L'idioma té un valor de immanència emocional i de
rescat profund que implica, en circumstàncies adverses, uns
aferrissaments inefables, i és una fidelitat que hem de servar per als
que vindran després de nosaltres. La nostra esperança se salva
amb l'idioma. Car un idioma és més que un mitjà de
comunicació o una manera de dir: en la noció d'idioma hi ha
lligada una peculiar forma de cultura, existència i essència.
Dient
som, però no és possible
l'ésser sense la llibertat de dir.
Dir i
ésser en català és avui,
tant a dins com a fora de Catalunya, i per raons òbvies, una tasca
difícil i transcendent que s'ha d'acarrerar fora de la normalitat.
Però tant a dins com a fora, en els millors, l'esperança es va
fent cada vegada més militant.
Per això és tant o més important que el seu
existir poètic el fet que Manuel Duran s'hagi d'expressar,
indefugiblement, en català. En la seva poesia hi ha dues
victòries: cabal líric i arreplec d'un heretatge que s'hauria
pogut malaguanyar en un exili que, per a ell, començà en deixar
tot just la infantesa, als tretze anys.
*
Allò que d'antuvi sobta en la poesia de Manuel Duran
és l'absència de
pathos. Hom diria que entre la seva
poesia i ell mateix com a home concret, vivent i conscient, hi ha una mena de
no man's land que talla tota
comunicació. En
Ciutat i figures
—6→
el perfil del poeta
hi és tan deliberadament esborrat com el de les figures que es mouen en
la seva urbs abstracta i crepuscular. Estem ben lluny del paroxisme
profètic i joiós de Verhaeren. En aquesta ciutat síntesi
de ciutats (París, Mèxic, Nova York?) hi ha la mateixa
desolació de la «Ciutat Irreal» d'Eliot, però sense
la consciència de derrota còsmica que pesa tant en els paisatges
urbans com en els humans del poeta de
La Terra Eixorca. Amb tot, la
coincidència amb Eliot no passa d'ésser superficial, i seria ben
arriscat voler rastrejar en la poesia de Duran influències determinants
d'aquest poeta nord-americà.
La ciutat és estàticament tràgica,
perquè «ignora el diàleg i la mort», i
perquè
immòbil, nua,
espera l'assalt dels que l'assetgen des del
cel.
En la poesia de Manuel Duran, les impressions visuals s'elaboren en
una mena de somni planificat per on s'allarguen ombres de monstres
immòbils. Densos i subjectivament descriptius, els paisatges urbans -o
millor, suburbials- són expressats per juxtaposicions sintètiques
que prescindeixen de l'arquitectura clàssica del vers. La ciutat -o les
ciutats foses en una- és corrupta i damnada, polsosa, mecanitzada,
sòrdida i vil, una monstruosa acumulació numèrica
d'anonimats, una ciutat on «és impossible de somniar» i on
els àngels han d'entrar disfressats de captaires. Però el poeta
la veu des de fora: la ciutat no és en ell, ni ell se sent de la ciutat.
El poeta la contempla passivament, com si fos un immens i rodó
aquàrium abandonat.
Si bé en general el dir d'aquesta poesia té una
fluència lenta, un ritme somnambúlic, quan es concreta en una
sola idea, símbol o curta descripció tendeix cap a
l'esquematització dramàtica («En tancar la porta») i
cap a la sàtira («Els savis»). En el poema «En tancar
la porta» el poder de suggestió té una força
impressionant. L'ambient es limita a les quatre parets nues d'una cambra
qualsevol; l'espai, que ha estat sorprès en obrir-se la porta,
agonitza
—7→
com un peix en un recó, i els amants, la parella en
la qual la història pot començar o acabar, se senten nus, com
esveltes sements
de la gran fruita quadrada.
La realitat, en aquesta poesia de Manuel Duran, és
transcendida i rendida pel somni. L'ull assetja i conquesta, i les seves lentes
captures es transformen en una visió verge. L'esperit hi té una
funció passiva, simplement ordenadora i constatadora; no s'integra a una
realitat que sent hostil, ni, per tant, se n'ha de redimir en una lluita que
faria d'ell mateix un espectacle flamíger, una veu acusadora o una
voluntat d'encarnacions mítiques.
