1
Universitat Jaume Ier. (n. *, p. 285)
2
Un resum breu i assequible dels fets que s'hi narren, amb comparacions amb el Tirant, a Bohigas 1947: 199-200. (n. 1, p. 286).
3
La millor exposició dels manlleus i de les dependències d'aquests capítols continua essent la de Riquer (1990: 97-98): «Quan, anys després d'haver redactat el primer [el «Guillem de Varoic»] __i no és inversemblant que el deixés sense acabar__, Martorell emprengué la seva gran novel·la, aprofità el canemàs que li oferia el Guillem de Varoic, tot reelaborant-lo amb ampliació de detalls i de diàlegs, i ensems aprofitant més elements, tant del Llibre de l'orde de cavalleria de Llull com de la prosificació del Guy de Warwick» (cf. també pp. 267-268). Vegeu Soler 1988: 66-68. (n. 1, p. 287).
4
Vaeth (1918: 7) comentava sobre l'episodi: «The announcement of his intention to the Countess, his wife, caused her a severe shock [...]. In long lamentations she bewailed her sad fate». I Bohigas (1947: 199) sentenciava: «El comiat de Guillem i de la comtessa és molt patètic». (n. 2, p. 287).
5
Assenyale en negreta els manlleus, tant en el text del Tirant com en el de les Tragèdies. Per a l'obra de Martorell seguesc l'edició Hauf-Escarti (H), amb indicació de pàgina i ratlla, i la correspondència amb l'edició Riquer (R); per a la versió senequiana, faig servir Martínez 1995. L'extensió dels fragments reproduïts ve determinada per l'afany de contextualització i per l'intent de mostrar el nivell d'acoblament al nou entorn textual. (n. 3, p. 287).
6
Els efectes de la magrana són aquells que produeix efectivament el foc grec, molt conegut durant l'època medieval, com ja va assenyalar Capdevila 1929: 298 (nota a v. 1, p. 50, r. 2). (n. 1, p. 290).
7
Resulta interessant comprovar que aquests dos capítols han rebut un especial tractament de la crítica, precisament pel seu nivell «dolorós». Així, Lázaro (1993: 421) feia notar la manifestació extremosa que representa que la comtessa estire el pèl del fillet al c. 3, igual que les lamentacions del c. 22, on el personatge sembla ésser «una diva de ópera»; Espadaler (1993) va més lluny quan veu uns personatges realment «patètics» en aquests fragments. Hauf (1993a: 398) ja indicava a nivell general que «certa desproporció entre el to patètic i el context global molt menys dramàtic» en alguna situació fa sospitar «que Martorell aprofita paraules de personatges procedents d'altres obres». Aquestes pàgines sols fan que confirmar l'encert de la sospita. (n. 2, p. 290)
8
Sens dubte açò contribuiria a recolzar una tesi una mica arriscada que llança Riquer (1992: 133) per explicar l'aparició de la ciutat de Pelidas al c. 133: «Podía aventurarse que se trata de Pelis, monte de Ática, o del monte Pelión (hoy Zagora), en la Tesalia, pero no són ciudades, lo que llevaría a sospechar que Martorell ha imaginado este topónimo partiendo del apelativo de Aquiles, «el Pelida», por ser hijo de Peleo». Entwistle (1949-1950: 159) parla de «the city of Pelidas, which is set at the distance of the ancient Perinthos (75 miles from Istambul), or the modem lines of Lule-Burgas». (n. 1, p. 291)
9
És clar, per tot el que estic dient, que no compartesc la idea de Segre 1993: 585, que creu veure ecos del Perceval de Chrétien de Troyes en els cc. 21-22, on la comtessa parla amb el seu espòs i és contrària a la participació del fill en fets de guerra. (n. 1, p. 292)
10
Coincidesc per força __i de grat__ amb Colon (1993: 245-46), quan diu que el «Guillem de Varoich fou com una mena de canemàs, del qual Martorell sovint s'allunyava, especialment quan prenia una envolada lírica o èpica, o quan creia haver d'introduir un desenvolupament narratiu». (n. 2, p. 292)