Criteri económich general catalanista: Trevalls llegits en las Assambleas de Manresa (1892) y Reus (1893)¹

Ferràn Alsina

Es aspiració primordia dels Catalanistas que las condicions de las vidas moral y material del poble catalá millorin progressiva y constanment, y que las milloras en aquellas conseguidas, trobin ferma garantía de duració en la refermansa de las nobilíssimas cualitats que més be caracterisan á la nostra gent: la honradesa, la previsió y una gran estimació á la terra y al trevall.

Y com que sab lo Catalanisme que la refermansa d'aqueixas cualitats ha d'esser fruyt del exemple y bona direcció que á n'el poble y á sas cosas dongan los representants de la regió catalana, també vol que aquestos representants sian individuos de la mateixa mena, de igual lley que'ls individuos representats; vol que sian fills de la mateixa terra perque ja de naixensa'n portin l'esperit plé d'ellas y ab lo que digan y en tot quant fassin ensenyin á llurs compatricis la via que s'ha de rependrer pera tornar á guanyar lo prestigi y la importancia que teniam los catalans avans de que extranyas influencias nos desnaturalisessin ofegant un bon xich dins lo cor del nostre poble lo sentiment honrosíssim d'aquellas grans cualitats.

  —6→  

Representants aixís com los vol lo Catalanisme constituhirían un gobern eminenment exemplar pera Catalunya; farían una autoritat verament paternal pera tota la familia catalana. Honrats, previsors y sobretot amants de llur patria, en tot quant pogués afectar al modo d'esser d'aquesta, cercarían la concepció de llurs ideas generals y en especial de las ideas relacionadas ab la vida económica de Catalunya, unas y altres mares de consegüents procediments de gobern ó disposicions gubernamentals, no en teorías extranyas, ni en capritxos científichs, ni en opinions de escriptors extrangers de millor ó pitjor renom, sino en las solas dèus suficienment constants, abundosas y claras pera produhir en inteligencias despertas y ben dispostas una germinació sana y profitosa pera'l nostre pais; en las dèus naturals dels presents estats moral y material del poble catalá. Y al analisar la una y l'altra d'aqueixas dèus; al considerar la potencia intelectual del nostre poble, y al descompondrer y estudiar detalladament cada un dels molts y variats elements que l'inteligencia y l'activitat de la gent nostra transforma en fonts de las que'n fa brollar sa relativa prosperitat material, los representants dotats de bon seny trobarían, com havem trobat nosaltres, las causas poderosas, las rahons irrebatibles que han determinat al catalanisme á adoptar y sostenir en lo camp económich catalá un criteri franca y decididament proteccionista.

Catalunya, animada en tots temps de un poderós esperit d'empresa y ricament dotada per la naturalesa de forsas intelectuals suficients pera avansar á grans passos en lo camí del avens, si's pogués móurer desembrassadament   —7→   adelantaría per aqueix camí al mateix pas que ho han fet altres pobles, quins no li portan cap més ventatja que la de poderse regular los propis passos á la mida més ben ajustada á llurs forsas y convenient á llurs necessitats.

Pero una llarga y fatal série d'accidents desgraciats forsan, ja desde temps, á l'infelís patria nostra á fer son camí, més que acompanyada, encadenada á una altre patria, y en lo que pensa, y en lo que emprén se veu ben clar que's ressent terriblement tant de la influencia de la companyía ab qui va, com de la falta de llibertat que la ofega. Aqueixa altra patria á la cual va encadenada la patria nostra, no vol fatigarse caminant; vol, aixó sí, gosar plenament de las novetats del camí, vol disfrutar á dojo dels fruyts del avens, pero sense fer de sa part cap mena de sacrifici ni esfors, ni pas gran ni xich per afanyarlos.

D'aixó'n resulta que pera poder fer vía, Catalunya te d'arrossegar á sa companya malgastant en aqueix enutjós treball una grossa part de sa energía y perdent en ell un temps preciós que després li manca pera aconseguir y aguantarse al costat de las altres nacións més lliures que li van al davant.

Forsada á móurers en tant difícils condicions, lo vol de son esperit no's pot estendrer sino á mitjana alsada; los productes generals de son trevall, las creacións de sa activitat han de sortir en conjunt necessariament tal com surten: un bon xich deficients y tant migrats que si no's concedís una protecció eficás á sos productors pera referlos poch ó molt de las pérduas sufertas á causa de las desventatjas avans apuntadas, aquestos productors foran perduts sense remey y ab ells fora també perduda la relativa prosperitat que llurs afanys proporciona á Catalunya y'ls beneficis que tota Espanya'n reporta. Pera evitar aqueixa pérdua, ab lo fi de salvar al pais de la ruina y lliurar al poble catalá de la miseria y l'embrutiment consegüent, lo Catalanisme sosté dintre'l terreno económich   —8→   en quant al nostre país y á son present estat se refereix un criteri resoltament proteccionista.

Ademés, la regió catalana, per lo que toca á la riquesa y fertililat del terrer ab que l'ha dotada la naturalesa, es una de las regions més pobres de la península ibérica. En tot son territori, llevat del suro fet en los boscos de una part de la comarca de Girona, no s'hi troba un'altre producte natural que puga llensarse als mercats del mon com á article predominant entre sos consemblants dels demés paissos. Ni sas minas que (fora de las de sal gemma de Cardona mesquinament explotadas á causa de trobarse un xich llunyanas de fácils punts d'embarch y á causa també de no poder resistir la competencia de la poch costosa sal marina), son escassas en número y encare més en potencia; ni sa terra, més que aprofitada, estragada per un conreu de cents anys, portat casibe sempre ab falta de coneixements y sobras de miseria, puig n'han anat bestreyent las sustancias nutritivas pera las plantas sense retornarli la deguda equivalencia en adobs, dona cap fruyt de cualitals tant excelents y condicións prou económicas pera poderse imposar en la venda á sos similars forasters. De manera que'ls productors catalans dedicats á beneficiar las cualitats naturals externas é internas del terrer que'ls deu sustentar, se troban respecte dels productors d'altres paissos cual terra es per naturalesa més fertil y rica que la nostra, en una situació tant desventatjosa que si arribés á faltar á llur treball l'ajuda de lleys verament protectoras, equivalents, en lo cas de la nostra producció, á justas disposicions compensadoras, dit trevall no fora remunerador; sos productors haurían d'abandonarlo y despres seguir lo mateix camí fet ja per centenars y milers de paisans nostres: emigrar, fugir de la   —9→   mare patria pera buscarse en altres paissos medis suficients ab quins poder donar satisfacció á la primera necessitat imposada per la naturalesa humana: l'afany del pa de cada día, lo manteniment de la vida; lo provehiment de las necessitats inherents á l'existencia.

Donchs ab lo propósit de evitar la emigració, al objecte de sostenir la vida del poble catalá, pera garantir son benestar y lograr son progressiu avens y perfeccionament gradual es menester proporcionarli la ajuda eficás y reparadora de veritables lleys protectoras; cal que no li manquin equitativas disposicions compensadoras; es absolutament indispensable que'l criteri imperant sempre y quan se tracti de llegislar al objecte de assolir lo foment dels interessos de la producció pátria, sia'l criteri mateix del Catalanisme: un criteri en tot y per sobre de tot proteccionista.

Reconeixent, donchs, que'l nostre poble en los resultats presents de casi totas las manifestacions de sa activitat productora's trova atrassat; comprenent que degut á obstacles oposats á son pas, cual remoció no pot efectuar ell tot sol, va endarrera d'altres pobles que ab molt temps, gran perseverancia y extremat zel han portat aquells resultats ó produccions de llur trevall á un punt de perfecció y economía que'ns cal aconseguir si volém posarnos á cobert de contratemps económichs que podrían comprometre gravement la continuació de la vida del poble catalá, y entenent que las tals perfecció y economías s'han de guanyar mitjansant procediments proteccionistas ben entesos y mellor aplicats, lo primer que'ns cal posar de relleu es la capdal importancia de lo que's tracta de protegir,   —10→   y totseguit aplicar los mellors medis propis pera arribar á l'establiment d'una protecció justa, capassa de resultar ordenadament profitosa y progresiva.

Interrompuda per algun temps més encara la era de las grans conquistas armadas é impossibilitada la inhumana explotació del esclavatje entre pobles civilisats, no queda á las nacions d'avuy altre recurs pera atendrer á la satisfacció natural de las necessitats de llur vida que buscarse en lo trevall productor los elements indispensables pera cumplimentarlas. D'aixó se'n deduheix senzilla y naturalment que tot trevall ó sia aplicació d'inteligencia y esfors corporal combinats, encaminat á produhir n'els pobles aquells elements que'ls hi son precisos pera la satisfacció de llurs necessitats, ha d'ésser objecte predilecte dels cuidados y atencions de tots los individuos dels mateixos pobles. Y en altres termes més generals: que tot trevall productor d'aquells elements deu ésser apreciat y protegit de tothom que d'ell no surti beneficiat.

Y com que del trevall productor ne surten directa indirectament beneficiats tots los individuos de totas las classes socials dels pobles en los cuals aquell se desenrotlla, tothom dels mateixos pobles, de desde'l cap del Estat fins al darrer ciutadá deuhen esmerarse en facilitar la continuació de dit trevall y en fomentar son desenrotllo per quants medis tingan á sa disposició.

Los pobles que aixís ho han entés, han sapigut escullirse, pera dirigir llur cosa pública, á homens ben convensuts de que aquell deber es, per ordre natural, lo primer y més elemental de tots los debers que pesan sobre'l verdader home de gobern. En cambi, aqueixos homens escullits; aqueixos verdaders homens de gobern, han enlayrat á llurs pobles fins al honrós y preeminent lloch ahont los admirém, fonamentant llur modo d'ésser sobre'l trevall productor; sola base ó institució positivament indispensable á la vida dels pobles, é incomparablement més ferma y permanent que las demés institucions ó bases   —11→   destinadas á sostíndrer las condicions purament complementarias d'aquella vida.