L'esperit s'aferma i s'alça a mesura que va perdent
neutralitats. Saludo en el poeta Manuel Duran una incorporació a la
literatura catalana que té, i tindrà més encara,
lluminoses autoritats.
AGUSTÍ BARTRA
—[8]→
—9→
Artista adolescent
Des de l'alta finestra l'espai es vessa
en fulgors i brises. El carrer espera a sota.
Puntual, el neon va eixamplant
els seus cercles. En ma cara inclinada
una línia separa la llum de l'ombra.
5
Tot és pur: la superfície eficaç del
cristall,
els sorolls que dessagnen la ciutat cap al cel,
el gest d'un núvol. Al mirall veí,
l'angle d'incidència segueix essent igual
al de refracció. Els fanals florits,
10
nínxols d'una nova deessa,
s'estiren fins als límits d'aquesta esfera
al centre de la qual estaran sempre els meus ulls.
Però els plans perfectes, les clares
superfícies,
es torcen poc a poc. Una vegada més
15
tot es fa incert: el desig, la visió,
la certesa que el món està ben fet.
Es inútil el somriure. Des de l'alta finestra
es vessa una suau melangia,
que es barreja amb les llums roges i blanques
20
i eixampla els seus cercles
cada vegada més febles i llunyans.
—10→
Passeig amb arbres
A l'alba, els sorolls dessagnen el passeig
cap a dalt. Entre els arbres vibrants
la brisa va obrint secretes galeries,
que fa navegables la llum i la mirada,
mentre abaix,
5
silencioses, quasi vegetals,
les figures es mouen serenes.
—11→
Espais
Com la música és feta de pauses
sàviament ordenades,
la ciutat és l'espai
domesticat i manejable,
amb l'empremta de mans i mirades
5
a cada angle, a cada nervi de l'aire.
Res no satisfà l'avidesa
de l'espai en motllos, en les copes immenses
de les places, on els vells el beuen a la tarda
i els gossos el llepen joiosament després d'una cursa.
10
—12→
Presència de la massa
Mireu-la: ja arriba, ja ens volta
com un bany de mirades fixes, insensibles
sempre invisible i present amb la força indestructible de
l'aigua.
Surt dels amagatalls més imprevistos,
devora anuncis, tardes de sol, rialles i sexe,
5
descansa i torna a la multiplicitat de l'ameba.
Ignora el diàleg i la mort, ni tan sols és cruel
sinó cega, malgrat els milions d'ulls d'insecte
viscosament clavats al plaer. Té la força
de la pedra que cau perquè ha de caure. Ja corona
10
cims i valls de petites capsetes blanques
on copular i llegir el diari. Només
un desastre sublim, una immensa hecatombe
la fa mirar cap a dalt, un moment,
embolcallada en sang i en indecisió,
15
i queixar-se pregonament com un bou ferit.
—13→
En tancar la porta
Fugissera i freda lògica
de la paret, repetint-se
quatre vegades. L'espai,
com un peix sorprès,
s'agita feblement
5
i agonitza en un recó,
vençut.
Ara està flotant,
indecís encara en sa nova forma,
vibrant a l'eco
10
de la porta definitivament
tancada.
Queden dempeus
l'home i la dona,
nus ja
15
sota una mirada implacable,
quatre vegades repetida:
esveltes sements
de la gran fruita quadrada.
—14→
Els buròcrates
L'ombra havia curat les ferides de l'aire,
els llavis llatzerats,
els solcs de llum i ciment,
els colors que tallen i aïllen
com ganivets de foc.
5
Tot llis, sense límits
dins una mateixa ombra,
tot sota els mateixos sorolls
d'insecte insegur.
Però ja els despertadors
10
comencen a cridar-se els uns als altres
des de llurs amagatalls
o pujats a dalt d'altes taules
amb llur breu alarit mecànic.
A cops de colze
15
-a nerviosos cops de colze d'arribista-
la llum de l'alba avança
entre els cossos, les ciutats,
els mons.
