Vegeu n. 29 més amunt i els vv. III, 47 i sega.: «Nonne recordaria veluti stimulanti tyranno / Moriger innocua Seneca morte perit? / Nonne meus Severinus inani jure peremptus / Carcere Papiae non patienda tulit? / Nonne cupidineus met rosus Naso magister / expulsus patria pauper et exul obiit?»

Aquests paral·lelismes són: 1. L'esquema dels dos parlaments de Fortuna i Phronesis als llibres II i III de l'Elegia com a canemàs de l'estructura general del poema de Metge; 2. Els versos II, 73-76 de l'Elegia i els nostres 586-589, on es parla de la «lesa majestat»; 3. Phronesis i les set arts a III, 7-12 i la nostra Prudència i les set donzelles, vv. 686-691; 4. La referència a «Bolunya» als vv. 496-499 de Metge amb el fet que aquesta vila és esmentada per Enrico da Settimello, ja que hi va cursar estudis universitaris.

Badia 1988, 65-75.

Nepaulsingh 1977, 207 relaciona aquest esment de la ciutat natal amb una referència de la Consolació, IV, metre 1, vv. 25-26. Els versos de l'Elegia són més propers al text de Metge.

També és interessant comprovar que l'Elegia és en la línia dels hereus medievals de la Consolació de Boeci, la qual culmina en última instància en el Secretum de Petrarca, present en el rerafons de Metge, com és ben sabut. Vegeu Courcelle 1967 i Rico 1974, 26.

Vv. I, 157-158; en el mateix sentit a III, 38.

Els testimonis del XIII i del XIV del tema en qüestió, en efecte, es distingeixen clarament en cortesos (el rei Artús resideix post mortem en un curiós i màgic «paradís infernal»: Gervasi de Tilbury) i clericals (el rei Artús ha anat a raure clarament a l'infern, dins d'un volcà, a purgar les seves culpes: Cesari de Hesterbach, Étienne de Bourbon). L'esment de la llegenda siciliana d'Artús en versió clerical a l'obra d'aquest darrer és una de les moltes aportacions suggeridores del treball de Bresc 1987. També ho és la idea de la forja normanda del mite d'Artús a Sicilia i de la seva extinció i esgotament quan al poder normand s'hi sobreposa el germànic.

Rico 1974, 27 i passim.

«__Axí com lo bon metge, que no guarde lo plaer de pacient, mas lo proffit __dix Tirèsias__, usaré yo en tu, car lo meu offici no és dir plasenterias ne legots, sinó desenganar» (Metge 1959, 266, 10-12), Bernat Metge protesta i Tirèsias el talla: «Digues-me, emperò, clarament si has desig de guarir o no, car fort ho vull saber. __Molt ho desig __diguí yo__, si malalt són, mes no m'ho cuydava. __Bé sta __dix ell__; la major part de sanitat és voler gorir» (ibidem, 27-32). A la pàgina 282 Bernat posa en dubte l'aptitud guaridora de Tirèsias, que li diu: «Si foll ést, mon propòsit he; si no ést content, freytures de felicitat, la qual tu entens que sia fort gran en amar donas. E és-na so la occasió ignoràcia. Si de aquesta vols gorir, en ta mà és. __Al argument que·m has fet no·t respondria __diguí yo__ ne·t comanaria la cura de la mia malaltia, si·n he, entrò que sàpia clarament tos affers e lo poder que has de gorir mi» (19-25). Un cop Tirèsias ha justificat la seva autoritat (!), Bernat admet la cura, però condicionada: es deixarà curar si l'altre li demostra que les dones són intrínsecament perverses i ja sabem que el nostre autor es resisteix totalment a admetre aquesta «opinió». «__Are·t confés __diguí yo__ que a mi és necessari la tua cura, majorment si rahonablement me pots fundar e provar que així sia com has dit, car lo contrari he ymaginat e creegut tots temps» (8-10).

Curial e Güelfa (1930-1933, vol. II, 261). Badia 1988, 132 i segs. Com veurem a l'apartat següent, el revers de la medalla d'aquest tema és l'aliança entre fortuna i poder (o noblesa).