Aquest treball s'inscriu en el projecte d'investigació PB-94-0894-A de la DGICYT del Ministeri d'Educació i Ciència.

En un cert sentit aquest article il·lustra, i alhora pressuposa, les idees exposades al meu treball «Poetes e historials in Tirant lo Blanc», en premsa en un volum col·lectiu sobre el Tirant editat per Arthur Terry (Londres, Tàmesis Books). El lector hi trobarà una valoració més àmplia, des del punt de vista cultural, de la transcendència dels models clàssics i pseudoclàssics de Martorell.

Pel que fa a altres treballs en curs d'elaboració, em consta que Tomàs Martínez prepara un catàleg de tots els préstecs senequians del Tirant, i qui signa està enllestint un parell d'articles sobre la presència de Bocaccio a la novel·la de Martorell.

Totes les referències són a l'edició Hauf-Escartí 1990. Quan es tracta de discutir passatges particulars dono sempre la referència a pàgines i línies.

Pera l'extraordinària difusió de la traducció catalana, remeto només a la quarantena d'atestacions registrades per Cingolani 1990-91: 99-105; s'hi poden afegir, ara, una altra atestació de 1390 (Hernando 1995, inv. 395.5); i setze més del segle XV, set de les quals relatives a l'original llatí (Iglesias 1996, inv. 79, 89, 90, 104, 109, 118, 147, 187, 215, 240, 246, 255, 269, 315, 318 i 339).

És el cas de les afirmacions d'Estefania, en clau i en context manifestament paròdies, sobre l'enviliment de les casades al capítol 127 (p. 257, 23-25), provinents d'una digressió rigorosament misògina de Guido al llibre XXXII (p. 325, 10401-10405). Altres reminiscències de Guido són les al·lusions a la «platja oriental» del cap. 157 i altres; la frase «si repòs en tribulacions pot ésser dit» (cap. 129, p. 261, 19), provinent del llibre XXXII (pp. 328-329, 10520-21); potser el desig de Carmesina de restar prop del seu pare al capítol 132 (p. 268, 11-14), per al qual cf. HT XXX (p. 310, 9905-9907); el proverbi que fa de mot de la camisa de Tirant al cap. 132 ( «Qui bé stà, no·s cuyta moure e, qui seu en pla, no ha d'on caure», p. 271, 19-20), idèntic a HT VI (p. 81, 2439-2440). Vegeu el que segueix.

Heus aquí els passatges del Tirant (Escariano i Maragdina) i de les HT (Paris i Helena), respectivament: «E com dia e nit te veja lamentar, pensar pots que torna en gran dan de la tua noble persona, car certament enujada deuries ésser de lansar tantes làgremes. Per què, senyora e vida mía, vulles dar fi a tota manera de doldre, e vulles pendre sperit de confortació e de repòs, oferint-me a tu en tot quant te sia plaent e a mi possible de complir». (p. 666, 35-38 i 667, 1) «que, vulla o no, necessàriament he enseguir la tua voluntat, car la potència femenil no pot resistir a les tues forces, majorment per yo ésser sotsmesa ab violència en ton poder, car bé·s pertany per humanitat al rey haver compassió dels miserables e la pietat humana és plasent a Déu e al món». (p. 668, 5-9)

«¿Qui es aquell qui tantes dolores veus hoys, molt ho pogues sostenir, com dia e nit no hages vagat ne vachs de plorar e de sospirar? ¿E com cuydes tu, noble dona, que aço no sia fort dampnos a la tua persona? Verament, sadolla deus esser de tantes lagremes (...). Placiet, donques, que vuyles donar fij a les tues lagremes, e que vuyles resumir e pendre sperit de confortacio e de repos, car en lo Regne de mon pare nagun defalliment tu hauras». (p. 107-108, 3302-3313) «Senyor: yo se que, vuyla o no, necesariament he a seguir vostra volentat, car la potencia femenil no poria esser contiral (?) al poder del hom, maiorment la fembra estant en captiuitat (...); car bes pertany de humanitat hauer compassio als aflictes, e les pietats humanals son plasents als Deus». (p. 108, 3321-3329)

Sobre aquesta traducció, conservada en un únic manuscrit quatrecentista (París, Bibliothèque Nationale, ms. esp. 583), vegeu Badia 1993a: 53-56. A les notícies de Badia es pot afegir que l'absència de l'heroida XV, de Safo a Faó, i el caràcter truncat de la darrera (XXI, de Cídipe a Aconci), així com la manca dels versos 39-142 de la XVI (de Paris a Helena), són comuns a una bona part de la tradició manuscrita llatina i a tota la tradició hispànica, que inclou, a més de la traducció catalana, les castellanes de Juan Rodríguez del Padrón (Bursario) i una altra d'anònima que sembla executada sobre el text català (Sevilla, Biblioteca Colombina, ms. 5-5-16). Al mateix treball de Badia (1993a: 43, n. 10) es relaciona de passada l'episodi tirantià que comento amb el d'Ovidi a partir del text llatí; la comparació amb el text català no fa sinó confirmar la justesa de la seva apreciació. Per a les atestacions documentals de la traducció, a més de les dades aportades per Badia, vegeu Iglesias 1996, inv. 44, 95, 108 i 109; la primera d'aquestes referències, de l'any 1410, correspon a un manuscrit que contenia les Heroides catalanes i l'Escipió e Aníbal de Canals, tal com es desprèn de l'incipit i l'explicit.

«Car aquell primer dia que us viu, vestida ab brial de cetí negre, e los vostres pits donaren als meus ulls entrada, ab los cabells hun Poch scampats que semblants a madexes d'or resplandien, e la color de la vostra cara paria, de vergonya, roses ab liris mesclades, que de aquell dia ençà la mía ànima és stada cativa de vostra altesa». (p. 388, 8-13) Remarco el detall ovidià i les represes de la descripció de Carmesina del capítol 119.