Ausiàs March i els mercaders

Robert Archer

Vós qui sabeu de la tortra·l costum, e si no ho feu, plàcia'l-vos oir: quan mort li tol son par, se vol jaquir d'obres d'amor ne beu aigua de flum, ans en los clots ensutza primer l'aigua, ne·s posa mai en verd arbre fullat. Mas contra açò és vostra qualitat, per gran desig no cast que en vós se raiga. E no cuideu, dona, que bé us escaiga. Que pus hagués tastat la carn gentil, a mercader lliuràs vostre cos vil, e son dret nom En Joan me pens caiga. E si voleu que us ne don coneixença, sa faç és gran e la vista molt llosca. Sos fonaments són de llagost o mosca. Cert no mereix draps vendre de Florença! E coneixent la vostra gran fallença, volgués muntar, en amar, cavaller. E sabent ell tot vostre fet en ver en vós amar se tengra a consciènça, sabent molt clar la sutzeada vida, prenent public les pagues del pecat. Vostre cos lleig per drap és baratat. Vostre servir és bo sol per a dida. E no cuideu filla us hagués jaquida, vós alletant aquella ab vostra llet, car vostre cos és de verí replet, e mostren-ho vostres pèls fora mida: car si us jaquiu vostra barba criada e la us toleu, puis ab los pèls dels braços poran-se fer avantatjosos llaços, prenints perdius, tortra, o cogullada. Quan oireu «Alcavota provada!», responeu tost, que per vós ho diran. E puis per nom propi vos cridaran, ja no us mostreu en l'oir empatxada, enterrogant, «Amics, ¿e què voleu? ¿En dret d'amor voleu res que fer pusca? Tracte semblant jamés me trobà cusca. Presta seré a quant demanareu.» Tornada Tots los qui torb, o cunçament volreu en fets d'amor, emprau Na Monboí. Ella us farà tot lo que féu a mi. No·s pot saber l'endreç que hi trobareu!1

Fins i tot avui, o potser sobretot avui, aquesta composició d'Ausiàs March és capaç de xocar-nos per la cruesa de la seva malícia. No deu ser fortuït que fins ben recentment hagi mancat en totes les antologies modernes². No obstant això, és en molts sentits un poema magnífic, d'un impacte difamatori molt més eficaç que aquella famosa canción de maldezir de Villasandino, «Señora, pues que non puedo...» que anima les freqüentment somníferes pàgines del Cancionero de Baena. Més eficaç en part perquè sembla dubtós que la «dueña deste reyno» que és difamada al poema castellà sigui altra cosa que un pretext inventat pel poeta per escriure versos graciosament impúdics³. March, en canvi, anomena la dona amb el seu «nom propi» (v. 35): «Na Monboí». Aquí no estem per bromes, i no ens ha d'enganyar el to còmic d'alguns versos on March descriu la lletgesa de la dona o es mofa del seu nou amant, En Joan. La comicitat és un arma més en el procés de negar a la dissortada senyora tot allò que podria tenir de dignitat com a dona. Pronostica el seu rebuig per «En Joan», després d'haver-s'hi venut com a prostituta «per drap», i sembla acusar-la d'haver estat castigada públicament per prostitució⁴. Després, la presenta en una sèrie de futurs papers mesquins. Primer, suggereix que podria servir de dida, atribuint-li així trets físics antitètics respecte de l'estètica vigent i implicant que haurà de rebaixar-se al nivell social d'aquelles dones que venien la llet per viure. Però tot seguit li nega aquest paper positiu, afirmant que serà incapaç de nodrir la criatura (li assegura maliciosament que serà una filla i no el desitjat fill mascle). Finalment, fent un salt temporal a la seva vellesa, la descriu com a alcavota.

Normalment hom es refereix a aquest poema com a «maldit», tot i que només un manuscrit dels onze que el conserven li confereix aquest títol⁵. Com a terme genèric en el sentit més ampli, l'ús de «maldit» és òbviament correcte: al manual poètic occità de la «gaia ciència», el qual serveix de punt de partida per a la generació de March, el mal dig s'entén com a tot poema escrit amb el propòsit de parlar de la maldat de la gent⁶. S'ha anat suposant, però, que el poema de March és un maldit en un sentit més específic, el de «maldit-comiat», gènere practicat pels poetes de la tradició catalano-provençal en la qual l'autor anuncia el trencament de la seva relació amb la dona vilificada.