Exemples elocuents de pobles enlayrats d'aqueixa manera los tenim en la Inglaterra, ab monarquia lliberal y relligió protestant; los Estats Units de Nort América, ab república federal y relligió protestant; l'Alemania, ab imperi federal y relligió protestant; la Fransa, ab república unitaria y relligió católica romana; y la Russia ab imperi absolutista y relligió cismática;

tots cinch pobles, potencias que á pesar de trobarse baix la influencia de formas de gobern tant oposadas com son: la monarquia lliberal y l'imperi absolutista; la República federal y la república unitaria; ab tot y anar conduhits moralment per relligions distintas com la protestant, la católica romana y la cismática russa, han prosperat y conseguit lo predomini del mon de que disfrutan, ab lo sol fet comú d'haberse dedicat preferenment á protegir y fomentar cada un d'ells son propi trevall productor.

Aixís evidenciada la preferent importancia que tots debém concedir á la protecció d'aqueix trevall pera afiansar y millorar en lo possible las condicions de vida de Catalunya, passarém are á esplicar com enteném los catalanistas que aquella protecció s'ha de fer efectiva pera que resulti en tot profitosa al poble catalá.

  —12→  

Dos son los principals sistemas aplicats pera protegir lo trevall productor dels pobles.

Lo primer, senzill y de resultats inmediats, pero també passatjers ó de poca estabilitat, es lo sistema de protegir exclusivament per medi de las aduanas, recurs petit y elemental que únicament pot satisfer del tot á aspiracions de curta volada. Degut á sa extremada senzillés es lo sistema generalment preferit en l'infantesa de las nacions, y en las épocas de impotencia dels pobles.

Lo segon, un bon xich complicat y d'efectes encara que tardans, verament efectius y del tot duraders, es lo sistema de protegir per medi de disposicions gubernamentals encaminadas á afavorir lo desenrotllo y progrés del trevall productor, proporcionántli tot quant li fassi falta ó puga serli útil pera conseguir lo perfeccionament y la economía ó baratura de sos productes.

Enemichs declarats de toca mena d'extrems ó absolutismes, los calalanistas enteném que cal y's pot perfectament y ab gran resultat aprofitar de cada un dels dos sistemas lo bo en ells contingut, fentlos convergir junts al fi desitjat per medi d'hábils combinacions que poden resultar elements altament beneficiadors del trevall productor.

Lo primer s'ha d'utilisar ab la doble mira d'evitar qu'aquellas produccions nostras que no tenim encara prou alambicadas pera poderlas presentar á la venda en condicions quan menos iguals á las condicions de las similars extrangeras, morin ofegadas dintre del nostre propi mercat per la competencia que aquestas'ls hi farian si podian entrar lliures de tota traba; y ademés s'ha de fer   —13→   servir lo dit primer senzill sistema protector pera facilitar l'establiment de novas produccions en lo postre país. Aprofitantlo ab prous coneixements de las aptituts y forsas productivas nacionals, se logra ab ell primerament conservar lo trevall que's té, en segon lloch, crearne de nou y, en tercer terme, assegurar al Estat representant de tota la Nació, un fort y sanejat ingrés en la recaudació de las Aduanas. Es sistema de pura defensa y solament en aqueix concepte deu aplicarse, y encara tenint sempre present que jamay, baix cap pretext, s'ha d'extremar sa acció dedicantlo á la defensa ó sosteniment de trevalls que no poguessen trobar en las naturals condicions productoras del país, element suficient pera la preservació de llur propia existencia. Trevalls productors d'aqueixa mena no s'han de volguer pera casa: han d'aprofitarse pera negociar y conseguir d'altres paissos concessions favorables á la entrada en llurs mercats dels articles sobrants del trevall productor del nostre país.

Lo segon dels dos sistemas principals existents y apropósit pera protegir lo trevall productor dels pobles, es lo quin s'aplica al objecte de conseguir lo perfeccionament y lograr la baratura dels productes del trevall.

Lo camp d'acció d'aqueix sistema protector es infinit; sos recursos inacabables y'ls resultats ab ell obtinguts eficassos y permanents.

En efecte: tenint en comte son objectiu y recordant que la perfecció y la baratura dels productes del trevall son resultants precisas de distintas combinacions dels tres diferents factors, inteligencia, capital y má d'obra; fácilment se compendrá que serán recursos bons y apropiats pera alcansar aquell objectiu del sistema, tots los innombrables medis ab los quins se pot lograr la millora de la calitat, l'aument de la cantitat y la reducció del cost de cada un dels tres factors parcials entrants en la combinació y formació del producte.

Entre'ls tals medis, escullirém pera citarlos com exemples los següents:

  —14→  

• 1r.-Generalisar l'ensenyansa técnica de tota mena de trevall productor;
• 2n.-Contractar pactes comercials que facilitin l'entrada de quant fassi falta y la sortida de lo que sobri al mercat patri;
• 3r.-Imposar al país la menor carga possible de contribucions equitativament repartidas;
• 4t.-Garantir y facilitar lo crédit, montant al efecte establiments y creant institucions, constituhits de manera que pugan ser verdaders auxiliars del trevall productor;
• 5t.-Aminorar las diferencias y extingir las rivalitats existents entre'ls factors del trevall;
• 6é.-Facilitar la rapidés y economía en las comunicacions y transports;
• 7é.-Combinar un cos consular inteligent, servidor y patriótich;
• 8é.-Concedir premis á las novas produccions establertas en lo país;
• 9é.-Afiansar la pau y seguretat públicas;
• 10é.-Sostenir la moralitat mercantil, etc., etc.

Lo apuntat y tot quant sense serho aquí, puga reportar ventatjas positivas y duraderas al trevall productor pátri, creu lo Catalanisme que s'ha de fer y costi lo que vulga s'ha d'establir pera assegurar l'existencia y, en lo possible, garantir lo benestar y la preponderancia de la nostra benvolguda pátria.

Y aquí acabaríam aqueixa general, compendiada y breu exposició del criteri económich sustentat pels catatalanistas, si la excepcional importancia present d'alguna dels recursos acabats d'esmentar no'ns portes á afegir á lo dit alguns conceptes é ideas complementaris que arrodoneixin y concretin un xich més als ulls del poble nostre, la manera especial com aquella judican que s'han de mellor beneficiar en profit del país.

  —15→  

Un dels tals recursos es lo quin consisteix en corcertar pactes ó convenis comercials destinats á facilitar la entrada de lo que fassi falta y afavorir la sortida de lo que sobri al mercat patri. Pera tréuren lo degut partit es menester manejarlo ab complert coneixement del valor real de las forsas productoras del pais, y al mateix temps ab prou previsió per endevinar las consecuencias que de son aprofitament pugan sobrevenir. Essent recurs molt important, y tant com important delicat, sa aplicació no s'ha de confiar may á homens subjectes á preocupacions d'escola; y encare menos á inteligencias captivadas per la brillantor dels tontos ideals que varen fer dir á més de un beneyt conceptuat del Ebro enllá com á eminent economista nacional, que Espanya había d'esser lo graner d'Europa, y, despres que'l temps y la terra y la gent espanyola varen haber demostrat que no ja de Europa, sino que ni tant sols de sí mateixa arriba á esser graner, han sortit ab alló de que Espanya ha d'esser lo celler del vell continent; com si en aquest continent vell no hi haguessen terras y climas y homens á Fransa, á Italia, á Hungría, á Grecia, á Turquía, á Crimea y al Caucás, capassos de produhir, quan aixís ells ho vulgan, prou vi pera satisfer á dojo las necessitats d'Europa y ab las sobras omplir fins á vessar la mateixa bodega espanyola.

Ademés, quan s'hagin d'entaular negociacions preliminars dels convenis ó pactes comercials, convé que'ls homens á qui s'encarregui tal missió, no oblidin may que per lo camí que va la humanitat, las produccions de la industria, fruyt dels cada día más numerosos descubriments realisats en los dominis de la mecánica, la física   —16→   y la química per la inteligencia y activitat humanas, van empenyent y reemplassant en sos llochs á moltas produccións ó fruyts de la torra que fins fá pochs anys habian sigut tingudas com privilegiadas fonts de riquesa que may se'ls habían d'estroncar als paissos afortunats que las possehían.

Tampoch han d'oblidar los qui entaulin aquellas negociacions que'l grau d'independencia de un pais ha estat, es y será sempre directament proporcional als medis propis ab que conti pera satisfer sas necessitats. Per aixó es natural y llógich que'ls gobernants de paissos afanyosos de ser verdaderament lliures, procurin també aprofitar aquell important y delicat recurs pera distribuir armónicament las activitats parcials dels productors, entre lo major número possible de trevalls quals produccións sian indispensables pera la satisfacció de las exigencias de la vida dels pobles per ells gobernats.

Per altre part, no han de ignorar que la essencia, que l'esperit latent en las negociacions que'ls diferents grans pobles del mon entaulan pretextant l'establiment de convenis ó pactes comercials, es la resultant, fatal si's vol, pero al cap y al fi resultant contundent, precisa, inevitable, de la forsa que'ns porta dret á la perfecció, tot empenyentnos cap á la satisfacció de las necessitats imposadas als individuos com als pobles pera la defensa, la conservació y la millora de las condicions de llur existencia. Dónguishi la forma que's vulga, anoméninse los precediments como se donga la gana, la veritat es y será que en lo concertament de convenís comercials, cada una de las duas parts contractants prova de arrancar á l'altre la major cantitat possible de ventatjas, negocía pera lograr com més concessions mellor á favor del pais per ella representat, sense més mira ni consideració d'altra classe que explotar fins ahont puga á la part contraria. Es una fase més ó menos velada, millor ó pitjor dissimulada, pero sempre fase en gran magnitut de la natural brega humana, que n'han dit alguns lluyta por la existencia, y nosaltres ne dihem lluyta per la perfecció.

  —17→  

Es menester, donchs, procedirhi ab gran tino; cal no aventurarshi á la lleugera; es precís medir ab la major perfecció y seguretat possibles tol l'alcans dels medis naturals de que'l pais disposa pera sa propia defensa avans de tirarse al combat en lo camp de las grans potencias productoras; urgeix coneixer exactament lo valor intelectual y'ls recursos materials ab que ab seguretat pot contar Catalunya pera oposarlos, sense incorre en lo perill d'anular lo primer y perdrer los segons, al valor intelectual y als recursos materials extrangers ab qui degan medirse y cual competencia hagin de resistir.