Els homes han interromput
20
llur combat sense fi contra els somnis,
i ara s'aixequen,
un a un, amb la boca amarga
i el cos tensat dolorosament
-com un arc-
25
—15→
pel desig i l'ambició,
o pres a la teranyina
d'una rutina sempre igual a ella mateixa
sense saber on acaba l'home,
on comença l'animal o la màquina.
30
Són els nous monstres:
ulls humans, veu educada
-veu de gramòfon elèctric de tres velocitats-
en un cos de màquina
que recorren ben regulats espasmes.
35
No és per a ells l'edat d'or:
ni tan sols l'edat dels assassins.
Van i vénen, més insistents
i menys autèntics que les ombres.
Afora
40
un ocell diu que és de dia.
—16→
Finestra
En son estret esplendor quadrat
la finestra va adornant de llums i tremolors
un horitzó incert
de murs inacabats i diminutes llaunes buides.
No sóc jo qui mira, és la finestra
5
estrenyent l'espai entre els seus flancs,
captant fàcilment
els grisos i roses dels terrats
i després, en darrer esforç,
les figuretes sense pes del jardí llunyà.
10
Una quadrícula de llum en ma pupil·la
immòbil
corona l'esforç de la finestra per a mirar cap a
dintre.
—17→
Els savis
Les barbetes blanques onegen al vent
com discretes banderes. Passegen la mirada,
aquesta mirada innocent i terrible de peix mort,
pels carrers de la ciutat,
per llurs vells llibres,
5
per les estàtues de marbre d'immòbils barbetes
blanques,
i la deixen suspensa a l'espai,
on plouen, invisibles, les idees pures.
—18→
Les ombres invitades
Les hores, els plaers i l'angoixa
han gastat els durs ossos de llum
que sostenien les fonts a les places de la ciutat.
Els homes-sandwich surten a passejar
en parelles.
Al terrat
5
un nen i un gos
saluden l'arribada de les ombres invitades.
—19→
La ciutat i el riu
Nobles essències, segles de llum,
de pacient claredat edificada,
tot al peu d'un riu,
més que un riu. (El nom importa poc).
Murs sobre l'aigua, amb ciments d'història
5
i teulades d'il·lusions i de projectes,
coronades d'estrelles regulars,
quasi humanes, vetllant des de dalt
les essències eternes de la ciutat i el riu.
—20→
El pati
Com que és primavera, el pati
s'ha fet una mica més ample per a rebre-la tota,
ha afinat la puresa del blanc de les parets,
la verticalitat un xic fatigada del brollador,
els tons rosa i porpra dels geranis.
5
El pati és com un pou
amb cel en lloc d'aigua,
i allà dalt la lluna
es reflectirà aquesta nit
en l'escuma dels núvols més alts.
10
A aquesta illa de llum i cel,
rica d'aigües brillants i verds suaus,
només arriba en certes tardes de vent
el clamoreig inacabable del autos,
com feres que fugen d'una jungla en flames
15
que ens diu que el pati no és més que
això,
només és una illa, i que al voltant
segueix agitant-se la ciutat desperta i brutal.
—21→
Anuncis lluminosos
Cau la nit de diumenge existencial sigle vint.
Un tramvia llunyà, terratrèmol prefabricat.
La bombeta defineix -aranya lluminosa-
les formes grasses del sofà, les cadires,
el noi i la noia i la finestra oberta.
5
Ella seu, els ulls clucs. Ell s'ha ajagut
i descansa amb el cap sobre el flanc d'ella. Martell de carn
al qual res no havia de resistir.
Ara per la finestra els anuncis lluminosos,
bategar incessant de peixos elèctrics.
10
El neon no falla. Sempre la fletxa arriba
al blanc, i salta la cascada d'escuma verda.
El cel s'incendia lentament, i sembla
que s'inflarà, i pujarà molt més amunt
encara.
La noia s'acaricia maquinalment el vestit trencat.
15
Ara amb les mans verdes i vermelles toca el front del noi,
sembla esborrar-hi l'angoixa i el fracàs diari,
dir-li que tot acabarà bé, com al film del
qual aviat la sageta colpirà el blanc dissabte,
i saltarà la cascada, una vegada i sempre.
