Antologia poètica

Antoni Prats

Epigrammata

Viet-Nams

	El televisor regalima
	sang novella, com cada dia.
	Asseguts al sofà, parlem.
	L'esguard s'hi decanta un moment.
	La veu ens diu, com cada dia,
	el mateix desgavell:
	més runes i més morts.

	Però
	no sols hi ha sang
	i mort
	a les runes dels Viet-Nams;
	també hi ha esguits de sang
	per la catifa i els seients,
	també hi ha morts que pel carrer
	cerquen d'algun estrany
	l'estrany secret que ningú no sabem.

(Febrer, 1972)

Recolzat, només recolzat
	Ací em quedaria, recolzat,
	bevent l'inabastable mar pels ulls,
	ofegant-m'hi a poc a poc cercant
	on ensopir laments i ajut
	per deslligar-me el llot que m'ha sotmés,
	car sols el mar reïx de la ferum,
	i la ciutat que estime i no conec,
	a l'altra vora, com presagi cert.

(24-XII-1972)

Sexe

	I sentireu la sang esvalotant-vos
	el sexe, tens, irat de no poder
	enferrissar el món d'un cap a l'altre.
	I esmicolant-se esclatarà l'instant
	dins d'un esbojarrat calidoscopi.

	Llavors potser us rage un acudit
	tan prim i rutilant i fugisser
	com l'esgarip de les espurnes:
	Millor un esclafit definitiu
	que aquestos dies compassats seguint-se.

(1974)

Oficina de col·locació

	Els llums fluorescents tinyen el rostre
	i el gest, i tots semblem malalts, reclusos.
	Potser no ens ho notem. O ens ho callem.
	Una intranquil·litat confusa ens guanya
	–del xerric de les tecles, volem creure–
	ennuegats davant el grup
	que ens precedeix, que ens barra.
	Però entaulem complicitats
	captius com som de l'odi decorós.
	Darwin somriu i s'hi rabeja:
	struggle for life. Disbauxa esgotadora.

	En eixir, he llegit al parabrises
	d'un cotxe: Pas la guerre, faites l'amour.
	Coses.

(Gener, 1975)

La cambra en festa
	Ens hem descarregat a grapats el fardell
	de tanta espera i solitud
	–no coneguem millor ofrena–,
	fins a quedar-ne nus potser.
	Com un eixam, els besos; raïms, les nostres mans.
	Mentre tustaven lluny tambors de l'odi,
	els nostres cossos tremolaven tesos,
	empesos pel deler dels fondos frecs.
	I dels plecs dels llençols, pel baf festiu
	i acollidor de la secreta cambra,
	volaven papallones virolades i enceses.

(Febrer, 1975)

El fill

	Calia asclar bressols, tèrbols paranys
	resclosits als racons de les mansardes,
	pausadament, sens ira.
	Quin delit esquinçar en mil bocins
	velles targes postals esgrogueïdes!
	I mentre aquella mà esquinçava randes
	i setinades cintes desllaçava,
	li brostaven dels dits gesmils blanquíssims.

	Desar, desar calia, disposats
	en armaris secrets, els escombralls
	de la destrossa pura.
	I no oblidar-se'n.
	Llavors ha estat quan, nua ja, la mà
	ha tocat amb el tou dels dits la veu
	del gaudi.

(1978)

Cadells de la desfeta

	Era un sol adormit, era un cel esblaimat,
	i no vèiem la pols enterbolint els vidres.
	Erts els colls, fèiem via
	petjant-hi de puntetes,
	llavors sense adonar-nos,
	sense adonar-nos que érem cadells de la desfeta.

	El tomb, directe, net, convincent oripell,
	ens emmenava a l'urna d'una nit sense lluna,
	on, cap cop, cada vespre soterràvem el jorn
	tips d'estels somniats en vetlades de circ.

	A l'espatla i ignota,
	la mar innominada.


	Boscosos passadissos. Foscam de finestró.
	A l'estança, barrada per turmentades mans,
	freturava la llàntia.
	Plugim de les parpelles s'enganxava als turmells
	i els llavis s'ensulsien besant sordes paraules.
	Una veu hi cridava,
	sols una veu fermava silencis expectant
	i arrodonia oracles sens percebre llur foc.
	Els cadells no sabíem on penjar la mirada,
	on desar el costat,
	curull de tedis orbs,
	sinó en el plany que arreu de la casa, cremant
	de gelabror, dançava.

	Veïnes servant dol i cares de difunt,
	monges arrossegant sangonents crucifixos,
	foscor de capellans fent benediccions.

Flairaven els carrers a carronya corrupta.

	Parelles amagant-se
	als bucs de les escales per descobrir-se el cos
	i els homes de capell i els homes d'espardenya.

	Els albellons tremien
	i als cantons s'aplegaven
	herètics averanys.

I els menuts acaçant alguna dona boja.

	L'estiu, com una festa,
	al capvespre agredolç esbatanava portes.
	Dels patis s'escolava l'alè dels gesmilers.

	La xicalla, jugant a les auques secretes,
	tractàvem d'abraçar-nos i no ho aconseguíem.
	Seient a les voreres
	i emmidonat l'esguard,
	badaven guardians amb somriure de vespes.

	Les gavines cercaven
	prestes, gaudint del vol,
	nostre esguard terra endins,
	allunyat de les platges,
	i els embulls i basardes de nostra xerrameca
	esgarrifaven llur cant.

	Sols foscos àngels buits
	ens seguien, constants
	en la marxa, amb les ales, carícies d'espases,
	aclucant nostres ulls,
	traient-nos penellons llur fred capolador.
	Oh desfici somort que perdura entre els dits...!

