11
Max Cahner (1980: 236-238) estudia la castellanització progressiva de la cort napolitana des del regnat de Ferrante, i no creu en cap mena de conservació del català després de la desaparició del Magnànim.
12
En general, remeto a l'edició de Robert Archer (1997, vol. I) per a les referències bibliogràfiques dels estudis sobre cada obra. Amb tot, he de recordar que aquest poema, la seva datació i la seva funció han estat objecte constant d'atenció dels estudiosos: a fi de no recarregar aquestes notes, vegeu a més les referències contingudes a X. Dilla 2000: 274-275.
13
Vaig incidir sobre aquests aspectes en Beltran 1998: 65-66. Joan Ferraté (1994: LII-LIII) creu que la conclusió del cançoner és la composició 127, i sosté (com han fet altres) que la 128 és una falsificació d'algun lector de March.
14
Aquestes rúbriques han estat objecte repetit de l'atenció dels estudiosos, que solen veure-hi la mà de l'autor; vegeu Ramón Aramon i Serra 1938: XIX, reimprès avui al seu 1997: 217 Aramon 1947-48 ara també a 1997: 316 i nota i, sobre aquest mateix argument, Beltran 2003, Jaume Auferil 1986: 1, 37-77, i també la visió de conjunt que vaig dedicar a aquest aspecte a Beltran 1998 i a l'estudi sobre el cançoner de Joan Berenguer de Masdovelles (Beltran, en premsa).
15
La idea no és seva, però sembla haver reeixit aquesta formulado de Joan Fuster 1989: 67.
16
Ferraté 1994: XLIV-XLV. El primer grup, per exemple, és de vint-i-nou poemes, el segon, de tretze, el tercer, de vint-i-nou, etc.
17
Gröber 1877. Aquesta recerca fou represa per D'Arco Silvio Avalle-Lino Leonardi 1993; per a l'estat de la qüestió sobre els Liederblätter, vegeu la p. 62.
18
Dels nombrosos estudis que se li han dedicat citaré només l'edició i análisi de Manuel Pedro Ferreira 1986; vegeu també Beltran 2003.
19
London, Lambeth Palace, Miscellaneus Rolls, 1435; el manuscrit, com a tal, no ha estat estudiat, però sí publicat per Axel Wallenskold 1917.
20
Hi ha una edició facsímil, Qüestió 1932; fou descrit per Massó i Torrents 1913-1914: G.