Tenim, també en castellà, l'oració, replegada en Màlaga, invocant l'Esperit Sant per tal que la persona que ix de casa no sofresca patiment ningú, ni siga presa, ni morta, ni perseguida, ni ferida: «Con er belo del Espíritu Santo seas cubierto; / Que no seas preso ni muerto. / Ni de mala persona perseguido, / Ni de mala jo herido. / Er señó te dé tan güena guía / (...) / Y te yebe y te traiga con bien / A tu casa. Amén.» (Rodríguez Marín 1948:144; núm. 1068). El càstig del foc apareix també en altres grups de conjurs, per exemple el núm. 3507 de Joan Amades: «passaràs del foc i quedaràs cremat».

L'oració és antiga; i comptem amb variants semblants portugueses, provençals i sicilianes. La variant castellana més coneguda n'és: «Cuatro esquinitas / Tiene mi cama; / Cuatro angelitos / Que me la guardan». Però més prop de la catalana, n'hi ha una altra que diu així: «En esta cama m'entré, / Siete ángeles m'encontré, / Cuatro a la cabecera / Y tres a los pies. / Enmedio, la Virgen María / Me dice: —Duerme, reposa.— / Yo le dije: —Blanca rosa, / Hermoso lirio, / A la hora de mi muerte 'stoy contigo» (Rodríguez Marín 1948:141; núm. 1032). En una altra, la Verge diu: «... —Duerme, / Descasa, reposa / Y no tengas miedo / De ninguna cosa.» (Rodríguez Marín 1948:141; núm. 1033).

No sols les fórmules cristianes s'inverteixen, sinó també els temes literaris tradicionals, com ha estudiat molt bé Cacho (1993). Vegeu supra, nota 4.

Les duplicacions, en canvi, semblen elements més cultistes: «guiats e guardats», «vergonya e infàmia», «prosperades e aumentades». Cf., tanmateix, en un conjur del XVI, replegat per Caro (1992:127): «con la espada del señor San Pablo sea yo Francisca defendida y guardada».

La seua «visió» recorda les al·lucinacions, o falses revelacions, de les «beates» professionals, com ara les de Leonor Barzana, de Toledo, que replega Caro (1992: II, 86-91).

Vegeu Cortadellas (1990). El record de romanços com el de L'adúltera, conegut a l'àmbit català, amb la seua alegre confusió entre l'amant i el gat (recordem les divertides al·lusions als gats, al cap. 220, i a les rates, als caps. 233 i 34) està present tant aquí com en altres moments de la novel·la. El millor estudi del romanç de L'adúltera, amb bibliografia i versions hispàniques, es troba a Armistead i Silverman (1971).

Al romanç castellà del Conde Alemán (Díaz Roig 1991: 239), molt popular en la tradició oral moderna portuguesa, la filla salva l'honor del seu pare, tot ocultant amb una mentida l'adulteri de la seua mare amb el comte Alemán. La mare li ha promès riqueses, que ella ha rebutjat: «daros ha el conde Alemán un manto de oro fino. / —¡Mal fuego queme, madre, el manto de oro fino!» I més endavant: «¡Mal fuego quemase, padre, tal reír y tal burlar!» La maledicció del foc, la primera de les que manifesta Eliseu, es troba relacionada amb romanços d'adulteri i incest (Beltran en premsa).

L'actitud poruga d'Hipòlit no és molt diferent de la infantil d'Eliseu: primer s'amaga davall la roba de l'Emperadriu i els llençols, després esclata en plors, perquè «pres-li gran pietat de si mateix», i finalment, quan s'adona que el seu paper no resulta tan heroic com s'esperaria d'un home de veritat, no se li acut més que voler donar-se mort a si mateix, en presència de la seua amada.