Dic el teu nom

	Distants, molt lluny encara,
	frisàvem:
	érem absència
	al buit dels calzes presentida.
	Entre braços cruixits
	de sostenir silencis
	un oreig d'ales prosperava,
	i els dits es desvetllaven destres,
	i les paraules, tesses i segures,
	cercant l'esclat i els més amables límits,
	s'agombolaven.
	Aviat, ben abans,
	quan ens triàvem una pena
	sota la pluja.

* * *

	I mentre anava fent-me
	encrostat dins del segle una semblança
	segons uns vents
	però amb fang gloriós
	–comú: trofeu sens lliça–,
	a poc a poc et vaig saber
	recorrent vies innombrables
	i perdent-me en les places,
	esgarrapant tossut els mots de sal
	i el signe de les pluges.
	Un seguit de clarors incertes,
	fins albirar-te en els teus caires
	al darrer tomb, llarguíssim.

	Dic el teu nom,
	saó de l'aigua.
	Dic el teu nom
	i el diu el fang.

	Dic el teu nom,
	claror diversa.
	Dic el teu nom,
	vell i novell.

	Dic el teu nom,
	xifra dels guanys.
	Dic el teu nom,
	final del fred.

	Dic el teu nom
	cercant un llamp.
	Dic el teu nom
	si dic llamp o ble encès.

	Dic el teu nom
	sense saber-lo encara.
	Dic el teu nom
	per sempre més.

	Tu, que entre els dits de les paraules
	sents ecos i ruïnes,
	emprares uns mots prim, força ajustats.

	Esmaperdut, jo no sabia
	si cridar boig per les carenes
	o amagar-los, poruc dels vents,
	al gabinet d'ivori,
	els mots –tanta gaubança.

***

	Si em burxava les butxaques,
	si, neguitós, cercava
	en els amagatalls polsosos
	alguna parla o vas
	on abocar aquell ardent alè,
	on assenyar el llamp que em recorria
	continu, sostingut, frisant per esclatar,
	escòria sols hi trobava,
	còdols
	per velles primaveres decandits.

	Vaig obrir, doncs, la porta i les finestres
	perquè passés el vent.

	(Hi ha cristalls impossibles.
	Són culs de got, sols bons
	per refermar les tanques.
	Hi ha el cristall prim i fràgil,
	breu com flam de llumí,
	trencadís com el gebre.
	Hi ha el cristall ferm i dòcil,
	pur,
	que ni es veu ni brilla.
	És només vas,
	vas cobejat.)

	Abillada d'escates o miralls
	venies,
	agombolant esclats venies.
	Venies, com aurora esponerosa,
	desvetllant els entorns propicis,
	conjurant-ne les ombres.

	Mentre jo, enderiat corcer
	sense un mirall,
	anava endevinant-te
	més certa a cada tomb.

***

	I quan ja et veia, més volia veure't:
	talment com l'aigua prístina
	lliurant-se als meus palmells perquè la taste
	I quan ja et veia amb ulls de ple migdia,
	de tant con et sabia, cec,
	no m'adonava del miratge
	sostós
	que m'abeurava.

	Era un migdia
	llarg,
	un monocord continu de cigales calentes
	i de pàmpols benignes,
	un migdia rodó,
	sencer com una síndria.
	Desvetllàvem curull l'esplet de les corol.les
	i l'àgil esveltesa de les tiges.

	Era migdia a l'hort i, ja madura,
	s'obria la magrana.
	Tots els rellotges
	al cimal de les dotze s'aturaren.

***

	Més transparent que l'aire era l'aire mateix.
	La llum, una claror de cims,
	travessava l'entranya a l'aigua
	i en la llisa blancor dels còdels
	es rabejava delitant-se.

	La palmera i l'abet oblidaren les llàgrimes
	i l'ombra dels amants que foren es fonia
	en l'incendi total de l'hora.


	Escrit en tots els murs està.
	Car, en el goig de ser, què som
	si no moments d'un somni unànim?
	Moments que es busquen som,
	guspireig n'és el nostre encontre.

***

	I al capdavall reixes:
	ets bella a bastament –a la mesura–.
	I plegats avivem els caires que afaiçonen
	el nostre fang i el que ens envolta,
	i beneïm els vents propicis
	pel ram encès de l'olivera
	que ens hem partit
	per al més silent dels viatges.

El barranc i els còdols


	Vius un somni de pocs noms.
	Els has triat amb suor potser freda
	entre l'herbam perpetu, seguint camins de bosc
	i amatent al retruy de l'aigua,
	que et desvetla.
	S'acosta el dia, i ja t'afanyes
	a collir els bells fruits per a l'ofrena.
	Ensems, el sol
	et segueix i t'eixampla.

	Ara, que tens una clau de la cripta,
	i veus les auques repetir-se,
	i són al teu abast els secrets dels prohoms
	i delicats ungüents, persistents terratrèmols
	et fan tremir l'esguard.
	I dius que hi ha decrèpites paraules
	pidolant pietat,
	com la Veritat mateixa.

	Però el seu tret et sorprèn estrident
	al mig del bosc
	quan t'adorms lluny de la riera.
	El caçador sempre és insomne.

	El teu país és una runa satisfeta.
	I has après que l'adéu serà molt fred,
	com el bac del orígens.
	Senzillament,
	et faràs a un costat
	perquè altres puguen beure
	seguint un cant divers.

	Algú et servarà un silenci
	roquer i de muralla.
	(Amb rams d'olivera i grapats de sorra,
	agraït, li prepares un present.)
	Però el teu nom aviat s'esvairà
	en el silenci sense vora
	dels astres.

