el darrer tren que mai no hi arriba.

El fem ompli els laberints dels suburbis propers.

Les papereres vessen llibres condemnats a l'ostracisme.

La primavera de les idees resta ajaguda sobre rails infinits: l'escenari d'un suïcidi.

Tolls de mots embruten de tinta el terra.

Des d'una tanca un somriure mercantil clou les roses en un puny.

A l'estació buida una veu retalla silencis destinats al silenci.

Correspondència de guerra (2009)

	Dona, el galant i afable cavaller que estimes
	i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
	és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
	generador també d'una violència sobtada i cruel.

	Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
	un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
	on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
	difícil d'arrossegar, impossible de rompre.

	Dona, l'estima i l'odi, la por i el desencant
	forniquen farcint-te el cap d'enfollides papallones,
	mentre les escorrialles enagrides de l'amor omplin
	amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

	Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
	el purgatori l'habitacle on mastegues la pena,
	els llimbs el solc humit on és occida la joia,
	l'infern el blau infringit sobre la teua epidermis.


	Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser
	i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,
	reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,
	les llambordes oblidades cobertes de líquens,
	les eines plenes d'òxid i escampades per tot arreu;
	hauràs, aleshores, d'inventar-te el futur,
	en les mans tindràs l'oportunitat
	d'adreçar el camí cap a l'horitzó que tu estimes,
	seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,
	mentrestant jo t'esperaré cavalcant un nou vers
	amb una rosa en les mans

Si em parles del desig (2010)


	Dòcil, aparentment derrotada se sent ineluctablement recorreguda
	per qui pretén amassar la llum amb l'argila i els efluvis de la seua contrada
	i compondre sobre un llenç les formes i els colors tangibles de la bellesa.
	Aquell que la coneix i l'habita en fa de guia, mostrant amb delectança
	els bells i recondits paisatges que atresora.
	–Emmirallat en les seues aigües! Acaricia l'herba del seu prat! Encimbella't en els seus turons i des d'allí gaudeix d'aquest territori gairebé virginal! Vine, acosta't i veuràs el petit, el màgic robí de la seua joia! Series capaç de tenir-lo un instant entre els teus dits?...
	Dòcil, aparentment invicta clou mansa i poruga els ulls,
	però manté amb determinació obertes les cames.


	En eixe cos és tatuada la meua vida.
	En cada solc traçat per l'inefable rella del temps
	trobe la meua estima, el meu desig,
	el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
	anhelant a convertir-se en sement del goig perpetu.

Tot escoltant Seven Romances on Poems of Alexander Blok, de Dimitri Xostakòvitx (2013)

III
	La nit iniciava un prec contra el silenci.
	Sobre les cordes d'un violí queia la pluja
	i l'aigua inventava rierols minúsculs
	que prenien cos en la melodia d'un instant.
	L'arc esbossava
	gestos quasi bé imperceptibles,
	llenguatge secret dels amants,
	i tot plegat conformava una frase musical
	on el punt i seguit
	fou el lleu, el fràgil so
	de la fregadissa d'uns llavis sobre uns altres:
	segell d'amor,
	pacte de lliurança.

VI
	Un llenguatge secret, sense paraules,
	va projectant imatges en mi sobre el meu destí:
	el vernís de la tragèdia pintant el meu retrat;
	una rosa vermella florint als meus llavis,
	una fossa obrint-se com un parany
	que m'atrapa i no em solta;
	el meu nom esculpint-se sobre marbre
	amb un número cloent el parèntesi
	del temps que m'ha pertocat.
	Intente desesperadament fugir, ocultar-me.
	Impossible bastir un engany!
	Cloc els ulls,
	davant de mi un rellotge d'arena es trenca
	i en l'ínfima platja que genera
	una jove nua pren el sol,
	però el vent m'arrabassa la imatge
	i envia al meu darrere núvols negres i hostils.
	S'alcen pertot arreu els estendards de la guerra;
	en lluita contra l'enemic
	soc incapaç de fer-ho contra l'adversitat
	i caic presoner de la negra dama,
	reclòs i mut em trobe ara i per sempre sota terra.

