Comentaris a l'entorn de la primera difusió impresa de Joan Roís de Corella

Rafael Manuel Mérida Jiménez

L'inici d'una reflexió sobre la difusió impresa de Joan Roís de Corella propicia un exercici múltiple d'extraordinari interès per diverses raons: primer, pel fet mateix del què suposa la difusió impresa, car el nostre autor viu i contempla els primers fruits d'una invenció tècnica que revolucionaria el concepte d'obra literària i la seva circulació. També, sembla clar, com a conseqüència de la seva doble tasca com a creador i com a traductor, per la seva trajectòria d'home de lletres, molt propera d'uns determinats cenacles intel·lectuals a una ciutat que, com era aleshores València, vivia un segle d'esplendorosa activitat econòmica i cultural. En tercer lloc, per l'anàlisi de la seva recepció entre les primeres generacions de lectors moderns i l'hipotètic desenvolupament de la «valenciana prosa» a les primeres dècades del segle XVI en el nou context històric que se'n deriva. Aquests són, de fet, alguns dels trets caracteritzadors d'una època fascinant que acull un personatge singular a l'entorn del qual s'han d'escriure encara moltes pàgines que afavoreixin un retrat polièdric i més ajustat a les diverses facetes, pròpies i alienes, que el configuren. Des d'aquesta perspectiva, crec que serien un bon punt de sortida aquelles suggerències de Francisco Rico, quan ens recorda que Corella

Roís de Corella seria, doncs, una de les primeres víctimes de la galaxia Gutenberg, en un sentit, si volem, primerenc ―gens pejoratiu―, i la seva obra podria ser mesurada dins els termes d'influència del nou invent tant pel que respecta a la multiplicació del text en sí mateix com a la consciència autorial. D'aquesta manera, el valencià no seria només exemple d'arrelament de les noves tendències humanistes (encarnació dels primers valors renaixentistes) sinó, al mateix temps, observador i participant actiu de les noves dinàmiques socials del darrer quart del segle XV valencià. Crec que així entendríem l'impossible anacronisme d'un autor que, mogut per impulsos diferents als que acostuma perioditzar la tradicional historiografia literària, passa de l'avantguarda estètica (en temes, tècnica i estil) en un suport vell (el manuscrit) al conservadurisme religiós de la seva darrera producció mitjançant els mecanismes més nous de reproducció. Dit una altra vegada: «Les poesies religioses ―exclusivament marianes― són un exemple clar del professionalisme religiós de Roís de Corella» (Carbonell 1983: 24).

L'aparent contradicció, però, no pot ser interpretada únicament en termes personalitzadors: Corella, també en aquest sentit, s'adapta a l'esperit nascut en la nova òrbita. El seu professionalisme li obliga, malgrat l'edat, a (sobre)viure en les noves coordenades econòmiques, i la veritat és que sorprèn el seu olfacte per continuar com a capdavanter dels homes de lletres del Regne. D'altra banda, qui millor que ell per fer-ho? Mestre en teologia i coneixedor de la tradició trobadoresca, reunia experiència, una veu poderosa i contactes com per poder eixamplar, al mateix temps que l'impremta, el seu radi d'activitats i esdevenir modern malgrat les aparences¹.