	Algun tel llefiscós
	t'empara les paraules
	i alhora perds la traça
	dels matins ben vestits.

	Cerques a la vorera l'escalfor
	dels ulls mirall
	i tanmateix tems perdre't
	entre pellisses sinuoses.

	Enyores creure't
	–saber-te–
	nu.


	Gosats, voldríem la nit clara
	de l'òliba,
	però el seu cant llangueix de matinada.
	L'aurora a la finestra
	llavors ens tusta suau i balba
	i avança a les palpentes la carícia
	temptant pel passadís la fosca cambra
	–vella raó de tants matins,
	de jorns sencers en benamada calma.


	La lluna plena sempre torna.
	Però no faces fum.
	I ara, deixa que ploga.


	Envers on llançarem la xarxa?
	El rellotje tostemps mira cap avant
	–il faut être absolument modern–.
	El rellotge tostemps serva el mateix camí.
	Com trencar el rellotge?


	Nolli foras ire.
	Quin peix dins d'un pou?


	Només el tast
	de l'ona:
	frega la vora
	i tot seguit
	se'n va.

	Quan surts del bosc,
	vora clarors cremades,
	les plumboses remors.
	I orbs finestrals i jardins de ferralla.
	L'ombra del foc prospera.

	Ben prop, els ulls cendrosos
	de les ciutats desertes:
	fugen els noms de la buidor dels pous
	i seguit beuen sucs de velles cerimònies.
	O es tanquen en l'enyor decrèpit
	dels temples.


	Sobre la teranyina
	que l'urbs es penja al sostre,
	les nits de lluna.
	Cap guerra,
	ni uns ulls tristos,
	ni el crit més orat,
	han canviat el somriure de l'astre.
	Si esclatàs arreu
	una festa de focs definitiva,
	s'ho miraria d'esma
	amb el posat habitual.

Capella Sixtina

I
	Els ídols es belluguen a les torres
	i la llum crua del nou segle
	ha cobert les estrelles.
	Sobren els vels. Tots despullats.
	Hem tocat fons.
	L'Anyell, sense pellisa,
	esclata i fueteja arreu.

II
	Un vent de cingles, una veu brutal,
	aprima caires.
	Tibats els membres,
	mirem la terra d'esfullat esguard.
	Ni roselles ni fruits.
	Només la guerra, arreu,
	entre diluvi i vol:
	qui no combat, encongint-se tremola.

III
	Mentre ignorava l'ala,
	el pare Adam només vivia.
	Dormia cada nit, i era bell de debò.
	No ho sabia, però, ningú.
	Ara,
	seguit s'esgota a la cruïlla.
	Ara,
	Eva li fuig amb la sina ferida.

(Boticcelli s'enduia l'esplendor de la gespa.)

Vora el silenci

	L'espill, esbocinat,
	se t'ha fet inabastable.

	Ignores d'on venia la inesperada pedra,
	quina mà sàvia.
	Si cap molló no l'esquerdés,
	el temps fóra ben curt
	i sense esplet.

	I és just en l'hora crua
	que el temps xiula cercant
	algun senyal de càntic.

	La veu sorda s'obria sense avís,
	i rodona creixia una presència
	furgant en la ferida.
	Moments de passa llarga.
	És el poema.

	A poc a poc, esmussant el silenci,
	ha vençut la paraula.

	A la vora, la ciutat cerca
	nous esgarips en esbarzers cremats.

(Per a Pilar)

	Brillen, clara, els teus llavis
	i els mil ulls del pollancre mirallegen.

	(Lluny han fugit els ulls del gat llanterna
	i l'esguard abisal del llop sols s'endevina.)

	Ara que arreu tanta llum es despulla,
	el verd remor encés el pas de l'aigua estanya.

	Brillen, clara, els teus llavis,
	i es filtra el sol fins on la nit ens sotja.

(La Veritat)
	Somriu altiva, lluny, sempre darrere.
	Aquest posat ens guanya,
	i ens esperona una alegria.
	El goig pregon vindrà després.
	Llavors ella es despulla,
	i es torna transparent de sobte
	el laberint sencer de les paraules.
	No dura més que un bon pressentiment.
	Tal és l'instant de la nuesa buida.
	Credo in pulchrum.


	El pes del món
	pot esclafar
	el cor de l'home.
	El pes de l'home,
	pot esclafar el cor del món....?
	Una fiblada certa:
	el pes del cor
	pot esclafar el món de l'home.


	El cel aquest pot ser tot nostre.
	Tant se val si
	el sembrà de paranys una veu fosca:
	una veu fosca no diu escac i mat;
	juga només el temps que tu li deixes.
	És en tot cas sols la tempesta
	que esborra cims i llunyanies
	i t'engrapa el batec indòmit.
	Mentre el silenci invicte
	no guanya la jugada,
	tenim Jerusalem per viure.

	Hi ha als matins el jardí dempeus,
	i vibra el signe humil i generós
	de l'arc de buguenvíl.lees.

	Hi ha el migdia i el sol,
	com hi ha de sobte la tendresa,
	l'esplet inexplicable de la joia.

	Hi ha els vespres acomplits
	–de cua d'ull et mires
	el rebregat cabàs.

	Hi ha la nit i les rauxes a la porta
	–entorn del llum, les insistents falenes.

	Hi ha la tristesa neta, amiga de paraules,
	traient d'aquest embull de mots
	–et semblarà al remat escàs i curt?–
	el perfil trencadís de les hores guanyades.

	L'òliba ha trencat el vidre, deien.
	Altres diuen encara que el vidre és infinit,
	i s'embriaguen.
	Somnien
	al peu d'un vell xiprer estintolat amb tedis orbs
	–amb pors invictes!