Judicats ja, com acabeu de sentir, á corre cuyta perque no tenim temps per més, aqueixos cuatre conceptes elementals capassos de donar una idea bastant clara de com enteném nosaltres que's deu aprofitar lo recurs dels pactes ó convenis comercials pera que resulti positivament protector de la producció pátria, passarém á una exposició reasumida del nostre modo d'entendrer un altre dels grans temas d'actualitat: lo de las contribucións.

Pagar contribució al Estat, es despéndrers, es fer lo sacrifici d'una part del propi ó interés individual pera donarla al representant del propi ó interés de la colectivitat. Aqueix sacrifici de part del propi ó interés individual te com á benefici correlatiu lo dret del individuo á obtindrer del Estat la seguretat del ple ús y perfecte goig del propi ó interés restant de son domini.

Debent ésser lo cost y l'alcans d'aqueixa seguretat que pertoca al Estat garantir, directament proporcionals á la importancia del propi ó interés qual ple ús y perfecte   —18→   goig s'han d'assegurar al individuo, també lo tant á pagar -equivalent á cuota contributiva- deu ésser directament proporcional á la mateixa importancia d'aquest propi ó interés individual.

Perque aixís es just, volém nosaltres que las contribucions ó sian sacrificis de moneda ó productes qué s'hagin d'imposar al poble catalá per lo suport de las cargas y pago dels gastos de gobern del país, pesin sobre sos habitants d'una manera justament proporcional á llurs recursos. Entenentse qu'aquestos recursos no son ni las terras ni las casas, ni'ls capitals de cap mena esmersats en industrias y negocis, senzills instruments de cual utilisació y aprofitament ne treu l'individuo'ls medis precisos pera la satisfacció de las necessitats de la vida, sino que dits recursos son aquestos medis mateixos coneguts generalment per utilitats, interessos, profits, beneficis ó rendas.

Donchs la cuota contributiva imposada ha d'esser proporcional á las rendas ó utilitats de tota mena que al imposat li dongan los capitals, las propietats, los negocis, las arts, los oficis, los empleos ó cualsevol altre dels molts y variats medis existents y apropósit pera fer produhir interessos ó sa equivalencia en productes á la inteligencia, 'l capital y 'l trevall.

Ademés, tenint en conte que la satisfacció de las necessitats morals y materials de la vida del individuo, ha de regonéixer un límit natural en lo terme mitj del cost de las que's podrían dir exigencias dels temps de la societat en que ell viu; es llógich y tant com llógich, just aumentar progressivament y á la mida que las propietats de totas menas y sos rendiments sobrepujan l'indicat límit natural, la proporció del impost relativament al capital.

Aixís mateix enteném nosaltres haver d'establir una diferencia un xich notable entre la cuota contributiva que s'ha d'imposar al propietari d'interessos ó capitals que ell mateix ajuda á fer produhir aplicanthi seguidament   —19→   sa inteligencia y son trevall personal, y la cuota que s'ha de imposar al propietari que disfruta d'utilitats ó rendas sense fer personalment res pera ajudar á la marxa del negoci ó ausiliar son desenrotllo.

Després de lo dit be's compren que al exposar los catalanistas lo nostre sistema de tributació als ulls dels nostres paisans, no podem fer altra cosa que presentárloshi una senzilla ordenació d'aplicacions, d'ideas adecuadas á la bona distribució de las cargas contributivas, en perfecta concordancia ab lo nostre criteri económich, decididament proteccionista de tot quant pot directa é indirectament afavorir lo desenrotllo del trevall productor patri y distribuhir equitativa y ordenadament las riquesas de la terra y'ls beneficis del trevall.

Ne son proba ben evident los números dels cuadros següents destinats á ensenyar cóm haurían de ser, las cuotas contributivas corresponents á beneficis, rendas ó utilitats donadas en lo primer cuadro per capitals ó propietats á qual beneficiament dedica lo propietari inteligencia y trevall personals, y en lo cuadro segon, per capitals ó propietats pera quin beneficiament lo propietari no hi aplica personalment ni inteligencia ni trevall².

  —20→  

(1) Dessota un profit anyal de 500 pessetas no hi ha impost per industria.

(*) De 15 p. % en amunt lo mateix impost del 15.

Nota. -Los tants per cent de profit que passin del tipos senyalats pero no arribin á 3, 5, 7, 9, 11, 13 se considerarán com los anteriors; los tants per cent que passin d'aquestos darrers se considerarán com arribats als números següents.

  —21→  

Notas (1) Dessota una renda anyal de 100 pessetas no hi ha impost per renda.

(2) Los tant per cent de renda que passin dels tipos senyalats pero que no arribin á 3, 5, 7, 9, 11 ó 13 se considerarán com los tipos anteriors, mentres que los tants per cent que passin d'aquests números se considerarán com arribats als tipos següents.

  —22→  

Aquí ab l'objecte d'aclarir lo significat dels números acabats de llegir, en relació á la cuota contributiva ab que actualment está gravada la propietat urbana á Barcelona, aném á comparar lo que ara paga y lo que pagaría, si s'establís lo sistema tributari proposat, lo propietari d'una casa de lloguer dintre la ciutat, qual valor real fos de 340.000 ptas.

  —23→  

S'haurá notat en los precedents cuadros que, com habiam indicat avans, la cuota contributiva imposada está en relació ab las utilitats y ab las rendas. Aixó te la inapreciable ventatja d'establir perfecta solidaritat entre'ls interessos del Estat y'ls dels contribuyents y fá que'ls gobernants hagin de interessarse como llurs gobernats per lo manteniment y prosperitat dels negocis y las industrias d'aquets.

També s'haurá vist que'ls tants per cent de impostos sobre'ls profits y las rendas, van aumentant á la mida que aumentan los tants per cent de dits profits y rendas obtinguts ab l'aplicació combinada ó separada dels tres factors concurrents á la formació del producte trevall. Es aixís perque conforme s'ha dit ja avans, considerém nosaltres que per tot arreu y en tots los cassos existeix un tipo d'interés admés públicament com á benefici mitj, ó si's vol, com á benefici corrent, perque está adecuat á la proporció equitativa corresponent á las condicions generals de risch y afanys en que's poden fer produir en tot pais la inteligencia, lo capital y'l trevall ó ma d'obra. Donchs sobre d'aquest tipo mitj d'interés, que á Catalunya y á Espanya sol ser lo sis per cent anyal, imposém també no més que un tant per cent prudencial considerat com á terme mitj de tributació.

Mes quan lo profit ó las rendas no arriban al tant per cent admés com á corrent d'un país, s'ha de considerar que hi ha deficiencia de benefici, que hi ha hagut la pérdua de la diferencia entre lo tant per cent de profit ó renda obtingut y lo tant per cent tipo mitj corrent. Donchs no sería just imposar á qui ha sofert una pérdua positiva la mateixa proporció en la contribució, ó un tant per cent d'impost igual al carregat á qui ha obtingut tot lo profit ó renda que naturalment podia obtenir. Y al revés quan lo profit ó las rendas sobrepujan al tant per cent mitj de que avans s'ha parlat, alashoras hi ha un aument ó excedent determinat per la diferencia entre'l tipo mitj d'interés y lo major tant per cent obtingut del negoci ó del trevall   —24→   industrial. En tal cas tampoch fora equitatiu imposa sobre d'aqueix ventatjós profit ó rendas que's deu considerar com extraordinari, un tant per cent de carga contributiva igual al que s'imposa sobre'l profit y renda ordinaris ó corresponents al tant per cent mitj aceptat com á corrent en los negocis del pais. Per tot aixó cenyintnos á lo estrictament just, hem adoptat l'aument del tant per cent de cuota á imposar relacionat ab l'aument progressiu dels tants per cent del profit ó las rendas.

Creyent prou extensa la exposició dels números y explicació de lo per ells indicat en las columnas dels dos cuadros precedents, sols debém afegir pera acabar aqueix ja massa llarch rahonament sobre contribucións que no'ns ocuparém per are d'altres impostos com son, los del timbre, estanchs, traspassos, herencias, etc., etc., primerament perque son de menor importancia y en segon lloch perque no tenim aquí temps ni es aquesta ocasió de detallarlos en estudis separats.

No obstant farém una excepció del impost dit de consums del qui, si be no repetirém lo tantas vegadas predicat per las collas políticas espanyolas, dirém en cambi que, á haberse gobernat sempre Catalunya per sí mateixa, segurament que'l nostre poble may l'hauría conegut.

Respecte á impostos locals, se cubrirían sobrecarregant als contribuyents de tota mena ab un tant per cent de la cuota que'ls correspongués per industria ó renda, y fos menester á judici dels administradors de las comarcas y pobles, pera cubrir degudament los gastos comarcans y municipals.

  —25→  

Fora una grossa falta acabar de parlar del criteri económich catalanista, sobretot avuy que pesa com llosa de plom sobre'l Crédit del pais l'ús y abús dels exclusius y exagerats drets concedits al injustament privilegiat Banch d'Espanya, sense exposar concretament quin es lo nostre criteri ab relació á Banchs y Societats de Crédit.

Abocada á un pervindrer que s'haurá de conformar en altres motllos enterament distints dels actuals, si no's vol completar la ruina y portar l'aniquilament de las forsas vivas de la nostra nacionalitat, cal tenir escullit, entre tot lo demés que puga contribuir á sa prompta y entera rehabilitació, un régimen bancari adecuat á sos requeriments agrícols, industrials y mercantils, pera ferne aplicació lo día en que dega llegislarse ó puga fer valdrer com deuria son parer sobre aqueix punt de tantíssima importancia pera son trevall productor.

Al par que las Societats se van perfeccionant, han de perfeccionarse també y per lo tant ser més delicats los instruments de que fan ús. Aixís com en l'industria á la mida que va adelantant s'hi van empleant máquinas més complicadas y delicadas qual maneig exigeix major inteligencia y un tacte més exquisit, aixís també en lo comers dels pobles á la mida que avansan s'han de menester pera las transaccións mercantils organismes més complicats y de delicat ús, com ho son los Banchs y Societats de Crédit.

Lo comers ó sia'l cambi de productes y valors necessita pera sa major facilitat y comoditat, d'un intermediari que es la moneda ó altra cosa que la sustituheixi   —26→   ó la representi. Després dels temps primitius en que'ls pobles feyan los cambis directament per medi de productes, vingué la moneda á fer d'agent de cambi, qual útil acció més tart s'ha completat y extés per altres medis ó agents. Han sigut aquestos lo paper-moneda, lletras, comptes corrents, etc., etc.; los quals serveixen pera trasladar una part de la fortuna d'una persona ó entitat á mans de un'altra.

