S'ha parlat molt sovint (ja des de Vaeth 1918: 105) que Tirant és un descendent directe de Guillem de Varoic, que la joventut d'ambdós s'assembla moltíssim, però potser hom haja de suplir la infantesa del nostre heroi amb la infantesa de Joan de Varoic: el fill de Guillem pot restaurar d'alguna manera els anys d'una infantesa de Tirant que desconeixem. També s'ha dit que Hipòlit és un altre príncep, però tampoc s'ha dit que això entra una mica en contradicció amb el fet que Tirant acompleix les funcions del príncep mort. Des d'aquesta perspectiva, sembla molt suggestiva la hipòtesi que la mort del príncep de l'imperi significa el desdoblament de les seues activitats: Tirant seria fill (del pare), germà de la princesa (i ara tindria molt a dir Wittlin 1995: 225-243) i defensor dels seus drets imperials, mentre que Hipòlit seria fill (de la mare) i per tant un successor a la mort de l'altre fill (Tirant). Hi ha diverses frases que confirmen açò. Per exemple, aquestes paraules de Carmesina (on Miralles 1993: 519 ha vist la influència d'unes altres que Andròmaca diu a Hèctor en Iliada VI 429-430): «jo li vull ésser com a pare e mare, germana e filla, com enamorada e muller» (R 490); o aquestes altres al final, al senequià c. 473: «Aquest era sustentació de ma vida, aquest era consolació de tot lo poble e repòs de la vellea de mon pare» (R 1155). Són pistes que potser donen alguna rendibilitat i que no és el moment de desenvolupar. (n. 2, p. 292-293)

No cal invalidar, doncs, la possibilitat d'acudir a la comèdia humanística per identificar «el modelo general» que permet la construcció de «ese largo intermezzo cómico-amoroso» dels capítols dels amors entre Felip i Ricomana (Avalle 1974: 256). R. Beltran (1990: 108), tractant aquest mateix tema, també creu molt profitós estudiar el comportament de Plaerdemavida des d'aquest mateix model. (n. 1, p. 296).

«Tot regne és sots major regne» (c. 143; H 316, 33; R 474), que té relacions més que casuals amb «tot regne és sots regne major e pus poderós» (Thy. 762; Martínez 1995: 195). Podeu apreciar altres manlleus de frases i sentències en les notes a Thy. 726; Tro. 224, 642; Me. 1467; Aga. 322, de l'edició Martínez 1995. En aquest cas concret que ens ocupa, hi ha l'evident interferència del text petrarquesc, per la qual cosa cal ésser una mica més prudent. (n. 2, p. 296).

Les vinculacions que Carmesina presenta amb determinats parlaments i figures mitològiques no anul·len de cap manera els evidents contactes que la nostra protagonista manté amb la comtessa de Varoic, que fan dir a Vaeth (1918: 127): «the love affair between Tirant and Carmesina was developed by Martorell from elements drawn from Guy of Warwick». Nogensmenys, les diferències de tarannà d'ambdós personatges i el diferent tractament literari que reben __Felice és un personatge notablement més pla i hieràtic que no Carmesina__ no varen passar desapercebudes a Entwistle (1949-1950: 155-156). (n. 1, p. 297).

Després de veure d'on prové el manlleu, em sembla millor la puntuació que hi proposa Riquer: «¡Oh miserable de mi que, posat cas que me'n penida, emperò fet ho he; lo plaer que hi havia pres en dir-lo-hi, en açò seré jo fet a desplasent a Tirant». (n. 1, p. 298).

Això no implica, tanmateix; que les tragèdies oferesquen el marc general per poder exemplificar la pertinent teoria amorosa medieval. El material ofert calia introduir-lo, amb una bona dosi d'imaginació, en el desenvolupament de la història del cavaller Tirant, possiblement creant-lo sobre la marxa. Vegeu les mesurades paraules de Renedo 1989: 23. (n. 1, p. 300).

En aquest sentit té raó Hauf (1989: 23) quan afirma: «Martorell també poà de les Històries Troianes, però tot i copiar parlaments i situacions, va tenir bona cura d'evitar que Carmesina fos una Medea apassionada i sense control, ni Tirant un Jason donjoanesc; ben al contrari. Però sí que sembla evident que Tirant actualitza i posa al dia les velles històries de Jason i Paris des de la perspectiva d'un cavaller autèntic del seu temps» (n. 2, p. 300).

Atesa la importància d'aquestes versions i traduccions d'històries mitològiques sols cal confirmar amb Badia 1993a: 71 que «en el repertori de llibres traduïts usats pel nostre escriptor predominaven les versions al català i que de vegades fins i tot feia servir traduccions catalanes d'obres que hauria pogut llegir tranquil·lament en versió original, com ara el Tresor de Brunetto Latini». I també que «com era d'esperar, el Tirant és ple de manlleus clàssics no confessats» (p. 72). En diversos moments de l'article, l'autora comenta que Martorell sembla citar de memòria, cosa que, en el cas de Sèneca, és rigorosament cert en les citacions «confessades», però no lògicament en les que depenen de la traducció que comentem. Cal distingir, doncs, dues vies d'entrada __o tres, si cal vincular directament les citacions d'Abdal·là Salomó a la lletra de Petrarca__ de material senequià. (n. 1, p. 302).