	L'óliba que coneixes,
	que fins i tot t'estimes i acarones,
	és la de sempre:
	mira impertèrrita en la nit.

(Déu)

	Impassible al fervor de l'aigua,
	perdé primer els peus,
	i tot seguit deixà de copular.
	No trobava el camí ni recordava cap drecera
	i no sentia ja el desig de les petites coses.

	Les mans a poc a poc se li trencaven
	en evitar deixar empremtes.
	Després se li descomponia el rostre
	car rebutjava els fràgils fruits del fang.

	Ara és només
	un ull buit i infinit.


	Difícil, molt difícil per a un hom
	obrir-se un senderó entre el senill
	fins a la platja inevitable.
	Triar-ne cap, dels transitats?
	No en servaries cap per molt de temps,
	car tots aquests es perden de seguida
	als aiguamolls del litoral.
	Però de nits, hi ha fars i les fogueres
	–i es crema alguna barca a l'horitzó.


	No dius encara
	tot ha caigut.
	Mai no ho diràs potser.
	Car et mires als ulls
	d'aquells que empaiten decidits
	núvols que amaguen
	la clau d'alguna nova porta,
	als ulls d'aquells que et foragitaran,
	cofois a estones amb la xarxa,
	o mirant-se l'esquella inesgotable
	del dubte.


	Tu, que sovint has de plantar-te
	–però, cansat i polsegós,
	voldries de vegades arraulir-te–,
	enrojolant-te has d'acceptar
	un veïnat mansoi, que estimes,
	malgrat que enyores tan sovint
	per compartir el nom
	alguna gent sense la por
	d'habitar el dolor d'aquesta llera
	d'humils paraules
	humiliades, entre avencs i timbes.
	Car on la teua arrel s'afanya,
	amb més d'un cap s'abriva el monstre.

Llibre de Benimaquia

Les estacions

2

	Brosta la parra
	com novell calendari
	d'un dia a l'altre.

	S'omplin de fulles
	els arbres que plantares.
	Ocells hi niuen.

	L'himne revifa:
	la llum sobre les fulles
	és nova i vella.

3

	La merla és fosca
	i vola ran de terra,
	però quan canta...

	Mentre llostreja
	diu el cant de la merla
	com tot princípia.

7
	Sobre les fulles
	i les primeres roses,
	dia de pluja.
	Carrer avall, molta aigua
	s'aplega i fuig, s'escola.

8

	L'acaronava.
	M'interrompia. Deia
	que m'estimava.

	M'acaronava.
	La interrompia. Deia
	que l'estimava.

9

	Dorm una dona
	com si la terra tota
	dormira en ella.

	Amb l'estelada,
	mentre la nit perdura
	l'admira un home.

12
	Quan les cigales
	al migdia grapegen
	l'estiu s'abranda.

17
	Tothom desitja
	regar i beure. Espera
	tristors de pluja.

18
	Núvols amaguen
	el blau del cel a estones.
	Tot és possible.

Comiat

	També la pedra
	perd la forma d'un dia,
	i s'esmicola.

	El savi deia
	en les darreres hores
	sentir-se terra.

Troballes

El temps
	Allò que val, ho diu
	cada vegada l'hora
	trista o bullent.
	Car si el temps badalla,
	s'esvaeix cada nom,
	cada poema que enceta,
	allà endins, la punxa
	–o la carícia.

El viatge possible
	Perquè el viatge aquest no du enlloc,
	reservem-nos el dret a la gaubança.

Cos bell
	Un cos bell i curull de vida
	pot no ser port del teu desig.
	Sempre serà però alimara
	del port més teu.

Paradís

	Trencares moltes nous
	i dins només trobares
	l'enyor del Paradís.

	Si ara en trenques més,
	és que aprengueres
	el gaudi de l'enyor.

El jardí
	El jardí on habites
	amb tu prospera
	i es mor amb tu.
	Te l'hauràs de podar
	si estimes l'espill
	fluent que no menteix
	i t'estintola.

Let it be
	Quan totes les paraules fuge
	ni et deixen sol enmig del bosc,
	l'atzar té sempre una resposta.

Tristesa
	La tristesa del món,
	ningú no l'ha inventada
	–tranquilitza pensar-ho.
	L'alegria, tampoc.

Allò que espere no dir mai
	Al meu jardí,
	no hi fa res si gela.
	Tot s'ha marcit.

Allò que mai no diré
	Així com de matí,
	el món em guanya,
	no diré mai
	que està ben fet.

Baules

1953

	El dia aquell que vas furtar la rosa
	i corries abans que pogués enxampar-te algú,
	per primera vegada
	creixies.
	I vas sentir per primera vegada
	el calfred de la seua mà en la teua.
	Qui era ella...?
	Només sabies aleshores
	que eren vells contes convinguts
	els Reis Mags i l'home del sac.

	Allò fou el primer revolt del teu sender
	o el primer moviment d'aquest vinil
	que com totes les músiques
	s'acaba en solc segur.
	I aquell dia triares de per vida.

Maig de 1954
	Panis angelicus. Hi havia els àngels.
	Gaudien de poders i a més tenien ales.
	Com també hi havia els dimonis,
	àngels perversos, allunyats del bé,
	rebels contra l'autoritat divina.
	Engrescaven els homes a collir
	en el jardí de les roses prohibides.
	Els àngels bons servien Déu,
	socorrien els nens i ajudaven els homes
	que no gosaven saber tant com Ell.
	Pauper servus et humilis.
	Però als altres, un àngel amb espasa
	els negava l'entrada al Paradís.
	Panis angelicus. I llavors aprenies a volar.