Pera facilitar l'empleo d'aqueixos nous medis d'empendrer y realisar transaccions s'han creat los elements socials coneguts per Banchs y Societats de Crédit.

Actualment, de tols los medis citats, diner, paper moneda y crédit, aquest darrer es considerat com lo més perfecte y més segur; y á la mida que una Societat avansa en la civilisació, aumenta l'empleo del crédit y disminuheix en relació al total de tranzaccions, l'ús que fa del paper-moneda y de la moneda ó diner.

Peró, si be es veritat que'l crédit es l'element més perfeccionat de tranzacció, també ho es que no tothom pot ferne ús; y per aixó son considerats lo paper-moneda y la moneda ó diner com los elements que venen á sustituhir al crédit en las tranzaccions á la menuda de la gran massa de la Societat.

Com havém dit avans, las entitats creadas ab lo fí de facilitar l'ús d'aqueixos medis més perfectes de tranzacció, son los Banchs y las Societats de Crédit. La naturalesa d'aquestos exigeix un coneixement lo més complert possible de las personas que hi intervenen: es á dir, aquellas personas que han d'acudir á una societat pera ferla depositaria dels seus valors ó capitals, necessitan coneixer á fondo las personas que están al devant d'aquella, á la vegada que aquestas necessitan també, pera la seguretat de las operacions qu'han de fer; coneixer á fondo las personas que á ellas acudeixen ab lo fi de realisar operacions mercantils; necessitan coneixer lo grau de formalitat dels seus clients, la seua fortuna y la naturalesa dels seus negocis.

  —27→  

Lo número de personas que han de dirigir las societats de Crédit no pot ser molt numerós, perque es essencial á tot negoci la unitat en la direcció. D'aquí's deduheix que aqueixas societats han de ser relativament limitadas en quan al número de personas que las integran, entenentse baix aquest concepte, totas las personas que hi entrevingan, ó sian, Directors y clientela. Aquesta limitació es conseqüencia de la limitació de la inteligencia humana.

Essent curt lo número d'individuos que han de compondrer cada un d'aqueixos organismes comercials, forsosament ha d'haverhi multiplicitat de Societats semblants dintre d'un país; fenómeno que té lloch per tot arreu y s'agrandeix á mida que'ls pobles aumentan lo número d'habitants y la potencia mercantil.

De la necessitat de multiplicar las Societats de Crédit en relació á las exigencias dels cambis d'un país, se'n deriva la necessitat de que la lley no s'oposi á llur creació y per consegüent la conveniencia de que elevant lo fet á principi, estableixi la llibertat de ditas institucions.

Are bé: aqueixas societats, en sa majoría, no poden prestar tots los beneficis de la seua institució si no tenen la facultat de crear paper-moneda, es á dir, de valerse d'aquest medi pera facilitar capitals á preu baix á totas las classes socials. De manera que d'aquí també'n resulta evident la necessitat d'establir com á principi la llibertat de Banchs d'emissió.

Pero com hem dit al comensament, essent aquesta una máquina complicada y com á tal molt delicada, requereix gran tacte y delicadesa pera que no's converteixi en instrument de perturbació y ruina. L'escull primer contra'l que's corre perill d'estrellarse es l'abús, per causa de l'encegament que molt sovint produheix l'afany de grans utilitats. Contra aquell escull cal prevenirse en las lleys de fundació ó creació d'aquellas Societats.

Un altre grave escull contra'l que també cal prevenirse   —28→   sériament al tractar dels Banchs es lo de la circulació fiduciaria. D'aquest nos n'anem á ocupar seguidament.

La moneda es una mercancía com qualsevol altra. Aixís com un home ha de menester roba pera vestirse, blat pera menjar, etc., també ha de menester una cantitat de moneda pera pagar tots aquells elements ú objectes qué ha d'adquirir. La suma de las cantitats de moneda que han de menester los individuos d'una nació, dona una cantitat que representa lo total que ha de compondrer la circulació. Aqueixa suma d'or, platina, plata, nikel, arám, etc., s'ha tingut que adquirir pagantho ab jornals empleats en la Agricultura, Industria, Arts, etcétera. Representa, donchs, un capital.

De manera que una nació, ademés de possehir una riquesa que's pot dir fixa ó inmoble, evaluada en tants milions de duros en terras treballadas, mes tants milions de duros en casas, tants en boscos, tants en maquinaria, etc., no posseheix també una'altra en circulació, compost, de tants milions en metalls -or, platina, plata, nikel, arám, etc., acunyats.

Peró, aixís com las terras donan tots los anys blat, vi, oli, etc., y las máquinas fan fil, teixits, etc., las monedas d'or, de plata y demés metalls, may donan res. Representan, donchs, baix aquest punt de vista, un capital improductiu. Com diu un autor francés, la moneda es com los camins dels camps que ocupan terrenos improductius pera la agricultura.

Si una finca de cent hectáreas, per exemple, no te vint convertidas en camins, aquestas vint prestan un servey que es una necessitat pera la finca, peró en sí, com á capital terra, son improductivas. Si per medi d'un sistema de locomoció més perfecte's pogués fer tot lo transport ab la mitat del área dels camins, resultaría una major riquesa pera'l propietari, perque tindría deu hectáreas més pera'l conreu, las quals donarían tots los anys blat, vi, oli, etc.

  —29→  

Si suposém que's trobés y s'establís en la finca lo transport aéreo, tindríam que aqueixa redituaría un vint per cent més que avans.

De la mateixa manera, si suposém que una nació ha de menester cent milions de duros en metalls acunyats pera donar curs á las seuas tranzaccions comercials, tenim que aquella nació ha degut emplear una gran part de jornals de trevall d'un valor equivalent, en la compra d'aquells metalls, jornals que hauría pogut emplear en procurarse productes agrícols é industrials aumentant aixís sas provisions pera alimentarse y vestir. Aixís es que si trovém un sistema efectiu y segur per medi del qual aquellas tranzaccions comercials, pugan ferse, per exemple, ab una mitat no més del numerari avans dit, obtindrém un gran benefici pera la nació, perque podrá disposar aquesta de cinquanta milions de duros que podría dedicar al foment de la seua riquesa agrícola é industrial.

Lo paper-moneda es un dels medis que tenen las nacions pera proporcionarse aquell benefici. La massa del paper circulant actualment en totas las nacions civilisadas y las operacions fetas per medi del alt crédit -comptes corrents, lletras, talons, etc., reduheixen en molt las necessitats del metall.

A primera vista sembla que la emissió de paper-moneda pot tenir lo perill de que la facilitat mateixa de la seua emissió conduheixi al abús y que si la cantitat emesa arriva á excedir las necessitats d'un país, pugui esser causa de trastorns económichs. Peró en realitat no es aixís. La opinió d'homens eminents en materias económicas, basada en la mateixa realitat dels fets, es que fora en vá crear una cantitat de paper-moneda superior á la que las necessitats comercials reclamessin. Respecte á aquest particular, un alt funcionari inglés diu que es ridícul aqueix temor, com fora ridícul creurer que'l número de sombreros que's portan en un país hagués d'estar en relació ab lo número dels fabricants y no ab lo dels caps que hi hagin pera portarlos.

  —30→  

Y lo que dihém del paper fiduciari,'s pot també aplicar á la moneda. Com es en sí capital improductiu, á ningú li convindrá tenirne un sobrant que dega jaurer inactiu en las arcas pera guardarlo.

Peró, si la éxageració de la cantitat d'aqueixos medis de circulació no pot portar trastorns económichs á una nació, la insuficiencia d'ells ó sia la carestía de rnetalls encunyats, paper fiduciari y demés elements de crédit, ha de causar inevitablement gravíssims danys económichs, entorpint y paralisant tot lo moviment comercial d'una nació.

Un país que ha prosperat un any tenint las mateixas terras conreuadas, iguals fábricas ó máquinas, y'ls mateixos brassos trevallant, pot trobarse en lo inmediat següent sense poder utilisar tots aqueixos elements de riquesa per mancarli'ls medis de donárloshi moviment, ó sian los valors constituyents de la circulació: metalls encunyats, paper-moneda, etc.

Ab tot y que'l capital-circulació d'un país es relativament petit al costat de son capital total; terras, casas, barcos, máquinas, etc., l'ausencia ó falta d'una part d'aquell capital-circulació li ocasiona molts mes trastorns á un país que la pérdua d'un capital major dels que componen la demás riquesa pública. D'aquí prevé la necessitat de que al llegislar se procuri que no pugui arribar may lo cás de faltar capital-circulació. Pera lograr aixó, tots los goberns de paissos civilisats han dictat lleys afavorint la creació d'aqueixos medis de tranzacció que venen á ajudar als metalls encunyats y á moderarne l'ús.

No farém aquí la relació dels diferents sistemas de Banchs que existeixen á Europa y á América; molts d'ells constituheixen, al nostre entendrer, un abús del crédit. Unicament recordarém que, si's vol que aqueixos elements fomentadors del crédit produheixin tots los beneficis que son capassos de rendir, es indispensable que estigan assentats sobre una base completament sólida.

  —31→  

Dels varis sistemas de Banchs coneguts, lo quin, al nostre entendrer ofereix millors condicions d'estabilitat y garantías, es l'adoptat en los Estats Unit, d'América. Consisteix en lo següent: Formada una societat de crédit ab arreglo á las condicions de la lley (que aquí devém considerar de ordre secundari), pot constituhirse en Banch d'Emissió presentantse en la Tresorería del Estat y depositant allí una cantitat A de deute públich, á cambi de la qual la Tresoreria entrega una cantitat equivalent al noranta per cent de la depositada, en bitllets impresos per l'Estat, que'l Banch posa en circulació donantlos en pago de las seuas obligacions. Las obligacions en que's troba alashoras lo Banch, son las següents: si tenia, per exemple, disponibles en metálich ó valor efectiu cent mil duros, los ha degut invertir en Deute Públich que li dona á n'el capital invertit un quatre ó cinch per cent d'interés anyal; y ha adquirit, en cambi, noranta mil duros en bitllets de Banch que constituheixen son capital circulant, al qual pot ferli produhir -per medi de las operacions propias de tota societat de crédit- un interés mes ó menos crescut segons sian los resultats de las tals operacións. Aquest interés, junt ab lo que produheix la cantitat de Deute Públich dipositada en la Tresorería del Estal, constituheixen los beneficis del capital desembolsat per los accionistas del Banch.