Per això, s'ha anat creient que al darrera del poema hi ha una relació amorosa anterior entre March i Na Monboí, i que el poeta ha estat rebutjat en favor del seu «rival» En Joan⁷. Remarquem, però, que March no parla en primera persona fins a la tornada, i l'única relació amb la dona de què parla és la de client satisfet dels serveis d'ella com a alcavota. En cap moment vol donar-nos a entendre que ell hagi estat l'amant de la dona vilipendiada. Més que com un «maldit-comiat» cal entendre'l com una composició feta amb els mateixos propòsits d'un sirventès provençal clàssic, si bé sense els trets formals que en són característics: un atac contra una persona o persones designades amb el nom⁸.

El sirventès denigratori a l'època de March, però, ja feia temps que era un tabú literari, condemnat pels manuals poètics. L'ètica dels poetes de la generació anterior, formulada a les Flors del gai saber estiers dichas Las Leys d'Amors, no podia deixar de fer una forta impressió en March. El seu oncle havia estat un dels fundadors d'aquella «gaia ciència» a Barcelona el 1393 i el co-fundador, Lluís d'Averçó, havia fet una versió catalana de les Leys, el Torcimany⁹.

Segons les Leys, un poema de mal dig com el sirventès, «no deuria especificar la persona ni contenir paraules que ens facin pensar en una persona específica... No diem pas que no es pugui escriure algun maldit de la gent en general, però no s'ha d'anomenar una persona específica»¹⁰. Un maldit general d'aquest tipus, afirma l'autor de les Leys, no seria menys eficaç ja que els individus compresos en la censura general s'hi reconeixerien.

Que March era conscient de cometre una transgressió de les normes vigents, de ser culpable del «vici» poètic del mal dig especial, condemnat per les Leys, és confirmat pel poema XLI, el qual es troba copiat abans del «maldit» a la majoria dels manuscrits¹¹. Aquest poema és una justificació del mal dir:

Fama tement, l'hom és dit virtuós. Açò no cau en hom desvergonyit. Doncs, lo mal dir no deu ser en oblit pus que virtut mostra en l'hom viciós. A vicis som moguts naturalment, e constreny-nos por de la mala fama. Beneit aquell qui·l bé sa boca brama e diu lo mal, com bé n'és coneixent.12

Però March va encara més lluny: no pretén justificar el maldit general sinó el dir mal dels individus malvats, com queda ben clar de la comparança que empra a l'estrofa següent:

És mal senyal del qui l'és desplasent e mor d'enuig, com maldir s'acostuma, e li desplau si us ou llevar la suma d'algun lleig fet, veent si malmirent: sí com aquell qui en forca veu morir son companyó qui no·l passà de mal, e diu que és molt cosa descominal que per tal fet deja mort soferir.

(vv. 33-40)

Un home veu morir un companyó seu en la forca pels seus crims i diu que és completament injusta la sentència. En les Leys trobem el mateix argument, però expressat en termes plurals:

... els maldits s'escriuen i canten per als malvats i no per als bons, per la qual cosa aquells que veuen malament el maldir, estan de part dels malvats...13

No deixa de ser irònic que March es valgui d'aquesta idea de la complicitat dels que s'oposen al maldit «general» per justificar un maldit tan «específic» com el seu.

La necessitat del poema justificatori del «maldir» és encara més comprensible quan llegim «el maldit» en la versió única d'un manuscrit conservat a París¹⁴. Aquest còdex ens ofereix unes lliçons que donen una dimensió encara més personalitzada al poema. Així, al v. 12 trobem, en lloc de «e son dret nom En Joan me pens caiga», una identificació ben específica:

e pens que·l nom En Joan Junyent caiga.

Així mateix, al v. 18, en comptes del joc de paraules obscè, «volgués muntar, en amar, cavaller», trobem:

volgués amar N'Armangol cavaller.

El poema s'ha publicat amb aquestes lliçons en una antologia recent¹⁵. Anteriorment, però, no s'havien pres seriosament aquests noms, per raons perfectament comprensibles: el manuscrit en qüestió és freqüentment mal copiat i almenys en certes parts sembla haver-se basat en una còpia possiblement retocada¹⁶. Però és també un dels còdexs més complets que tenim, amb 122 dels 128 poemes atribuïts (d'entre els manuscrits més antics, el de Salamanca de començaments del segle XV, en té només 100 de complets i set més en un estat parcial). A més, no cal que el mal estat de la còpia i la possible interferència ens obliguin a condemnar-lo totalment. El compilador de la font a la qual es remunta devia tenir accés a manuscrits perduts, com suggereix el fet que sigui l'única font coneguda de la resposta de Joan Moreno a la demanda que li va fer Ausiàs March (poema CXXIV). Encara que no el puguem reivindicar en la seva totalitat, no el podem rebutjar.

