La redacció que presente d'aquest article s'inscriu en el marc del projecte d'investigació PB95-1106 de la CICYT. La seua primera versió va ser publicada, amb el títol «On the Sources of the Plot of Corella's Tragèdia de Caldesa», dins McPherson/Penny, eds. 1997: 75-90.

Recordem les variacions del títol de l'obra: al manuscrit Maians és dita Tragadia rahonant un cas afortunat que ab una dama li esdevench (fol. xxxvii), i a l'índex és La tragèdia (fol. 0). És l'altre testimoni, el manuscrit del Jardinet d'orats, el que hi introdueix Caldesa: Tregedia de Caldesa feta per Mossen Corella. Vegeu comentaris sobre aquest títol a Kelly 1993: 211 i notes 149-50, Pujol 1995-96, nota 31, el qual considera que l'aparició del nom «Caldesa» al títol de la Tragèdia va poder ser induït per la presència de poemes a Caldesa al mateix cançoner. Sobre Caldesa i l'obra corellana vegeu més recentment Turró 1996. També recordarem que una altra obra de Corella, el Desengany, tracta de la infidelitat femenina i de la incoherència de l'amor, d'una manera semblant a la de la Tragèdia de Caldesa (vegeu Martínez 1994:23, i Romeu 1984).

Seguisc la còmoda classificació en unitats realitzada per Badia (1993b: 73-74): dotze paràgrafs o apartats, deu dels quals en prosa i dos en vers, amb els següents encapçalaments: «1. A tan alt grau; 2. En la part del món; 3. Llarga història seria; 4. Ab esperança de tant; 5. Axí passí la major; 6. O piadosos oints!; 7. Partint-se de la casa; 8. Mourà's corrent (vers); 9. Conegué per l'adolorit; 10. Clarament veig (vers); 11. Si follia és; 12. Ab diversitat de tan». Citaré de la versió regularitzada de Martínez (1994).

Un testimoni català previ d'aquesta imatge usual, amb un significat semblant, pot trobar-se en A Bella Venus, de Francesc de la Via: el poeta hi conta que, quan s'enamorà de la dama, la cara d'ella, acolorida de roses i lliris, li revelà que també ella s'havia enamorat al mateix temps: «Mes jo entesí claramén la preposició de les tues paraules e la vermelor de la tua cara semblave que liris se fosen baralats ab roses» (Pacheco 1963: II, 16, rr. 44-46).

Desengany, ll. 3-4. Aquests versos estan també presents, i desenvolupats, en una altra obra corellana, la Lletra consolatòria. Vegeu-ne unes observacions breus però clares a Martínez 1994: 20-22, qui també apunta un tercer passatge corellà, del Parlament en casa de Berenguer Mercader: «Que si la pèrdua de llur [de les dames] honestat és la porta per on lo combat de nostres enamorades obres entra, ¿com se farà honestat als altres la tanque, si, per l'entrada de l'u, de la guarda de tal posada ja serà partida?» (ibid. n. 27).

Badia 1993a: 278. «Fer a Corella l'amor passió i l'amor humà en general és indiscriminadament un mal, exactament al contrari del que sostenia una determinada ètica trobadoresca i cortesa, la que informa una novel·la com la Flamenca i la que arriba fins a escriptors locals com ara Jordi de Sant Jordi», (ibid. 280 n. 20). Corella exclou per tant «les pretensions dels poetes de la fina amor que, com a "insensats alquimistes", confonen el plom vil de l'amor humana, amb l'or puríssim de l'amor vertadera, és a dir divina» (ibid. 277).

«La Tragèdia de Caldesa», en realitat, gira entorn d'un nucli líric: els 28 estramps que diu el jo protagonista, seguits dels 14 que diu Caldesa. La prosa exclamativa, narrativa i descriptiva que els precedeix no és altra cosa que una preparació, una justificació, una contextualització a la manera de les razos dels antics cançoners. Aquestes ratlles revelen «la seva militància d'amant desenganyat». Les razos «són a la base de la Vita nuova, i per tant, de la novel·lització i de la sentimentalització de l'experiència lírica dels trobadors» (Badia 1993b: 88).

