1
Pacheco 1988.
2
Milà 1876, 364-391.
3
El corpus de la narrativa catalana en vers va ser conegut a través de les publicacions de Paul Meyer a Romania el 1873, el 1884, i el 1891; Amadeu Pagès va completar-lo al mateix lloc el 1913 i el 1928; va reincidir en un volum el 1945 (vegeu les referències precises a Riquer 1964, II). Actualment, a banda d'edicions soltes i d'aportacions puntuals (Asperti 1985, Asperti 1986, Ors 1986), circula el recull Blandín de Cornualla 1983 (a propòsit del títol d'aquest recull, vegeu la nota 8: el títol no és, però, l'única cosa discutible del volum, que va precedit d'un bon estudi de conjunt d'Arseni Pacheco).
4
Milà 1876, 401, nota 40, afirma que li sembla evident que Metge coneixia la Faula. Li ho suggereix la descripció dels arbres de les respectives illes encantades, els quals porten flors i fruits alhora (Faula, vv. 415-418; LFP, v. 196). Riquer 1964, II, 40, nota 27, assenyala que la presència en tots dos textos d'aquest motiu en concret no prova res, «car es tracta d'un tòpic molt sovint repetit». Es una llàstima que Milà triés aquest motiu per a exemplificar la seva afirmació, perquè precisament es tracta d'un dels punts on l'acostament entre els dos textos és realment irrellevant: la presència de flors i fruits alhora, per exemple, és preceptiva als arbres al·legòrics lul·lians. Nepaulsingh 1977, 210, per motius diferents, tampoc no dona importància a la qüestió.
5
Ja he dit que es tracta del Vega-Aguiló, concretament el ms. 8 de la BdC. Vegeune la descripció de Bohigas 1982, 235 o Bohigas 1988, 20: a la pàg. 505 hi ha el Sermó de Metge, després ve el LFP (pàg. 513), la Ventura de Comes (pàg. 557), la Requesta d'un frare a una monja (pàg. 583), la Passio de Jordi de Sant Jordi (pàg. 589) i la Faula (pàg. 597). Més amunt i més avall trobem peces líriques.
6
Nepaulsingh 1977, 209 insisteix en el fet que el LFP descriu un viatge al més enllà i parla concretament d'una anada al purgatori, tot esgrimint paral·lelismes amb la Divina Comèdia (vegeu apartat 4). Potser caldria retreure al seu plantejament una excessiva confiança en la fe que els homes del XIV tenien en el mes enllà que descrivien en els seus textos literaris, (l'observació val especialment per a Metge). Jo crec que Riquer l'encerta quan qualifica el LFP de text fantàstic i llibresc. Al meu entendre el més enllà del LFP és tan llibresc, en efecte, com el de la Faula; el que canvia de l'un a l'altre són els ingredients emprats per a construir-lo. Vegeu l'apartat 2, més avall.
7
Els dos fragments del primer són el ms. esp. 487 de la Biblioteca Nacional de París i el 377 de la Biblioteca Inguimbertina de Carpentràs (Asperti 1985). Per al contingut, també Massó 1932. Per al manuscrit Estanislau Aguiló, Bohigas 1982, 155-180.
8
El ms. 831 de la BdC és un manuscrit monogràfic de Metge, que transcriu una versió incompleta del LFP (vegeu Metge 1959, *200-*201). Aquesta particular forma de singularització pot ser relacionada amb casos anàlegs; les altres peces que, com les nostres, tenen una tradició extravagant plantegen problemes; començant pel Blandin de Cornualla, que no hauria de ser considerat com un text català sense matisos, i acabant per la Ventura del cavaller N'Huc e de Madona, que encara no ha adquirit carta de naturalesa a la història literària (vegeu Noves noves rimades 1986).
9
A més del Vega-Aguiló, i de les dues antologies canòniques esmentades més amunt, la Faula és copiada al Cançoner dels Comtes d'Urgell, de la Biblioteca Nacional de Madrid, res. 48 (Torroella 1984, XXII-XXIX). Tan sols el Vega-Aguiló conserva el text pràcticament sencer; als altres testimonis apareix copiat de forma fragmentària.
10
Besllumar que més enllà de les deixalles disperses d'unes cultures devastades com la catalana i l'occitana hi ha una coherència i una unitat tendencials és una manera intel·ligent de superar els malentesos dels nacionalismes minoritaris de signe contrari a banda i banda del Pirineu. Aquestes apreciacions historiogràfiques són manlleus d'Asperti 1985 i d'Asperti 1986. Vegeu també el meu treball sobre Ramon Llull i Occitània a Badia 1992.