València, 1957

	Al principi hi havia el pare.
	Un pare cert,
	amatent de mostrar-te els carrers parencers
	i el passat adormit de la ciutat.

	Perquè hi havia el pare,
	hi havia torres i prestigis, carreus
	farcits de vida i de projectes,
	racons ombrius, porucs de perdre la memòria,
	patis on des d'antic s'estanyava la llum
	a l'entorn d'una estàtua,
	hi havia la llegenda d'un drac,
	algun sant taumaturg i marbres,
	or vell i acreditat a les peanyes,
	hi havia fins i tot uns ossos
	encara més remots que Eva i Adam.
	Perquè hi havia el pare,
	hi havia un trajecte i uns viatges
	i la joia del viatge i un enllà.

	I així, l'aire era llis i clar
	–del fred, no se'n parlava—,
	perquè tot era únic i segur,
	com Déu mateix, sempre a l'aguait
	–ai, sí, sempre a l'aguait.

Hannover, 1967

	I series aquell vailet que es delia aleshores
	fent tombarelles
	sobre la gespa inextingible, a Herrenhausen.
	Unes donzelles rosses vingudes de les boires
	li oferien mans d'argent vivíssim.

	(De sobte, el sol
	es posava a somriure rera els vidres
	–te l'havies covat molt llargament–
	net i directe,
	com la sageta que et guiava.
	Començava el viatge, teu només,
	tan fresc i transparent llavors,
	però vell com la fusta de tot somni.)

	Pujaves
	–ah, l'estrebada de la brúixola!–
	a l'encontre d'algun cancell divers.
	Lluny i amunt, renovada, la ciutat
	vetlava gestos més que seculars.
	Hi rondinava tanmateix el dubte originari:
	ells també deleraven i no sabien què.
	¿On era ella,
	la dama sempre jove?

	El vailet se'n tornava sense haver-la mai vista.
	En portava besllums a la motxilla
	i, indeleble, una taca als calçotets.

Caserna de Bétera, 1970

	Havies de saber només el que ells volien.
	Amb velluts i catifes, més que mai,
	us l'amagaven.
	Ella hi era només una rauxa,
	la paraula brillant sense pinyol
	amb què tothom s'adorna la solapa.

	Així, per ells i malgrat ells,
	per fi acceptaries
	que tu tot sol t'havies de cercar
	les alimares i guanyar el port.
	Molt clarament ara ho sofries.

	I mentre al teu entorn
	veus tan diverses ensorraven
	vells horitzons,
	aquell aspre capvespre de garrofers i llàgrimes,
	l'emoció et sorprendria
	com la ferida d'un triomf,
	empassant-te la ràbia per tot l'engany viscut,
	cultivant en la sang
	els vidres de la ira.

1974

	Ja coneixies Botticelli,
	i havies oblidat potser
	les ales i les mans del Greco.
	La sospita de Freud arreu et perseguia.

	Tal vegada els daurats i els mil blaus de Fra Angèlico
	perduraven al fons,
	on els vents es barregen,
	rera deesses d'arrissats cabells.
	I així de rossa i blava sorgiria entre ones,
	la dona que estimaves.

	La vora de cinquetes fulgurava,
	i en una balma, sols davant la mar,
	per primer cop vau fer l'amor.
	El seu somriure boig va consumar la festa,
	i per molt temps t'habitaria la memòria.

	Aleshores la dama semblava, més que jove,
	ingènua i ardent, bastida sols de llibres.
	De fet, corria encara per les venes
	algun temor elemental, d'anar per casa.

Florència, 1983

	Ingenu, despullat de qualsevol cautela,
	la ciutat et robava la mirada.
	Com un badoc,
	et demoraves als Uffizi
	on els blaus i la llum del mar
	en certes sales es rabegen.
	¡Quina sort de ciutat haver viscut
	i retenir encara
	una hora com aquella,
	tan clara i tèbia!

	A cada cantonada, Florència us recordava
	la joia que plegats vivieu aleshores.
	I amb tanta bellesa i vida regolfades
	s'abrandarien els encontres,
	i per les nits vibraven
	les lones de la tenda que habitàveu.

L'Esfinx

	Les paraules celebren ben sovint
	el buit ardent i mut, que es lliura
	al bell mig de la taula, sota els llums,
	com un insult d'amor i de concòrdia.

	D'esma prenem cadira i el mirem.
	Se sap el centre i ens somriu distant,
	mentre amb el seu esguard arreu traspassa
	horitzons allunyats del nostre abast.

	Els ulls ens brillen plens de cobejança,
	o bé badem a trenc de plor perplexos.
	I sembla que per fi sense vergonya
	ens hem mirat atònits i agraïts,

	car hem après que ningú no coneix
	l'etern secret d'aquesta esfinx tan bella.

Aurora

I

	Què sabem d'aquell temps encara de ningú?
	Només que era un món erm de paraules
	on es vivia a les palpentes,
	fluint
	sense necessitat d'assegurar les passes.

	Després, quan llostrejava insadollable
	l'enteniment que tranquil·litza
	i encara els límits no eren perceptibles,
	a l'altra vora
	del somieig primer,
	el paratge seria indestriable:
	com si ací,
	on cada dia ens cal plantar alguna tenda,
	arreu fos mar
	o fos arreu com un desert sense confins.

VI

	L'atzar
	sorgeix de sobte
	o bé es dibuixa inesborrable,
	perenne tatuatge de per vida,
	nefand, com un dolor somort,
	o encoratjador, com un repte.
	És en cada moment com un fibló
	que no dessagna
	i ens permet anar fent si perdem l'esma.