20
El noi fa cap a la nit un gest imprecís,
el cor li dol al pit
com una pedra implacable dins de la sabata.
Però es refà, i impersonalment somriu
mentre la fletxa arriba a lloc una vegada més.
25
—22→
Sortida del treball
Puntual, la tarda ha arribat a donar-nos
el moment de l'alliberació precipitada,
la fuga cap al petit plaer, l'angoixa dosificada,
les noies que surten en grups dient banalitats
que ens interessen vivament, i riem perquè sí,
5
pel gust d'ésser vius sota els grans arbres,
esperant l'autobús que ens ha de portar
cap a les engrunes d'esperança quotidiana,
o de sobte es pararà bruscament davant de la mort
i algú ens dirà: ¿no és ací on
baixeu vós?
10
I haurem de baixar molt de pressa, perquè
l'autobús ja tornava a arrencar.
—23→
La plaça buida
Els soportals, centpeus de pedra bruta,
la guarden per tres costats, i al mig
la inevitable estàtua vuitcentista
de metge, explorador o simplement alcalde,
-ja no ho sap ningú, el nom està esborrat-
5
es mira melancòlicament
la punta de l'ombra llarguíssima i immòbil.
Jo faig la volta pels amples soportals,
paladejant el soroll ple i fresc dels meus passos
sobre la pedra arrodonida i musclada,
10
sota les voltes opaques i vibrants
com una mà immensa.
Ara s'obre una portella estreta
a la torre de l'església,
una església erissada d'estàtues i de fruits,
15
plena d'urpes per fora, de solitud per dintre.
En surt un vell. Jo li pregunto
per l'heroi ignorat de l'estàtua polsosa, i em diu
que ja no ho sap ningú, que el nom està
esborrat.
—24→
Carrers que no acaben
Pels carrers mullats de la suor d'aquest vent d'estiu
llisquen amb fressa ofegada
els autos, cap per avall,
i els darrers vianants
s'obren en dos, com un llibre ben fet.
5
La meva ombra viva i rogenca
se'm queda mirant des del fons d'un toll d'aigua i cel,
i em diu que tot va bé,
que segueixi somrient
i caminant per aquest carrer que no acaba enlloc,
10
que sobretot no deixi mai
de somriure i de caminar,
que cada petjada meva
sobre els vidres bruts de l'asfalt
sigui prova de la meva confiança
15
en el destí de l'home i dels carrers
construïts per la mà de l'home,
encara que s'obrin a una buidor sense estrelles ni
àngels,
encara que els llums de les cases
es vagin fent més febles i fonedissos,
20
que les ombres vagin esfilagarsant-se
dins una brisa més prima,
encara que el silenci se'ns fiqui a dins dels ossos
com una pluja intolerable, i ens repeteixi
que aquest carrer mullat de la suor dels vents d'estiu
25
no acaba, no va enlloc, no és ja sinó l'ombra
d'un carrer que no acaba.
—25→
Migdia
Amb el migdia, els tres o quatre colors
de la casa del davant s'han fet més ardits.
Ara s'enfilen per la llum líquida,
que plou sens repòs amb serenitat imparcial,
se'm fiquen a la cambra. La franquesa
5
tallant del blau del cel no els detura.
A les amples finestres
les flors esclaten amb la força d'un símbol
i pels rectangles d'ombra entreoberta
hom pot cabussar-se en la intimitat descurada:
10
el nen jugant amb un mirall, el gos de mirada
més que humana, mentre a la taula
el pa olorós i l'aigua traspassada de reflexes
han adquirit un caràcter sagrat, voltats
com estan de la intimitat descurada
15
dels que s'estimen, i de la llum inigualada
del migdia. A dalt, una brisa inquieta
arriba no se sap d'on
i anuncia que ja ha passat el moment decisiu.
—26→
Jardí de ciutat
La jungla s'ha fet amable i senzilla. Airoses
galeries de frescor la traspassen. Al peu
dels arbres simbòlics ens espera, hieràtic,
cada diumenge el venedor de globus.
