Efectivament, en la seva recent edició de la traducció catalana de les Tragèdies, Martínez assenyala uns quants manlleus puntuals a Thyestes, Troades, Medea i Agamemnon i anuncia un futur estudi sobre les fonts senequianes de Martorell (1995: 194, nota), l'aparició del qual haurà de servir per valorar adequadament l'abast exacte d'una influència que es dibuixa com a fonamental per a la recta comprensió de la retòrica martorelliana (vegeu ara Martínez, en premsa). M'afanyo a advertir, d'altra banda, que no ha dictat aquestes pàgines la competència amb l'editor senequià en la percaça d'unes fonts a les quals hem arribat per camins diferents, ans la convicció que la comprensió de molts episodis del Tirant __en aquest cas el desenllaç__ no és possible sense un examen minuciós de les idees literàries que suren a l'ambient i dels materials literaris que en són la matèria primera: vull dir que Sèneca era consulta inexcusable si les idees en qüestió tenien a veure amb una determinada concepció de tragèdia, com s'explica més endavant.

Ara com ara, el panorama més complet de les fonts del Tirant el constitueix Badia 1993a, que cal completar amb dos treballs de Hauf publicats el mateix any (1993a i 1993b). El lector hi trobarà, en cada cas, descripcions dels mètodes compilatoris de Martorell i les referències bibliogràfiques escaients. Per a una avaluació interpretativa de les fonts clàssiques i pseudoclàssiques del Tirant, amb especial atenció a Corella, a Valen Màxim i a Sal·lusti, vegeu el treball de Stefano Cingolani en aquest mateix volum (i, pel que fa a les Històries troianes i Ovidi, Pujol, en premsa).

És la mateixa naturalitat amb el què el manuscrit 12 de la Biblioteca Capitular de Barcelona, copiat el 1433, acull la Medea, Troades i un fragment de l'Agamemnon després de la versió catalana de les Històries troianes de Guido (Martínez 1995: 77-78; cf. Miquel i Planas 1916: XX-XXII). No hauríem d'oblidar que el títol d'aquesta tragèdia en la traducció catalana medieval és justament Troya (cf. Martínez 1995: 106 i 337).

Sobre la reelaboració del teatre senequià a mans de Corella, vegeu Badia 1988: 175-180, a propòsit, particularment, de les Troades que hi ha a la base del Plany dolorós de la reina Hècuba.

Usos divergents que impliquen informacions esparses de caràcter mitològic en Felip de Malla, la profusa descripció de l'infern en Bernat Metge (Badia 1991-92) i la recreació temàtica i estilística en Corella (Badia 1988: 175-180, 1991: 208-209 i 1993: 87-88).

Caldria, és clar, avaluar fins a quin punt les glosses trevetianes influeixen el text del Tirant per precisar millor la idea que Martorell es feia de Sèneca (cal felicitar-se, en aquest sentit, que Martínez 1995 hagi distingit tipogràficament el text traduït de Sèneca del que depèn de Trevet en la seva edició de les Tragèdies). La circumstància que la versió catalana de la tragèdia de què m'ocupo aquí redueix els comentaris al mínim (vegeu Martínez 1995: 23-32) no em permet de fer valoracions en aquesta direcció, amb una única excepció que assenyalo més endavant al lloc escaient.

Entre els treballs més recents, aquest és el cas d'Alemany 1994, que acaba sostenint que el desenllaç qüestiona la declaració d'intencions inicial (exactament el contrari del que afirmo tot seguit) i que insisteix, erradament segons el meu punt de vista, en la «modernitat» ètica i estètica de Martorell. Cingolani, en aquest mateix volum, insereix molt més equilibradament el pessimisme vital martorellià dins les línies de força de la ficció cavalleresca medieval i de la mena de textos clàssics i pseudoclàssics que apareixen en aquestes pàgines.

Vull dir que els elements que configuren la versemblança, desvelats al llarg dels anys per les valuosíssimes aportacions de Martí de Riquer (1990 i 1992), no ens han d'enganyar: l'acció de la novel·la no s'esdevé al segle XV. La versemblança i l'ús de models cronístics i pseudohistòrics depenen de la imatge cultural que es crea l'autor, i estan al servei de la «il·lusió òptica» de contemporaneïtat que el lector necessita per llegir des de la seva perspectiva històrica i cultural aquestes gestes antigues, en un sentit semblant, i alhora oposat, a la sistemàtica medievalització a què se sotmet la literatura clàssica des dels primers romans de matèria antiga.

Per bé que immediatament després matisa la catàstrofe amb l'entronització d'una nova dinastia imperial hereva de l'anterior i que, malgrat la possible ironia martorelliana __ però una ironia que sembla afectar més aviat els fàcils triomfs sexuals del jove Hipòlit que no pas la seva categoria militar__, és hereva de les virtuts cavalleresques que posseïa el protagonista: no cal sinó llegir el darrer capítol i veure com Hipòlit augmenta l'imperi i deixa una descendència digna de recordació escrita. Vegeu, tanmateix, l'article de Cingolani en aquest mateix volum.

Sobre la relació, o no relació, de Martorell amb els continguts culturals i ideològics dels Dotze treballs d'Hèrcules de Villena, vegeu Cátedra 1993. Faig notar, d'altra banda, que Martorell no era l'únic autor que se servia d'aquella dedicatòria a l'hora de vestir-se d'historiador: va fer el mateix, a Castella, l'anònim prologador de la pseudo-històrica Crònica sarracina de Pedro del Corral (Cátedra 1993: 186-189).