Resulta d'aquest sistema, que la situació del tenedor del bitllet está molt mes garantida de lo que acostuma á estar en los demés sistemas, ja que, per sobre de la garantía que pugan oferir la posició, inteligencia y formalitat dels Directors dels establiments de crédit, hi ha l'altre garantía de tenir un capital major al dels bitllets emesos, en Deute del Estat y donant sempre un interés determinat. De fet, hi há que'l tenedor d'un bitllet de Banch de cent duros, lo dia que'l Banch que hagi posat en circulació aqueix bitllet hagués perdut tot lo seu capital, trovaría encara disposats en la Tresorería Pública y á solta d'ell cent duros donant un interés fixo cada any.

  —32→  

La falta de pago dels interessos del Deute d'un Estat, podría apareixer com un defecte capital del sistema. Pero, sí's té en compte que la garantía que te'l bitllet de Banch emés segons lo sistema nort-americá es una garantía subsidiaria, basada sobre tota la riquesa del Estat, se compendrá tot seguit que es incomparablement superior á la garantía que sosté'l valor dels bitllets emesos per los Banchs constituhits segons los altres sistemas generalment adoptats per las nacions d'Europa. Perque la garantía més eficás y de carácter més permanent es la que ofereix un Estat quals vida é interessos no desapareixen ab la facilitat que ho poden fer los d'un particular ó de societats d'existencia molt limitada.

Per altre part, lo paper-moneda que s'infiltra en totas las classes de la societat y per lo tant arriba á tots los individuos d'una nació, fa que tots estigan igualment interessats en lo cumpliment de llurs obligacions envers l'Estat per rahó del pago del Deute d'aquest. Lo país es tot á l'hora acreedor y deutor, lo qual fa que la garantía aquella sía tot lo eficás y segura possible dins lo humá. Ademés, es lo sistema aquí presentat, un medi suau y sumament hábil ab lo quin l'Estat fa á tots los seus indivíduos tenedors de son deute.

Per tot aixó, opiném nosaltres que'l dia en que Catalunya puga tenir ó influir d'un modo decisíu en la direcció dels seus propis interessos com la tenen y ho fan los diferents Estats de la Unió Americana, deurá adoptar la llibertat de Banchs d'emissió, conformada al sistema nort-americá qual exposició s'acaba de fer³.

  —33→  

Un altre recurs -darrer dels que'ns habiam proposat exposar á n'aquest lloch- propi com lo quin mes pera protegir y activar lo foment de la producció pátria- es lo de aminorar las diferencias y acabar las extremadas rivalitats existents entre'ls diversos factors del trevall productor. Que es com si diguessim: lo de resoldrer convenienment la cuestió d'actualitat mes íntimament enllassada ab lo desenrotllo de la producció de la nostra terra y.per lo tant ab l'economía pátria: la que se'n sol dir cuestió social.

¿Qué es aquesta?

Per molts ignorants de las distintas y absolutament precisas funcions inherents á cada un dels tres diversos factors contribuyents á la formació del producte trevall, la essencia de la questió social es la aspiració de la classe obrera á emanciparse de la dita, per alguns, tutela, y per altres, tiranía á que segons ells dihuen la tenen subjectada las demés classes socials directoras y mantenidoras del trevall. Y aixó ho creuhen com á consecuencia de l'absurda pretensió sostinguda per uns y altres de trobar analogía perfecta entre l'estat social del obrer dels nostres temps y l'estat social del poble de las antigas épocas en las que existía la servitut.

Hem dit absurda á n'aqueixa pretensió perque resulta aixís del exámen comparatiu dels dos estats socials entre'ls que's vol trobar dita analogía.

En efecte: en las épocas de servitut la noblesa y'l clero eran á la vegada privilegiats possehidors de dignitats, beneficiadors exclusius de las grans posicions socials y acaparadors únichs de la propietat y la riques a dels paissos   —34→   ahont dominavan. De manera que l'individuo del poble d'aquellas épocas, que naixía sota llur dominació, per més que la naturalesa l'hagués dotat d'un gran esperit y un talent superior, á pesar de que'l Criador mateix l'hagués fet un home exemplarment virtuós, digne d'ocupar alts llochs desde ahont pogués servir d'exemple y mirall á sos consemblants, no podía esperansar arribarhi may; debia ab tot y sentir en sa ánima la sobrenatural forsa de sa superioritat, acotar lo cap, considerarse á sí mateix de classe inferior renunciar per tota sa vida á ocupar en la societat humana lo sitial al que lo mateix Deu, ab las rellevants cualitats ab que había dotat son esperit, donava probas d'haberlo predestinat. Pera ell, infelís fill del poble, los detentors de la llibertat humana de son temps, habían ja estampat sobre la porta d'entrada á la vida lo desesperant: ¡lasciate ogni speranza...!

Res d'estrany, donchs, que aquell home, despullat de sa dignitat per la forsa, reduhit per semblants seus á la irremisible condició de la bestia, sentís vibrar sa ánima al impuls de l'alenada del mateix Criador y's revoltés irat contra un estat de cosas que li robava sa condició d'home privantlo de la llibertat.

Y aquell estat de cosas desaparegué ignominiosament destruit sota las plantas del poble revoltat, qui, desde alashoras ha pogut donar al mon homens de virtut, de valor y de saber que, escalantse sobre llurs propis mérits, han conseguit arribar á las més altas posicions socials, y han lograt fer distribuir més equitativament la propietat y las riquesas de las nacions. Lo qual vol dir que s'ha conseguit un altre modo d'esser dels pobles radicalment oposat al anterior. Aquest, ó sía lo vell estat de cosas, adjudicava l'exclussiu predomini moral y material de la humanitat á una exigua minoría, d'inviduos components de las classes privilegiadas, mentres que'l nou modo d'esser, posa també dit predomini á la disposició del valor individual, del mérit propi y de la virtut particular de totas las classes y totas las posicións socials.

  —35→  

De modo que actualment no hi han barreras infranquejables com avans, que s'oposin al lliure avens del home de verdader valer; no existeixen obstacles indestructibles que aturin lo vol del mérit positiu, ni's topa ab entrebanchs de privilegis odiosos com ho eran los d'aquells passats temps que privin de manifestarse y lluhir com deuhen las virtuts cívicas dels ciutadans.

Tenint, donchs, la entrada franca; essent lliure lo pás de l'escala quals grahons ha de pujar l'home que vulgui millorar sa posició; estant posats aqueixos grahons, dels quals son los tres primers lo just cumpliment dels debers individuals, lo trevall y l'estalvi, á una alsaria á la que tothom pot arribar, resulta, conforme á lo dit un xich avans, una pretensió absurda la de voler trobar ni sombra d'analogía entre l'estat social de la classe obrera dels nostres temps y l'estat social del poble dels temps de la servitut.

Com també resulta absurda la creencia de que, duas causas tan distintas entre sí com ho son aquell passat estat de servitut del poble y lo present estat de llibertat de las classes populars, pugan may produhir un mateix efecte; pugan proporcionar als descontents lliures d'avuy, la mateixa satisfacció que obtingueren los descontents sense llibertat d'aquells vells temps.

Alashoras era una pujada gloriosa, una ascensió progressiva, la quina conduía al cim sobre'l que s'hi trobava la llibertat. Mes are la pujada's va acabant, l'ascens está á punt d'aconseguir son terme natural; casibé'l toquém aqueix cim. Y no obstant, varis pobles que ja desde temps gosan de sas ventatjas, alguns que ja desde anys venen disfrutant de cuantas garantías pot donar la llibertat han oblidat sos beneficis; molts dels homens que'n disfrutan no entenen lo que va costar de guanyar, y sena dupte per aixó'n renegan, y cridan y esvalotan perque troban massa reduhit l'espay en que ella'ls permet bellugarse, y volen més ayre, desitjan més terra, ansian més espay, valdament sia devallant á bots y empentas   —36→   de son cim gloriós, pera tirarse de cap al brut abim de la llicencia, vehí inmediat del infern d'inhumana opressió d'ahont tant heroica y penosament s'escaparen los nostres venerables passats.

A homens aixís perillosos pera l'existencia de las llibertats públicas, es precís contenirlos ab má de ferro y, si's resisteixen y no's calman, posárloshi pont de plata cap als paissos encare per civilisar ahont la anarquía impera y la llicencia no te aturador.

Mes pera nosaltres que tenim passada la major part del temps de la nostra vida entre mitj de feynas industrials y habem aprés en las llissons de la práctica com han d'armonisarse l'inteligencia, lo capital y la ma d'obra á fi de poder obtindrer lo producte trevall en las condicions més convenients al sosteniment de la vida dels pobles, tot anant mantenint las bonas costums y relacions socials dintre la més prudent y saludable via de veritable progrés, la essencia de la qüestió social's despren principalment de duas causas ben determinadas ab tot y no ser gaire be gens conegudas del públich profá en materias de trevall.

D'ellas es la primera la deplorable afeminació y consegüent enervament de totas las classes altas de la societat en general, pero especialment de las directoras y mantenedoras del trevall, enervament y afeminació que son origen y causa de continuitat del culpable abandono en que tenen lo cumpliment de llur vivificadora missió social.

La segona es lo desitj desenfrenat, l'afany esbojarrat que, ab tolerancia mal entesa y passivitat punible, s'ha deixat infiltrar en lo cor d'una gran part de la classe obrera, per possehir quant avans mellor y sense esforsos ni privacions de cap mena, tot lo bó y útil que posseheixen las demás classes socials.

  —37→  

Al trencar los nostres passats l'infamant jou de la servitut, iniciaren una nova era de llibertat y progrés obrint als pobles la entrada al camp del noble trevall ahont tothom pot presentarse lliurement á exercir sas forsas y probar sas aptituts en digna y lleal lluyta per l'avens moral y material de l'humanitat. D'aquix camp n'han sortit triunfants nombrosos y lluhits estols de fills del poble que s'han distingit honrosament guanyantse ab llur trevall y mérits propis, preeminents setials d'honor entre llurs consemblants.

