1
Al llarg d'aquest estudi, identificaré les obres segons la numeració de Pagès, respectada, com és ben conegut, per tots els editors, i a fi d'estalviar confusions amb el número d'ordre de cada manuscrit, les citaré sempre en negreta.
2
Vegeu, per exemple, l'excel·lent Archer 1996, un estat de la qüestió força complet de la tasca de l'erudit rossellonès, que compara amb les aportacions posteriors als aspectes que ell estudià.
3
Per al problema dels senyals, vegeu les propostes, certament suggeridores, de X. Dilla 2000: 109-127.
4
Vegeu la descripció d'aquests testimonis per Amadeu Pagès (1912-1914: I, 14-17, 21-28 i 49-50), com recorden Turró i Cabré (1995: 127). Tinc greus dubtes sobre totes les conjectures de Pagès sobre la possibilitat que D sigui l'original sobre el qual es va executar l'edició de 1543; els manuscrits que feien servir els impressors quedaven força fets malbé per la brutícia dels tipus d'impremta i les ditades dels caixistes, i res d'això no es pot observar en el manuscrit; i si no fou així, no hi ha cap indici que permeti vincular aquest manuscrit amb l'Almirall. Però hi ha d'altres arguments sobre els quals tornaré en un altre lloc. La numeració executada sobre el manuscrit, seguint l'ordre de la impressió (i les anotacions marginals que hi va copiar), podia haver estat feta per algun lector que va col·lacionar els dos exemplars. En aquest sentit es manifestà també Pere Ramírez i Molas (1981) després d'estudiar les variants del manuscrit i de l'edició. Pel que fa a les edicions, la de Claudi Bornat, Barcelona, 1560 va dedicada a l'almirall, i les de 1543 i 1545 li son atribuïdes segons les afirmacions de Jeroni Figueres en el pròleg al manuscrit E (vegeu l'edició d'aquest text per Vicent Josep Escartí 1999: 187).
5
Amédée Pagès (1912: 254) es fa ressò d'aquets judicis; el text pot veure's en Riquer 1946: XXXI.
6
Per a l'estudi d'aquesta edició, vegeu A. Pagès 1912-1914: I, 55-60; avui tenim un facsímil d'Escartí (1997); vegeu l'estudi del vol. II i, en particular, les pp. 35-46.
7
És el cas de Romeu Llull, Bernat Hug de Rocabertí i Pere Torroella, recordats per Cabré i Turró (1995: 131), però ni sabem fins a quin punt s'havien format poèticament en aquell ambient italià (això, si més no, per als dos últims, és més que dubtós) ni fins a quin punt la seva producció reflectia aquella influència, i no la de la Cort o la de la ciutat de Barcelona; aquí, com demostra el cançoner J, l'influx marquià a meitat de segle XV era evident.
8
La transmissió d'aquesta branca dels cançoners procedents de la Corona d'Aragó, potser més nombrosos en aquests anys que els originaris de Castella, fou estudiada per Alberto Vàrvaro (1964: 66-80), i les seves conclusions foren revalidades per les edicions de Lia Mendia (1989: 40-46), Carla de Nigris (1988: 73-78) i Emma Scoles (1967: 15-21). Vegeu també l'estudi de Lia Mendia (1995: 173-186).
9
Arm.-Ad. Messer 1912: CXI-CXVI, observa que el català va desaparèixer de la Cancelleria Reial napolitana poc després de la mort del Magnànim, tret d'unes poques cartes adreçades a membres de la Casa Reial d'Aragó.
10
Vegeu Santagata 1979b.