	Potser un dia l'abracem i tot,
	i ens l'instal.lem ben a la vora
	per preguntar-li als revolts
	per on sortir-ne.

	O potser li partim la cara
	si ens fartem de tanta guitza.

VII

	El mar, paraula
	de totes les paraules,
	o claveguera
	de tantes hores esvaïdes,
	de la salmorra
	dels tolls cremats
	pel desig vehement dels millors dies.

	El mar, palestra generosa
	o terra de ningú,
	com país múltiple,
	poblat de profecies i fantasmes,
	aquestes baules dels ingenus,
	o bé l'inconfessable afany de pedestals,
	de murs cruels i de sobergues torres.

	Al final i al principi,
	el mar de sempre.

VIII
	El foc
	–cada flama que s'obri pas
	des d'on flueix la vida, des dels porus oberts
	per més secrets i obacs que siguen–
	s'eleva
	i es fon en única foguera
	que escalfa les paraules i es glaça a les altures.
	Allà,
	aquest embull de totes les frisances
	afaiçona la cúpula dels segles
	i dels esguards tothora escassos
	que han contemplat el breu deambular dels homes
	amb la compassió que atorga
	el fracàs lluminós
	de les viscudes passions.
	Car, al remat,
	no som més que petits grapats
	de sorra i cendra eixelebrada,
	talment folles formigues,
	esmaperdudes
	en el lent terratrèmol dels mil.lennis.

La platja

I

	Com qui se sent tot sol davant l'abisme
	i coneix la resposta,
	sures
	en un mar sense vores.
	No albires un nou port,
	però tu saps que hi és si cerques com sortir-te'n.
	T'esperona el vertigen del constant balandreig
	i llavors t'encomanes
	a la dama de sempre,
	mai no del tot
	desabillada i accessible.
	Esperes d'ella que et somriga,
	algun gest de complicitat
	amb la teua percaça d'un país innocent,
	amb la teua frisança de la casa impossible,
	elemental i pura.

	Malgrat l'atzar,
	que potser acabarà imposant-se.

V

	Ens hem anat passant
	una mena de caixa d'ombres
	on encabir la caravana dels malsons,
	i l'hem volguda sempre a la vora del jaç,
	com qui, a la recerca
	desesperada d'una treva,
	desa les armes cada vespre
	i exorcitza els perills que li barren el pas
	a les portes de la son.

	Al matí, en llevar-te,
	li dius sempre: hola, mort,
	per procurar-te un nou respir,
	car, si li etzibem aparta't
	i ves-te'n lluny del meu davant,
	llavors s'aixeca un mur de fosca
	al fons de tots els corredors.

X

	Cada vegada que creix algun brot
	en la pila que vas afaiçonant,
	et dius que hi ha futur
	fora de qualsevol sospita.

	Però que fràgils són els vincles...!
	I que fugisser el tremolor
	de cada encontre!

	Com serà l'hora generosa,
	suma i recompte,
	epíleg dels teus dies?
	Mai no sabràs del cert
	si has caigut i t'ha inundat el mar
	o si, lliurat
	al clar somriure de l'esfinx,
	que t'enamora,
	el llamp d'algun impuls t'ha empentat
	envers el buit i l'aventura.

El rellotge

Rellotge i vent
	Quan, una tarda qualsevol,
	a casa s'ou només el pas
	compassat del rellotge
	i fora el vent amanyaga l'arbratge
	i fa brillar les palmes,
	una densa calma t'assetja.
	Morosa,
	et reclou i et desvetla
	el fil vibrant, llampant i tot a voltes,
	que et recorre i et manté
	en el costat més gràvid de la vida.
	Llavors, el mar,
	de tan considerar-lo, t'acompanya en silenci,
	com l'enyor de l'esfinx
	–ah, l'escàpola amiga–
	i del secret que amb tant de zel amaga.
	Esmaperdut de tant mirar les estrelles,
	passaves per més d'un jardí
	sense flairar-ne el baume,
	sense admirar cada parterre.
	No tenies temps –deies–
	per a gaudir-ne,
	i et mancava la calma necessària.
	Obrir-te i repartir l'esguard
	t'ha costat llàgrimes, cants d'elegia
	i llargs treballs a l'empara somrient
	de la dama de sempre.

L'àvia

	En aquell món de tous coixins i matalassos,
	de pati interior i arrecerat,
	on la iaia et volia,
	sols ella disposava del manoll de les claus.
	Només alguna li mancava sempre,
	que debades reclamava
	rondinant d'esma.

	Ella sabia allò que et feia falta
	o t'agradava,
	i removia aquell petit tancat,
	tan seu, per regalar-t'ho.
	De vegades, tremien les parets amb tanta empenta.

	Allà et senties segur perquè ignoraves
	àdhuc l'esfinx,
	amagada i secreta com el sexe,
	fermada amb el segell de la rutina.

El fill

Un sentiment de pèrdua irreparable em va assaltar. Mentre romania allà dempeus, enfonsant-me desemparat, es va adreçar a mi amb una veu afable, sense girar el cap ni alterar el seu capteniment:

-No pots dormir, pare? Em pregunte si dormiràs quan jo no hi siga. Espere que llavors no et manque l'ànim i pugues dormir!

Kenzaburo Oé

I
	Anar-se'n un bon dia no té gaire importància.
	Segons la vella dita, viure és anar-se'n.
	Deixem però el senyal d'un esvoranc:
	el cocó al matalàs,
	el seient a la cuina, la butaca de sempre.

	La qüestió és aquesta,
	i els records s'amunteguen i van fent
	cercant un ordre
	dolorós de bastir,
	algun jardí on plegats retrobar-nos
	en un altre present.