El temps, ja ho sabem, fuig de manera diversa segons les necessitats de cada moment, i les modes, d'ahir i d'avui, ens ho confirmen dia rera dia. El nostre autor n'és conscient i esdevé dissenyador de models que irradiïn el seu mestratge, tot barrejant fonts clàssiques i medievals mitjançant un modern sincretisme (Garriga 1994). Si potser a l'inici de la seva carrera es deixa seduir per una bella Caldesa, paradigma femení d'una força inusitada, sembla necessari recordar també els seus versos mitològics i l'espai cortesà on cobra sentit la seva escriptura i recitació: el públic aristocràtic que consumia com a postres els patiments d'uns amors antics i coetanis, per exemple el que omplia el palau de l'ambaixador i governador Berenguer Mercader. El judici de Paris, el plant de la reina Hècuba, les lamentacions de Mirra, Narciso i Tisbe, entre d'altres, ens demostren una cultura que transforma el llegat rebut per confeccionar un plaent mirall d'equívocs i retrobaments entre els amics i els senyors. Comparar els sentits del debat amb el príncep Carles de Viana o les lletres amb Iolant Durleda amb aquells que s'amaguen darrera de les paraules de les dames Honestat i Veritat a les dones, i, més encara, amb les lletres fengides entre Aquil·les i Policena, ofereix la possibilitat de copsar l'abast de les tècniques i les ressonàncies emprades (Badia 1988). Les seves cartes són models retòrics on ens interroguem sobre les dimensions del nou-vell gènere epistolar al que inviten les artes dictandi i la seva aplicació immediata dins una privacitat inevitablement pública.

Molt més senzill resulta imaginar la participació de Corella en les polèmiques, pro i antifeministes, del segle XV sobre la naturalesa de les dones (Cantavella 1992: 13-41). No hauria de ser difícil imaginar la densitat de participants en un debat ideal per conquerir els favors de les dames ―siguin o no, directament, estimades o mecenes―; el nostre autor, evidenciant un seny atent, pren partit favorable al seu Triunfo i s'hi desmarca del sender misogin que culmina en el còmic didactisme d'un Jaume Roig (Carré 1995). La dedicació de Corella envers el col·lectiu femení ve de lluny i anirà més lluny, emmascarat en reines clàssiques, deesses mítiques i dones contemporànies. Manté constant la veneració per la Verge, i a ella «present lo meu escrit Triunfo» en els versos que clouen els raonaments en vindicació de «les vostres humils dones»: davant la tòpica dicotomia medieval Ave/Eva, Corella escull l'ortodòxia peculiar que canalitzarà, directament i indirecta, al llarg de tota la seva producció. L'infidelitat de Caldesa és un motor inefable ―o paradoxal― d'estima, en prosa i en vers, per l'univers femení; sembla també, no oblidem, «la víctima que utilitza el seu creador com a pretext per rebel·lar-se contra l'amor» (Badia 1993: 91).

Per aquesta raó, unió de saviesa i pragmatisme, d'obra en vers i en prosa, de peces religioses i profanes, les dots del nostre autor multipliquen el seu pes específic en la cultura valenciana, que podrien arribar fins a extrems insospitats, per exemple segons la línia d'investigació que l'enllaçaria amb Joanot Martorell (Guia i Marín 1996). Aquest seria un mínim esbós possible del nostre personatge envers el passat. La pregunta que m'hi faré ara respon al futur i m'agradaria començar recordant el següent suggeriment:

Les paraules de Joan Fuster remeten a la possibilitat que Corella fos condemnat pels tribunals inquisitorials i que l'eclipsi de la seva influència literària no s'originés de manera exclusiva per l'evolució d'un mercat de consum sinó que obeís també al poder extrem del Sant Ofici, fins el punt que el silenci post mortem que patí la seva obra fos explicable per raons, qualifiquem-les així, extra-literàries. Sens dubte resultaria fascinant aquesta «troballa documental», car no només oferiria una nova visió del nostre autor dins el context històric del regnat de Ferràn el Catòlic sinó que aportaria una nota addicional de primera magnitud sobre el paper de l'única institució que, en contra de la legalitat foral valenciana, centralitzà les activitats de les Corones de Castella i d'Aragó (Salvador 1996: 465-470). De moment, però, el control governamental de la difusió impresa ocupa un paper secundari per al nostre tema i hem de trobar les nostres justificacions en paranys lligats sobretot a les estratègies editorials.