Voldria suggerir en aquestes pàgines que hi ha bones raons per donar plena fe almenys a una de les lliçons úniques que aquest problemàtic manuscrit ens dóna, una lliçó que ens ajudarà a posar de relleu el sentit sòcio-polític del poema. Com veurem, quasi segurament podem identificar el «mercader» i venedor de «draps de Florença», «En Joan Junyent», amb un personatge històric documentat.

Sabem pels valuosos estudis de Claude Carrère i de Núria Coll sobre el món mercantil barceloní de la primera meitat del segle XV que hi havia un home al qual corresponien el nom i les activitats mercantils especificades per March. De fet, n'hi havia cinc, tots ells «Joan Junyent» -quasi sempre en la forma de «Joan de Junyent»- documentats a l'època en què March devia haver escrit el poema, és a dir entre els anys 1420 o els últims de la dècada anterior, quan hauria estat normal que un poeta nascut el 1397 comencés a escriure, i el 1448/1449 quan Francesc Ferrer escriu Lo conhort i cita una estrofa del poema¹⁷. Aquests cinc són els següents:¹⁸

1. Joan de Junyent, senior o major dierum que apareix als documents com a mercader, casat el 1396 i mort el 1430¹⁹.
2. Joan de Junyent, menor dierum, fill d'aquest, i que apareix als documents com a ciutadà (civis), que es va casar el 1427, i fou nomenat conseller de Barcelona el 1442. Nascut cap al 1410, mor el 1444²⁰.
3. Joan (després Joan Bernat) de Junyent, fill del número 2, nascut el 1435, casat el 1456, mort el 1466. El 1455 és elegit membre del Consell de Cent²¹.
4. Joan de Junyent, o Joan Junyent, casat el 1403, mort el 1434, sense descendència supervivent, draperius com el número 5 (veure a baix), però distingit d'aquest com maior dierum; també ciutadಲ.
5. Joan de Junyent, junior, successivament mercader, draper, i altre cop mercader als manuscrits; era fill de Berenguer de Junyent, germà del número 1, i per tant nebot seu. Aquest es va casar amb la germana de l'esposa de Joan de Llobera; estava al capdavant de la important societat drapera dels Llobera²³.

Hem d'acceptar d'entrada que encara que el que oferim no és més que una hipòtesi, la possibilitat que el «Joan Junyent» de March no sigui un d'aquests cinc és lògicament més alta que la possibilitat contrària. El comerç dels draps estrangers com els de «Florença» implicava un capital enorme, de què podia disposar només un grup reduït de gent, de vegades treballant en forma de companyies, de manera que quan March especifica el negoci d'En Joan, ja redueix el nombre de candidats a molt pocs. El nom de família, segons ens el dóna el manuscrit de 1541, combinat amb aquestes circumstàncies limita encara més les possibilitats. És poc probable que hi hagi encara una altra branca de la família Junyent ocupada en el mateix negoci, de la qual no se sàpiga res. L'existència de tants Joans Junyent, va donar lloc a la pràctica notarial de distingir-los amb diferents títols identificadors. Per exemple, per no confondre el número 4, draper, i el número 2, també lliurat a la mercancia de draps, n'hi havia prou amb afegir al nom d'aquell la qualificant «minor dierum». Era del tot innecessari fer distincions entre altres possibles Joans Junyent, draperii, perquè no n'hi havia.

Se sap que els 1, 2 i 3 són avi, fill i nét, i que el número 5 està relacionat consanguíniament amb tots ells. Tots aquests gaudien d'una situació econòmica molt acomodada i d'una posició social manifestament ascendent al llarg del segle XV. No s'ha demostrat que hi hagi una relació familiar entre aquests i el número 4, el qual sembla haver estat d'uns mitjans econòmics bastant menys abundants que els altres Junyent. Això és suggerit pel fet que quan els Junyent números 1 i 4 varen fundar amb altres una companyia comercial al començament del XV, el número 1 va portar un capital molt superior al del número 4. Així mateix, el paper del 4 en la companyia sembla haver estat de caire més administratiu que financer²⁴.

Quin d'aquests és més probablement el «Joan Junyent» de March?

Podem descomptar d'antuvi el número 3, nascut el 1435, que difícilment podia haver venut draps i establert relacions amb Na Monboí abans del 1448.