Quadern per a Joan (2019)

	Talment un bàlsam subtil en l'aire,
	els mots acaronen síl·laba a síl·laba cada porus de la meua pell.

Joan-Baptista Campos

XIV
	La paraula també és música
	i amb el llit de la música la paraula
	és una amant perfecta.
	Amic, deixa't seduir per un vers
	i canta en veu baixa les seues estrofes,
	acaricia cada fonema amb els llavis,
	amb el paladar, amb la llengua.
	Cobrirà la melodia l'estança
	amb un plugim dolç
	que et negarà fins al moll de l'os.
	Aleshores t'acostaràs, sense adonar-te'n,
	a eixa estranya contrada
	anomenada joia.

	Pots viure sense llum als ulls,
	però no t'oblides mai, mariner,
	del murmuri de l'aigua.

Joan-Baptista Campos

XVII
	El murmuri de l'aigua
	quan aquesta se sap mar,
	la llum solar
	acariciant la seua superfície,
	esclatant en una lluïssor
	d'argent sobre l'atzur.
	Es va acostant l'horabaixa
	i una brisa, un pensament melangiós,
	va omplint els fulls del quadern de bitàcola
	d'una tristesa líquida:
	un bram reprimit
	d'onades contra els esculls
	que amenacen amb un naufragi,
	que amenacen amb un capvespre
	avançat i dolorós.
	Escampes amb un gest el mal pensament
	i el murmuri de l'aigua
	torna a ser un bàlsam de músiques
	que et fan dansar amb les sirenes.

	Com la flor que vas arrancar de l'arbre
	i que mai més tornarà a la branca que la va veure nàixer.
	La vida.

Joan-Baptista Campos

XX
	Anar fent,
	anar sumant sense voluntat
	de conformar antologies.
	Escoltar el tic-tac dels rellotges,
	però, també,
	el silenci de les absències.
	Sentir l'amarg tast de les derrotes.
	Omplir-se la butxaca d'esperances,
	pagar els peatges
	i continuar fent camí.

	Com si la vida volguera
	magnificar el desordre,
	el fulgor d'aquells dies.

Joan-Baptista Campos

XXIII
	El viure tendix al desordre
	i encara que pretenguem
	habitar entre andròmines
	cobertes pel polsim de l'anarquia,
	alguna cosa en el nostre interior
	ens empeny a una lluita
	per imposar un orde,
	i quan tot net i polit és en el seu lloc
	somniem en una llibertat de pega dolça
	i abandonem les trinxeres
	perquè les filagarses es passegen
	entre els mots dels nostres poemes
	fins que sentim la necessitat
	de posar de nou en orde la vida, el poema.

Petjagollal (inèdit)


	Sobre l'eco inextingible del passat
	el petjagollal dels mots
	evoca l'escenari de la memòria:
	una redacció subjectiva, fal·laç
	del que han estat les hores.


	Absort mire com un vers,
	d'una manera fictícia,
	em va creixent a les mans,
	s'escampa sobre el paper
	amb un soroll mut de mots
	que s'alcen i es deixen caure
	en el lloc precís
	conformant la imatge d'un oceà de tristesa.
	El llisc en veu alta alhora que el vaig construint
	i la cambra s'omple d'una novella melodia
	que es marida amb el ritme ancestral
	que marca la pluja en caure al terrat.
	No sé si el que faig és cançó o poema
	o potser només siga un vers
	que el vent s'acabarà emportant
	aquesta nit rúfola i humida.
	Mire les meues mans tacades de tinta,
	cada taca és un país perdut,
	em torque la boca,
	en la comissura dels llavis
	em restava encara penjant un mot no dit.


	Se'm va caure l'ànima als peus
	i tot el món es va creure
	amb dret a trepitjar-la
	fins que fou pols que se'n va endur el vent.
	Des d'aleshores soc un home
	que cerca abatut respostes
	per no sentir-se tan buit, tan sol,
	tan desesperat davant de la immensitat.

	Macerava els somnis
	amb sal i pebre
	embotint-los en els seus propis budells.
	Després amb cura sacramental
	els penjava de les bigues del rebost
	esperant el dia adient
	per tal de celebrar-los.
	–Hui soparem els meus delers. Demà Déu proveirà.
	El que vinga darrere que arree.
	I una set pregona,
	que li clivellava les parets de la calavera,
	li pregava líquids de foc
	per a poder passejar pel seu paradís imaginari.