Vencedors en la lluyta per l'avens y la perfecció humana, ocuparen aqueixos fills del poble llochs més elevats que'ls comúns á la massa popular, sense que per aixó poguessen arribar á confondres ab los altres llochs de l'escala social, reservats á la classe alta representant natural y tradicional dels antichs senyoríos. La diferencia més notable entre uns y altres llochs está en que'ls primers representan en quant se pot representar dintre lo present estat de las nostras societats, la propietat temporal y per consegüent variable y'ls segons la propietat inamovible ó perpétua. Justament per aqueixa darrera condició, perque'ls quins los ocupan representan la propietat inamovible, es que aqueixos llochs se troban á un extrem de l'escala social, oposat en tot y per tot al altre extrem format ab los llochs ocupats per las massas populars, desprovehidas en general de tota propietat. De modo que'ls preeminents setials d'aquella fills del poble que resultaren vencedors en la gloriosa brega del trevall, se trobaren igualment separats dels setials existents en los dos oposats extrems del escalat social, formant aixís lo conjunt d'individuos guanyadors d'aquells setials intermediaris una agrupació ó classe, anomenada en virtut del lloch mateix qu'ocupava, classe mitja.

Per lley natural deguda á son origen com á son especial lloch en la societat, debia la clase mitja suavisar las intemperancias y exageracions propias dels extrems; li tocava moderar tant la tendencia sempre avassalladora y   —38→   tiránica de la classe alta, com l'impuls sempre violent y desordenat de la classe baixa; habia d'esser imparcial y just intermediari conservador del ordre y mantenedor de la equitat socials.

Essent ella eixida dels elements populars, la classe mitja no debia may descuydarlos, y molt menos allunyarsen tant, per massa acostarse als elements senyorials, que aquells poguessen arribar á sentirse desamparats y trobarse sols y verns abandonats á llur pobra sort.

Y no obstant aixó que no debia ferse es desgraciadament lo que, massa, sovint s'ha fet. En efecte; una considerable part de la classe mitja que fa pochs anys deixá l'humil lloch propi de las massas populars pera pujar al terme intermediari y equidistant dels dos punts extrems del escalat social, no ha pogut ó sapigut resistir lo mareig propi de qui, no tenint lo cap prou segur, en moments y per primera vegada's troba elevat á una gran altura: ha perdut complertament de vista als d'abaix deixant enderrera y fins despreciant lo recort del lloch modest d'ahont ella mateixa poch temps avans va sortir. Ambiciosa, ensoperbida y egoista, ha traspassat per no véurel más lo punt mitj qu'hauria hagut d'esser lo terme prudencial de sa ascendent carrera, y unas vegadas á empentas y altres arrossegant, pero sempre avansant esperonada per lo cada dia creixent afany de ferse ab més riquesas, de disfrutar de més plahers y gosar de majors predominis, s'es anat aproximant exageradament al extrem oposat, al punt contrari, al que es contraposició d'aquell d'ahont ella va eixir, al lloch reservat als descendents dels antichs senyors y dominadors del poble. Y aixó ha produhit sos naturals efectes. En primer terme ha debilitat los llassos de la comunitat d'origen que donavan cohesió y forsa á las consemblants aspiracions de las duas classes baixa y mitja, totas duas igualment interessadas en contrarestar y en lo possible anular la potencia absorvent y avassalladora de la classe alta. Y en llógica consecuencia ha fet possible que'l gros; la massa   —39→   de la classe baixa; que aqueixa numerosa familia obrera composta casi en sa notalitat de menors perpetuos, avuy més que may necessitats d'una prudent y sábia conducció á causa de la formació dels grans centres y l'establiment de las grans industrias, portadoras de grossas agrupacions d'individuos moguts per uns mateixos interessos y esperonats per idénticas necessitats, trobantse deixada de la ma que debia guiarla pera poder passar sense grans caygudas los nombrosos esculls de la vida, anés perdent la confiansa primer y més tart lo respecte per la classe mitja, y's donés á escoltar al principi admirada, més tart curiosa y després frenética y sobrexcitada las disolvents y funestas predicacions d'uns quants criminals vividors exageradament grans en pillería y desvergonyiment pera ser dels petits y molt massa petits en merit propi y en virtuts cívicas pera ser dels grants.

Y en segon terme, al allunyarse tant de la classe baixa aquella considerable part de la classe mitja, ha deixat entre son actual lloch y'l d'aquella un gran espay vuyt, un altre important lloch del que pretenen apoderarse y fersen senyors aquells vividors criminals quals propósits en alta veu y repetidament manifestats son desunir encara més, agrandir tot lo possible la separació existent entre las duas classes baixa y mitja, posantlas á tal distancia una d'altra que no sia possible entendres més sense llur mediació. La cual apart de ser enterament innecessaria; ademés de representar en lo mecanisme del trevall productor lo paper d'una pesada é inútil roda intermediera, sería, y aixó es lo pitjor y que per res del mon convé deixar ser, una mediació discordant y comprometedora de l'estabilitat y l'ordre socials: un obstacle permanent pera'l regular y progressiu desenrotllo del trevall y del benestar que d'ell se'n deriva. Donchs, tot aixó que no convé que sia, es lo que tením lo ferm propósit d'evitar.

Al propi temps que son elevat esperit patri impossibilitará que s'imposi en lo nostre país aqueixa nova traba   —40→   al progrés humá, sa forsa impedirá lo naixement d'aquell destructor parássit, fará abortar la formació d'aquella nova potencia social que, atiant lo foch de la discordia entre'ls elements bons de las classes mitja y baixa, preten anular llur forsa colectiva pera ferse árbitre absolut de la sort d'uns y altres, exposantlos aixís á tots á caurer víctimas de la primera embestida séria que dongués lo avassallador y casi be sempre tiránich poder de la classe alta.

Pera conseguir la realisació de sos elevats propósits, los catalanistas dedicarém preferent atenció á refer las institucions gremials acomodantlas á las exigencias dels nostres temps y farém que en la classe mitja hi tornin á brillar de nou aquellas rellevants virtuts cívicas que en los gloriosos temps dels nostres grans passats foren igualment escut fermíssim dels drets y amparo y defensa dels interessos de totas las classes del poble catalá. Ab lo cual la clase mitja tornará á recobrar la perduda confiansa y de nou's guanyará lo respecte de la classe baixa. Y pera completar y consolidar sa bona obra cuydará lo Catalanisme de desbrossar un xich més y aixamplar tot lo possible lo camí avuy existent per lo pas de la classe baixa á la classe mitja. Basantse sempre sobre'l principi de protecció al trevall productor patri, afavorirá tant com ho permetin los interessos generals de la societat l'establiment y generalisació del sistema cooperatiu en tots los rams de la producció, proporcionant á la ma d'obra ó sia als obrers que ab l'estalvi y la honradesa s'hagin sapigut proporcionar capital, la inteligencia indispensable que bona y justament puga destinarse á la realisació d'aquell establiment.

Aixís s'activarán poderosament las funcions de la selecció natural dels elemenls més sans y vigorosos de la classe baixa dignes de passar á ocupar preeminents llochs entre la classe mitja, 's robustirá ventatjosament á n'aquesta tot reduint ordenadament la potencia numérica y cualitativa d'aquella, 's multiplicarán las forsas dels   —41→   elements garantisadors del ordre en la vida del nostre poble y s'deixará á la Justicia fer lo demés que la conducta dels homens y'l curs de las circunstancias imposin pera resoldrer prompte y radicalment aqueixa qüestió social, que tant esporuguida te á la avuy afeminada y decayguda majoría de la classe mitja de casi tots los pobles civilisats.

Tal es, compatricis estimats, dibuixat á grans pinzelladas, marcantvos sos punts de més importancia present, lo criteri económich general en que s'inspiraran los Catalanistas lo dia en que l'adveniment del Regionalisme los hi permeti dintre de Catalunya llegislar conforme convinga á las aptituts y necessitats de llur patria.

HE ACABAT.

  —43→  

Qui enamorat sincerament de sa terra hagi anat observant y fentse cárrech de quant perduda y desastrosa es la marxa financiera que d'una pila d'anys ensá venen seguint los hisendistas de tots los partits polítichs espanyols causants de las desventuras que tant greument aclaparan á la Patria, nó podrá menos de trobar just, y encara més oportú, que una agrupació amantíssima de son país com ho es la agrupació catalanista, desde'ls primers moments en que resolgué formular un programa complert de bon gobern aplicable á n'el de la Regió Catalana, s'hagués preocupat de sério en estudiar un sistema económich ben arrodonit, atemperat als recursos y adecuat á las exigencias y necessitats actuals de la nostra terra.

Ja en la primera assamblea de la Unió Catalanista á Manresa, donárem á coneixer én breu y concisa forma, imposada pel curt espay de temps assignat á cada un dels delegats que allí degueren exposar l'esperit informador del context de cada una de las Bases del Projecte de Constitució Regional Catalana,

rimerament: La necessitat absoluta de inspirar los presupósits generals de la nació, y en consecuencia'ls tributs y gastos d'ells derivats, en un criteri franca y   —44→   resoltament protector de tot quant puga contribuhir eficasment al desenrotllo dels diferents trevalls cuals fruits y productes sian precisos á la vida y avens nacionals

egonament: La equitat y conveniencia de establir las contribucions sobre la base dels beneficis nets obtinguts pels contribuyents ab la aplicació de la inteligencia, la explotació del capital y l'exercici del, trevall, logrant aixís fer ménos sensibles las cargas tot distribuhintlas equitativament, é interessar als gobernants d'una manera indirecta pero efectiva en las empresas y negocis de llurs gobernats, y

en tercer lloch: Donárem á coneixer alashoras, la manera com nosaltres judiquém deurían establirse y en llur vida haurian de funcionar los Banchs y societats de crédit aussiliars de la activitat productora, dintre d'un régimen purament regional.