Quant als altres quatre candidats, hi ha pocs criteris segurs per a l'eliminació. Un de possible, però, és l'ús del terme «mercader». March afirma que En Joan és mercader i que fa el seu negoci amb draps. La distinció entre mercader i draper era no tan sols d'ordre estamental sinó també econòmic. Un mercader podia ser draper en les seves activitats mercantils; en canvi, un draper en el sentit estricte -algú que es dedicava a la compra i venda dels draps i no als grans negocis- no podia confondre's amb un gran mercader²⁵. Això podria suggerir que el número 4, draper i no mercader, no és un bon candidat per al nostre Joan Junyent. Per altra part, no consta que el número 1, mercader, mort el 1430, hagi tingut una activitat mercantil intensa als seus últims anys i podia haver fet inversions en sectors diferents del dels draps²⁶.

Altres consideracions indiquen que, sense descartar el número 1 o el número 4, cal donar preferència al número 2, més jove que aquells, o al número 5, un any més vell que aquest.

En primer lloc hi ha la probabilitat que el poema correspongui a uns fets ocorreguts a València. És clar que sempre és possible que la situació que va provocar l'atac del poeta hagués tingut lloc a Barcelona, ciutat de residència i ciutadania de tots quatre candidats. Però March tenia els seus béns a Gandia o prop de la vila (Beniarjó, Pardines) o en la mateixa ciutat, com consta en el seu últim testament. Encara que no se sàpiga quant de temps March va passar a la ciutat comtal, és raonable conjecturar que passés la major part de la seva vida a l'àrea valenciana. També és més probable, per tant, que el «maldit» al·ludeixi a uns esdeveniments d'aquella ciutat que no pas de Barcelona.

De tots els Junyent, són els números 2 i 5 els que més possibilitats tenien d'estar a València suficient temps per provocar el poema de March, on òbviament es mofa d'un home prou conegut del seu públic valencià. En cas contrari, les despectives al·lusions físiques que fa tindrien molt poc sentit. Tinguem en compte que era pràctica comuna entre els grans mercaders enviar un familiar a València i a altres grans ciutats de la Mediterrània. Els mercaders Llobera varen obrir una oficina a València, i fins i tot compraren canyamel a Gandia i el feren refinar sense la necessària llicència reial²⁷. Aquests negocis il·legals devien afectar directament March, el qual era un dels senyors del contorn que es dedicaven al cultiu d'aquest producte²⁸. Per altra part, es documenta, bé abans del 1460, que la companyia Junyent-Llobera tenia un agent a València²⁹. És fàcil que el número 5, al capdavant d'una de les companyies dels Llobera, o el número 2 com a representant de la família Junyent, hagués estat un temps a València, comprant draps del país i venent-ne d'altres de fora: de Flandes, del Principat, de Toscània, de Pisa o de Florença. També consta als documents que el 1425 el número 5 va fer negocis en els quals València tenia un paper important, ja que compra «400 draps de Sant Mateu» que són garantits en part amb espècies que calia desembarcar al port d'aquella ciutat³⁰.

En el cas del número 2 hi ha un altre factor important: està documentat que aquest Joan de Junyent va ocupar molts anys en viatges, no tots ells relacionats exclusivament amb els afers mercantils. El 1426 i el 1436 apareix com a patró de galera, i el 1440 el trobem que acaba de tornar de Rodes; dos mesos després és elegit capità d'una esquadra armada enviada per la ciutat de Barcelona contra els pirates³¹. L'any 1434 està documentat com a cònsol de Barcelona a Constantinoble³². Si el Joan Junyent del poema és aquest mateix personatge històric, March atacava un ciutadà honrat que assolirà una posició social de primera fila a Barcelona. Així mateix, es tracta d'un home que va fer molt més en la seva vida que vendre draps de Florença: fou patró de galera, cònsol, capità i conseller.

Per altra banda, si el personatge del poema és el menys documentat número 5, es tracta d'un Junyent que, pel patrimoni i pels negocis, estava també estretament relacionat amb la poderosa família dels Llobera.

La identificació d'un d'aquests dos amb el «Joan Junyent» d'Ausiàs March, però, no pot ser més que hipotètica. És també possible, si bé menys probable, que es tracti del número 1 o del número 4. Tot seria molt més fàcil, sens dubte, si sabéssim la identitat de «Na Monboí», o d'aquell «N'Armangol». Però, sigui quina sigui la identitat del «Joan Junyent» esmentat al poema, és clar que March se les havia amb el membre d'una família poderosa de l'estament social dominant tant a Barcelona com a València. Seria ociós conjecturar si la posició i el poder dels Junyent van tenir alguna cosa a veure amb el fet que el seu nom ens hagi estat transmès per un sol manuscrit³³.