	Es va morir sense adonar-se'n.
	Els seus somnis s'han assecat
	plens de pols i de teranyines
	esperant, esperant, esperant.

	Les gèlides arestes de la teua humiliant indiferència
	crien amb la llet d'amargues ametles el dolor enverinat del fracàs
	que enfonsa als abismes de la tristesa la llum del meu esguard.

	Soc, em sé, una nafra oberta susceptible de sagnar
	després d'un mot ingrat, d'un gest agre.


	Com un puny dins de la gola
	el teu silenci em fa veure
	les espurnes incandescents de l'amor
	saltant nervioses del tronc de la vida
	per a morir consumides en l'aire
	que s'emporta el ja polsim de cendra cap a l'oblit.


	Visc enganxat a unes mans de fang
	que no són capaces de retindre
	ni tan sols el record d'una filagarsa de felicitat.

	Si com la taur se'n va fuyt pel desert
	quan és sobrat per son semblant qui·l força,
	ne torna may fins ha cobrada força
	per destruir aquell qui·l ha desert,
	tot enaxí-m cové lunyar de vós,
	car vostre gest mon esforç ha confús;
	no tornaré fins del tot haja fus
	la gran pahor qui·m toll ser delitós.

Ausiàs March


	Em llepe les ferides
	com el gos apallissat que soc.
	Extrac, no sense dificultat,
	els ganivets amb els quals
	han volgut engalanar-me l'esquena,
	i alimente amb el bri d'un somriure
	que ella m'ha deixat sobre la taula
	el cos i la ment per tal de refer-me
	i tornar un dia del desert,
	com el brau marquià,
	per a destruir tot allò que
	m'impossibilita la joia.

	Les penes quan em florixen
	ho fan en lluna vella
	sobre els gemecs dels silencis.

	Les penes quan em florixen
	són roses negres
	amb sentor de cambra closa.

	Les penes quan em florixen
	em rompen la corfa de l'ànima
	amb les estalactites de la tristesa.

	Pacient passe el fil
	per l'ull de l'agulla
	i cusc els fulls d'un quadern
	per als torsimanys
	ocults dels meus versos:
	intèrprets en altres llenguatges
	del bàtec inconstant
	del meu escriviure.

	Invoque la música
	i amb la seua pell
	faig unes cobertes consistents,
	escuts contra el pas demolidor de les hores.


	Em fas torsimany d'un gest
	difícil d'interpretar
	sense trair els autumnes del teu esguard
	i no sé si callar o provocar el vol
	dels mots que són ara
	a la llacuna inefable
	d'un poema que potser
	escriga demà amb les nostres llàgrimes.

Rimes impures (inèdit)

XXIV
	Cauran els estels de la nit,
	s'omplirà el terra tosc, obscur
	amb minúsculs, brillants confits,
	guarniran amb foc de l'atzur
	el nostre fervent cobrellit.

XXV
	Pren aquest ram de versos
	que he collit del viarany
	dels pensaments dispersos
	on s'alça el greu parany
	dels sentiments, sotmesos
	al meu ingenu afany
	de manyà d'universos.

XXVI

	Trobe ara estimat company
	que una llum ve i il·lumina
	el cel del desengany.

	Clara, blava, aiguamarina
	caient a l'esborrany
	d'un vers obtús. Bambolina

	que oculta l'opac parany
	on el temps discrimina
	la gaubança del dany.

Antologia poètica

Amb els plànols del record (1994)

Vent de pregària

II

Oblits, mentides i homenatges (1998)

A

B

C

D

Un gest de la memòria (1999)

Identitats

Febrer

Com una òliba (2002)

Peatges

Addicció

L'estació buida

Correspondència de guerra (2009)

Si em parles del desig (2010)

Tot escoltant Seven Romances on Poems of Alexander Blok, de Dimitri Xostakòvitx (2013)

III

VI

Quadern per a Joan (2019)

XIV

XVII

XX

XXIII

Petjagollal (inèdit)

Rimes impures (inèdit)

XXIV

XXV

XXVI