Pera anar continuant y al propi temps arrodonint lo trevall comensat á Manresa ab l'objecte de precisar lo nostre programa económich, lo Consell de Representants de la Unió disposá que procuressem posar á n'aquí de relleu la diferencia enorme resultant entre la magnitut dels sacrificis imposats á la Regió Catalana per los goberns centrals en forma de contribucions, pagos y llevas de tota mena y la migrada importancia dels escassos beneficis morals y materials que d'aquestos mateixos goberns ne reporta la nostra benvolguda Catalunya. Mes, per una part, la escassedat genuhinament espanyola de datos estadístichs justos, detallats y complerts referents á la part proporcional de gastos que ocasiona al tresor públich la prestació de tots los nombrosos y diversos serveys oficials en cada una de las provincias de la monarquía, y per altra part lo curt espay de temps de que havém pogut disposar pera proporcionarnos aqueixos datos ab los únichs medis á la nostra má, tots indirectes y per aixó mateix de pesada y tardana obtenció, han fet que'l trevall comparatiu que aném á presentar no corresponga,   —45→   ni de molt, als nostres desitjos, á causa de no resultar tant extens y contundent com hauria convingut pera portar al vostre esperit lo convenciment íntim de la impossibilitat de seguir l'actual ordre, ó mellor dit l'actual desordre de cosas económich, sense exposarnos á haver de contemplar com se pert lo benestar del país nostre entre'l tarrabastall de trastorns financiers precursors d'una ruína cerca y mortal pera la patria producció.

No obstant, desitjosos de cumplir en quant nos sia possible ab l'encárrech acceptat, donarém á coneixer alguns datos tan curiosos com propis pera fernos reflexionar seriament y ensenyarnos quant péssim es lo camí per lo que á ulls cluchs lo poble nostre va fent via cap á sa perdició.

Diguerem á Manresa al comensar lo capítol referent á Contribucions que «pagar contribució al Estat, es despendrers, es fer lo sacrifici d'una part del propi ó interés individual pera donarla al representant del propi ó interés de la colectivitat.» Y seguiam dihent «que aqueix sacrifici de part del propi ó interés individual te com á benefici correlatiu lo dret del individuo á obtindrer del Estat la seguretat del ple ús y perfecte goig del propi ó interés restant de son domini.»

Segons aquest principi, no especial nostre, sino general y de tothom que posseheix un esperit just y no está desprovist de sentit comú, los catalana, -y com ells tots los habitants de las demés regions d'Espanya- al despendrens, al fer lo sacrifici d'una part del propi ó interés individual, ó sía al satisfer las contribucions y pagar tots los demés tributs al representant del propi ó interés de la colectivitat espanyola, al Gobern Central, havém d'esperar, y si no vé devém exigir, lo benefici correlatiu ó sía'l dret á obtindrer de dit gobern la seguretat del plé   —46→   ús: y perfecte goig del propi ó interés restant del nostre domini.

La manera com Catalunya satisfá las contribucions y ajuda á pagar tots los demés tributs al Estat espanyol, ho ensenyan sobradament be las següents xifras més eloqüents y significativas que tot quant nosaltres podríam dirne en aquest curt trevall.

Segons la Estadística, Administrativa de da Contribución Industrial y de Comercio corresponent al exercici económich 89-90, publicada á Madrit á principis del any 93, pagaren en dit exercici per

  —47→  

  —48→  

Pera compendrer tota la importancia d'aquest 21'18 per cent, ó sia més de la quinta part que paga Catalunya del total percebut per l'Estat de l'Industria, 'l Comers, las Profesions, Arts y Oficis y la Fabricació, s'ha de recordar que segons lo Censo de la Población de España en 31 de Diciembre de 1887, publicat á Madrid l'any 91, dehuen haverhi

á Espanya uns	17.559,308 habitants
y á Catalunya sola.	1.842,505 id

Ó sia lo 10'50 per cent aproximadament del total d'habitants d'Espanya; 10'50 per cent que deuria correspóndrerli pagar á Catalunya de las cargas de tota lley imposadas per l'Estat, sí's prengués per base de cálculs la població.

Dels datos donats en las estadísticas d'ahont havém tret los números apuntats se'n desprén que á n'als conceptes anotats en la precedent taula, hi contribuhexen: cada espanyol de fora de Catalunya

ab 2'08 Pessetas

y cada habitant de la Regió Catalana

ab 4'78 Pessetas, aixó es, ab més del doble que'ls demés habitants d'Espanya.

Si en lloch de pendrer per base dels nostres cálculs la població, prenguessem la extensió territorial, los tants per cent diferencials foran encare més considerables que'ls trobats avants. En efecte: Medeixen:

tota Espanya	504.517 kilómetres cuadrats
y Catalunya sola	32,196 id. id.

Superficie corresponent al 6'38 per % de la de tota Espanya. Resulta, donchs, que una regió -la catalana- cual superficie representa lo 6'38 per % de la de tota Espanya, contribuheix en concepte d'industria, comers, professions, arts y oficis y fabricació, ab un 21'18 per % del total que per eixos conceptes cobra l'Estat espanyol. Com també resulta dels números anteriors que de la suma total á que acabém de fer referencia ne correspon á cada kilómetre cuadrat d'extensió:   —49→   de las regions espanyolas de fora de

Catalunya	69'40 Pessetas
y de la regió catalana	273'70 id.

Ó sia pera Catalunya casi be cuatre vegadas més que pera'l restant d'Espanya.

Tant notables com ressurten aqueixas desproporcions, no son ellas ni de molt las que ho resultan més entre las que havém tingut ocasió de recullir. Véginse, sino, las derivadas dels datos següents trets de la Estadística General del Comercio Exterior de España con sus provincias de Ultramar y Potencias extranjeras en 1891, publicada á Madrid l'any 92.

De lo llevat per l'Estat espanyol al comers nacional en forma de drets d'entrada, impostos sobre la carga, la descarga, y altres varis gravámens de menor importancia, durant l'any á que fa referencia l'esmentada Estadística, ne correspon:

á Espanya sense Catalunya	81391,259 Pessetas.
á Catalunya sola	48932,135 id.

lo cual vol dir que Catalunya ha satisfet per aqueixos altres conceptes lo 60'1 per % de lo satisfet per lo resto d'Espanya, havent tocat pagar:

á cada espanyol de fora de Catalunya	5'17 Pessetas.
y á cada habitant de la regió catalana	26'54 id.

es á dir que havém degut los catalans pagar individualment, més de cinch vegadas lo que han degut pagar los habitants de las demés regions d'Espanya.

En cuant á alguns altres, los principals tributs del Poder Central, segons se desprén de las xifras estampadas en las Estadísticas de la Intervención General de la Administración del Estado publicadas á Madrid l'any 91, y referents al exercici 89-90 varen pagar per

  —50→  

  —51→  

Just com es lo temps que'ns han concedit pera tractar lo nostre tema, nos havém de limitar y acontentarnos ab los tributs acabats de mencionar pera deixar probat lo paper importantíssim que la nostra estimada Catalunya desempenya entre'ls factors contribuyents al sosteniment de l'espanyola Hisenda; havent fet veurer de pas quant poderós es l'ausili que á n'el tresor públich espanyol li'n dona la Regió catalana. Ara no més que pera completar lo criteri format sobre aqueix punt sense per aixó allargarnos més, farém constar que en los varis altres conceptes per los quins l'Estat espanyol cobra cantitats al país, Catalunya hi contribuheix en proporcions casi be en tots los cassos superiors á las fins aquí apuntadas.

De manera que constituhím los catalans lo poble d'una Regió que's desprén, que fa'l sacrifici d'una part grossa, d'una part importantíssima de son propi ó interés particular, pera donarla al representant del propi ó interés de la colectivitat espanyola: al gobern central que desde Madrit cobra y administra'ls interessos de totas las regions de la monarquía. Y en cambi d'aqueix sacrifici, ¿qué li garanteixen á Catalunya los goberns de Madrit? ahont y en quina proporció li satisfan á n'el poble catalá lo benefici correlatiu á dit sacrifici, lo dret á obtindrer del Estat la seguretat del plé ús y perfecte goig del propi ó interés restant de son domini? Pena y vergonya fa'l confessarho! pero la veritat es evidet y no podém ni debém negarla. Aqueixa seguretat del plé ús y perfecto goig del propi ó interés nostre que deuria proporcionarnos y garantirnos l'Estat espanyol, gayre be ja ni la coneixém. Y entengas be que no som pas nosaltres sols qui tal sostením. Ho pregonan molt alt y ho proban menor que nosaltres, las fortas y espessas reixas de la inmensa majoría de masías y casas de fora poblat en la terra catalana: la necessitat sentida per Catalunya d'imposarse á sí mateixa un sacrifici més; lo de crear y mantindrer un nou cos de seguretat -lo dels Mossos de la Escuadra -independent   —52→   del poder Central y compost tot ell d'elements de la terra, l'original y significatiu fet d'haverse hagut de provehir molts ciutadans dels grans centres, ahont més abunda la policía, de un sens fí de vigilants de dia que'n diuhen porters, y de tot un dos de vigilants de nit destinat á procurárloshi la seguretat que ja no'ls hi proporcionavan ni'l cos de serenos, ni'l de policía que son los representants nocturns de la autoritat, y sobre tot proba la veritat de lo dit la precisió fatal d'haverse de mantindrer lo país sempre armat, amatent sempre al toch de la campana pera correr á posar en perill sa vida é interromprer la tranquilitat de la llar ajudant als Poders públichs á proporcionarli lo essencial pera ell, lo primer que li deuhen: la seguretat del plé ús y perfecte goig del propi ó interés restant de sa propietat.

Pero hi ha mes: hi ha tot lo que al entorn postre passa que está cridant fins á ferse sentir dels sórts; que gayre be ni la coneixém eixa seguretat. En efecte, tots havém vist y desgraciadament de tant en tant ho veyém encara, com ab tot y l'ausili extraordinari que'l Poder Central reb del país nostre, á despit de tants sacrificis y d'afanys tant grans com Catalunya s'imposa voluntariament pera arribar á tenir garantida la seguretat en personas y bens que son estat d'avens reclama; los representants d'aqueix mateix Poder Central que tant llestos y fins tiránichs se mostran quant se tracta d'arrencar al contribuyent catalá lo montant de la feixuga carga que sobre seu pesa, contemplan impassibles y creuhats de brassos com un parell de dotzenas de brétols de la pitjor especie sulfuran las passions y explotan la ignorancia del poble trevallador; armant unas vegadas son bras ab l'arma homicida que tantas y tantas víctimas ha causat durant més de cuaranta anys de desordre permanent entre las classes industrials; altres vegadas conduhintlho per medi de anti-socials ensenyansas y criminals excitacions á servirse dels progressos científichs més moderns pera mellor y en més gran escala escampar l'espant   —53→   y sembrar la destrucció y la mort entre sos consemblants; y molt sovint exaltantlo y trayentlo de tino fins á convertirlo en torrent devastador de sas únicas hísendas, que no altra cosa son la fábrica ahont trevalla, lo taller que li dona feyna, y la masía ab los camps y las vinyas y'ls boscos que li proporcionan ocupació pera guanyarse honradament lo pa de cada día pera ell y sa familia.