Perquè són aquestes estratègies les que propiciaren la cara edició de «la bella, pomposa traducció del Psalteri», de 1490, i d'altres textos en què participa el nostre autor, els quals poden ser considerats best sellers ―com des d'altra perspectiva seria el cas del Tirant―, malgrat que no oblidarem que el seu és «un èxit limitat a un públic, si no ric, almenys acomodat. Obres com les d'Eiximenis o com les irrigacions piadoses de l'abadessa Isabel i de mossèn Corella, trobaven compradors entre gent de la mateixa classe» (Fuster 1992: 17 i 20). El preu dels volums, derivat de les seves característiques tècniques i formals, sembla aspecte poc controvertible i peça bàsica en la consideració ulterior de la fortuna de Roís de Corella.

Quan observem la producció editorial d'aquells anys dels regnes hispànics, no ens sorprèn l'estimulant barreja de llengües (llatí i vernacles), lectors (volums destinats a la docència, a la legislació, al culte religiós i a les plaents imaginacions laiques, entre d'altres), datació original (peces clàssiques, medievals i contemporànies), versions (traduccions, originals, adaptacions...), o presentació (nombre de pàgines i d'il·lustracions, tamany i qualitat d'impressió, etc.). Es tracta d'una indústria i d'un mercat en l'inici de llur expansió que té al seu abast totes les possibilitats imaginables, només limitades per una certa ortodòxia ―molt més visible unes dècades després― i pel rendiment econòmic. València seria pionera d'una concepció comercial del món dels llibreters i dels impressors, com confirma la monografia de Philippe Berger:

Per això, dins aquest ventall quasi infinit de possibles edicions, crida l'atenció en certa manera la selecció oferta: si, per exemple, analitzem la producció del paradigmàtic 1492, constatarem que «destaca una presencia notablemente superior de nombres coetáneos, más de treinta, frente a unos diecisiete medievales y menos de media docena de clásicos o antiguos. Estamos, pues, en un momento histórico en que el autor (los autores) conocen ya los mecanismos de creación / difusión / lectura implantados por la imprenta» (Infantes 1993: 72). En aquest panorama s'inscriu la darrera producció del nostre autor, afectat en vida pels elevats costos tècnics a la Península, de tal manera que el seu Psalteri va ser encarregat a les premses venecianes pel notable llibreter Rix de Chur, instal·lat a València (Rubió 1993: 132). En aquests costos caldria afegir d'altres no tan tècnics però no menys presents en el càlcul d'una inversió econòmica d'aquestes dimensions: els derivats de la situació «canviant i imprevisible» del Sant Ofici i de les jerarquies eclesiàstiques, que en qualsevol moment podien obligar a destruir l'edició (Wittlin 1995a: 20-23)².

Sembla clara, doncs, la vinculació de Roís de Corella al món de l'impremta des dels orígens de l'incorporació al teixit cultural i comercial a la seva ciutat, l'any 1474, i sembla innecessari repetir el diàleg que hi estableix. Crec també que la seva tasca com a traductor i adaptador s'explica fonamentalment des de la vinculació amb aquest món: els seus darrers anys són consagrats a la traducció del Psalteri (impresa l'any 1490), de Lo Quart del Cartoixà (1495), i de les versions de Lo Primer (1496) i de Lo Segon (publicada pòstuma l'any 1500). Recordem que «la publicació de les dues primeres edicions de Lo Quart del Cartoixà (València 1495) gairebé coincideix amb l'aparició de l'adaptació castellana de la Vita Christi de fra Francesc Eiximenis (Granada 1496), feta i subvencionada per fra Hernando de Talavera» i que «la traducció de Roís de Corella [...] no és una versió literal. L'autor sovint bota fragments o abreuja paràgrafs llargs, però també afegeix coses de la seva collita» (Hauf 1990: 47 i 49, nota 76, i Wittlin 1995a). La meva proposta no significa que ens trobem davant d'un treball d'encàrrec, sinó que tracta de reflectir la dinàmica dels grups intel·lectuals entre els quals es mou Corella, personatge públic, com a autor, mestre i predicador, i el seu contrapunt en una hipotètica influència entre els lectors valencians de cert nivell cultural i d'un notable poder adquisitiu i, interessadament, en el món primerenc dels llibreters de la ciutat. En aquest plantejament cobra renovada significació la premissa segons la qual «una empresa de tan ampla volada com la traducció del Cartoixà és difícil que passés desapercebuda dels amics del teòleg» i del «cenacle teològic-literari format pels admiradors de Sor Isabel de Villena» (Hauf 1990: 321). Els impressors tampoc no devien anar massa equivocats, a la vista del resultats, malgrat la seva extensió d'unes mil cinc-centes pàgines en foli³.