III
	Hi ha tasques impossibles,
	com dir-li a la mort que calle
	quan s'inverteix el curs dels anys
	i marxa abans el fill que el pare.
	Feia temps que cercava
	l'entrellat de la mort,
	i no sabia com sense tenir-la
	al davant palplantada i seca.
	Ara m'ha visitat
	per robar-me el millor de casa
	i l'he tractada cara a cara.
	Diria tanmateix que no sé què és,
	i m'ha semblat com mai abans
	només un crit pelat.

La joia

Matí de Pascua

	(A ma mare,
	que encara canvia l'aigua
	a les flors que li porte).

	«Sie feiern die Auferstehung des Herrn,
	denn sie sind selber auferstehanden».

J. W. Goethe

	Novell,
	un baume conegut
	i càlid
	penetra dins de casa,
	i la llum, desimbolta,
	ha inundat d'hora les estances.
	A fora,
	l'aire és tan net,
	que l'horitzó sembla a tocar.
	Clareja força tendre
	el verd dels arbres,
	i, com esclat de festa,
	el bigarrat esplet de les petites flors
	acoloreix l'herbam.

	La joia,
	com esperàvem,
	ha reviscolat,
	i jo, mentre camine,
	esperançat
	vaig fent un ram
	per a una dona que s'apaga.

El buit

Gotera
	Perdre el temps lamentant-se
	per haver perdut una amant,
	perdre el temps maleint-se
	per haver perdut la cartera,
	perdre el temps irritats
	per haver perdut el clauer,
	perdre el temps cercant un refugi
	per haver perdut el paraigua,
	pot ser un esperó de nova vida.
	Perdre un fill
	és sens dubte una gotera
	irreparable.

Això tan cert
	Això tan cert que t'ha passat adés,
	pot ser bastit en la memòria
	amb mots tal vegada inhàbils,
	mentiders fins i tot.
	Serà, doncs, un record:
	un nou grapat de palla
	per farcir l'espantall del teu oblit.
	O bé es perdrà en les selves neuronals,
	inextricables.

Al capdavall, les paraules
	Per fer inoblidables uns quants mots,
	només cal un paper i un pobre llapis.
	Perquè arrelen a lloure en la memòria,
	primer han de gratar el pensament
	i després dir molt més
	que un bon diccionari.

L'aventura

Camins

	M'estime les senderes solitàries,
	transitades només per un silenci
	que guaita
	potser un diàleg intens,
	potser una amistat o un amor,
	sempre un secret per desvetlar.

	Hi ha camins que s'acaben,
	com hi ha camins que ens duen a altres.

	Hi ha tants camins que es perden,
	inacabables...!

El risc d'estimar

	Estimar és un joc
	arriscat en el buit.
	Has d'acceptar l'accident d'un adéu,
	o la fredor del salt darrer
	florint talment un borrissol de cendra
	per sobre la carn estremida.

	(Si algun cop goses pensar-ho,
	voldries ser tu el primer
	pastura de l'oblit.)

	I mentrestant,
	sense adonar-te'n,
	a cada encontre
	fas esclatar el temps.

Nadal domèstic

	Sonava Händel.
	Menjàvem i bevíem, petava la conversa.
	Tot exquisit.
	Érem uns pocs amics visitant-se el Nadal.

	El conyac de la copa a estones reflectia
	aquells altres anys
	de tendres barbes i clares profecies.

	Ara cercàvem consolar-nos
	afligits d'una pena poc comuna
	–també exquisida?–,
	car, tot comptat i debatut,
	segons enraonàvem arraulits,
	el món sencer rodola a batzegades
	per atzucacs
	de riquesa i alhora de ruïna,
	de guerra inacabable.

Cap al Sud

(A la memòria d'Antoni Lluís Carrió)

	Quan baixe cap al sud,
	amb el fervor d'un vell adolescent
	primer admire els horts de tarongers,
	després contemple les marjals
	i flaire els arrossars.
	Ja sent una calor diversa.
	M'acoste a casa.

	Llavors ja veig una muntanya
	que a més a més alça el seu front
	davant la nostra mar.
	Cada retorn,
	en ella penge la mirada
	i en ella dese el meu farcell
	que he reomplert en el viatge.
	Vet el Montgó
	amb un turó als seus peus,
	que és el castell de Dénia.
	Ja sóc a casa.

Recull Encara


	Què s'ha fet, ai, d'aquell xicot golafre
	de notícies i amplis horitzons?
	T'adones que ha passat ja per a tu
	el temps d'iniciar rutes novelles.
	Tu, que et deleixes escurant pinyols,
	ara voldries no haver de trobar-te
	amb tants viatges només projectats,
	amb tants finals per assolir encara.
	I tractes d'encongir-te l'ampli món
	fins fer-te'l abastable per a uns ulls
	llaminers dels llampecs massa fugaços
	de la rara, difícil harmonia.


	Sí, tot flueix, com deia el vell Heràclit.
	Sí, tot canvia i es fa fonedís
	fins perdre el tret més seu i recordable.
	També als carrers de les ciutats viscudes
	voldríem conjurar tanta destrossa,
	tancar clivelles i trobar de nou
	cada racó amb la gent que l'habitava
	i anava fent la seua vida única.
	Voldríem evitar l'estrip constant
	que ens despulla els escenaris.
	I amunteguem com enderrocs els somnis,
	vestint-los de carreus ben cisellats
	i a punt per erigir noves quimeres.

Troballes

(A Jaume Pérez Montaner, tot celebrant el seu setanta-cinquè aniversari.)