Y á tots aquests excessos; á tots aqueixos atentats contra'l dret al plé ús y perfecte goig del propi ó interés restant del domini particular, y lo que es molt pitjor encara, contra la vida mateixa dels paisans nostres, ¿que fa'l Poder Central? ¿quínas disposicions pren l'Estat pera restablir l'ordre y lliurar al país nostre de la funesta plaga de tants y tant graves mals?

¡Ah compatricis! Prou vos podríam respondrer nosaltres que també'n sufrirem lo contagi y'ls efectes en més d'una ocasió, pero com que per aixó mateix podriau creurer interessadas las nostras esplicacions, preferint cedir la paraula á n'els desgraciats que actualment están de torn en lo de ser sas víctimas: preguntéuho á n'als infelissos habitants de la fa pochs anys tranquila y exemplar comarca del Panadés; demanéulosho, inquiríuho aprop d'ells y de sobras vos respondrán per tots.

Y ja que aquí som y de mals parlém, permetéume conduhir la vostra atenció sobre varis altres perniciosos extrems tots interessants al lliure y digne desenrotllo de la vida de la Regió catalana, també ocasionats per la dessidia y la corrupció dels funestos gobernants espanyols.

Com en lo cos humá, 's presentan en lo cos social mals de manifestació externa ó sian vistos, y altres no vistos que atacan al organisme per dins degut á lo cual fan més por y han de donar més cuidado que'ls primers. Referintnos al organisme espanyol, una de cuals més importants parts es Catalunya, debém considerar com á mals seus y vistos tots los fins aquí apuntats. Llur carácter ha arribat indubtablement á ser un xich grave, pero aixís y   —54→   tot no'ns ha de fer tanta por, ni'ns han d'ocasionar tants cuydados com una altres mals apoderats del interior del organisme del Estat espanyol, mals necessariament mortals, cuals estragos se reproduheixen ab una frecuencia aterradora sense que gayre be ningú se'n preocupi de veras y menos trevalli eficasment pera posárloshi remey. Uns y altres mals son la obra de malfactors, dolents tots, pero no tots igualment perillosos pera la vida social. Causan los mals externs, malfactors d'abaix que si be fan por, no son de molt tant de temer com los causants dels mals interns, los malfactors del mitj y llurs encubridors de dalt, malfactors encara més perillosos que'ls del mitj y'ls d'abaix. Als primers tothom los coneix, viuhen entre'l burgit del poble al qui no poden alsapremar ni fer seguir sense posarse en evidencia arrastrantlho ab gran soroll. Per aixó se sab sempre qui son y ahont jauhen, y quan hi ha hagut bon desitj d'acabarlos s'ha lograt totseguit. En cambi, los malfactors del mitj y los de dalt, fan la seva á la segura, sense ser casi be may vistos, pero si sentits per los desastrosos efectes morals y materials de llurs malifetas. A centenars, aquestos malfactors formiguejan entre'l poble nostre.

Vinguts aquí ab l'únich nort y'l sol afany d'agarrarse á un empleo ó munyir un destino l'assoleixen generalment sense més cuartos que'l resto miserable dels enmatllevats pera comprarlo á qui te influencia pera véndrel y ademés satisfer'l cost del viatje fins á la terra catalana, ni més roba que la quina á sobre hi portan. Més als pochs mesos, devegadas fins pocas setmanas; de ser arribats, ja solen tenir, nó un pa á la post, com dihem á casa, sino tota una fornada.

¿Cóm s'han enginyat pera férsela seva? De mil maneras diferentas, tocas penables. Pera robar, pera ferse seu lo dels altres, totas las hi venen be. De desde la barrohera de sustraurer sellos, bitllets de banch y documenta de crédit de dins las cartas recomanadas á la salva-guarda del ram de correus; á la más pulida de ficarse á la butxaca   —55→   un tant per cent inverossimil de la contribució de casi tota una comarca mitjansant pactes inmorals proposats per ells mateixos y tinguts ab l'inmensa majoria dels contribuyents á fi d'estalviarlos lo pago d'un altre tant per cent dels tributs ab que deurian ajudar al Tresor públich; fins á la més refinada de cobrar al engros y sense móurers de casa cantitats alsadas, tant per permétrer los jochs prohibits per la lley, com pera afavorir grans entradas de contrabando perjudicial al trevall patri; lo mateix pera vendrers á pes d'or l'influencia del cárrech que desempenyan á favor ó contra -segons qui més dongui- las empresas reconstituyents de la vitalitat del pais, que pera no espatllar la feyna als timadors ni posar obstacles al lliure exercici de las manyas y dolentas arts de la gent de mal viurer.

Pera aqueixos malfactors d'alta volada, la feyna del empleat es explotar l'empleo; lo dret del possehidor d'un destino, exprémel fins á corsecarlo. Y á n'aquest fi exerceixen llurs manyas refiats de la impunitat que'ls sol garantir lo qui'ls ha proporcionat l'empleo, y d'aquesta manera van pervertint y arruinant lo pais tot apanyantse be ells á expensas del Tresor públich, que mancat d'ingressos y aclaparat per gastos exorbitants salda cada any. ab un déficit espantós que's ve afegint á la de sobras feixuga cárrega del Deute Nacional; Deute que tart ó d'hora, los quins escoltéu y nosaltres mateixos y tots quants constituheixen lo pais contribuyent, l'haurém de pagar. Y per cert que no ha de ser pas la més petita, la part que á la Regió catalana li correspondrá satisfer. En las proporcions mateixas ab que avans havém trobat á Catalunya contribuhint al pago dels tributs del Estat espanyol, haurá també de contribuhir á saldar l'enorme Deute del mateix Estat.

Aqueix Deute, segons consta en lo resúm del Deute nacional corresponent á Espanya en l'Almanach de Gotha del any 1892, pujava en lo 1.r de Janer del any 1890 á

6,207.027,482 pessetas

  —56→  

de las cuals ne tocan pagar proporcionalment als datos avans esmentats

á Espanya sense Catalunya	4,950.377,053 pessetas
y á Catalunya sola	1,256.650,429 id.

Ó sía á cada habitant de:

Espanya sense Catalunya	314 pessetas
Catalunya sola	682 id.

y sos interessos carregan á la nació espanyola ab un capital anyal de

233.312,491 pessetas

de las cuals ne tocan pagar seguint las propo rcions trobadas:

á Espanya sense Catalunya	186.076,960 pessetas
y á Catalunya sola	47.235,531 id.

Ó sía á cada habitant de:

Espanya sense Catalunya	11'83 pessetas anyals
Catalunya sola	25'63 id. id.

Ab tot y ser aqueixas xifras del Deute é interessos del mateix tant esferehidoras per los espanyols, lo fet es que en cada exercici económich se fan més grans, lo mateix lo capital del Deute que los interessos anyals's van sempre engroixint, están creixent cada any en cantitats verdaderament aterradoras, sobre tot pera aquella que estimant com nosaltres al país, hagin tingut ocasió d'apendrer que á causa del aument del Deute en lo sol darrer exercici económich, cual déficit ja reconegut será cuant menos de

75.000,000 de pessetas,

la riquesa total de Catalunya, per la part proporcional al Deute á ella corresponent, s'es gravat ab

15.164,820 pessetas capital á retornar, y mentres aixó no's fassi, ab

909,889 pessetas d'interessos anyals á, pagar de mes á mes de la suma enorme que ja havem de pagar per lo Deute anterior, ab los fruyts del trevall   —57→   y'ls afanys y las privacions de la vida dels habitants de la regió catalana.

Com veyéu, lo camí que seguím no'ns porta pas á bon terme. Cal donchs sortirne y empéndren un altre costi lo que costi. Es indispensable al benestar y á la vida mateixa de la nostra Regió, contindrer, impossibilitar com més avans mellor, lo seguiment de tanta disbauxa, de desgobern tant gran, ab lo ben entés de que si ab recursos legals ó extra-legals -los que més convingan al cas- no'ns decidissim aviat á esterilisar los elements de descomposició social portats en las pestilentas emanacions del primer foco corromput desde ahont s'irradian per tota Espanya, lo Centre; si no'ns atrevissem á exterminar lo germen de la podridura, la Centralisació; y no'ns resolguessem á soterrar ben prompte la inmoral farsa gobernamental existent, la farsa parlamentaria, á fí de substituhirla totseguit per aplicacions prácticas d'una forma de gobern conformada en los vivificants y descentralisadors motllos del Regionalisme, únich capás d'afavorir la lliure expansió, y de salvar y fer valdrer en profit d'Espanya entera, lo poch ó molt sa y vigorós que encara queda entre las regions més senceras y menos contaminadas del Estat espanyol, forsa'ns sería doblegar'l coll, abaixar lo front y confessar que som indignes de portar lo nom que'ns llegaren los nostres grans passats, y reconeixentnos prostituhits é impotents, deuriam renunciar al cant de llurs glorias y al recort de llurs sabis y heróichs fets, ja que al cap y á la fí, si no'ls sabém apreciar en tot quant valen y'ns manca'l coratje per seguirlos com á exemples dignes de ser imitats en la nostra vida, tant se val que'ns descastém y fassém tancar l'historia patria y llensém en l'oblit total sas glorias perque may més, may més en lo curs rastrer de la nostra miserable vida poguém entelar son esplendent brill ab lo baf impur, ab l'alé condempnada d'homens tant empetitis y esperits tant degenerats que ja ni capassos's   —58→   senten d'aixecarse ni de fer res més de gran y profitós sobre la terra.

Catalans que volgueu que aixó no sía; los quins encare sentiu amor y vos doleu de las desventuras de la Patria, ajudeunos á salvarla.

O sino ¡pobra d'ella y de son poble!

¡Quin pervindrer pera vosaltres!

¡Quina herencia pels vostres fills!