21
L'Agamemnon, efectivament, apareix truncat al vers 309 en tots els manuscrits catalans que el conserven (Martínez 1995: 36-37), així com en els de la traducció castellana quatrecentista, que depèn de la catalana (Round 1974-79: 204-212, Blüher 1983: 152, n. 118, Martínez 1995: 36).
22
La detecció de la font permet corregir l'error de «més» per «menys» en el Tirant, un error confirmat per la lliçó correcta de la mateixa frase al capítol 10 de la novel·la, quan Guillem de Varoic l'endreça al rei d 'Anglaterra: «Stuye aquexes làgrimes a menys desijada fortuna que aquesta» (Hauf-Escartí 1990: 17-18; la frase, curiosament, ja és al Guillem de Varoic en la mateixa forma). Malgrat que no hi ha identitats literals, la novella decameroniana permetria donar compte també del desig de Carmesina d'anar a cercar Tirant a l'altre món (cf. IV, 1, 54 i 57). No és aquest el lloc per encetar un discurs sobre Boccaccio i el Tirant, que em reservo per a una altra ocasió.
23
No, però, la reutilització de materials literaris densament retòrics: el plany de l'emperadriu que comença «Mitigant los treballosos asalts...», de factura més o menys corelliana, ja havia aparegut al capítol 3 de la novel·la en boca de la comtessa de Varoic.
24
Vegeu, però, les matisacions de Martínez (en premsa).
25
Remuntable a la miseratio o conquestio de la retòrica clàssica; vegeu Rhetorica ad Herennium II, 31, §50 i III, 13, §24; 14, §25; i 15, §27; i Ciceró, De inventione, I, 55-56, §106-109. En aquest darrer lloc, la definició és seguida per la significativa recomanació d'usar llocs comuns «per quos fortunae vis in omnes et hominum infimitas ostenditur» (Stroebel 1977: 73b), com és habitual a les lamentacions del Tirant.
26
Seria cometre el mateix error crític que Kelly 1986 s'ha ocupat de debel·lar en relació a La mort Artu al·literativa anglesa del segle XV.
27
La grafia del mot, coincident amb la que ofereix un dels manuscrits del Juí de Paris (Miquel i Planas 1913: 305), sembla postular una pronúncia paroxítona del mot, tal com, d'altra banda, revela la rima pohesies/tragedies als vv. 2865-66 de l'Espill de Roig.
28
Aquest llibre de Kelly, que hauré de citar repetidament en aquesta tercera part, és fins ara l'estudi més sistemàtic sobre l'evolució del concepte de tragèdia des d'Aristòtil fins al segle XV, amb una atenció a la literatura catalana (especialment a Corella i a mossèn Gras) que normalment es troba a faltar en estudis d'aquestes característiques.
29
Si no ho indico expressament, totes les referències no catalanes a les concepcions medievals de tragèdia tenen Kelly 1993 com a font secundària. Per a les Derivationes d'Hugució, que retrec precisament perquè les obres lexicogràfiques són un paradís per als glossadors, i per a la definició isidoriana d'Etymologiae, VIII, 7, 6, vegeu Kelly 1993: 104-107 i 38-40, respectivament.
30
Per a Guillem de Conches, «tragedium est scriptum de magnis iniquitatibus a prosperitate incipiens et in adversitate desinens» (Kelly 1993: 69, nota), i per a Trevet «est carmen de magnis criminibus vel iniquitatibus a prosperitate incipiens et in adversitatem terminans» (Kelly 1993: 128).