11
Per les concepcions retòriques de Llull vg. Badia 1992: 79-85. (n. 11, p. 368).
12
Vg. al cap. 283 l'episodi de Tirant que assisteix, per culpa de Viuda Reposada, a les fingides amors de Carmesina i del moro hortolà Lauseta, episodi bastit a partir de la Tragèdia de Caldesa (vg. Hauf 1993a: 96, n. 6), i les raons totes sentimentals, i ja no heroiques, amb les quals Diafebus justifica a la Princesa la vinguda de Tirant a l'Imperi Grec que són modelades sobre les de Jàson per seduir a Medea (cap. 119). (n. 12, p. 370).
13
Fins i tot trencant una frase de Corella per aprofitar-la en dos llocs diferents, com és el cas de les fitxes 3 i 8 il·lustrades més avall: es tracta d'una frase pronunciada per Píramus, la primera part de la qual és re-atribuïda a Tirant, la segona a Carmesina. (n. 13, p. 370).
14
La de Martorell és una relectura de les tradicions narratives dels segles XIII i XIV de més alta envergadura però perfectament coherent i para·lela a l'operada en la Tragèdia de Lancelot de Mossèn Gras que molt possiblement coneixia, vg. Pujol en aquest mateix número. (n. 14, p. 370).
15
Caldria plantejar en el marc d'una visió de conjunt el problema de la influència determinant de les cròniques a les novel·les del XV (vg. Badia 1993a: 35-44). En aquest segle assistim a l'evolució d'uns fenòmens, que són tan culturals com socials, que ens mostren com la difusió de les històries fora de cercles cortesans i monàstics __en paral·lel a altra literatura__ a la primera dècada del segle XV es va trobar amb un gust i un interès en ple desenvolupament, sobretot entre la noblesa petita i recent i les capes altes de la burgesia ciutadana (vg. Aurell-Rubiés 1993: 232). Ho mostren, per una banda, el caràcter preeminent de l'exemplarística d'extracció històrica als Parlaments a les Corts (vg. Cingolani 1994: 158-159); per l'altra, autors com Pere Tomic, Gabriel Turell, Francesc i els compiladors dels grans manuscrits miscel·lanis de Desclot i Muntaner (vg. Rubió i Balaguer 1987: 124-255 i Coll i Alentorn 1991: 314-349). Esperem un estudi que ens aclareixi el temps, els espais, el homes i les motivacions d'aquest fenomen. (n. 15, p. 375-376).
16
També Felip de Malla en un dels seus sermons sobre la gaya sciència recorda el costum de exhortar els combatents amb discursos retòrics (vg. Pujol, 1996). (n. 16, p. 377).
17
Em sembla que es poden també trobar rastres dels primers capítols al Curial (més com conceptes que com manlleus textuals). De coniuratione 1, 3 i 1, 5 ens expliquen coses sobre el sentit dels duels de Curial; 2, 5 i 4, 2 il·lustren bé les raons de l'evolució negativa de Curial durant la seva estada a Paris, 3, 2 i 8, 2-5 suggereixen conceptes relacionats amb la veridicitat a les històries (vg. Cingolani 1994: 152-153) i, potser, sobre 2, 7-9 va meditar Jaume March escrivint el Debat entre Honor e Delit (n. 17, p. 378).
18
Sal·lusti va ser un autor molt llegit durant tota l'edat mitjana i un model imprescindible per als historiadors llatins, almenys a partir del final del segle XI. Però la seva possible influència sobre els historiadors en vulgar i els novel·listes, sembla ser força reduïda i bàsicament mediatitzada per la reducció present als Faits des Romains francès. D'altra banda, en una òptica de recepció vulgar el Iugurta, amb les seves empreses bèl·liques i els seus actes militars, podia trobar-se amb un gust per les cavalleries dels antics, al contrari el Catilina era massa polític i històric i poc heroic per afalagar l'atenció d'aquells que llegint històries només es volien instruir per a la seva professió de governants i cavallers. (n. 18, p. 378).
19
Vg. Badia 1993a: 53-57 pel que observo a Cingolani 1990-91: 84-85, no crec que vagi existir mai una traducció catalana de la Mort Artu. (n. 19, p. 380).