Bibliografia citada

H = Tirant lo Blanch, ed. A. HAUF - V. J. ESCARTÍ, València, Conselleria de Cultura, 1990, 2 vv.

R = Tirant lo Blanc, ed. M. de Riquer, Barcelona, Ariel, 1982 (2 ed.).

AVALLE-ARCE, J. B. (1974), «Para las fuentes de Tirant lo Blanc», dins Temas hispánicos medievales, Madrid, Gredos, pp. 232-261

BADIA, L. (1993a), «El Tirant en la tardor medieval catalana», dins Actes del «Symposion Tirant lo Blanc», Barcelona, Quaderns Crema.

_____ (1993b), Tradició i modernitat als segles XIV i XV. Estudis de cultura literària i lectures d'Ausiàs March, València/ Barcelona, Institut de Filologia Valenciana/ Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

BELTRÁN, R. (1990), «Las «bodas sordas» en Tirant lo Blanc y la Celestina», Revista de Filología Española LXX (1990), pp. 91-117.

BLÜHER, K. A. (1983), Séneca en España. Investigaciones sobre la recepción de Séneca en España desde el siglo XIII hasta el siglo XVII, Madrid, Gredos.

BOHIGAS, P. (1947), ed., Tractats de cavalleria, Barcelona, Barcino (ENC 57).

BRUGNOLI, G. (1960), «Le tragedie di Seneca nei Florilegi medioevali», Studi medievals 3, pp. 138-152.

CAPDEVILA, J. M., ed. (1929), Tirant lo Blanc, v. 5, Barcelona, Barcino (ENC XXV-XXVI).

COLÓN, G. (1993), «Problemes lingüístics entorn del Tirant lo Blanch», dins Symposion Tirant, pp. 223-259.

ENTWISTIE, W. J. (1949-1950), «Tirant lo Blanch and the social order of the 15th century», Estudis Romànics, II, pp. 149-164.

ESPADALER, A. (1993), «Paraula de Joanot Martorell: sobre els principis estètics del Tirant lo Blanc», dins Symposion Tirant, pp. 261-272.

EWERT, A., (1933) ed., Guy de Warewic, París, Les classiques français du Moyen Âge, 2 vv.

FOTHERGILL-PAYNE, L. (1988), Seneca and Celestina, Cambridge, Cambridge University Press.

HAUF, A. (1989), «El parany historiogràfic: notes al pròleg del Tirant», Saó, pp. 19-23.

_____ (1993a), «Tres cartes d'amor: contribució a l'estudi del gènere epistolar en el Tirant lo Blanc», dins Symposion Tirant, pp. 379-409.

_____ (1993b), «Tirant lo Blanc: Algunes qüestions que planteja la connexió corelliana», dins R. Alemany-A. Ferrando, eds., Actes del Nové Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, II, Barcelona, P.A.M., pp. 69-116.

LÁZARO CARRETER, F. (1993), «Atardecer medieval en Tirant lo Blanc», dins Symposion Tirant, pp. 411-440.

MARTÍNEZ, T. (1992), «Notes sobre la difusió de les obres de Nicolau Trevet a Catalunya: La traducció de les Tragèdies de Sèneca i els comentaris de Trevet», Caplletra 13, pp. 117-134.

_____ (1995), ed., L. A. SÉNECA, tragèdies. Traducció catalana medieval amb comentaris del segle XIV de Nicolau Trevet, Barcelona, Barcino, 2 vv.

MCNERNEY, K. (1983), «Tirant lo Blanc» revisited. A critical study, Detroit, «Medieval and Renaissance Monograph Series».

MEERSSEMAN, G. G. (1973), «Seneca maestro di spiritualità nel suoi opuscoli apocrifi dal XII al XV secolo», Italia medioevale e umanistica XVI, pp. 43-135.

MIRALLES, C. (1993), «La dona és el món», dins Symposion Tirant, pp. 485-540.

PUJOL, J. (en premsa), «El desenllaç tràgic del Tirant lo Blanc, Les troianes de Sèneca i les idees de tragèdia al segle XV», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLV.

RENEDO, X. (1989), «De libidinosa amor los efectes», L'avenç 123, pp. 18-23.

RICO, F. (1982), Primera cuarentena y tratado general de literatura, Barcelona, «El festín de Esopo».

RIQUER, M. de (1990), Aproximació al «Tirant lo Blanc», Barcelona, Quaderns Crema.

_____ (1992), «Tirant lo Blanc», novela de historia y de ficción, Barcelona, Sirmio.

SEGRE, C. (1993), «La comunicación indirecta en Tirant lo Blanc», dins Symposion Tirant, pp. 573-586.

SOLER, A. (1988), ed., Llibre de l'orde de cavalleria, Barcelona, Barcino.

VAETH, J. A. (1918), «Tirant lo Blanch»: A study of its authorship, principal sources and historical setting, Nova York, Columbia University Press.

WITTLIN, C. (1995), De la traducció literal a la creació literària. Estudis filològics i literaris sobre textos antics catalans i valencians, València/Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l'Abadia de Montserrat. (n. 1, p. 303-305).