«O gente humana, per volar su nata»

Dante Alighieri

I
	Frisem.
	Frisant anem fent via
	per retrobar-nos més a prop del centre.
	I quan per fi esclata
	la rosa generosa,
	l'àngel, adés encadenat
	per la por o pel tedi,
	mansuet de primer,
	de bell nou ressuscita.
	És quan pica l'ullet
	i tot sembla més clar,
	més pur,
	més cert.

II
	Llavors,
	fa nosa l'enfarfec de les paraules;
	cal sols deixar que llisque el trànsit pur,
	el mer present.
	Llavors,
	quan l'ara du propina.
	Llavors,
	si hem trobat.

	Frisar, cercar troballes,
	saber com són de belles.
	No hi ha millor camí.

(2013)

Pantocràtor
	Ell, segons els qui el veneren,
	compta amb elevats atributs
	i el troben viu per tot arreu,
	com també veuen harmonies
	a l'univers del savi Newton
	després que li caigués la poma,
	o el reconeixen al caliu
	d'un somriure ampli i generós.
	Però altres, força enrabiats,
	no sabem quina cara fer-li
	per tanta guerra repetint-se,
	pels infants que moren arreu
	i pels desconsolats parents.
	Aquells tanmateix asseveren
	que això són danys col·laterals
	de la bona marxa del món:
	des del seu somni immillorable,
	Ell ens governa dretament,
	com el millor dels dictadors.

Literatura
	Mentre sèiem adés, m'has pres la mà,
	i recolzada en mi t'has adormit.
	Tot just llavors m'ha entrat la feliç rauxa
	de cercar llapis i paper d'escriure.
	He desistit per no trencar-te el son.
	Ara de nou voldria per a tu
	un poema bellíssim, el millor,
	sobretot un poema del tot meu,
	talment un encanteri que esclatés
	a les teues neurones més secretes,
	als jardins somniats des de la infància;
	però tots els poemes són bastits
	de paraules suades que han trenat
	el desig, el dolor, la joia d'altres,
	i no encerte per on desenganxar-les,
	com despullar-les d'unes altres bregues.
	Caldrà deixar que brolle l'exabrupte?

A Baucis

(Per a Antònia, és clar)

	Al teu costat he aprés a sentir-me altra volta
	ferreny en l'escomesa si cal fer el cor fort,
	i a enllaçar la volada en les fàcils vessants.
	Espetegant a estones però frisant seguit,
	convençut d'una sort de debò compartida.

	Vulguen els nostres déus a l'hora generosa
	omplir d'altres neguits el vas que els vam lliurar.
	Seràs tu el til·ler i seré jo l'alzina?
	Encendran altres mans la llar que compartíem?
	Tant de bo les escalfen d'hivern les nostres branques.

(2012)

Poemes esparsos

Rèquiem

(A Joel R. G., in memoriam)

	Si el món s'acaba.
	Si s'anucia l'aurora.
	Si truca a la porta un demà inesperat.
	Si quelcom passat ens fa l'ullet.

	Si pel telèfon oïm la veu d'un amic.
	Si tenim missatges penjats a la pantalla.
	Si trobeu una carta amb el vostre nom,
	amb el meu nom,
	amb el seu nom.
	Si algú ha escrit el nom d'aquell altre.
	Si algú demana per mi.

	Si la nit té les hores comptades.
	Si tothom té les hores comptades.

	Si l'aurora s'acaba.
	Si un nou món s'anuncia.
	Si un amic truca a la porta.
	Si ens fa l'ullet el demà somniat.
	Si pel telèfon oïm la veu d'ahir o de despús-ahir, insistent.
	Si trobeu un missatge penjat a la pantalla amb el vostre nom,
	amb el meu nom,
	amb el seu nom.

	Si algú ha escrit el meu nom en una carta.
	Si demana algú per aquell altre.
	Si la nit ha escrit el meu nom.
	Si algú té les hores comptades.
	Si la nit demana per mi.
	Si un món novell s'acaba.
	Si de nou s'anuncia l'aurora.
	Si...

(17-VII-2000)

Farrera

	Has pujat amatent i vigilant
	als núvols, al silenci pur,
	on per a tu fluïa el temps
	com un riu de paraules
	fins ara segrestades pel ròssec més banal.

	Feliç, t'hi has banyat a lloure,
	i has vist com prosperava la llavor
	d'uns mots que havies oblidat.
	I en treure el vel al rostre de les coses,
	han esclatat arreu noves espurnes.

	El guany ha estat el goig d'una clarícia
	i un cafís de missatges sense adreça.

(Agost, 2005)

Antologia poètica

Epigrammata

Viet-Nams

Recolzat, només recolzat

Sexe

Oficina de col·locació

La cambra en festa

El fill

Cadells de la desfeta

Dic el teu nom

El barranc i els còdols

Capella Sixtina

Vora el silenci

(La Veritat)

(Déu)

Llibre de Benimaquia

Les estacions

2

3

7

8

9

12

17

18

Comiat

Troballes

El temps

El viatge possible

Cos bell

Paradís

El jardí

Let it be

Tristesa

Allò que espere no dir mai

Allò que mai no diré

Baules

1953

Maig de 1954

València, 1957

Hannover, 1967

Caserna de Bétera, 1970

1974

Florència, 1983

L'Esfinx

L'Esfinx

Aurora

I

VI

VII

VIII

La platja

I

V

X

El rellotge

Rellotge i vent

L'àvia

El fill

La joia

Matí de Pascua

El buit

Gotera

Això tan cert

Al capdavall, les paraules

L'aventura

Camins

El risc d'estimar

Nadal domèstic

Cap al Sud

Recull Encara

Troballes

Pantocràtor

Literatura

A Baucis

Poemes esparsos

Rèquiem

Farrera