Citarem per l'edició de M. de Riquer: Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, Tirant lo Blanch, 2 vols, Barcelona: Seix Barral, 1969.

M. de Riquer ed., op. cit., v. I, p. 39.

J. Guia, De Martorell a Corella. Descobrint l'autor de «Tirant lo Blanc», Catarroja-Barcelona: Afers, 1996, p. 235. En aquest llibre s'aporten més de cent nous fragments d'obres de Corella presents al Tirant, alguns dels quals de datació posterior a la mort de Martorell (1465). Amb tot, ha estat generalment ignorat, a partir del mot d'ordre d'una ressenya no signada, però en absolut anònima, pamfletàriament desqualificadora i mancada d'imparcialitat, que diu: «Repàs prestament objectiu dels materials de Corella detectats al Tirant, encaminat a «demostrar» que aquest és l'autor de la novel·la. La urgència «demostrativa» fa que quedi de banda no únicament qualsevol mena de qüestionament seriós de la cronologia de les obres de Corella —que no ha estat fixada—, sinó també l'anàlisi i la valoració dels materials no corellans del Tirant: Sèneca, Guido delle Colone, Torroella, Eiximenis, Boccaccio, etc., així com tota la documentació que atribueix l'obra a Martorell. L'absoluta ignorància dels hàbits tardomedievals de composició retòrica, combinada amb un desplegament de recursos de convicció fora de lloc i una ocultació de proves sistemàtica, fan d'aquest llibre una peça aliena als mètodes de treball de la recerca filològica» ( Boletín bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, 10, 1996, 23-24). No es pot mentir més en tan poc espai, com demostro en un altre lloc, però potser qui ho redactà tenia, tal com es diu al Tirant, la ira fresca. Altrament, G. Colon, «Entre el Cartoixà de Corella i el Tirant», V. Martines ed., Estudis sobre Joan Roís de Corella, Alcoi: Marfil, 1999, 125-132, nota 2, n'ha fet un comentari positiu: «L'autor argumenta amb molt d'enginy la seua tesi, i el llibre, amb elucubracions i qualque petita fantasia, es llig amb deler. Ací no entre a discutir els seus raonaments i les seues comparacions de parèmies i estilemes, etc.; em limite a donar unes dades que poden dur a una reflexió. Això no vol dir que l'obra no m'hagi atret, i molt. Ara haurem de mirar el Tirant amb uns altres ulls. És clar que no hem de fer allò que algú ens ha aconsellat al pròleg: "tu deixes el teu senderi per seguir el teu amic" (p. 18).»

Guillem de Varoic és una narració catalana inacabada, atribuïda a Joanot Martorell (1405/10-1465) (vid. M. de Riquer ed., op. cit., ps. 23-26), escrita a partir del Llibre de l'orde de cavalleria (circa 1274-76), de Ramon Llull (1215-1285) (vid. A. Soler ed., Ramon Llull, Llibre de l'orde de cavalleria, Barcelona: Barcino, 1988), i d'una versió francesa prosificada del romanç anglonormand del segle XIII, Gui de Warwick (vid. A. Ewert ed., Gui de Warewic, 2 vols., Paris: Champion, 1933). Es conserva al manuscrit 7811 de la Biblioteca Nacional de Madrid (vid. P. Bohigas ed., Tractats de cavalleria, Barcelona: Barcino, 1947, ps. 16-24 i 43-77) i és font dels trenta-nou primers capítols del Tirant lo Blanc. El protagonista de les tres obres hi és presentat, successivament, així: «hun assaut scuder» (Llibre de l'orde de cavalleria), «un scuder (de Bretània era natural)» (Guillem de Varoic) i «un gentilhom, de llinatge antic e natural de Bretanya» (Tirant lo Blanc).

Vid. Joan Coromines, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, 9 vols., Barcelona: Curial, 1980-1991, v. VIII, ps. 497-499. «Tirant» també és el gerundi del verb «tirar» («amb dos significats bàsics: "llançar, disparar" i "estirar"») i, com a tal, el trobem en les següents recurrències d'obres reconegudes de Joan Roís de Corella (1435-1497): «tirant la sua pròpia espasa» (Raonament de telamó e Ulises), «tirant lo dard» (Parlament en casa de Berenguer Mercader), «tirant la colorada espasa» (Parlament en casa de Berenguer Mercader), «tirant lo portava» (Història de Leànder i Hero), «tirant-nos lo cor» (Istòria de santa Magdalena), i al Tirant: «tirant-se los cabells» (c. 235).

J. Boccaccio, Decameron. Traducció catalana segons l'únic manuscrit conegut, Barcelona: ABR, 1964, p. 746 (jornada X, novel·la 7).

G. Boccaccio, Il Decamerone, Milano: Hoepli, 1973, p. 633 (giornata decima, novella settima).

J. Ferraté ed., Les poesies d'Ausiàs March, Barcelona: Quaderns Crema, 1979, p. 194 (poema 85).

S. Gili i Gaya, «Noves recerques sobre Tirant lo Blanch», Estudis romànics I (1947-48) 135-147, especialment 138-139 i nota 20.

En les obres reconegudes de Joan Roís de Corella, s'hi troben abundants contrasts de semblant estil: «lloe e deslloe, e contradictoris en un mateix temps atorgue», «en tal contrast, dubtant tant crueldat ab tan extrema amor», «en vostra imatge mostrar no es pot la crueldat coberta; ans vostre gest, que par sia benigne...», «senyor del món, vassall de raó», «senyor del món, esclau de virtut», «goig sens tristor de nostra vida trista», «a ells senyorejant, a nosaltres subjugues», «baratau la vida per mort, paraís per infern», «volent a totes complaure, de totes mèritament mereixc la gràcia perdre», «l'hoc o lo no», «refrede's lo foc, la freda aigua s'escalfe», «sentint delits dolorosos, repòs inquiet, dolçor amarga, alegria trista, frescor calenta, vida morta, font seca, rialles ploroses, contentament descontent, fi ab desig, seguretat perillosa, treves guerrejades, llum tenebrosa, victòria vençuda, tranquil·litat tempestuosa, riquea pobra, felicitat mísera. Aquests e semblants altres contraris...», etc.