De fet, tampoc no ens hauria d'estranyar gaire, car la seva trajectòria ja havia mostrat molt abans nombroses peces de circumstàncies, deslligades del fet editorial, que neixen com a versions de textos ben coneguts que difonen l'espiritualitat de l'època, com la Legenda aurea. Centrant-nos en la seva obra religiosa ―la profana tampoc no n'és exempta―, disposem, per exemple, d'una Història de la gloriosa santa Magdalena, redactada amb posterioritat al 1482 i dedicada a la dama Lionor de Flors, o La vida de la gloriosa santa Anna, impresa l'any 1485 ―malgrat que escrita anteriorment, potser a l'entorn de 1470― i endreçada a una «molt magnífica, virtuosa, honestíssima senyora», esposa d'un dels contertulis de l'autor, amb l'objectiu de reconfortar a la dama, sense descendència. Ja l'any 1483 s'imprimia a València l'edició del Primer del Chrestià, de Francesc Eiximenis, «a suassió, consell e instància del molt reverend mestre mossèn Joan Roís de Corella, mestre en sancta Teologia, zelant la salut de les ànimes» (Riquer 1980: 120-130). En fi, la participació de l'autor als certàmens poètics, i la publicació posterior de les peces guanyadores i més destacades, ens explica també molt del tarannà de Corella, com ens ho demostra els seus textos sobre la concepció de la Verge Maria (Wittlin 1995b: 257-261).

Podríem intentar definir aquesta que hem vist fins ara com la primera etapa de la difusió impresa de l'obra de Joan Roís de Corella, aquella que ell viu i en la qual participa d'una manera activament doble, com a autor i com a dinamitzador, com a mercaderia i com el que avui anomeríem «agent cultural». Certament que la seva vinculació a uns determinats cercles explica, tant com la seva formació, la fisonomia de les edicions en què s'involucra; ell i les seves circumstàncies ens ofereixen les pistes d'unes activitats mitjançant les quals es transformava en objecte, en llibre, en caixa de ressonància moderna de la seva influència intel·lectual i social. L'interacció semblaria coherent, almenys des de la lògica dels resultats, i a la llum de les edicions incunables en què, segons les dades i els volums conservats, participaria el nostre autor:

• «Vida de la sacratíssima verge Maria, en rims», dins Obres e trobes en honor de la Verge Maria (València, Lambert Palmart: 1474);
• Francesc Eiximenis, Primer del Crestià (València, Lambert Palmart: 1483);
• La vida de la gloriosa santa Anna (València, Alfonso Fernández de Córdoba: c. 1485);
• «Visió a la porta de la Senyora Nostra de Gràcia», dins Obra en prosa sobre la veríssima Inmaculada Conceptió, de Ferrando Dieç (València, Lambert Palmart: 1488);
• Tractat de la concepció de la sacratíssima uerge Maria (València, 1490?)⁴;
• Psalteri arromançat (Venècia, Joan Hertzog: 1490);
• «Oració a la sacratíssima verge Maria tenint son fill deu Iesus en la falda», dins Lo Passi en cobles, ―o Història de la passió―, de Bernat Fenollar (València, Pere Hagenbach i Leonard Hutz: 1493);
• Ludolf de Saxònia, Lo quart del Cartoxà (València, Pere Hagenbach i Leonard Hutz: 1495);
• Ludolf de Saxònia, Lo quart del Cartoxà (València, Lope de la Roca: 1495)⁵;
• Ludolf de Saxònia, La terça part del Cartoxà (València, Pere Hagenbach i Leonard Hutz: 1495);
• Ludolf de Saxònia, Lo primer del Cartoxà (València, Lope de la Roca: 1496)⁶;
• Ludolf de Saxònia, Lo segon del Cartoxà (València, Cristòfol Cofman: 1500).