La pols -una pols lenta, insidiosa,
5
pols de ciutat atrafegada, indiferent i forta-
ha cobert els verds suaus de les fulles noves,
les estàtues de fals grec en pedra artificial,
amb belles fulles de parra als llocs corresponents,
i les petites cabanes melancòliques els jardiners.
10
El vidre brut de l'horitzó
vibrarà ara de crits de venedors de diaris,
es commourà amb el batre d'ales
dels darrers ocells que tornen a l'illa
on la jungla captiva espera resignada,
15
concentrant tota la voluntat a les arrels eternes.
—27→
Interior
Plena pobresa de les quatre parets
i el silló de línies cansades.
Els elements són ara tan senzills
que puc canviar tot aquest univers
només variant lleugerament
5
la posició del coll o de les palpebres.
L'aire és el més dòcil: s'emmotlla
al pensament i al desig, els fa
més suaus i lluminosos,
amb perspectives de jardí antic
10
retallades de sobte per la finestra
o projectades senzillament cap a un recó,
on el record es condensa com en una copa
i s'evapora després poc a poc,
embaumant tot l'espai,
15
sense torbar la pau de la cambra;
que rellisca i acaricia mon equilibri
i acaba per sortir del temps, de puntetes,
mentre el rellotge s'apaga lentament.
—28→
El centre
La màquina implacable s'ha disparat tota sola,
i ara el centre de la ciutat funciona com un cor
monstruós
que injecta diners i caps negres per totes direccions,
on totes les finestres donen la mateixa resposta
monòtona,
on la coloma de l'alba no troba
5
un lloc tranquil per reposar,
i s'ha de quedar volant pels trossos d'atzur
oblidats a dalt de tot.
El centre de la ciutat sap que és un cor
monstruós
que no es pot deturar mai,
10
i s'instal·la amb llums complicades
i jardins pels terrats dels gratacels,
per tal de no avorrir-se de nit.
Es ací on la ciutat es prepara
per a l'empenta que la portarà més prop
15
d'un horitzó massa estret; ací es conten
els cervells i els cossos disponibles
per a la gran aventura de devorar-ho tot
i refer el gran cor de la ciutat
poc a poc, fent que en neixi un altre de més bell
20
de les runes polsoses que es van cavant en secret,
cada nit, com en un mite antic
d'un ocell vingut no se sap d'on.
—29→
Més estàtues
Grotesques en llur eterna fermesa,
banyades pels sorolls llunyans,
les estàtues aixequen eternament al cel
llurs lires trencades,
o sota nobles bigotis grisos
5
mantenen oberta una capa protectora.
Ja no les veiem, mentre passem de pressa
i les deixem mig amagades pel fullam,
sempre en peu, sempre esperant
el dia d'una impossible victòria.
10
—30→
Sense estrelles
La nit va navegant sense estrelles,
a les palpentes, perduda en ella mateixa.
Abaix, la ciutat encén els fanals pels carrers deserts
i s'oblida de les victòries promeses i dels perills
presents.
—31→
Els núvols
Altes torres de fulles, deliri
dels arbres polsats sàviament
pel blau de la brisa, recobrint
els braços frenètics
de les xemeneies de la ciutat.
5
I a dalt de tot
la carn blanca i ferma del núvols ben definits,
ordenant l'espai i els somnis.
—32→
La nit
Cants i triomfs, llengües, fogueres desfetes,
núvols que quasi ens acaricien, llampecs d'ombra
clavant-se amb un sospir en el cos nu,
en les cases cremant per dins com forns vibrants
i en els jardins inquiets,
5
plens de parelles furtives, de fonts nervioses
on els brolladors lúbrics no paren ni un moment.
¿D'on ve l'onada de formes buides, de flonges barques
d'ombra,
ocells d'ombra lluitant frenèticament pels recons,
mans transparents que descansen sobre els pits,
10
escales o músiques que uneixen amb plomes grises
els pensaments secrets i els cossos vibrants,
amb angles d'ombra en la nuesa tremolosa,
amb urpes de sang al cor eixut, esclatant en onades
d'ombra salvatge, com la palmera
15
que es rebenta incessant en negres daurats
sota la llum groguenca, mentre els carrers
es banyen en masses líquides de gent flonja,
tova i vibrant com pops joiosos,
nedant en l'alegria indecisa i forçada de la nit
20
en què tot és possible, perquè s'ha acabat
d'ésser home:
ara hom és una silueta grotesca, de cartró,
amb una cua d'ombra, o dues, o tres,
si hi ha a prop més d'un fanal,
i això fa evident que ja no som homes,
25
sinó monstres marins de cartró nedant en la llum
blava
de la nit, com en el ventre plàcid i humit d'una mare
gegant.
