«El detall final de l'escriptura amb sang i concretament la formulació "la present ab ma pròpia sang pinte" fan pensar en rastres de ficció epistolar» (Badia 1993b: 85). Turró (1987: 40-49) va considerar la Tragèdia en el context d'altres proses sentimentals catalanes del Jardinet d'orats.

Per aquesta raó, Rubió i Balaguer va considerar aquesta trama com a «boccaccesca, si les tintes no resultessin tan fosques» (1984: 407). Si Riquer va pensar que havia de referir-se a un fet real, va ser a causa de la simplicitat de l'argument (1964: III, 294). Pel que fa a Fuster, aquest, amb la seua coneguda franquesa estilística, va anomenar Corella «el cornut més insigne de la literatura catalana» (1968: 309).

El primer fragment prové del ms. La (c. 1500, Brook ed. 1993: 80, q. 24). El darrer prové de l'incunable FII (c. 1479, Klein 1911: 126, q. 4). Les demandes d'amor apareixen recollides en repertoris, generalment en manuscrits miscel·lanis dels segles XIV i XV, omplin espai entre obres més extenses. L'única col·lecció de demandes d'amor en català (vegeu Pagès 1927-28, i Cantavella en premsa) data de cap a 1400. Les demandes d'amor eren el text d'un joc de societat que havia de conèixer tota persona cultivada, i donaven la resposta correcta a cada pregunta sobre situacions galants. També estaven molt connectades amb els judicis d'amor (com aquell inclòs al De amore, o com el joc de les quistioni d'amore al Filocolo de Boccaccio). També es relacionaven estretament amb molts dels temes de jocs partits occitans i catalans, i especialment amb els debats literaris del segle XV. Sobre aquests tardans debats s'ha escrit poc encara: vegeu Cummins 1965 i, més recentment, Chas 1995 i 1997. Molts d'aquests temes de debat literari estan registrats en una o més llistes de demandes d'amor.

Cingolani considera simplement possible que Caldesa fos prostituta, basant-se en un comentari de passada que es va plantejar Badia (1993, 77 i n. 7); no hi ha hagut cap defensa ferma d'aquesta possibilitat narrativa, doncs, però n'hi ha el dubte. Jo hi he pensat molt i no he estat capaç de convèncer-me'n. No he pogut trobar cap indici narratiu que faça referència a la venalitat de la dama de la Tragèdia, ni en la relació amb el rival (del qual, recordem-ho, es diu que la dama li mostra estima sincera), ni en la relació consolidada (pars. 2-3) amb el narrador, al qual no sols no havia demanat res, sinó que acaba sol·licitant-li que la mate pel seu pecat. Un lector medieval, en llegir sobre aquesta dama corellana, no necessitava considerar-la més que una foll'aimadora, traïdora a les lleis de la fin'amors; un nou exemple de la volubilitat femenina per luxúria (vegeu p. ex. Cantavella 1988 i 1992a, 57-59,108-10 i 123). Aquest lector consideraria la dama de la Tragèdia com a fembra vil, perquè (igual que les prostitutes) «feia viltat del seu cos», però no li podia atribuir l'ofici de putana si aquella no cobrava pels favors sexuals.