La segona etapa de la difusió impresa dels textos corellians (sempre pensant en originals i traduccions) ens remet, de forma inevitable, a la fortuna entre els lectors un cop mort l'autor el 1497. D'alguna manera, podem relacionar la desaparició de Corella amb la dels incunables: l'assentament definitiu d'uns canals de producció i distribució permet eixamplar el nostre punt d'observació, lliures ara d'allò que podríem anomenar el factor presencial. En primer lloc hauríem de fixar-nos en el seu àmbit natural, tot esbrinant l'evolució del mercat i ratificant si en el seu cas es confirma la tendència que ens mostra com l'edició hispànica del XVI està dominada pels autors del segle anterior (Whinnom 1980: 193). Per la difusió de la literatura castellana del segle XV les edicions de l'Amadís, de Garci Rodríguez de Montalvo, Celestina, de Fernando de Rojas, o Cárcel de Amor, de Diego de San Pedro, per exemple, així ens ho confirma (Simón Díaz 1988); pel que respecta a les lletres catalanes podríem recordar les edicions de l'Espill de Jaume Roig (València, 1531) i la versió de Baltasar de Romaní d'algunes poesies d'Ausiàs March (València, 1539), iniciativa de Ferran d'Aragó, duc de Calabria, per apuntar dos casos importants de la primera mitat del segle. Tanmateix aquestes dues impressions d'obres en vers ja pertanyen a una dècada massa allunyada per al propòsit d'aquestes planes.

Doncs bé, com han demostrat les investigacions de Norton, durant els dos primers decennis del segle XVI es produeix una impressionant expansió de la literatura profana en castellà, dirigida a una massa de lectors no forçosament culta, així el cas dels llibres de cavalleries, amb l'Amadís fent de motor imprescindible (també entre el lectors valencians segons els resultats aportats a Berger 1990). Com a conseqüència de la crisi econòmica i del risc inherent a un sector terciari tal que aquest, els impressors tendeixen a publicar volums amb menys planes i més econòmics⁷. I fins i tot, caldria apuntar, malgrat que no hi comptem amb gaires dades, que molts dels llibres religiosos que s'imprimeixen aleshores redueixen el seu tamany i extensió⁸. Aquí ja comencem a observar, aleshores, la problemàtica difusió d'una part de l'obra de Roís de Corella, que reuneix dificultats de tota mena: temàtica, preu i extensió, així com l'absència del protagonista. Voldria afegir-hi, a més, que no sembla difícil tampoc de creure que Corella participés com a mecenes en la publicació d'algunes de les seves obres; el fet que el nostre autor posseís entre els bens que rebrà la seva hereva uns set-cents vuitanta volums de Lo primer i Lo quart del Cartoxà obliga a sospitar si aquests exemplars serien no el pagament de la seva tasca traductora i correctora, sinó el reflexe d'una inversió pecuniària, «bien por una participación directa en los gastos de edición, bien por una compra importante de volúmenes nada más finalizada la impresión» (Berger 1987: 426-428). Les edicions d'obres de Joan Roís de Corella durant els primers anys del segle XVI serien:

• Història de Josef fill de Jacob (València, Jordi Costilla: c. 1501-1502);
• Lo plant de la reyna Ecuba (Barcelona, Joan Luschner: c. 1505);
• Historia de Joseph hijo del gran patriarca Jacob (Valladolid, Diego de Gumiel: 1507);
• Reimpressió de Ludolf de Saxònia, Lo quart del Cartoxà (València, Jordi Costilla: 1513);
• Reimpressió de Ludolf de Saxònia, Lo primer del Cartoxà (Barcelona, Joan Rosembach: 1518), i
• Reimpressió de l'«Oració a la sacratissima verge Maria tenint son fill deu Iesus en la falda...», dins La hystoria de la passio del nostre mestre e redemptor Jesuchrist, de Bernat Fenollar (Barcelona, Pere Posa II: 1518)⁹.

Voldria il·lustrar les tribulacions de la difusió de l'obra de Corella amb el comentari d'un exemple que, com ja he analitzat en una altra ocasió, considero paradigmàtic per al coneixement del món de del llibre de la fi del segle XV i l'inici del XVI: el cas de l'impressor Diego de Gumiel (Mérida 1993). Gumiel, qui participà en la segona impressió del Tirant lo Blanch (1497) i fou responsable de la seva versió castellana (1511), sembla un típic exemple dels avatars dels primers editors de la Península. Nascut a Gumiel de Izan, a Burgos, treballà entre 1494 i 1500 a Barcelona i Girona, entre 1502 i 1513 a Valladolid, i acabà per vincular-se a València entre 1513 i 1517. La seva trajectòria és singular, a l'igual que els textos de tota mena que donà a conèixer, barrejant gèneres i llengües, disciplines i temàtiques; com ha estat subratllat, les seves impressions val·lisoletanes de Corella i Martorell, «show Gumiel drawing upon his Barcelona experience to introduce translations of Catalan texts into Castile, an activity which suggests, moreover, that he was a publisher as well as a printer» (Norton 1966: 67-68).

Si, com han apuntat algunes investigacions (Norton 1978: n.º 1218, i Cátedra 1986: 76-78), l'edició de cap a l'any 1501 de la Història de Joseph, que va ser impresa per Jordi Costilla, tingués el seu origen al taller barceloní de Gumiel ―suggerència d'enorme interès que resta per confirmar―, ens trobaríem amb el segon exemple d'una curiosa aventura editorial. Quan Diego de Gumiel torna cap a Castella, després de l'aprenentatge de l'ofici i del negoci durant els anys catalans, mogut per la tranquil·litat econòmica que propiciaria el volum de feina assegurada derivat de les butlles del monestir de Santa María del Prado, no deixa de treballar en altres projectes, molts d'ells textos religiosos en llatí però també en traduccions, la mencionada del Tirante (1511), i aquella que al Registre colombí s'incorpora amb el número 3324: la Historia de Joseph hijo del gran patriarcha Jacob, que veuria la llum el 17 de setembre de 1507, i que no ha tingut la sort de conservar-se en cap biblioteca, o almenys no ha estat descoberta fins ara (Norton 1978: n.º 1300). Molts problemes, per tant, en una edició que sembla l'única projecció de Corella cap a l'exterior, qui sap encara per quines raons.

En canvi, sí que sembla que Gumiel va encentar-la amb un volum imprès menys de tres anys després (el 18 de març de 1510): la versió castellana de Francisco de Madrid de l'extens De los remedios contra próspera y adversa fortuna de Petrarca, conservat a les biblioteques de, com a mínim, deu institucions diferents (Norton 1978: n.º 1304), i reimprès almenys cinc vegades fins el 1534. No voldria propiciar amb això una comparació injusta, evidentment, car quan Gumiel s'instala a València torna a barrejar obres de tota mena, llibres de cavalleries castellans inclosos, i fins i tot l'edició d'Alonso de Proaza de l'Ars inventiva veritatis de Llull l'any 1515 (Norton 1978: n.º 1247). Que el signe dels nous temps seria el petrarquisme poètic en llengua vulgar ―paral·lel a la difusió de les obres llatines― ja ho sabem, i que Joan Boscà recuperà Ausiàs March gràcies a aquest lligam també. Que durant la vida del nostre autor «la poesia de Joan Roís de Corella contribueix a obscurir la memòria d'Ausiàs Marc» (Fuster 1989: 69) sembla indubtable. Menys valorat sembla, al meu entendre, el paper d'impressors com Gumiel, els primers en utilitzar i oblidar un dels màxims protagonistes de la societat i de la cultura valencianes durant la segona mitat del segle XV, als quals se'ls hi podria aplicar aquell comentari que apareix en la traducció impresa pel castellà al primer llibre de De los remedios... de Petrarca:

Sembla, aleshores, que ens trobem amb múltiples raons que convergeixen: qüestions d'ordre econòmic i d'evolució del mercat editorial; l'efecte fulminant, a molts nivells inevitable, de la desaparició de l'autor; la decadència de la «valenciana prosa» en la vida literària de la ciutat o de les rimes i els ritmes, tan medievals, que emprà el nostre autor; també el paper del Sant Ofici, realitat temuda i àrbitre per temes de gustos i d'ortodòxies... Tot un calidoscopi de circumstàncies que s'hi emmenen per difuminar una figura calidoscòpica sobre la qual han transcorregut segles d'oblits.

• BADIA, Lola (1988), «En les baixes antenes de vulgar poesia: Corella, els mites i l'amor», De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona: Quaderns Crema, 1988, pp. 145-180.
• BADIA, Lola (1993), «Ficció autobiogràfica i experiència lírica a la Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella», Tradició i modernitat als segles XIV i XV. Estudis de cultura literària i lectures d'Ausiàs March, Barcelona-València: Publicacions de l'Abadia de Montserrat-Institut de Filologia Valenciana, pp. 73-91.
• BERGER, Philippe (1987), Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento, València: Alfons el Magnànim.
• BERGER, Philippe (1988), «La evolución de la producción editorial española entre 1501 y 1520», M.ª Luisa LÓPEZ VIDRIERO & Pedro M. CÁTEDRA (eds.), El libro antiguo español. Actas del primer Coloquio Internacional, Salamanca-Madrid: Universidad-Biblioteca Nacional, pp. 63-72.
• BERGER, Philippe (1990), «À propos des romans de chevalerie à Valence», Bulletin Hispanique, 92, 83-99.
• CANTAVELLA, Rosanna (1992), Els cards i el llir: una lectura de l'«Espill» de Jaume Roig, Barcelona: Quaderns Crema.
• CARBONELL, Jordi (1983), «Estudi preliminar» a Joan Roís de Corella, Obra profana, València: Tres i Quatre, pp. 7-38.
• CARRÉ, Antònia (1995), «L'Espill de Jaume Roig i el Triunfo de les dones de Joan Roís de Corella», Vicent MARTINES, Josep MARTINES & Joan J. PONSODA (eds.), A sol post. Estudis de llengua i literatura, 3, Alcoi: Marfil, 91-93.
• CÁTEDRA, Pedro M. (1986), Història de París i Viana. Edició facsímil de la primera impressió catalana (Girona, 1495), Girona: Diputació.
• DURAN, Eulàlia & Josep SOLERVICENS (1996), Renaixement a la carta, Barcelona-Vic: Universitat-Eumo.
• FUSTER, Joan (1989), «Lectures d'Ausiàs Marc en la València del segle XVI», Llibres i problemes del Renaixement, Barcelona-València: Publicacions de l'Abadia de Montserrat-Institut de Filologia Valenciana, pp. 65-100.
• FUSTER, Joan (1992), L'aventura del llibre català, Barcelona: Empúries.
• GARCÍA CRAVIOTTO, Francisco (1989-1990), Catálogo general de incunables en bibliotecas españolas, Madrid: Ministerio de Cultura.
• GARRIGA, Carles (1994), «Vidi cum foribus lassus prodiret amator», Els Marges, 51, 86-99.