—33→
Els captaires
Van sols, seguits de gossos, o en parelles estranyes.
A l'església, al parc, a les places, als ponts.
Miren ràpidament la moneda, la guarden en butxaques
immenses.
Alguns són encara homes lliures, es giren d'esquena
per no veure'ns entrar a l'oficina,
5
a la fàbrica, al banc, a vendre la meitat
de la nostra vida, a canvi d'una almoina
i d'una bonica felicitació per a Nadal.
Però, això sí, amb vacances pagades,
per a poder passejar lliurement
10
per l'església, pel parc, per les places, pels ponts,
donar, el braç estès, una moneda al captaire,
i entornar-nos plens de gloria i triomf,
cantant per dins, a l'oficina, a la fàbrica, al banc.
—34→
Els enemics
Tota la ciutat és plena de soldats estranys.
Som nosaltres mateixos, disfressats de guerrers.
A les torres més altes vetllen nit i dia.
Han repartit papers amb pregàries
d'eficàcia comprovada, contra els enemics.
5
Un pescador els va veure al capvespre,
darrera les dunes amargues, reposant.
Els llenyataires han trobat llurs petjades pels boscos.
S'han vist baixar del cel plomes d'ocells desconeguts.
Nit i dia la ràdio parla, avisa, aconsella.
10
Pels terrats corren capitans i noies
estirant llargs fils de metall, clavant estaques
contra els enemics invisibles.
Totes les portes es tanquen a la nit.
L'alcalde no prova ni un tros de pa
15
sense donar-ne abans a la dona i als fills.
Els diaris de la tarda, amb lletres color de sang,
diuen que dos àngels, disfressats de captaires,
han estat detinguts per la policia.
—35→
Ciutat assetjada pels ocells
Els crits han esquinçat la boira, a l'est,
i el teló confús dels jardins
s'ha obert per fi, i ara amb el dit assenyalem
els nens que corren pels terrats, amb el cap baix
i la mirada feixuga de crims sense nom.
5
I la ciutat es va encongint
sota les mirades implacables,
sota els crits i els cants de victòria,
la ciutat com un càncer immens,
cobrint tota la terra de despulles i cendres,
10
la ciutat feta d'amargues pues de ciment,
definitiva i total com una sentència de mort,
la ciutat on l'udol de les sirenes
segueix creixent, incontenible i magnífic,
i on les clapes d'ombra grisa
15
que senyalen els barris ja deshabitats
s'han estès fins al cor mateix de l'horitzó,
les llars infectades, els morts que s'ignoren,
els que ja no poden parlar, o beure, o estimar
-només les estadístiques deturaran l'enemic,
20
diu la darrera edició-, la ciutat on és
impossible
somniar, on tots els signes
han perdut la força que els mantenia vibrants
i ara condueixen a un no-res sense angoixa i sense mort,
la ciutat tèrbola com un pou en el qual no es reflecteix el
cel,
25
immòbil, nua,
espera l'assalt dels que l'assetgen des del cel.
—36→
Límits de la ciutat
This is the way the world
ends
Not with a bang but a
whimper.
T. S. Eliot
Els carrers s'han fet més vacil·lants,
ferits per una mà invisible
que ha arrencat grans forats polsosos
5
a dreta i esquerra, i aplanat
patis quasi infinits, plens de ferralla,
amb un fons de cel pintat
on grans dipòsits de gasolina i aigua
alcen llurs flors impures.
10
La tarda ens porta un perfum de flors i herba cremada.
Tan sols algunes cases, pintades de colors celestials,
de roses i malves tendres, mantenen la promesa
d'una visió femenina a la finestra més alta.
Els passejants van més lents. Han begut massa tarda
