1
Aquest treball s'inscriu en el projecte d'investigació PB-94-0894-A de la DGICYT del Ministeri d'Educació i Ciència.
2
N'he intentat una primera aproximació a Pujol, en premsa, des d'una perspectiva pròxima a l'adoptada per Cingolani, 1995-96, un dels treballs més innovadors que s'han escrit darrerament sobre el Tirant. Sortosament, l'estudi de les fonts comença de comptar amb una bibliografia passablement extensa, que en pocs anys ha permès redimensionar completament la síntesi de Riquer, 1990b: 184-192, i pàssim. Entre els treballs més importants, remeto al valuós estat de la qüestió, interpretat en clau culturalista, de Badia, 1993, i als treballs coetanis o posteriors de Hauf, 1993a i 1993b; Annicchiarico, 1996; Martínez, 1997 i 1998: 155-198; Pujol, 1995-96, 1997, i 1998; tot i que dedicat primordialment a una altra mena de qüestions, Renedo, 1995-96: 334-347 aporta novetats en la detecció de préstecs de l'Escipió i Aníbal de Canals. Si fem abstracció de la utilitat d'algunes dades noves, Guia, 1996 és perfectament prescindible.
3
Vegeu Riquer, 1990b: 190-191, que resumeix els resultats de Farinelli, 1929: 235 i 353-386. Les úniques dades positives són la presència d'una frase del proemi del Decameron, la influència de dues novelle de la mateixa obra sobre situacions narratives concretes i el suggeriment de possibles ressons de la Fiammetta, sense confirmació positiva. Per a un estat de la qüestió més complet, vegeu Pujol, 1998.
4
Per a les fonts (sobretot clàssiques i dantesques) del Filocolo vegeu Quaglio, 1962-1963.
5
En aquest sentit, manifesto les meves reserves davant la interpretació de Villalmanzo, que atribueix al sojom napolità de Martorell una importància desmesurada en relació al Tirant. Els indicis documentals que ha descobert el duen a una explosió de suposicions arriscades (coneixement d'obres, viatges, relacions amb escriptors, galanteries amoroses, etc.) que no tenen altre fonament que l'entusiasme del biògraf i el seu enlluernament per la vida cultural de la cort napolitana del rei Alfons.
6
Em sembla revelador que l'única vegada que en el Tirant s'invoquen corellianament els «immortals déus», Martorell s'afanyi a afegir «los quals poèticament acostumau ésser invocats» (cap. 400, ed. Hauf & Escartí, 1990: 790; el subratllat és meu): és la justificació necessària de qui es mira les seves fonts «poètiques» des d'una enorme distància cultural. Per a l'extravagància de la cultura mitològica de Martorell, capaç de confondre el riu Leteu i la font de Narcís, vegeu Garriga, 1990-91: 77, i Pujol, 1997: 46-47. Tanmateix, és un fet que a partir del capítol 430 Martorell descriu tres vegades (caps. 430, 452 i 481) el moviment del sol en clau mitològica; indici d'un canvi d'actitud, o simple fascinació formulària?
7
Dels tres manuscrits que transmeten les «questioni», dos fan començar l'episodi al capítol 17, mentre que un tercer ho fa al 14 (Vr1, Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, cod. Rossiano 936, núm. 40 del catàleg de Quaglio 1965: 88-89; cf. Branca 1958: 39). El manuscrit de què es va servir Martorell havia de començar també en aquest darrer capítol, com es desprèn de les frases reciclades en el Tirant. En canvi, tots els manuscrits són unànimes a tancar l'episodi al capítol 72.
8
Citaré sempre el text del Tirant segons l'edició de Hauf & Escartí, 1990, i el del Filocolo segons la de Quaglio, 1967.
9
No cal dir que la lectura «judici» del Tirant, allí on Boccaccio diu indizio, és un evident error paleogràfic. Tot i que l'error podria remuntar a la font italiana manejada per Martorell, el sentit del passatge m'inclina a pensar que s'ha d'haver produït en el procés de còpia o d'impressió del Tirant. També en el passatge anterior la font evidencia l'error «se delita» per «delita».
10
A la vista de la font del passatge, no em sembla pertinent __o si més no necessari__ postular una lectura en clau religiosa per al «sdevenidor bé» de què parla Plaerdemavida, ni, per tant, veure-hi l'indici de «dubtes sobre la vida eterna», com proposa Renedo, 1995-96: 351-352.