• GUIA i MARÍN, Josep (1996), De Martorell a Corella. Descobrint l'autor del «Tirant lo Blanc», Catarroja-Barcelona: Afers.
• HAUF, Albert G. (1990), D'Eiximenis a sor Isabel de Villena. Aportació a l'estudi de la nostra cultura medieval, Barcelona-València: Publicacions de l'Abadia de Montserrat-Institut de Filologia Valenciana.
• HIRSCH, Rudolph (1990), «Imprenta y lectura entre 1450 y 1550», Armando PETRUCCI (ed.), Libros, editores y público en la Europa moderna, València: Alfons el Magnànim, pp. 27-70.
• INFANTES, Víctor (1993), «1492: Una cultura entre el libro y el lector», Pedro RUIZ PÉREZ (ed.), Gramática y Humanismo. Perspectivas del Renacimiento español, Madrid: Libertarías-Ayuntamiento de Córdoba, pp. 57-85.
• MÉRIDA, Rafael M. (1993), «¿Las desgracias de un editor? Diego de Gumiel, Tirant lo Blanch y Tirante el Blanco», en Actas do IV Congresso da Associação Hispânica de Literatura Medieval (Lisboa, 1-5 Outubro 1991), Lisboa: Cosmos, vol. IV, pp. 257-262.
• NORTON, F. J. (1966), Printing in Spain 1501-1520, Cambridge: University Press.
• NORTON, F. J. (1978), A Descriptive Catalogue of Printing in Spain and Portugal 1501-1520, Cambridge: University Press.
• RICO, Francisco (1978), Edició de Petrarca, Obras I. Prosa, Madrid: Alfaguara.
• RICO, Francisco (1980), «Pròleg» a Joan Roís de Corella, Tragèdia de Caldesa i altres proses, Barcelona: Edicions 62, pp. 11-19.
• RIQUER, Martí de (1980), Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, vol. 4.
• RUBIÓ i BALAGUER, Jordi (1993), «Impremta i llibreria a Barcelona (1474-1553)», Llibreters i impressors a la Corona d'Aragó, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 17-212.
• RUBIÓ i BALAGUER, Jordi (1996), «Notes sobre els llibres de lectura espiritual a Barcelona des de 1500 a 1530», Estudis literaris, Barcelona: Edicions 62, pp. 193-203.
• SALVADOR ESTEBAN, Emilia (1996), «Fernando II y Valencia», Esteban SARASA (ed.), Fernando II de Aragón, el Rey Católico, Zaragoza: Institución «Fernando el Católico», pp. 459-476.
• SIMÓN DÍAZ, José (1988), «La literatura medieval castellana y sus ediciones españolas de 1501 a 1560», M.ª Luisa LÓPEZ VIDRIERO & Pedro M. CÁTEDRA (eds.), El libro antiguo español. Actas del primer Coloquio Internacional, Salamanca-Madrid: Universidad-Biblioteca Nacional, pp. 371-396.
• WHINNOM, Keith (1980), «The problem of the best seller in Spanish Golden-Age», Bulletin of Hispanic Studies, 57, 189-198.
• WITTLIN, Curt (1995a), «Observacions sobre el Psalteri de Joan Roís de Corella i d'altres traduccions del salms», De la traducció literal a la creació literària, Barcelona-València: Publicacions de l'Abadia de Montserrat-Institut de Filologia Valenciana, pp. 19-47.
• WITTLIN, Curt (1995b), «Un text inèdit de Joan Roís de Corella: La visió a la porta de la Senyora nostra de Gràcia, del 1487», Vicent MARTINES, Josep MARTINES & Joan J. PONSODA (ed.), A sol post. Estudis de llengua i literatura, 3, Alcoi: Marfil, 257-268.