Aquesta etiqueta genèrica està lligada amb la ficció sentimental i inclou obres com la Vita nuova de Dante, el Voir-dit de Guillaume de Machaut, la Prison amoureuse de Froissart, o, com a paròdia, el Libro de Buen Amor de Juan Ruiz. Les característiques de la pseudoautobiografia eròtica, establertes per Gybbon-Monnypenny, són les següents, tal com les enuncia Deyermond (1986:85): 1. Totes les obres estan escrites en l'esperit de l'anomenat amor cortès i des del punt de vista de l'enamorat cortès. 2. En totes, el protagonista és identificat amb l'autor pel nom i, d'una mostra de sis peces estudiades, en quatre aquesta identificació és reforçada per l'esment de persones i de succeïts històricament verificables. 3. Bé que no sempre l'autor apareix com a enamorat triomfador, sempre es representa com a personatge amb connotacions heroiques i que atrauen simpatia. 4. Tots els autors citen un cert nombre de poemes lírics propis, intercalats a seqüències dins la narració (Gybbon-Monnypenny 1957: 70-71). La Tragèdia de Corella en compleix totes les característiques; fins i tot, indirectament, la 2: Començant pel seu títol més complet (Tragèdia raonant un cas afortunat que ab una dama li esdevenc, on sembla convidar clarament a la identificació amb l'autor), Corella va escollir una ambigüitat que va causar que fins i tot investigadors tan aguts com Rubió i Balaguer (1984: 406-7) i Riquer (1964: III, 294), prenguessen la Tragèdia per una confessió real.

Pel que fa a la tradició catalana, seria una tasca interessant estudiar les correspondències entre Lo somni de Metge, la Tragèdia de Corella i l'Espill de Jaume Roig. Les tres obres estan escrites com a ambigües narracions pseudoautobiogràfiques: els tres protagonistes es presenten com a víctimes de l'amor foll burlats per dones i tots tres són desenganyats, bé per paraules (les de Tirèsias al Somni) o per amargues experiències personals (Espill, Tragèdia), cosa que atorga més força a la seua lliçó. La desil·lusió, «l'actitud davant de l'amor que proposa Corella, s'assembla molt a la que Metge es resisteix a adoptar a Lo somni» (Badia 1993a: 279 n. 13). Pel que fa a Roig, quan s'escriu la Tragèdia ell ja devia haver començat, o estava a punt de començar, l'Espill: va ser influït pel seu opòsit estilístic? En una altra obra corellana, Lo juí de Paris, l'autor proposa, com a remei per al desencant patit per causa de les dones, mantenir-se'n allunyat; el mateix missatge monàstic del misogin Espill (Badia 1988:166). A més, tots tres autors van participar en el debat literari sobre les dones: Roig en contra del gènere femení, Metge en una diplomàtica posició de meitat i meitat i Corella produint una obra profeminista de gran originalitat (l'originalitat era insòlita en aquest debat): el Triunfo de les dones. Corella, a les seues obres, no blasma en particular el gènere femení, sinó la fragilitat de l'amor humà en conjunt. Sobre aquests autors en el debat literari de les dones, vegeu Cantavella 1992a, 1992b, 1994. Sobre el Triunfo, vegeu Martínez 1996a i Martínez 1996b.

Aquestes característiques han estat identificades a la narrativa sentimental castellana per Alan Deyermond (1986: 28-29). També és aplicable a la Tragèdia corellana aquesta observació: «el desenlace de todas estas obras es desdichado, ya que se da en ellas o bien una frustración desesperante o la consumación del amor que desemboca en la catástrofe» (Deyermond 1976: 294). Vegeu també sobre aquest gènere la remarca de Carmelo Samonà: «donde hay amor el escándalo es inminente» (Deyermond 1980: 379). La Tragèdia de Corella és atípica en relació al model castellà (que, per exemple, permetria que s'incloguessen episodis cavallerescos dins l'argument); però hi ha relació, pel fet que empren fonts comunes. Deyermond (1997) ha enunciat el patró europeu d'aquest gènere bàsicament inaugurat a la Fiammetta i l'ha il·lustrat a través de diversos exemples (entre els quals és destacable el cas català de Frondino e Brisona, que en presenta parentiu).